tema 4 descartes · 2016-01-26 · els filòsofsestan més o menys d’acord. ara bé, on...

36

1. EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

S’enténcomaèpocamodernaelperíodedetempsquetranscorredesdelRenaixementfinsalfinaldelsegleXVIII.Durantaquestsseglesestrobendoscorrentsfilosòficscabdals:elracionalismecontinentalil’empirismebritànic.Calobservar,però,queelscorrentsdepensamentnosorgeixenpergeneracióespontània,sinóqueenlamajoriadelscasostenenunsclarsprecedentsenelspensadorsanteriorsienlessolucionsperellsaportadesalsproblemesconstantsqueplantejalafilosofia.Enaquestcasenconcret,nopodemoblidarqueenstrobemenunaèpocadeplenaefervescènciacientíficaienunmomenthistòricenquè,perprimeravegadadesdefavintsegles,semblaqueelspensadorscomencenadir,dedebò,elquepensen,elquecreuen.Isienaquestmomentlesexplicacionscientífiquesestancomençantasubstituirenmoltsaspecteslesvellesexplicacionsre-

ligioses,noenshadesorprendrequeeneltemadelconeixementhihagielconvencimentquel’home,ambl’úsúnicexclusiudelasevaraó,pottrobartardod’horatoteslesrespostesalsmoltsinterrogantsquehihaplantejatsenaquesttemadelconeixement.

Comjasabem,duessónlesviesperlesqualsensarribalainfor-maciódelmónexterior:els sentitsila raó.Enaquestaspectetotselsfilòsofsestanmésomenysd’acord.Arabé,ondiscrepen,imoltprofundament,ésenvalorarelgraud’importànciaquecalatorgara

unaialtraviad’informació.N’hiha,pertant,quicreuquesónmésimportantselssentits,altresquelanostraraói,comsempre,elsquicreuenqueambduestenenlamateixaimportància.Amésd’aixòtambédiscrepenapropòsitdesitenimonoconeixementsinnats:elsracionalistescreuenquelesideesestrobenjainnatesenlamenthumanadesdelprincipiielsubjectenoméss’hadelimitaraextreure-les,analitzantlasevapròpiament;encanvi,peralsempiristeslamenthumanaés,quanneix,unamenadepaperenblanc,ilesideesqueposseeixprovenenúnicamentdel’experiènciaiesformenalanostramentgràciesalesdadesqueensarribenatravésdelsnostressentits.

Lapregunta,pertant,continuaessentlamateixaquejaesfeiaentempsdeParmènidesiHeràclit:onraul’essènciad’unacosa?quinéselseuésser?Quanjodic“coneclapissarradelaclasse”¿quèéselquerealmentjoconec:eltrosdefustaverdaoelconcepte,laideadepissarra?Enaltresparaules,quèésmésimportant:elquejoperceboambelssentitsoallòquelamevamentcopsa,aprehèn?

tema 4Descartes

37

Comjasabem,lespossiblesrespostesquealllargdelahistòrias’handonataltemadelafontdelconeixementhanestatmoltvariades,ienalgunscasostambémoltcomplexes,peròagranstretslespodríemagruparentresgransgrups,bastantconeguts,queserienelssegüents:

- Empirisme:Elterme“empirisme”provédelgrecempeiria,quevoldir“experiència”,omésexactament“coneixementobtingutapartirdel’experiència”.Elsfilòsofsempiristessónelsquisostenenqueelssentitssónlaprincipalviad’informacióideconeixement;“sinohihaexperiència,nohihaconeixement”,diuentots,iamésafirmenrotundamentquenotenimcapmenadeconeixementinnat.Aquícalfermenció,comaempiristesmésdestacatsd’aquestperíode,deRogerBacon,ThomasHobbes,JohnLocke,GeorgeBerkeley

iDavidHume,queésl’autorempiristaqueestudiaremendetallaltema4.

Ditambaltresparaules,perpoderdirqueconeixemunacosatenimprouambcaptar-laambelsnostressentits:comméscopslacopsem,mésnítidseràelrecordqueentindrem.Perexemple,sinosaltrestenimalcapelconceptede«taula»,ésperquèalllargdelanostravidahem vistmoltestaules,iperaixòenshempogutferunaimatgegenèricaquelesresumeix:d’aquíquequanpensemenla«taula»noensvénenalcaptoteslestaulesquehemvistalanostravida,sinónoméslaimatgegenèrica,obtingudaperlaiuxtaposiciódetoteselles.

Acontinuaciópodemllegiruntextmoltil·lustratiud’undelsparesintel·lectualsdel’empirismebritànic,JohnLocke(1632-1704)

Suposem,doncs,quelamentsigui,comsesoldir,unpaperenblanc,netdetotainstrucció,sense

capidea.¿Comarriba,doncs,aposseir-la?¿D’ontreulamentaquestaprodigiosaquantitatd’idees

quelaimaginaciólimitadaiactivadel’homehagravatenella,ambunavarietatgairebéinfinita?(...)

Aaquestespreguntesjoresponcambunaúnicaparaula:de l’experiència;vetaquíelfonamentde

totelnostresaber,idelqual,endarrerainstància,se’nderiva.

- Racionalisme:lanostraraóésconsideradalafontfonamentaldetotconeixement;totelquepertanyal’experiènciadelssentitsquedaenunsegonpla.S’atribueixungranpoderalaracionalitathumana,iesconsideraqueaquestapotarribararesoldrequalsevolqüestió,percomplexaquesigui.

Nohihadubtequenosaltresobtenimmoltainformacióatravésdelssentits,peròaixònoéssignificatiu,jaquetambéhofanlarestad’animals,inoperaixòsónintel·ligents.Allòimportantéselquefemdesprésambaquestainformació.Lasegonafase,ladel’enteniment,éslaimportant,laqueproporcional’autènticconeixement.

D’altrabanda,l’home posseeix coneixements innats,jasiguiperhaverviscutunavidaanterior(Plató),jasiguiperhaverestat«posats»alanostraànimaperDéu(Descartes).Sinofosaixí,nopodríemexplicarfetscomlescreencesenelmésenllà,elspreceptesmorals,lacapacitatdeparlar,etc.Aquestconeixementinnatesvafentpalèsambl’experiènciasensitivadiària.

Els filòsofs racionalistesmés representatius d’aquesta època són: RenéDescartes(elfilòsofquenosaltresestudiaremtotseguit),Spinoza,PascaliLeibniz.

JohnLocke

GottfriedW.Leibniz

38

- Criticisme:aquestacontrovèrsiaintel·lectualvatenirunaesplèndidacloendaenlafigurad’ImmanuelKant,unfilòsofalemanydelsegleXVIIIquevaferunaanàlisicríticad’ambdóscorrents,peracabartro-bantunainteressantsoluciómésomenysintermèdia,anomenadacriticisme.Segonsaquestpuntdevista,moltsemblantenalgunstretsalquejahaviaplantejatAristòtil,totalainformaciópassaperduesfasesigualmentimportants,ladelssentitsiladelaraó.Notenimconeixementsinnats,peròsíunsmecanismesprevis,lescategories,queensajudenaelaborarelmaterialenbrutqueensarribaatravésdelssentits.

Fixem-nosenaquestconeguttextdelpropiKant:

Nohihadubtequeelnostreconeixementcomençaambl’experiència.Enefecte,¿compodriaexercitar-

selanostracapacitatdeconèixersinofospelsobjectesque,excitantelsnostressentits,d’unabanda

produeixenpersisolsrepresentacions,i,del’altra,fanquelanostrafacultatmentalcompari,uneixio

separiaquestesrepresentacions,iqueaixítreballilamatèriainformedelesimpressionssensiblesper

obtenirunconeixementdelsobjectesqueanomenemexperiència?

Cronològicament,doncs,capconeixementprecedeixal’experiència,itotshicomencen.Però,siés

veritatquetotselsnostresconeixementscomencenambl’experiència,nototsprovenendel’expe-

riència.

Arribafinalment a la conclusió que l’experiència és formada per la confluència de dades sensibles i de conceptes a priori.Pertant,l’expe-riènciaésquelcommésquesimplessensacionspassivesdecairereceptiu:ansalcontrari,lanostramenttéuncaràcteractiu,ambiniciativapròpia.Aquestaésunaideafonamental,crucial,perentendretotalafilosofiaposterior:lamentnoésnomésreceptiva,sinóqueésactiva,enelsentitqueaportadadesalprocésdeconeixement.Éselquehomanomenage-nèricament“elgircopernicà”delafilosofiadeKant.

EnparaulesdelpropiKant,“lasensibilitatsensel’entenimentéscega;l’entenimentsensesensibilitatésbuit”.Lainterdependènciaentreamb-dueséslaclaudevoltadetotalafilosofiadeKant.Aquestnoupuntdevistavasuposarunagranrevolucióenelmóndelafilosofia.

ImmanuelKant

39

2. CONTEXT HISTÒRIC

En el segleXVII, les «seguretats» antigues, com el geocentrisme ol’aristotelisme,s’exposavenencaraalesuniversitats,peròaquestesjanoconstituïenl’avantguardadelconeixement,sinóunmuseudelsvellsiqüestionatssabers.Elsintel·lectualsinquietsvivienunaexperiènciadeconfusió,demalestarifinsitotdefracàs,jaquetotallòquedurantmoltssegless’haviatingutperseguridefinitiu,escomençavaaraaposarendubte,finsitotambargumentsi«proves»claresiques’atrevienacontradirnimésnimenysquel’autoritatdelaBíblia,del’Esglésiaidetotalatradicióoccidental.

VegemaraquinesforenlescausesqueprovocarenaquestasituaciódemalestarculturaldurantlaprimerameitatdelsegleXVII:

- La Revolució Científica.Aquestarevolucióhaviacolpitentresàmbitsdiferentsl’orgullintel·lectualhumà.Enl’àmbitdel’astronomia,CopèrniciGalileunegavenquelaTerrafoselcentredel’Univers,iKeplerrefusaval’antigasaviesasegonslaqualtotselsmovimentscelestoserencirculars:laTerraésunplanetamés,quegiraalvoltantdelSol,immòbilalcentredel’Univers.Enl’àmbitdelafísica,esdiscutiatotelquedefensavenelsentitcomúilafísicamil·lenàriad’Aristòtil,icomencenasorgirfórmulesiprincipisqueregulenelmovimentdelscossosidelsplanetes.Enl’àmbitdelametodologia,esconsideravenineficaçosperaassolirconeixementsvertaderselsmètodesmedievals,quenoesbasavenenl’observaciódirectadelsfenòmensdelanaturasinóenl’autoritatdelmestreodel’Església.Elsesperitsméslliuresvolienaprendred’aquestserrorsprenentmesuresestrictesdelsfenòmens,fentexperiments,prenentnotadelsresultatsidefugintaixíeldogmatismeilescreencesinjustificades.

- Destrucció de la unitat religiosa.Lacrisiteniaarrelsmésenllàdelmóndelaciència.LapèrduadevalorsreligiososdurantelRenaixementilapocaatenciódonadaalesexigènciesderenovacióespiritual(esde-manavaunaEsglésiaméspobreiproperaalpoble,entremoltesaltrescoses)conduïrenalagrandivisiódel’EuropacristianaoccidentalentresEsglésies(i,pertant,entresveritatsreligioses):catòlica,protes-tantianglicana.MútuesacusacionsiapassionatsconflictesdefinirenlesrelacionsentrelesEsglésies;und’aquestsconflictesfoulaguerradelsTrentaAnys(1618-1648)entrecatòlicsiprotestants.Pertant,éslògicalaconfusiódelspropiscreients,delagentdecarrer,enveurequefinsitotlapròpiaEsglésia,queeraladipositàriadelesveritatsmésclaresiirrefutables,esdividiaiprovocavaconflictesimpossiblesderesoldreentreelsseuspropis«fills».

Aquestacrisimostravaquelasaviesahumanaeramoltdifícild’assoliriquelapossibilitatd’errorerainherental’activitathumana.Sortosament,laRevolucióCientíficaconstituïaunallum,unèxit.Teniamoltsoposi-torsihaviarebutdiversescondemnesaltàlia,peròalgunsbrillantspensadors,comelpropiDescartes,intuïrenlasevaforçaiquedarenfascinatsperlasevacapacitatdemostrativa.

Així,doncs,aFrança,HolandaiAnglaterra,diversosintel·lectualsambinteressoscientíficsvaniniciarunaNovaFilosofiaqueteniaencompteelmètodeielsdescobrimentsdelaNovaCiència.

GalileoGalilei

40

3. VIDA DE DESCARTES

RenéDescartesvanéixerl’any1596alaciutatfrancesadeLaHaye,petitaciu-tatdelaregiódeTours(ciutatque,percert,avuiesdiuLaHaye-Descartes).Proveniad’unafamíliabenestantd’advocats,laqualcosalivapermetregaudird’unaacuradaeducació.Als10anysvaingressarenlaprestigiosaescoladeLaFlèche,apropdeTours,unaescolaregentadapelsjesuïtesiqueeracon-sideradaunadelesmillorsdel’època.Allà,perraódelasevadelicadasalut,gaudíd’unrègimdevidamolttolerant;perexemple,esllevavatard,costum

quemantinguétotalasevavida(semblaquefoualllitonproduílessevesobresmésimportants).Hivaestudiardesde1606finsa1614.Detotamanera,semblaqueenvasortirbastantdecebut.

El1617,aHolanda,s’allistacomavoluntariamblestropesdeMauricideNassau,príncepd’Orange,imésendavant,el1619,hofaamblestropesdeMaximiliàdeBaviera.AmbaquestvaprendrepartenlaGuerradelsTrentaAnys.Peròdegutalfetquelasevasalutnoestavaperagairecampanyes,decideixderenunciaralavidamilitaritornaaFrança;amblavendadelespropietatsqueteniaesfaunapetitarenda,is’instal·laalsPaïsosBaixos,aleshoresparadigmadelallibertatilatolerànciafilosòficaireligiosa.

El1637,jacomplertsels40anys,esdecidíapublicartresassaigscientíficspreceditspelfamósDiscoursdelaMéthode.Peròl’expressiómésacuradadelafilosofiacartesianaestrobaenlesMeditacionsMetafísiques,publicadael1641.Elllibre,finsitotalatolerantHolanda,sofríatacsmoltviolentstantdelabandacatòlicacomde laprotestant: segonselsprofessorsde launiversitatd’Utrecht, lesseves idees, tanapartadesdel’escolàstica,erenperillosesiconduïenal’ateisme.Sinohaguessininterceditl’ambaixadorfrancèsielpríncepd’Orange,Descarteshauriaestatperseguit.

Descartesmainoesvacasar,peròtinguéunafillaquemoríal’edatdecincanys;aquestamort—deia—haviaestatlapenamésgrandelasevavida.Potserpreferiajugaramblanenaquellegirllibres;defet,sabemque,uncopacabatselsestudis,llegiamoltescassament.

L’any1649DescartesvaacceptarlainvitaciódelareinaCristinadeSuècia,peranaralasevacortadonar-liclassesdefilosofia.Peròaconseqüènciadelesmoltesobligacionsdelasobirana,l’horadelaclassedefilosofiaeraalescincdelmatí.Elfilòsof,homededelicadasalut,nopoguésuportarelfredhabitualdeSuècia,

lesmatinadesdelsmesosd’hivern;acomençamentsdefebrerde1650emmalaltídepulmoniaieldia11delmateixmesvamorir.Tenia54anys.

Lessevesobresprincipals,comjahemmencionat,foren:

-Discoursdelaméthode(DiscursdelMètode,1637)

-Meditationes de prima philosophia (Meditacionsmetafísiques,1641).

DescartesfentclassesalareinaCristinadeSuècia

EscoladeLaFlèche

41

4. EL MÈTODE CARTESIÀ

Comjahemvistalasevabiografia,DescartesvapublicarelDiscursdelMètodel’any1637.ÉsunaexposicióglobalsobreunmètodequeenshauràdepermetresaberquinúshemdeferdelanostraRATIOicercarelcriterideveritat.Estracta,doncs,derespondrelatradicióescèpticaquenegavalapossibilitatquehihagiunametodologia.

a) Però què és l’escepticisme?

Jafeiaunsquantsanysques’haviaposatmoltdemoda,especialmentaFrança,l’escepticisme.FilòsofscomMichelMontaigne(1533-1592)havienredescobertelsfilòsofsescèpticsd’èpocagregairomana,gràciessobretotala

traduccióalfrancèsdelesobresdelmetgeifilòsofSextEmpíric(S.IIIdC).Recordemquel’escepticismeafirmalaimpossibilitatd’adquirircapmenadeconeixementsòlidiveritable:podemconèixerelqueunacosaésperami,peròmaielqueaquellacosaés“ensi”,lasevaautènticaessència,elseuésser.Ésmés,silaveritatésimpossibledeconèixer,tambéésmoltprobablequenitansolsexisteixi;pertant,notésentitseguireldifícilcamídelconei-xement.

Davantd’això,Descartesesvaferlapreguntaevident:¿compucjotenirlaseguretatqueunacosaésabsolutamentvertadera?¿compucavançarambseguretatenelcamídelconeixement?Hihad’haverlamaneradedemostrar-ho,peròcom?Reconeixiaelsmoltserrorsquealllargdelssegleshavienestatpresentatsidefensatscomaveritatsinqüestionables.Arabé,comquelaraóhumanaésunaeinavaluosaieficaç(talcomde-mostravenelsavençoscientíficsdel’època),aleshores,¿quinhaviaestatelmotiudelserrorsfilosòficsanteriors?Silaraóhumanaéslamateixasempreientotselscasos,perquèpotferprogressarlaciènciainolafilosofia?

b) Cal un mètode clar i rigorós, com el de les matemàtiques.

Larespostaselipresentaambmoltaclaredat:laciènciatéunmètodeclaririgorós,jadesdetempsd’Euclides,lafilosofiano:alafilosofialimancaunmètode adequat.Pertald’ompliraquestamancança,Descartesproposaunmètodeeficaçiqueelljahacomprovat,elmètodeempratpelsmatemàtics,enconcretenl’àmbitdelageometria.Així,Descartesintrodueixunmètodematemàticenlafilosofia,pertaldedotaralaraóhumanad’uncriterideveritatclaridefinitiu.

¿Iquètéd’especialelmètodematemàtic?Elmètodematemàticésrigorós,claripermetdonarafirmacionsdefinitives.Nohihacapafirmació,capfórmula,quesurtidelno-res:totestàperfectamentdemostratinoadmetelmésmínimdubte:nil’escèpticmésradicalpotdubtarque,perexemple,elsanglesd’untrianglesumensempre180º.Amésalageometriasempreescomençaperlesafirmacionsméselementalsisenzilles—elsaxiomes,elspostulats—idemicaenmicaesvancreantidesenvolupantafirmacionsifórmulesméscomplexes.Igualcomsifosunedifici,alapartmésinferiorhihaallòmésbàsic(elsfonaments),isobreaquestsfonamentsesbasteixlarestadel’edifici:nohihacapparetquenoesrecolziaterra,ocapsostresenseunspilarsqueelsostinguin.Delamateixamanera,lesmatemàtiquescomencensemprepelmésbàsicivanpujantfinsalesafirmacionsméscomplexes,lesqualssempreesbasenenaltresd’anteriorsméssenzilles.

Descartesestàconvençutque,talcomelsgeòmetresrealitzenlesméssenzillesoperacionsolesméscomplexesdemostracionssensecaper-ror,igualmentespotcomportarl’homeenqualsevolàreadelconeixement,semprequeemprielmateixmètode.AquestaconfiançadeDescartesenelbonresultatdelmètodeesbasanotansolsen laperfecciód’aquest,sinótambéenlasevaabsolutaconviccióquelaraóhumanapotabastarlesqüestionsméscomplexesidonar-hirespostesclaresidefinitives.

MicheldeMontaigne

42

c) Quatre regles bàsiques i elementals.

EnelDiscursdelMètode,Descartesestableix lesquatrereglesfonamentalsdelseumètode: ladel’evidència,ladel’anàlisi,ladelasíntesiiladel’enumeració.VegemacontinuacióelfragmentenquèDescartesexposalesfamosesquatreregles:

Però,comunhomequecaminasolialesfosques,vaigresoldred’anartanlentamentideprocedirambtantacircumspeccióentoteslescosesque,perbéquenoavancésgaire,almenysemguardésdecaure.(...)Icomquelamultituddeleslleisproporcionasovintexcusesalsvicis,detalmaneraqueunEstatestàmillorregitquanentébenpoquesperòhisónestrictíssimamentobservades;així,encomptesd’aquestgrannombredepreceptes,vaigpensarqueentindriaprouambelsquatresegüents,semprequeprenguéslafermaiconstantresoluciódenodeixard’observar-losniunasolavegada.

Eraelprimernoacceptarmaicapcosacomavertaderaquenolaconeguésevidentmentcomatal,ésadir,evitarambmoltdecomptelaprecipitacióilaprevenció,inoadmetreenelsmeusjudicisresmésqueallòqueespresentésalmeuesperittanclaramentidistintaquenotinguéscapocasiódeposar-hoendubte.

Elsegon,dividircadascunadelesdificultatsqueexaminésentantespartscomfospossibleicalguésperallurmillorresolució.

Eltercer,conduirordenadamentelsmeuspensaments,totcomençantpelsobjectesméssimplesifàcilsdeconèixer,afid’anarpujantdemicaenmica,compergraus,finsalconeixementdelsméscomplexos,suposantfinsitotunordreentreelsquinoesprecedeixennaturalment.

Ieldarrer,ferpertotarreuenumeracionstancompletesirevisionstangeneralsqueestiguésben

segurdenooblidar-me’nres.

d) Expliquem-les una per una.

Laprimeraregla,ladel’evidència,voldirquehihacosesquelessé,simplementperquèsónevidents,senzilles,queespercebengairebéperintuïció.Intuiréslacomprensiódirectaiimmediatad’unaveritat.Aixíperexemple,joséquel’afirmació“perunpuntdel’espaipasseninfinitesrectes”éscerta,perquèésevident:noennecessitocapdemostracióperadonar-medelasevacertesa.Encanvi,l’afirmació“l’homevaarribaralaLlunal’any1969”noésdelmateixtipus,jaquenoespercepperintuïciódirecta,sinóquejoséqueéscertaperquèhohellegit,m’hohanditihohememoritzat;simplement,emrefiodelquem’handitohellegit.

Lasegonaregla,ladel’anàlisi,ésallòdel“divideyvencerás”;ésadir,quesiunaafirmacióésmassacom-plexa,elmillorésanarapocapoc,partperpart,detallperdetall,jaquedebensegurésméssenzillentendrediversespetitesafirmacionssenzillesqueunasolademoltcomplexa.

Laterceraregla,ladelasíntesi,fareferènciaaallòquedèiemabanssobrelesmatemàtiques:calanarperordre,començarpelméssenzillianarpujantdenivelldemicaenmica.Enl’enunciatdelareglaapareixduesvegadeselmot“ordre”,jaqueenDescartesl’ordrevalligataladeducció:apartirdeveritatsintuïdes,iniciaunprocésordenatdededucció,quel’hauràdeportaralesveritatsméscomplexes.

Laquartaregla,ladel’enumeració,imposaferrecomptes,ésadir,comprovarl’anàlisi,iferrevisions,ésadir,comprovarlasíntesi.Aquestprocéssignificarecórrertoteslesveritatsindividualsiabastar-lesenunasolamirada,pertaldetenirlaseguretatqueresnohihaquedatdeslligatnioblidat.

43

5. EL DUBTE METÒDIC i LA PRIMERA VERITAT

Comjahemdit,Descartesestàconvençutque,siensposemmansal’obra,podemaconseguirreorganitzartotselsnostresconeixementsseguintelmodeldelesmatemà-tiques,iassoliraixíconeixementssòlidsiindubtables.Lamanerad’aconseguir-hojalaconeixem:aplicardemanerasistemàticaelsquatrepreceptesdelmètode.Enconcreteltercerprecepteparlad’ordenarelsnostresconeixements,comfanlesmatemàtiques,començantpelsméssenzillsiindubtables.Arabé,detotselsconeixementsquenosaltrestenimalcap,¿quinsensónelsméssenzills,elsmésbàsicsiclars?Seranlògicamentaquellsqueespercebinclars,indubtables,tansenzillsquesiguilanostrapròpiaintuïciólaqueensdiguiqueallòésveritat.Arabé,d’entretotselsnostresconeixements,¿enpodemtrobaralgunquecompleixiaquestrequisitindispensable?Vegem-ho.

a) Cal posar-ho tot en dubte.

EnaquestpuntésonDescartesparladeldubte,d’unamanerasistemàtica.Diuquetots’hihadesotmetre,finsitotlescosesquesemblenméscertes,perveuresifinalmenthiquedaalgunacosaindubtableisegura:

- La incertesa de les dades sensorials:totshemtingutalgunavegadal’experiènciad’havervistosentitma-lamentunaveuounaimatge.Ésperaixòque,potser,elssentitsnosónmassafiables,inopucacceptarcomaindubtableivertaderresquehagipercebutpelssentits.Elconeixementméssenzill,doncs,el“primerdelallista”,noseràpasunquehagiarribatatravésdelssentits,jaquecapd’ellsnoésevident:caldràseguircercant.

- Els errors de raonament:sovintdonemcomavàlidsraonamentsquesónaparentmentcorrectes,peròqueenelfonsnohosónpas.Traiemconclusionsqueenssemblencorrectes,apartirdepremissespocclaresosimplementmalplantejadesoincompletes.Tambéfinsitoterremal’horadeferoperacionsmatemàti-ques,totiqueestemconvençutsquehohemfetbé.Aleshores,sialguncopenshemequivocatenraonar,ésvàliddubtardetotselsraonamentsquefinsaras’hantingutcomademostratius,jaquepotserlamevacapacitatderaonarnohafuncionatbé.

- La dificultat per a distingir el somni de la vigília:elsmeuspensamentspodrientenirlamateixacategoriaqueelsmeussomnis,ésadir,elsmeuspensamentspodrienserúnicamentil·lusions.Ésquanemdespertoquereconecelsomnicomasomni,nomentresomnio.Pertant,¿compucestarsegurquearaesticrealmentaquí,alaclasse,iquenoesticacasadormintisomiantqueesticaquí?Peraquestmotiu,segonsDescartes,hihalapossibilitatquetotselspensamentsdel’estatdevigília,delsqualsestemabsolutamentsegurs,siguinenrealitatsomnisquenoreconeixemcomatals.

Així,comqueelssentitsensenganyendevegades,vaigvolersuposarquenohiharesquesiguitalcomenshofanimaginar;ipuixquehihahomesques’equivoquenenraonar,finsitotdelesmatèriesméssimplesdelageometria,ihifanparalogismes,vaigpensarquejoestavatanexposataequivo-car-mecomqualsevolaltre,ivaigrebutjarcomafalsestoteslesraonsquehaviatingutabansperdemostratives.Ienfi,considerantquetotselspensamentsquetenimestantdesperts,enspodenvenirtambéquandormim,sensequen’hihagialeshorescapdeveritable,vaigresoldredefingirquetoteslescosesquefinsaaquellmomenthavienentratenelmeuesperit,noerenmésveritablesquelesil·lusionsdelsmeussomnis.

44

b) La primera veritat: “penso doncs existeixo”.

Pertant,resnos’escapaaldubtemetòdicdeDescartes.Peròelseudubtenoéspascomeldubtedelsescèptics,sinóqueésundubteprovisional,unpasqueesdónaambl’esperançadetrobardesprésunaveritatindubtable.Iefectivament,aviatarribaalaconclusióquehihaquelcomdequènodubta:quepenso.Eldubte,alcapialafi,noéssinóunprocésdepensament;ésadir,si dubto és perquè penso, i si penso vol dir que existeixo.Finsitotenelmomentenquèesticinsegur,quedubtodetot,quenohiharesqueemsembliveri-table,finsitotenaquestsmomentsm’adonoquehihaunacosaquenopucdubtar:que estic pensant.Iquanpenso,laprimeracosaqueconfirmoidonopercertaiindubtableésqueexisteixo.

Peròimmediatamentvaigadvertirque,mentrevoliapensaraixíquetoterafals,calianecessàriamentquejo,

quehopensava,fosalgunacosa;iobservantqueaquestaveritat:«jo penso, doncs jo sóc»eratanferma

isegura,quelessuposicionsmésextravagantsdelsescèpticsnoerencapacesdefer-latrontollar,

vaigpensarquelapodiaadmetresenseescrúpolcomelprimerprincipidelafilosofiaquecercava.

Jatenim,doncs,laprimeraveritatqueestàvemcercant:cogito ergo sum.Detoteslescosesquejosé,aquestaéssensdubtelamésclara,lamésindubtable,laméssegura:nonecessitofercapraonamentperarribaralaconclusióquepenso,nocalmeditarafonsperadonar-medelaseguretatdelmeupensament,sinóqueespercepamblapuraintuïció:ésevidentquepenso.Aquestaés,doncs,laprimeraveritat.

c) Per tant, l’home és una res cogitans.

D’aquíademostrarl’existènciadel’ànimanoméshihaunpetitpas.Sijopenso,voldirqueenmihihaquelcomqueesdedicaapensar.Aquest“quelcom”,amésamés,nopotserdetipusfísic,jaqueelcoséspuramatèria,ilamatèriacomatalnopotpensar.Ésadir,enmihihaquelcomd’immaterial,queendiremànima,iques’encarregadepensar.Pertant,quedaaixídemostradal’existènciadel’ànima.

Eldubtemetòdiciuniversalenshadutaunarealitatinqüestionable:l’existènciad’unjopensant,ésadir,d’unasubstànciaquepensa,elqueellanomenaunares cogitans,unaànima.Descartesconclouquepucdubtardel’existènciadelmeucosidelmónquem’envolta,perquèentincunainformacióqueherebutatravésdelssentitsiaquestsnosónfiables,comjahemdit:perònopucdubtardel’existènciadelsmeuspensaments,delesmevesidees,delamevasubjectivitat.

Desprésvaigexaminaratentamentelquejoera,iveientquepodiafingirquenoteniacapcosique

nohihaviacapmónnicaplloconemtrobés,peròquenopodiafingir,peraixò,quejonofos,sinó

que,alcontrari,delfetmateixquejopensavaadubtardelaveritatdelesaltrescoses,se’nseguia,

d’unamaneramoltcertaievident,quejoera;mentrequesihaguésdeixatdepensar,encaraque

totalarestadelquehaviaimaginathaguésestatveritat,noteniacapraódecreurequejofos:vaig

conèixer,ambaixò,quejoeraunasubstànciatotal’essènciaolanaturalesadelaqualnoésmésque

pensar.

45

6. L’EXISTÈNCIA DE DÉU

a) L’argument de la perfecció.

Uncopdescobertaquinaéslaprimeraveritat,Descartesesposamansal’obraperintentaresbrinarquinahadeserla“segonadelallista”,ésadir,elproperpasenelprocésdeconeixementmetòdicqueellestàaplicant.

LamaneracomDescartesdedueixl’existènciadeDéuésd’allòméscuriosa.Parteixd’undelspostulatsdelseumètode: lescosesqueesconcebenclaresidistintessónvertaderes.Icomquetenimalcap,entred’altres,laideadeperfecció,ésevidentqueaunaideaobjectivahadecorrespondreunarealitatobjectiva.Ésadir,sitenimconsciènciadelanostranaturalesaimperfecta(iésevidentquelatenim),ésperquèsabemenquèconsisteixunanaturalesaperfectaienshicomparem.Així,laideadeperfeccióquetenimalcaphadecorrespondrenecessàriamentaunarealitat.Amés,segonsDescartes,aquestaideadeperfecciónopotprovenirdenosaltres,quesoméssersimperfectes;aleshoresnotenimaltreremeiquecreurequehaestatunarealitatdivinaquel’hafetsorgirdinsdelesnostresments.Déu,doncs,had’existirperforça.

Perquèeramanifestamentimpossiblequelaidead’unéssermésperfectequeelmeuprocedísdelno-res;idelamateixamaneraquenoensentraalcapqueallòqueésmésperfectesiguiunaconse-qüènciaiunadependènciad’allòqueésmenysperfecte,oquedelno-resprocedeixiquelcom,tambéhadeserimpossiblequepuguiprocedirdemimateix;demaneraquenomésrestavaquehaguésestatposadaenmiperunanaturalesaveritablementmésperfectaquejo,iamésquetinguésenellatoteslesperfeccionsdelesqualsjopoguésteniralgunaidea,ésadir,perexplicar-meenunmot,perDéu.

Descartesrecuperaaquíunvellargumentsobrel’existènciadeDéu,queésconegutambelnomd’argu-ment ontològic,ijas’haviafetservirdurantl’EdatMitjana.Diuquesiensimaginemunésserperfecte,aixòvoldirquehotéabsolutamenttot,queresnolimanca.Aleshores,nolipotmancartampocl’existència,jaquesiaquesttretlimanqués,janoseriaperfecte.Pertant,aquestésserperfecte—lidonaremelnomdeDéu—segurqueexisteix.

Comquetincpercostum,entota larestadecoses,distingirentre l’existència i l’essència,veigfàcilmentquel’existènciadeDéupotseparar-sedelasevaessència,ipertantpucconcebreDéucomnoexistintactualment.Però,tanmateix,sihipensomésatentament,troboquel’existènciail’essènciadeDéusóntanseparablescoml’essènciad’untriangleielfetqueelsanglessumin180º,olaideademuntanyaidevall;pertantésigualdedifícildeconcebreunDéumancatd’existènciacomconcebreunamuntanyasensevall.(...)Peròdelfetdenopoderconcebreunamuntanyasensevall,nosesegueixquehihagialmóncapmuntanyaocapvall,nomésquelamuntanyailavall,tantsiexisteixencomsino,nopodenseparar-sel’undel’altre;mentreque,delfetdenopoderconcebreDéusensel’existència,sesegueixquel’existènciaésinseparabled’ell,ipertantqueveritablementexisteix.

Així,delconjuntd’ideesqueposseeixelJopensant,ensobresurtunaideabenprivilegiada,unaideaquepermetd’anarmésenllàdelapròpiasubjectivitat.Unaideaqueempermetd’afirmar,claraidistintament,queforademimateix,foradelamevament,existeixunarealitat,unarealitatextramental.Iaquestaideatanprivilegiadaquedescobreixodinsmeu,iquealhoraempermetd’anarmésllunydemimateix,éslaideainnatadeDéu.

46

b) Si Déu és perfecte, quina és, doncs, la causa dels meus errors?

Pertotaixòreconecquenilacapacitatdevoler,queherebutdeDéu,ésperellamateixalacausa

delsmeuserrors,carésmoltàmpliaiperfectaenlasevaespècie;nitampocn’éslacausalacapacitat

d’entendreodeconcebre,carennoconcebreressinómitjançantaquestacapacitatqueDéum’ha

donatperconcebre,sensdubtetotallòqueconcebohoconcebocomcal,inoéspossiblequeenaixò

m’equivoqui.

Arabé,siDéunopotserfontdelsmeuserrors,iésevidentquejom’equivocosovint,finsitotquanraonodelescosesaparentmentmésfàcils,perquèm’equivoco?Descarteshitrobatrespossiblescauses:

- Lavoluntatésmésàmpliaquel’enteniment.Ésadir,lamevavoluntatnotégairebélímits(posatsavoler,jovoldriasabersihihavidaextraterrestre,perexemple,osiDéuexisteix,oquèhihadesprésdelamort);peròésevidentqueelmeuentenimentarribaaonarribai,permoltquevulgui,nopucarribarasaber re-alment,ambabsolutacertesa,resdelqueacabod’esmentar.Icomquesovintlanostravoluntatesdeixaemportarperlaimaginació,cauenl’error.

¿D’onneixen,doncs,elsmeuserrors?Delsolfetquelavoluntat,comqueésmésàmpliaimésextensa

quel’enteniment,nolapuccontenirenelsmateixoslímits,sinóquel’eixamplofinsalescosesqueno

entenc.

- Unaaltracausadelsnostreserrorséslanostraevidentimperfecció.Quèhifarem?Nopodemevitar-ho,somcriaturesimperfectesi,peraixò,devegadesensequivoquem:

Demaneraquesitenimsovintideesquecontenenfalsedat,ésperquèhihaenellesquelcomdeconfús

iobscur,ienaixòparticipendelno-res;ésadir,quenoméssónennosaltresaixíconfoses,perquè

nosomtotalmentperfectes.

- Peròsensdubtelahipòtesiméscuriosa,detoteslesdonadesperDescartes,pertald’explicarlafontdelsnostreserrors,ésladel“genimaligne”,unamenadedimonietquem’empaitaifatotelpossibleperquèm’equivoqui.Realment,unnosapquèpensardavantd’aquestcuriósargument,totiquemoltscomentaristesdeDescartescreuenqueaixòdelgenimaligneéscomunamenadebromaperpartdelfilòsof.

Així,doncs,suposaréque,nopasDéu,queésmoltboiqueéslafontsupremadeveritat,sinóque

uncertgenimaligne,nomenysastutienganyósquepoderós,hautilitzattotelseuenginyafid’en-

ganyar-me(...).Peraixò,aniréambmoltdecomptedenocreurecapfalsedat,iprepararétanbéel

meuesperitcontratoteslesartsd’aquestgranenganyadorque,perpoderósiastutquesigui,mai

nopodràimposar-meres.

Endefinitiva,demomenttenimduescosessegures:existeixquelcomenmi,unaànima,quepensa; iexisteixDéu,queésgarantiadeveritat,perònopaslacausadelsmeuserrors.Demoment,doncs,encaranosabemresmésnidelmónmaterialqueensenvolta,nidelnostrepropicos.Seguramentexisteixen,peròcaldemostrar-ho,justificar-hod’algunamanera.

47

7. COM ES JUSTIFICA L’EXISTÈNCIA DEL MÓN

a) El món material ha d’existir per força.

Jatenimduesdelessubstànciesqueapareixenenladoctrinacartesiana.ElJopensant,substànciafinita,iDéu,substànciainfinita.Peròésevidentque,totielsentrebancsqueDescartestrobaperarribaralaveritat,lanostraexperiènciasensible(allòqueveiem,sentim,olorem,etc)seriadecebedorasinocorresponguésaunarealitat.Ésadir,seriamoltdecebedordescobrirquedarrereelsconceptesquejotincdetaula,cavall,pedra,llapis,nohihacapobjecterealques’hicorrespongui.

Perquèlaraónoensdiupasqueelqueveiemoimaginemaixísiguiveritable,peròsíqueensdiuque

toteslesnostresideesonocionshandeteniralgunfonamentdeveritat;perquènoforapossibleque

Déu,queéstotperfecteiveritable,leshaguésposadessenseaixòennosaltres.

Pertant,ésforçósqueexisteixiunmónmaterialqueescorresponguiambelconeixementqueente-nim.Inonomésqueexisteixi,sinóqueaméssiguiexactamentigualcomnosaltreselconcebem.LabondatdeDéuemgaranteixquelatendèncianaturalhumanaacreureenl’existènciadelescosesmaterialsdelmónnoésenganyadora.Déu,doncs,éslasubstànciaperfectaqueempermetdeferúsdelssentitssiaquestsestansubordinatsalaraó.

Perquè,primerament,allòmateixqueabansheprescomunaregla,ésadir,quelescosesqueconcebemmoltclaramentimoltdistintamentsóntotesvertaderes,noméséssegurperquèDéuésoexisteix,perquèésunésserperfecteiperquètotelquehihaennosaltresprovéd’ell.D’onsesegueixque,essentlesnostresideesonocionscosesrealsiqueprovenendeDéuentotallòenquèsónclaresidistintes,nopodenenaixòsersinóvertaderes.

b) El món material és res extensa.

Així,amésdelasubstànciapensant(ésadir,elmeuJo),existeixunaltretipusdesubstànciafinitaicreada:ladelscossos,totsellsambunatributfonamental,queésl’extensió.Posatsatrobarunaqualitatquetinguintotselscossoshabutsiperhaver,nopodemquedar-nos,perexemple,ambelcolor,perquèhihacossosquenoentenen,oamblaolor,perquènotothomlapercepdelamateixamanera.Encanvi,l’extensióésunacaracterísticauniversal(nohihacapcosquenoentingui)iindiscutible(tothomlapercepigual).Peraixò,allòqueDescartescreuqueéscomúatotselsobjectes,iperaixòenfalasevapropietatessencial,ésl’extensió.LessevespropietatspuramentgeomètriquessónlesqueDescartesconsideraessencials.

Sabemquelanaturalesadelamatèriaodelcosengeneralnoconsisteixaserduraopesantode

colorsoquetocaelsnostressentitsdequalsevolmanera,sinóserunasubstànciaextensa,extensa

enlongitud,ampladaiprofunditat.

48

c) Relació entre cos i ànima: la glàndula pineal.

Arabé,sieljopensantilamatèriasónduesrealitatsosubstànciesindependents,¿coms’explica,perexemple,queelmeuJopensantdecideixianaraferuntombielmeucostotseguitrealitziladecisió?¿Dequinamaneraunaidea(queésunfetmental)influeixenunaacció(fetfísic)?¿Comescomuniquenentreelles,aquestessubstànciestandiferents?Descartesvaresoldreaquestesqüestionsplantejadespelseusistemafi-

losòficdonant-hil’explicaciósegüent:hihaunpuntenelnostrecos,laglàndula pineal,queestàsituadaalbellmigdelnostrecervell,iqueéson“s’allotjal’ànima”;desd’allàconnectaambelcosienmodificaelsmoviments.SegonsDescartes,doncs,l’homeéselresultatdelaunió accidental entre dues substàncies,eljopensant(elsubjectedelcogito—l’ànima—)ielcos(extensió,matèria).Cosiànimasónduessubstànciesdiferentsiirreductibles.L’únicpuntdecontacteentreelleséslaglàndulapineal.

Aixídoncs,concebemaquíquel’ànimatélasevaseuprincipalenlapetitaglàndulaquehihaenmigdelcervell,desd’onirradiaatotalarestadelcosmitjançantelsesperits,elsnervisifinsitotlasang.

d) La concepció mecanicista del món

Al’èpocadeDescartes,icomaconseqüènciadelafascinacióperlesdescobertestècniquesicientífiquesdel’època,s’haviacomençata“posardemoda”unanovamaneradeconcebreelmón,unanovaconcepcióquepreteniainterpretartotl’Universcomsifosunamenadegranmàquina,unimmensrellotge,muntatpelGranRellotgerqueseriaDéu.Enaquestaimmensamàquinahihamilersdepeces,col·locadespelrellotgercadas-cunaenunaposiciódeterminada,iquecompleixenalaperfecciólafuncióperalaqualhanestatdissenyades,construïdesimuntades.AquestateoriarebéelnomdeMECANICISME.

Elmecanicismeestableixallòrealcomuncosúnicregitperlleismecàniques.SesuposaqueDéugovernal’Universmitjançantleslleisdelanatura,peròunavegadacreatelmón,Déunointervéperresenlamàquinaquehacreat.Apartird’aquestsprincipisbàsics,Descartesdedueixunesquanteslleisdefísica,algunesencaravàlides,comleslleisdelaconservaciódelmoviment.InonomésDescartes:científicscomKepleroGalileuacabendedescobriralguneslleissobreelmovimentdelsplanetes,queexpliquenqueaquestmovimentnoésatzarós,sinóqueresponauneslleisdelanaturaqueestan“escrites”enclaumatemàtica.

Arabé,aquestaconcepciómecanicista,quepotsermoltvàlidaisuggerentquanl’apliquemal’Universqueensenvolta,plantejaunproblemabenclarquanl’apliquemal’home:sil’Universrespon,pelquesembla,auneslleismate-màtiquesifuncionatotellcomunamenadegranmàquinaperfectamentsincronitzada,¿quèpassaamblallibertathumana?Sil’homenoésmésqueunapartd’aquestmón,iaquestfuncionasegonsuneslleisinvariables,¿noseràquel’homenoéslliuresinóque,comsifosunapeçamés,estàplenamentdeterminatperleslleisdelaNatura?

LasolucióaldilemalivindràaDescartespelfetdeconsiderarquelarescogitansilaresextensaper-tanyenaordresdiferents:elpensamentnotéresaveureamblarealitatmaterial,ilavidad’aquestesrealitatsmaterialssíqueéssemblantaunrellotge.Endonarpapersdiferentsalestressubstàncies—Jopensant,Déuiresextensa—Descartessalvalavisiócientíficamoderna.Elmónfuncionademaneramatemàticaideterminista,peròaixònoafectal’esperit,queesregeixperaltreslleis.

49

8. CONCLUSIÓ SOBRE LA FILOSOFIA DE DESCARTES

Davantdel’intentradicalqueDescartesesproposapertaldefonamentarlafilosofia,elsresultatssónmésaviatdecebedors.Mentreesmantéenelmóndelpurpensament,elsistemacartesiàs’aguantagràciesalJopensant,atravésdelaideaclaraidistinta.S’hidedueixendesprésl’existènciadeDéu,l’exis-tènciadel’ànimail’existènciadelescoses.Elproblemaapareixquanesvolferlaconnexióentreelmóndelpensamentieldelarealitat.Homtélaimpressiódetrobar-sedavantd’uncarrerósensesortida.

LafigurahistòricadeDescartes,encanvi,éscrucial.Inauguraunanovaformad’enfocarlareflexió,centrantlaproblemàticaenelsubjecte.Aquestanovaactitudmarcaràtotalafilosofiaposterior.Descar-tesfouelvalentinnovadorque,partintdelesnovesconquestescientífiques,restablílaconfiançaenlescapacitatshumanesdeconeixementique,d’altrabanda,construíunsistemafilosòficambfonamentaciómetafísicaqueexercíunagraninfluènciahistòrica.

Elrestablimentdela confiançaenlescapacitatsintel·lectuals,especialmenten la raó,seràunaconviccióquetravessaràtotalamodernitatiquearribaràfinsalsnostresdies.Així,perexemple,enelsnostresdieslaracionalitatésunaexigènciaenpluralitatd’àmbits,comaralesciènciesnaturalsosocials,oenelsplantejamentseconòmicsipolítics.Tambéhaarribatfinsavuilanecessitatd’unmètode,perquèlanostraraóavancienlessevesrecerquesoactivitats.Laconveniènciad’unmètode,d’unaprogramacióprèvia,formapartvivadelllegatintel·lectualdeDescartes.

Encaraquel’obradeDescartesvaserposadaal’Índexperl’Església,espotdirquedurantlasegonameitatdelsegleXVIIesvaimposar.AlsPaïsosBaixoslafilosofiacartesianavaserensenyadaoficialmentapartirde1657,setanysdesprésdelamortdelfilòsof.Elsveritableshereusdelmètodecartesià,però,vanserelsseusseguidors:Spinoza,Pascal,MalebrancheiLeibniz.Descarteshadeixatmoltstemesoberts,comaraeldualismeirreconciliablecos-ànimailarelacióentrelesdiferentssubs-tàncies.