lacontra2

DIMARTS, 10 MARÇ 2015

C omésqueunmestre de pri-mària acaba d’assessor deTony Blair?Em van nomenar directordel pitjor institut públic delRegne Unit i el vam conver-

tir en una de les escoles demés èxit del país,amb diversos premis Unesco.

Com ho va fer?Vam començar preguntant-nos en quinadult s’havien de convertir els alumnes perdesenvolupar-se plenament en el futur.

Què en sap vostè del futur?L’autoocupació serà el més habitual, la tec-nologia es continuarà expandint, hauran decol·laborar amb persones de qualsevol racódelmón... I això requereix un entorn educa-tiu actiu, que no ensenyi als nens a escoltarasseguts i en silenci, a memoritzar i a verifi-car el que han après mitjançant proves.

Està en contra dels exàmens?Del fet que siguin lamanera principal deme-surar l’èxit educatiu, sí. L’educació s’ha debasar en l’experiència, la resolució de pro-blemes, la innovació i la col·laboració.

D’acord, però com s’aplica tot això al’escola?Amb tot el respecte, però la seva pregunta

és de l’era industrial. Si analitzem els errorsdels sistemes educatius, de les empreses tra-dicionals i fins i tot dels governs, veiem queel primer és creure que els sistemes i les es-tructures són el vehicle per al canvi; peraixò quan es va produir la crisi financera(2008) ningú no va saber reaccionar. És lagent la que canvia les coses.

Quin tipus de mestre reclutaria, vostè?Els nostres nens s’han de distanciar dels pu-pitres i els docents d’estar davant d’ells ex-plicant la lliçó.Hemde crear un aprenentat-ge més contextual, que no sigui abstracte.Internet és una eina d’aprenentatge increï-blement potent.

Tornem a la seva escola de primària.Vam crear una microsocietat que reflectiala vida real perquè poguessin autogestio-nar-se. Tenien el seu propi sistema polític,emissora de televisió i ràdio, i gestionavenles seves botigues i museus, és a dir, tot elque trobes en una societat real.

Nens d’entre 3 i 11 anys?Sí. El programa d’estudis pivotava entornde quatre principis: la comunicació, l’empre-sa, la cultura i el benestar. Totes les matè-ries estaven interconnectades. I els diven-dres escollien entre 30 cursos (dansa con-

temporània, gestió financera, ciències avan-çades, escacs): era el seu dia d’universitat. Ires de deures, perquè no hi ha cap evidèn-cia que marquin una diferència positiva.L’escola ha d’inspirar els nens i deixar-losespai seguint-los de prop.

Tot això val molts dinerons.Els estàndards acadèmics de la nostra esco-la van passar d’una taxa de fracàs escolardel 40% a una d’èxit del 90% en menys dedos anys, cosa que prova que si dissenyesun sistema que és ric en experiències i encontextos, els nens rendeixen.

Les escoles s’han convertit en empre-ses que competeixen entre elles.Hi estic d’acord, però segons els informesinternacionals les que tenen més èxit sónles que s’han distanciat del sistema competi-tiu. El problema és que la majoria de polí-tics consideren que l’única manera de tenirèxit és concentrant-se en l’eficiència i en lacompetència. Són antics.

Ja ho entenc.Si analitzes les corporacions de més èxit delsegleXXI, un dels seus fonaments és la col·la-boració. Però els polítics estan obsessionatsamb les qualificacions, amb el fet d’estar alcapdamunt del rànquing internacional.

Ara toca ser finlandesos.Ja han caigut, ara el que mola és Xangai.Aquesta és la bogeria del sistema! Els res-ponsables de la política pública defensenque el que compta són les matemàtiques, latecnologia i la llengua. Però la veritat és queles capacitats més importants en el futurseran les considerades toves, com la intel·li-gència emocional, la de treballar en equip,de comunicar i la capacitat de resoldreproblemes.

…La majoria dels grans emprenedors delmón al segle XXI no van ser universitaris,s’estimaven el coneixement però eren auto-didactes, ments lliures.

Hi ha tantes teories que els pares enstornem bojos.No hi ha cap pàrvul que no vulgui descobrirel món. Mentre els estimulem la imagina-ció, els sentits, i els qüestionem, els desa-fiem i els plantegem reptes, continuaranaprenent. No hi ha cap secret, els pares hande deixar de llegir llibres escrits per expertscom jo i començar a tenir més confiança enel seu propi instint.

Què els aconsella, als pares?Que no sobreprotegeixin els seus fills. Se’lsha de permetre cometre errors.

I a un director d’escola?Que no intenti aplicar tots els sistemes, quetingui la valentia de construir el sistemaeducatiu partint d’aquesta visió del conjuntde professionals de la seva escola. Els pro-fessors han d’estar implicats, comportar-secom professionals, és a dir, més passió imenys queixes.

IMA SANCHÍS

LA CONTRA

PEDRO MADUEÑO

“Nohihacappàrvulquenovulguidescobrirelmón”

VÍCTOR-M. AMELA IMA SANCHÍS LLUÍS AMIGUET

Tinc 46 anys. Britànic, casat, dos fills (14 i 18). Vaig ser mestre i vaig dirigir una escola durant20 anys. Els sistemes tradicionals estan dissenyats al voltant del concepte de control i s’hau-rien de basar en l’empoderament. Tots naixem creatius i innovadors. Sóc jueu no religiós

Des que Tony Blair esva fixar en ell, és l’homede moda en educació,assessora governs (EUA,Austràlia, tot Europa,incloent-hi Espanya, ipaïsos escandinaus) i téprogrames a la televisiói la ràdio britàniques, amés de ser conferen-ciant i assessor d’empre-ses. Et dóna un titulardarrere l’altre, com ara“L’evolució humana nova passar en una aula declasse”, que sona bé pe-rò... Potser per això dis-cutim. Ell em diu dino-saure quan li dic que in-ternet, d’acord, però notant, que no tots elsnens són Steve Jobs.Acabem tan amics i liprometo assistir a la se-va xerrada sobre l’aplica-ció de la tecnologia enl’educació al congrésitWorldEdu. Segur queserà apassionada.

Apassionat

RichardGerver, expert en educació, assessormundial de diversos governs