la bellota (núm 38) - porrat 2015
Post on 25-Jul-2016
226 Views
Preview:
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg.
La Bellota Revista d’opinió i informació de Manuel i l’Ènova
ANY 19, núm. 38 PORRAT 2015
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 2
SUMARI
Milagrín, una Dona del Poble per Pau Martínez (p. 3)
En record de Milagros Soler per Andrea, Victòria i
Rosa / Rafa Montagud (p.4)
Absències per VME (p.5)
Llocs emblemàtics del Manuel de fa uns annys
per Rafa Montagut (p.6)
Un bosc d’aliments, o Com guanyar independencia i
qualitat de vida per Haïssa Montagut (p.8)
Són obvietats? per Aida (p.9)
Antenes i telefonía mòbil en la salut de les persones
per Vicent Ros (p.10)
Miss per Pau Martínez (12)
Notícia de l’emigració als Estats Units (II), per Vicent
Sanchis (p. 13)
Visita a là Sèquia Comuna per Pau Viciano (p.16)
La Trobada de les Maedéus (p.17)
Escrits per Amparo Pérez (p.18)
Fotos antigues de dones de Manuel (p.20)
Activitats de la MitjaGalta 2014 (p.22)
EDITORIAL
Abans era només l’Ènova, després foren les Ènoves
que amb el repartiment agafaren entitat diferenciada
com a propietat o domini d’un senyor i amb el temps
anaren juntant-se una altra vegada. Manuel–l’Ènova,
l’Ènova–Manuel estem condemnats a entendre’ns.
Tenim un territori semblant, la sèquia comuna, una
història compartida i una trama urbana que es com-
plementa. Entre els dos municipis s’arriba a un con-
junt de població que permet uns serveis públics
únics, objectius de benestar compartits i projectes
comuns per al món que vivim.
Aquesta revista ha apostat sempre per eixe acosta-
ment, no perquè ara ho diga el govern, sinó per sentit
comú. I el mateix es pot dir de l’àmbit de la subco-
marca de la Comuna de l’Ènova, que és també adient
per a altres objectius compartits en matèria mediam-
biental, agrícola, cultural i altres.
A Mila, que haguera sigut molt feliç en l’encontre de
les Maedéus, li dediquem esta Bellota en reconeixe-
ment a la seua labor pel poble. Ella permaneix entre
nosaltres.
Hem fet aquest número:
Andrea, Victòria i Rosa, Rafa Montagut, VME, Haïssa Montagut, Aida, Vicent Ros i Lourdes Cortés, Vicent San-
chis, Pau Viciano, Amparo Pérez, Emili Fuster, Maria Josep Cortés i Pau Martínez.
Gràcies a tota la gent que heu col·laborat, suggerint-nos idees, enviant-nos escrits o imatges. És un plaer partici-
par d’aquest comboi que entre totes i tots fem posible cada vegada que ix del forn un nou número. Vos esperem
per al proper, que com sempre estarà obert a totes les col·laboracions que ens envieu.
Des de la MitjaGalta volem continuar fent La Bellota, una publicació que ja du trenta-huit números i dinou anys.
La nostra intenció és, almenys una vegada a l’any, pel Porrat, traure un número nou. I traure’l en paper. En
aquesta época que tot és digital i virtual, nosaltres apostem per allò que es pot tocar i olorar, pel contacte direc-
te, per la relació cara a cara, per eixir a la plaça i mirar-nos als ulls, i retrobar-nos.
Hem triat aquesta portada de l’encontre de les Maedéus, en primer lloc perquè ens agrada la foto, però també
per tot el simbolisme que desprén aquesta imatge, de relació entre els dos pobles i les seues gents, dos pobles
germans, o més encara, siamesos.
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 3
MILAGRÍN, UNA DONA DEL POBLE No del poble de Manuel, que també, sinò del Poble, en el
sentit aristocràtic de la gent que sosté la col·lectivitat.
Anònimes per als llibres d’història però necessàries per la
civilització.
Tot allò que tinguera el mínim rastre de bondat, de bellesa
o de coneixement li atreia. Podia donar catecismo als xi-
quets i replegar fotos antigues del poble, escoltar el Messi-
es tots els anys a Algemesí i passejar amb Joan Pellicer per
conèixer les plantes de Manuel. Tota persona que pogués
sofrir alguna adversitat formava part de les seues preocu-
pacions i l’alegria de compartir era una senya d’identitat
seua. Quan els moments més dolents de l’enfrontament del
GIP i el BLOC, ella resava.
L’associació cultural Mitja Galta li deu molt al seu treball.
–Enguany hem de fer una bona exposició per a festes, ens
deia tots els anys i a Sant Gil que anàvem les vesprades de
finals d’agost a preparar l’exposició. “La Bellota no pot
faltar per la fireta eh?” I sempre amb una foto, un escrit de
col·laboració, i tots els anys una foto de la paradeta. I això
que a la Bellota sempre hem sigut prou irreverents, però
ella sabia distingir i, encara que de vegades patira, sempre
ens defenia i ens animava en tot el que féiem. Reproduïm
ací l’escritet que es va publicar a la pàgina 3 de lL Bellota
del porrat de 2013:
Des de l’any 2000 que es va crear, l’Associació Cultural
Mitja Galta sempre ha caminat fent honor al que repre-
senta. Quan repassem els actes culturals que al llarg dels
últims dotze anys s’han donat al poble, comprovem que a
la majoria d’ells, està darrere l’Associació Cultural
MitjaGalta, com són: exposicions, xerrades, presentació
de llibres, projeccions, tallers d’història, concerts, excur-
sions, cursets sobre natura (inoblidables les eixides al riu,
Coto i Monte Valiente, per a conèixer les plantes autòcto-
nes de la mà de Joan Pellicer, ja desaparegut i que sem-
pre estarà al nostre record, les dansades que cada any
van a més, i també aquesta revista que almenys s’edita
una vegadas a l’any. Mila.
El primer llibre de fotos antigues de Manuel que publicà
la Mitja Galta, no haguera sigut possible sense ella. I del
segon, prou avançat ja, ha sigut ella la que ha replegat les
fotos, ha preguntat qui eren, en quina data i anava apun-
tant-s’ho per als peus de les fotos. Cada vegada que ens
reuniem venia amb un plat de figues o un tros de coca, o
pa fet en casa.
Veure les fotos antigues del poble ens servia per recordar
a persones, llocs de la nostra infància i èpoques passades
de Manuel. Les persones més humils, les Salinetes velles,
les tradicions, els treballs i la festa eren els temes de la
seua predilecció, com si tornara a viure les persones i els
temps passats.
Contradint un poc la doctrina oficial del seu estimat poble
de Déu, m’atrevisc a dir que a Manuel hi ha un grapat de
gent nascuda sense pecat original, amb una llum interior
que il·lumina als qui a elles s’apropen, nascudes ja en
gràcia i Mila era una d'elles.
Pau Martínez
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 4
EN RECORD DE MILAGROS SOLER Mila… o Milagrín, com la coneixíem molts de nos-
altres, sobretot els xiquets i xiquetes del cate, ens va
deixar el passat 14 d’agost. Envoltada dels seus fa-
miliars, com de puntetes, amb la discreció que la ca-
racteritzava, en el silenci i repòs del descans, quasi
sense assabentar-nos… se’n va anar. Una persona
que infonia pau i serenitat; dona oberta i equilibrada,
plena d'humanitat i enamorada de la seua família,
dels seus amics i amigues, de la seua parròquia, del
seu poble, enamorada de la vida… que l’ha viscut
amb plena disponibilitat i dedicació cap als altres,
valorant sincerament la seua amistat.
Ella, amb el seu somriure, abraçava el més profund
del nostre cor. Li agraïm infinitament el haver-nos
ensenyat a través de la seua persona al Déu Amor, al
Déu Tendresa, al Déu-Mare, al Déu que no jutja, que
sempre acull.
No podem, ni volem, dir-li adéu perquè està en el nos-
tre cor, en eixe lloc en el que caben totes les mirades i
tots els rostres, tots els noms i totes les estrelles, tota la
llum i totes les flors. I volem dir-li la mateixa frase que
ella li va dedicar a Jose Carbonell i que diu així: “Les
persones dignes d’amor sobreviuen a la mort en la me-
mòria d’aquelles que les han estimat.”
Milagrín, segueix amb nosaltres en el camí de la vida.
Descansa en pau, descansa en la pau de Déu.
(d’Andrea, Victòria i Rosa)
A Milagros Soler: Em costa molt parlar d’ella, perquè
hem compartit moltes coses de tota la vida. De xicotets
el seu germà Roberto i jo ja érem amics anàvem a la ma-
teixa classe i passàvem moltes vesprades en sa casa i ja
ella s’ajuntava amb nosaltres i ens donàvem consells.
Quan passa el temps i ens fem majors, cadascú va pel
seu costat, però continuàvem sent amics i compartint
moltes coses. Una de les preferides era anar a València a
visitar museus, exposicions i tot el que la gent jove amb
ganes de conèixer i saber feia. Nosaltres teníem eixes
ganes i ho compartíem. També hi hagué una època que
compartírem treball a la fàbrica de làmpares. Desprès jo
me’n vaig anar a Anglaterra i encara que vaig estar més
de 20 anys, mai vaig perdre el contacte amb ella i la seua
família. Quan vaig tornar a finals dels 90, començàrem
una nova època, ens ajuntàvem per a preparar exposici-
ons i ara estàvem preparant un altre llibre de fotos nou,
que esperem que amb l’ajuda de tot el poble, el somni
que ella i nosaltres teníem es faça realitat. Segur que si
ens estàs veient, estaràs molt contenta de veure que tot el
món et recorda i no passa un sol dia sense que algú et
nomene. Com no recordar eixes vesprades preparant les
fotografies i disfrutant dels rotllos, pastissos i dolços que
tu preparaves i, no podia faltar el xocolate o el te.
(de Rafa Montagut)
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 5
Un diumenge de gener, que pareixia un dia de prima-
vera més que d’hivern, m’he despertat pensant (com
moltes vegades) en tres persones molt estimades per
moltíssima gent del nostre poble.
Són tres persones absents,que ja no estan entre nosal-
tres. I no entenc com, en un temps relativament curt,
han desaparegut de les nostres vides, sent persones
tan vàlides i tan necessàries .
Les tres eren desprengudes, solidàries, col·laborado-
res, participatives . Cadascuna ha ajudat i ha actuat
desinteressadament en diferents àmbits de la nostra
comunitat .
Han deixat un buit en la nostra vida i en el nostre cor
molt difícil d’emplenar. Diuen que el temps tot, o
quasi tot, ho madura, però qué difícil és superar
aquestes pèrdues.
Han deixat uns treballs i unes activitats en la nostra
comunitat que no pensavem que anaven a deixar
inacabades , ja que eren persones plenes de vida, em-
prendedores, amb ganes de viure, que pensaven més
en els altres que en elles mateixa, que estaven sempre
disposades quan algú les requería, eren incondicio-
nals, sempre escoltant i ajudant en allò que se’ls re-
queria.
Eren persones necessàries i ara hem de seguir enda-
vant prescindint de la seua companyia, del seu su-
port, de la seua ajuda…
No trobem explicació raonable per a estes situacions
tan dures que la vida ens presenta, sobretot per a les
seues famílies. El buit que deixen és d’un dolor in-
calculable, molt difícil de descriure. El temps va lli-
mant però és molt dolent aprendre a viure sense elles.
És com aprendre a viure una altra vida diferent a la
que vivies, com una muntanya que mai acabes d’es-
calar. Un dia puges i un altre caus i baixes. Mai, mai
arribes al cim.
Hi ha una cançó que sempre recorde i ajuda a tirar
endavant en els moments de decaiment quan pense
en les persones que estimem i que ja no estan entre
nosaltres.
La cançó és : “Al vent“
Al vent, la cara al vent,
el cor al vent, les mans al vent ,
els ulls al vent, al vent del món.
I tots, tots plens de nit ,
buscant la llum, buscant la pau ,
buscant a Dèu, al vent del món.
La vida, ens dóna penes
ja al nàixer és un gran plor :
la vida pot ser un gran plor,
però nosaltres
Al vent , la cara al vent….
És un cant a la llibertat, a la justicia, contra l’opres-
sió contra les dictadures, però jo l’aplique a una altra
justicia que no depen de les persones, una justicia
superior que no ens deixa entendre com podem su-
perar aquestes circunstàncies tan incomprensibles
que la vida ens presenta .
Va per vosaltres !!!
Per totes les persones estimades que ja no estan entre
nosaltres.
Sempre estareu al nostre cor!
V.M.E.
ABSÈNCIES
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 6
LLOCS EMBLEMÀTICS DEL MANUEL DE FA UNS ANYS per Rafa Montagut
LLOCS D’OCI:
La Palmera, qui no la recorda? La famosa pista de ball,
sala de convits, cine d’estiu. Jo crec que en aquest lloc
es feia de tot.
El cine Buenavista, en la Serra. Situat al costat de ca
Nicomedes. Desprès de cine va ser per molts anys la
fàbrica de làmpares “Lambel”.
El cine de la Riba, el Sol. Una altra joia. Aquest era
meravellós, en estiu cine d’estiu, posaven unes portes a
l’entrada de la Riba i tota la placeta era un pati de
“butaques” cadires. I en hivern el cine, que a més també
era pista de ball. Ací es feia qualsevol cosa: bodes, co-
munions, presentacions, actuacions, reunions socials,
etc.
PASSEM ALS BARS
El Túnel, quines faves bullides i quines clòtxines al va-
por més bones hem menjat i gaudit allí!
El Deportivo, aquest bar va tindre el seu temps i després
va desaparèixer.
El Sardinilla situat al carrer Riu, fou molt popular en
l’època que a Manuel venien quantitat de soldats a fer la
mili. En aquesta època els bars i tots els negocis del po-
ble gaudien d’una bona font d’ingressos.
UNS QUANTS MAGATZEMS DE TARONGES
En el carrer l’Abad estava el magatzem de Gramache.
Al costat de l’estació, el de Monsonís.
A la Serra, Traver, que desprès fou Postiguillo i més
tard Lambel.
I Marsal, l’edifici el podem trobar al final del carrer la
Font. També tenia un altre magatzem al carrer Àngel on
ara està el Charter de Consum.
I per acabar Alrava, convertit en pisos la meitat i l’altra
naus.
L’ARROSSERA
I també estava l’Arrossera un edifici molt significatiu
per a mi. Ja no queda res, només la façana. Recorde
molt bé que era l’últim edifici del poble per allà els anys
La pallera
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 7
LLOCS EMBLEMÀTICS DEL MANUEL DE FA UNS ANYS
50.
LA PALLERA
Per suposat la Pallera de Casildo, que per molts anys
va ser una de les indústries més fortes per al nostre po-
ble. Treballava molta gent tot l’any. Venia gent de fora
a fer temporades i després, molta d’aquesta gent s’ins-
tal·laven ací i ja són gent del poble.
SERRERIES
També va ser una època molt bona per a les serreries i
ja no en queda cap:
La serreria de Monroig al carrer Juan
Moreno
La serreria de la comare al carrer Àngel
La serreria de Nicomedes a la Serra.
Per últim els granitos, situats als carrer la Font, desprès
van ser Confecciones Salmena i actualment cotxeres.
Qui t’ha vist i qui et veu! Un poble agrícola amb una
xicoteta industria i manufactura. Què ens queda hui de
tot això?
Esperem que el futur siga millor que esta època que
La Pallera
Salmena
Lambel
La serreria
Pepe Martínez al magatzem
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 8
UN BOSC D’ALIMENTS, O COM GUANYAR INDEPENDÈNCIA I QUALITAT DE VIDA per Haïssa
Vam conèixer Juan Anton a les assemblees del 15M d’Alzira, en el 2011. Aquest home, que ara té 79 anys es presentava a nosaltres amb una preocupació i un objectiu clars: acabar amb la fam en el món. Aquesta idea que ens pot semblar pretensiosa i ingènua ha sigut el motor de la seua vida des dels últims 30 anys. I és així com naix el seu bosc d’aliments, que l’ha dut a crear projectes de cooperació a Hondures, el Congo i Senegal, i amb el qual inspira a persones d’Espanya i d’arreu del món.
Però, de quina manera el bosc de Juan Antón ens pot resultar interessant en les nostres vides? A nivell indi-vidual, i també local, aquest projecte ens fa pensar en una relació més respectuosa amb la terra, però també, i sobretot, en com beneficia la nostra salut i la nostra butxaca.
En poc més de 3,5 fanecades, aquest senyor té planta-des més de 30 varietats d’arbres i un total de 80 espè-cies diferents. El seu bosc s’autoregula ja que s’ha format un ecosistema equilibrat amb tota la diversitat que existeix, i per tant, no té problemes de plagues: els tarongers de Juan Anton no coneixen el pugó, els seus arbres no estan enverinats amb cap tipus de pre-parat químic, no el necessiten, així que, els seus cul-tius donen molta menys feina que un camp de taron-gers. En canvi, durant tot l’any, Anton i la gent que anem a visitar-lo gaudim dels fruits dels seus arbres: taronges, llimons, plàtans, nous, mangos, papaies, avocats i ametles, entre altres. El bosc d’aliments és
un exemple de sobirania alimentària . És a dir, front a la dependència que s’ha creat del mercat global, amb les lleis de l’oferta i la demanda i la precarietat labo-ral que semblen regir les nostres vides; el projecte de Juan Antón ens mostra que podem guanyar indepen-dència i aconseguir ser autosuficients amb la nostra alimentació, una alimentació més variada i saludable.
Se’ns ha venut la idea que per estar inserits en aquest sistema hi havia que tindre un treball remunerat, i la nostra vida s’ha tornat depenent d’eixe sistema governat pel capital; ara, qui no té treball remunerat no té res. La proposta de Juan Anton és que, independentment de si tenim o no treball, no podem dependre únicament d’ai-xò. Al nostre territori, juguem amb un gran avantatge: tenim terres i un clima idoni per a gran varietat de cul-tius. Així que, està en les nostres mans reprendre l’agri-cultura, el cultiu de la terra. Quan comencem a obtindre els fruits d’eixe treball, perquè es pague o no, també és un treball, aleshores, podrem sentir la satisfacció que “no ens falte per a menjar”. El sistema de seguretat so-cial o l’anomenat sistema de benestar ja no se sosté, la gent viu en situacions de misèria i encara ha de donar gràcies per rebre alguna ajuda. Per tant, el fet d’assegu-rar-nos el menjar (i, d’alguna forma, la salut) ens pot arribar a proporcionar una gran tranquilitat.
Però, clar, no sols es tracta de menjar, sinó de poder guanyar-se la vida amb el que es cultiva, reactivar l’e-co-nomia rural, resistint a la voràgine del creixement, la urbanització i comercialització de les nostres vides.
La situació de l’agricultura és desolado-ra. S’està infravalorant fins a la humilia-ció al sector primari, aquells que són responsables de la nostra alimentació són, al final, els qui menys tenen per a menjar. Com pot ser açò? La situació és paradoxal. És tremendament absurda. Com podem viure dignament dels nos-tres cultius?
El que el projecte de Juan Antón em desperta és la possibilitat de reprendre el poder sobre la nostra vida, sobre la terra, sobre el consum i, per tant, sobre l’eco-nomia. Si hui per hui, el camp està fona-mentalment ple de tarongers, hem de trobar la manera de poder viure d’aquest cultiu. Cal trencar amb la dependència del mercat global. Massa sovint, tinc la sensació que sabem i som capaços de molt més del que pensem. Però això im-plica possibilitar un canvi dins la nostra forma de pensar, de fer... Hi ha molts exemples del rumb que pot tindre aquest
El bosc d’aliments de Juan Antón
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 9
SÓN OBVIETATS?
per Aida
Ací per moments m’he trobat estancada. Quanta gent
haurà passat pel mateix que jo?
Quan vaig acabar la carrera em vaig sentir molt bé, pensa-
va que ja era hora. Volia tancar aquella fase.
Ara em veig lluny, per moments desmotivada. Enyore la
terreta, per a mi és la millor del món. No cobre gran cosa
però mirant el costat positiu estic tenint una bona oportu-
nitat per conèixer una llengua i una cultura diferents de la
meua. Açò és diferent de l’Erasmus.
Un dia em vaig plantejar escoltar a la gent del meu vol-
tant. Qui no té feina està mal perquè vol trobar-la, qui la
té està estressada o estressat per tenir-la. En moltes oca-
sions el treball no acaba sent el que volem, o les condi-
cions no agraden. Em pose en la pell d’aquells que tenen
fills i veuen que les seues possibilitats / opcions són es-
casses.
La meua àvia fa més de quaranta anys es va posar en
amo. Treballava en una cosa pareguda a la meua. Cuidant
xiquets. Les condicions són diferents, però com ella en el
seu moment jo ara també visc lluny de casa i també em
paguen per fer-ho. Estic pujant jo en aquell vaixell?
Vaig fer cas i he estudiat. Mon pare em deia: “Has d’estu-
diar perquè el dia de demà pugues ser algú”. Ho vaig fer i
estic ben orgullosa d’haver escoltat el seu consell. Aquells
consells m’han donat moltes satisfaccions. Amb això em
vaig veure capaç d’aconseguir moltes coses i fer molts
somnis realitat, ja des de l’institut i en arribar a la Univer-
sitat es repetien les alegries. Ara les taxes han pujat i
l’educació està en perill…
Sóc algú? Sóc jove i m’abelleix independitzar-me i trau-
re’m les castanyes del foc. No em considere molt consu-
mista si em compare amb altra gent del meu voltant. Tinc
un mòbil i un ordinador, com molts i moltes de vosaltres.
Per a què? No ho tinc clar.
Que necessitem per a viure dignament? Aliment? Una
casa?
Sóc afortunadada la meua família tenim les necessitats
bàsiques cobertes i tothom no pot dir això…
Bé, quin remei ens queda?
Doncs pense que serà millor valorar la sort que tenim,
cadascú la que li correspon. Tenim gent que ens estima,
tenim alternatives per millorar el nostre present. Sols cal
concentrar-se en trobar-les. Prou de lamentar-nos de la
situació actual, cal lluitar per millorar-la dia a dia!
Si no tens recursos ix a buscar-los, demana ajuda. Si vols,
pots.
Aida
canvi: començant per vendre la nostra producció dins un grup local a consumidors pròxims; orga-nitzar-nos i associar-nos per crear cooperatives de producció i consum; revaloritzar la taronja extra-ient, no sols suc, sinó també productes derivats (melmelada, vi, sidra, dolços, biocombustible...) que la tornen més atractiva; donar-li valor al “trueque” i així crear una xarxa d’intercanvi entre nosaltres (ja existeix l’ecoxarxa de la ribera) de productes i serveis de primera necessitat que ens facen més independents del sistema monetari; re-cuperar la conserva dels aliments per poder menjar-ne i vendre’n tot l’any; o, tal vegada, modificar a poc a poc els nostres cultius per assegurar-nos una producció, i per tant, uns ingressos durant tot l’any (per exemple, taronges a l’ hivern i en primavera, figues o melons en estiu i magranes en tardor). Açò son sols algunes pinzellades d’accions que es podrien fer a nivell individual i local per reactivar l’economia i, si se’m permet, per recuperar la dig-nitat. Som capaços de tot açò? La intuïció em diu que de tot açò i molt més.
L’ideal d’Anton és que omplim tots els descam-pats, els parcs públics, i els terrenys no urbanitzats d’arbres fruiters que ens permeten alimentar-nos del que creix pels nostres carrers. Aquest bon se-nyor també afirma que la independència és lliber-tat. Ara bé, qui s’atreveix a lluitar per la llibertat?
Haïssa
Per saber-ne més sobre aquest projecte podeu tecletjar al buscador d’internet “bosc d’aliments de Juan Antón/ d’Alzira ” o preguntar-me. Ell està sempre encantat de rebre visites i compartir idees i el seu raconet de bosc, que es troba entre Alzira i Algemesí.
Juan Antón
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 10
ANTENES I TELEFONIA MÒBIL EN LA SALUT DE LES PERSONES
per Vicent Ros
Cada vegada hi ha més persones preocupades pels efec-
tes de la contaminació electromagnètica sobre la nostra
salut. Les antenes de telefonia mòbil, les línees d’alta
tensió i els transformadors d’alta tensió són els elements
que més preocupació i alarma han creat, però a l’anar
tenint més informació, a poc a poc, s’ha pres consciència
d’altres fons contaminants: Wifi, telèfons mòbils i telè-
fons inhalàmbrics domèstics (DECT).
És indiscutible que la contaminació electromagnètica ha
augmentat de manera exponencial en els darrers deu anys
i lligada a ella han aparegut nous problemes de salut. Per
aquest motiu la Mitja Galta va organitzar en el juny pas-
sat una xerrada sobre telefonia mòbil, càncer i altres
malalties. Mites i realitats. L’exposició va ser a càrrec
del Dr. JOSEP FERRÍS i TORTAJADA, una autoritat
indiscutible en el camp del càncer i de la salut mediambi-
ental. Pediatra a l’Hospital La Fe durant els 41 anys en
que ha desenvolupat la seua professió. Investigador i do-
cent en el camp del càncer pediàtric, les principals línies
en què ha treballat són: prevenció del càncer, factors de
risc dels càncers pediàtrics, salut mediambiental pediàtri-
ca, tumors neonatals, medi ambient i càncer pediàtric.
Josep Ferrís ens va explicar que els contaminants ambien-
tals entren pels aliments, l’aigua i per l’aire, però gràcies
al nostre sistema d’immuno-vigilància defensiva, detec-
tem la seua penetració, per posteriorment destruir i repa-
rar el mal que hagen pogut ocasionar. No tota la població
està en igualtat de condicions davant els diversos conta-
minants que existeixen, hi ha uns grups que són més vul-
nerables. Aquests són els xiquets i joves (perquè no tenen
els sistemes defensius completament madurs i perquè
tenen una major esperança de vida), les embarassades, les
persones grans i les persones amb altres problemes de
salut.
També ens va informar de que no s’ha sabut mai com
afecta la contaminació ambiental a la salut de les perso-
nes però sí se sap que fa 40 anys sobrevivien entre un 5 i
un 7% dels xiquets diagnosticats de leucèmia. Hui dia,
quasi els 75% dels xiquets sobreviuen (perquè han millo-
rat els tractaments). Ara bé, les causes per les quals els
xiquets tenen càncer continuen sent desconegudes perquè
no es destinen recursos per a investigar les causes de la
malaltia. S’avança en la detecció i el tractament, però no
en la prevenció. A la indústria farmacèutica li és molt
més rentable investigar nous tractaments que el conèixer
les seues causes, ja que això no li aporta cap benefici eco-
nòmic. En el càncer en adults, els factors mediambientals
(entre ells tenim els camps electromagnètics) intervenen
en el 95-98% dels casos. És clarament predominant el pes
d’aquestos factors front als interns o constitucionals. El
31 de maig del 2011, l’Aggència Internacional d’Investi-
gació del Càncer va testificar que la radiofreqüència dels
camps electromagnètics com a possibles cancerígens per
als humans, tenint en compte sols els tumors malignes, i
fent associació d’aquestos amb l’ús de la telefonia sense
cables
La sobreexposició del nostre cos per la utilització abusiva
de la telefonia mòbil i telèfons inhalàmbrics DECT i sis-
temes Wifi, poden produir una sèrie de molèsties com
són: marejos, confusió mental, palpitacions, malestar ge-
neral, nàusees, cansament crònic, dolors de cap, tics, ca-
lambres i dificultat per concentrar-se, que ha donat lloc a
una nova malaltia, l’anomenada electrohipersensibilitat.
En els països nòrdics està reconeguda com a malaltia i la
pateixen un 10 % de la població afectada de contaminació
electromagnètica. En USA també la pateix un percentatge
semblant. En Espanya no està reconeguda com a malaltia.
Les radiacions de la telefonia mòbil són bio acumulatives,
pràcticament totes les radiacions electromagnètiques són
bio acumulatives. Passa igual que amb les radiacions del
Sol sobre la pell. Els efectes de les radiacions van quedant
-se en el nostre cos, i després de sobreexposicions exage-
rades es pot desenvolupar un càncer. Per això és tan im-
portant vigilar i cuidar la salut dels xiquets que són els
més vulnerables a l’exposició a estes radiacions. L’ideal
seria no tindre mòbil, però sinó volem renunciar, hi haurà
que fer un ús mínim i responsable, mai un abús.
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 11
ALGUNS CONSELLS SOBRE L’ÚS DE MÒBILS
Utilitzar preferentment els telèfons fixes
Utilitzar sempre els mans lliures o els cascos per a
disminuir la radiació de proximitat al cap
millor escriure missatges que trucar
elegir un mòbil amb la menor potencia possible
no apropar el mòbil al cap fins que la connexió no
estiga ja establerta
evitar l’ús en el cotxe, metro, tren, o altres llocs
que són autentiques caixes metàl·liques
no dormir amb el mòbil en la tauleta de nit, tin-
dre’l a l’altre extrem de l’habitació o millor fora;
evitar l’ús de telèfons mòbils en menors de 14
anys i reduir-lo al menys possible abans del 20
anys; i fer un ús mínim i indispensable en totes les
edats posteriors.
Les companyies de telecomunicacions no han escatimat
recursos en aconseguir un lobby científic que patrocina
investigacions científiques en les que es pretén negar la
relació entre les radiacions electromagnètiques i el càn-
cer. A més a més pressiona als mitjans de comunicació
i poders públics i institucions per impedir que es llegisle
per protegir la salut de la població i controlar les infraes-
tructures emissores de radiació.
Una mostra del que acabem de dir és la Llei 9/2014, de
Telecomunicacions aprovada amb els vots de PP, PSOE
i CiU i que podem resumir en que, es permet a les em-
preses de telefonia expropiar les terrasses de qualsevol
particular per instalar i actualitzar les seues antenes. No
protegeix el dret a la salut de les persones ni del medi
ambient (les pròpies empreses controlaran, una vegada a
l’any, el funcionament de les antenes) i elimina les
competències dels ajuntaments i de les comunitats autò-
nomes perquè no puguen opinar ni decidir en el seu ter-
ritori.
La defensa de la salut, quan no està garantizada des del
poder institucional, ha d’estar reclamada i defensada per
la societat civil. Amb aquestes paraules va donar per
finalitzada la seua exposició, el Dr. J. Ferrís.
Seguidament es va obrir un torn de preguntes on, de
forma resumida, va donar les següents respostes: És
molt més nociu l’efecte del telèfon mòbil que el de les
antenes. Els electrodomèstics (microones, tv), quan no
estan funcionant no irradien res i quan estan funcionant
sols irradia la pantalla d’eixida i a partir d’1 m els seu
efecte és insignificant. Com més allunyats estem de
qualsevol aparell electrònic, millor. Respecte als ali-
ments, quan menys preparacions culinàries tinguen, mi-
llor (el millor productes frescos), majoritàriament han
de ser d’origen vegetal (no vol dir sols verdura, hi ha
infinitat de cereals, de llegums, de fruits secs que ens
ofereixen molta varietat de plats). La carn i el peix s’ha
d’utilitzar principalment de condiment i no d’aliment,
no ha de ser la base dels plats, sino l’acompanyament.
Un altre aspecte a resenyar es que ha de ser de produc-
ció ecològica, tant la ramaderia com sobretot l’agricul-
tura
Finalment li vam agraïr la seua col·laboració i procedírem a tancar la conferència.
Extracte de la Xarrada “Telefonia mòbil, Càncer i al-tres malaties . Mites i realitats”del Dr. Josep Ferris
ANTENES I TELEFONIA MÒBIL
Tenim gravada la xarrada, amb la intenció de penjar-la en la xarxa. De moment, si a algú li interessa, que
ens la demane. És molt interessant
Josep Ferris fa xarrades per molts llocs, en youtube hi ha alguna penjada. Entreu i teclegeu “Resum Con-
ferència Josep Ferrís i Tortajada”,
Adreces d’internet on es ampliar informació
Sobre camps electromagnètics i Salut:
http://revista.consumer.es/web/es/20011101/pdf/informe.pdf
http://avvbenimaclet.wordpress.com/reivindicaciones/antenas/
http://www.peccem.org/
sobre la regulació en la Unió Europea:
http://ec.europa.eu/health/scientific_committees/opinions_layman/es/campos-electromagneticos07/index.htm
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 12
Divendres per la vesprada i dissabtes pel matí la solem
veure amb el seu carro de la compra i una gran borsa
blanca on guarda la roba que ven. Quan començà a vin-
dre per Manuel ho feia amb pel·licules del top manta.
Quan anaren generalitzant-se les pàgines de descàrregues
es passà a la quincalla i actualmente a la roba.
Xerrant amb ella te n’adones de la seua fortalesa, porta
10 anys sense veure els fills que té al Senegal, doncs com
no té papers li fa por que no puga tornar a entrar i ara per
ara encara pot enviar-los diners al Senegal perquè pu-
guen estudiar i viure allà amb les necessitats cobertes. Els
seu fill Malick Diakhate té ara 17 anys i la seua filla
Ngone 20.
Va arribar amb un vol de turista desde Katar passant per
Roma i Madrid i amb tren fins a Cullera. A Manuel la
coneguem com Miss, però el seu nom en realitat és
Ndioba Biteye de 37 anys i nascuda a Diamaguene prop
de Katar al Senegal. De xicoteta vivia amb sa mare i els
altres sis germans 3 xics i 4 xiques en total. Son pare te-
nia altres dues dones i els corresponents fills, vivint tots
junts fins la mort de son pare en què cada mare i fills es
buscà la vida. Als 18 anys li arreglaren un matrimoni, del
què ha tingut els dos fills, però l’home la deixà per una
japonesa i està al Japó, preocupant-se poc dels fills. Son
pare treballava a una fàbrica de sabó i sa mare netejava
cases. El seu poble és a prop de la platja i el peix sempre
ha estat a l’abast. Ella diu que a Senegal tot és molt
difícil, que no va poder estudiar més que fins els cinc
anys, que a penes hi ha serveis mèdics i que es va plante-
jar vindre cap ací per millorar la seua situació i la dels
fills que deixà al càrrec de una germana.
Ha estat detinguda varies vegades: a Madrid, a Tarrago-
na i a Cullera però sempre l’han deixat anar per no sentir-
la plorar de la manera que ho feia perquè no l’expulsa-
ren.
La seua llegua materna és el Wolof, llengua més parlada
al Senegal, i també a Gambia, encara que la oficial és el
francés. Uns 15 milions de parlants la utilitzen, un poc
més que la llengua catalana.
La seua religió és musulmana i practica el Ramadam
quan toca i pensa que l’islam no te res a veure amb la
violència. És musulmana perquè la seua familia ho era.
Tampoc li agrada que dibuixen a “Mohamet” com diu
ella perquè ell representa la llum, la bondat i això pren
moltes formes, no se’l pot reduir a una forma concreta.
Li comentem que cada cultura és diferent i que nosaltres
no ho comprenem això, que ens pareix molt exagerada la
reacció.
Actualment viu a Cullera amb tres persones més que van a
collir taronja i que de vegades va cap a Galicia, a Albacete
quan són les fires a vendre. El seu desitg seria que li feren un
contracte per poder tindre papers i anar a veure els seus fills i
tornar uma altra vegada sense problemes.
MISS per Pau Martínez
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 13
Quan arribaven els vaixells a Nova York carregats
d’immigrants, ho feien per l’illa d’Ellis, situada en-
front de l’illot on està l’Estàtua de la Llibertat. Allí
eren inspeccionats físicament pel Servei d’Immigra-
ció del Departament de Treball dels Estats Units, a
més de demanar-los bona cosa d’informació; de for-
ma que els funcionaris nord-americans omplien un
qüestionari amb un total de quaranta-tres dades per-
sonals. Ara bé, em sembla que prèviament les com-
panyies que transportaven aquells passatgers ja havi-
en complimentat les llistes de passatgers anomenades
"ship manifests".
D’aquests “ship manifests” m’he limitat a prendre
nota de les dades més significatives. D’altres dades,
en canvi, a penes citaré algunes informacions de què
no he pres nota perquè m’han semblat irrellevants per
a aquest treball: quant pesaven; el color dels cabells i
dels ulls; raça o nació; si s’havien pagat ells mateixos
el bitllet; si eren polígams; si eren anarquistes (cal
tenir en compte que a primeries de segle el president
William McKinley havia mort víctima d’un anarquis-
ta); on havien nascut; quin idioma parlaven i si el sa-
bien escriure i llegir (curiosament tots deien saber
llegir i escriure espanyol en una època en què hi ha-
via molt d’analfabetisme); quina classe de treball fe-
ien (en tots els casos que ací figuren els posaren com
a treballadors peons); si havien estat abans als Estats
Units; les seues condicions de salut mental i física; si
eren minusvàlids; si tenien cicatrius, etc.
Per altra banda, no he pogut trobar informació de
quant poguera costar en 1920 un passatge des de Va-
lència a Nova York. En tot cas en 1885 els preus dels
passatges a l’Havana rondaven les 180 pessetes en
tercera classe. Pel que és fàcil imaginar que per a as-
solir la quantitat de diners per a emigrar sols s'acon-
seguiria després de molts sacrificis per poder-se pa-
gar el passatge, si tenim en compte que, assabentats
prèviament, quan arribaven a l’illa d’Ellis sembla que
encara els havien de quedar entre 30 i 50 dòlars per a
entrar al país; o almenys això és el que declaraven la
majoria.
Cal destacar també que en els qüestionaris es feien
constar els topònims (els noms de les poblacions),
amb unes errades tan grans que sovint és quasi im-
possible ara poder esbrinar de quina població proce-
dien els immigrants. En el cas de Rafelguaraf és curi-
ós que els funcionaris nord-americans quasi sempre
varen posar Rafel, i en dues ocasions, fins i tot, Ragel
i Rajel. De totes formes el cas més estrany va ser el
NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II) per Vicent Sanchis (continuació)
Funcionaris inspeccionant els immigrants
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 14
d'escriure Verheille per Berfull. I ara em pregunte: si
els immigrants, tal com manifestaven, en veritat sabien
llegir i escriure, ¿per què no va quedar més clar el nom
de la població que ells mateixos podien ensenyar com
s’escrivia als funcionaris americans? Això em fa dub-
tar de la veracitat d’algunes dades. Imagine que duien
la lliçó apresa i en alguns aspectes potser dirien alguna
mentida; la qüestió era entrar al país fóra com fóra.
De totes formes és indubtable que les persones en què
figura escrit que procedeixen de Rafel eren sens dubte
de Rafelguaraf, i això perquè les direccions familiars
que facilitaven coincideixen en tots els casos amb de-
nominacions de carrers que existien a Rafelguaraf en
1920; a més de conéixer el cas personal dels germans
Aranda que de ben segur eren rafelguarafins. Quant a
l’Énova, en general apareix quasi sempre ben escrit,
no obstant això recorde una vegada que apareix escrit
Enoba. Com també en el cas de Sant Joanet que apa-
reix bastant correcte: S. Juan de Enova, etc. I finalment
en el cas de Barxeta apareix escrit en la forma castella-
nitzada Barcheta, però també una vegada Marcheta.
En tot cas, sempre i per a tots els pobles i noms i
cognoms, sense accents.
Tots aquests immigrants afirmaven tenir una previsió
de quedar-se entre dos i cinc anys, i, a més, duien una
referència d’un amic, un familiar o un conegut que
sembla que era –almenys en part– com una manera de
poder entrar a treballar als Estats Units; excepte en dos
casos que la referència pareix ser d’una persona d’allà,
i un altre que dóna de referència el nom d’una empresa
americana. Sembla que n’hi havia bastants casos de
persones que ja havien emigrat anteriorment, i potser
animaven els familiars i amics d’ací a fer també les
Amèriques, pel que és ben
possible que molts d’ells a
penes arribar allà ja tingue-
ren feina en llocs que
aquests amics o familiars
els haurien buscat.
Les ciutats on anaren a
parar foren les següents:
els tres barxetans anaren a
Waterbury (estat de Con-
necticut), una ciutat de No-
va Anglaterra amb 107.000
habitants en l’any 2000; és
un centre molt important
de producció de llauna i
també té indústries quími-
ques, tèxtils i de plàstics,
entre altres. Dels enovers
n’anaren set a New York
(estat de New York), on també anaren els dos santjoa-
ners, ciutat de la qual no cal dir res més ara i ací per
ser una ciutat molt coneguda per tothom encara que
siga a través de les pel·lícules. Un altre santjoaner va
anar a Bethlehem (estat de Pennsylvania) amb 71.000
habitants; és un nucli industrial (siderúrgiques, quími-
ques i tèxtils), centre d’ensenyament superior i nus
ferroviari. Dels rafelguarafins n’anaren quatre a Can-
ton (estat d’Ohio), en la part nord-oriental de l’estat
amb 80.000 habitants; és un nucli industrial
(metal·lúrgia, refineries de petroli, ceràmica), i els al-
tres quatre es quedaren a New York. Clar que, açò, cal
entendre que serien els primers punts de destinació o
d'arribada. És de suposar que posteriorment es donari-
en casos de trasllats a altres llocs dins dels Estats
Units.
Amb aquest treball no he volgut fer un estudi exhaus-
tiu –ni de ben lluny–, ja que inicialment sols volia sa-
ber informació personal del senyor Daniel Aranda, de
Rafelguaraf, però en trobar immigrants de pobles de
l’entorn més immediat també vaig prendre nota. No
obstant això, i pel que vaig veure sols a colp d’ull, cal
dir que a diferència de la poca gent de la Ribera del
Xúquer que em sembla que anaren allà, per contra, de
les comarques del secà del sud de València i nord d’A-
lacant: la Costera, la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Al-
coià, i sobretot de la Safor i la Marina n’hi ha una
quantitat bastant més que considerable d’immigrants.
Pel que al meu parer crec que l’emigració de valenci-
ans de la Ribera del Xúquer no va passar de ser una
circumstància més testimonial que altra cosa. Per
exemple, tot i que a l’atzar, no en vaig veure cap de
Carcaixent i sols uns pocs d’Alzira i de Xàtiva. De la
NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II)
Canton als anys 20, ciutat on anaren quatre rafelguarafins
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 15
Pobla Llarga potser que n’hi haja algun, però en les llis-
tes apuntaven “Puebla”, sense especificar si era
“Larga”, del “Duc” o de “Farnals”. I això sols de la zo-
na més immediata als pobles de la zona de què he pres
nota; és a dir, sense tenir en compte les altres comarques
del País Valencià.
Altrament, encara que no figure en aquesta llista, recor-
de el cas d’una dona de Barxeta que va emigrar amb els
seus pares i germans menuts a l’illa de Cuba i d’allí pas-
saren després als Estats Units. Aquella dona amb el
temps va anar a viure a Miami, i ja sent major va tornar
a Barxeta, d’on tenia gravada a la memòria algunes
imatges des que era xiqueta (recordava una muntanya –
segurament el Buixcarró–, i altres detalls). La dona se
sentia molt emocionada quan va tornar a Barxeta i en
visitar Xàtiva i València i reconéixer coses diverses de
la seua més tendra infantesa. Després tornà a Miami, on
va faltar, i els seus descendents romanen allà; fet que
s’haurà repetit també en altres casos.
De manera que, a mode de conclusió, crec que aquella
emigració de primers del s. XX als Estats Units dels
pobles de la Ribera del Xúquer va ser més bé testimoni-
al, comparada amb el que estava passant a una gran part
del País Valencià. I tot i que de primeres és possible que
aquests immigrants ben prompte trobarien treball en
arribar a Amèrica, amb el temps –malgrat no tenir dades
concretes–, no obstant això i pel que sembla que va ser
el context general, potser més de la meitat se’n tornarien
per unes raons o altres. Com va ser el cas d’un veí de
Simat de la Valldigna: Batiste Brines Menent, que tam-
bé figura en aquells llistats del 1920, però que va tornar
pràcticament endeutat pocs anys després. Com també va
tornar Luis Aranda a Rafelguaraf per un assumpte fami-
liar i ja no va poder tornar a anar-se’n després. Però dels
que s’hi quedaren, hem de suposar que pocs anys des-
prés de la seua arribada a Amèrica, molt probablement
patirien els efectes desastrosos que va dur la gran de-
pressió econòmica originada als Estats Units pel
“crack” de la Borsa de Nova York l’octubre de 1929.
Pel que cal pensar que aquelles persones no ho passari-
en gens bé els primers anys.
Ara, el que sí que es pot afirmar és que totes aquelles
persones l’única cosa que buscaven, potser desesperada-
ment, era viure amb la major dignitat possible. Assolir
allò que s’ha definit com “estat del benestar”, que és el
que abans i ara han buscat i busquen els desvalguts, els
pobres, els jornalers, la classe treballadora desproveïda
de privilegis i de fortuna. Cosa que també és el que bus-
quen, ara i ací, la majoria de persones d'arreu del món
que venen a la desesperada a Espanya i a Europa.
El fet ben cert és que alguns d’aquells emigrants als Es-
tats Units sí que arrelaren per sempre allà, com va ser el
cas del senyor Daniel Aranda Sendra, que ja no va tor-
nar mai més a Rafelguaraf, tal i com m’ho va contar el
senyor Vicent Aranda, nebot seu. De forma que, a hores
d’ara, és bastant probable que alguns ciutadans nord-
americans duran cognoms de persones descendents de
Barxeta, l’Énova, Rafelguaraf i Sant Joanet.
Vicent Sanxis Martínez
NOTÍCIA DE L’EMIGRACIÓ ALS ESTATS UNITS (II)
Immigrants al Gran Hall d’Ellis Island
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 16
La sèquia Comuna d’Énova és un dels elements més
significatius del patrimoni històric i paisatgístic que
uneix Manuel i els altres pobles del que podem consi-
derar una veritable subcomarca dins de la Ribera.
Però al costat del sentit viscut que té per a la gent dels
voltants, aquesta séquia és també un exemple singular
dels sistemes de reg que, des de fa un temps, estudien
investigadors del camp de l’arqueologia i de la histò-
ria. Enric Guinot, catedràtic d’Història Medieval de la
Universitat de València, un dels especialistes més
reconegut sobre la formació i l’evolució de les hortes
valencianes, es va mostrar interessat a conèixer sobre
el terreny la sèquia, per fer una primera aproximació
prèvia a una investigació detallada d’aquesta xarxa de
reg i del seu paisatge agrari.
En febrer de l’any 2014, l’associació cultural Mitja
Galta va realitzar dues activitats, obertes a tots, apro-
fitant la vista del professor Guinot i de Ferran Esqui-
lache, un jove investigador que treballa amb ell sobre
aquesta temàtica. A primera hora de la vesprada, per
aprofitar bé la llum del dia, es va concertar el recorre-
gut guiat per Fran Carbonell, el sequier, que no va
escatimar el seu temps per anar explicant el traçat de
la sèquia, els diversos elements reguladors (l’argue,
els partidors) i la normativa que regula l’ús de l’ai-
gua, etc. D’entre el grup de gent que ens va acompa-
nyar, hi havia Joan Català, que va anar explicant-nos
molts detalls de la història de la Comuna, una gran
sort, tenint en compte que ell és una de les persones
que millor la coneixen. Els investigadors van quedar
impressionats pels cabals que du la sèquia i pel fet
que, a diferència de les degradades xarxes de reg dels
voltants de València, la Comuna era una realitat ben
viva, no tan sols en termes agraris, sinó també com a
espai quotidià, integrada dins de l’urbanisme i la vida
del poble. Per exemple, un detall que els va agradar
va ser quan ens vam trobar amb grupet de xiquets ju-
gant i corrent per l’horta, pels voltants de la sèquia. El
passeig va acabar en el local de la Comuna, i repre-
nent forces amb una bona cerveseta al Bar Joventut.
Quan es va fer fosc, tingué lloc la segona activitat,
aquesta vegada a la Biblioteca de Manuel, una xerra-
da d’Enric Guinot i Ferran Esquilache en què explica-
ren al públic assistent i de manera entenedora, les se-
ues investigacions sobre les hortes medievals. Uns
estudis que tenen l’interès històric de mostrar com en
cada època –des de la creació dels espais regats pels
musulmans fins a l’actualitat— les hortes han tingut
una organització i uns cultius diferents, segons les
característiques de cada societat. I més enllà d’aques-
ta dimensió acadèmica, van insistir també en el valor
paisatgístic i patrimonial de les xarxes de reg i de les
hortes tradicionals, amenaçades pel creixement urba-
nístic descontrolat i per l’abandó de l’agricultura va-
lenciana. La història, quan es fa amb sentit crític, no
sols ens parla del passat.
VISITA A LA SÈQUIA COMUNA
per la MijtaGalta
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 17
LA TROBADA DE LES MARE DE DÉUS
ENCONTRE de la MARE de DÉU de la MISERICÒR-DIA, Patrona de MANUEL i de la MARE de DÉU de GRÀCIA, Patrona de L’ÈNOVA
Per la Junta de la Confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia
Diumenge 7 de setembre de 2014 vam celebrar la
festa en honor de la nostra patrona, la Mare de Déu
de la Misericòrdia. Per la vesprada, en arribar l'hora
de passejar-la en processó pels carrers del nostre po-
ble, ens va arribar una gran i forta tempesta que ens
va impedir eixir. Totes les persones que hi estàvem
(fidels, tabaleters i dolçainers, grup de danses, banda
de música, Filles de Maria, xiquets i xiquetes de 1ª
Comunió, portadors i portadores de la Mare de Déu,
autoritats del poble…) vam esperar per veure si po-
dríem o no treure a la nostra Patrona. No va poder ser
i es va anunciar que la processó es celebraria el diu-
menge següent, dia 14 de setembre.
Eixa mateixa nit, mentre es desmuntava l’anda i es
recollien totes les coses, es comentava que eixe ma-
teix diumenge el poble veí de l'Ènova celebraria la
processó en honor a la seua Patrona, la Mare de Déu
de Gràcia, i vam pensar que seria un acte de germa-
nor molt bonic el realitzar una trobada entre les dos
Patrones en la "frontera" dels dos pobles, i … pensat
i fet. Eixe mateix dia vam començar a moure fils per
a poder realitzar eixe acte que, segons expliquen les
persones majors, mai s'havia fet.
El poble de l’Ènova, autoritats civils i eclesiàstiques,
immediatament van dir que sí i es va començar a or-
ganitzar l'acte. Molts dels veïns i veïnes dels dos po-
bles van començar a treballar, i el diumenge 14 de
setembre es va dur a terme un dels actes més emocio-
nants que es recorden entre Manuel i L'Ènova i les
seues Patrones, una cosa que, segons testimonis de
molta gent major, mai havía passat.
Des de la Junta de la Confraria volem donar les grà-
cies a tota la gent que va fer possible aquest Encon-
tre: a l’Ajuntament de Manuel i al de L’Ènova, a les
bandes de música, al grup de danses, tabaleters i dol-
çainers, portadors i portadores de la Mare de Déu de
la Misericòrdia, a Don Vicent i a Don José Luís, rec-
tors de Manuel i de L’Ènova, als veïns i veïnes de
l’Abat i a tanta i tanta gent que va recolzar aquest
emotiu acte, que des d’aquell mateix moment va pas-
sar a la història del nostre poble i que ha quedat gra-
vat en les nostres retines i en el nostre cor.
EL POBLE DEL COSTAT
Amics, companys, parelles, també conflictes, rivali-
tats… sol passar amb qui tenim més a prop, com per
exemple amb els pobles del costat, que en el nostre
cas és l’Ènova (el nostre poble siamés). I d’eixa rela-
ció entre bolos i bellotes s’ha anat bastint al llarg del
temps tota una sèrie d’anècdotes, històries i acudits
entre un poble i l’altre, que formen part també del
nostre patrimoni col·lectiu, en aquest cas oral. Tots
coneguem un muntó d’històries sobre l’altre poble,
hem escoltat moltíssimes coses uns dels altres. Algu-
nes d’elles sobre les Maedéus també. Per exemple:
- Tots sabem que en l’Ènova li diuen l’”astellaor” a la
Maedéu de la Misericòrida perquè és un quadre de
fusta.
- L’acudit de la novençaneta de Manuel, que casada
a l’Ènova i avorrida de viure allí, que anava tots els
dies a resar-li a la maedéu de Gràcia, i a demanar-li
tornar a Manuel. Fins que un dia la Mare de Déu,
cansada de sentir-la li va respondre: “filla meua, que
si jo poguera, no me n’aniria?” (cal dir que a l’Ènova
el conten igual però al revés)
El miracle de Torreta
El 18 de juny de 1733 estaven jugant unes xiquetes per
devant la casa de la senyoria de Torreta i en això que
una d’elles, de només tres anyets, Maria Esbrí, filla de
Miquel Esbrí i Maria Sanchis, va caure a la sèquia Co-
muna. Ja podeu imaginar el rebombori que s’armà en-
tre el veinat en sentir els crits de les amiguetes que per
allí jugaven. La mare de la criatura, amb eixa tensió
permanent que viuen les mares quan diesen els fills
jugant, fou la primera en acodir tota esglaida i amb una
gran excitació a la Mare de Deu de la Misericordia es
va aclamar perquè protegira la seua filla.
A la xiqueta no la veien per cap lloc i és que anava
submergida i arrosegada per l’aigua anà a parar al llo-
garet de l’Abat, un poc més avanti, on la pugueren
traure i reanimar-la perquè un poc d’aigua s’havia en-
golit. Els veins de l’Abat, que pertanyia aleshores a la
parròquia de l’Ènova, s’encomanaven a la Mare de
Deu de Gràcia perquè lliurara a la xiqueta de cap mal
El cas és que amb la xiqueta sana i estàlvia tots co-
mençaren a dir que havia sigut un miracle, i els de To-
rreta li l’atribuien ala Mare de Deu de la Misericòrdia i
els de l’Abat a la Mare de Deu de Gràci. La cosa va
anar a més amb fortes discusions i casi acaba com una
picà de fesols. Aixì que decidiren resoldre-ho amb un
sorteig. Feren uns paperets que la mà innocent de la
xiqueta va resoldre a favor de la Mare de Deu de la
Misericòrdia, com no podia ser d’altra manera, perque
la xiqueta i tota la seua familia eren de Torreta.
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 18
ESCRITS D’AMPARO PÉREZ
LA MENTIRA PERSONAL
Recordé aquella escena.
Me sorprendí y me vi atrapada de nuevo en el llanto.
Aquel que me llevaba al aislamiento, a retirarme de todos.
La vieja, conocida y aprendida pauta de mi diestra Mente inquieta.
De nuevo había triunfado. Ahí estaba yo llorando y no había ocurrido nada.
Pensamientos recurrentes que tienen la senda ya hecha.
Y se infiltran en cuanto pueden para dejarte desecha.
Nadie me había herido, ni molestado ni nada que se le parezca.
Al observarlo ahora desde la distancia y a cosa ya pasada.
Sin abandonar la lucha, sin rendirme, buscando pautas, instrucciones y enseñanzas.
Solo para una única cosa.
CONOCERME.
Saber a que se deben determinadas tristezas.
Sintiéndome identificada y haciéndome mía la frase de que me responsabilizo, de lo que pienso, ac-
túo y siento.
Sin pasarle ya la pelota al otro en la acera opuesta.
Caí en la cuenta que era un Ciclo repetitivo.
Que se perdía en un pasado doloroso que no quería soltarme ya que yo era su presa.
Sino perpetuarse y mantenerme esclava del sufrimiento.
YA NO QUIERO SER ADICTA A ESTE TIPO DE AMENAZAS.
Me planto desafiante y cara a cara le digo a esa parte de mí Ser.
Que ya me cansé.
Ya no quiero más tristeza.
BORRO Y ELIMINO ESTA IMPRONTA DE ACTUACIÓN
QUE YO MISMA ME CREÍ.
La repetí e hice mía.
YO LA DESCREO Y ANULO.
No tiene Poder ya en mi vida.
Ahora el recuerdo de la última escena, en que me atrapó el pensamiento con la lástima y la pena, al
darme cuenta que hice mía…
Doy la espalda y lo lanzo fuera de mi Mente y de mi vida.
Sirvió en su cometido.
Agradezco su enseñanza y su lectura.
Pero a partir de este instante es la Alegría la que ondea la bandera.
No la lágrima de pena por creerme algo no cierto.
Yo le conferí el Poder y ahora se lo arrebato.
ME LIBERO.
DOY GRACIAS.
Por fin ya vuelo ligera. 25/01/2013
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 19
LUZ INTERNA
Cada uno es responsable de mantener encendida su Luz Interna.
En la expresión que decida.
Como cerilla o linterna.
Como un volcán o una hoguera.
Incluso, hasta la tímida expresión del gusanito que la lleva a
cuestas.
Ningún Maestro ni Sabio te dirá nada sobre ella.
Tú tienes que descubrirlo.
A través de noches oscuras, de llantos y de tinieblas.
De felices sueños rosas y amaneceres de deslumbrante belleza.
Cuando todo está integrado.
Cuando ya nada deseas.
Cuando camines por la vida, dejándote guiar por ella.
Sin perseguir, ni ambicionar.
Se trata solo de ESTAR Y SER UNO CON LA VIDA.
Solo tú y cada uno somos los que decidimos reconocernos
en la Luz.
Ese substrato alojado en el cuerpo que nos lleva.
Mantengo encendida mi Luz, mirándome en el espejo
de la Luz Eterna.
Todo en el Universo es una EXPRESIÓN y una EXPLOSIÓN
DE LUCES.
A cual de forma más bella.
Cuando encuentres que la soledad, la inquietud o el abandono,
acechen ante tu puerta.
Acuérdate y levanta los ojos al Cielo y en la oscura noche
intensa,
hallarás puntos de Luz que te sonríen y muestran.
Cuando atravieses el miedo y salgas al otro lado,
verás formas que aparecen y no se muestran siniestras, sino en
calma y equilibrio.
Se trata de traspasarte a ti mismo-a para encontrarte cara a cara,
con lo que eres.
Con Tu Esencia.
No valen formas externas que cambian, envejecen, que te con-
funden y alejan.
TU ERES UNA LUZ.
Que alumbra y se muestra.
Habita en el Corazón.
Y con la Respiración, puedes conectar con ella.
Entablar conversación.
Escucharla en su canción.
Cuando te traiga el recuerdo de lo que eres y has sido.
Por siempre, que nunca acaba y nunca cesa.
Cuando reposo mi mirada, en la calidez y dulzura de la llama
de una vela.
Siento la compañía de mi Luz Interna.
Y decido Creer que YO SOY Eso.
Gracias.30/01/2013
SE DICE…
Se dice…
Que hay mucho más sumergido que lo que la vista ve…
cuando asoma un iceberg.
Se dice…
Que todo es una réplica.
Lo de adentro y lo de afuera los rige la misma Ley.
Me sumerjo en busca de esa gran parte que no se deja ver…
Para traerla conmigo.
Y poder recomponer el Todo que Yo Soy.
Lo oculto, que es mayoría, se suma a lo que se ve.
Donde sino en la oscuridad voy a encontrar asuntos pendientes.
Miedos que se pierden en la memoria del Tiempo.
Gestados en las entrañas, al interior retornamos…
Para pactar con la Vida.
¿Quién dijo que la Oscuridad había que apartarla?
Si es la que nos muestra el Camino, con tan solo atravesarla.
No concibo que ocurra nada así por que si.
Todo cumple una función.
Estamos tan anestesiados, tan insensibilizados.
La Mente con las ideas…
Ha adquirido tanta fuerza.
La repetición constante, al final logró su efecto.
Tenemos lo que trabajamos.
Un mundo que se descompone y al mirarlo nos da espanto.
No justifico el dolor.
Pero alguno, es necesario…
para romper de una vez por todas tanto artificio y locura…
tanta mentira y puesta en escena.
Nos estamos ahogando con tanta negación de Corazón.
De lo Mágico y Sagrado.
Y con una, pero que tan gran cabeza…
Dejemos ya de Creernos lo que nos contaron con miedo.
Vivamos en primera persona.
Decido no querer comprender tanto.
Hacerme caso en lo que me gusta.
Seguro que acabaré siendo adicta.
A SER FELIZ.
Momentos del 2013.
ESCRITS D’AMPARO PÉREZ
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 20
FOTOS ANTIGUES DE DONES DE MANUEL
Ens sembla molt bona la iniciativa de la Biblioteca Municipal de fer una mostra de fotos antigues de dones de Ma-
nuel amb motiu del Dia de la Dona d’enguany. Sempre hem pensat que replegar i exposar o publicar fotos anti-
gues és molt aconsellable, ja que és una activitat col·lectiva, que fem entre tots i que ens permet recordar i trans-
metre el nostre passat més recent. Des de la MitjaGalta estem preparant l’edició d’un nou llibre de fotos antigues,
vos animem a que contribuiu amb les vostres
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 21
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 22
Les activitats que hem organitzat enguany des de l’Associació MitjaGalta han sigut:
- En febrer: passejada i xarrada per la Sèquia Comuna de l’Ènova amb Enric Guinot (catedràtic d’Histò-
ria Medieval de la Universitat de Va-
lència) i Ferran Esquilache
(investigador medievalista de la Uni-
versitat de València també), acompa-
nyats de Fran Carbonell
- En maig: passejada amb Azael
Tormo per observar les aus del ter-
me. Vam passejar per dins del poble,
per la serra i després vam eixir al riu
on vam observar també un muntó
d’espècies, algunes precioses.
- En juny: xarrada sobre “Telefonia
mòbil, càncer i altres malaties . Mi-
tes i realitats” amb el dr. Josep Fe-
rris especialista jubilat en oncología pediàtrica de le Fe, i que està resumida en aquesta publicació.
- En novembre: projecció de la pel·lícula "Madame Brouette" presentada per Gloria Flores, coordinadora del
cinema Violeta de Xàtiva, amb motiu del Dia Internacional contra la Violència de
Gènere.
I ací estem, i continuem. Oberts a col·laborar en les inicatives culturals que surgis-
quen. Amb ganes de continuar. I com sempre diguem, cal que ens organitzem mi-
llor i que ens renovem ... però bé, de moment ací estem.
Podeu seguir-nos al nostre perfil de facebook Mitja Galta de Manuel, també te-
nim des de fa molt un blog http://mgalta.blogspot.com.es / MitjaGalta. De mo-
ment està innactiu, però la idea és anar penjant ahí les col·laboracions que ens van
arribant, per a posteriorment juntar-les en la revista impresa La Bellota. Per cert,
que els darrers números de La Bellota els podeu consultar en http://issuu.com/
mitjagalta Poc a poc anirem penjant-los tots un altra vegada. I per suposat, el se-
gon llibre de fotos antigues que està pendent de publicar-se.
ACTIVITATS MITJAGALTA 2014
La Bellota, núm 38 (febrer 2015) pàg. 23
Buscant i regirant per la xarxa sempre acabem fent
noves troballes de quadres del nostre estimat pintor
Estruch, ací les dos últimes.
Les il·lustracions de la contraportada L’autor de les fotos de les plantes i flors és Emili Fuster,
són totes plantes i flors que es poden trobar passejant
vora riu. De dalt cap a baix i d’esquerre a dreta són:
Malcoratge (Mercurialis annua), Calèndula
(Calendula arvensis), Cresolets (Arisarum vulgare),
Baladre (Nerium oleander), Narcís de Tardor
(Narcissus obsoletus), Morrissà (Lobularia marítima)
Vicente Giner el dia de Sant Antoni del Por-
quet, de fa uns anys, duguent com tots els
anys a beneir a la seua volguda Castanya
com sempre, ben mudada i brillant. Vaja per
ell i per tots els llauradors de Manuel.
Manuel és un poble amb racons i paratges precio-
sos de hauríem de posar en valor. Abandonar-los i
deixar que es degraden, és just el contrari. Com
passa al riu, que últimament fa llàstima, amb tants
canyars i tanta runa
L’aurtora del quadre que il·lustra la contra-
portada d’aquest número, és Maria José
Biosca. Vam vore el quadre en l’exposició
de pintura organitzada per Rafa i Milagrín
durant el Porrat 2013 i ens va encantar com
reflecteix la bellesa de l’entorn del riu.
Recordeu que en l’anterior número de La Bellota (el 37) escrivíem que en el proper
número diríem el nom dels pardalets que il·lustraven la contraportada? Ahí van, de
dalt a baix i d’esquerra a dreta:
abellerol, cueta i palput / pit roig, oroneta i blauet / coll verd, peu vert o polla d'aigua
i xerna roquera / estornell negre, familia de coll verds i cogullada / corba, pit roig i gar-
ceta gran
top related