dolça solitut

Poesia de Apel·les Mestres

Mirant el cel, tan blau, tan clar

sentint el mar com canta,

mentres els peus em ve a besarl’onada escumejanta,

sento una gran felicitatque tot mon ser amara,

com un infant amanyagatper la natura mare.

Ella, la gran, principi i fi,

la que reneix sens treva,

sembla renéixer sols per mii crec que és tota meva.

Crec que és per mi que brilla el sol

i que les ones canten,

i que és per mi, per mi tot solque, ardides, s’ageganten.

I en eixa immensa soletat

m’apar que el temps s’atura,

i mai em sento acompanyatcom sol en la natura.

DOLÇA SOLITUT

Mirant el cel, tan blau, tan clar,sentint el mar com canta,

mentres els peus em ve a besarl’onada escumejanta,

sento una gran felicitatque tot mon ser amara,

com un infant amanyagatper la natura mare.

Ella, la gran, principi i fi,la que reneix sens treva,

sembla renéixer sols per mii crec que és tota meva.

Crec que és per mi que brilla el soli que les ones canten,

i que és per mi, per mi tot solque, ardides, s’ageganten.I en eixa immensa soletat

m’apar que el temps s’atura,i mai em sento acompanyat

com sol en la natura.Apel·les Mestres