docs.gestionaweb.cat · © associació catalana de ciències de laboratori clínic 1
Post on 16-Aug-2020
6 Views
Preview:
TRANSCRIPT
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf 1
__________________________________________________________________________________________
Petita història de l’Associació Catalana d’Especialistes
en Bio-Anàlisi
Frederic Suñer Casadevall
Palafrugell
_________________________________________________________________________________________
Un cop jubilat, allunyat de la feina diària, la reflexió
sobre les èpoques passades dona per a molt. El
temps va pausadament aclarint els antics punts de
discussió, en surten de nous i —finalment— els
arbres et deixin veure el bosc.
Parlar uns moments de la curta vida de l’Associació
Catalana d’Especialistes en Bio-Anàlisi (d’ara
endavant, l’ACEBA) ens ho confirma. Neix en uns
moments, prop dels anys vuitanta, quan es barreja
l’evolució política del país amb canvis importants en
la pràctica de les anàlisis clíniques. Em vaig iniciar en
aquest camp que podríem anomenar la política
professional, dins el sector farmacèutic com a
membre de la Vocalia d’Analistes del Consell
General de Col·legis de Farmacèutics. La Vocalia era
formada per gent pertanyent en gran majoria al
sector privat, eren pocs els que tenien pràctica
hospitalària. El principal punt de discussió era
aleshores lluitar contra el concepte defensat per
alguns de l’analista clínic per se. Creien que amb el
títol de farmacèutic ni havia prou per fer anàlisis
clíniques. Un altre concepte, ben diferent, ben clar
pels que teníem experiència, fruit d’una visió
totalment diferent, era la consecució del títol
d’especialista. I un darrer aspecte, que dura encara
ara, era el dels difícils tractes amb les companyies
d’assegurances.
Aleshores feia falta que la gent que exercia en medi
rural es mantingués al dia dels progressos que
s’anaven produint i calia ajudar-los en la missió
interpretativa. Es van fer molts cursos amb el suport
dels col·legis professionals. D’altra banda, al voltant
dels anys seixanta, ja s’aventurava una minva
important del laboratori clínic privat en mans d’un
sol facultatiu. Es veia venir una globalització de tot
tipus, afavorida per un factor important: les
companyies d’assegurances no volien fragmentar els
serveis, volien clients grans. Ensems la creixent
especialització no feia fàcil la feina polivalent. A
hores d’ara, el que consideràvem grans laboratoris
In vitro veritas 2011; 12:1-3
ISSN: 1697-5421
Digressió
2 Frederic Suñer Casadevall In vitro veritas 2011; 12:1-3
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf
clínics han desaparegut, i cauen o cauran tots en
mans de grans multinacionals del ram. Els laboratoris
rurals s’han substituït per un centre d’obtenció de
mostres.
A part de la Vocalia d’Analistes del Consell General
de Col·legis de Farmacèutics, va aparèixer
l’Associació Espanyola de Farmacèutics Analistes i
les seves relacions amb la Vocalia del Consell no van
ser massa bones; ben aviat van sorgir les primeres
tensions.
Recordo un darrer congrés de la Vocalia d’Analistes
del Consell General de Col·legis de Farmacèutics a
l’hotel Mindanao, a Madrid, que va coincidir amb la
mort del General Franco, en un ambient que
marcava el final d’una època.
Ja a final dels anys setanta, la transició política i la
constitució de les Comunitats Autònomes va portar a
l’aprovació de l’Estatut. I les competències en sanitat
van passar a la Generalitat de Catalunya. És sota
aquestes condicions que va néixer l’ACEBA que, en
moments complicats, intentava ajudar al laboratori
clínic polivalent.
Dins la problemàtica de la sanitat d’aquells moments,
la regulació de les anàlisis clíniques no era un
assumpte prioritari. A Madrid s’iniciava una llei
d’especialitats farmacèutiques on, naturalment,
entraven les relacionades amb el laboratori clínic. Les
idees entre els professionals de diferent origen
acadèmic eren diferents, però també segons el sector
on treballaven; els punts de vista dels especialistes
hospitalaris es van acabar imposant. Entre els
farmacèutics va desaparèixer aquella pretensió,
potser justificable a meitat del segle passat, de
l’analista clínic per se. Tot això es va complementar
amb una disposició —que va tardar en aplicar-se—
sobre la reglamentació física dels laboratoris clínics,
tant pel que fa als títols com al material i locals. La
Generalitat va tirar endavant el Programa Especial de
Laboratoris Clínics, dirigit aleshores per Joan
Colomines Puig.
Tornant a l’ACEBA, des de Girona s’havia creat una
Associació Gironina de Laboratoris Clínics a la seu
del Col·legi Oficial de Farmacèutics, oberta a tots els
professionals. En diversos punts de discussió del
moment ja es parlava dels grans laboratoris clínics de
tipus empresarial i els de la Seguretat Social.
Fruit de moltes reunions, es notava la falta d’una
associació catalana d’analistes clínics que es dediqués,
amb tota la modèstia, a temes més científics, que no
fossin les discussions amb les companyies
d’assegurances i sobre qüestions purament
administratives. L’ACEBA va ser un primer pas, al
que han seguit d’altres.
Els estatuts es van presentar a les oficines del delegat
del Govern de la Generalitat a Girona, els originals
els he de tenir en algun lloc, si bé malauradament en
aquests moments, i repassant els meus papers, no els
trobo enlloc.
El nom va ser una mica complicat. Era ACEBA,
anagrama de l’Associació Catalana d’Especialistes en
Bio-Anàlisi. La seva activitat principal va consistir en
organitzar unes Reunions Catalanes d’Anàlisis Clíniques
de les quals se’n van celebrar sis edicions. La primera
es va fer a Calella de Palafrugell, a l’Hotel Garbí, i les
cinc restants a la platja de Fornells a l’Hotel Aigua
Blava. Van anar de l’any 1984 fins el 1990, celebrades
sempre les primeres setmanes d’octubre. Van tenir
molt èxit; hi ajudava el paratge privilegiat en què
tenien lloc. S’agrupaven més d’un centenar de
professionals, un bon grup de parla no catalana.
Totes s’iniciaven un divendres a la tarda i acabaven
amb un dinar el diumenge. Es va disposar en totes
In vitro veritas 2011; 12:1-3 Frederic Suñer Casadevall 3
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv123.pdf
les reunions amb la col·laboració important de la
divisió Ames de la firma Miles Martin Laboratories, més
endavant absorbits per l’empresa Bayer. La
Generalitat va patrocinar les primeres reunions.
Fent una mica d’història, a la Comissió
Organitzadora hi havia Núria Aleixandre Cerarols,
Carles Puig Ciurana, Josep Lluís Artigalas Serra,
Maria Dolors Amiel Comalada, Constantí
Domínguez Miján, Isabel Borja, Victòria Folguera,
Magda Aranda Baró, Xavier Fuentes Arderiu, Jordi
Batlle, Antoni Maya Victoria, Joan Badia Valls, Joan
Sabater Tobella i més per proximitat geogràfica, que
per altres raons, em va tocar la Presidència.
Entre els participants a les reunions hi havia figures
conegudes, una barreja entre clínics i analistes. És
impossible citar-los tots, però procuraré fer-ne un
resum: Soledat Woessner Casas, Lourdes Florensa
Brichs, Roser Lafuente Rodés, Federico Mayor
Zaragoza, Santiago Dexeus Trias, Jaume Gallego
Berenguer, Gerard Manresa Formosa, Santos
Muiños Muro, Gerard del Rio Pérez, Gonçal
Lloveras Vallès, Andreu Segura, Jose Maria Varela,
Eduard Salsas Leroy, Josep Maria Pla Delfina, Ferran
Dalet Escribà, Regina Castellet, Manuel Ventín
Hernández, Albert Ventura, Rosa Maria Humet
Ibáñez, Andreu Fresnadillo Raso, Lluís Oller,
Montserrat Portus Vinyeta, Joaquim Bonal de Falgàs,
Jordi de Batlle, Jaume Torrents, Josep Laporte Salas.
Entre els temes de discussió hi va haver:
Medicaments en sang, Proteïnúries, Anèmies
refractàries, Protocols en ginecologia, Diagnòstic de
la lues, Parasitologia, Mostres fecals i tècniques
immunològiques, Virus en ginecologia,
Monitorització d’anticonvulsivants, Micosis més
freqüents a Catalunya, Hipertensió arterial, Citologia
hemàtica, Control del pacient diabètic, Diagnòstic de
la SIDA, Futur del laboratori, Seminograma,
Microbiologia dels anaerobis i Proves reumàtiques.
Els Consellers Laporte i Trias van participar en
inauguracions i van assistir a les Diades. Especial
ressò va tenir també la presència de Federico Mayor
Zaragoza a les terceres jornades, on va portar algun
polític d’aleshores i on va donar la conferencia
inaugural. Un any, crec que eren les terceres, el
Conseller Trias també va donar la conferència
inaugural. Em ve a la memòria fàcilment, i recordaré
sempre, aquells esmorzars a la terrassa, en front del
mar. Vam tenir sort amb el temps, només una vegada
va ploure una mica un divendres. Recordo també
com els acompanyants i els assistents, durant els
descansos entre reunions, emplenaven els espais de
l’hotel (la terrassa era el lloc més escollit). Ens
acariciava, en aquell espai obert i amb unes vistes
magnifiques, un sol d’octubre de bon aguantar.
Algun cop, en tornar-hi en visites posteriors, han
sorgit comentaris amb els propietaris; ells i jo, encara
recordem aquells anys.
L’ACEBA ha estat, dins un llarg procés d’evolució
del laboratori clínic a casa nostra, un breu graó que
em plau recordar. Ara el laboratori clínic és una gran
indústria on els aparells fan la feina principal i on els
factors econòmics pesen més que tota la
resta.indústria on els aparells fan la feina principal i
on els factors econòmics pesen més que tota la resta.
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf 4
__________________________________________________________________________________________
Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic
Guia per a la interpretació dels valors mesurats de
control dels programes d’avaluació externa de la qualitat
per a les magnituds biològiques
Preparat per:
Raül Rigo Bonnin, Dolors Dot Bach, Xavier Fuentes Arderiu
Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat
Col·laboradors:
Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos
alternatius (vegeu la llista del final d’aquest document)
_________________________________________________________________________________________
Introducció
La norma ISO 15189:2007 (1), per tal de garantir la
qualitat metrològica dels sistemes de mesura, exigeix
la participació en programes d’avaluació externa de la
qualitat:
4.2.2 El sistema de gestió qualitològica ha d’incloure,
entre d’altres, el control intern de la qualitat i la
participació en comparacions interlaboratorials com
els programes d’avaluació externa de la qualitat.
5.6.4 El laboratori ha de participar en comparacions
interlaboratorials tals com els programes d’avaluació
externa de la qualitat [...]
5.6.7 El laboratori haurà de documentar, registrar i, si
s’escau, actuar amb promptitud en els resultats
d’aquestes comparacions. Els problemes o
deficiències [...]
La norma ISO 15189:2007, però, no dona detalls
sobre com s’han d’interpretar els valors mesurats de
control obtinguts en els programes d’avaluació
externa de la qualitat. Per aquesta raó, s’ha elaborat
In vitro veritas 2011; 12:4-14
ISSN: 1697-5421
Recomanació
5 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
aquesta guia que pot ajudar a satisfer els requisits
esmentats.
Aquest document està basat en les directrius
alemanyes sobre control de la qualitat en el laboratori
clínic (2).
Objecte i camp d’aplicació
Aquest document facilita una guia per interpretar els
valors mesurats de control obtinguts en els
programes d’avaluació externa de la qualitat utilitzats
en el laboratori clínic.
Queden exclosos d’aquesta guia els sistemes
d’examen de propietats qualitatives i els sistemes de
mesura de magnituds ordinals.
Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori
clínic.
Vocabulari
En aquest document són aplicables els termes
següents:
avaluació externa de la qualitat : sistema de
comparació de valors mesurats de diferents
laboratoris, realitzat de manera objectiva i
retrospectiva per una organització externa (3)
NOTA 1: Aquesta comparació és necessàriament
retrospectiva i no presenta cap influència en els valors
mesurats dels pacients obtinguts en un determinat dia.
NOTA 2: Els valors mesurats obtinguts per cada
laboratori són comparats amb els valors mesurats
obtinguts per la resta de laboratoris participants.
Habitualment, empren valors mesurats de control
obtinguts de forma esporàdica però periòdica. Aquests
valors no són coneguts pels laboratoris participants i per
tant, les diferents magnituds biològiques es mesuren “a
cegues”.
biaix : estimació d’un error sistemàtic (4)
commutabilitat (d’un material de referència) :
propietat d’un material de referència expressada per
la concordança de l’acord entre els resultats de
mesura obtinguts per a una magnitud [individual]
d’aquest material utilitzant dos procediments de
mesura, per una part, i la relació entre resultats de
mesura per a altres materials, per l’altra (4)
error de mesura : diferència entre el valor mesurat
d’una magnitud i el valor de referència [metrològic]
d’una magnitud (4)
error de mesura relatiu : diferència entre el valor
mesurat d’una magnitud i el valor de referència
[metrològic] d’aquesta magnitud, dividit pel valor de
referència [metrològic]
error de mesura màxim permès : valor extrem de
l’error de mesura, en relació a un valor de referència
[metrològic] conegut, que és tolerat per les
especificacions o reglaments, per a una mesura, un
instrument de mesura o un sistema de mesura
determinats (4)
error de mesura relatiu màxim permès : valor
extrem de l’error de mesura, en relació a un valor de
referència [metrològic] conegut, que és tolerat per les
especificacions o reglaments, per a una mesura, un
instrument de mesura o un sistema de mesura
determinats, dividit pel valor de referència
[metrològic] d’aquesta magnitud
error sistemàtic : component de l’error de mesura
que, en mesures repetides, roman constant o varia de
forma previsible (4)
NOTA 1: El valor de referència [metrològic] d’una
magnitud per a un error sistemàtic és un valor vertader, un
valor mesurat d’un patró de mesura amb la incertesa de
mesura negligible o un valor convencional.
In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 6
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
NOTA 2: L’error sistemàtic i les seves causes poden ser
conegudes o desconegudes. Pot aplicar-se una correcció
per compensar un error sistemàtic conegut.
NOTA 3: L’error sistemàtic és igual a la diferència entre
l’error de mesura i l’error aleatori.
imprecisió : coeficient de variació d’un conjunt de
valors mesurats obtinguts en mesurar repetidament
un mesurand amb un mateix procediment de mesura
(3)
imprecisió interdiària : imprecisió observada en un
laboratori a partir de valors mesurats obtinguts en
dies diferents (3)
incertesa de mesura : paràmetre no negatiu que
caracteritza la dispersió dels valors atribuïts a un
mesurand a partir de les informacions utilitzades (4)
material de control : material emprat per al control
intern de la qualitat o per a l’avaluació externa de la
qualitat sotmès al mateix sistema de mesura que les
mostres dels pacients (3)
material de referència : material suficientment
homogèni i estable en relació a unes propietats
determinades, que s’ha establert com apte per al seu
ús previst en una mesura (4)
mètode de mesura : descripció genèrica de
l’organització lògica de les operacions emprades (4)
principi de mesura : fenomen que serveix com a
base d’una mesura (4)
procediment de mesura : descripció detallada d’una
mesura d’acord amb un o més principis de mesura i a
un mètode de mesura determinat, fonamentalment
en un model de mesura i incloent tot el càlcul
destinat a obtenir un resultat de mesura (4)
procediment de mesura de referència :
procediment de mesura que es considera produeix
resultats de mesura adients al seu ús previst per a
l’estimació de la veracitat dels valors mesurats
obtinguts a partir d’altres procediments de mesura
per magnituds del mateix tipus, per a un calibratge o
per a la caracterització de materials de referència (4)
procediment de mesura primari : procediment de
mesura de referència emprat per obtenir un resultat
de mesura sense relació amb un patró de mesura del
mateix tipus d’una magnitud (4)
requisit : necessitat o expectativa establerta,
generalment implícita o obligatòria (5)
resultat de mesura : conjunt de valors atribuïts a un
mesurand, acompanyats de qualsevol altra
informació pertinent disponible (4).
NOTA: El resultat de mesura s’expressa generalment com
un valor mesurat únic i una incertesa de mesura
sistema de mesura : conjunt d’un o més
instruments de mesura i, freqüentment, altres
dispositius, incloent reactius, ensamblats i adaptats
per proporcionar valors mesurats dintre d’intervals
especificats, per a magnituds d’una naturalesa donada
(4)
traçabilitat metrològica: propietat d’un resultat de
mesura gràcies a la qual aquest resultat pot ser
relacionat a una referència mitjançant una cadena
ininterrompuda i documentada de calibratges, que
contribueixen a la incertesa de mesura (4)
valor convencional : valor atribuït a una magnitud
per a un propòsit determinat (4)
valor de referència [biològic] d’una magnitud :
resultat d’una mesura d’una magnitud realitzada amb
una finalitat comparativa en un individu que
cumpleix uns requisits determinats (6)
valor de referència [metrològic] d’una magnitud
: valor d’una magnitud que serveix de base de
7 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
comparació amb valors de magnituds del mateix
tipus (4)
NOTA 1: El valor de referència [metrològic] d’una
magnitud pot ser un valor vertader d’un mesurand, que és
llavors desconegut, o un valor convencional, que és
conegut.
NOTA 2: Un valor de referència [metrològic] d’una
magnitud associat a la seva incertesa de mesura es refereix
habitualment a:
a) un material, per exemple un material de
referència certificat;
b) un dispositiu, per exemple un làser estabilitzat;
c) un procediment de mesura de referència;
d) una comparació de patrons de mesura.
NOTA 3: El terme valor de referència [metrològic] d’una
magnitud correspon a un concepte metrològic i cal no
confondre’l amb el terme valor de referència o valor de
referència biològic corresponent al concepte central de la
teoria de valors de referència, pròpia de lesciències de
laboratori clínic.
valor vertader : valor d’una magnitud compatible
amb la definició de magnitud (4)
valor mesurat (d’una magnitud) : valor d’una
magnitud que representa un resultat de mesura (4)
valor mesurat de control : valor mesurat obtingut
en un material de control
veracitat de mesura: concordança entre la mitjana
d’un nombre infinit de mesures de valors mesurats
repetits i un valor de referència [metrològic] d’una
magnitud (4)
verificació : provisió de proves objectives que una
entitat donada satisfà uns requisits determinats (4)
Recomanacions
Programes d’avaluació externa de la qualitat
La participació en un programa d’avaluació externa
de la qualitat s’ha de fer, sempre que sigui possible,
seleccionant un programa que utilitzi materials de
control amb valors assignats traçables a un
procediment de mesura de la major qualitat
metrològica possible (primari o de referència), i que
tingui declarada la seva traçabilitat i la seva incertesa
de mesura. Per altra banda, les magnituds biològiques
dels materials de control han de tenir valors propers
als valors importants per a les decisions mèdiques, i
han de ser tan semblants com sigui possible a les
mostres dels pacients, tant pel que fa als components
considerats com pel que fa a la matriu; per això és
preferible que s’hagi demostrat la commutabilitat
entre els dos tipus de materials.
Els programes d’avaluació externa de la qualitat, des
del punt de vista de la seva idoneïtat, es poden
classificar en:
programes d’avaluació externa de la qualitat que
empren materials de control (preferentment
commutables) amb valors convencionals
(coneguts a posteriori) assignats mitjançant
procediments de mesura primaris;
programes d’avaluació externa de la qualitat que
utilitzen materials de control (preferentment
commutables) amb valors convencionals
(coneguts a posteriori) assignats mitjançant
procediments de mesura de referència;
programes d’avaluació externa de la qualitat que
empren materials de control (preferentment
commutables) sense valors convencionals
assignats prèviament, encara que, posteriorment,
s’utilitzaran com a valors convencionals les
mitjanes dels valors mesurats en aquests
materials de control per tots els laboratoris
In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 8
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
participants en el programa, amb independència
del sistema de mesura (i procediment de mesura)
que utilitzin [aquests valors convencionals se’ls
coneix com valors consensuals globals];
programes d’avaluació externa de la qualitat que
empren materials de control (preferentment
commutables) sense valors convencionals
assignats prèviament, encara que, posteriorment,
s’utilitzaran com a valors convencionals les
mitjanes dels valors mesurats en aquests
materials de control pels laboratoris participants
en el programa que utilitzen els mateixos
sistemes de mesura (i procediments de mesura)
que el laboratori en qüestió [aquests valors
convencionals se’ls coneix com valors
consensuals grupals).
Avaluació externa de la qualitat: verificació dels valors mesurats de control
Per garantir la qualitat de les anàlisis realitzades als
pacients és imprescindible la utilització de programes
d’avaluació externa de la qualitat, que permetin
conèixer l’error de mesura comparant un valor
mesurat de control amb el valor convencional
corresponent a aquest material de control.
La majoria d’aquests programes utilitzen diferents
estadístics per decidir si el valor mesurat de control
és o no acceptable i es calculen, a partir de les dades
de tots els laboratoris participants o bé a partir de les
dades dels laboratoris que utilitzen un mateix sistema
de mesura. Aquests estadístics només tenen en
consideració criteris metrològics i tenen
l’inconvenient de no considerar la transcendència
clínica de l’activitat realitzada en el laboratori clínic.
Aquesta transcendència clínica està relacionada amb
els valors de referència biològics. Una de les maneres
de superar l’inconvenient esmentat és considerar
simultàniament conceptes metrològics i conceptes
pertanyents a la teoria dels valors de referència
biològics.
Importància de la teoria dels valors de referència biològics per a la interpretació dels valors mesurats de control
Quan les magnituds biològiques es mesuren amb
finalitat diagnòstica, l'aparició de biaixos o
imprecisions interdiàries diferents als que existien en
el moment en que es van obtenir els valors de
referència biològics, condueix a un increment de
valors mesurats falsament per davall o per damunt
dels límits de referència biològics.
Per altra banda, si les magnituds biològiques es
mesuren per al monitoratge d'una malaltia, una
variació de la imprecisió interdiària o del biaix pot fer
que es prenguin decisions equivocades sobre la
significació d'alguns canvis observats en els pacients.
Per tant, mentre estiguin en ús els límits de referència
biològics cal mantenir la imprecisió interdiària i el
biaix existents durant el període de producció dels
valors de referència biològics. Així doncs, és
necessari que cada laboratori treballi sempre amb la
imprecisió interdiària i biaix que hi havia durant el
període de producció dels valors de referència
biològics i, que fixi quins són els valors màxims
permesos per a la imprecisió interdiària i el biaix per
a cada ús clínic i els estableixi com a requisits
metrològics del laboratori.
Interpretació dels valors mesurats de control en l’avaluació externa de la qualitat
Arran de les consideracions anteriors, aquesta guia
proposa que la interpretació dels valors mesurats de
control obtinguts en l’avaluació externa de la qualitat
es dugui a terme en funció de si, per a la
interpretació clínica dels valors mesurats de les
9 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
magnituds biològiques incloses en els programes,
s’utilitzen valors discriminants universals, intervals
terapèutics o valors de referència biològics i de si el
laboratori coneix o no les característiques
metrològiques dels seus sistemes de mesura. Els
casos possibles són els següents:
1. valors discriminants universals o intervals
terapèutics;
2. valors de referència biològics establerts pel
propi laboratori, o en col·laboració amb
altres laboratoris, i produïts amb sistemes de
mesura amb imprecisió interdiària i biaix
coneguts;
3. valors de referència biològics de producció
pròpia, o en col·laboració amb altres
laboratoris, i produïts amb sistemes de
mesura amb imprecisió interdiària i biaix
desconeguts;
4. valors de referència biològics adoptats i
validats pel laboratori i produïts amb
sistemes de mesura amb imprecisió
interdiària i biaix coneguts; o
5. valors de referència biològics adoptats,
validats o no, i produïts amb sistemes de
mesura amb imprecisió interdiària i biaix
desconeguts.
Magnituds biològiques amb valors discriminants universals o intervals terapèutics
En el cas de magnituds biològiques amb valors
discriminants d’àmbit universal o intervals
terapèutics, la interpretació dels valors mesurats de
control en un programa d’avaluació externa de la
qualitat es recomana que es realitzi com segueix:
1. Es calcula l’error de mesura relatiu (em rel.)
aplicant la fórmula següent:
on xi és el valor mesurat de control i és el
valor convencional assignat mitjançant un
procediment primari o de referència. Si el
material de control no presenta aquests tipus
de valors, s’ha de calcular l’error de mesura
relatiu respecte a un valor convencional
global (la mitjana ponderada de les mitjanes
dels valors mesurats en el material de control
per tots els laboratoris participants en el
programa d’avaluació externa de la qualitat,
amb independència del sistema de mesura
que utilitzin).
Cal tenir present que existeixen estudis (7,
8) que demostren que la utilització dels
valors convencionals globals en lloc dels
valors de referència [metrològics], no són
adequats per estimar l’error de mesura relatiu
per a algunes magnituds biològiques
2. Es compara l’error de mesura relatiu així
obtingut amb l’error de mesura relatiu
màxim permés establert pel laboratori clínic.
Si l’error de mesura relatiu excedeix l’error
de mesura relatiu màxim permès:
- s’han de descartar els possibles errors de
transcripció produïts a l’hora de lliurar
els valors mesurats de control a
l’organitzador del programa d’avaluació
externa de la qualitat,
100)·(.rel m
ix
e [1]
In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 10
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
- s’han de descartar possibles problemes
en la manipulació o conservació del
material de control,
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura es van realitzar accions
sobre l’analitzador que puguéssin afectar
els valors mesurats de control (canvi de
cànules, manteniments, etc.),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura l’analitzador va
funcionar correctament (no va haver-hi
cap avaria),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura els valors mesurats de
control intern de la qualitat complien les
especificacions preestablertes pel
laboratori (regles de control),
- s’ha de comprovar l’evolució del control
intern de la qualitat (existència d’un
biaix),
Si tot i realitzar aquestes accions no es troba
el problema, si queda material de control
suficient i conservat adequadament, es
repetirà la mesura.
o Si el nou valor mesurat de control és
satisfactori, es pot considerar que va
existir un error aleatori que el control
intern de la qualitat no va detectar.
o Si el nou valor mesurat de control no és
satisfactori, cal esperar al proper cicle de
control. Si en el següent cicle de control
el problema persisteix, no es poden fer
mesures en mostres de pacients fins que
no es compleixin els requisits per a
l’error de mesura relatiu establerts pel
laboratori.
En tots els casos, s’han de registrar totes les
dades, les accions dutes a terme i les
decisions preses.
Magnituds biològiques amb valors de referència biològics establerts pel propi laboratori, o en col·laboració amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts
Si quan el laboratori va establir els valors de
referència biològics propis, o en col·laboració amb
altres laboratoris, coneixia la imprecisió interdiària i
el biaix, i aquest darrer es va estimar utilitzant com a
valor convencional: (a) l’assignat pel fabricant del
material de control seguint un procediment de
mesura primari o de referència, o (b) el valor
consensual global, o (c) el valor consensual grupal, la
interpretació dels valors mesurats de control es
recomana que es realitzi com segueix:
1. Es calcula l’error de mesura relatiu (em rel.)
aplicant la fórmula [1] i utilitzant un valor
convencional que tingui la mateixa
traçabilitat que el que es va fer servir per
estimar el biaix durant el període de
producció dels valors de referència biològics.
2. Es compara l’error de mesura relatiu
obtingut amb l’error de mesura relatiu
màxim permès establert pel laboratori clínic.
Si l’error de mesura relatiu excedeix l’error
de mesura relatiu màxim permès:
- s’han de descartar els possibles errors de
transcripció produïts a l’hora de lliurar
els valors mesurats de control a
l’organitzador del programa d’avaluació
externa de la qualitat,
11 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
- s’han de descartar possibles problemes
en la manipulació o conservació del
material de control,
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura es van realitzar accions
sobre l’analitzador que puguéssin afectar
els valors mesurats de control (canvi de
cànules, manteniments, etc.),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura l’analitzador va
funcionar correctament (no va haver-hi
cap avaria),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura els valors mesurats de
control intern de la qualitat complien les
especificacions preestablertes pel
laboratori (regles de control),
- s’ha de comprovar l’evolució del control
intern de la qualitat (existència d’un
biaix),
Si tot i realitzar aquestes accions no es troba
el problema, si queda material de control
suficient i conservat adequadament, es
repetirà la mesura.
o Si el nou valor mesurat de control és
satisfactori, es pot considerar que va
existir un error aleatori que el control
intern de la qualitat no va detectar.
o Si el nou valor mesurat de control no és
satisfactori, cal esperar al proper cicle de
control. Si en el següent cicle de control
el problema persisteix, no es poden fer
mesures en mostres de pacients fins que
no es compleixin els requisits per a
l’error de mesura relatiu establerts pel
laboratori.
En tots els casos, s’han de registrar totes les
dades, les accions dutes a terme i les
decisions preses.
Magnituds biològiques amb valors de referència biològics establerts pel propi laboratori, o en col·laboració amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix desconegudes
En aquest cas, és recomanable que el laboratori validi
els valors de referència biològics i tingui en compte la
imprecisió interdiària i el biaix del període en que es
fa la validació. Una vegada els hagi validat, es pot
aplicar el mateix criteri que a l’apartat “Magnituds
biològiques amb valors de referència biològics
establerts pel propi laboratori, o en col·laboració
amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de
mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts”.
Magnituds biològiques amb valors de referència biològics adoptats i validats pel laboratori i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts
Si el laboratori no ha establert valors de referència
biològics, però els ha adoptat i validat i coneix el
biaix i la imprecisió interdiària des de l’inici de la
posada en marxa del sistema de mesura, es pot
aplicar el mateix criteri que a l’apartat “Magnituds
biològiques amb valors de referència biològics
establerts pel propi laboratori, o en col·laboració
amb altres laboratoris, i produïts amb sistemes de
mesura amb imprecisió interdiària i biaix coneguts”.
Magnituds biològiques amb valors de referència biològics adoptats, validats o no, i produïts amb sistemes de mesura amb imprecisió interdiària i biaix desconegudes
In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 12
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
En aquest cas, la interpretació del programa
d’avaluació externa de la qualitat es recomana que es
realitzi com segueix:
1. Es calcula l’error de mesura relatiu aplicant
la fórmula [1], utilitzant com a valor
convencional el valor consensual grupal.
2. Es compara l’error de mesura relatiu
obtingut amb l’error de mesura relatiu
màxim permès establert pel laboratori clínic.
Si l’error de mesura relatiu excedeix l’error
de mesura relatiu màxim permès:
- s’han de descartar els possibles errors de
transcripció produïts a l’hora de lliurar
els valors mesurats de control a
l’organitzador del programa d’avaluació
externa de la qualitat,
- s’han de descartar possibles problemes
en la manipulació o conservació de la
mostra,
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura es van realitzar accions
sobre l’analitzador que puguéssin afectar
els valors mesurats de control (canvi de
cànules, manteniments, etc.),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura l’analitzador va
funcionar correctament (no va haver-hi
cap avaria),
- s’ha de comprovar que el dia en què es
va fer la mesura els valors mesurats de
control intern de la qualitat complien les
especificacions preestablertes pel
laboratori (regles de control),
- s’ha de comprovar l’evolució del control
intern de la qualitat (existència d’un
biaix),
Si tot i realitzar aquestes accions no es troba
el problema, si queda material de control
suficient i conservat adequadament, es
repetirà la mesura.
o Si el nou valor mesurat de control és
satisfactori, es pot considerar que va
existir un error aleatori que el control
intern de la qualitat no va detectar.
o Si el nou valor mesurat de control no és
satisfactori, cal esperar al proper cicle de
control. Si en el següent cicle de control
el problema persisteix, no es poden fer
mesures en mostres de pacients fins que
no es compleixin els requisits per a
l’error de mesura relatiu establerts pel
laboratori.
En tots els casos, s’han de registrar totes les
dades, les accions dutes a terme i les
decisions preses.
13 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:4-14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
Bibliografia
1. International Organization for Standardization. Medical laboratories—Particular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.
2. Bundesärztekammer (Arbeitsgemeinschaft der Deutschen Ärztekammern). Richtlinie zur Qualitätssicherung laboratoriumsmedizinischer Untersuchungen. <http://www.bundesaerztekammer.de/downloads/RiliLabor2008Korr.pdf> [Consulta: 2010-02-15].
3. Fuentes Arderiu X. Diccionaris d’especialitat: Bioquímica Clínica. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona; 1999.
4. International Bureau of Weights and Measures, International Electrotechnical Commission, International Laboratory Accreditation Cooperation, International Organization for Standardization, International Organization of Legal Metrology, International Federation of Clinical Chemistry and Laboratory Medicine, International Union of Pure and Applied Chemistry, International Union of Pure and Applied Physics. International vocabulary of metrology. Basic and general concepts and associated terms (VIM). ISO/IEC Guide 99:2007. Geneve: ISO; 2008.
5. International Organization for Standardization. Quality management systems— Fundamentals and vocabulary. ISO 9000:2005. Geneva: ISO; 2005.
6. Fuentes Arderiu X, Castiñeiras Lacambra MJ, Queraltó Compañó JM. Bioquímica clínica y Patología Molecular. Barcelona: Reverté, 1998.
7. García-Santamarina S, García-Panyella M, Fuentes-Arderiu F. Conventional true values compared. Accred Qual Assur 2006; 10:686-9.
8. García-Panyella M, García-Santamarina S, Fuentes-Arderiu X. Estimating systematic error of measurement procedures of lipid quantities. eJIFCC 2006; 17 <http://www.ifcc.org/index.asp?cat=Publications&scat=eJIFCC_&suba=Vol_17_No_2&subx=Estimating%20systematic%20error%20of%20measurement%20procedurep%20of%20lipid%20quantities&zip=1&dove=1&zona=full&numero=&aq=1>. [Consulta 2010-02-15].
In vitro veritas 2011; 12:4-14 Rigo et al. 14
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf
Col·laboradors
Joan Batista Castellví
Maria Àngels Bosch Ferrer
Isabel Calvet Combelles
Francesca Canalias Reverter
Beatriz Candás Estébanez
Luzma Cruz Carlos
Albert Estrada Zambrano
Xavier Filella Pla
Rosa López Martínez
Jaume Miró Balagué
Joan Nicolau Costa
Jordi Serra Álvarez
Gemma Solé Enrech
Jesús Velasco Rodriguez
Àngels Vilanova Navarro
Joan Lluís Vives Corrons
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf 15
__________________________________________________________________________________________
Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic
Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques
Preparat per:
Beatriz Candás Estébanez1, José Valero Politi1, Jordi Huguet
Ballester2, Xavier Fuentes Arderiu1
1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat 2General Lab, Barcelona
Col·laboradors:
Els membres de l’ACCLC que han aportat opinions, esmenes o textos
alternatius (vegeu la llista del final d’aquest document)
_________________________________________________________________________________________
Introducció
La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada
(IUPAC) i la Federació Internacional de Química
Clínica i Ciències de Laboratori Clínic (IFCC),
conscients de la necessitat de normalitzar la
descripció dels exàmens realitzats als laboratoris
clínics i les unitats de mesura emprades, l'any 1967
van publicar conjuntament la primera recomanació
internacional sobre aquest particular (1) i des de
llavors han publicat nombroses actualitzacions
d'aquestes recomanacions (2-7).
L'any 1985, l'Associació Catalana d'Especialistes en
Bioanàlisi va publicar el primer document català amb
aquestes recomanacions (8). Sis anys després, el
Programa Especial de Laboratoris Clínics (PELAC),
per tal d'intensificar la difusió a Catalunya de les dites
recomanacions internacionals, va publicar la
proposta de document normatiu Nomenclatura i unitats
de les magnituds biològiques (9) i en 1994, el PELAC va
publicar el document normatiu corresponent (10).
L'any 1998, l'Associació Catalana de Ciències de
Laboratori Clínic (ACCLC), recollint el llegat del
PELAC, va publicar la seva primera versió (11) i
l’any 2003 la segona (12).
In vitro veritas 2011; 12:15-78
ISSN: 1697-5421
Recomanació
16 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Cal destacar que el present document fa seva la
recomanació de la IUPAC, la IFCC i l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) sobre l’ús preferent,
sempre que es conegui la massa molar del
component que es tracti, de les magnituds
biològiques relacionades amb la quantitat de
substància sobre les relacionades amb la massa (13
[§7.1.2]).
Així, el document present correspon a la tercera
edició de la recomanació de l’ACCLC sobre la
nomenclatura i les unitats de les propietats
biològiques, sempre subordinada a les
recomanacions internacionals conjuntes de la IUPAC
i la IFCC.
Objecte i camp d'aplicació
Aquesta recomanació té per objecte normalitzar la
descripció en llengua catalana de les propietats
biològiques examinades en els laboratoris clínics i les
unitats de mesura corresponents, d'acord amb les
recomanacions internacionals.
Aquesta recomanació és aplicable a tots els documents
de qualsevol tipus de laboratori clínic, especialment als
informes de laboratori clínic i els documents del
sistema de gestió qualitològica.
Vocabulari
El vocabulari que s’inclou a continuació s’ha extret
seguint les recomanacions de l’ISO-IUPAC-IFCC
(13):
activitat catalítica: increment de la velocitat de
reacció d'una reacció química particular que un enzim
produeix en un sistema determinat
activitat catalítica entítica: activitat catalítica
mitjana d’unes entitats concretes [cèl·lules, bacteris,
etc.] d'un sistema
cabal de massa: massa que travessa una superfície
per unitat de temps
cabal de substància: quantitat de substància que
travessa una superfície per unitat de temps
cabal de volum: volum que travessa una superfície
per unitat de temps
component: part d’un sistema
concentració arbitraria: concentració d’un
component definida arbitràriament per un
procediment de mesura i un material de referència
determinats, a la que corresponen valors d’una escala
ordinal
concentració catalítica: quocient entre l'activitat
catalítica d'un component i el volum del sistema al qual
pertany
concentració de massa: quocient entre la massa d'un
component i el volum del sistema al qual pertany
concentració de nombre: quocient entre el nombre
d'entitats d'un component i el volum del sistema al
qual pertany
concentració de substància: quocient entre la
quantitat de substància d'un component i el volum del
sistema al qual pertany
concentració de substància arbitraria:
concentració de substància definida arbitràriament
per un procediment de mesura i un material de
referència determinats
concentració de substància llindar: menor
concentració de substància d'un component que
aconsegueix un efecte determinat en un sistema
particular
concentració de substància relativa: quocient
entre la concentració de substància d'un component
en un sistema i la concentració de substància del
mateix component en un altre sistema
concentració mínima bactericida: menor
concentració de substància d'un antibiòtic capaç de
matar un microorganisme determinat en condicions
definides
concentració mínima inhibitòria: menor
concentració de substància d'un antibiòtic capaç
d'inhibir el creixement d'un microorganisme
determinat en condicions definides
contingut arbitrari: contingut d’un component
definit arbitràriament per un procediment de mesura
i un material de referència determinats, al que
corresponen valors d’una escala ordinal
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 17
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
contingut catalític: quocient entre l'activitat catalítica
d'un component i la massa del sistema al qual pertany
contingut de nombre: quocient entre el nombre
d'entitats [cèl·lules, bacteris, etc.] d'un component i la
massa del sistema al qual pertany
contingut de substància: quantitat de substància
d'un component dividida per la massa del sistema al
qual pertany
fracció de massa: quocient entre la massa d'un
component i la massa del sistema al qual pertany
fracció de nombre: quocient entre nombre d'entitats
[cèl·lules, bacteris, etc.] d'un component i el nombre
total d'entitats del sistema al qual pertany
fracció de saturació: quocient entre la quantitat de
substància d'un component d'una solució i la
quantitat de substància d'aquest component si la
solució fos saturada
fracció de substància: quocient entre la quantitat de
substància d'un component i la suma de les quantitats
de substància de tots els components del sistema
fracció de volum: quocient entre el volum d'un
component i el volum del sistema al qual pertany
fusió: unió de dos fragments de distints gens per
donar un gen híbrid el producte gènic del qual és
diferent dels productes gènics originals
magnitud biològica: propietat biològica els valors
de la qual pertanyen a una escala racional, diferencial
o ordinal
massa entítica: massa mitjana de les entitats d'un
component d'un sistema
massa volúmica: quocient entre la massa d'un
sistema i el seu volum
massa volúmica relativa: quocient entre la massa
volúmica d'un cos homogeni i la massa volúmica d'un
cos de referència [usualment aigua], en condicions
especificades per als dos cossos [usualment 20
°C/aigua, 20 °C]
nombre entític: nombre mitjà d'unes entitats que es
troben en altres entitats [cèl·lules, bacteris, etc.] que
són un component d'un sistema
nombre entític arbitrari: nombre entític definit
arbitràriament per un procediment de mesura i un
material de referència determinats, al que
corresponen valors d’una escala ordinal
osmolalitat: quocient entre la suma de les quantitats
de substància de cadascun dels soluts, siguin molècules
o ions, d'una solució aquosa i la massa d'aigua
pH: logaritme decimal negatiu de l'activitat molar dels
ions hidrogen, emprat per expressar, aproximadament,
la concentració de substància d'ions hidrogen
propietat arbitraria: tipus de propietat definit
arbitràriament per a una finalitat concreta
propietat biològica: atribut d’un sistema biològic
que descriu un estat o un procés inherent a aquest
sistema, incloent-hi qualsevol dels seus components
propietat individual: propietat d’un sistema
especificat en l’espai i en el temps
quantitat de substància: quocient entre el nombre
d'entitats [àtoms, molècules, ions, etc.] d'un
component en un sistema i el nombre d'àtoms
existents en 0,012 kg de carboni 12
quantitat de substància entítica: quantitat de
substància mitjana de les entitats [cèl·lules, bacteris,
etc.] d'un component d'un sistema
raó de massa: quocient entre la massa d'un
component d'un sistema i la massa d'un altre
component del mateix sistema
raó de massa/substància: quocient entre la massa
d'un component d'un sistema i la quantitat de
substància d'un altre component del mateix sistema
raó de nombre: quocient entre el nombre d’unes
entitats concretes d'un sistema i el nombre de
d’altres entitats del mateix sistema
raó de substància: quocient entre la quantitat de
substància d'un component d'un sistema i la
quantitat de substància d'un altre component del
mateix sistema
18 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
sistema: conjunt d'entitats interrelacionades
susceptibilitat: vulnerabilitat d'un microorganisme
en front d'un antibiòtic
tàxon: grup particular en el què es classifiquen les
espècies biològiques, o altres entitats, relacionats sobre
la base de les seves característiques comunes
NOTA: Tàxon és un tipus de propietat relacionat amb
la composició, habitualment parcial, d'un component
que és una mescla d'entitats biològiques o químiques, o
relacionat amb la pertinença del component en estudi a
un grup determinat.
temps relatiu: quocient entre la duració d'un procés
determinat en un sistema i la d'aquest mateix procés
en un sistema de referència
tensió de gas: pressió parcial d'un component en
una fase gasosa en equilibri amb el mateix
component dissolt en la fase líquida
tipus de propietat: aspecte definitori comú de
propietats comparables entre si
variació de seqüència: substitució, supressió o
addició d'una o més bases en un gen
volum entític: volum mitjà de les entitats d'un
component d'un sistema
Nomenclatura i sintaxi
La nomenclatura que es presenta parteix de conceptes
metrològics bàsics, inclòs el concepte de propietat
biològica, i unes regles sintàctiques simples, d’acord a
les recomanacions internacionals. (14). La
nomenclatura sistemàtica de qualsevol propietat
biològica requereix la descripció del sistema en estudi
[exemples: plasma, orina, hipòfisi], del component
considerat [exemples: glucosa, leucòcits, excreció] i del
tipus de propietat [exemples: concentració de
substància, concentració de nombre d'entitats, cabal
de substància] (15) i, quan és necessari, alguna
especificació de cadascun d'aquestes tres parts.
Fixant l'ordenació d'aquestes parts més el resultat de
l'examen de laboratori, es pot aconseguir un sintagma
que, de forma abreujada, descrigui la propietat
biològica i el resultat obtingut. La sintaxi recomanada
internacionalment inclou les regles següents (15):
1) en primer lloc s'escriu el nom o el símbol del
sistema i, si cal, s'afegeix, entre parèntesis i sense
deixar cap espai, una especificació [exemple:
Cls(MOs), cèl·lules de la medul·la òssia];
2) a continuació, però sense deixar cap espai, s'escriu
un guió (—) o dos guionets (- -);
3) a continuació i sense deixar cap espai, s'escriu,
seguint la nomenclatura internacional corresponent i
utilitzant majúscules per a la primera lletra, el nom
complet del component; quan és necessari s'afegeix
una especificació entre parèntesis i sense deixar cap
espai [exemple: Tiroxina(lliure)];
4) a continuació, sense deixar cap espai, s'escriu un
punt i coma;
5) després del punt i coma, tot deixant un espai,
s'escriu el nom o l’abreviatura del tipus de propietat,
afegint, entre parèntesis i sense deixar cap espai, les
especificacions necessàries, com ara el procediment de
mesura [exemples: tàxon(Gram)], el material de
referència respecte al qual el resultat és traçable
[exemple: c.subst.arb.(IS 83/575)], o el conjunt de
valors possibles, indicat amb unes claus, que sempre
ha d'acompanyar el tipus de propietat concentració
arbitrària [exemples: c.arb.(immunoquím.; {0; 1}),
c.arb.(cultiu; {negatiu, positiu}), c.arb.(microscopia;
{0; 1; 2}), c.arb.(microscòpia; {absents; escassos;
abundants})];
6) a continuació es deixen un o més espais i s'escriu
l'operador relacional corresponent [exemples: = , ];
7) finalment, es deixen un o més espais i s'escriu el
resultat de l'examen de laboratori, i s'afegeix, quan el
tipus de propietat ho requereixi, la unitat apropiada
corresponent; el signe decimal ha de ser sempre una
coma.
Aquesta sintaxi permet denominar segons un mateix
principi totes les propietats biològiques examinades en
qualsevol laboratori clínic.
A l'Annex A s'exposen els símbols recomanats per als
sistemes (16) i a Internet es pot trobar una col·lecció
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 19
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
de termes recomanats per als sistemes relacionats amb
les propietats microbiològiques (17). A l'Annex B es
troben les abreviatures recomanades per als tipus de
propietat (18); cal destacar el tipus de propietat
anomenat tàxon (vegeu l'apartat Vocabulari) emprat
per descriure propietats biològiques relacionades amb
escales nominals (propietats qualitatives), com en els
exemples següents:
San—Antígens eritrocítics; tàxon({A; B; O; AB; Rh
positiu; Rh negatiu}) = AB, Rh negatiu
Uri—Bacteris; tàxon(cultiu) = Escherichia coli, Proteus
vulgaris
Uri—Benzodiazepines; tàxon = clordiazepòxid,
diazepam, flunitrazepam, oxazepam
Per a descriure les propietats pertanyents a l'àmbit de
la genètica molecular cal destacar dos tipus de
propietat: variació de seqüència i fusió (7); exemples:
DNA(Lks)—Gen APOB; var.seq.
DNA(Lks)—Gen BCR-ABL; fusió
A l'Annex C es pot veure la descripció sistemàtica de
moltes de les propietats biològiques examinades al
laboratori clínic.
Hi ha propietats biològiques que indiquen com
funcionen certs òrgans però no es poden examinar
directament, com ara les corresponents a les
anomenades proves funcionals. En aquests casos sota la
descripció sistemàtica de la propietat en qüestió,
escrita amb lletres cursives, s'afegeixen les propietats
biològiques que en realitat s'examinen:
Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després de 84,6 mmol
(100 mg) de gonadorelina i.v.); expressat per:
Pla—Lutropina; c.subst.arb.(basal)
Pla—Lutropina; c.subst.arb.(als 30 min)
Pla—Lutropina; c.subst.arb.(als 60 min)
En algunes ocasions és convenient descriure algunes
propietats biològiques i els seus resultats en forma
d'agrupació precedida per un encapçalament. En
aquests casos, per al·ludir a l'agrupació s'utilitza la
descripció d'una mena de propietat biològica, escrita
amb lletres cursives, el component de la qual ha de
correspondre a un terme que descrigui el conjunt dels
components corresponents a cada una de les
propietats biològiques que formen l'esmentada
agrupació; exemples:
Uri—Entitats microscòpiques; prop.arb.(sediment; microscòpia;
llista); expressat per:
Uri—Bacteris; c.arb.({absents; escassos;
abundants}) = ?
Uri—Cèl·lules epitelials; c.arb.({absents;
escasses; abundants}) = ?
Uri—Cilindres granulosos; c.arb.({absents;
escassos; abundants}) = ?
Uri—Cilindres eritrocítics; c.arb.({absents;
escassos; abundants}) = ?
Uri—Cilindres hialins; c.arb.({absents;
escassos; abundants}) = ?
Uri—Eritròcits; c.arb.({<10; 10-20; 21-50;
>50}) = ?
Uri—Fongs; c.arb.({absents; escassos;
abundants}) = ?
Uri—Leucòcits; c.arb.({<10; 10-20; 21-50;
>50}) = ?
Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({absents;
escassos; abundants}) = ?
Pla—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista);
expressat per:
Pla—Albúmina; fr.massa = ?
Pla—1-Globulines; fr.massa = ?
Pla—2-Globulines; fr.massa = ?
Pla—-Globulines; fr.massa = ?
Pla—-Globulines; fr.massa = ?
L'ús d'aquestes “propietats biològiques”
d'encapçalament té l'avantatge que pot fer-se
extensiu a la petició, la qual cosa millora la
coherència entre aquesta i l'informe de laboratori
clínic. Però també té un inconvenient: en general, el
conjunt de propietats biològiques que comprèn la
20 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
“propietat biològica” d'encapçalament pot variar
segons el laboratori i, fins i tot, segons el pacient
estudiat.
Resultat i unitats
Al laboratori clínic, els valors examinats poden
pertànyer a una escala nominal (per exemple el nom
d'una espècie bacteriana o d'un grup sanguini), a una
escala ordinal (per exemple qualsevol nombre ordinal
o algun equivalent) i a una escala numèrica amb
unitats de mesura (escala de diferències o escala
racional).
Un valor mesurat s'expressa mitjançant un valor
numèric que multiplica una unitat de mesura. La
descripció d'aquest valor numèric ha de seguir les
normes internacionals per a l'escriptura dels nombres
(19), que s'exposen a continuació:
1) Els nombres s'han d'escriure en caràcters rectes (no
en cursives). Per tal de facilitar la lectura dels nombres,
els dígits poden separar-se, mitjançant un petit espai
(mai un punt o una coma) en grups de tres, comptant
des del signe decimal en un sentit i l'altre [exemple: 21
975 198,302 5].
2) El signe decimal ha de ser una coma (i no un punt)
a l’altura de la línia de base del nombre.
3) Si el valor absolut d'un nombre és inferior a 1, el
signe decimal ha d'anar precedit d'un zero.
Les unitats recomanades són les unitats del Sistema
Internacional d'Unitats, amb la particularitat,
recomanada per la IUPAC i la IFCC, que si calen
prefixos per a les unitats de mesura derivades, han
d’acompanyar el numerador i no el denominador (13
[§5.10.9]). Aquest sistema també accepta l’ús d’algunes
unitats de mesura que li són alienes (13 [§5.8.3], 20),
encara que en alguns casos, degut a la manca del total
coneixement de les entitats moleculars en estudi, s'ha
de recórrer a unitats arbitràries definides pel
procediment de mesura. En aquest cas, s’ha
d’acompanyar el valor mesurat per les unitats
especificades pel procediment de mesura
(abreujadament, udp) (Annex A i Annex C). En el cas
que les unitats de mesura corresponents a
concentració de substància arbitrària siguin traçables a
un material de referència de l’Organització Mundial de
la Salut (les propietats biològiques dels quals tenen
com unitat de mesura la “unitat internacional”,
definida específicament per a cada propietat), els
símbols són mint.u./L, int.u./L o kint.u./L.
Bibliografia
1. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Quantities and units in clinical chemistry. Recommendation 1966. København: Munksgaard; 1967; i Baltimore: Williams and Wilkins; 1967.
2. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Approved recommendation (1978). Quantities and units in clinical chemistry. J Clin Chem Clin Biochem 1979;17:807-821.
3. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Approved recommendation (1978). List of quantities in clinical chemistry. J Clin Chem Clin Biochem 1979;17:822-835.
4. International Society on Thrombosis and Hæmostasis, International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Nomenclature of quantities and units in thrombosis and hæmostasis. (Recommendation 1993). Thromb Hæmost 1994;71:375-394.
5. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences. Part VIII. Properties and units in clinical microbiology. Pure Appl Chem 2000;72:555-745.
6. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences. Part X. Properties and units in general clinical chemistry. Pure Appl Chem 2000;72:747-972.
7. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in clinical molecular biology. Pure Appl Chem 2004;76:1799-807.
8. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. Nomenclatura de les magnituds biològiques. Criteris per a una terminologia unificada en anàlisis clíniques. Girona:
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 21
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Associació Catalana d'Especialistes en Bioanàlisi; 1985.
9. Colomines Puig J, Bardina Boixadera JR, Hierro Riu J. El laboratori clínic d'assistència primària. Barcelona: Departament de Sanitat i Seguretat Social, 1991.
10. Comitè d'Homologació de Dades i Procediments (Programa Especial de Laboratoris Clínics). Nomenclatura i unitats de les magnituds biològiques. Document normatiu. Versió 1994. Barcelona: Direcció General de Recursos Sanitaris, 1994.
11. Fuentes Arderiu X. Nomenclatura i unitats de les magnituds biològiques. Document normatiu. Versió 1998. A: Miró Balagué M, Fuentes Arderiu X, dir. Documents del Comitè d'Homologació de dades i Procediments. Barcelona: Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic; 1998:85-127.
12. Associació Catalana de Ciències de laboratori Clínic. Nomenclatura, unitats i codis de les propietats biològiques. In vitro veritas 2003; 4, art. 44: <http://www.acclc.cat>.
13. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Compendium of terminology and nomenclature of properties in clinical laboratory sciences. The Silver Book. Oxford: Blackwell, 1995.
14. European Committee for Standardization. Health informatics - Representation of dedicated kinds of property in laboratory medicine. (NV 1614:2006). Brusel·les: CEN; 2006.
15. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-I. Syntax and semantic rules (Recommendations 1995). Pure Appl Chem 1995; 67:1563-74.
16. Fuentes-Arderiu X, Miró-Balagué J. [Taula amb símbols de sistemes] A: International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Compendium of terminology and nomenclature of properties in clinical laboratory sciences. The Silver Book. Oxford: Blackwell, 1995: 69.
17. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura dels sistemes estudiats en microbiologia i parasitologia clíniques. In vitro veritas 2000; 1: <http://www.acclc.cat>.
18. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-II. Kinds-of-properties. Eur J Clin Chem Clin Biochem 1997; 35: 317-44.
19. International Organization for Standardization. Quantities and units — Part 1: General. (ISO 80000-1:2009). Ginebra: ISO; 2009.
20. Bureau international des poids et mesures. Le Système international d’unités (SI). 8e édition, 2006.<http://www.bipm.org/utils/common/pdf/si_brochure_8.pdf >.
22 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
ANNEX A. Abreviatures i unitats SI de diversos tipus de propietat d'ús freqüent
[*(udp) = unitats especificades pel procediment de mesura]
tipus de propietat Abreviatura unitat
Activitat catalítica act.cat. Kat
Activitat catalítica arbitrària act.cat.arb. —
Activitat catalítica entítica act.cat.entítica Kat
Cabal d'activitat catalítica cabal cat. kat/s, kat/d
Cabal de massa cabal massa kg/s, kg/d
Cabal de substància cabal subst. mol/s, mol/d
Cabal de volum cabal vol. L/s, L/d
Concentració arbitrària c.arb. —
Concentració catalítica c.cat. kat/L
Concentració de massa c.massa kg/L
Concentració de nombre c.nom. 1/L
Concentració de substància c.subst. mol/L
Concentració de substància arbitrària c.subst.arb. (udp)*
Concentració de substància relativa c.subst.rel. 1
Contingut arbitrari cont.arb. —
Contingut catalític cont.cat. kat/kg
Contingut de nombre cont.nom. 1/kg
Contingut de substància cont.subst. mol/kg
Contingut de substància arbitrari cont.subst.arb. (udp)*
Fracció arbitrària fr.arb. —
Fracció catalítica fr.cat. 1
Fracció de massa fr.massa 1
Fracció de nombre fr.nom. 1
Fracció de saturació fr.sat. 1
Fracció de substància fr.subst. 1
Fracció de volum fr.vol. 1
Longitud long. M
Massa — Kg
Massa entítica — Kg
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 23
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Massa volúmica relativa massa volúmica rel. 1
Nombre nom. 1
Nombre entític nom.entític 1
Nombre entític arbitrari nom.entític arb. —
Osmolalitat — mol/kg
pH — 1
Propietat arbitrària prop.arb. —
Quantitat de substància subst. mol
Quantitat de substància entítica subst.entítica mol
Raó de massa raó massa 1
Raó de nombre raó nom. 1
Raó de substància raó subst. 1
Susceptibilitat suscept. —
Tàxon tàxon —
Temps temps s, d
Temps relatiu temps rel. 1
Tensió de gas tensió Pa
Variació de seqüència Var.seq. —
Volum vol. L
Volum entític vol.entític L
24 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
ANNEX B. Símbols dels principals sistemes biològics estudiats al laboratori clínic
Sistema Símbol Sistema Símbol
Càlcul urinari CUr Líquid peritoneal LPt
Cèl·lules Cls Líquid pleural LPl
Cèl·lules de les vellositats coriòniques CVC Líquid sinovial LSi
Contingut duodenal CDu Llet Lac
Contingut gàstric CGa Medul·la òssia MOs
Eritròcits Ers Melsa Spl
Espermatozoides Spz Moc cervical MCe
Esput Spu Monòcits Mcs
Estómac Gst Múscul (esquelètic) Mus
Exsudat òtic EOt Orina Uri
Exsudat uretral EUr Ovaris Ova
Femta Fae Pacient Pac
Fetge, hepatòcits Hep Pàncrees Pan
Fibroblasts de pell cultivats FPC Pèl Pil
Filtrat glomerular FGl Pell Cut
Gangli Gan Plaquetes Pqs
Glàndula tiroide Thy Plasma Pla
Glàndules paratiroides Pth Plasma seminal PSe
Glàndules suprarenals Adr Proteïna Prt
Glomèruls Glo Ronyó Ren
Hemoglobina Hb Saliva Slv
Hipòfisi Hph Sang San
Intestí Int Secreció lacrimal SLa
Leucòcits Lks Secreció vaginal SVa
Limfòcits Lfs Semen Sem
Líquid àmnic LAm Sèrum** Srm
Líquid ascític LAs Suor Sud
Líquid cèfaloraquidi LCR Testicles Tes
Líquid pericàrdic LPe
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 25
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
** Malgrat una de les mostres clíniques més freqüents del laboratori clínic sigui el sèrum, aquest material en
realitat no és cap sistema biològic “natural”, sinó que és sistema “artificial” que facilita l’examen de nombroses
propietats biològiques.
Altres símbols que es poden utilitzar en la descripció d'una propietat biològica:
Arterial a intravenós i.v.
capil·lar c per via oral p.o
intramuscular i.m. subcutani s.c.
venós(a) v
26 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
ANNEX C. Exemples de descripció sistemàtica de les propietats biològiques i de les unitats de
mesura.
En la columna de les unitats, el símbol (udp)* indica que les unitats que han d’acompanyar als valors mesurats han de
ser les especificades al procediment de mesura.
En la descripció de les magnituds biològiques, amb independència que les mesures es facin en sèrum o en plasma
amb diversos tipus d'anticoagulant, s'utilitza el sistema plasma, ja que és aquest sistema el que té importància des
del punt de vista fisiopatològic.
Una llista molt més extensa de les propietats biològiques que s’examinen al laboratori clínic es pot trobar a Internet
(en anglès) a les adreces següents:
• http://iupac.org/web/ins/702
• http://www.sst.dk/English/NPULaboratoryTerminology.aspx
• http://www.labterm.dk/_downloadFiles/ElephantKortEN101028.csv.
Ers(San)—Acetilcolinesterasa; act.cat.entítica akat
LAm—Acetilcolinesterasa; c.cat. kat/L
Pla—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; c.cat. kat/L
Prt(FPC)—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—N-Acetilgalactosamina-4-sulfatasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—-N-Acetilglucosaminidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-N-Acetilglucosaminidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—-N-Acetilhexosaminidasa; cont.cat. kat/kg
Uri—Acetoacetat; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Àcids biliars; c.subst. mol/L
Prt(FPC)—Acil-Coa-deshidrogenasa; cont.cat.. kat/kg
Sistema—Acinetobacter; c.arb.(cultiu) —
Spz—Acrosina; act.cat.entítica akat
Sistema—Actinomyces; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Activador del plasminogen de tipus tissular; c.subst.arb.(IS 86/670) int.u./L
Pla—Activador del plasminogen de tipus urocinasa; c.subst.arb.(IS 87/594) int.u./L
Pla—Activitat del complement induïda per un anticòs; prop.arb.(hemòlisi; "CH50") 1
Pla—Activitat del complement induïda per una superfície cel·lular; prop.arb.(hemòlisi; {valors
possibles}) ("Coombs indirecte")
—
Ers(San)—Adenosina-desaminasa; act.cat.entítica akat
LAs—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L
LCR—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L
Pla—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L
LPe—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L
LPl—Adenosina-desaminasa; c.cat. kat/L
Lks(San)—Adenosina-desaminasa; cont.cat. µkat/kg
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 27
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Prt(FPC)—Adenosina-desaminasa; cont.cat. kat/kg
PSe—Adenosinatrifosfatasa; c.cat. mkat/L
Sistema—Adenovirus; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
Pla—Adrenalini; c.subst. nmol/L
Pla—Adrenalini+noradrenalini; c.subst. µmol/L
Uri—Adrenalini+noradrenalini/Creatinin; raó subst. x 106
Fae—Aeromonas; tàxon —
Pla—Alanina; c.subst. mol/L
Uri—Alanina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Alanina-aminotransferasa; c.cat. kat/L
LAs—Albúmina; c.massa(CRM 470) g/L
LCR—Albúmina; c.massa rel.(LCR/Pla; CRM 470) 1
Pla—Albúmina; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Albúmina; c.subst. mol/L
Uri—Albúmina/Creatinini; raó massa(CRM 470)/subst. kg/mol
Uri—Albúmina/Creatinini; raó subst. x 103
Sistema—Alcaligenes; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Aldosterona; c.subst. pmol/L
Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per Dermatophagoides farinae; c.arb.(CLSI/d2; {valors
possibles})
—
Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per epiteli de gat; c.arb.(CLSI/e1; {valors possibles}) —
Basòfils(San)—Alliberament d’histamina induït per pol·len de gramínia; c.arb.(CLSI/g; {valors
possibles})
—
Líquid de diàlisi—Alumini; cont.subst. µmol/kg
Lks(San)—Alumini; cont.subst. µmol/kg
Pla—Alumini; c.subst. µmol/L
Pla— Amikacina; c.massa mg/L
LAs—-Amilasa; c.cat. kat/L
Pla—-Amilasa; c.cat. kat/L
Uri—-Amilasa; c.cat. kat/L
LAs—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L
Pla—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L
Uri—-Amilasa pancreàtica; c.cat. kat/L
Pla—5-Aminolevulinat; c.subst. mmol/d
Pac(Uri)—5-Aminolevulinat; cabal subst. µmol/L
Uri—5-Aminolevulinat/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Amoni; c.subst, µmol/L
Fae—Ancylostoma duodenale; cont.arb. —
CDu—Ancylostoma(ous); c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Ancylostoma; cont.arb. —
Pla—Androstenediona; c.subst. nmol/L
28 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Angiotensina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Angiotensinogen; c.subst. µmol/L
Pla—Anticoagulant lúpic; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs antimitocondrial; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs antimitocondrial; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs antinuclear; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs antiplaquetari; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Actinomyces; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Aedes aegypty; c.arb —
Pla—Anticòs contra Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Aspergillus; c.subst.arb. (udp)*
San—Anticòs contra Babesia microti; c.arb.({valors possibles}) —
San—Anticòs contra Babesia microti; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Bartonella henselae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Bartonella; c.arb, —
Pla—Anticòs contra Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Borrelia burgdorferi; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Borrelia burgdorferi; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Brucella melitensis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Brucella; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Brucella; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Chlamydia pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Chlamydia pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Chlamydia psittaci; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Chlamydia psittaci; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Chlamydia trachomatis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Chlamydia trachomatis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Chlamydia; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Chlamydia; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Cisticercu; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Clostridium tetani; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Clostridium tetani; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Corynebacterium diphtheriae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Coxiella burnetii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Coxiella burnetti; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Echinococcus granulosus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Echinococcus multilocularis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Echinococcus multilocularis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Ehrlichia canis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Ehrlichia canis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Ehrlichia; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el citoplasma de les cèl·lules de Purkinje de tipus Tr; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el citoplasma dels neutròfils; c.arb.({valors possibles}) —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 29
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra el col·lagen de tipus IV; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el coronavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el coronavirus humà; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el DNA bicatenari; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor intrínsec; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor intrínsec; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el factor IX de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L
Pla—Anticòs contra el factor V de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor V de la coagulació; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el factor VII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(IS 84/665) int.u./L
Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(enz.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.arb.(immunoquím.); {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L
Pla—Anticòs contra el factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) kint.u./L
Pla—Anticòs contra el factor von Willebrand; c.subst.arb.(inhibició de l'activitat del cofactor de la
ristocetina)
(udp)*
Pla—Anticòs contra el factor X de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor X de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Anticòs contra el factor XI de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor XII de la coagulació; c.arb.(coagul.; {valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor XIII de la coagulació; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el factor XIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
LCR—Anticòs contra el flagel de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el flagel de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el fus mitòtic; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el múscul estriat; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el múscul estriat; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el múscul llis; c.arb. —
Pla—Anticòs contra el múscul llis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el papilomavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el pèptid citrulinat; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el poliovirus 1; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el poliovirus 2; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el poliovirus 3; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el receptor de la tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) int.u./L
Anticòs contra el receptor de tirotropina(Pla)—Anticòs contra el receptor de tirotropina(unit al
receptor); fr.subst.
1
Pla—Anticòs contra el RNA de transcripció ; c.subst.arb. (udp)*
30 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra el virus Coxackie A; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus Coxackie A; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus Coxackie B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus Coxackie B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus d’Epstein-Barr; c.arb. —
Pla—Anticòs contra el virus de la coriomeningitis limfocítica; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la coriomeningitis limfocítica; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.(transferència western; {valors
possibles})
—
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 1+2; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.arb.( transferència western; {valors
possibles})
—
Pla—Anticòs contra el virus de la immunodeficiència humana 2; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la influença A; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c..arb. —
Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la influença B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la influença C; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la influença C; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 1; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 2; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 2; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 3; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença 3; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la parainfluença; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la rabia; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la rabia; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la rubèola; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de la rubèola; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de la síflis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis A; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis C; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis D; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis D; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis E; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis E; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus de l'hepatitis G; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus del papiloma; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus del papiloma; c.subst.arb. (udp)*
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 31
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra el virus Ebola(RNA); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus ECHO; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus ECHO; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus I de la leucèmia de cèl·lules T; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus I de la leucèmia de cèl·lules T; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus II de la leucèmia de cèl·lules T; c.arb.({valors possibles})
Pla—Anticòs contra el virus II de la leucèmia de cèl·lules T; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus respiratori; c.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra el virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra el virus sincític respiratori; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra els canalículs biliars; c.subst.arb. (udp)*
PSe—Anticòs contra els espermatòcits; c.subst.arb. (udp)*
Moc cervical—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —
PSe—Anticòs contra els espermatozoides; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra els neutròfils(citoplasma); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra els neutròfils(membrana); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra els neutròfils(nucli); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Encephalitozoon; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Entamoeba histolytica; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Entamoeba histolytica; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Fasciola hepatica; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Fasciola; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Francisella tularensis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Francisella tularensis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Haemophilus influençae de tipo b; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Histoplasma capsulatum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Klebsiella pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l’actina F; c.arb —
Pla—Anticòs contra l’amfisina; c.arb —
Pla—Anticòs contra l’HLA; c.arb. —
Pla—Anticòs contra la desmoplaquina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra la histidina-tRNA-ligasa(antigen Jo-1); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra la insulina; c.subst.arb. (udp)*
Anticòs contra la insulina(Pla)—Anticòs contra la insulina(unit a la insulina); fr.subst. 1
Pla—Anticòs contra la iodur-peroxidasa; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra la iodur-peroxidasa; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra la membrana glomerular; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra la peroxidasa tiroidal; c.arb.(proc.) —
Pla—Anticòs contra la proteïna ribosòmica; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra la proteïna ribosòmica; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*
Pla—Anticòs contra la reticulina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra la tiroglobulina; c.subst.arb.(IRP 65/93) int.u./L
32 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra la trombina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'adenovirus; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'antigen e del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'antigen flagel·lar de Salmonella paratyphi A; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*
Pla—Anticòs contra l'antigen flagel·lar de Salmonella typhi; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*
Pla—Anticòs contra l'antigen Jo-1 histidina-tRNA-ligasa; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'antigen Ku; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'antigen somátic de Salmonella paratyphi B; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*
Pla—Anticòs contra l'antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Legionella pneumophila; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Legionella pneumophila; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Legionella; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Leishmania; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Leishmania; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'endomisi; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'enterovirus; c.subst.arb. (udp)*
LCR—Anticòs contra Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Leptospira interrogans; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Leptospira interrogans; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra les cèl·lules dels l'illots pancreàtics; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra les cèl·lules dels l'illots pancreàtics; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra les cèl·lules parietals gàstriques; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra les cèl·lules parietals gàstriques; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra les histones; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'escorça suprarenal; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'estreptolisina O; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'excrement de colom(IgE); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'hantavirus; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus 6; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus 7; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus 8; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.subst.arb. (udp)*
LCR—Anticòs contra l'herpesvirus humà 1 i 2; c.subst. rel.(LCR/Pla) 1
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 3; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 4; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 6; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 7; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra l'herpesvirus humà 8; c.arb.({valors possibles}) —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 33
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra Listeria; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Mycoplasma pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Mycoplasma pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Neisseria gonorrhoeae; c.arb.({valors possibles}) —
LCR—Anticòs contra Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Onchocerca volvulus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Onchocerca volvulus; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Paragonimus; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Plasmodium falciparum; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Rickettsia conorii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Rickettsia conorii; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Rickettsia rickettsii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Rickettsia rickettsii; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Rickettsia; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi i paratyphi; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen H); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen H); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen O); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi(antigen O); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Salmonella typhi; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Schistosoma GAA ; c.subst.arb.({valors possibles}) (udp)*
Pla—Anticòs contra Schistosoma mansoni; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Shigella; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Sporothrix schenckii; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Sporothrix schenkii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Staphylococcus aureus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Streptococcus pneumoniae; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Streptococcus pyogenes; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Streptococcus pyogenes; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Strongyloides stercoralis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Strongyloides stercoralis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Strongyloides; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Taenia solium; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Taenia solium; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Toxocara canis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Toxocara canis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Toxocara cati; c.subst. arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Toxoplasma gondii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Toxoplasma gondii; c.subst.arb. (udp)*
LCR—Anticòs contra Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —
34 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs contra Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(antigen flagel·lar); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(antigen flagel·lar); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(inmobilitzant); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Treponema pallidum(inmobilitzant); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Trichinella spiralis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Trichinella spiralis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Trypanosoma brucei fhodesiense; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Trypanosoma cruzi; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Trypanosoma cruzi; c.subst.arb.(ELISA) (udp)*
Pla—Anticòs contra Trypanosoma gambiense; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Ureaplasma urealyticum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Wuchereia bancrofti; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs contra Wuchereria brancofti; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contra Yersinia enterocolitica; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs contraYersinia enterocolitica; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs d’Smith; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren A(antigen Ro); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren A(antigen Ro); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren B(antigen La); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs de la síndrome de Sjögren B(antigen La); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs d'Smith; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs inmovilitzant de Treponema pallidum; c.arb.({valors possibles}) —
LCR—Anticòs reactiu amb cardiolipina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgA) antiendomisial; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IGA) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgA) contra Helicobacter pylori; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgA) contra Helicobacter pylori; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgA) contra la gliadina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgA) contra la gliadina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgA) contra la glutamat-descarboxilasa; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgA) contra la proteïna-glutamina--glutamiltransferasa; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgA) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgE) contra Acacia longifolia; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Acarus siro; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d70; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Acer negundo; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra Aedes communis; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’advocat; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgE) contra Alternaria tenuis; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Anisakis simplex. c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Aspergillus fumigatus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m3; proc.) kint.u./L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 35
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgE) contra Atriplex lentiformis; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Betula verrucosa; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Candida albicans; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m5; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Dactylis glomerata; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides microceras; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d3; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides farinae; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d2; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Dermatophagoides pteronyssinus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d1; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Echinococcus granulosus; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra Echinococcus spp.; c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Euroglyphus maynei; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d74; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Fraxinus americana; c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Fusarium spp.; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m9; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Glycyphagus domesticus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d73; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Helix spp. (cargol); c.subst.arb. (CLSI/Rf314; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el blat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f4; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el cacauet; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f13; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el calamar; c.subst.arb. (CLSI/f58; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el gluten; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f79; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el kiwi; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f84; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el làtex; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/k85; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el meló; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/Rf329; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el musclo; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f37; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pebre vermell; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pèl de gat; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el peniciloil G; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el peniciloil V; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el platan; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f92; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len d'Artemisia spp.; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Chenopodium album; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cladosporium herbarum; c.subst.arb. .(IRP 75/502; CLSI/m2;
proc.)
kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cupressus sempervirens; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Cynodon dactylon; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de la margarita(Crysanthemum leucanthemum); c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de les gramínees (Dactylis glomerata); c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Lolium perenne; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Morus alba; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Olea europaea; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Parietaria judaica; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/w21; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Phleum pratense; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Phragmites spp; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Pinus strobus; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Plantago lanceolata; c.subst.arb (udp)*
36 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Platanus acerifolia; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Platanus occidentalis; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Poa pratensis; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Populus deltoides; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Quercus alba; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Salix caprea; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Salsola kali; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Taraxacum vulgare; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Ulmus americana; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Urtica spp.; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len de Zea mays; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el pol·len del ciprès (Cupressus sempervirens); c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el prèssec; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f95; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el rovell d'ou de gallina; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el serum de pollastre; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e219; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el sèsam; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f10; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el tomaquet; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f25; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí d'abella; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí d'Abella; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/i1; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de Polistes spp.; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de vespa; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de vespa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/i3; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra el verí de Vespula spp.; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la -lactoglobulina vaca; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de bou/vaca; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de pollastre; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f83; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la carn de porc; c.subst.arb) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la caseïna de vaca; c.subst.arb.(IRP 75/502; CLSI/f78; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de cavall; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e3; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de gat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e1; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de gos; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e5; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la caspa de vaca; c.subst.arb.(IRP 75/502; CLSI/e4; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la castanya; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f299; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la ceba; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f48; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la civada; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/t10; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la clara d'ou de gallina; c.subst.arb (IRP 75/502; CLSI/i2; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la flor d'Eugenia caryophillata; c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la gamba; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f24; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina bovina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c71; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina humana; c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la insulina porcina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c70; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE contra la lactoalbúmina de vaca; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la llana; c.subst.arb. (udp)*
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 37
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Helianthus annuus; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Juglans regia; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Secale cereale; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la llavor de Triticum aestivum; c.subst.arb (udp)*
Pla— Anticòs(IgE) contra la llet de vaca; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f2; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la maduixa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f44; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la mostassa; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f89; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la nou del Brasil; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la patata; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f35; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la pera; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f94; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la poma; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f49; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la protamina; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la proteïna plasmàtica de Melopsittacus undulatus (periquito); c.subst.arb. (IRP
75/502; CLSI/e; proc.)
kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la quimopapaina; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la seda cultivada; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la seda natural; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/k74; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la soja; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra la taronja; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f33; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra la tonyina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f40; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’alvocat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f96; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’ametlla; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f20; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’amoxicil·lina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c6; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’ampicil·lina; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/c50; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’api; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f85; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’arrós; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f9; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’avellana; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra l’enciam; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f215; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Lepidoglyphus destructor; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/d71; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li de Cavia spp. (conill porquí); c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e6;
proc.)
kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li de Cricetus spp. (hamster); c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’epitel·li d’Oryctolagus cuniculus (conill); c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e82;
proc.)
kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’epiteli de gat; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e1; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’epiteli de gos; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/e2; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’escarabat de cuina ; c.subst.arb. kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’espinac; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/f214; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’eucaliptus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/t18; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat HDI; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat MDI; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra l’isocianat TDI; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra l’òxid d'etilè; c.subst.arb (udp)*
38 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgE) contra les gramíneas; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/(g3; g4; g5; g6; g8); proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra les plomes d'ànec; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra Mucor racemosus; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m4; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Penicillium notatum; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgE) contra Penicillium spp.; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/Rm217; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Rhizopus nigricans; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m11; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Stemphylium botryosum; c.subst.arb. (IRP 75/502; CLSI/m10; proc.) kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Theobroma cacao; c.subst.arb kint.u./L
Pla—Anticòs(IgE) contra Thyrophagus putreus; c.subst.arb (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) antiendomisial; c.subst.arb. (udp)*
P—Anticòs(IgG) antimicrosomal (ronyò i hepatòcits) ; c.arb.(proc.) —
LCR—Anticòs(IgG) antinuclear; c.subst.arb. (anti-Hu) (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) antinuclear; c.subst.arb.(anti-Ri) (udp)*
LCR—Anticòs(IgG) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —
Pla—Anticòs(IgG) contra Bartonella henselae; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra Bartonella quintana; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra Brucella abortus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra Citomegalovirus; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgG) contra Cryptosporidium; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra el centròmer del nucli cel·lular; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra el centròmer del nucli cel·lular; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el citoplasma de cèl.lules de Purkinje tipus 1(anti-Yo) ; c.arb —
Pla—Anticòs(IgG) contra el citoplasma dels neutròfils; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el DNA bicatenari; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —
Pla—Anticòs(IgG) contra el receptor d'acetilcolina; c.subst. nmol/L
Pla—Anticòs(IgG) contra el receptor d'acetilcolina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus B-19; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de la parotiditis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de la parotiditis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'hepatitis C; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus de l'herpes zoster; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra el virus Ebola; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgG) contra els gangliósids; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra els microsomes hepàtics i renals (antigen LKM 1); c.arb. —
Pla—Anticòs(IgG) contra Helicobacter pylori; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra Helicobacter pylori; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra la 2-glicoproteina I; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra la càpside de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra la membrana glomerular; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra la mieloperoxidasa; c.subst.arb. (udp)*
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 39
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgG) contra la proteïnasa 3; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra la proteïnasa 3; c.subst.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra l'antigen U1-snRNP; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 3; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen nuclear); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen nuclear); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) contra Neisseria meningitidis(serogupo C); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) contra Parvovirus B-19; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgG) contra Plasmodium; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG) de l’escleroderma(antigen Scl-70); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) reactiu amb cardiolipina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgG) reactiu amb cardiolipina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgG+IgM) contra el virus de l'hepatitis A; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra Bartonella henselae; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra Bartonella quintana; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra Bordetella pertussis; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra Brucella abortus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra Cryptosporidium; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el morbillivirus; c.arb (proc) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el nucli del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el virus B-19; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra el virus de la parotitis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el virus de l'hepatitis A; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra el virus Ebola; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgM) contra els gangliósids; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra la càpside de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra l'antigen e del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra l'antigen nuclear del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra l'enterovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen de la càpside); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 4(antigen precoç); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Anticòs(IgM) contra Neisseria meningitidis(serogupo B); c.subst.arb. (udp)*
40 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Anticòs(IgM) contra Neisseria meningitidis(serogupo C); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Anticòs(IgM) contra Parvovirus B-20; c.arb. —
Pla—Anticòs(IgM) contra Plasmodium; c.subst.arb. (udp)*
Uri—Antidepressius tricíclics; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Antidepressius tricíclics; tàxon —
Pla—Antiestreptolisina O; c.subst.arb. (udp)*
Sistema—Antigen de l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—Antigen de Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen CA-15-3; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Antigen CA-19-9; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Antigen CA-50; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Antigen CA-125; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Antigen carcinoembriogènic; c.massa g/L
Pla—Antigen carcinoembriogènic; c.subst.arb.(IRP 73/601) int.u./L
Pla—Antigen de Adenovirus; c.arb. —
Pla—Antigen de Citomegalovirus; c.arb. —
Pla—Antigen de Clamydia trachomatis; c.arb. —
LCR—Antigen de Cryptococcus; c.subst.arb. (udp)*
Pla— Antigen de Cryptococcus; c.subst.arb. (udp)*
Fae—Antigen d'Helicobacter pylori; cont.arb. —
Sistema—Antigen de l'herpesvirus humà 1; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Antigen de l'herpesvirus humà 2; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Antigen de l'herpesvirus humà 3; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Antigen de l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Antigen de Legionella pneumophila; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen del virus de l'herpeszoster; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen del virus de l'herpes simple; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen e del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen e del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Antigen fúngics de Cryptococcus neoformans; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen galactomanano d’Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen MCA; c.subst.arb. (udp)*
LCR—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Antigen de Neisseria meningitidis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen p24 del virus de la immunodeficiència humana 1; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen p24 del virus de la immunodeficiència humana 1; c.massa ng/L
Pla—Antigen polipeptídic tissular; c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Antigen del rotavirus; cont.arb. —
Pla—Antigen SCC; c.subst.arb. (udp)*
Uri—Antigen de Streptococcus agalactiae; c.arb.({valors possibles}) —
LCR—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 41
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Uri—Antigen de Streptococcus pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Antigen superficial del virus de l'hepatitis B; c.subst.arb.(IS 80/549) int.u./L
Pla—Antigen del virus de l'hepatitis delta; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—Antigen del virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—Antigen del virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—Antigen del virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —
Erc(San)—Antígens eritrocítics; tàxon(immunotipificació; {A; B; O; Rh negatiu; Rh positiu}) —
Erc(San)—Antígens eritrocítics; tàxon({ni ABO; ni Rh}) —
Pla—Antimoni; c.subst. nmol/L
Uri—Antimoni/creatinini; raó subst. 1 o %
Pil—Antimoni; cont.subst. µmol/kg
Pla—1-Antiquimotripsina; c.subst. µmol/L
Pla—1-Antitripsina; c.massa(CRM 470) µg/L
Pla—1-Antitripsina; c.subst. µmol/L
Pla—Antitrombina; c.subst. µmol/L
Pla—Antitrombina; c.subst.arb.(coagul.) int.u./L
Pla—Antitrombina; c.subst.arb.(enz.; IS 93/768) kint.u./L
Pla—Antitrombina; c.subst.arb.rel.(coagul.; Pac/referència) 1
Pla—Apolipoproteïna A1; c.massa(OMS/IFCC SP1-01) mg/L
Pla—Apolipoproteïna A2; c.massa mg/L
Pla—Apolipoproteïnes B; c.massa(OMS/IFCC SP3-07) mg/L
Pla—Apolipoproteïna B100; c.massa mg/L
Pla—Arginina; c.subst. mol/L
Uri—Arginina/Creatinini; raó subst. x 103
Ers(San)—Argininosuccinat-liasa; act.cat.entítica(37 oC) akat
Prt(Hep)—Argininosuccinat-liasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Hep)—Argininosuccinat-sintasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—Arilsulfatasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Arilsulfatasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Arsènic; c.subst. nmol/L
San—Arsènic; c.subst. nmol/L
Pil—Arsènic; cont.subst. µmol/kg
Uri Arsènic/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Ascorbat; c.subst. µmol/L
Uri—Asparagina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Asparagina; c.subst. mol/L
Pla—Aspartat-aminotransferasa; c.cat. kat/L
Material bronquial—Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Aspergillus; c.arb.({valors possibles}) —
San—Babesia; c.arb.({valors possibles}) —
42 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
San—Babesia microti; c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Bacillus cereus; cont.arb. —
Sistema—Bacillus cereus; cont.arb. —
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; concentració mínima bactericida; llista); expressat per:
Sistema—Ampicil·lina; c.subst.llindar
Sistema—Ciprofloxacina; c.subst.llindar
Sistema—Dicloxacil·lina; c.subst.llindar
mol/L
mol/L
mol/L
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; concentració mínima inhibitòria; llista); expressat per:
Sistema—Ampicil·lina; c.subst.llindar
Sistema—Ciprofloxacina; c.subst.llindar
Sistema—Dicloxacil·lina; c.subst.llindar
mol/L
mol/L
mol/L
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; {valors possibles} ; llista); expressat per:
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (ampicil·lina; {valors possibles})
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (ciprofloxacina; {valors possibles})
Sistema—Bacteri([especifiqueu l'espècie]); suscept. (dicloxacil·lina; {valors possibles})
— — —
Sistema—Bacteris; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
Sistema—Bacteris; tàxon(cultiu) —
Sistema—Bacteris; tàxon(Gram) —
Sistema—Bacteris; tàxon(Ziehl-Neelsen) —
Sistema—Bacteris anaerobis; tàxon(cultiu) —
Uri—Bacteris; c.nom.(cultiu) 1/L
Sistema—Bacteris+fongs; tàxon(cultiu) —
Uri—Barbiturats; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Bari; c.subst. nmol/L
Lkc(MOs)—Basòfils; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Basòfils; fr.nom. 1 o %
San—Basòfils; c.nom. × 109/L
Uri—Benzodiazepines; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Benzodiazepines; tàxon —
Pla—Berili; c.subst. nmol/L
Pla—Bilirubina; c.subst. mol/L
Pla—Bilirubina(esterificada); c.subst. mol/L
Pla—Bilirubina(no esterificada); c.subst. mol/L
Uri—Bilirubina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Bismut; c.subst. nmol/L
Fae—Blastocystis hominis; cont.arb. —
Pla—Bor; c.subst. µmol/L
San—Borrelia hispanica; c.arb.({valors possibles}) —
San—Borrelia recurrentis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Bromur; c.subst. µmol/L
Sistema—Brucella; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Cadena kappa(Ig); c.subst. µmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 43
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Cadena kappa(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L
Uri—Cadena kappa(Ig); c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Cadena kappa(Ig); c.subst. µmol/L
Uri—Cadena kappa(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L
Pla—Cadena lambda(Ig); c.subst. µmol/L
Pla—Cadena lambda(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L
Uri—Cadena lambda(Ig); c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Cadena lambda(Ig)(lliure); c.subst. µmol/L
Uri—Cadena lambda(Ig); c.subst. µmol/L
Uri—Cadena lambda(Ig)(lliure)/ Uri—Cadena kappa(Ig)(lliure); raó massa 1 %
Pla—Cadena lambda(Ig)(lliure)/Pla—Cadena kappa(Ig)(lliure); raó massa 1 %
Pla—Cadmi;c.subst. nmol/L
San—Cadmi;c.subst. nmol/L
Pil—Cadmi;cont.subst. µmol/kg
Uri—Cadmi/Creatinini; raó subst. x 106
Pla—Calci(II); c.subst. mmol/L
Pla—Calcidiol; c.subst. nmol/L
Pla—Calcitonina; c.subst. pmol/L
Pla—Calcitonina; c.subst.arb.(IS 89/620) int.u./L
Pla—Calcitriol; c.subst. pmol/L
Fae—Campylobacter; tàxon —
Sistema—Candida; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Candida; c.nom. 1/L
Sistema—Candida albicans; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Cannabinol; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Carbamazepina; c.subst. mol/L
Prt(Hep)—Carbamoil-fosfat-sintasa(amoníac); cont.cat. kat/kg
Ers(San)—Carbonat-deshidratasa; act.cat.entítica akat
Hb(Fe;San)—Carboxihemoglobina(Fe); fr.subst. 1 o %
Pla—Carboxilat alifàtic(C10-C26); c.subst. mmol/L
Fae—Carboxilat alifàtic(C14-C26); cont.subst. mol/kg
Pla—Carboxilat alifàtic(C22:0)/Carboxilat alifàtic(C26:0); raó subst. 1
Pla—Carboxilat alifàtic(C24:0)/Carboxilat alifàtic(C22:0); raó subst. 1
Pla—Carboxilat alifàtic(C26:0)/Carboxilat alifàtic(C22:0); raó subst. 1
PSe—Carnitina; c.subst. mmol/L
Ers(San)—Catalasa; act.cat.entítica(37°C) akat
Lks(San)—Catalasa; cont.cat.(37°C) µkat/kg
LSi—Cèl·lules; c.nom. × 109/L
MOs—Cèl·lules; fr.nom.(llista); expressat per: —
Cls(MOs)—Basòfils; fr.nom.
Cls(MOs)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom
Cls(MOs)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom.
1 o %
1 o %
1 o %
44 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Cls(MOs)—Cèl·lules reticulars; fr.nom.
Cls(MOs)—Eosinòfils; fr.nom.
Cls(MOs)—Eritroblasts(basòfils); fr.nom.
Cls(MOs)—Eritroblasts(ortocromàtics); fr.nom.
Cls(MOs)—Eritroblasts(policromàtics); fr.nom.
Cls(MOs)—Limfoblasts; fr.nom.
Cls(MOs)—Limfòcits; fr.nom.
Cls(MOs)—Megacarioblasts; fr.nom.
Cls(MOs)—Megacariòcits; fr.nom.
Cls(MOs)—Megaloblasts; fr.nom.
Cls(MOs)—Metamielòcits; fr.nom.
Cls(MOs)—Mieloblasts; fr.nom.
Cls(MOs)—Mielòcits; fr.nom.
Cls(MOs)—Mielòcits(eosinòfils); fr.nom.
Cls(MOs)—Mielòcits(neutròfils); fr.nom.
Cls(MOs)—Monòcits; fr.nom.
Cls(MOs)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom.
Cls(MOs)—Neutròfils(segmentats); fr.nom.
Cls(MOs)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom.
Cls(MOs)—Promielòcits; fr.nom.
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
San—Cèl·lules atípiques; c.nom. × 109/L
Lks(San)—Cèl·lules atípiques; fr.nom 1 o %
San—Cèl·lules blàstiques; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. 1 o %
Lfs(San)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —
Lfs(Gan)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —
Lfs(Spl)—Cèl·lules limfocítiques(en mitosi); fr.arb. —
San—Cèl·lules plasmàtiques; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom. 1 o %
Cls(MOs)—Cèl·lules reticulars; fr.nom. 1 o %
Prt(FPC)—Cerebròsid-sulfatasa; cont.cat. µkat/kg
Pla—Cesi; c.subst. nmol/L
Pil—Cesi; cont.subst. µmol/kg
San—Cianur; c.subst. µmol/L
San—Ciclosporina; c.subst. µmol/L
Pla—Cininogen(120 000); c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Uri—Cistina/Creatinini; raó subst. x 103
Prt(Lks)—Cistina; cont.subst. µmol/kg
Prt(FPC)—Citocrom-c-oxidasa; cont.cat. µkat/kg
PSe—Citrat; c.subst. mmol/L
Sem(ejaculat)—Citrat; subst. mol
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 45
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Prt(FPC)—Citrat-(si)-sintasa; cont.cat. µkat/kg
Pla—Citrulina; c.subst. mol/L
Uri—Citrulina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Clorur; c.subst. mmol/L
Suó(braç)—Clorur; c.subst.(postestilulació) mmol/L
Fae—Clostridium difficile; cont.arb. —
Sistema—Clostridium tetani; c.arb.({valors possibles}) —
San—Coagulació; temps S
Pla—Coagulació induïda per batroxobina; temps S
Pla—Coagulació induïda per ecarina; temps S
Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(INR; IRP 67/40) 1
Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(Pac/referència) 1
Pla—Coagulació induïda per ió calci; temps S
Pla—Coagulació induïda per russelactivasa X; temps S
Pla—Coagulació induïda per la trombina; temps S
Pla—Coagulació induïda per una superfície; temps rel.(Pac/referència) 1 o %
Pla—Cobalamina; c.subst. pmol/L
Pla—Cobalt; c.subst. nmol/L
Pil—Cobalt; cont.subst. µmol/kg
Uri—Cocaïna+metabòlits; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Cofactor II de l'heparina; c.subst. µmol/L
Pla—Colesterol; c.subst. mmol/L
Pla—Colesterol/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1
Pla—Colesterol d'HDL; c.subst. mmol/L
Pla—Colesterol d'HDL2; c.subst. mmol/L
Pla—Colesterol d'HDL2/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1
Pla—Colesterol d'HDL3; c.subst. mmol/L
Pla—Colesterol d'LDL; c.subst. mmol/L
Pla—Colesterol d'LDL/ Colesterol d'HDL; raó subst. 1
Pla—Colesterol de VLDL; c.subst. mmol/L
Pla—Colinesterasa; c.cat. kat/L
Colinesterasa(Pla)—Colinesterasa(inhibida per la dibucaïna; 37 oC); fr.cat. 1 o %
Pla—Complex inhibidor 1 de l'activador del plasminogen de tipus tissular; c.subst. pmol/L
Pla—Complex plasmina-inhibidor de plasmina; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Complex trombina-antitrombina; c.subst. pmol/L
Pla—Complement C1q; c.arb.(hemòlisi; {valors possibles}) —
Pla—Complement C1q; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Complement C1q; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Complement C1q; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C1s; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Complement C1r2-C1s2; c.arb.(immunoquím.¸ {valors possibles}) —
Pla—Complement C2; c.massa mg/L
46 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Complement C2; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C2; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Complement C2; c.arb.(hemòlisi; {valors possibles}) —
Pla—Complement C2; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Complement C3; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Complement C3; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C3a; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3a; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C3b; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3b; c.subst. µmol/L
Ers(San)—Complement C3c; nom.entític arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3c; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3c; c.massa g/L
Pla—Complement C3c; c.subst. µmol/L
Ers(San)—Complement C3d; nom.entític arb.({valors possibles}) —
Pla—Complement C3d; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Complement C4; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —
Pla—Complement C4; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Complement C4; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C4; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Complement C4a; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Complement C4a; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C5; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C5; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —
Pla—Complement C5; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Complement C5a; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Complement C5a; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C6; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —
Pla—Complement C6; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla— Complement C6; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C7; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —
Pla—Complement C7; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Component C7; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C8; c.arb.(aglutinació; {valors possibles}) —
Pla—Complement C8; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Complement C8; c.subst. µmol/L
Pla—Complement C9; c.subst. µmol/L
Ers(San)—Complement+immunoglobulina; nom.entític arb.({valors possibles}) ("Coombs directe") —
Uri—Coproporfirines I; c.subst. nmol/L
Uri—Coproporfirinas I+III/Creatininio; cociente subst. x 106
Fae(seca)—Coproporfirinas I+III; cont.subst. µmol/kg
Uri—Coproporfirines I/Creatinini; raó subst. x 106
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 47
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Uri—Coproporfirines III; c.subst. nmol/L
Uri—Coproporfirines III/Creatinini; raó subst. x 106
Uri—Coriogonadotropina; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Coriogonadotropina; c.subst.arb.(IS 75/537) int.u./L
Pla—Coriogonadotropina(cadena ); c.subst.arb.(IRP 75/569) int.u./L
Pla—Coriogonadotropina(cadena ); c.subst.arb.(IRP 75/551) int.u./L
Pla—Coriomamotropina; c.subst. nmol/L
Pla—Coriomamotropina; c.subst.arb.(IRP 73/545) int.u./L
Pla—Corticotropina; c.subst. pmol/L
Pla—Corticotropina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Cortisol; c.subst. nmol/L
Pla—Cortisol(lliure); c.subst. nmol/L
Uri—Cortisol/Creatinini; raó subst. x 103
Exsudat faringoamigdalar—Corynebacterium diphtheriae; c.arb.({valors possibles}) —
Ers(San)—Cos d'Heinz(format in vitro); nom.entític arb. —
Ers(San)—Cos d'Heinz(format in vivo); nom.entític arb. —
Pla—Cotinina; c.subst. nmol/L
Pla—Coronavirus; c.arb. —
Pla—Coure (I+II); c.subst. µmol/L
Prt(CVC)—Coure (I+II); cont.subst. µmol/kg
Sistema—Coxsackievirus; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Coxsackievirus; tàxon —
Pla—Creatina-cinasa; c.cat. kat/L
Pla—Creatina-cinasa 2; c.cat. kat/L
Pla—Creatina-cinasa 2; c.massa g/L
LAs—Creatinini; c.subst. mol/L
Pla—Creatinini; c.subst. mol/L
Pla—Crioaglutinina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Crioglobulina; c.arb.({valors possibles}) —
LSi—Cristalls; tàxon —
Pla—Crom(III); c.subst. nmol/L
Lks(San)—Crom(III); cont.subst. nmol/kg
Sistema—Cryptococcus; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Fae—Cryptosporidium parvum; cont.arb. —
Fae—Cyclospora; c.arb.({valors possibles}) —
Ren—Depuració de calci(II); cabal vol. mL/s
Ren—Depuració de creatinini; cabal vol.(24 h) mL/s
Ren—Depuració de creatinini; cabal vol.(24 h; corregit per la superfície corporal) mL/s
Pla—Desoxicortisol; c.subst. mmol/L
Hb(aSan)—Desoxihemoglobina; fr.subst. 1
Hb(cadena ; San)—N-(1-Desoxifructos-1-il)hemoglobina(cadena ); fr.subst. mmol/mol
48 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Uri—Desoxipiridinolina/Creatinini; raó subst. x 106
Fae—Dientamoeba fragilis; cont.arb. —
Pla—Digoxina; c.subst. mol/L
Prt(FPC)—Dihidrolipoamida-deshidrogenasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Dímer D de fibrina; c.massa mg/L
Alè—Diòxid de carboni(14CO2); c.arb.({valors possibles}) —
aPla—Diòxid de carboni; c.subst. mmol/L
vPla—Diòxid de carboni; c.subst. mmol/L
aPla—Diòxid de carboni; tensió(37 °C) kPa
vPla—Diòxid de carboni; tensió(37 °C) kPa
Pla—Disopiramida; c.subst. mol/L
Sistema—DNA de Bordetella pertussis; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—DNA de l'adenovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—DNA de l'herpesvirus humà 3; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—DNA de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—DNA de l'herpesvirus humà 4; c.arb.({valors possibles}) —
Secreció—DNA de l'herpesvirus humà 5; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—DNA del papilomavirus humà; c.arb.({valors possibles}) —
Material bronquial—DNA de Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —
Spu—DNA de Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—DNA del virus B-19; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—DNA del virus de l'hepatitis B; c.nom. x 106
LCR—Echovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Echovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Elastases leucocítiques; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Encephalitozoon; c.arb.({valors possibles}) —
Biòpsia—Entamoeba histolytica; cont.arb. —
Fae—Entamoeba histolytica; cont.arb. —
Ano—Enterobius vermicularis(ous); c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Enterobius vermicularis(ous); cont.arb. —
Fae—Enterobius vermicularis(ous); cont.nom. —
Fae—Enterobius vermicularis; cont.arb. —
Sistema—Enterococcus (vancomicin resistents); c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Enterovirus; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
San—Entitats cel·lulars; fr.nom.; expressat per:
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 49
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
San—Entitats leucocítiques; c.nom.(llista; “fórmula”); expressat per:
San—Leucòcits; c.nom.
San—Basòfils; c.nom.
San—Cèl·lules atípiques; c.nom.
San—Cèl·lules blàstiques; c.nom.
San—Cèl·lules plasmàtiques; c.nom.
San—Eosinòfils; c.nom.
San—Limfoblasts; c.nom.
San—Limfòcits; c.nom.
San—Metamielòcits; c.nom
San—Mieloblasts; c.nom.
San—Mielòcits; c.nom.
San—Monòcits; c.nom.
San—Neutròfils(presegmentats); c.nom.
San—Neutròfils(segmentats); c.nom.
San—Promielòcits; c.nom.
—
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
× 109/L
San—Entitats leucocítiques; fr.nom.(llista; “fórmula”); expressat per:
Lks(San)—Basòfils; fr.nom.
Lks(San)—Cèl·lules atípiques; fr.nom
Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom
Lks(San)—Cèl·lules plasmàtiques; fr.nom
Lks(San)—Eosinòfils; fr.nom.
Lks(San)—Limfoblasts; c.nom.
Lks(San)—Limfòcits; fr.nom.
Lks(San)—Metamielòcits; fr.nom
Lks(San)—Mieloblasts; fr.nom.
Lks(San)—Mielòcits; fr.nom.
Lks(San)—Monòcits; fr.nom.
Lks(San)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom.
Lks(San)—Neutròfils(segmentats); fr.nom.
Lks(San)—Promielòcits; fr.nom.
—
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
Uri—Entitats microscòpiques; prop.arb. (sediment; microscòpia; llista);expressat per:
Uri—Bacteris; c.arb.({valors possibles})
Uri—Cèl·lules epitelials; c.arb.({valors possibles})
Uri—Cilindres granulosos; c.arb.({valors possibles})
Uri—Cilindres eritrocítics; c.arb.({valors possibles})
Uri—Cilindres hial·lins; c.arb.({valors possibles})
Uri—Eritròcits; c.arb.({valors possibles})
Uri—Fongs; c.arb.({valors possibles})
Uri—Leucòcits; c.arb.({valors possibles})
Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles})
—
—
—
—
—
—
—
—
—
CUr—Entitats moleculars; tàxon(“composició càlcul urinari”) —
50 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Uri—Entitats moleculars; prop.arb.(tira reactiva; llista); expressat per:
Uri—Bilirubina; c.arb.({valors possibles})
Uri—Esterases leucocítiques; c.arb.({valors possibles})
Uri—Glucosa; c.arb.({valors possibles})
Uri—Hemoglobina(Fe); c.arb.({valors possibles})
Uri—Acetoacetat; c.arb.({valors possibles})
Uri—Nitrit; c.arb.({valors possibles})
Uri—Proteïna; c.arb.({valors possibles})
Uri—Urobilinogen; c.arb.({valors possibles})
—
—
—
—
—
—
—
—
Spu—Eosinòfils; c.arb.({valors possibles}) —
San—Eosinòfils; c.nom. 1/L
Cls(MOs)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %
Lks(sistema)—Eosinòfils; fr.nom. 1 o %
Sistema—Epidermophyton floccosum; cont.arb. —
Ers(MOs)—Eritroblasts; fr.nom. 1 o %
Ers(San)—Eritroblasts; fr.nom. 1 o %
Ers(MOs)—Eritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %
Ers(San)—Eritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %
Ers(MOs)—Eritroblasts(ortocromàtic); fr.nom. 1 o %
Ers(San)—Eritroblasts(ortocromàtic); fr.nom. 1 o %
Ers(MOs)—Eritroblasts(policromàtic); fr.nom. 1 o %
Ers(San)—Eritroblasts(policromàtic); fr.nom. 1 o %
San—Eritròcits; c.nom. 1/L
Uri—Eritròcits; c.nom. × 106/L
San—Eritròcits; fr.vol. 1 o %
San—Eritròcits; vol.entític fL
Ers(LAm)—Eritròcits amb hemoglobina F; fr.nom. 1
Ers(sang vaginal)—Eritròcits amb hemoglobina F; fr.nom. 1
Pla—Eritrolisina ("bifàsica"); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Eritrolisina ("bifàsica")(IgG); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Eritrolisina("calenta"); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Eritrolisina("freda"); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Eritrolisina("freda")(IgM); c.subst.arb. (udp)*
Pla—Eritropoetina; c.subst.arb.(immunoquím; IS 87/684) int. u./L
San—Eritrosedimentació; long.(procediment) Mm
Sistema—Escherichia coli; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Escherichia coli; c.nom. 1/L
Femta—Escòlex o proglòtides de Taenia; c.arb. —
Prt(FPC)—Esfingomielina-fosfodiesterasa; cont.cat. kat/kg
Sem—Espermatozoides; c.nom. 1/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 51
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Sem—Espermatozoides; prop.arb.(morfologia; llista), expressat per:
Sem—Espermatozoides(euformes); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(amb defectes cefàlics); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(amb defectes del segment central); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(amb defectes flagel·lars); fr.nom.
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
Sem—Espermatozoides; prop.arb.(motilitat; llista), expressat per:
Sem—Espermatozoides(mòbils progressius ràpids); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(mòbils progressius lents); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(mòbiles no progressius); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(inmòbils); fr.nom.
Sem—Espermatozoides(vius); fr.nom.
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
Sem—Espermatozoides(aglutinats); fr.nom. 1 o %
Sem—Espermatozoides(ejaculats); nom. 1
Pla—Estany; c.subst. nmol/L
Uri—Esterases leucocítiques; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Estradiol-17; c.subst. pmol/L
Pla—Estriol; c.subst. nmol/L
Lks(San)—Estronci; cont.subst. nmol/kg
Pla—Estronci; c.subst. nmol/L
Pla—Etanol; c.subst. mmol/L
Pla—Etosuximida; c.subst. µmol/L
aPla—Excés de base(grup enllaçant d'H+); c.subst. mmol/L
vPla—Excés de base(grup enllaçant d'H+); c.subst. mmol/L
Pac(Uri)—Excreció d'àcid(H+); cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció d'àcid xanturènic; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'adrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'adrenalini+noradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'albúmina; cabal massa(24 h; CRM 470) mg/d
Pac(Uri)—Excreció d'albúmina; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)— Excreció d'aldosterona; cabal subst.(24 h) nmol/d
Pac(Uri)—Excreció de 5-aminolevulinat; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac(Uri)— Excreció d'amoni; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac(Uri)—Excreció de cadmi; cabal subst.(24 h) nmol/d
Pac(Uri)—Excreció de calci(II); cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Fae)—Excreció de carboxilat alifàtic(C14-C26+èsters); cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de clorur; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24 h) nmol/d
Pac(Uri)—Excreció de coure; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac(Uri)—Excreció de creatinini; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de dopamina; cabal subst.(24 h) nmol/d
Pac(Uri)—Excreció de glucosa; cabal subst.(24 h) mmol/d
52 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pac(Uri)—Excreció de fosfat; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de 5-hidroxiindolilacetat; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de 4-hidroxi-3-metoxifenilacetat; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de 4-hidroxi-3-metoximandelat; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'hidroxiprolina; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'hipurat; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac(Uri)—Excreció d'ió potassi; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció d'ió sodi; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de magnesi(II); cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció de mercuri; cabal subst.(24 h) nmol/d
Pac(Uri)—Excreció de 3-metoxiadrenalini+3-metoxinoradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de nitrogen; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de noradrenalini; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d’or; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac—Excreció d’orina; cabal vol. L/d
Pac(Uri) Excreció d'oxalat; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de plom; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de porfirines; cabal subst.(24 h) µmol/d
Pac(Uri)—Excreció de porfobilinogen; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció de proteïna; cabal massa(24 h) g/d
Pac(Uri)—Excreció de riboflavina; cabal subst.(24 h) mol/d
Pac(Uri)—Excreció d'urat; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pac(Uri)—Excreció d'urea; cabal subst.(24 h) mmol/d
Pla—Factor V de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor V de la coagulació; c.subst.arb.( immunoquím.) (udp)*
Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.(coagul.) nmol/L
Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 84/665) kint.u./L
Pla—Factor VII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L
Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul. ; IS 97/586) kint.u./L
Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 97/586) kint.u./L
Pla—Factor VIII de la coagulació; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 97/586) kint.u./L
Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 84/665) kint.u./L
Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L
Pla—Factor IX de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 84/665) int.u./L
Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.; IS 99/826) kint.u./L
Pla—Factor X de la coagulació; c.subst.arb.(enz.; IS 94/746) kint.u./L
Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Factor XI de la coagulació; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 53
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.( immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Factor XII de la coagulació; c.subst.arb.( enz.) (udp)*
Pla—Factor XIII de la coagulació; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Factor XIII de la coagulació; c.subst.arb.(coagul.-lisis) (udp)*
Pla—Factor B del complement; c.arb.(immunoquím.; {valors possibles}) —
Pla—Factor B del complement; c.massa mg/L
Pla—Factor B del complement; c.subst. µmol/L
Pla—Factor B del complement; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Factor de creixement insulinoide I; c.subst. nmol/L
Pla—Factor de creixement insulinoide I; c.subst.arb.(IS 91/554) int.u./L
Pla—Factor de creixement insulinoide II; c.subst. nmol/L
Pla—Factor H del complement; c.massa mg/L
CGa—Factor intrínsec; c.subst. nmol/L
aPla—Factor natriurètic atrial; c.subst.arb.(IS 85/669) int.u./L
Pla—Factor trombocític 4; c.subst.arb.(IS 83/505) int.u./L
Pla—Factor von Willebrand; c.subst.arb.(activitat del cofactor de la ristocetina; IS 97/586) kint.u./L
Pla—Factor von Willebrand; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 97/586) kint.u./L
Pla—Factors reumatoides; c.subst.arb.(IS 64/2) kint.u./L
Fae—Fasciola hepatica(ous); cont.arb. —
Pla—Fenilalanina; c.subst. mol/L
Uri—Fenilalanina/Creatinini; raó subst. x 103
Prt(FPC)—Fenilalanina-4-monooxigenasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Fenilalanina-4-monooxigenasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Fenitoïna; c.subst. µmol/L
Pla—Fenobarbital; c.subst. µmol/L
Pla—Ferritina; c.massa µg/L
Pla—Ferritina; c.subst. pmol/L
Pla—Ferro; c.subst. µmol/L
Eritroblasts(San)—Ferro; cont.subst.arb.({0; 1; 2; 3}) —
Pla—Ferroxidasa; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Ferroxidasa; c.subst. µmol/L
LAm—1-Fetoproteïna; c.massa µg/L
LAm—1-Fetoproteïna; c.subst. nmol/L
LAm—1-Fetoproteïna; c.subst.arb.(IS 72/225) int.u./L
Pla—1-Fetoproteïna; c.massa µg/L
Pla—1-Fetoproteïna; c.subst. nmol/L
Pla—1-Fetoproteïna; c.subst.arb.(IS 72/225) kint.u./L
Pla—Fibrina soluble; c.arb.(gelificació per etanol; {valors possibles}) —
Pla—Fibrina soluble; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
Pla—Fibrinogen; c.massa(immunoquím.) g/L
Pla—Fibrinogen; c.subst.(coagul.) µmol/L
54 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Fibrinogen; c.subst.(immunoquím.) µmol/L
Pla—Fibrinopèptid A; c.subst. nmol/L
Pla—Fibrinopèptid B; c.subst. nmol/L
Pla—Fibrinopèptid B(1-14); c.subst. nmol/L
Pla—Fibrinopèptid B(1-42); c.subst. nmol/L
Pla—Fibrinopèptid B(15-42); c.subst. nmol/L
Pla—Fibrinopèptid B(43-47); c.subst. nmol/L
Pla—Fibronectina; c.subst. µmol/L
Pla—Fluorur; c.subst. µmol/L
Ers(San)—Folats; c.subst. nmol/L
Pla—Folats; c.subst. nmol/L
Pla—Fol·litropina; c.subst. pmol/L
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb.(IS 83/575) int.u./L
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(antibiòtics; {valors possibles}); expressat per:
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(amfotericina B; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(fluconazole; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(flucitosina; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(griseofulvina; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(itraconazole; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(ketoconazole; {especifiqueu l'escala})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(pentamidina; {valors possibles})
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.(terbinafina; {valors possibles})
—
—
—
—
—
—
—
—
Sistema—Fong([especifiqueu l'espècie]); suscept.( antibiòtics; concentració mínima inhibitòria; llista); expressat per:
Sistema—Amfotericina B; c.subst.llindar
Sistema—Fluconazole; c.subst.llindar
Sistema—Flucitosina; c.subst.llindar
Sistema—Griseofulvina; c.subst.llindar
Sistema—Itraconazole; c.subst.llindar
Sistema—Ketoconazole; c.subst.llindar
Sistema—Pentamidina; c.subst.llindar
Sistema—Terbinafina; c.subst.llindar
mol/L
mol/L
mol/L
mol/L
mol/L
mol/L
mol/L
mol/L
Sistema—Fongs; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Pil—Fongs; tàxon —
Sistema—Fongs; tàxon(cultiu) —
SVa—Fongs; tàxon —
Pla—Fosfat; c.subst. mmol/L
Pla—5-Fosfat de piridoxal; c.subst. nmol/L
Pla—Fosfatasa alcalina; c.cat. kat/L
Pla—Fosfatasa alcalina ósea; c.cat. kat/L
LAm—3-sn-Fosfatidilcolina/Esfingomielina; raó massa 1
Prt(Lks)—Fosfoglicerat-cinasa; cont.cat. kat/kg
Pla—,-Fosfopiruvat-hidratasa; c.massa g/L
Pla—Fragments de fibrina; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 55
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Fragments de fibrina+fragments de fibrinogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Fragments de fibrinogen; c.subst.arb. (udp)*
LAm—Fructocinasa; c.cat.(37 °C) µkat/L
PSe—Fructosa; c.subst. mmol/L
Sem(ejaculat)—Fructosa; subst. mmol
Pla—Fructosa-bisfosfat-aldolasa; c.cat. kat/L
Pla—Fructosamina; c.subst. mmol/L
Pla—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-L-Fucosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Fumarat-hidratasa; cont.cat.(37 °C) µkat/kg
Pla—Galactocinasa; c.cat.(37 °C) µkat/L
Prt(Lks)—Galactocinasa; cont.cat.(37 °C) µkat/kg
Erc(San)—Galactosa-1-fosfat; subst.entítica amol
Prt(FPC)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg
Pla—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-Galactosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—Galactosilceramidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Galactosilceramidasa; cont.cat. kat/kg
SVa—Gardnerella vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Gastrina; c.subst. pmol/L
DNA(San)—Gen AAT; var.seq —
DNA(San)—Gen ABCD1; var.seq —
DNA(San)—Gen ACE; var.seq —
DNA(San)—Gen AML1-ETO; fusió —
DNA(San)—Gen ALSTD1; var.seq —
DNA(San)—Gen APC; var.seq. —
DNA(San)—Gen APOE; var.seq. —
DNA(San)—Gen AR; var.seq. —
DNA(San)—Gen ATM; var.seq. —
DNA(San)—Gen ATP7B; var.seq. —
DNA(San)—Gen BCL1-IGH; fusió —
DNA(San)—Gen BCL2-IGH; fusió —
DNA(San)—Gen BCR-ABL1; fusió —
DNA(San)—Gen BRCA1; var.seq. —
DNA(San)—Gen BRCA2; var.seq. —
DNA(San)—Gen CBF-MYH11; fusió —
DNA(San)—Gen CDH1; var.seq. —
DNA(San)—Gen CDKN2A; var.seq. —
56 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
DNA(San)—Gen CFTR; var.seq. —
DNA(San)—Gen cMYC-IGH; fusió —
DNA(San)—Gen COL1A1; var.seq. —
DNA(San)—Gen COL4A5; var.seq. —
DNA(San)—Gen CYP21A2; var.seq. —
DNA(San)—Gen DCR; var.seq. —
DNA(San)—Gen DMD; var.seq. —
DNA(San)—Gen DMPK; var.seq. —
DNA(San)—Gen E2A-PBX1; fusió —
DNA(San)—Gen F5; var.seq. —
DNA(San)—Gen FRAXE; var.seq. —
DNA(San)—Gen FRDA; var.seq. —
DNA(San)—Gen FSHMD1A; var.seq. —
DNA(San)—Gen GCK; var.seq. —
DNA(San)—Gen HBB; var.seq. —
DNA(San)—Gen HD; var.seq. —
DNA(San)—Gen HEXA; var.seq. —
DNA(San)—Gen HFE; var.seq. —
DNA(San)—Gen HNF1; var.seq. —
DNA(San)—Gen MEN1; var.seq. —
DNA(San)—Gen MLH1; var.seq. —
DNA(San)—Gen MLL-AF4; fusió —
DNA(San)—Gen MSH2; var.seq. —
DNA(San)—Gen MSH6; var.seq. —
DNA(San)—Gen NB; var.seq. —
DNA(San)—Gen NF1; var.seq. —
DNA(San)—Gen NF2; var.seq. —
DNA(San)—Gen NOTCH3; var.seq. —
DNA(San)—Gen PAF; var.seq. —
DNA(San)—Gen PARK1; var.seq. —
DNA(San)—Gen PMP; var.seq. —
DNA(San)—Gen PMP22; var.seq. —
DNA(San)—Gen PAX5-IGH; fusió —
DNA(San)—Gen PML-RAR; fusió —
DNA(San)—Gen PMS1; var.seq. —
DNA(San)—Gen PMS2; var.seq. —
DNA(San)—Gen PROP1; var.seq. —
DNA(San)—Gen RB1; var.seq. —
DNA(San)—Gen RET; var.seq. —
DNA(San)—Gen SCA7; var.seq. —
DNA(San)—Gen SDHB; var.seq. —
DNA(San)—Gen SLURP1; var.seq. —
DNA(San)—Gen SCA7; var.seq. —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 57
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
DNA(San)—Gen SMAIII; var.seq. —
DNA(San)—Gen SNRPN; var.seq. —
DNA(San)—Gen SOD1; var.seq. —
DNA(San)—Gen STK11; var.seq. —
DNA(San)—Gen TEL-AML1; fusió —
DNA(San)—Gen UBE3A; var.seq. —
DNA(San)—Gen VDR; var.seq. —
DNA(San)—Gen VHL; var.seq. —
DNA(San)—Gen WT1; var.seq. —
Pla—Gentamicina; c.subst. mol/L
Fae—Giardia lamblia(quist); cont.arb. —
CDu—Giardia lamblia(trofozoït); c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Giardia lamblia(trofozoït); cont.arb. —
Uri—Glicina/Creatinini; raó subst. x 103
Hb(Fe;San)—Glicohemoglobina(Fe); fr.subst. 1 o %
Pla—Globulina enllaçant d'hormones sexuals; c.subst. nmol/L
Pla—1-Globulines; c.massa g/L
Prt(Pla)—1-Globulines; fr.massa 1 o %
Pla—2-Globulines; c.massa g/L
Prt(Pla)—2-Globulines; fr.massa 1 o %
Pla—-Globulines; c.massa g/L
Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa 1 o %
Pla—-Globulines; c.massa g/L
Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa 1 o %
Pla—Glucagó; c.massa g/L
Pla—Glucagó; c.subst. pmol/L
Pla—Glucagó; c.subst.arb.(IS 69/194) int.u./L
Pla—Glucagó+proglucagó(1-61); c.subst. pmol/L
Uri—Glucosa; c.arb.({valors possibles}) —
LAm—Glucosa; c.subst. mmol/L
LAs—Glucosa; c.subst. mmol/L
LCR—Glucosa; c.subst. mmol/L
LPe—Glucosa; c.subst. mmol/L
LPl—Glucosa; c.subst. mmol/L
Pla—Glucosa; c.subst. mmol/L
San(capil·lar)—Glucosa; c.subst. mmol/L
LCR—Glucosa; c.subst.rel.(LCR/Pla) 1
LSi—Glucosa; c.subst.rel.(LSi/Pla) 1
Pla—Glucosa-6-fosfatasa; c.cat. µkat/L
Prt(Lks)—Glucosa-6-fosfatasa; cont.cat. kat/kg
Ers(San)—Glucosa-6-fosfat-1-deshidrogenasa; act.cat.entítica akat
58 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Prt(Lks)—Glucosa-6-fosfat-isomerasa; cont.cat. kat/kg
PSe—-Glucosidasa; c.cat. µkat/L
Sem(ejaculat)—-Glucosidasa; act.cat. akat
Prt(FPC)—Glucosilceramidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Glucosilceramidasa; cont.cat. kat/kg
Pla—-Glucuronidasa; c.cat. µkat/L
Prt(FPC)—-Glucuronidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-Glucuronidasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Glutamat-deshidrogenasa NAD(P)+; c.cat.(37 °C) kat/L
Uri—Glutamina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—-Glutamiltransferasa; c.cat. kat/L
San—Glutatió-peroxidasa; c.cat. µkat/L
Ers(San)—Glutatió-reductasa (NADPH) ; act.cat.entítica akat
Sistema—Haemophilus ducreyi; c.arb.({valors possibles}) —
LCR—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —
San—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Haemophilus influençae; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Haptocorrina; c.subst. pmol/L
Pla—Haptoglobina; c.massa(CRM 470). g/L
Pla—Haptoglobina; c.subst. µmol/L
Biòpsia—Helicobacter pylori; cont.arb.(cultiu) —
Uri—Hemoglobina; c.arb.({valors possibles}) —
Ers(San)—Hemoglobina; c.massa g/L
San—Hemoglobina; c.massa g/L
San(cordó)—Hemoglobina; c.massa g/L
Fae—Hemoglobina; cont.subst. —
Ers(San)—Hemoglobina; massa entítica pg
Ers(San)—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L
San—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L
San(cordó)—Hemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L
Ers(San)—Hemoglobina(Fe); subst.entítica fmol
Hb(Fe;San)—Hemoglobina A1c(Fe); fr.subst.(IFCC) mmol/mol
Hb(Fe;San)—Hemoglobina A2(Fe); fr.subst. 1 o %
Hb(Fe;San)—Hemoglobina C(Fe); fr.subst. 1 o %
Hb(Fe;San)—Hemoglobina D(Fe); fr.subst. 1 o %
Hb(Fe;San)—Hemoglobina E(Fe); fr.subst. 1 o %
Hb(Fe;San)—Hemoglobina F(Fe); fr.subst. 1 o %
San—Hemoglobina(inestable al calor)(Fe); c.arb.({valors possibles}) —
Hb(Fe; San)—Hemoglobina(inestable al calor)(Fe); fr.massa 1 o %
LCR(exempt de cèl·lules)—Hemoglobina+metabòlits; c.arb.({valors possibles}) —
San—Hemoglobina(termolàbil)(Fe); c.arb.({valors possibles}) —
Hb(San)—Hemoglobina(termolàbil)(Fe); fr.subst. 1 o %
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 59
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Hb(Fe; San)—Hemoglobina S(Fe); fr.subst. 1 o %
San—Hemoglobines; tàxon —
San—Hemoglobines atípiques; tàxon —
Pla—Hemopexina; c.subst. µmol/L
Pac—Sagnia capil·lar; temps(Ivy) S
Uri—Hemosiderina; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Pla—Heparina; c.subst.arb.(coag.; IS 82/502) int.u./L
Pla—Heparina; c.subst.arb.(enz.; IS 82/502) int.u./L
Pla—Heparina(massa molar baixa); c.subst.arb.(coag.; IS 85/600) kint.u./L
Pla—Heparina(massa molar baixa); c.subst.arb.(enz.; IS 85/600) kint.u./L
Sistema—Herpesvirus humà 1; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
Sistema—Herpesvirus humà 2; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
Sistema—Herpesvirus humà 3; c.arb.(cultiu¸{valors possibles}) —
Sistema—Herpesvirus humà 5; c.arb.(cultiu; {valors possibles}) —
Pla—Hidrogenocarbonat; c.subst.(pCO2 = 5,3 kPa; 37 ºC) mmol/L
Pla(aSan)—Hidrogenocarbonat; c.subst. mmol/L
Pla(vSan)—Hidrogenocarbonat; c.subst. mmol/L
Pla—(24R)-Hidroxicalcidiol; c.subst. nmol/L
LCR—5-Hidroxiindolilacetat; c.subst. nmol/L
Uri—5-Hidroxiindolilacetat/Creatinini; raó subst. x 103
Ers—Hidroximetilbilà-sintasa; act.cat.entítica akat
Prt(Lks)—Hidroximetilglutaril-CoA-liasa; cont.cat. µkat/kg
Uri—4-Hidroxi-3-metoxifenilacetat/Creatinini; raó subst. x 103
Uri—4-Hidroxi-3-metoximandelat/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—17--Hidroxiprogesterona; c.subst. nmol/L
Uri—Hidroxiprolina/Creatinini; raó subst. x 103
San—Histamina; c.subst. µmol/L
Pla—Histidina; c.subst. mol/L
Uri—Histidina/Creatinini; raó subst. x 103
Sistema—Histoplasma capsulatum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Homocisteïna; c.subst. µmol/L
Fae—Hymenolepis diminuta(ous); cont.arb. —
Fae—Hymenolepis nana(ous); cont.arb. —
Prt(FPC)—L-Iduronidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—L-Iduronidasa; cont.cat. kat/kg
Ers(San)—Immunoglobulin A; nom.entític arb.({valors possibles}) —
Pla—Immunoglobulina A; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Immunoglobulina A; c.subst. µmol/L
Sistema—Immunoglobulina A secretòria; c.subst. µmol/L
Pla—Immunoglobulina D; c.subst. µmol/L
Pla—Immuglobulina E; c.subst.arb.(IRP 75/502) kint.u./L
Pla—Immunoglobulina estimulant de la tiroide; c.arb.({valors possibles}) —
60 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Ers(San)—Immunoglobulin G; nom.entític arb.({valors possibles}) —
Pla—Immunoglobulina G; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Immunoglobulina G; c.subst. µmol/L
Pla—Immunoglobulina G1; c.massa g/L
Pla—Immunoglobulina G2; c.massa g/L
Pla—Immunoglobulina G3; c.massa g/L
Pla—Immunoglobulina G4; c.massa. g/L
Ers(San)—Immunoglobulin M; nom.entític arb.({valors possibles}) —
Pla—Immunoglobulina M; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Immunoglobulina M; c.subst. µmol/L
Pla—Inhibidor 1 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
Pla—Inhibidor 1 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Inhibidor 2 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
Pla—Inhibidor 2 de l'activador del plasminogen; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Inhibidor de la coagulació via factor tissular; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Inhibidor del complement C1-esterasa; c.massa g/L
Pla—Inhibidor del complement C1-esterasa; c.subst. µmol/L
Pla—Inhibidor del complement C1-estearasa; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
Pla—Inhibidor de la plasmina; c.subst.arb.(immunoquím.) (udp)*
Pla—Inhibina A; c.subst. pmol/L
Pla—Inhibina A; c.subst.arb.(IS 91/624) kint.u./L
Pla—Inhibina B; c.subst. pmol/L
Pla—Inhibina B; c.subst.arb.(IRR 96/784) int.u./L
Pla—Insulina; c.subst. pmol/L
Pla—Insulina; c.subst.arb.(IRP 66/304) int.u./L
Pla—Ió calci(II); c.subst. mmol/L
Pla—Ió calci(II); c.subst.(pH = 7,40) mmol/L
LPl—Ió hidrogen; pH 1
Sem—Ió hidrogen; pH 1
Uri—Ió hidrogen; pH 1
aPla—Ió hidrogen; pH(37 °C)
Nota: Aquesta propietat biològica també es pot descriure com Pac— Plasma(arterial); pH(37 °C)
1
vPla—Ió hidrogen; pH(37 °C)
Nota: Aquesta propietat biològica també es pot descriure com Pac— Plasma(venós); pH(37 °C)
1
Pla—Ió liti; c.subst. mmol/L
Pla—Ió magnesi(II); c.subst. mmol/L
Pla—Ió potassi; c.subst. mmol/L
Pla—Ió sodi; c.subst. mmol/L
Sud—Ió sodi; c.subst. mmol/L
Uri—Ió sodi/Ió potassi; raó subst. 1
Pla—Isoleucina; c.subst. mol/L
Uri—Isoleucina/Creatinini; raó subst. x 103
Fae—Isospora belli(oocists); cont. arb. —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 61
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Kanamicina; c.subst. mol/L
Sistema—Klebsiella; tàxon —
Ers(San)—Lactasa; act.cat.entítica akat
LCR—Lactat; c.subst. mmol/L
aPla—Lactat; c.subst. mmol/L
vPla—Lactat; c.subst. mmol/L
aSan—Lactat; c.subst. mmol/L
vSan—Lactat; c.subst. mmol/L
LPl—Lactat-deshidrogenasa; c.cat. kat/L
Pla—Lactat-deshidrogenasa; c.cat. kat/L
Pla—Lactat-deshidrogenasa 1; c.cat. kat/L
LAs—Lactat deshidrogenasa; c.cat.(37 °C)/Pla—Lactat deshidrogenasa; c.cat.(37 °C)
Sistema—Legionella; c.arb.({valors possibles}) —
Biòpsia—Leishmania; c.arb.({valors possibles}) —
MOs—Leishmania donovani; cont.arb. —
Pla—Leptina; c.subst. nmol/L
Sistema— Leptospira; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Leucina; c.subst. mol/L
Uri—Leucina/Creatinini; raó subst. × 103
LAs—Leucòcits; c.nom. × 106/L
LCR—Leucòcits; c.nom. × 106/L
LPe—Leucòcits; c.nom. × 106/L
LSi—Leucòcits; c.nom. × 106/L
San—Leucòcits; c.nom. × 109/L
San—Limfoblasts; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Limfoblasts; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Limfoblasts; fr.nom. 1 o %
San—Limfòcits; c.nom. 1/L
Cls(MOs)—Limfòcits; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Limfòcits; fr.nom. 1 o %
San—Limfòcits B; c.nom. 1/L
Lks(San)—Limfòcits B; fr.nom. 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD19+; fr.nom. 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD2+CD56+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD2+CD3+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD20+CD23+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD28+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+ / Limfòcits CD3+CD8+; raó nom. 1
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD25+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD29+; fr.nom 1 o %
62 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Lfs(San)LimfòcitsCD3+CD4+CD29+/LimfòcitsCD3+CD4+CD4+5RA; raó nom. 1
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD4+5RA; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD4+5RO; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—LimfòcitsCD3+CD4+CD4+5RO/Limfòcits CD3CD4+CD4+5RA; raó nom. 1
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD62+L (CD4+p80); fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+CD69+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD4+HLA-DR; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD11+b ; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD28+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD38+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD4+5RA; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD4+5RO; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD56+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+CD69+; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD3+CD8+HLA-DR; fr.nom 1 o %
Lfs(San)—Limfòcits CD95+; fr.nom 1 o %
San—Limfòcits T; c.nom. 1/L
Lks(San)—Limfòcits T; fr.nom. 1 o %
San—Limfòcits T CD4; c.nom. 1/L
Lks(San)—Limfòcits T CD4; fr.nom. 1 o %
San—Limfòcits T CD4/ Limfòcits T CD8; raó nom. 1
San—Limfòcits T CD8; c.nom. 1/L
Lks(San)—Limfòcits T CD8; fr.nom. 1 o %
San—Limfòcits; tàxon(HLA-A,B,C) —
San—Limfòcits; tàxon(HLA-DP) —
San—Limfòcits; tàxon(HLA-DR-DQ) —
San—Limfòcits; tàxon(HLA-Dw) —
Pac(Fae)—Lípid; cabal massa g/d
Fae(seca)—Lípid; fr.massa 1 o %
Pla—Lipoproteïna (a); c.massa mg/L
Pla—Lipoproteïna-lipasa; c.cat. µkat/L
Sem—Liqüefacció; temps min
Pac—Líquid ascític; prop.arb. —
Pac—Líquid cefaloraquídi; prop.arb. —
Pac—Líquid cefaloraquídi; color(incolor; groguenc) —
Pac—Líquid pericàrdic; prop.arb. —
Pac—Líquid pleural; prop.arb. —
Pac—Líquid sinovial; prop.arb. —
Uri—Lisozima; c.cat.( 37 °C) kat/L
Mec—Listeria monocytogenes; cont.arb. —
LCR—Listeria monocytogenes; c.arb.({valors possibles}) ` —
San—Listeria monocytogenes; c.arb.({valors possibles}) —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 63
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Lutropina; c.subst. pmol/L
Pla—Lutropina; c.subst.arb.(IS 80/552) int.u./L
Pla—2-Macroglobulina; c.massa(CRM 470) g/L
Pla—Magnesi(II); c.subst. mmol/L
Uri—Magnesi(II)/Creatinin; raó subst. 1
Pla—Manganès; c.subst. nmol/L
Prt(FPC)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(FPC)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—-Manosidasa; cont.cat. kat/kg
San—Megacarioblasts; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Megacarioblasts; fr.nom. 1 o %
Cls(MOs)—Megacariòcits; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Megacariòcits; fr.nom. 1 o %
San—Megaloblasts; c.arb.({valors possibles}) —
Ers(San)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %
Cls(MOs)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Megaloblasts; fr.nom. 1 o %
Pla—Mercuri; c.subst. nmol/L
Lks(San)—Mercuri; cont.subst nmol/kg
Hb(Fe; San)—Metahemoglobina(Fe); fr.massa 1
San—Metamielòcits; c.nom × 109/L
Cls(MOs)—Metamielòcits; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Metamielòcits; fr.nom. 1 o %
Prt(FPC)—Metilcrotonoil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Metilcrotonoil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Metionina; c.subst. mol/L
Uri—Metionina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Metotrexat; c.subst. mol/L
Uri—3-Metoxiadrenalini+3-metoxinoradrenalini/Creatinin; raó subst. x 106
Pla—Micofenolat; c.subst. mol/L
Uri—1-Microglobulina; c.subst. µmol/L
Pla—2-Microglobulina; c.subst. nmol/L
San—Mieloblasts; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Mieloblasts; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Mieloblasts; fr.nom. 1 o %
San—Mielòcits; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Mielòcits; fr.nom. 1 o %
Cls(MOs)—Mielòcits(eosinòfils); fr.nom. 1 o %
Cls(MOs)—Mielòcits(neutròfils); fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Mielòcits; fr.nom. 1 o %
64 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
PlaMioglobina; c.subst. µmol/L
Pla—Molibdè; c.subst. nmol/L
Pil—Molibdè; cont.subst. µmol/kg
San—Monòcits; c.nom. 1/L
Cls(MOs)—Monòcits; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Monòcits; fr.nom. 1 o %
Sistema—Moraxella lacunata; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Morganella; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Mycobacterium; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Mycobacterium leprae; c.arb.({valors possibles}) —
Spu—Mycobacterium tuberculosis; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Sistema—Mycobacterium tuberculosis; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Mycoplasma hominis; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Mycoplasma pneumoniae; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.({valors possibles}) —
SUr—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
SVa—Neisseria gonorrhoeae; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Uri—Neopterina; c.subst. nmol/L
San—Neutròfils(presegmentats); c.nom. 1/L
Cls(MOs)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Neutròfils(presegmentats); fr.nom. 1 o %
San—Neutròfils(segmentats); c.nom. 1/L
Cls(MOs)—Neutròfils(segmentats); fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Neutròfils(segmentats); fr.nom. 1 o %
San—Neutròfils; c.nom. 1/L
Lks(San)—Neutròfils; fr.nom. 1 o %
Pla—Níquel; c.subst. nmol/L
Pil—Níquel; cont.subst. µmol/kg
Pla—Nitrat; c.subst. µmol/L
Uri—Nitrit; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Nocardia; c.arb.({valors possibles}) —
Spu—Nocardia; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Noradrenalini; c.subst. nmol/L
Sistema—Nosema; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—5’-Nucleotidasa; c.cat.(Sigma; 37 oC) kat/L
Biopsia—Onchocerca volvulus; cont.arb. —
LSi—Or; c.subst. µmol/L
Pil—Or; cont.subst. nmol/kg
Pac—Orina; massa volúmica rel.(20 °C/agua, 20 °C) 1
Pac—Orina; osmolalitat mmol/kg
Pac—Orina; pH(tira reactiva) 1
Pla—Ornitina; c.subst. mol/L
Uri—Ornitina/Creatinini; raó subst. x 103
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 65
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Ornitina-carbamoiltransferasa; c.cat. kat/L
Prt(Hep)—Ornitina-carbamoiltransferasa; cont.cat.( 37 oC) kat/kg
Pla—Orosomucoide; c.massa g/L
Pla—Orosomucoide; c.massa g/L
Pla—Orosomucoide; c.subst. mol/L
Uri—Orosomucoide/Creatinini; raó massa(CRM 470)/subst. kg/mol
Uri—Orosomucoide/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Osteocalcina; c.massa g/L
Pla—Osteocalcina; c.massa g/L
Pla—Osteocalcina; c.subst. nmol/L
Pla—Oxalat; c.subst. mol/L
Hb(aSan)—Oxigen(O2); fr.sat. 1 o %
aPla—Oxigen(O2); tensió(37 °C) kPa
vPla—Oxigen(O2); tensió(37 °C) kPa
Hb(Fe; aSan)—Oxihemoglobina(Fe); fr.subst. 1
Hb(vSan)—Oxihemoglobina; fr.subst. 1
Pla—Pancreozimina; c.subst. pmol/L
Pla—Paracetamol; c.subst. mol/L
Spu—Paragonimus westermanii(ous); c.arb.({valors possibles}) —
Exsutat rectal—Paràsits(ous); tàxon —
Fae—Paràsits; tàxon —
Pla—Paratirina; c.subst. pmol/L
Pla—Paratirina; c.subst.arb.(IRP 79/500) int.u./L
Pla—Peptidil-dipeptidasa A; c.cat. kat/L
Pla—Péptid C; c.subst. pmol/L
Pla—Pèptid C; c.subst.arb.(IRR 84/510) int.u./L
Pla—Péptid natrurètico cerebral; c.subst. pmol/L
Uri—Piridinolina/Creatinini; raó subst. x 106
Uri—2-Piridona/N1-metilnicotinamida; raó subst. 1
Prt(FPC)—Piruvat-carboxilasa; cont.cat. kat/kg
Ers(San)—Piruvat-cinasa; act.cat.entitic akat
Prt(FPC)—Piruvat-deshidrogenasa(lipoamida); cont.cat. kat/kg
San—Plaquetes; c.nom. 1/L
Pac—Plasma; osmolalitat mmol/kg
Pla—Plasminogen; c.subst.(immunoquím.) µmol/L
Pla—Plasminogen; c.subst.arb.(coagul.) int.u./L
Pla—Plasminogen; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
MOs—Plasmodium; c.arb.({valors possibles}) —
San—Plasmodium; c.arb.({valors possibles}) —
MOs—Plasmodium falciparum; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Pleistophora; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Plata; c.subst. nmol/L
66 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pil—Plata; cont.subst. µmol/kg
Pla—Platí; c.subst. pmol/L
Pla—Plom; c.subst. µmol/L
Lks(San)—Plom; cont.subst. µmol/kg
Material bronquial—Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —
Spu—Pneumocystis carinii; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Polipètid inhibidor gàstric; c.subst. pmol/L
Pla—Polipètid intestinal vasoactiu; c.subst. pmol/L
Pla—Polipèptid pancreàtic; c.subst. pmol/L
Uri—Porfirina; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Porfirina/Creatinini; raó subst. x 103
Uri—Porfobilinogen; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Porfobilinogen; c.subst. µmol/L
Ers—Porfobilinogen-sintasa; c.cat. nkat/L
Pla—Precal·licreína; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Procainamida; c.subst. mol/L
Pla—Procalcitonina; c.subst. pmol/L
Cls(MOs)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %
Ers(San)—Proeritroblasts(basòfil); fr.nom. 1 o %
Pla—Progesterona; c.subst. nmol/L
Pla—Proinsulina; c.subst. pmol/L
Pla—Proinsulina; c.subst.arb.(IRR 84/611) int.u./L
Pla—Prolactina; c.subst. nmol/L
Pla—Prolactina; c.subst.arb.(IS 84/500) int.u./L
Pla—Prolina; c.subst. mol/L
Uri—Prolina/Creatinini; raó subst. x 103
Ers(San)—Prolina-dipeptidasa; act.cat.entítica akat
San—Promielòcits; c.nom. × 109/L
Cls(MOs)—Promielòcits; fr.nom. 1 o %
Lks(San)—Promielòcits; fr.nom. 1 o %
Pla—Propèptid natrurètic cerebral N-terminal; c.subst. pmol/L
Prt(FPC)—Propionil-CoA-carboxilasa; cont.cat. kat/kg
Uri—Proteïna; c.arb.({valors possibles}) —
LAs—Proteïna; c.massa g/L
LCR—Proteïna; c.massa g/L
LPe—Proteïna; c.massa g/L
LPl—Proteïna; c.massa g/L
LSi—Proteïna; c.massa g/L
Pla—Proteïna; c.massa g/L
Uri—Proteïna/Creatinini; raó massa/subst. kg/mol
LCR—Proteïna bàsica de la mielina; c.massa µg/L
LCR—Proteïna bàsica de la mielina; c.massa µg/L
Uri—Proteïna de Bence Jones; c.arb.({valors possibles}) —
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 67
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Proteïna C; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(coagul.; IS 86/622) kint.u./L
Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(enz.; IS 86/622) kint.u./L
Pla—Proteïna C; c.subst.arb.(ummunoquím.) kint.u./L
Pla—Proteïna C reactiva; c.massa(CRM 470) mg/L
Pla—Proteïna C reactiva; c.massa(CRM 470) mg/L
Pla—Proteïna C reactiva; c.subst. nmol/L
Pla—Proteïna C reactiva; c.subst.arb.(IS 85/506) int.u./L
Pla—Proteïna enllaçant de calciferol; c.subst. µmol/L
Pla—Proteïna enllaçant de complement C4b; c.subst.arb. µmol/L
Pla—Proteïna enllaçant de retinol; c.subst. µmol/L
Pla—Proteïna S; c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(enz.) (udp)*
Pla—Proteïna S; c.subst.arb.(immunoquím.; IS 93/590) kint.u./L
Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.(coagul.) nmol/L
Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.(immunoquím.) nmol/L
Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.arb.(coagul.) kint.u./L
Pla—Proteïna S(lliure); c.subst.arb.(immunoquím.; IS 93/590) kint.u./L
Pla—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista); expressat per:
Pla—Albúmina; c.massa
Pla—Albúmina; c.massa
Pla—1-Globulines; c.massa
Pla—2-Globulines; c.massa
Pla—-Globulines; c.massa
Pla—-Globulines; c.massa
g/L
g/L
g/L
g/L
g/L
g/L
Prt(Pla)—Proteïnes; prop.arb.(electroforesi capil·lar; llista); expressat per:
Prt(Pla)—Albúmina; fr.massa
Prt(Pla)—1-Globulines; fr.massa
Prt(Pla)—2-Globulines; fr.massa
Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa
Prt(Pla)—-Globulines; fr.massa
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
1 o %
Sistema—Proteus; c.arb.({valors possibles}) —
Ers(San)—Protoporfirina; subst.entítica amol
Ers(San)—Protoporfirina IX; subst.entítica amol
San—Protoporfirina(Zn)/Hemoglobina(Fe); raó subst. x 106
Prt(Lks)—Protoporfirinogen-oxidasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Protrombina; c.subst.(immunoquím.) µmol/L
Pla—Protrombina; c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Pla—Protrombina; c.subst.arb.(coagul.; IS 94/746) int.u./L
Uri—Providencia; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Pseudomonas; tàxon(cultiu) —
68 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Prt(FPC)—Purina-nucleòsid-fosforilasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Quilomicrons; c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Quimotripsina; cont.arb. —
Pla—Quininógeno(120 000); c.subst.arb.(coagul.) (udp)*
Prt(mama)—Receptor d'estradiol-17; cont.subst. nmol/kg
Prt(endometri)—Receptor de progesterona; cont.subst. nmol/kg
Prt(mama)—Receptor de progesterona; cont.subst. nmol/kg
Pla—Receptor de transferrina(fragment); c.subst. nmol/L
Pla—Renina; c.cat. kat/L
Pla—Renina; c.subst.arb.(IRP 68/356) mint.u./L
San—Reticulòcits; c.nom. 1/L
Ers(San)—Reticulòcits; fr.nom. 1 o %
Pla—Retinol; c.subst. µmol/L
San—Retracció del coàgul; temps min
Pla—Riboflavina; c.subst. µmol/L
Sistema—RNA de l'enterovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Material bronquial—RNA de Rhinovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—RNA de Rhinovirus; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—RNA del virus de l'hepatitis C; c.nom. x 106/L
Pla—RNA del virus de l'hepatitis G; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. × 10³/L
Material nasofarínfeo—RNA del virus de la influença A; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofarínfeo—RNA del virus de la influença B; c.arb.({valors possibles}) —
Material nasofaringi—RNA del virus sincític respiratori; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Rubidi; c.subst. µmol/L
Lks(San)—Rubidi; cont.subst µmol/kg
Pac—Sagnia; temps (Ivy) s
Pla—Salicilat; c.subst. mmol/L
Fae—Salmonella; tàxon(cultiu) —
Pla—Sarcosina; c.subst. mol/L
Uri—Sarcosina/Creatinini; raó subst. x 103
Fae—Schistosoma(ous); c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Schistosoma mansoni(ous); cont.arb. —
Adr—Secreció d'aldosterona; cabal subst. i Ren—Secreció de renina; cabal subst.(després de 120 min d'ortostatisme);
expressat per:
Pla—Renina; c.subst.arb.(basal)
Pla—Renina; c.subst.arb.(IRP 68/356) (als 120 min de l’inici)
Pla—Aldosterona; c.subst.(basal)
Pla—Aldosterona; c.subst.(als 120 min de l’inici)
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 69
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Thy—Secreció de calcitonina; cabal subst.(després de 6,5 nmol (0,5 mg) de pentagastrina/kg de massa corporal i.v.);
expressat per:
Pla—Calcitonina; c.massa(basal)
Pla—Calcitonina; c.massa(1 min després)
Pla—Calcitonina; c.massa(als 2 min)
Pla—Calcitonina; c.massa(als 3 min)
Pla—Calcitonina; c.massa(als 5 min)
Pla—Calcitonina; c.massa(als 10 min)
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Hph—Secreció de corticotropina; cabal subst. i Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 100 µg de
corticoliberina i.v.); expressat per:
Pla—Corticotropina; c.subst.(basal)
Pla—Corticotropina; c.subst.(als 15 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(als 30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 15 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 30 min)
pmol/L
pmol/L
pmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 0,05 a 0,15 int.u. d'insulina/kg de massa corporal segons el pacient,
i.v.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 45 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 45 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 60 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 90 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 85 nmol (0,25 mg) de tetracosactida i.v.); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 60 min)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
70 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst. i Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 0,05 a 0,15 int.u.
d'insulina/kg de massa corporal segons el pacient, i.v.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 45 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 45 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 60 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 90 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(basal)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 30 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 45 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 60 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 90 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 2,5 mmol (1 mg) de dexametasona p.o. a les 23:00 h); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(9:00 h del dia posterior a l’administració)
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 1,25 mmol/6 h (0,5 mg/6 h) de dexametasona p.o. durant 2 dies);
expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del tercer dia)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (basal)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (durant el segon dia)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 5 mmol/6h (2 mg/6 h) de dexametasona p.o. durant 2 dies);
expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del tercer dia)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (basal)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h) (durant el segon dia)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(ritme circadiari); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(a les 9:00 h)
Pla—Cortisol; c.subst.(a les 18:00 h)
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 1,25 mmol/6 h (0,5 mg/6 h) de dexametasona p.o., durant 2 dies,
seguit de 5 mmol/6 h (2mg/6 h) de dexametasona p.o., durant 2 dies); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del tercer dia)
Pla—Cortisol; c.subst.(al mati del cinquè dia)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(basal)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(durant el segon dia)
Pac(Uri)—Excreció de cortisol; cabal subst.(24h)(durant el quart dia)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 71
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst.(després de 340 pmol (1 µg) de tetracosactida i.v.); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(60 min)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Adr—Secreció de cortisol; cabal subst. i Hph—Secreció de corticotropina; cabal subst. (després de 100 µg de
corticoliberina i.v.); expressat per:
Pla—Cortisol; c.subst.(basal)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 15 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 30 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 45 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 60 min)
Pla—Cortisol; c.subst.(als 90 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(basal)
Pla—Corticotropina; c.subst.(15 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(30 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(45 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(60 min)
Pla—Corticotropina; c.subst.(90 min)
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Hph—Secreció de fol·litropina; cabal subst. i Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després de 84,6 mmol (100 mg)
de gonadorelina i.v.); expressat per:
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(basal)
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(als 30 min)
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(als 60 min)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(basal)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(als 30 min)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(als 60 min)
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
Hph—Secreció de fol·litropina; cabal subst. i Hph-Secreció de lutropina; cabal subst.(després d'1,1 mmol (400 mg) de
protirelina i.v.); expressat per:
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(basal)
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(als 30 min)
Pla—Fol·litropina; c.subst.arb. (IS 83/575)(als 60 min)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(basal)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(als 30 min)
Pla—Lutropina; c.subst.arb. (IS 80/552)(als 60 min)
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
int.u./L
Gst,Int—Secreció de gastrina; cabal subst.(després de 1 int.u. de secretina/kg de massa corporal i.v. ); expressat per:
Pla—Gastrina; c.subst.(basal)
Pla—Gastrina; c.subst.(als 2 min)
Pla—Gastrina; c.subst.(als 5 min)
Pla—Gastrina; c.subst.(als 10 min)
Pla—Gastrina; c.subst.(als 30 min)
Pla—Gastrina; c.subst.(als 45 min)
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Adr—Secreció de 17-Hidroxiprogesterona; cabal subst.(després de 85 nmol (0,25 mg) de tetracosactida i.v.); expressat
per:
Pla—17-Hidroxiprogesterona; c.subst.(basal)
nmol/L
72 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—17-Hidroxiprogesterona; c.subst.(als 60 min) nmol/L
Pac—Tolerància a la glucosa; cabal subst.(després de 278 mmol (50 g) de glucosa p.o.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
mmol/L
mmol/L
Pac— Tolerància a la glucosa; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
mmol/L
mmol/L
Pan—Secreció d'insulina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.; fins a 120 min); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
Pla—Insulina; c.subst.(basal)
Pla—Insulina; c.subst.(als 30 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 60 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 90 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 120 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Pan—Secreció d'insulina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.; fins a 300 min); expressat per
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 180 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 240 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 300 min)
Pla—Insulina; c.subst.(basal)
Pla—Insulina; c.subst.(als 30 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 60 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 90 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 120 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 180 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 240 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 300 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després de 0,3 mmol (1 mg) de glucagó i.v.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 6 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(basal)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 6 min)
mmol/L
mmol/L
nmol/L
nmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 73
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
Pla—Insulina; c.subst.(basal)
Pla—Insulina; c.subst.(als 30 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 60 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 90 min)
Pla—Insulina; c.subst.(als 120 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(basal)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 30 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 60 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 90 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 120 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
nmol/L
Pan—Secreció de pèptid C; cabal subst.(després d’un preparat proteic); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Pèptid C; c.subst.(basal)
Pla—Pèptid C; c.subst.(als 90 min)
mmol/L
mmol/L
nmol/L
nmol/L
Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 15 min d'exercici i 3,4 mmol/kg de massa corporal (1 mg/kg)
de clorhidrat de propranolol p.o.); expressat per:
Pla—Somatotropina; c.massa(basal)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 150 min)
pmol/L
pmol/L
Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 417 mmol (75 g) de glucosa p.o.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 30 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(basal)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 30 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 60 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 90 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 120 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Hph—Secreció de somatotropina; cabal subst.(després de 0,3 mmol (1 mg) de glucagó i.m. o s.c.); expressat per:
Pla—Glucosa; c.subst.(basal)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 90 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 150 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 180 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(basal)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 90 min)
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
mmol/L
pmol/L
pmol/L
74 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Somatotropina; c.massa(als 120 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 150 min)
Pla—Somatotropina; c.massa(als 180 min)
pmol/L
pmol/L
pmol/L
Tes—Secreció de testosterona; cabal subst.(després de 3000 int.u./dia de gonadotrofina coriònica i.m. durant 4 dies);
expressat per:
Pla—Testosterona; c.subst.(basal)
Pla—Testosterona; c.subst.(als 5 dies)
nmol/L
nmol/L
Pla—Secretina; c.subst. pmol/L
Pla—Seleni; c.subst. mol/L
Lks(San)—Seleni; cont.subst. µmol/kg
Pac—Semen(ejaculat); vol. mL
Pac—Semen; color(característic, groguenc, amarronat) —
Pac—Semen; liqüefacción; temps S
Pac—Semen; olor(característic, fètid) —
Pac—Semen; pH 1
Pac—Semen; viscositat arb.(1 2 3) —
Pla—Semenogelasa(“PSA”); c.massa µg/L
Pla—Semenogelasa(“PSA”; lliure); c.massa µg/L
Semenogelasa(“PSA”; Pla)—Semenogelasa(“PSA”; lliure); fr.massa 1 o %
Pla—Serina; c.subst. mol/L
Uri—Serina/Creatinini; raó subst. x 103
Uri—Serratia marcescens; c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Shigella; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Sialoproteïna ósea; c.subst. mol/L
Prt(FPC)—Sialidasa; cont.cat. kat/kg
Eitroblasts(San)—Sideroblasts; fr.nom. %
Eitroblasts(San)—Sideroblasts en anell; fr.nom. %
Pla—Somatostatina; c.subst. pmol/L
Pla—Somatotropina; c.subst. pmol/L
Pla—Somatotropina; c.subst.arb.(IS 80/505) kint. u./L
Exsudat cutani—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —
Exsudat de ferida—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —
Exsudat faringo-amigdalar—Staphylococcus aureus(multiresistent); c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Staphylococcus aureus; cont.arb. —
SVa—Streptococcus agalactiae; c.arb.({valors possibles}) —
Exsudat—Streptococcus pyogenes; c.arb.({valors possibles}) —
Fae—Strongyloides; cont.arb. —
CDu—Strongyloides stercoralis(larva); cont.arb. —
Fae—Strongyloides stercoralis(larva); cont.arb. —
Pla—Sulfat de deshidroepiandrosterona; c.subst. µmol/L
Hb(Fe; San)—Sulfohemoglobina(Fe); fr.subst. 1
San—Sulfohemoglobina(Fe); c.subst. mmol/L
San—Tacrolimus, c.subst. nmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 75
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Fae—Taenia(ous); cont.arb. —
Fae—Taenia saginata(proglotis); cont.arb. —
Fae—Taenia solium(proglotis); cont.arb. —
San—Tali; c.subst. nmol/L
Uri—Tali/Creatinini; raó subst. x 103
Uri—N-Telopéptids enllaçats del col·lagen de tipus I/Creatinini; raó subst. x 106
Pla—Teofil·lina; c.subst. mol/L
Pla—Testoterona; c.susbt. nmol/L
Pla—Testoterona(lliure); c.susbt. pmol/L
Uri—Tiamina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Tiroglobulina; c.massa µg/L
Pla—Tiroglobulina; c.subst. pmol/L
Pla—Tiroglobulina; c.subst.arb. (udp)*
Pla—Tiropexina; c.massa mg/L
Pla—Tiropexina; c.massa mg/L
Pla—Tiropexina; c.subst. nmol/L
Pla—Tiropexina; c.subst.arb.(IS 88/638) int.u./L
Pla—Tirosina; c.subst. mol/L
Uri—Tirosina/Creatinini; raó subst. x 103
Prot(Hep)—Tirosina-transaminasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Tirotropina; c.subst.arb.(IRP 80/558) mint.u./L
Pla—Tiroxina; c.subst. nmol/L
Pla—Tiroxina(lliure); c.subst. pmol/L
Pla—Titani; c.subst. µmol/L
Pla—-Tocoferol; c.subst. mol/L
Pac—Tolerancia a la glucosa; prop.arb.(després d'administrar glucosa p.o.; llista; (0, 60) min); expressat per:
Pac—Glucosa(administrada); subst.(p.o.)
Pla—Glucosa; c.subst.(0 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 60 min)
mmol
mmol/L
mmol/L
Pac—Tolerancia a la glucosa; prop.arb.(després d'administrar glucosa p.o.; llista; (0, 120) min); expressat per:
Pac—Glucosa(administrada); subst.(p.o.)
Pac—Glucosa(administrada); cont.subst.(p.o.; subst./massa corporal)
Pla—Glucosa; c.subst.(0 min)
Pla—Glucosa; c.subst.(als 120 min)
—
mmol
mmol
mmol/L
mmol/L
Int—Tolerància a la D-xilosa; prop.arb.(després d'administrar D-xilosa p.o.; llista); expressat per:
Pac—D-Xilosa(administrada); subst.(p.o.)
Pac— D-Xilosa(administrada); cont.subst.arb.(p.o.; subst.arb./massa corporal)
Pla—D-Xilosa; c.subst.(0 min)
Pla—D-Xilosa; c.subst.(als x min)
etc.
—
mmol
mmol/kg
mmol/L
mmol/L
Fae—Toxina A de Clostridium difficile; cont.arb. —
Pla—Toxina tipus A de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
76 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Pla—Toxina tipus B de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Toxina tipus C de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Toxina tipus D de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Toxina tipus E de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Toxina tipus F de Clostridium botulinum; c.arb.({valors possibles}) —
San—Transcetolasa; c.cat. kat/L
Pla—Transcobalamina; c.subst. pmol/L
Pla—Transcortina; c.subst. µmol/L
Transferrina(llocs d’enllac al ferro; P)—Iron; subst.fr. 1 o %
Pla—Transferrina; c.subst.(CRM 470) mol/L
Pla—Transferrina(deficient en glúcids); c.subst. µmol/L
Pla—Transferrina(deficient en glúcids); c.subst.arb. (udp)*
Transferrina(Pla)—Transferrina(deficient en glúcids); fr.subst. 1 o %
Pla—Transtiretina; c.subst.(CRM 470) g/L
Pla—Treonina; c.subst. mol/L
Uri—Treonina/Creatinini; raó subst. x 103
Sistema—Treponema pallidum; c.arb.(microscòpia; {valors possibles}) —
Pla—Triacilglicerol-lipasa; c.cat. kat/L
EUr—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —
SVa—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Trichomonas vaginalis; c.arb.({valors possibles}) —
Sistema—Trichophyton; c.arb.({valors possibles}) —
PSe—Trifosfat d’adenosina; c.subst. µmol/L
Pla—Triglicèrid; c.subst. mmol/L
Pla—Triglicèrid d'HDL; c.subst. mmol/L
Pla—Triglicèrid d'LDL; c.subst. mmol/L
Pla— Triglicèrid d'LDL /Triglicèrid d'HDL; raó subst. 1
Pla—Triglicèrid de VLDL; c.subst. mmol/L
CDu—Tripsina; c.cat. µkat/L
Pla—Tripsina; c.cat. µkat/L
Pla—Tripsina; c.massa g/L
Pla—Tripsina; c.massa g/L
Pla—Triptofan(lliure); c.subst. µmol/L
Uri—Triptofan/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Triiodotironina; c.susbt. nmol/L
Pla—Triiodotironina(lliure); c.susbt. pmol/L
Pla—Triiodotironina(3,3’,5’); c.susbt. nmol/L
Pla—Tromboglobulina; c.subst.arb.(IS 83/501) int.u./L
Pla—Troponina I; c.massa g/L
Pla—Troponina I; c.subst. pmol/L
Pla—Troponina T; c.massa g/L
Pla—Troponina T; c.subst. pmol/L
In vitro veritas 2011; 12:15-78 Candás et al. 77
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
LCR—Trypanosoma; c.arb.({valors possibles}) —
San—Trypanosoma; c.arb.({valors possibles}) —
MOs—Trypanosoma cruzi; c.arb.({valors possibles}) —
MOs—Trypanosoma gambiense; c.arb.({valors possibles}) —
MOs—Trypanosoma rhodesiense; c.arb.({valors possibles}) —
Prt(Lks)—UDPglucosa-4-epimerasa; cont.cat. kat/kg
San—Urani; c.subst. pmol/L
Pla—Urat; c.subst. mol/L
LAs—Urea; c.subst. mmol/L
Pla—Urea; c.subst. mmol/L
Sistema—Ureaplasma urealyticum; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Urobilinogen; c.arb.({valors possibles}) —
Uri—Uroporfirina I; c.subst. nmol/L
Uri—Uroporfirina I+III; c.subst. nmol/L
Uri—Uroporfirina I/Creatinini; raó subst. x 106
Uri—Uroporfirina I+III/Creatinini; raó subst. x 106
Uri—Uroporfirina III; c.subst. nmol/L
Uri—Uroporfirina III/Creatinini; raó subst. x 106
Ers(San)—Uroporfirinogen-descarboxilasa; act.cat.entítica(37 °C) akat
Prt(Lks)—Uroporfirinogen-descarboxilasa; cont.cat. kat/kg
Prt(Lks)—Uroporfirinogen-III-sintasa; cont.cat. kat/kg
Pla—Valina; c.subst. mol/L
Uri—Valina/Creatinini; raó subst. x 103
Pla—Valproat; c.subst. mol/L
Pla—Vanadi; c.subst. nmol/L
Pil—Vanadi; cont.subst µmol/kg
Pla—Vancomicina; c.subst. mol/L
Pla—Vasopressina; c.subst. pmol/L
Pla—Vasopressina; c.subst.arb.(IS 77/501) int.u./L
Fae—Vibrio; tàxon —
Fae—Vibrio cholerae; cont.arb. —
LCR—Virus; tàxon(cultiu) —
Sistema—Virus; tàxon(cultiu) —
San—Virus de la rabia; c.arb.({valors possibles}) —
Ers(San)—Volum eritrocític; amplada de la distribució fL
Ers(San)—Volum eritrocític; amplada de la distribució rel. 1
Ers(San)—Volum plaquetari; amplada de la distribució rel. 1
San—Wuchereia bancrofti(larves); c.arb.({valors possibles}) —
Pla—Zinc; c.subst. mol/L
PSe—Zinc; c.subst. mol/L
Sem(ejaculat)—Zinc; subst. nmol
Prt(Lks)—Zinc; cont.subst µmol/kg
78 Candás et al. In vitro veritas 2011; 12:15-78
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv125.pdf
Col·laboradors:
Luisa Álvarez Domínguez
Joan Batista Castellvi
Àngels Bosch Ferrer
Isabel Calvet Combelles
Francesca Canalías Reverter
Luzma Cruz Carlos
Dolors Dot Bach
Albert Estrada Zambrano
Rosa López Martínez
Jaume Miró Balagué
Joan Nicolau Costa
Raül Rigo Bonnin
Jordi Serra Álvarez
Gemma Solé Enrech
Jesús Velasco Rodríguez
Àngels Vilanova Navarro
Joan LLuís Vives Corrons
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf 79
__________________________________________________________________________________________
Triptasa: funció biològica i valor semiològic de la
seva concentració en diferents líquids biològics
Francisco Morandeira Rego
Laboratori Clínic, Àrea d’Immuno logia, Hospital Universitari de Bellvitge,
L’Hopitalet de Llobregat
_________________________________________________________________________________________
1. Introducció
2. Acció biològica de la triptasa
3. Distribució de la triptasa als teixits i líquids biològics
4. Sistemes de mesura emprats per mesurar la concentració de massa de triptasa
5. Valor semiològic de la concentració de triptasa en diferents líquids biològics
5.1. Anafilaxi
5.2. Mastocitosi
5.3. Al·lèrgia
5.4. Hemopaties
6. Conclusions
7. Bibliografia
In vitro veritas 2011; 12:79-90
ISSN: 1697-5421
Revisió
80 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
1. Introducció
Els mastòcits són cèl·lules d'origen hematopoètic
que es troben en pràcticament tots els teixits.
Participen en la defensa enfront dels paràsits i tenen
un paper fonamental en la patogènesi de les malalties
per hipersensibilitat immediata i en la mastocitosi.
Responen a senyals de la immunitat innata o
adaptativa alliberant diversos mediadors amb
activitat farmacològica que inclouen histamina,
proteases, heparina, factor activador de plaquetes,
leucotriens, prostaglandines, bradicinines i diverses
citocines i quimiocines.
Entre les proteases que produeixen els mastòcits, la
més abundant és la triptasa. En aquest article es fa
una revisió de les diferents triptases humanes
descrites fins al moment, les seves característiques, la
seva acció biològica i el seu paper tant en la resposta
immunitària enfront dels patògens com en el procés
patogènic de les malalties derivades de l'activació dels
mastòcits. També es fa una revisió dels sistemes de
mesura disponibles per a la mesura de la seva
concentració en els fluids biològics i el seu valor
semiològic.
2. Acció biològica de la triptasa
La triptasa (EC 3.4.21.59) és un enzim que catalitza
l’escissió dels enllaços de l’arginina i la lisina amb la
resta d’aminoàcids, però menys específicament que la
tripsina. Té quatre isoenzims: l’α-triptasa (αI i αII), la
β-triptasa (βI, βII i βIII), la γ-triptasa i la δ-triptasa,
codificats per diferents gens localitzats en un clúster
en el braç curt del cromosoma 16 (1, 2). Les
sintetitzen els mastòcits i en menor mesura els
basòfils.
La triptasa va ser purificada per primera vegada a
l’any 1981 per Schwartz LB et al. a partir de
preparacions de cèl·lules pulmonars humanes
enriquides en mastòcits, en els quals es va estimar
que l'enzim era la proteïna més abundant dels grànuls
de secreció i que constituïa al voltant del 23 % del
total de proteïnes dels mastòcits (3). La quantitat de
triptasa sintetitzada en els basòfils és molt menor:
inferior al 1 % de la quantitat produïda en els
mastòcits (4).
α-triptasa
El proenzim de l’α-triptasa (α-protriptasa) presenta
una mutació que impossibilita la seva autocatàlisi a α-
pro’triptasa, impedint la seva evolució a la forma
madura i el seu emmagatzematge en els grànuls de
secreció (4). És per tant alliberada de forma
constitutiva al plasma i constitueix, juntament amb la
β-triptasa, la triptasa més abundant en circulació.
Atès que no és secretada amb la desgranulació dels
mastòcits, la concentració d’α-triptasa en el plasma
dona compte de la càrrega mastocitària de l'individu.
A més de la mutació que impedeix la seva
autocatàlisi, posseeix una altra que altera el seu lloc
actiu, disminuint molt la seva activitat catalítica (17,
18). No és clar si existeix un mecanisme extracel·lular
alternatiu per activar aquest proenzim secretat però,
àdhuc existint, donat el seu defecte catalític, la forma
madura d’α-triptasa tindria poca activitat
peptidolítica. Si l'activitat catalítica és tan important
per a la seva funció com l'és per a la majoria de les
proteases, podem esperar que l’α-triptasa tingui una
limitada funció biològica i menor “potencial”
inflamatori que la β-triptasa.
S'ha descrit que el 45 % dels individus caucasians
manquen del gen de l’α-triptasa, presentant per tant
deficiència d’α-triptasa. No obstant això, aquests no
tenen menor concentració de triptasa en el plasma en
relació als individus que porten el gen, ja que
sintetitzen major quantitat de β-triptasa, que és
In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 81
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
secretada constitutivament en forma de proenzim
inactiu (19).
β-triptasa
La β-triptasa madura està formada per un
homotetràmer estabilitzat mitjançant la seva unió a
heparina. El propèptid de la β-triptasa sofreix un
procés autocatalític en dues etapes, passant primer de
β-protriptasa a β-pro’triptasa (procés depenent
d'heparina) i finalment, per mitjà d'una dipeptidasa, a
β-triptasa madura i enzimàticament activa. La β-
triptasa madura s'emmagatzema en els grànuls de
secreció dels mastòcits, però el propèptid,
enzimàticament inactiu, se secreta de manera
constitutiva al plasma (5, 6). No és clar per què la
forma immadura de la triptasa no pot
emmagatzemar-se en els grànuls de secreció i
s'allibera espontàniament.
La β-triptasa madura és alliberada a l'exterior cel·lular
juntament amb histamina, heparina i altres
components dels grànuls de secreció després de
l'activació mastocitària, ja sigui gràcies a la unió d'un
al·lergogen a la immunoglobulina E de membrana o
intervinguda per estímuls inespecífics com
anafilotoxines (C3a, C5a), lligands de receptors tipus
Toll o neuropèptids com el factor de creixement
nerviós i la substància P (7). Aquest alliberament de
triptasa pot ser local, com en els bronquis durant un
atac d'asma, o sistèmic, com en l’anafilaxi.
La funció de la triptasa in vivo no es coneix, però
estudis in vitro han suggerit que participa en
processos d’inactivació del fibrinogen i en la
inhibició de la fibrinogènesi (8), sumant-se així a
l'activitat anticoagulant de l'heparina derivada del
mastòcit.
Altres estudis suggereixen també la seva implicació
directa en la fisiopatologia de l'asma, promovent la
broncoconstricció mitjançant la hidròlisi del pèptid
vasoactiu intestinal (un potent broncodilatador) (9,
10) i mitjançant un efecte directe sobre el múscul llis
bronquial (11, 12). En aquest context, s'ha observat
que la triptasa indueix in vitro la desgranulació dels
eosinòfils de sang perifèrica d'individus asmàtics (13).
També s'ha suggerit una funció autocrina després de
la troballa que pot provocar la desgranulació dels
mastòcits, actuant així com amplificador del senyal
de desgranulació mastocitària (14), la qual cosa
podria ser un mecanisme clau en les reaccions
anafilàctiques.
A més, s'ha demostrat un efecte quimiotàctic per a
eosinòfils i neutròfils, actuant directament en els
granulòcits o induint, en les cèl·lules epitelials de les
vies aèries, un increment de l'expressió de molècules
d'adhesió com la molècula d’adhesió intercel·ular 1
(ICAM-1) i de l'alliberament d’interleucina 8 (IL-8),
un potent quimioatraient de granulòcits (15). Chifu
Huang et al. (16) van observar que l'administració
intratraqueal de β-triptasa recombinant en ratolins
W/Wv (deficients en mastòcits) conferia immunitat
protectora enfront de la infecció pulmonar per
Klebsiella pneumoniae, efecte intervingut, almenys en
part, per la capacitat de la triptasa per induir
l’extravasació de neutròfils cap al lloc d'infecció.
Això suggereix una funció de la β-triptasa en la
resposta antibacteriana.
La β-triptasa madura és l'únic isoenzim que
s'emmagatzema de forma soluble en els grànuls de
secreció i s'allibera al plasma amb la desgranulació,
per tant és l'única que contribueix a l’augment de la
concentració en el plasma de triptasa amb la
desgranulació dels mastòcits.
γ-triptasa
82 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
La γ-triptasa, també anomenada triptasa
transmembrana, va ser descrita l'any 1999 per Wong
GW et al. (20). A diferència de les altres triptases
humanes, posseeix un domini C-terminal hidrofòbic
que la manté ancorada a la membrana plasmàtica
després de la desgranulació dels mastòcits. La γ-
triptasa s'insereix en la membrana dels grànuls de
secreció dels mastòcits amb el lloc actiu mirant cap al
lumen granular. En produir-se la desgranulació, la
unió de la membrana dels grànuls amb la membrana
plasmàtica exposa la γ-triptasa cap a l'exterior
cel·lular. través de l'increment d’IL-13 en el pulmó.
Estudis in vitro han demostrat que la γ-triptasa
indueix en els limfòcits T un increment de l'expressió
de nombrosos trànscrits, inclòs el que codifica per
l’interleucina 13 (IL-13). L’IL-13 està implicada en la
resposta immunitària Th2, promou un increment de
la síntesi deimmunoglobulina E i és el mediador
principal en la fisiopatologia de l'asma al·lèrgica.
L'administració intratraqueal de γ-triptasa
recombinant a ratolins va induir hiperreactivitat
bronquial, i la concentració d’IL-13 en el rentat
broncoalveolar d'aquests animals va mostrar un clar
augment (21). Això suggereix un paper de la γ-
triptasa com a mediador de la hiperreactivitat
bronquial, exercint una acció biològica indirecta a
través de l'increment d’IL-13 en el pulmó.
Donat que la γ-triptasa no se secreta al líquid
extracel·lular, sinó que roman ancorada a la
membrana plasmàtica del mastòcit, el seu efecte
s'exerciria in vivo mitjançant contacte directe entre el
mastòcit i el limfòcit T, induint en aquest senyals
intracel·lulars que modularien la seva funció.
Addicionalment a aquest contacte cèl·lula-cèl·lula, és
possible que l'acció de la γ-triptasa sobre els limfòcits
T pogués exercir-se també a distància mitjançant
exosomes produïts pels mastòcits. Aquests exosomes
serien portadors de la triptasa transmembrana, que
entraria en contacte amb els limfòcits T propers. De
totes maneres, aquestes funcions in vivo encara estan
per demostrar.
δ-triptasa
El gen de la δ-triptasa posseeix una mutació que li
confereix un codó d’acabament, produint en la
proteïna una deleció a la regió C-terminal que afecta
a diversos residus essencials per a la seva especificitat
i activitat catalítica. Addicionalment i igual que l’α-
triptasa, posseeix una altra mutació en el pro-pèptid
que impedeix el seu procés autocatalític cap a la seva
forma madura, sent secretada pel mastòcit en la seva
forma de proenzim inactiu (22). Encara que s'ha
demostrat in vitro que una forma recombinant de δ-
triptasa té certa capacitat catalítica (menor que la β-
triptasa) (23), no hi ha evidència que la δ-triptasa
jugui un paper biològic in vivo.
Estudis immunohistoquímics han demostrat
l’expressió de δ-triptasa en els mastòcits de diversos
teixits com a còlon, pulmons i cor (23), però no s'ha
demostrat la seva presència en el plasma.
3. Distribució de la triptasa als teixits i líquids biològics Els precursors dels mastòcits s'originen al moll d’os a
partir de cèl·lules progenitores CD34+ i surten a la
sang perifèrica com a cèl·lules indiferenciades, que
migren als teixits, on completen la seva maduració
fins a convertir-se en mastòcits. Els mastòcits estan
presents en pràcticament tots els teixits, especialment
en els que representen possibles portes d'entrada per
als patògens en l'organisme, com la pell i les
mucoses.
Estudis immunohistoquímics han identificat la
presència de mastòcits en multitud d'òrgans i teixits,
incloent pulmons, pell, mucosa i submucosa del tub
In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 83
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
digestiu, nòduls limfàtics, parènquima mamari, teixit
cardíac, ronyó, fetge, i cervell (24-28).
Els basòfils es diferencien i maduren al moll d’os a
partir de cèl·lules progenitores CD34+. Surten a sang
perifèrica i es mantenen en circulació, representant
menys d'un 1 % dels leucòcits circulants. Expressen
integrines i receptors de quimiocines, que els
permeten migrar de la sang cap als teixits inflamats,
on exerceixen la seva funció.
Atès que la triptasa es produeix en els mastòcits i en
els basòfils (malgrat que en aquests en molta menor
quantitat) i que aquests dos tipus cel·lulars poden
localitzar-se en pràcticament tots els teixits, es pot dir
que la distribució de la triptasa en l'organisme és
ubiqua. S’ha detectat la presència de triptasa en
llàgrimes (29), fluid nasal (30), exudat d’oïdes (31),
líquid d’ampolles i vesícules cutànies (32), líquid
sinovial intraarticular (33), esput (34), rentat
broncoalveolar (35), orina (36) i plasma.
4. Sistemes de mesura emprats per mesurar la concentració de massa de triptasa1
S'han desenvolupat diversos anticossos monoclonals
específics de la triptasa. L'anticòs G5 reconeix la β-
triptasa, i els anticossos G4 i B12 reconeixen tant l’α
com la β-triptasa. L’ús d'aquests anticossos ha
permès el desenvolupament de sistemes de mesura
basats en tècniques d’immunoanàlisi (ELISA,
radioimmunoanàlisi, fluoroenzimoimmunoanàlisi)
per a la mesura de la concentració de triptasa en els
fluids biològics, podent-se mesurar específicament la
concentració de β-triptasa o bé la triptasa α i β,
depenent dels anticossos utilitzats.
1 Per tal d’alleugerir la lectura, en aquest text quan es parli de concentració de triptasa s’està fent referència a la concentració de massa de triptasa.
Actualment, l'únic sistema de mesura comercial
validat per mesurar la concentració de triptasa en els
fluids biològics per al seu ús en el diagnòstic clínic és
l’ImmunoCAP® Tryptase de Phadia AB (Uppsala,
Suècia). El seu principi de mesura és el
fluoroenzimoimmunoanàlisi tipus sandvitx que utilitza
l'anticòs B12 unit a una fase sòlida per a la captura de
la triptasa present en la mostra biològica, i l'anticòs
G4 per a la seva detecció. Aquest sistema de mesura
permet mesurar la concentració de triptasa α i β
conjuntament. Els valors mesurats d’aquesta
magnitud biològica que es comentin a continuació es
referiran als obtinguts mitjançant aquest sistema de
mesura.
5. Valor semiològic de la concentració de triptasa en diferents líquids biològics
La mesura de la concentració de triptasa en els
líquids biològics té utilitat en el diagnòstic i
seguiment de malalties que cursen amb una
desgranulació massiva dels mastòcits o amb un
nombre de mastòcits elevat, així com malalties en les
quals existeix una expressió aberrant de triptasa per
cèl·lules diferents als mastòcits o als basòfils.
La magnitud biològica més emprada en la pràctica
clínica és la concentració de massa de triptasa en el
plasma. En base als resultats d'un estudi realitzat per
Phadia AB (Uppsala, Suècia) amb l'analitzador
ImmunoCAP® utilitzant 126 mostres d'individus de
referència sense activació mastocitària, s'ha establert
un límit superior de referència biològic de 11,4 µg/L,
corresponent al percentil 95, que han acceptat la
majoria de laboratoris clínics.
5.1. Anafilaxi
L’anafilaxi és una reacció sistèmica d'aparició sobtada
que és potencialment mortal per fallada respiratòria o
84 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
xoc hipovolèmic. És la manifestació més greu de la
reacció al·lèrgica (hipersensibilitat de tipus I),
desencadenada per la desgranulació massiva dels
mastòcits normalment en resposta a la unió d'un
al·lergogen a la immunoglobulina E de membrana.
Encara que menys freqüentment, aquesta
desgranulació massiva pot produir-se per
mecanismes immunològics independents a la
immunoglobulina E (per exemple, les anafilotoxines
com ara el complement C3a i el complement C5a) o
per mecanismes no immunològics, com és el cas
d'alguns fàrmacs (per exemple, els opiàcis i els
antiinflamatoris no esteroïdals), que poden provocar
directament la desgranulació dels mastòcits. Els
estímuls físics com l'exercici i els canvis de
temperatura també poden actuar com a agents
causants d’anafilaxi per mecanismes no
immunològics. En alguns casos, la causa és
idiopàtica, encara que les principals causes d’anafilaxi
són la reacció al·lèrgica a verí d'himenòpters, fàrmacs
i aliments (37, 38).
La concentració de triptasa en el plasma augmenta en
la majoria de casos d’anafilaxi, particularment en els
què l'agent causal és un antigen que entra a
l'organisme per via parenteral (com una picada
d'himenòpter o un fàrmac injectat) i en aquells amb
hipotensió i xoc. En els casos d’anafilaxi provocada
per aliments o en els què no hi ha hipotensió, no és
tan probable aquest augment (39, 40).
Després de la reacció anafilàctica, es produeix un
augment sobtat de la concentració d'histamina en el
plasma, però la seva vida mitjana en plasma és molt
curta, tornant als valors basals entre els 30 i 60
minuts posteriors a la reacció. Tanmateix la
concentració de triptasa, encara que aquest enzim
s'allibera paral·lelament a la histamina, roman
augmentada en el plasma durant més temps, sent
aquesta màxima al cap d'una o dues hores posteriors
a la reacció i disminuint progressivament fins a
arribar als valors basals al cap de vàries hores,
depenent de la quantia de l'increment de la seva
concentració després de la reacció (41).
Aquesta cinètica d'aparició i desaparició de la triptasa
en el plasma fa que la mesura de la seva concentració
sigui més útil que la de la concentració d’histamina
per confirmar un diagnòstic d’anafilaxi. Per
confirmar una reacció anafilàctica s'ha de mesurar la
concentració de triptasa en el plasma en una mostra
extreta entre els 15 minuts i les 3 hores posteriors a
la reacció i comparar-la amb una altra obtinguda
després de les 24 hores posteriors a la reacció
(concentració basal). Si la concentració durant
l'episodi agut és significativament superior a la basal,
es confirma el diagnòstic. Idealment, les dues
mesures haurien de realitzar-se en la mateixa sèrie, a
fi de minimitzar la variabilitat interserial.
Contràriament al que es podria esperar, l'ús d'un
sistema de mesura que permeti mesurar únicament la
concentració de β-triptasa (l'única alliberada al
plasma després de la desgranulació mastocitària) no
augmenta la sensibilitat diagnòstica (42).
S'ha demostrat una correlació directa entre la quantia
de l'increment de la concentració de triptasa en el
plasma en l’anafilaxi i la gravetat dels símptomes,
trobant-se increments majors en els casos de xoc
anafilàctic (43-45). També s'ha descrit que els
individus amb concentracions de triptasa en el
plasma augmentades tenen major risc de sofrir una
reacció anafilàctica greu després de la picada
d'himenòpters o durant el curs d'una immunoteràpia
desensibilitzadora específica pel verí dels
himenòpters (43). Per tant, la mesura de la
concentració de triptasa abans de començar aquest
tipus d'immunoteràpia seria d'utilitat per a la
In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 85
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
identificació dels pacients amb major risc de
presentar efectes adversos greus.
L’anafilaxi perioperatòria ocorre amb una freqüència
entre 1 de 10000 i 1 de 20000 intervencions
quirúrgiques (46). Els principals agents causals són
els bloquejants neuromusculars, el làtex i els
antibiòtics. La mesura de la concentració de triptasa
en el plasma serveix en aquests casos per confirmar
que es tracta d'una reacció anafilàctica. Setmanes
després de l'esdeveniment, s'ha de complementar
l'estudi mitjançant altres exàmens relacionats amb els
processos al·lèrgics (la mesura de la concentració
d’immunoglobulina E específica, exàmens cutànis,
estudi d'activació de basòfils) per poder identificar
l'agent causal i proporcionar recomanacions per a
futurs procediments anestèsics per al pacient (46,
47).
5.2. Mastocitosi
El terme mastocitosi inclou a un grup heterogeni de
malalties caracteritzades per una acumulació anòmala
de mastòcits en un o més teixits. En la forma
cutània, aquesta acumulació té lloc només en la pell.
En les formes sistèmiques, està implicat almenys un
òrgan extracutani, podent tractar-se del moll d’os,
fetge, melsa, nòduls limfàtics o tracte gastrointestinal,
i amb freqüència està associat a desordres
mieloproliferatius o limfoproliferatius. La mastocitosi
pot ocórrer a qualsevol edat, i la seva prevalença
exacta no es coneix. La classificació actual de les
mastocitosis adoptada per l'Organització Mundial de
la Salut inclou tres grans grups: mastocitosi cutània
(amb les seves variants), mastocitosi sistèmica (amb
les seves variants) i l'extremadament rara neoplàsia
de mastòcits de localització extracutània (amb les
seves variants) (48, 49).
En alguns casos la mastocitosi és asimptomàtica i
s’anomena mastocitosi indolent.
La mastocitosi cutània és una forma benigna que es
manifesta normalment en nens de curta edat i que té
tendència a remetre espontàniament. En la seva
variant més comuna (urticària pigmentosa) la
concentració de triptasa en el plasma està
habitualment dins de l'interval de referència. En la
seva variant menys comuna i més greu (mastocitosi
cutània difusa) la concentració de triptasa en el
plasma normalment està augmentada i està
correlacionada amb les manifestacions clíniques, per
la qual cosa la seva mesura seriada és útil en la
monitorització del tractament (50, 51).
La mastocitosi sistèmica, a diferència de la cutània, es
presenta normalment en individus adults. Davant
una sospita de mastocitosi sistèmica, la mesura de la
concentració de triptasa en el plasma és útil per al
seu diagnòstic, ja que en la majoria dels malalts està
augmentada, i existeix una correlació entre el grau
d'infiltració del moll d’os per mastòcits neoplàsics i la
concentració en el plasma de triptasa (51). Una
concentració de triptasa en el plasma superior a 20
µg/L constitueix un criteri diagnòstic menor de
mastocitosi sistèmica (no vàlid si existeix una
hemopatia mieloide associada). Per confirmar el
diagnòstic, han de realitzar-se també altres exàmens
de laboratori, com ara l'examen del moll d’os, que ha
d'incloure estudi citològic, detecció de triptasa
mastocitària per inmunohistoquímica, examen del
fenotip mastocitari per citometria de flux i examen
genètic de les mutacions activants de c-KIT (52).
Una concentració de triptasa en el plasma superior a
200 µg/L és un criteri de gravetat per la mastocitosi
sistèmica; aquests valors es troben en les mastocitosis
sistèmiques agressives i en les leucèmies de
86 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
mastòcits. En la mastocitosi indolent l'augment és
moderat, i es recomana la mesura periòdica de la
concentració de triptasa per detectar un possible
increment, que pot ser indicatiu d'una progressió de
la malaltia cap a una forma simptomàtica (52, 53).
5.3. Al·lèrgia
La mesura de la concentració de la triptasa en el
plasma com a suport per al diagnòstic de la malaltia
al·lèrgica de moment no ha demostrat tenir una gran
utilitat , ja que els individus al·lèrgics no presenten
una concentració de triptasa en el plasma superior al
de la població sana. En alguns estudis amb pacients
amb rinitis al·lèrgica i dermatitis atòpica s'han
observat decrements de les concentracions de
triptasa en el plasma després del tractament amb
antihistamínics (54, 55), fet que suggereix una
possible utilitat de la mesura d’aquesta magnitud en
l'avaluació de la resposta al tractament.
Un treball recent ha demostrat que els pacients amb
urticària crònica autoinmunitària presenten
concentracions de triptasa en el plasma dins de
l'interval de referència biològic (inferior a 11,4 µg/L),
encara que són significativament majors que les dels
individus no atòpics i que les dels atòpics sense
urticària crònica autoinmunitària (56).
Sorprenentment, aquest increment de la concentració
de triptasa no està acompanyat d'un increment de la
concentració del seu isoenzim β-triptasa, la qual cosa
suggereix que es deu a una major càrrega
mastocitària d'aquests pacients i no a un major índex
de desgranulació mastocitària.
Quant a la mesura de la concentració de triptasa en
altres líquids biològics, en el fluid nasal, igual que en
el plasma i en base als resultats d'algun estudi
publicat (57), també podria ser útil per valorar la
resposta al tractament antihistamínic en pacients amb
rinitis al·lèrgica.
La rinitis al·lèrgica local és un tipus de rinitis en la
qual els exàmens cutànies (les anomenades proves
cutànies) són negatives i no es detecta cap
immunoglobulina E específica relacionada en el
plasma, però sí existeix una producció local
d’immunoglobulina E específica, proteïna catiònica
de l'eosinòfil i triptasa. La mesura de la concentració
de triptasa en el fluid nasal dels pacients amb rinitis
al·lèrgica local abans i després d'una prova de
provocació nasal amb aeroal·lergogens, pot ajudar al
seu diagnòstic (58).
Diversos estudis suggereixen que la mesura de la
concentració de triptasa en el rentat broncoalveolar
podria ser d'utilitat en el diagnòstic de l'asma (59, 60).
5.4. Hemopaties
La mesura de la concentració de triptasa en el plasma
té utilitat en el diagnòstic de neoplàsies d'origen
mieloide. S’ha trobat un augment de la concentració
de triptasa en el plasma (superior a 15 µg/L) en un
38 % de pacients amb leucèmia mieloide aguda, un
34 % de pacients amb leucèmia mieloide crònica i un
25% de pacients amb síndrome mielodisplàsic (61).
Això és a causa d'una expressió aberrant de la
triptasa per part dels blasts, en la que majoritàriament
es produeix α-triptasa (62). A més, en aquests casos,
durant el tractament quimioteràpic les
concentracions de triptasa en el plasma disminueixen
conforme va remetent la malaltia, i poden arribar a
concentracions dins de l'interval de referència
biològic si s'aconsegueix la remissió completa i
retornar a valors augmentats en cas de recaiguda de
la malaltia. En cas de no aconseguir-se que les
concentracions de triptasa tornin a valors fisiològics,
la probabilitat d'una recaiguda és major (63).
També s'han trobat concentracions augmentades de
triptasa en el plasma (superiors a 11,4 µg/L) en els
pacients amb la variant mieloproliferativa de la
In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 87
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
síndrome hipereosinofílica, per la qual cosa pot ser
una magnitud útil per identificar a un grup de
pacients amb síndrome hipereosinofílica
caracteritzats per fibrosi dels teixits, pitjor pronòstic i
millor resposta a imatinib (64).
6. Conclusions
Els mastòcits tenen un paper fonamental als
processos inflamatoris. S'activen sobre tot durant les
reaccions al·lèrgiques alliberant mediadors
inflamatoris. El nombre de mastòcits augmenta a les
mastocitosis sistèmiques i en certes anomalies i
neoplàsies hematològiques associades.
La triptasa, un enzim amb activitat serin proteasa, és
la proteïna més abundant dels grànuls de secreció
dels mastòcits. Hi ha quatre tipus de triptasa (alfa,
beta, gamma, delta), que son produïdes només pels
mastòcits i en menor mesura pels basòfils. Les
triptases delta i gamma no són secretades al plasma i
el seu paper biològic no està molt clar. Tan sols l’-
triptasa i la -triptasa són presents al plasma. L’α-
triptasa no s’acumula als grànuls de secreció i se
secreta de manera constitutiva a la circulació,
reflectint el nombre de mastòcits i constituint la
concentració de triptasa en el plasma d’individus
sans. La -triptasa s’acumula als grànuls de secreció i
s’allibera al plasma amb la desgranulació, per tant és
la que contribueix a l’augment de la concentració en
el plasma de triptasa amb l’activació dels mastòcits.
Davant la sospita d’una reacció anafilàctica, la
detecció de l’increment de la concentració en el
plasma de triptasa d’un individu en relació a les seves
concentracions basals mitjançant la seva mesura en
una mostra de plasma, permet confirmar el
diagnòstic. A més, la concentració augmentada de
triptasa en el plasma s’ha associat a un major risc de
sofrir una reacció anafilàctica greu amb la picada
d’himenòpters o durant una immunoteràpia
desensibilitzadora a verí d'himenòpters.
La mesura de la concentració de triptasa en el plasma
és d’utilitat en el diagnòstic de les mastocitosis,
trobant-se valors augmentats en la majoria dels casos
de mastocitosi sistèmica.
Encara està per demostrar la utilitat de la
concentració de triptasa en el plasma en el diagnòstic
d’al·lèrgia, tot i que hi ha estudis que suggereixen la
seva aplicació com a eina en la monitorització de la
resposta al tractament amb antihistamínics.
Els valors augmentats de la concentració de triptasa
en el plasma constitueixen una eina diagnòstica de
neoplàsies d’origen mieloide, i la mesura de la seva
concentració seriada permet la monitorització de la
resposta al tractament quimioteràpic. A més, en els
casos on el valor d’aquesta magnitud biològica es
troba augmentat, el retorn a valors fisiològics és
indicatiu d’una remissió completa.
7. Bibliografia
1. Pallaoro M, Fejzo MS, Shayesteh L, Blount JL, Caughey GH. Characterization of genes encoding known and novel human mast cell tryptases on chromosome 16p13.3. J Biol Chem 1999;274(6):3355-62.
2. Caughey GH. New developments in the genetics and activation of mast cell proteases. Mol Immunol 2002;38:1353–7.
3. Schwartz, LB, R A Lewis, Austen KF. Tryptase from human pulmonary mast cells. Purification and characterization. J BioL Chem 1981;256:11939-43.
4. Castells MC, Irani AM, Schwartz LB. Evaluation of human peripheral blood leukocytes for mast cell tryptase. J Immunol 1987;138:2184-9.
5. Sakai K, Ren S, Schwartz LB. A novel heparin-dependent processing pathway for human tryptase. Autocatalysis followed by activation with dipeptidyl peptidase I. J Clin Invest 1996;97:988-95.
88 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
6. Schwartz LB, Min HK, Ren S, Xia HZ, Hu J, Zhao W, et al. Tryptase precursors are preferentially and spontaneously released, whereas mature tryptase is retained by HMC-1 cells, Mono-Mac-6 cells, and human skin-derived mast cells. J Immunol 2003;170:5667-73.
7. Stone KD, Prussin C, Metcalfe DD. IgE, mast cells, basophils, and eosinophils. J Allergy Clin Immunol 2010;125:S73-80.
8. Schwartz LB, Bradford TR, Littman BH, Wintroub BU. The fibrinogenolytic activity of purified tryptase from human lung mast cells. J Immunol 1985;135:2762-7.
9. Tam EK, Caughey GH. Degradation of airway neuropeptides by human lung tryptase. Am J Respir Cell Mol Biol 1990;3:27-32.
10. Caughey GH, Leidig F, Viro NF, Nadel JA. Substance P and vasoactive intestinal peptide degradation by mast cell tryptase and chymase. J Pharmacol Exp Ther 1988;244:133-7.
11. Berger P, Compton SJ, Molimard M, Walls AF, N'Guyen C, Marthan R, et al. Mast cell tryptase as a mediator of hyperresponsiveness in human isolated bronchi. Clin Exp Allergy 1999;29:804-12.
12. Johnson PR, Ammit AJ, Carlin SM, Armour CL, Caughey GH, Black JL. Mast cell tryptase potentiates histamine-induced contraction in human sensitized bronchus. Eur Respir J 1997;10:38-43.
13. Vliagoftis H, Lacy P, Luy B, Adamko D, Hollenberg M, Befus D, et al. Mast cell tryptase activates peripheral blood eosinophils to release granule-associated enzymes. Int Arch Allergy Immunol 2004;135:196-204.
14. He S, Gaca MD, Walls AF. A role for tryptase in the activation of human mast cells: modulation of histamine release by tryptase and inhibitors of tryptase. J Pharmacol Exp Ther 1998;286:289-97.
15. Walls AF, He S, Teran LM, Buckley MG, Jung KS, Holgate ST, et al. Granulocyte recruitment by human mast cell tryptase. Int Arch Allergy Immunol 1995;107:372-3.
16. Huang C, De Sanctis GT, O'Brien PJ, Mizgerd JP, Friend DS, Drazen JM, et al. Evaluation of the substrate specificity of human mast cell tryptase beta I and demonstration of its importance in bacterial infections of the lung. J Biol Chem 2001;276:26276-84.
17. Huang C, Li L, Krilis SA, Chanasyk K, Tang Y, et al. Human tryptases alpha and beta/II are functionally distinct due, in part, to a single amino acid difference
in one of the surface loops that forms the substrate-binding cleft. J Biol Chem 1999;274:19670-6.
18. Marquardt U, Zettl F, Huber R, Bode W, Sommerhoff C. The crystal structure of human alpha1-tryptase reveals a blocked substrate-binding region. J Mol Biol 2002;32:491-502.
19. Soto D, Malmsten C, Blount JL, Muilenburg DJ, Caughey GH. Genetic deficiency of human mast cell alpha-tryptase. Clin Exp Allergy 2002;32:1000-6.
20. Wong GW, Tang Y, Feyfant E, Sali A, Li L, Li Y, et al. Identification of a new member of the tryptase family of mouse and human mast cell proteases which possesses a novel COOH-terminal hydrophobic extension. J Biol Chem 1999;274:30784-93.
21. Wong GW, Foster PS, Yasuda S, Qi JC, Mahalingam S, Mellor EA, et al. Biochemical and functional characterization of human transmembrane tryptase (TMT)/tryptase gamma. J Biol Chem 2002;277:41906-15.
22. Caughey GH. Mast cell tryptases and chymases in inflammation and host defense. Immunol Rev 2007;217:141-54.
23. Wang HW, McNeil HP, Husain A, Liu K, Tedla N, Thomas PS, et al. Delta tryptase is expressed in multiple human tissues, and a recombinant form has proteolytic activity. J Immunol 2002;169:5145-52.
24. Weidner N, Austen KF. Ultrastructural and immunohistochemical characterization of normal mast cells at multiple body sites. J Invest Dermatol 1991;96(3 Suppl):26S-30S.
25. Sperr WR, Bankl HC, Mundigler G, et al. The human cardiac mast cell: localization, isolation, phenotype, and functional characterization. Blood 1994;84:3876–84.
26. Ehara T, Shigematsu H. Mast cells in the kidney. Nephrology 2003;8:130–8.
27. Irani AA, Schechter NM, Craig SS, et al. Two types of human mast cells that have distinct neutral protease compositions. Proc Natl Acad Sci USA 1986;83:4464–8.
28. Strbian D, Kovanen PT, Karjalainen-Lindsberg ML, Tatlisumak T, Lindsberg PJ. An emerging role of mast cells in cerebral ischemia and hemorrhage. Ann Med 2009;1:1-13.
29. Magrini L, Bonini S, Centofanti M, Schiavone M, Bonini S. Tear tryptase levels and allergic conjunctivitis. Allergy 1996;51:577-81.
In vitro veritas 2011; 12:79-90 Francisco Morandeira Rego 89
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
30. Castells MC, Schwartz LB. Tryptase levels in nasal-lavage fluid as an indicator of theimmediate allergic response. J Allergy Clin Immunol 1988;82:348-55.
31. Hurst DS, Amin K, Seveus L, Venge P. Mast cell and tryptase in the middle ear of children with otitis media with effusion. Int J Pediatr Otorhinolaryngol 1999;49:315-19.
32. D’Auria L, Pietravalle M, Cordiali-Fei P, Ameglio F. Increase tryptase and myeloperoxidase levels in blister fluids of patients with bullous pemphigoid: correlations with cytokines, adhesion molecules and anti-basement membrane zone antibodies. Exp Dermatol 2000;9:131-7.
33. Lavery JP, Lisse JR. Preliminary study of the tryptase levels in the synovial fluid of patients with inflammatory arthritis. Ann Allergy 1994;72:425-7.
34. Bettiol J, Radermecker M, Sele J, Henquet M, Cataldo D, Louis R. Airway mast-cell activation in asthmatics is associated with selective sputum eosinophilia. Allergy 1999;54:1188-93.
35. Svensson C, Grönneberg R, Andersson M, Alkner U, Andersson O, Billing B, Gilljam H, Greiff L, Persson CGA. Allergen challenge-induced entry of α2 macroglobulin and tryptase into human nasal and bronchial airways. J Allergy Clin Immunol 1995;96:239-46.
36. Boucher W, el-Mansoury M, Pang X, Sant GR, Theoharides TC. Elevated mast cell tryptase in the urine of patients with interstitial cystitis. Br J Urol 1995;76:94-100.
37. Simons F. Anaphylaxis. J Allergy Clin Immunol 2010;125:S161–S181.
38. Kemp SF, Lockey RF. Anaphylaxis: a review of causes and mechanisms. J Allergy Clin Immunol 2002;110:341-8.
39. Simons F, Frew AJ, Ansotegui IJ, Bochner BS, Finkelman F, Golden D, et al. Risk assessment in anaphylaxis: current and future approaches. J Allergy Clin Immunol 2007;120(suppl):S2-24.
40. Schwartz LB. Diagnostic value of tryptase in anaphylaxis and mastocytosis. Immunol Allergy Clin North Am 2006;26:451-63.
41. Schwartz LB, Yunginger JW, Miller J, Bokhari R, Dull D. Time course of appearance and disappearance of human mast cell tryptase in the circulation after anaphylaxis. J Clin Invest 1989;83:1551-5.
42. Lin RY, Schwartz LB, Curry A, Pesola GR, Knight RJ, Lee HS, et al. Histamine and tryptase levels in patients with acute allergic reactions: An emergency department-based study. J Allergy Clin Immunol 2000;106:65-71.
43. Schwartz, L.B.; Bradford, T.R.; Rouse, C,et al. Developnent of a new, more sensitive immunoassay for human tryptase: use in systemic anaphylaxis. J Clin Immunol 1994;14:190-204.
44. Van der Linden, PG, Hack CE, Poortman J et al. Insect-sting challenge in 138 patients: relation between clinical severity of anaphylaxis and mast cell activation. J Allergy Clin Immunol 1992;90:110-8.
45. Ordoqui E, Zubeldia JM, Aranzabal A, et al. Serum tryptase levels in adverse drug reactions. Allergy 1997;52:1102-5.
46. Mertes PM, Tajima K, Regnier-Kimmoun MA, Lambert M, Iohom G, Guéant-Rodriguez RM, Malinovsky JM. Perioperative anaphylaxis. Med Clin North Am. 2010;94:761-89.
47. Moneret-Vautrin DA, Mertes PM. Anaphylaxis to general anesthetics. Chem Immunol Allergy 2010;95:180-9.
48. Pettigrew HD, Teuber SS, Kong JS, Gershwin ME. Contemporary challenges in mastocytosis. Clin Rev Allergy Immunol 2010;38:125-134.
49. Valent P, Horny HP, Escribano L, Longley BJ, Li CY, Schwartz LB, et al. Diagnostic criteria and classification of mastocytosis: a consensus proposal. Leuk Res 2001;25:603-25.
50. Heide R, Zuidema E, Beishuizen A, Den Hollander JC, Van Gysel D, Seyger MM, et al. Clinical aspects of diffuse cutaneous mastocytosis in children: two variants. Dermatology 2009;219:309-15.
51. Sperr WR, Jordan JH, Fiegl M, Escribano L, Bellas C, Dirnhofer S, et al. Serum tryptase levels in patients with mastocytosis: correlation with mast cell burden and implication for defining the category of disease. Int Arch Allergy Immunol2002;128:136-41.
52. De la Hoz B, González de Olano D, Alvarez I, Sánchez L, Núñez R, Sánchez I, Escribano L. Guidelines for the diagnosis, treatment and management of mastocytosis. An Sist Sanit Navar 2008;31:11-32.
53. Pettigrew HD, Teuber SS, Kong JS, Gershwin ME. Contemporary challenges in mastocytosis. Clin Rev Allergy Immunol 2010;38:125-34.
90 Francisco Morandeira Rego In vitro veritas 2011; 12:79-90
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv126.pdf
54. Imaizumi A, Kawakami T, Murakami F, Soma Y, Mizoguchi M. Effective treatment of pruritus in atopic dermatitis using H1 antihistamines (second-generation antihistamines): changes in blood histamine and tryptase levels. J Dermatol Sci 2003;33:23-9.
55. Bruno G, Andreozzi P, Bracchitta S, et al. Serum tryptase in allergic rhinitis: effect of cetirizine and fluticasone propionate treatment. Clin Ter 2001;152:299-303.
56. Ferrer M, Nuñez-Córdoba JM, Luquin E, Grattan CE, De la Borbolla JM, et al . Serum total tryptase levels are increased in patients with active chronic urticaria. Clin Exp Allergy 2010;40:1760-6.
57. Jacobi HH, Skov PS, Poulsen LK, Malling HJ, Mygind N. Histamine and tryptase in nasal lavage fluid after allergen challenge: effect of 1 week of pretreatment with intranasal azelastine or systemic cetirizine. J Allergy Clin Immunol 1999;103:768-72.
58. Rondón C, Fernández J, López S, Campo P, Doña I, Torres MJ, et al. Nasal inflammatory mediators and specific IgE production after nasal challenge with grass pollen in local allergic rhinitis. J Allergy Clin Immunol. 2009;12:1005-11.
59. Turner G, Stevenson EC, Taylor R, Shields MD, Ennis M. Histamine and tryptase in bronchoalveolar lavage fluid samples from asthmatic children. Inflamm Res 1997;46:S69-S70.
60. Taira M, Tamaoki J, Kondo M, Kawatani K, Nagai A. Serum B12 tryptase level as a marker of allergic airway inflammation in asthma. J Asthma 2002;39:315-22.
61. Sperr WR, El-Samahi A, Kundi M, Girschikofsky M, Winkler S, Lutz D, et al. Elevated tryptase levels selectively cluster in myeloid neoplasms: a novel diagnostic approach and screen marker in clinical haematology. Eur J Clin Invest 2009;39:914-23.
62. Sperr WR, Jordan JH, Baghestanian M, et al. Expression of mast cell tryptase by myeloblasts in a group of patients with acute myeloid leukemia. Blood 2001;98:2200-9.
63. Sperr WR, Mitterbauer M, Mitterbauer G, Kundi M, Jäger U, Lechner K, Valent P. Quantitation of minimal residual disease in acute myeloid leukemia by tryptase monitoring identifies a group of patients with a high risk of relapse. Clin Cancer Res 2005;11:6536-43.
64. Klion AD, Noel P, Akin C, Law MA, Gilliland DG, Cools J, et al. Elevated serum tryptase levels identify a subset of patients with a myeloproliferative variant of idiopathic hypereosinophilic syndrome associated
with tissue fibrosis, poor prognosis, and imatinib responsiveness. Blood 2003;101:4660-6.
.
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf 91
_________________________________________________________________________________________
Comisió d’Harmonització, Unitat de Negoci Corporatiu de Serveis de Suport al Diagnòstic i Tractament, Institut Català de la Salut, Barcelona
Guia per a l’elaboració d’un informe anual de la qualitat metrològica
Raül Rigo Bonnin, Xavier Fuentes Arderiu, Maria José Castiñeiras
Lacambra, Anna Jardí Baiges, Mariano Martínez Casademont, Jaume
Miró Balagué, Àngels Vilanova Navarro
_________________________________________________________________________________________
1. Introducció
La norma UNE-EN ISO 15189:2007 per a
l'acreditació del laboratori clínic (1), en el punt (c) de
l'apartat 5.5.3, exigeix que en la descripció dels
sistemes de mesura de les magnituds biològiques
constin els valors de les seves característiques
metrològiques.
Els valors de les característiques metrològiques
poden variar per l’envelliment del sistema de mesura
o per variacions en les condicions del seu
funcionament. Per això, i al marge dels informes
emesos per agents aliens al laboratori clínic —com
ara els organitzadors de programes d’avaluació
externa de la qualitat—, és recomanable fer
anualment un seguiment de la qualitat metrològica
amb què cada laboratori clínic produeix els seus
valors mesurats. De les diverses característiques
metrològiques, les més importants a tenir en compte
són la imprecisió interdiària, el biaix relatiu i l’error
de mesura relatiu.
2. Objecte i camp d’aplicació
Aquest document facilita l’elaboració d’un informe
de la imprecisió (coeficient de variació) interdiària, el
biaix relatiu i l’error de mesura relatiu, a partir de
dades provinents del control intern de la qualitat del
laboratori, dels fabricants dels materials de control i
dels programes d’avaluació externa de la qualitat.
Queden exclosos d’aquesta guia els sistemes
d’examen de propietats qualitatives i els sistemes de
mesura de magnituds ordinals.
In vitro veritas 2011; 12:91-101
ISSN: 1697-5421
Recomanació
92 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:91-101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
Aquesta guia va dirigida a tots els tipus de laboratori
clínic.
3. Vocabulari
En aquest document són aplicables, entre d’altres, els
termes de la tercera edició del Vocabulari Internacional
de Metrologia (2).
avaluació externa de la qualitat: sistema
d’intercomparació de valors mesurats de diferents
laboratoris, realitzat de manera objectiva i
retrospectiva per una organització externa
NOTA: Els valors mesurats obtinguts per
cada laboratori són comparats amb els valors
mesurats obtinguts per la resta de laboratoris
participants. Habitualment, empren valors
mesurats de control obtinguts de forma
esporàdica però periòdica. Els materials
presenten valors no coneguts pels
laboratoris participants i per tant, les
diferents magnituds biològiques es mesuren
“a cegues”.
biaix relatiu: diferència entre la mitjana d'un
nombre conegut de mesures repetides i el valor
convencional, dividit pel valor convencional
error de mesura relatiu: diferència entre el valor
mesurat i el valor convencional, dividit pel valor
convencional
control intern de la qualitat: conjunt de
procediments usats per detectar errors atribuïbles a
una fallida d’un sistema analític, a condicions
ambientals adverses o a variacions en la manera de
fer de l’operador, així com per al seguiment de la
veracitat i la precisió dels sistemes de mesura al llarg
del temps
heteroscedaticitat: característica metrològica dels
resultats d'un sistema de mesura per la qual la
variància metrològica depèn del valor del mesurand,
dins d'un interval de valors individual
hoscedasticitat: característica metrològica dels
resultats d'un sistema de mesura per la qual la
variància metrològica és la mateixa per a qualsevol
valor del mesurand, dins d'un interval de valors
individual
imprecisió interdiària: imprecisió [coeficient de
variació] observada en un laboratori a partir de valors
mesurats obtinguts en dies diferents
lot: conjunt d’unitats d’un mateix producte
elaborades essencialment en les mateixes condicions,
les característiques de les quals són uniformes dins
d’uns límits predeterminats
material de control: material emprat per al control
intern de la qualitat o per a l’avaluació externa de la
qualitat sotmès al mateix sistema de mesura que les
mostres dels pacients
NOTA: Habitualment de cada material de
control periòdicament es produeixen lots
nous. Els valors de les propietats dels
materials de control solen variar de lot a lot.
mètode de mesura: descripció genèrica de
l’organització lògica de les operacions emprades en
una mesura
principi de mesura: fenomen que serveix com a
base d’una mesura
procediment de mesura: descripció detallada d’una
mesura d’acord amb un o més principis de mesura i a
un mètode de mesura determinat, fonamentat en un
model de mesura i incloent tot el càlcul destinat a
obtenir un resultat de mesura
procediment de mesura de referència:
procediment de mesura que es considera produeix
resultats de mesura adients al seu ús previst per a
In vitro veritas 2011; 12:91-101 Rigo et al. 93
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
l’estimació de la veracitat dels valors mesurats
obtinguts a partir d’altres procediments de mesura
per magnituds del mateix tipus, per a un calibratge o
per a la caracterització de materials de referència
procediment de mesura primari: procediment de
mesura de referència emprat per obtenir un resultat
de mesura sense relació amb un patró de mesura del
mateix tipus d’una magnitud
programa de control de la qualitat
interlaboratorial: conjunt d’activitats de diversos
laboratoris clínics, que comparteixen un mateix lot
d’un material de control per al seu control intern de
la qualitat i envien periòdicament els seus valors
mesurats de controla l’organització que els
subministra el material de control, destinades a
l’obtenció d’algunes característiques metrològiques
dels procediments de mesura individuals i del
conjunt dels altres laboratoris
requisit: necessitat o expectativa establerta,
generalment implícita o obligatòria
sèrie de mesures: conjunt de mesures fetes en
condicions de repetibilitat entre dos moments
prèviament definits
sistema de mesura: conjunt d’un o més instruments
de mesura i, freqüentment, altres dispositius, incloent
reactius, acoblats i adaptats per proporcionar valors
mesurats dintre d’intervals especificats, per a
magnituds d’una naturalesa donada
valor convencional: valor atribuït a una magnitud
per a un propòsit determinat
valor mesurat de control: valor mesurat obtingut
en un material de control
3. Sigles i símbols
r : biaix relatiu
rc : biaix relatiu conjunt
CVi : coeficient de variació dels valors mesurats de
control corresponents a un material de control d’un
lot particular
CVc : coeficient de variació conjunt ponderat dels
valors mesurats de control corresponents a diversos
lots d’un material de control particular
Emr : error de mesura relatiu d’un valor mesurat de
control
ni : nombre de valors mesurats de control
PAEQ : Programa d’avaluació externa de la qualitat
PCIQ : Programa de control intern de la qualitat
interlaboratorial
si : desviació estàndard dels valors mesurats de
control corresponents a un material de control d’un
lot particular
sc : desviació estàndard conjunta dels valors mesurats
de control corresponents a diversos lots d’un
material de control
: valor mesurat de control
: mitjana dels valors mesurats de control
corresponents a un material de control d’un lot
particular
px : mitjana ponderada de les mitjanes dels valors
mesurats corresponents a diversos lots d’un material
de control
i : valor convencional corresponent a un material
de control d’un lot particular
: mitjana ponderada dels valors convencionals
corresponents als diferents lots d’un material de
control particular
ix
ix
p
94 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:91-101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
5. Càlcul de la imprecisió interdiària
Per calcular la imprecisió interdiària relacionada amb
cada magnitud biològica és recomanable utilitzar els
valors mesurats de control obtinguts en el control
intern de la qualitat.
4.1 Si durant l’any s’ha utilitzat un lot únic d’un
material de control concret, o dos o més lots d’un
material de control concret que tenen els mateixos
valors convencionals, o es tracta d’un sistema de
mesura que presenta homocedasticitat, la mitjana, la
desviació estàndard interdiària i el coeficient de
variació interdiari es poden calcular de la forma
habitual:
4.2 De vegades durant l’any s’han utilitzat dos o més
lots d’un material de control concret amb valors
convencionals diferents; aquesta situació es dóna
sovint amb els materials de control que canvien de
lot cada vegada que ho fan els reactius. En aquests
casos, les variàncies no es poden combinar degut a
que els sistemes de mesura solen comportar-se de
forma heteroscedàstica, donant lloc a perfils de
precisió diferents per a cada sistema de mesura.
Malgrat això, i a efectes de seguiment de l’evolució
d’un mateix sistema de mesura, en aquest document
es proposa calcular la mitjana ponderada de les
mitjanes, una desviació estàndard interdiària conjunta
i un coeficient de variació interdiari conjunt, que representa
una aproximació simplificada del perfil de precisió,
utilitzant les fórmules següents:
6. Càlcul del biaix relatiu
Per calcular el biaix relatiu corresponent a cada
magnitud biològica s’han d’utilitzar els valors
mesurats de control acumulats tot l’any en el control
intern de la qualitat i el valor convencional
corresponent al material de control que pot haver-se
assignat de les formes següents:
Tipus A: valor convencional assignat seguint un
procediment de mesura primari (per pesada en el
cas d’alguns fàrmacs).
Tipus B: valor convencional assignat seguint un
procediment de mesura de referència.
Tipus C: valor convencional igual a la mitjana
ponderada de les mitjanes dels valors mesurats
obtinguts en un material de control particular
per tots els laboratoris participants en un
programa d’avaluació externa de la qualitat, amb
independència del sistema de mesura que
utilitzin (aquest valor convencional també se’l
coneix com “valor consensual global”).
Tipus D: valor convencional igual a la mitjana
ponderada de les mitjanes dels valors mesurats
obtinguts en un material de control particular
n
i
i
n
i
ii
n
i
ii
)n(
)xx·(ns)·n(
s
1
11
2
c
1
1 p
100c ·x
sCV
p
c
n
i
i
i
i xn
x1
·1
1
1
2
i
n
i
ii
in
)xx(
s
100·x
sCV
i
ii
n
i
i
n
i
ii
n
x·n
x
1
1p
In vitro veritas 2011; 12:91-101 Rigo et al. 95
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
pels laboratoris participants en un programa
d’avaluació externa de la qualitat, que utilitzen el
mateix sistema de mesura (i procediment de
mesura) que el propi laboratori, quan el nombre
de laboratoris sigui 15 (3) (aquest valor
convencional també se’l coneix com “valor
consensual”); aquest cas és aplicable a la
immensa majoria de sistemes de mesura
immunoquímics.
Tipus E: valor convencional assignat pel
fabricant del material de control amb un sistema
de mesura particular (el del laboratori que es
tracti).
Tipus F: valor convencional igual a la mitjana
dels valors assignats pel fabricant del material de
control amb els diversos sistemes de mesura,
generalment declarats en el prospecte que
acompanya el material de control.
Tal com s’ha fet en el document Guia per a la
interpretació dels valors mesurats de control dels programes
d’avaluació externa de la qualitat per a les magnituds
biològiques (4), per decidir la selecció del tipus de valor
convencional es tindrà en compte conceptes
metrològics (imprecisió i biaix) i semiològics
relacionats amb la teoria dels valors de referència
biològics:
a) Per a magnituds biològiques amb valors
discriminants universals o intervals terapèutics,
l’ordre de preferència serà: tipus A, tipus B,
tipus C, tipus D, tipus E i tipus F.
b) Per a magnituds biològiques amb valors de
referència biològics establerts pel propi
laboratori, o en col·laboració amb altres
laboratoris, el valor convencional seleccionat
serà del mateix tipus que es va fer servir per
estimar el biaix durant el període de producció
dels valors de referència.
c) Per a magnituds biològiques amb valors de
referència biològics produïts per un altre
laboratori amb sistemes de mesura amb biaix
conegut, i adoptats i validats pel propi
laboratori, el tipus de valor convencional
seleccionat serà del mateix tipus que es va fer
servir per estimar el biaix durant el període de
validació dels valors de referència.
d) Per a magnituds biològiques amb valors de
referència biològics adoptats, validats o no, i
amb biaix desconegut, l’ordre de preferència
serà: tipus D, tipus E i tipus F.
5.1 Si durant l’any s’ha utilitzat un lot únic d’un
material de control concret, o dos o més lots d’un
material de control concret que tenen els mateixos
valors convencionals, el càlcul de la mitjana es fa de
la forma habitual, i el biaix relatiu es calcula a partir
de la mitjana esmentada i el valor convencional
preferent què disposem (vegeu més amunt), aplicant
les fórmules següents:
5. 2 De vegades durant l’any s’han utilitzat dos o més
lots d’un material de control concret amb valors
convencionals diferents; aquesta situació es dóna
sovint amb els materials de control que canvien de
lot cada vegada que ho fan els reactius. En aquests
casos, les mitjanes no s’han de combinar degut a que
els biaixos dels sistemes de mesura solen dependre
del valor del mesurand.
Malgrat això, i a efectes de seguiment de l’evolució
d’un mateix sistema de mesura, en aquest document
100r ·x
i
ii
n
i
i
i
i xn
x1
·1
96 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:91-101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
es proposa calcular un biaix conjunt, que representa
una aproximació simplificada del perfil de biaix,
utilitzant les fórmules següents:
7. Càlcul de l’error de mesura relatiu
Per calcular l’error de mesura relatiu corresponent a
cada magnitud biològica s’utilitzen valors mesurats
de control obtinguts en un programa d’avaluació
externa de la qualitat. Amb aquesta finalitat, se
seleccionen a l’atzar 3 valors mesurats de control
corresponents a 3 de les trameses anuals de materials
de control, es selecciona el valor convencional adient
(vegeu apartat 5 d’aquest document) i es calcula
l’error de mesura relatiu aplicant la fórmula següent:
Si no es participa en programes d’avaluació externa
de la qualitat, no es pot realitzar l’estimació de l’error
de mesura relatiu.
8. Estructura i disseny de les taules o quadres sinòptics El gruix del contingut de l’informe metrològic anual
s’ha de disposar en forma de taules (quadres
sinòptics). L’estructura d’aquestes taules s’exposa a
l’exemple (derivat d’un informe metrològic anual
real) contingut en l’annex d’aquest document.
9. Compliment dels requisits metrològics
Per tal de realitzar un seguiment general de la qualitat
metrològica dels sistemes de mesura del laboratori
clínic, i sabent que la norma ISO 15189:2007 (1)
dedica diversos apartats a la necessitat d’uns requisits
metrològics predefinits per poder validar els sistemes
de mesura, és recomanable ressaltar sobre l’informe
de la qualitat metrològica aquelles magnituds
biològiques per a les quals no s’han complert els
requisits metrològics (la imprecisió interdiària
màxima permesa, el biaix relatiu màxim permès i
l’error de mesura relatiu màxim permès).
10. Bibliografia
1. International Organization for Standardization.
Medical laboratoriesparticular requirements for quality and competence. ISO 15189. Geneva: ISO; 2007.
2. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf.> (accés: 2011-05-07).
3. International Union of Pure and Applied Chemistry. The international harmonized protocol for the proficiency testing of analytical chemistry laboratory—Technical Report. Pure Appl Chem 2006; 78:145-196.
4. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa de la qualitat per a les magnituds biològiques. In vitro veritas 2011; 12:4-14.
<http://www.acclc.cat/continguts/ivv124.pdf.> (accés: 2011-05-07).
100mr ·x
Ei
ii
n
i
i
n
i
ii
n
x·n
x
1
1p
100rc ·x
p
pp
n
i
i
n
i
ii
n
·n
1
1
p
In vitro veritas 2011; 12:91-101 Rigo et al. 97
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
Annex: Exemple d’informe de la qualitat
metrològica
Les taules que s’exposen en aquest annex són un
resum dels quadres sinòptics continguts en un
informe metrològic anual real.
SIGLES I SÍMBOLS
MC1 : Material de control 1
MC2 : Material de control 2
MC3 : Material de control 3
MC4 : Material de control 4
MC5 : Material de control 5
MC6 : Material de control 6
MC7 : Material de control 7
MC8 : Material de control 8
PAEQ1 : Programa d’avaluació externa de la
qualitat 1
PAEQ2 : Programa d’avaluació externa de la
qualitat 2
PAEQ3 : Programa d’avaluació externa de la
qualitat 3
PAEQ4 : Programa d’avaluació externa de la
qualitat 4
PAEQ4 : Programa d’avaluació externa de la
qualitat 4
PCIQ1 : Programa de control intern de la qualitat
interlaboratorial 1
PCIQ2 : Programa de control intern de la qualitat
interlaboratorial 2
PCIQ3 : Programa de control intern de la qualitat
interlaboratorial 3
SM1 : Sistema de mesura 1
SM2 : Sistema de mesura 2
SM3 : Sistema de mesura 3
SM4 : Sistema de mesura 4
SM5 : Sistema de mesura 5
SM6 : Sistema de mesura 6
SM7 : Sistema de mesura 7
ESTRUCTURA DE LES TAULES
En les taules, totes les magnituds biològiques estan classificades per ordre alfabètic del nom del component.
Dins la columna “Sistema de mesura” s’indica,
segons els casos, l’instrument de mesura, l’equip de
reactius, el sistema de mesura o el principi de
mesura.
Dins la columna “Material de control” s’indica el
material de control utilitzat i, entre parèntesis, el
nom del fabricant.
Dins la columna “PCIQ” s’indica (amb nom fictici
en l’exemple) el programa de control intern de la
qualitat interlaboratorial al que pertany la magnitud
biològica. Si no existeix cap programa d'aquest
tipus, s’indica, entre claudàtors, el nom del fabricant
del material de control.
Dins la columna “PAEQ” s’indica (amb nom fictici
en l’exemple) el programa d’avaluació externa de la
qualitat al que pertany la magnitud biològica.
Per a la imprecisió interdiària i el biaix relatiu, els
subíndexs 1, 2 i 3 corresponen, excepte que
s’indiqui una altra cosa, als materials de control amb
“valors baixos”, “valors mitjans” o “valors
fisiològics” i “valors alts”, respectivament. Per altra
banda, n ix són el nombre i la mitjana dels valors
mesurats de control, respectivament.
Per a l’error de mesura relatiu, els subíndexs I, II,
III corresponen a 3 valors mesurats de control
corresponents a 3 de les trameses anuals de
materials de control escollides a l’atzar. Per altra
banda, x és el valor mesurat de control emprat per
al càlcul.
Per calcular el biaix i l’error de mesura relatius
s’utilitzen diversos valors convencionals que
s’indiquen a la columna de la dreta dels materials de
98 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:91-101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
control (T) amb els símbols indicats a l’apartat
“Sigles i símbols” d’aquest annex.
Per al biaix relatiu i l’error de mesura relatiu, µ és el
valor convencional. En el cas en que el valor
convencional adoptat sigui C o D, entre parèntesis i
seguint el format (N; nlab), s’indica el nombre de
laboratoris participants en el PCIQ o PAEQ (N),
segons pertoqui, i el nombre valors mesurats
interlaboratorials utilitzats per calcular el valor
convencional (nlab). Per a l’error de mesura relatiu, N
= nlab.
En qualsevol cas, a les taules s’indiquen en color
groc els valors dels valors de les característiques
metrològiques que no compleixen els requisits
metrològics preestablerts.
In vitro veritas 2011; 12:91-101 Rigo et al. 99
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
Taula 1. Imprecisió interdiària (exemples)
Magnitud biològica Sistema de
mesura
Material de
control
Imprecisió interdiària
CV1
(%) x1 n1
CV2
(%) x2 n2
CV3
(%) x3 n3
Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat. [kat/L] SM1 MC1 4,8 0,52 225 2,9 1,59 225 - - -
Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 6,2 1707 180 4,9 2148 180
Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 MC3 10,2 54,0 29 5,5 110 29 - - -
Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel.(IRP 67/40) [1]
SM3 MC3 4,8 28,1 227 2,5 57,3 227 - - -
Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 MC1 1,4 2,91 224 1,8 6,35 224 - - -
Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 5,7 1518 179 4,5 1954 179
Uri—Escherichia coli; c.nom. [1/L] SM4 MC4 9,6 1,14 227 5,0 10,2 227 - - -
San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM5 MC5 1,2 0,204 227 0,8 0,415 227 0,9 0,496 227
Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 MC6 12,1 9,34 114 6,8 23,8 114 498 53,8 114
Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L] SM2 MC2 - - - 5,5 9989 189 4,5 15221 189
San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 MC4 3,8 2,60 230 2,8 7,6 230 1,8 18,6 230
Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [10
3/L]
SM6 MC7 8,9 1145 145 4,1 350345 145 - - -
Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L] SM7 MC6 4,6 0,49 230 3,8 6,00 230 2,8 34,1 230
100 Rigo et al. In vitro veritas 2011; 12:91-101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
Taula 2. Biaix relatiu (exemples)
Magnitud biológica
Sistema
de
mesura
PCIQ T
Biaix relatiu
r1 (%)
x1 n1 µ1
(N1; nlab1)
r2 (%)
x2 n2 µ2
(N2; nlab2)
r3 (%)
x3 n3 µ3
(N3; nlab3)
Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat.
[kat/L] SM1 PCIQ1 D 10,6 0,52 225
0,47 (17; 456)
6,0 1,59 225 1,50
(16;421) - - - -
Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 [MC2] F - - - - 3,5 1707 180 1650 7,4 2148 180 2000
Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 PCIQ2 D 8,0 54,0 29 50,0
(16; 291) 10,0 110 29
100 (16; 291)
- - - -
Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel.(IRP 67/40) [1]
SM3 PCIQ2 D -9,1 28,1 227 28,5
(21; 514) -2,1 57,3 227
58,5 (19; 434)
- - - -
Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 PCIQ3 C 1,0 2,91 224 2,88
(54; 998) -0,9 6,35 224
6,41 (54; 998)
- - - -
Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 [MC2] E - - - - 4,7 1518 179 1450 2,8 1954 179 1900
Uri—Escherichia coli; c.nom. [1/L] SM4 [MC4] E 14,0 1,14 227 1,00 2,0 10,2 227 10,0 - - - -
San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM5 [MC5] E 2,0 0,204 227 0,200 3,8 0,415 227 0,400 -0,1 0,496 227 0,500
Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 PCIQ3 E -6,6 9,34 114 10,0 -4,8 23,8 114 25,0 -2,2 53,8 114 55,0
Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L]
SM2 [MC2] E - - - - -0,1 9989 189 10000 1,5 15221 189 15000
San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 [MC4] E 4,0 2,60 230 2,50 1,3 7,6 230 7,5 -7,0 18,6 230 20,0
Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [·10
3/L]
SM6 [MC8] E -4,6 1145 145 1200 0,1 350345 145 350000 - - - -
Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L]
SM7 PCIQ3 D -5,8 0,49 230 0,52
(32; 672) 0,0 6,00 230
6,00 (31; 654)
3,0 34,1 230 33,1
(30; 601)
In vitro veritas 2011; 12:91-101 Rigo et al. 101
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv127.pdf
Taula 3. Error de mesura relatiu (exemples)
Magnitud biológica Sistema de
mesura PAEQ T
Error de mesura relatiu
Em.rel.I
(%) xI
µI
(NI)
Em.rel.II
(%) xII
µII
(NII)
Em.rel.III
(%) xIII
µIII
(NIII)
Srm—Alanina-aminotransferasa; c.cat. [kat/L] SM1 PAEQ1 B -3,0 0,98 1,01 19,3 3,71 3,11 -5,2 2,01 2,12
Srm—1-Antitripsina; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D 4,3 777 745 (56)
-12,5 1380 1578 (56)
3,8 1974 1901 (56)
Pla—Antitrombina; c.subst.arb. [int.u./L] SM3 PAEQ3 D 7,7 95,3 88,5 (17)
-11,4 42,0 47,4 (17)
27,2 39,8 31,3 (17)
Pla—Coagulació induïda pel factor tissular; temps rel. (IRP 67/40) [1] SM3 PAEQ3 D 17,8 1,32
1,12 (112)
2,6 2,01 1,96 (112)
2,0 1,01 0,99 (112)
Srm—Colesterol; c.subst. [mmol/L] SM1 PAEQ1 B -12,3 7,51 8,56 -2,1 3,73 3,81 -3,7 5,21 5,41
Srm—Complement C3; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D -1,9 897 914 (56)
0,0 1678 1678 (56)
5,9 2422 2287 (56)
San—Eritròcits; fr.vol. [1] SM4 PAEQ3 D 0,6 0,346 0,344 (112)
-1,1 0,282 0,285 (112)
0,6 0,361 0,359 (112)
Srm—Fenobarbital; c.massa [mg/L] SM1 PAEQ4 A -4,5 10,5 11,0 -4,3 40,2 42 0,5 20,1 20
Srm—Immunoglobulina G; c.massa [mg/L] SM2 PAEQ2 D -0,1 9989 10003 (56)
1,2 18221 17998 (56)
12,4 23994 21345
(56)
San—Leucòcits; c.nom. [109/L] SM4 PAEQ3 D 4,9 10,7
10,2 (112)
-1,9 2,62 2,67 (112)
2,6 5,61 5,47 (112)
Pla—RNA del virus de la immunodeficiència humana 1; c.nom. [10
3/L] SM6 PAEQ5 D -5,8 406
431 (34)
-7,7 62456 67696 (34)
-0,3 314567 315489
(34)
Srm—Tirotropina; c.subst.arb.(IS 90/672) [kint.u./L] SM7 PAEQ1 D -4,7 9,72 10,2 (79)
-5,9 2,23 2,37 (79)
-3,3 6,13 6,34 (79)
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf 102
_________________________________________________________________________________________
Els pesos atòmics ja no són constants naturals1
Tyler B Coplen2
Norman E Holden3
Divisió de Química Inorgànica
Unió Internacional de Química Pura i Aplicada
_________________________________________________________________________________________
Molts de nosaltres vam aprendre que els pesos
atòmics estàndard que trobàvem al darrere dels
llibres de text de química o en la Taula Periòdica dels
Elements Químics penjada a la paret del laboratori
de pràctiques són constants naturals. Això va ser la
veritat acceptada durant més d'un segle i mig, però ja
no és així. El text següent explica com els avenços en
els sistemes de mesura i la mesura de l’abundància
isotòpica dels elements químics han canviat la
manera com entenem els pesos atòmics i perquè no
es consideren ja constants naturals.
El pes atòmic
El concepte de pes atòmic es remunta a l'època de
John Dalton a principis del segle dinou. Molta de la
química de la primera meitat d'aquest segle estava
relacionada amb la mesura dels pesos atòmics dels
elements químics en diferents materials. Molts
científics, i en especial Dimitri Mendeléiev, va
mesurar els pesos atòmics dels elements químics en
diferents materials i els va classificar en triades,
octaves i espirals, en base a la similitud de les seves
propietats químiques i físiques. Mendeléiev va
elaborar una taula periòdica i va predir nous elements
que omplirien els espais que quedaven buits. Aquests
elements van ser descoberts posteriorment.
_____________________________________________
1 La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada ha donat explícitament el permís per a la traducció d'aquest text i la seva publicació a In vitro veritas. La traducció ha estat feta per Joan Nicolau Costa. La referència de la publicació original és: Coplen TB, Holden NE. Atomic Weights: No Longer Constants of Nature. Chemistry International 2011;33:10-15.
2 Ty Coplen <tbcoplen@usgs.gov> treballa al Departament de Geologia dels Estats Units, a Reston, Virginia...
3 Norman Holden <holden@bnl.gov> treballa al Centre Nacional de Dades Nuclears al Laboratori Nacional de Brookhaven, Upton, Nova York. _____________________________________________
In vitro veritas 2011; 12:102-110
ISSN: 1697-5421
Reflexió-opinió
103 Coplen et al. In vitro veritas 2011; 12:102-110
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
El 1882 Frank Wigglesworth Clarke va recomanar els
pesos atòmics per l’ús en la ciència, la indústria i el
comerç (1). La Societat Química Americana va
anomenar un comitè format exclusivament per Frank
Wigglesworth Clarke a fi de publicar anualment les
taules dels pesos atòmics. En altres països es van
crear comitès amb funcions similars i sovint els
valors de les taules dels pesos atòmics d'aquests
comitès eren diferents. Per aquest motiu, la Comissió
Alemanya de Pesos Atòmics va convocar una
comissió internacional. El primer informe del 1901
de la Comissió Internacional de Pesos Atòmics
(ICAW) va ser publicat en el primer número de
Chemische Berichte el gener de 1902 (2). El 1913 la
Comissió va ser incorporada a l'Associació
Internacional de Societats Químiques (IACS).
Malgrat l'Associació va ser dissolta a conseqüència de
la Primera Guerra Mundial, la Comissió va seguir
publicant actualitzacions de les taules dels pesos
atòmics cada any fins el 1921-1922. El 1919, es va
crear la Unió Internacional de Química Pura i
Aplicada (IUPAC) com la secció dedicada a la
química del Consell d'Investigació Internacional. Una
nova Comissió sota els auspicis de la Unió
Internacional de Química Pura i Aplicada va preparar
un informe sobre els pesos atòmics l'any 1925. Des
de llavors, la Comissió Internacional de Pesos
Atòmics o les seves successores en la Unió
Internacional de Química Pura i Aplicada, conegudes
d'ara en endavant com la Comissió, van tenir cura
d'avaluar i donar a conèixer els valors dels pesos
atòmics, els quals han estat considerats constants
naturals.
Els isòtops
Una constant natural, com per exemple, la constant
de Faraday (96485,3399(24) C mol-1), té una
incertesa d'una part per un milió. La Taula Periòdica
(3) de la Unió Internacional de Química Pura i
Aplicada esmenta un valor de 10,811(7) pel bor. Si
els pesos atòmics estàndard són constants naturals,
perquè els valors publicats no són més acurats? La
resposta evident és que el pes atòmic d'un element
depèn de la mostra del material i del nombre
d'isòtops estables, sent els isòtops àtoms del mateix
element que tenen nombres de massa diferents. Al
començament del segle vint, es van descobrir els
elements radioactius. Fredrick Soddy va mostrar la
identitat química del mesotori (228Ra) i radi (226Ra)
(4). Va concloure que aquests elements químics
tenen propietats radioactives i pesos atòmics
diferents, però les mateixes propietats químiques i,
per tant, calia que ocupessin la mateixa posició en la
Taula Periòdica. Va encunyar el terme isòtop (del
grec, que significa, al mateix lloc) per designar les
variants radioactives (5). Un esdeveniment que va
afectar profundament l'àmbit dels pesos atòmics va
ser el descobriment el 1912 per John Thomson (6)
que l'element neó estava format per dos isòtops
estables, 20Ne i 22Ne, (l'21Ne va ser descobert més
tard). Amb el descobriment dels isòtops estables i
l'ús d'espectròmetres de masses per a mesurar la
composició isotòpica dels elements químics, es va
arribar a la conclusió que les masses dels isòtops
estables i la seva abundància isotòpica (fraccions
molars) podien proporcionar una forma alternativa
per a expressar el pes atòmic d'un element. Amb la
millora dels espectròmetres de masses, les mesures
del pes atòmic dels elements són més exactes. A
partir de la segona meitat del segle vint, quasi tots els
sistemes per mesurar els pesos atòmics dels elements
recomanats s'han basat en l'espectrometria de
masses.
In vitro veritas 2011; 12:102-110 Coplen et al. 104
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
La variació en l'abundància dels isòtops i el pes atòmic
L'any 1908, el resultat de la mesura del pes atòmic
del plom "comú", d'un material no radioactiu, va ser
207,2 (7), mentre que la mesura efectuada el 1914 (8)
del plom en silicat de tori va donar un resultat de
208,4. L'any 1914, es va obtenir un valor inferior de
206,4 (9) en la mesura del pes atòmic del plom en
mostres d'urani. Les diferències en els valors dels
pesos atòmics del plom es consideraven excepcionals
i s'atribuïen a isòtops produïts per la descomposició
radioactiva natural. Malgrat això, l'any 1936, Malcom
Dole (10) va informar la variació del valor del pes
atòmic de l'oxigen en l'aire i l'aigua a causa de la
diferent abundància d'isòtops estables. L'any 1939,
Alfred O Nier (11) va informar d'una variació del
cinc per cent de la composició isotòpica del carboni.
S'estava veient que els pesos atòmics podien no ser
constants naturals. A la reunió de la Comissió del
1951, es va reconèixer que la variació en l'abundància
isotòpica del sofre afectava el valor
internacionalment acceptat (12). A fi d'indicar
l’interval de valors que podia aplicar-se al sofre de
diferents fonts naturals, es va afegir el valor ± 0,003
al seu pes atòmic. Es van establir els intervals de sis
elements (hidrogen, bor, carboni, oxigen, silici i
sofre) deguts a la variació natural de la seva
composició isotòpica.
Addicionalment, en l'informe del 1961 de la
Comissió (13), es van afegir les incerteses de cinc
elements (el clor, el crom, el ferro, el brom i la plata).
En l'informe del 1969 (14), per primera vegada es
van afegir les incerteses de tots els pesos atòmics. La
Unió Internacional de Química Pura i Aplicada tenia
ara la responsabilitat d'avaluar curosament i donar a
conèixer les incerteses dels pesos atòmics, derivades
de la informació publicada i críticament revisada. A
més, en l'informe del 1969, la Comissió reconeixia
per primera vegada que:
"el descobriment que molts elements químics
existeixen en la natura en forma d'isòtops, de
composició variable en molts casos, fa necessari
modificar el concepte històric de pes atòmic com
una constant natural. Encara que els isòtops
(estables) no han estat observats en la natura en
alguns elements (actualment vint-i-un), sembla lògic
considerar que les mescles d'isòtops representen
l'estat habitual d'un element i no l'estat excepcional.
La Comissió considera que aquesta observació
promourà la consciència que les incerteses dels
valors proporcionats en la Taula Internacional no
són degudes, com abans, només a errors en la seva
mesura, sinó que sorgeixen de les variacions naturals
de la composició isotòpica... Per a arribar al valor
recomanat del pes atòmic, la Comissió utilitzarà
sistemes de mesura a fi que el resultat sigui l'òptim
pels materials emprats en el món científic, la
tecnologia i el comerç i no sigui una mitjana
estimada."
Però no tots els elements sofreixen variacions en el
seu pes atòmic. Alguns tenen només un isòtop
estable. La mesura del pes atòmic estàndard dels
vint-i-un elements amb un sol isòtop estable (15),
com el fluor, l'alumini, el sodi i l'or, és relativament
senzilla perquè el pes atòmic depèn només de la
massa atòmica d'un sol isòtop estable. Aquests pesos
atòmics estàndard són constants naturals i els seus
valors són coneguts amb una precisió més alta que
una part per un milió.
Com a resultat de la importància creixent dels
isòtops en la mesura del pes atòmic d’un element
químic, la Comissió va canviar el seu nom el 1979 i
es va anomenar Comissió de Pesos Atòmics i
Abundància Isotòpica. La Comissió va decidir que el
105 Coplen et al. In vitro veritas 2011; 12:102-110
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
pes atòmic podia definir-se en qualsevol mostra
concreta. En relació a la taula de valors recomanats
dels pesos atòmics de la Unió Internacional de
Química Pura i Aplicada, la Comissió va afirmar:
"Les taules successives dels pesos atòmics estàndard
publicades per la Comissió són el producte del
nostre coneixement més acurat dels elements en les
fonts naturals terrestres (16)."
Les distribucions del pes atòmic procedents de les
publicacions de les composicions isotòpiques poden
abastar intervals relativament amplis. La Figura 1
mostra la variació del pes atòmic en funció de la
fracció molar de 2H en materials que contenen
hidrogen. El pes atòmic de l'hidrogen en materials
"normals" compren valors des de 1,00785 a 1,00811
(17 - 19), aproximadament, mentre la incertesa del
pes atòmic calculada a partir de la millor mesura (20)
de l'abundància isotòpica de l'hidrogen és al voltant
d'un miler de vegades més petita: Ar(H) = 1,007 981
75(5). La Comissió entén per material "normal" el
d'una font terrestre que compleix el criteri següent:
"El material és una font d'origen raonablement
possible d'aquest element o dels seus compostos
disponible en el mercat per a la indústria o la recerca;
el material no està sent estudiat per raó d’una
anomalia i la seva composició isotòpica no ha estat
sotmesa a modificacions significatives en un període
de temps geològicament breu (21)."
Per a obtenir el valor del pes atòmic d’un element
amb gran abundància d’isòtops estables en els
materials naturals (per exemple, per l'hidrogen, el liti,
el bor, el carboni, el nitrogen, etc), la qual cosa
comporta un ventall de valors, la Comissió va avaluar
les variacions publicades, va seleccionar el pes atòmic
prop de la mediana com a pes atòmic estàndard i va
assignar una incertesa a fi d’abastar la majoria o tots
els valors publicats. Per exemple, per l'hidrogen
(Figura 1) la Comissió va seleccionar en la seva
reunió del 1981 (22) un valor del pes atòmic
estàndard de 1,007 94 amb una incertesa de 0,000 07.
La preocupació de la Comissió que la comunitat
mundial dels químics tingués dificultat en emprar
incerteses asimètriques i que la majoria de programes
informàtics no poguessin manejar-les adequadament
va portar a adoptar sempre els valors del pes atòmic
estàndard amb incerteses simètriques, fins i tot quan
hagués estat necessari emprar incerteses
asimètriques. Aquesta forma d’expressió no és
satisfactòria per diverses raons:
1) Els estudiants i altres professionals habitualment
interpreten incorrectament el valor de la
incertesa del pes atòmic estàndard com una
incertesa de mesura i es pregunten perquè els
pesos atòmics estàndard no es poden mesurar de
forma més acurada.
2) En els anys següents a la publicació d’un nou pes
atòmic estàndard, les variacions naturals
publicades posteriorment aporten valors que
sobrepassen habitualment els límits adoptats.
Com a conseqüència, caldria revisar
periòdicament els pesos atòmics estàndard o no
reflectirien la literatura publicada.
3) Els lectors pressuposen que el valor del pes
atòmic estàndard reflecteix una distribució de
Laplace-Gauss. Aquesta distribució no reflecteix
satisfactòriament la distribució bimodal de certs
elements, per exemple, el bor i el sofre (17, 18).
In vitro veritas 2011; 12:102-110 Coplen et al. 106
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
4) Sovint és difícil o, fins i tot, impossible trobar un
material amb un pes atòmic idèntic al pes atòmic
estàndard. Per exemple, seria molt complicat
trobar un material que contingui hidrogen amb
un pes atòmic de 1,007 94.
Figura 1. Variació del pes atòmic per l’abundància isotòpica d’alguns materials que contenen hidrogen (17 - 19). El materials de referència pels isòtops estan indicats amb un cercle. El pes atòmic estàndard previ de l'hidrogen a l’any 2007 era 1,007 94(7). La incertesa del pes atòmic de la ―millor mesura‖ de l’abundància isotòpica (20) és aproximadament ± 0,000 000 05, que és aproximadament mil vegades més petita que la incertesa del pes atòmic estàndard de l’any 2007 (23).
L’interval del pes atòmic
Era necessària una nova forma d’expressió del pes
atòmic d’elements com l'hidrogen, el liti, el bor, el
carboni i el nitrogen. En la reunió de l'any 2009 a
Viena, la Comissió va decidir expressar el pes atòmic
estàndard de l’hidrogen i altres nou elements d’una
manera que indiqués clarament que els valors no són
constants naturals (24). El ventall dels valors del pes
atòmic en materials normals es va anomenar
―interval‖. Els símbols de l’interval [a; b] s’utilitzen
per referir-se a un conjunt de valors x pels quals a ≤
x ≤ b, on b > a i on a i b són els límits inferior i
superior respectivament (25). Els límits inferior i
superior no tenen una incertesa associada, cadascun
d’ells és fruit d'una decisió de la Comissió en base a
l’avaluació i el criteri professional. L’expressió del pes
atòmic estàndard de l’hidrogen, [1,007 84; 1,008 11],
107 Coplen et al. In vitro veritas 2011; 12:102-110
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
indica que el pes atòmic en qualsevol material normal
serà major o igual que 1,007 84 i menor o igual que
1,008 11. Així doncs, l’interval del pes atòmic abasta
els valors del pes atòmic en tots els materials
normals. L’amplitud d’un interval és la diferència
entre b i a, és a dir, b ‒ a. L’amplitud de l’interval del
pes atòmic de l’hidrogen és 1,008 11 ‒ 1,007 84 =
0,000 27.
El límit inferior de l’interval prové del pes atòmic
inferior a partir de les avaluacions de la Comissió,
tenint en compte la incertesa de mesura.
Habitualment es fixa el límit mitjançant una mesura
del valor delta de l’isòtop amb un sistema basat en
l’espectrometria de masses. A més de la incertesa de
mesura del valor delta de l'isòtop, la incertesa del pes
atòmic del material de base de l'escala delta també es
té en compte (17, 18). Si la substància P és el material
terrestre normal que conté el pes atòmic inferior de
l’element E, llavors:
límit inferior = Ar(E)p inferior – U[Ar(E)]p
on U[Ar(E)]p és la incertesa combinada que inclou la
incertesa en la mesura del valor delta de la substància
P i la incertesa en relacionar l'escala del valor delta a
l'escala del pes atòmic. Per l’hidrogen, la substància
amb la menor abundància de 2H publicada i avaluada
és el gas hidrogen en un pou de gas natural (17, 18)
sent Ar(H) = 1,007 8507 i U[Ar(H)] = 0,000 0046.
Per tant, el límit inferior és 1,007 8461. La incertesa
combinada redueix el nombre de dígits significatius
en el valor del límit del pes atòmic. Per l’hidrogen, el
sisè dígit després del punt decimal és incert, per tant,
es trunca el valor i es deixen cinc dígits. Així, el límit
inferior de l’hidrogen passa de 1,007 8461 a 1,007 84.
Es procedeix de forma similar pel límit superior,
però aquí, el darrer dígit s’augmenta per assegurar-se
que l’interval del pes atòmic engloba els valors del
pes atòmic de tots els materials normals. Els límits
inferior i superior són expressats de manera que el
nombre de dígits significatius sigui idèntic. Si un
valor acaba en zero, pot ser necessari incloure’l per a
expressar el nombre de dígits requerits.
Diversos elements que tenien un pes atòmic assignat
l’any 2007 i que s’expressa actualment com un
interval (24) es mostren en la taula següent.
Element Pes atòmic del 2007 23
Pes atòmic del 2009 24
hidrogen 1,007 94(7) [1,007 84; 1,008 11] liti 6,941(2) [6,938; 6,997] bor 10,811(7) [10,806; 10,821] carboni 12,0107(8) [12,0096; 12,0116] nitrogen 14,0067(2) [14,006 43; 14,007 28] oxigen 15,9994(3) [15,999 03; 15,999 77] silici 28,0855(3) [28,084; 28,086] sofre 32,065(5) [32,059; 32,076] clor 35,453(2) [35,446; 35,457] tal·li 204,3833(2) [204,382; 204,385]
En el camp del comerç, en alguns casos, els usuaris
poden necessitar un valor representatiu per un
element que té un interval de pes atòmic assignat. Els
valors representatius del pes atòmic són valors
escalars (―quantitatius‖) (25) convencionals i els
proporciona la Comissió (24). Per exemple, el valor
convencional del pes atòmic de l’hidrogen és 1,008.
La figura 2 és un exemple de la Taula Periòdica dels
Isòtops per a la comunitat educativa (26) de la Unió
Internacional de Química Pura i Aplicada. Les
abundàncies isotòpiques d’un element es mostren en
forma de gràfic circular. Aquesta figura mostra
quatre tipus d’elements (d’esquerra a dreta): a) aquells
elements el pes atòmic estàndard dels quals no és
una constant natural i als quals s’assigna un interval,
b) aquells elements el pes atòmic estàndard dels quals
no és una constant natural i als quals no s’assigna un
interval, c) aquells elements el pes atòmic estàndard
dels quals és una constant natural perquè tenen un
isòtop estable, i d) aquells elements que no tenen un
pes atòmic estàndard perquè no tenen isòtops
In vitro veritas 2011; 12:102-110 Coplen et al. 108
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
estables. Aquest canvi fonamental en l’expressió del
pes atòmic representa un avenç important en el
nostre coneixement del món natural i subratlla la
importància i les contribucions de la química al
benestar del gènere humà a l'any 2011, l’Any
Internacional de la Química.
Figura 2. Il·lustracions possibles d’alguns elements de la nova Taula Periòdica dels Isòtops per a la comunitat educativa de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (26). Les abundàncies isotòpiques es mostren com gràfics circulars. D'esquerra a dreta: element (clor) el pes atòmic estàndard del qual no és una constant natural i té assignat un interval; element (mercuri) el pes atòmic estàndard del qual no és una constant natural i no té assignat un interval; element (arsènic) el pes atòmic estàndard del qual és una constant natural perquè té un isòtop estable; element (americi) que no té un isòtop estable i per tant no té un pes atòmic estàndard.
Guia pels intervals dels pesos atòmics4
1. La variació dels valors del pes atòmic, Ar(E),
d’un element E s’anomena interval del pes
atòmic i té com a símbol [a; b], on a i b són els
límits inferior i superior, respectivament, de
l’interval. Per tant, per l’element E, a ≤ Ar(E) ≤
b.
2. L'expressió del pes atòmic estàndard com
l'interval [a; b], no indica la mitjana de a i b ± la
meitat de la diferència entre b i a.
3. L’interval del pes atòmic i l’amplitud no haurien
de ser confoses. L’amplitud del pes atòmic és
igual a b – a, on a i b són els límits inferior i
superior, respectivament.
4. Els límits inferior i superior es mesuren
habitualment mitjançant un sistema basat en
l'espectrometria de masses, tenint en compte la
incertesa de mesura i la incertesa de la ―millor
mesura‖ de les abundàncies isotòpiques d’un
element emprat per obtenir el pes atòmic
estàndard del 2007.
5. L’interval del pes atòmic inclou els valors de tots
els materials normals.
6. Els límits inferior i superior són valors
consensuats i no tenen cap incertesa associada.
7. L’interval del pes atòmic és el pes atòmic
estàndard, el qual prové del coneixement més
acurat dels pesos atòmics de les fonts naturals
terrestres.
_____________________________________________
4 Vegeu la referencia 24 per més detalls. _____________________________________________
109 Coplen et al. In vitro veritas 2011; 12:102-110
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
8. El nombre de dígits significatius en els límits
inferior i superior s’ajusta de manera que la
incertesa de mesura resultat de la mesura
mitjançant un sistema basat en l’espectrometria
de masses no afecti els límits.
9. El nombre de dígits significatius en els límits
inferior i superior han de ser idèntics. El zero
com a dígit final en un valor pot ser necessari i
és acceptable.
10. L’interval del pes atòmic se selecciona de forma
conservadora, a fi que no s’hagi de canviar
freqüentment la Taula de Pesos Atòmics
Estàndard. Així, la Comissió de Pesos Atòmics i
Abundància Isotòpica de la Unió Internacional
de Química Pura i Aplicada pot recomanar una
actitud més conservadora i reduir el nombre de
dígits significatius.
11. L’interval del pes atòmic s’expressa de la forma
més precisa possible i ha de tenir tants dígits
com sigui possible, sempre tenint en compte les
regles anteriors.
12. La Comissió actualitza els valors dels intervals
del pes atòmic en la Taula de Pesos Atòmics
Estàndard en acabar un projecte de revisió de la
literatura publicada revisada per pars sobre les
dades de l’abundància isotòpica.
13. Si s'està avaluant la variació de la composició
isotòpica dels materials normals d’un element en
un projecte de la Unió Internacional de Química
Pura i Aplicada, pot indicar-se una ―r‖ a peu de
pàgina en la Taula de Pesos Atòmics Estàndard
fins que hagi acabat l’avaluació a fi que els canvis
en les taules no siguin tan freqüents. Actualment,
aquests elements són l'heli, el níquel, el zinc, el
seleni i el plom.
Referències
1. Clarke FW. The Constants of Nature. Part 5. Recalculation of the Atomic Weights. Smithsonian Misc Publ 1882;441:i-xiv,1-259.
2. 1902 Internationale Atomgewichte. Ber Dt Chem Ges 1902;35.
3. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.
Taula Periódica dels Elements. <www.iupac.org/reports/periodic_table/IUPAC_Periodic_Table-22Jun07b.pdf> (accés: 2011-05-16).
4. Soddy F. The Chemistry of Mesothorium. J Chem
Soc 1911;99:72-83.
5. Soddy F. Intra-Atomic Charge. Nature 1913;92:399-400.
6. Thomson JJ. Multiply-charged atoms. Phil Mag
1912;24:668-72.
7. Baxter GP, Wilson JH. A Revision of the Atomic Weight of Lead. Preliminary Paper—The Analysis of Lead Chloride. J Am Chem Soc 1908;30:187-95.
8. Soddy F, Hyman H. The atomic weight of lead from
ceylon thorite. J Chem Soc Trans 1914;105:1402-8.
9. Richards TW, Lembert ME. The Atomic Weight of Lead of Radioactive Origin. J Am Chem Soc 1914;36:1329-44.
10. Dole M. The Relative Atomic Weight of Oxygen in
Water and in Air. J Am Chem Soc 1935;57:2731.
11. Nier AO, Gulbransen EA. Variations in the Relative Abundances of the Carbon Isotops. J AM Chem Soc 1939;61:697-8.
12. Wichers E. Report of the Committee on Atomic
Weights of the American Chemical Society. J Am Chem Soc 1952;74:2447-50.
13. Cameron AE, Wichers E. Report of the
International Commission on Atomic Weights (1961). J Am Chem Soc 1962;84:4175-97.
14. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada.
Atomic weights of the elements 1969. Pure Appl Chem 1970;21:91-108.
In vitro veritas 2011; 12:102-110 Coplen et al. 110
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv128.pdf
15. Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Elements With One Stable Isotope. <www.ciaaw.org/atomic_weights8.htm> (accés: 2011-05-16).
16. Comissió de Pesos Atòmics i Abundància Isotòpica.
Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Atomic weights of the elements 1979. Pure Appl Chem 1980;52:2349-84.
17. Coplen TB, Böhlke JK, De Bièvre P, Ding T,
Holden NE, Hopple JA, et al. Isotope-abundance variations of selected elements (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2002;74:1987-2017.
18. Coplen TB, Hopple JA, Böhlke JK, Peiser HS,
Rieder SE, Krouse HR, et al. Compilation of Minimum and Maximum Isotope Ratios of Selected Elements in Naturally Occurring Terrestrial Materials and Reagents. US Geological Survey Water-Resources Investigations Report 2001;01-4222:98.
19. Butzenlechner M, Rossmann A, Schmidt HL.
Assignment of bitter almond oil to natural and synthetic sources by stable isotope ratio analysis. J Agric Food Chem 1989;37:410-2.
20. Berglund M, Wieser ME. Isotopic compositions of
the elements 2009 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2011;83:397-410.
21. Peiser HS, Holden NE, De Bièvre P, Barnes IL,
Hagemann R, de Laeter JR, et al. Element by element review of their atomic weights. Pure Appl Chem 1984;56:695-798.
22. Holden NE, Martin RL. Atomic weights of the
elements 1981. Pure Appl Chem 1983;55:1101-8.
23. Wieser ME, Berglund M. Atomic weights of the elements 2007 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2009;81:2131-56.
24. Wieser ME, Coplen TB. Atomic weights of the
elements 2009 (IUPAC Technical Report). Pure Appl Chem 2011;83:359-96.
25. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació
Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf> (accés: 2011-05-16).
26. Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Development of an isotopic periodic table for the educational community. <www.iupac.org/web/ins/2007-038-3-200> (accés: 2011-05-16).
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf 118
_________________________________________________________________________________________
Resum de la tercera sessió del I Curs de Benchmarki ng sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Requisit s
metrològics: establiment i utilització”
Raül Rigo Bonnin
Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet
_________________________________________________________________________________________
El dia 9 de març de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col�legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la
segona sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Requisits
metrològics: establiment i utilització” impartida per Raül Rigo Bonnin, Unitat de Control de la Qualitat,
Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet.
In vitro veritas 2011; 12:118-125
ISSN: 1697-5421
Actes-resums
119 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011; 12:118-125
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
En l'abundant bibliografia existent sobre la qualitat
en el laboratori clínic hi ha una certa confusió en l'ús
dels termes requisit, especificació i objectiu, pel que
és convenient aclarir els conceptes corresponents.
Segons l'Organització Internacional de
Normalització (ISO) un requisit és una necessitat o
expectativa establerta, generalment implícita o
obligatòria (1), mentre que, també segons l’ISO, una
especificació és un document que estableix els
requisits amb els quals un producte o servei ha
d'estar d'acord (2). Quant al terme objectiu l’ISO no
dóna cap definició, ni existeix cap definició
recomanada internacionalment per a aquest terme,
per tant, es pot acceptar la definició d'un diccionari
d’especialitat; així, un objectiu és un propòsit o fi que
es pot assolir i definir de manera que serveixi per
dirigir o encaminar una acció o operació determinada
(3).
L'establiment d'objectius serveix fonamentalment per
a la millora contínua de la qualitat, mentre que
l'establiment de requisits està orientat a l'autorització,
certificació o acreditació de l'organització de què es
tracti, en el nostre cas del laboratori clínic, i ens
permet establir objectius.
Uns dels requisits més importants que s'han d'establir
en el laboratori clínic són els requisits metrològics
relacionats amb la qualitat dels seus sistemes de
mesura, ja que d'aquesta qualitat depèn,
fonamentalment, la qualitat dels valors mesurats que
subministra.
Quan les magnituds biològiques es mesuren amb
finalitat diagnòstica, l'aparició de biaixos o
imprecisions interdiàries diferents als que existien en
el moment en què es van produir els valors de
referència biològics propis o bé en el moment de la
validació de valors de referència adoptats, condueix a
un increment de valors mesurats falsament per davall
o per damunt dels límits de referència biològics. Per
altra banda, si les magnituds biològiques es mesuren
per al monitoratge d'una malaltia, una variació de la
imprecisió interdiària o del biaix pot fer que es
prenguin decisions equivocades sobre la significació
d'alguns canvis observats en els pacients.
Per tant, mentre estiguin en ús els límits de referència
biològics cal mantenir la imprecisió interdiària i el
biaix existents durant el període de producció o
validació dels valors de referència biològics. Així
doncs, és necessari que cada laboratori treballi
sempre amb la imprecisió interdiària i biaix que hi
havia durant el període de producció o validació dels
valors de referència biològics i, que fixi quins són els
valors màxims permesos per a la imprecisió
interdiària i el biaix i els estableixi com a requisits
metrològics del laboratori.
Hi ha diversos models per a l'establiment de requisits
metrològics (4), entre els quals destaquen, els basats
en les necessitats clíniques, en criteris clinico-mèdics,
en la variabilitat biològica, en l’estat actual de la
tecnologia i per altra banda, aquells que són
proporcionats per diferents organitzacions.
Requisits basats en les necessitats clíniques
Aquests requisits són establerts segons les
conseqüències o necessitats clíniques de la imprecisió
i el biaix en diverses situacions concretes, o sigui, per
a cada ús clínic (5). En general, l'establiment de
requisits metrològics basats en la utilitat clínica és tan
difícil en l’actualitat que només es podria aplicar a un
nombre molt petit de magnituds biològiques i per a
unes situacions clíniques particulars. També s'ha de
tenir en compte que la utilitat clínica està influïda
d'una forma contínua -no discreta- per les
In vitro veritas 2011; 12:118-125 Raül Rigo Bonnin 120
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
característiques metrològiques, raó per la qual no es
pot concretar de forma objectiva un valor d'una
característica metrològica a partir del qual la
magnitud biològica no sigui gens útil des del punt de
vista mèdic.
Requisits basats en criteris clinico-mèdics
Aquests requisits són establerts segons les
percepcions individuals subconscients de la variabilitat
biològica i metrològica que tenen els diferents
metges clínics (6). Així doncs, la millor aproximació
possible per establir aquests requisits és el judici
professional consensuat dels metges clínics. La
manca de consens generalitzat i la diversitat
d’opinions existent entre ells fa que la utilització
d’aquests criteris per establir els requisits metrològics
sigui poc útil.
Requisits basats en la variabilitat biològica
El 1999, a Estocolm va tenir lloc una reunió sobre
especificacions de qualitat analítica als laboratoris
clínics on els diferents grups d’experts van concloure
que les dades basades en la variabilitat biològica
podrien ser d’utilitat per establir els requisits
metrològics (4). Es va decidir que en funció de la
magnitud biològica, dels valors de la variabilitat
biològica existents a la bibliografia i de l’estat actual
de la tecnologia es podien aplicar tres tipus de
requisits metrològics basats en diferents graus
d’exigència: mínim, desitjable i òptim.
Des de llavors, els requisits metrològics, basats en la
variabilitat biològica, per a la imprecisió interdiària
(CVmp), el biaix relatiu (δmp) i l’error de mesura relatiu
(Emp) es calculen com segueix:
1. Grau d’exigència: Mínim
Imprecisió interdiària:
CVmp < (3/4)�CVi = 0,75�CVi
Biaix relatiu:
δmp < 0,375�(CVi 2 + CVg 2)1/2
Error de mesura relatiu:
Emp < k�0,75�CVi + 0,375�(CVi 2 + CVg 2)1/2
2. Grau d’exigència: Desitjable
Imprecisió interdiària:
CVmp < (1/2)�CVi = 0,50�CVi
Biaix relatiu:
δmp < 0,250�(CVi 2 + CVg 2)1/2
Error de mesura relatiu:
Emp < k�0,50�CVi + 0,250�(CVi 2 + CVg 2)1/2
3. Grau d’exigència: Òptim
Imprecisió interdiària:
CVmp < (1/4)�CVi = 0,25�CVi
Biaix relatiu:
δmp < 0,125�(CVi 2 + CVg 2)1/2
Error de mesura relatiu:
Emp < k�0,25�CVi + 0,125�(CVi 2 + CVg 2)1/2
on:
a) CVi = coeficient de variació corresponent a
la variabilitat biològica intraindividual,
b) CVg = coeficient de variació corresponent a
la variabilitat biològica interindividual,
c) k = 1,65 (α < 0,05), o bé k = 2,33 (α < 0,01).
Sempre que sigui possible, es recomana utilitzar el
grau d’exigència desitjable. En el cas que el laboratori
tingui dificultats per assolir-ho, s’ha d’emprar el grau
d’exigència mínim. El grau d’exigència òptim és una
121 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011; 12:118-125
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
opció que els laboratoris han d’escollir si volen un
nivell de qualitat elevat.
A dia d’avui, encara es considera que aquests criteris
de selecció dels requisits metrològics, a priori, són
objectius, homogenis i universals, tot i presentar
limitacions importants:
- Se li dóna més importància a la variabilitat
biològica que a la metrològica. Aquest fet no
sempre és així donat que difícilment es pot
anar més enllà del que permeten els sistemes
de mesura disponibles al mercat.
- La variabilitat biològica intraindividual varia
molt en funció de l’individu (7). Aquest fet
s’accentua molt més en el cas de la
variabilitat interindividual.
- Existeix una elevada diversitat entre les
dades publicades sobre la variabilitat
biològica (7) degut principalment a com
s’han realitzat els diferents estudis (per als
valors de les diverses magnituds, uns fan
servir medianes, altres mitjanes, un eliminen
valors aberrants, altres no, etc.). Existeixen
discrepàncies de fins al 75 %.
- L’establiment d’aquests requisits es basen en
dades publicades sobre la variabilitat
biològica intraindividual i interindividual de
persones presumptament sanes, i per tant, en un
principi, no poden ser aplicats a persones
malaltes.
- No s’ha estimat la variabilitat biològica de
totes les magnituds biològiques.
- Els requisits metrològics basats en la
variabilitat biològica són arbitraris, ja que per
al seu càlcul s’empren factors de
multiplicació arbitraris en funció del grau
d’exigència escollit (8).
- La selecció d’un grau d’exigència o un altre
depèn de si el laboratori pot o no assolir el
requisit. Aquest fet és una incoherència
segons la definició de requisit: un requisit
s’ha de complir sempre.
Arran d’aquests inconvenients es pot afirmar que els
requisits metrològics basats en la variabilitat
biològica no són tan recomanables com molts autors
preconitzen (6-9).
Així mateix, existeix un elevat nombre de
publicacions relacionades amb l’establiment dels
requisits metrològics en funció de la variabilitat
biològica entre els quals podem destacar el publicat
per Ricós et al. (9).
Requisits basats en l’estat actual de la tecnologia
A la mateixa reunió del 1999 esmentada
anteriorment, sobre especificacions de qualitat als
laboratoris clínics, també es va acordar que els
criteris basats en l’estat actual de la tecnologia
podrien ser d’utilitat per establir els requisits
metrològics (6).
Els requisits metrològics, basats en l’estat actual de la
tecnologia, per a la imprecisió interdiària (CVmp) i el
biaix relatiu (δmp) es calculen mitjançant un fractil de
la distribució de la característica metrològica que es
tracti del conjunt de tots els laboratoris participants
en un programa de control intern de la qualitat
interlaboratorial (Taula 1).
In vitro veritas 2011; 12:118-125 Raül Rigo Bonnin 122
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
Taula 1. Distribució (percentils) dels coeficients de variació interdiaris i dels biaixos relatius interlaboratorials de tots els laboratoris participants en un programa de control intern de la qualitat interlaboratorial per a la concentració de glucosa en el plasma. /ES/ = biaix relatiu; S = desviació estàndard interdiària interlaboratorial; CV = coeficient de variació interdiària interlaboratorial; Les denominacions “Equip”, “Mètode” i “Tots labs.” fan referència al grup de laboratoris que utilitzen un mateix sistema de mesura, un mateix mètode de mesura i tots sistemes de mesura existents, respectivament, per mesurar la concentració de glucosa en el plasma.
Exemple: Un laboratori clínic decideix establir com a
requisit metrològic per a la imprecisió interdiària i per al
biaix relatiu, el percentil 90 (fractil 0,90) dels laboratoris
participants, en un programa de control intern de la
qualitat interlaboratorial, que empren el mateix sistema
de mesura (“Equip”) per a la concentració de glucosa en
el plasma. Així doncs, els requisits per a la imprecisió i
biax seran: CVmp = 2,89 % i δδδδmp = 3,10 %. Arrodonint,
CVmp = 3 % i δδδδmp = 3 %
Per altra banda, per a l’error de mesura relatiu (Emp),
es poden establir:
- com la combinació de la imprecisió
interdiària i biaix relatiu màxims permesos
obtinguts en un programa de control intern
de la qualitat interlaboratorial mitjançant
l’equació:
Emp = δmp + k�CVmp
on k = 1,65 (α < 0,05), o bé k = 2,33 (α <
0,01).
Seguint l’exemple anterior, escollint k = 1,65
i arrodonint el resultat obtingut; Emp = 3 +
1,65�3 = 8 %.
- com un fractil de la distribució d’errors de
mesura del conjunt de tots els laboratoris
participants en un programa d’avaluació
externa de la qualitat.
Els requisits metrològics basats en l’estat actual de la
tecnologia pareixen ser més recomanables que els
establerts mitjançant la variabilitat biològica degut a
què presenten un menor nombre d’inconvenients
que aquests darrers, són de més fàcil obtenció i
123 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011; 12:118-125
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
indiquen quina fracció aproximada de laboratoris
d'una regió poden assolir aquests requisits, per la
qual cosa es pot decidir "amb una certa objectivitat"
quin és el fractil més apropiat en cada cas (10). Així i
tot, l’establiment d’aquests requisits també presenta
una sèrie d’inconvenients o limitacions:
- És necessari que el laboratori participi en
programes de control intern de la qualitat
interlaboratorials (imprecisió, biaix i error de
mesura) o en programes d’avaluació externa
de la qualitat (error de mesura) i que aquests
donin informació sobre els fractils dels
laboratoris participants.
- No totes les magnituds biològiques estan
incloses en aquests tipus de programes i per
tant, no es poden establir requisits per a tots
els sistemes de mesura.
- Els requisits metrològics basats en l’estat
actual de la tecnologia són arbitraris, ja que
el fractils per al seu càlcul se seleccionen
arbitràriament. Cal esmentar però, que
aquests responen a la realitat tecnològica a la
que corresponen i s’aparten de la falsa
objectivitat del criteri basat en la variabilitat
biològica (10).
- L’estat actual de la tecnologia varia amb els
anys i per tant els requisits metrològics així
establerts també.
Així mateix, existeix un nombre reduït de
publicacions relacionades amb l’establiment dels
requisits metrològics en funció de l’estat actual de la
tecnologia entre els quals podem destacar els
publicats per l’Associació Catalana de Ciències de
Laboratori Clínic (11).
Requisits establerts per diferents organitzacions
En diversos països, existeixen organitzacions
governamentals o no que estableixen quins han de
ser els requisits metrològics dels sistemes de mesura
per a diverses magnituds biològiques que permetin
garantir la qualitat dels valors mesurats que un
laboratori clínic lliura. Entre elles podem destacar les
següents:
- Clinical Laboratory Improvement
Amendments (CLIA) dels Estats Units
d’Amèrica (12, 13). Aquesta és una
organització governamental que estableix
uns requisits metrològics d’àmbit legal per a
l’error de mesura, per tant són d’obligat
compliment per als laboratoris clínics, basats
en l’estat actual de la tecnologia i que són
establerts a partir de programes d’avaluació
externa de la qualitat.
- Bundesärztekammer (BÄK) d’Alemanya
(14). Igual que el CLIA, és una organització
governamental que estableix uns requisits
metrològics d’àmbit legal per a la imprecisió
interdiària, biaix i error de mesura relatiu,
basats en l’estat actual de la tecnologia i
criteris clínico-mèdics que són establerts,
principalment, a partir de programes de
control intern de la qualitat interlaboratorials
i de programes d’avaluació externa de la
qualitat.
- Royal College of Pathologists of Australasia
(RCPA) d’Austràlia (15). És una organització
no governamental que estableix uns requisits
metrològics recomanables per a l’error de
mesura, basats en la variabilitat biològica.
In vitro veritas 2011; 12:118-125 Raül Rigo Bonnin 124
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
La principal limitació que existeix en aquest tipus de
criteri radica en què aquestes organitzacions no
estableixen requisits metrològics per a la majoria dels
sistemes de mesura que s’utilitzen per mesurar les
magnituds biològiques.
Quins requisits metrològics han de fer servir els laboratoris clínics?
Donat els diferents criteris de selecció dels requisits
metrològics esmentats anteriorment i per tant, les
possibles diferències que poden existir entre els
valors màxims permesos utilitzant un criteri o un
altre (vegeu la Taula 2), l’establiment d’un requisit
metrològic és matèria de consens i per tant, és
essencial que cada laboratori estableixi els seus
requisits metrològics atenent a les característiques
metrològiques dels sistemes de mesura que utilitza i a
les seves necessitats.
MagnitudVariabilitatbiològicadessitjable
Estat actual de la tecnologia
CLIA BÄK RCPA
Pla—Ió sodi; c.subst. 0,9 % 6,2 % 3,2 % 6,1 % 2,0 %
Pla—Tirotropina; c.subst.arb. 23,0 % 26,0 % 25,0 % 28,0 % 15,0 %
Pla—ImmunoglobulinaG;
c.massa8,0 % 24,0 % 25,0 % 20,0 % 10,0 %
Pla—Alfa-1-antitripsina;
c.massa9,2 % 28,9 % 31,0 % - -
San—Leucòcits; c.nom. 14,6 % 16,0 15,0 % 13,0 % -
San—Hemoglobina; c.massa 4,1 % 6,0 7,0 % 6,0 % -
Pla—Coagulació induïda pel
factor tissular; temps rel
(“TP”)5,3 % 25,0 15,0 % 23,0 % -
Pla—Fibrinogen; c.massa 13,6 % 30,0 20,0 % - -
Taula 2. Requisits metrològics per a l’error de mesura relatiu utilitzant diferents criteris de selecció. CLIA = Clinical Laboratory Improvement Amendments; BÄK = Bundesärztekammer; RCPA = Real College of Pathologists of Australasia.
Utilitat dels requisits metrològics
Les principals utilitats dels requisits metrològics dins
de l’àmbit dels laboratoris clínics són:
1. Permeten la verificació o validació dels
sistemes de mesura utilitzats als laboratoris
clínics.
2. Faciliten la consecució d’una qualitat
metrològica raonable.
3. Permeten l’establiment d’indicadors i
objectius de millora.
4. Faciliten l’acreditació dels laboratoris clínics
segons la norma UNE EN-ISO 15189:2007.
125 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011; 12:118-125
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv130.pdf
5. Permeten l’obtenció de regles de control
intern de la qualitat (11).
6. Permeten la interpretació de programes
d’avaluació externa de la qualitat
Bibliografia
1. International Organization for Standardization. Quality management systems—Fundamentals and vocabulary. ISO 9000:2000. Geneva: ISO; 2000.
2. International Organization for Standardization Quality management and quality assurance—Vocabulary. ISO 8402:1994. Geneva: ISO; 1994.
3. Fuentes Arderiu X. Diccionaris d’especialitat: Bioquímica Clínica. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona; 1999.
4. Kenny D, Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Kallner A. Consensus agreement [Conference on Strategies to set global quality specifications in laboratory medicine. Stockholm April 24-26, 1999.] Scand J Clin Lab Invest 1999;59:585.
5. Fraser CG, Hyltoft Petersen P, Lytken Larsen M. Setting analytical goals for random analytical error in specific clinical monitoring situations. Clin Chem 1990;36:1625-8.
6. Skendzel LP, Barnett RN, Platt R. Medical useful criteria for analyte performance of laboratory tests. Am J Clin Pathol 1985;83:200-5.
7. Fuentes-Arderiu X. Variability of the biological variation. Scand J Clin Lab Invest 2002;62:561-4.
8. Fraser CG, Hyltoft Petersen P. Analytical performance characteristics should be judged against objective quality specifications. Clin Chem 1999;45:321-3.
9. Ricós C, García-Lario JV, Álvarez V, Cava F, Domenech M, Hernández A, et al. Biological variation database, and quality specifications for imprecision, bias and total error (desirable and minimum). The 2010 update. <www.westgard.com/biodatabase1.htm> (accés: 2011-04-05).
10. Fuentes Arderiu X, Miró Balagué J. State of the art instead of biological variation to set requirements for imprecision. Clin Chem 2000; 46:1715-6.
11. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006; 7. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv088.pdf> (accés: 2011-04-05).
12. Clinical Laboratory Improvement Amendments. Current CLIA Regulations. Part 493—Laboratories Regulations.
<http://wwwn.cdc.gov/clia/pdf/42cfr493_2004.pdf> (accés: 2011-04-05).
13. Westgard JO. CLIA Requirements for Analytical Quality. <http://www.westgardqc.com/clia-quality-3.htm> (accés: 2011-04-05).
14. Bundesärztekammer (Arbeitsgemeinschaft der Deutschen Ärztekammern). Richtline der Bundesärztekammer zur Qualitätssicherung quantitativer laboratoriumsmidizinischer Untersuchungen. <http://www.bundesaerztekammer.de/downloads/Rili-BAeK-Labor_Maerz-2011.pdf > (accés: 2011-04-05).
15. Westgard JO. RCPA (Australasian) Quality Requirements. <http://www.westgard.com/rcpa-australasian-quality-requirements.htm> (accés: 2011-04-05).
16. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa la qualitat per a les magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2011; 12:91-101. <http://www.acclc.cat/continguts/IVV_Article_124.pdf> (accés: 2011-05-12).
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf 126
_________________________________________________________________________________________
Informe del VI Simpòsium Europeu sobre El Laboratori
clínic i la indústria del diagnòstic in vitro: “Acreditació
del laboratori clínic segons la norma ISO 15189:2007 a la
Unió europea”
Aurora Banco Font
Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet
_________________________________________________________________________________________
Una vegada més, el Simpòsium Europeu "El
laboratori clínic i la indústria del diagnòstic in vitro"
ha permès als professionals d’aquests dos àmbits
intercanviar informació i experiències, en aquest cas
en el bell marc de la Sala Prat de la Riba de l’Institut
d’Estudis Catalans a Barcelona. El simpòsium,
organitzat per l'Associació Catalana de Ciències de
Laboratori Clínic amb el suport dels seus membres
corporatius, va adoptar el format que ja és tradicional
en aquest esdeveniment. Es tracta d'un seguit taules
temàtiques on cada moderador formula un conjunt
de preguntes , inicialment al conjunt d’experts
agrupats en la taula, però també a la resta de
professionals presents a la sala.
En aquesta edició, el tema va ser l’acreditació dels
laboratoris segons la norma UNE-EN ISO
15189:2007 amb l’objecte de discutir l’impacte, els
beneficis i les dificultats de la seva implantació.
El Xavier Fuentes Arderiu va ser el president, la
Francesca Canalias Reverter, la secretària tècnica, i es
va comptar amb el recolzament del Comitè Assessor:
Ned Barret, Isabel de la Villa, Elisabeth Dequeker,
Adelina Gomes i Anne Vassault. També es va
comptar amb el suport dels membres corporatius
Abbott Científica, S.A., BioRad Laboratories S.A.,
Izasa, S.A., Menarini Diagnostics, S.A., Phadia Spain,
S.L., Roche Diagnostics S.L., Sarstedt S.A., Siemens
Healthcare Diagnostics, S.L. i Vacuette España, S.A.
In vitro veritas 2011; 12:126-139
ISSN: 1697-5421
Actes-resums
127 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
En la seva presentació, en Xavier Fuentes va
remarcar que l’activitat dels professionals del
laboratori clínic i de la indústria del diagnòstic in vitro
són indissolubles i que els problemes als quals
s’enfronten són similars. També va fer èmfasi en el
caire dialogant d’aquests simpòsiums i l’interès
dediàleg per arribar a conclusions conjuntes.
Posteriorment, la conferència inaugural, a càrrec
d’Isabel de la Villa, sobre l’estat actual de la
implantació de l’acreditació segons la norma ISO
15189 a la Unió Europea, va posar de manifest la
disparitat d’iniciatives i reglaments. En primer lloc,
perquè les situacions de partida eren distintes als
diferents països. Hi havia diverses normes elaborades
per professionals del sector amb reconeixement
només local, les quals podien ser generals per a tot
tipus de laboratoris clínics o particulars per a
activitats concretes i que eren avaluadess pels propis
professionals queelaboraven els requisits-; En segon
lloc, perquè, al moment en què es va publicar la
norma 15189:2003, era vigent la norma ISO/IEC
17025 que, tot i que no estava molt implantada per
acreditar laboratoris clínics al nostre país, sí que ho
estava en d’altres arreu del món i, a més, permetia
reconeixement internacional. En tercer lloc, perquè
també era vigent la norma ISO 9001 els requisits de
la qual s’apliquen a sistemes de gestió de qualsevol
tipus d’activitat, i també eren avaluades per
organismes que emeten certificats amb
reconeixement internacional.
Era doncs, necessari que aparegués una nova norma
que, sent comú par a tots els països, aglutinés
elements de gestió i aspectes tècnics, estigués
formulada i adaptada a l’àmbit dels laboratoris clínics
i podés ser avaluada per organismes d’acreditació
amb dimensió internacional, de manera que els
informes lliurats en un país fossin reconeguts per
tots aquells que participen dels acords multilaterals
de reconeixement (MLA).
Perquè aquesta darrera condició es pugui donar, els
organismes d’acreditació han de poder demostrar
que els seus sistemes d’acreditació són equivalents, i
els informes que emeten ―igualment fiables‖, i això
està regulat per la norma ISO 17011. . A més, ha
estat necessària la publicació del Reglament (CE)
765/2008 del Parlament Europeu i del Consell de 9
de juliol de 2008, pel que s’estableixen els requisits
d’acreditació i vigilància del mercat, per unificar la
legislació de cada estat i permetre establir tant els
requisits per als organismes nacionals d’acreditació,
com les seves competències. El Real Decret
1715/2010 va designar a l'Entitat Nacional
d'Acreditació Espanyola (ENAC) com a aquest
organisme dins l’àmbit estatal.
A fi de valorar l’estat de l’acreditació a nivell
europeu, l'ENAC va distribuir un seguit d’enquestes
que recollien les dades fins a desembre de l'any 2010.
Les conclusions inferides a partir dels resultats
recollits són:
la major part dels països creuen que els
laboratoris clínics s’han d’acreditar,
entre les normes d'acreditació 15189 i la
17025, els organismes dels diferents països
accepten una o ambdues, en funció del
nombre de laboratoris acreditats prèviament
per la 17025;
el caire és voluntari, obligatori per als
laboratoris clínics, o obligatori per a algunes
activitats, segons els països;
alguns disposen de requisits legals específics
per als laboratoris clínics i d’altres, no, però
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 128
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
cap declara disposar-ne per als centres
d’obtenció de mostres, tot i que la pròpia
estructura dels laboratoris fa que a Espanya
això no sigui prioritari;
el nombre de laboratoris acreditats per la
norma 15189 ha anat augmentant, però les
dades són difícils de valorar perquè els
laboratoris poden partir d’una acreditació
per la 17025, per d’altres requisits propis, o
de cap acreditació;
la definició de ―laboratori‖ és molt variable
entre els diversos països, podent ser
multicèntrics amb denominació única, o bé
unicèntrics; de mida gran o petita, etc., i a
cada país podia haver una situació inicial de
gran proporció de laboratoris ja acreditats;
no hi ha tendències clares quant a la
titularitat pública o privada dels laboratoris
que avancen cap a l’acreditació;
els abastos són variables, però inclouen tots
els àmbits del laboratori, des de la
bioquímica clínica, fins l’anatomia
patològica, la histocompatibilitat o les
anàlisis prop del pacient (aquestes darreres
amb una norma pròpia).
Finalment, Isabel de la Villa va remarcar que, perquè
l'ENAC pugui garantir l' homogeneïtat de criteris, és
necessària la coordinació per a:
la interpretació de la norma, comptant amb
la participació dels professionals de les
diverses associacions científiques d’àmbit
estatal;
el reconeixement per les organitzacions
d’acreditadors, participant en grups de
treball internacionals;
Aquesta coordinació té com a objectiu establir
criteris generals que es concreten als documents
editats per l'ENAC en forma de guies o notes
tècniques per a la interpretació dels requisits, i
establir criteris específics recollits a documents
elaborats per associacions científiques nacionals o
internacionals aplicables a camps d’activitat concrets
(com ara, EuroGentest).
Quant a la col·laboració amb associacions
científiques, les reunions anuals amb l'ENAC
permeten l’elaboració de documents de consens, la
consulta de casos concrets, la provisió d’auditors
tècnics, i el recolzament a la difusió a través de
cursos i congressos, etc. Quant a la participació en
associacions internacionals, l'ENAC participa en
grups de treball amb l'European Cooperation for
Accreditation (EA) i l'International Laboratory
Accreditation Cooperation (ILAC), on es debaten els
criteris aplicats en la interpretació dels requisits i
s’elaboren documents de consens com sobre els
abastos d’acreditació.
Després d’aquesta conferència inaugural, van tenir
lloc les diverses taules rodones, on, seguint el model
de debat sense ponències, es van plantejar una sèrie
de preguntes primer als experts aplegats en les
diverses taules i després a la resta d’assistents.
Així, vam tenir ocasió de recollir les opinions
següents.
La decisió de la implantació
Aquesta taula, moderada per Lluïsa Juan Pereira, va
comptar amb la col·laboració dels experts següents:
Francisco Alvarez Menéndez, Elisabeth Dequeker,
Juan Carlos García Aisa y Millán Pérez Ayala.
Sembla un sentir comú que la decisió de l’acreditació
d’un laboratori és presa conjuntament per la direcció
129 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
del laboratori, perquè, tenint experiència en
certificació, creuen que és un pas ulterior, o per la
consciència de la necessitat d’una eina de millora, a
nivell individual o, com en el cas del Servicio Aragonés
de Salud, a nivell institucional.
Un cop presa, aquesta decisió ha d’estar
acompanyada de la implicació de tot el personal de
l’organització, que es pot aconseguir mitjançant la
seva formació, la comunicació amb altres centres i la
posada en evidència que hi ha problemes comuns.
També cal el suport per part de l’àrea de qualitat i el
fonamental recolzament des de la direcció. X.
Fuentes va aportar que, especialment en temps de
crisi, és important que els laboratoris clínics públics
segueixin l’iniciativa d’Aragó i que a aquestes
iniciatives es pugui sumar l’empenta de persones
dinamitzadores i aglutinadores.
Des que el laboratori clínic planteja la seva
acreditació fins el moment d'estar en disposició de
ser auditat poden passar d’un a dos anys, dependent
de l’abast, l’oportunitat d’incorporar-se a programes
d’intercomparació, les disponibilitats econòmiques, i
l’existència d’un sistema documental comú ja
implantat a l’organització. En qualsevol cas, cada
laboratori tarda el seu temps i no hi ha una constant.
Habitualment, els laboratoris contracten empreses
assessores per a la implantació de la norma ISO
15189. Això, pot ser especialment útil en laboratoris
petits amb pocs recursos o temps per dedicar a un
comitè qualitològic, Però pot dificultar la continuïtat
si el laboratori no fa seus els procediments
implantats sota el model de l’assessor. Si la direcció o
el centre té coneixement suficient de la norma, no és
necessària la contractació d’una empresa assessora,
especialment quan l'ENAC respon a les consultes.
Tot i això, aquesta contractació no és l’únic recurs
que és necessari aportar Es necessiten recursos
humans (facultatiu alliberat d’altres tasques, temps de
personal tècnic i administratiu, temps destinat a la
motivació, a la formació de tots els grups de
personal, etc.) i econòmics (calibratges, registres de
temperatura, petites modificacions d’infraestructura,
participació en intercomparacions).
Els recursos addicionals són l’aspecte negatiu més
rellevant del procés d’acreditació.A aquest s’oposen
un conjunt d’aspectes altament positius
(despersonalització del coneixement, millora de
l’organització i la motivació, reforçament dels punts
crítics, i millora del prestigi dels professionals del
laboratori) que generen la percepció organitzacional
que es treballa millor i que es pot demostrar.Les
auditories passen a ser contemplades com un repte
del qual els laboratoris surten reforçats després
d’haver-les superat.
Un plantejament que s’ha de fer un laboratori des del
moment inicial és el de l’extensió de l’abast de la seva
acreditació. Quan aquesta és voluntària, el laboratori
es pot plantejar si vol acreditar inicialment l’activitat
de poques persones i analitzadors, però amb un gran
nombre d’anàlisis, o si el nombre d’anàlisis ha de ser
més aviat petit. A partir d’una determinada extensió
en l’abast, el cost afegit per cada anàlisi addicional és
relativament petit.Això s’ha de matisar per criteris
particulars, com que siguin anàlisis de referència per
a un determinat sector o comunitat autònoma, la
motivació de laboratoris concrets, que es tracti de
conjunts d’anàlisis amb procediments comuns, que
siguin anàlisis amb un elevat impacte social, etc.
D’altra banda, hi ha anàlisis l’acreditació de les quals
és obligatòria per alguns països, com la serologia pel
virus de la immunodeficiència humana, anàlisis
d’ADN, mentre que la resta de laboratoris se
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 130
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
sotmeten a la regla no escrita de començar per un
abast petit i anar creixent fins, per exemple el 80 %
de les anàlisis que és necessari que estiguin incloses a
Bèlgica. En aquest sentit, l’abast flexible pot ser de
gran ajut per a aquells laboratoris en què és previsible
que el nombre d’anàlisis a ser acreditades augmenti
molt. De la Villa concreta que l'abast flexible és
d’utilitat davant ampliacions de l’abast i també
davant canvis als sistemes de mesura, i que permet
assegurar que s’ha validat el mètode i s’han fet les
consideracions pre i postanalítiques necessàries abans
de lliurar els resultats.
Els diferents experts van opinar que s’haurien
d’acreditar prioritàriament les anàlisis següents: les
que poden suposar un impacte o perill directe sobre
el pacient (tipificació d’HLA, grup sanguini), que
requereixen una més gran fiabilitat (diagnòstic
prenatal), que poden suposar un avantatge
competitiu al mercat, que siguin una exigència per
part dels promotors d’assaigs clínics, o que permetin
diagnòstic de malalties minoritàries. Finalment,
hauria de ser un requisit per a aquelles en què el
nivell tècnic del laboratori no sigui suficient per al
diagnòstic de malalties greus (com ara, la fibrosi
quística).
Tot i això, la percepció dels usuaris entre l’abans i el
després de l’acreditació és heterogènia, de manera
que el propi laboratori és qui millor percep la milloria
en els processos o en el seguiment i correcció
d’errors. Els responsables d’assaigs clínics també,
però els facultatius sol·licitants no coneixen massa la
transcendència o les implicacions de l’acreditació,
fins el punt de poder interpretar erròniament
l’aplicació de la marca a les anàlisis acreditades dins el
conjunt de les lliurades pel laboratori en un informe.
La norma ISO 15189 s’està revisant i, probablement
a l'any 2012, s’editarà una nova versió. Se simplificarà
tant el llenguatge com alguns conceptes, que es
reestructuraran de forma més lògica.Hi han
contribuït algunes associacions científiques
presentant esmenes que l'ENAC recull i valora. En
X. Fuentes considera que el tercer esborrany no
sembla anar cap a la millora en el nivell científic de la
nostra professió, sinó que sacrifica aquest per la
comprensió, mentre que en Francisco Javier Gella
creu que aquest esborrany és una versió més
esclaridora i simplificada.
En qualsevol cas, des de la seva experiència, els
ponents van fer les recomanacions següents:: que se
cerqui el recolzament de la direcció del laboratori i
de les àrees afins als seus interessos, que s’alliberi de
tasques assistencials als responsables de qualitat, que
es busquin eines per premiar l’assoliment de
l’acreditació, que el procés es recolzi en persones
clau o en les àrees més motivades, que es delimiti
l’abast en funció d’això o bé del potencial de millora,
que es generalitzi a tots els nivells l’explicació del
projecte tant per millorar la motivació, com per
generar una dinàmica de treball en equips, que la
direcció evidenciï la seva proximitat i el seu
compromís i implicació.
Si, a través de totes aquestes o d’altres estratègies,
s’assoleix finalment l’acreditació, els laboratoris es
mostren particularment satisfets del canvi en la seva
pròpia percepció de la qualitat, i en l’organització,
comunicació i treball en equip. Les auditories
externes (però també les internes o la revisió del
sistema per la direcció) són un reforç positiu que
ratifica aquesta percepció. Realment, es podria
resumir el sentir dels experts amb el comentari d’un
d’ells: ―ningú voldria tornar a la situació prèvia a
l’acreditació‖.
131 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
Relació de la gestió qualitològica amb la norma ISO 9001
En aquesta taula hi van ser Aurora Blanco, Paul M.
Button, Adelina Gomes i Anne Vasault i en Jaume
Miró va moderar les intervencions.
El primer tema va ser si el procés d’acreditació es
veu facilitat per la certificació prèvia del laboratori
segons la norma ISO 9001.Els participants van
coincidir que sí perquè comporta l’assumpció d’una
cultura organitzativa al voltant de la gestió de la
qualitat, donant lloc a actituds positives sobre la
necessitat d’ordre, de documentació i registre, de la
posta en comú de la informació individual i de la
satisfacció de requisits no metrològics. També facilita
la implicació de tot el col·lectiu o la instauració
d’indicadors. D’altra banda, fa que s’estableixi un
comitè qualitològic multidisciplinari i estable, i un
sistema documental estructurat. Els assistents van
coincidir també amb els experts en la percepció que
els auditors externs de certificació estan, cada vegada
més, intentant sol·licitar respostes a requisits
d’acreditació, havent canviat la seva interpretació de
l’aplicació de la 9001, sense que aquesta norma hagi
canviat.
Tot i això, el pas intermedi per la certificació pot no
ser necessari o aconsellable quan els laboratoris s’han
d’acreditar per llei en un termini relativament curt
(per exemple, en França, abans de 5 anys), de manera
que és preferible destinar ja els esforços directament
a l’acreditació segons la norma 15189. Això és
especialment vàlid perquè la primera part d’aquest
norma recull uns requisits de gestió que són en tot
superposables als de la 9001, no solament des del
punt de vista teòric —les dues són eines de millora
contínua, encara que la 9001 estigui orientada als
processos—, sinó també des del punt de vista
pràctic. Això és degut al comunicat conjunt publicat
pel Fòrum Internacional d'Acreditació (IAF)-l'ILAC
i l'ISO en setembre de 2009 i després difós traduït
per l'ENAC, que diu ―el compliment dels requisits de
la norma ISO 15189:2007 significa que el laboratori
compleix amb els requisits tant de competència
tècnica com amb els del sistema de gestió necessaris
per emetre de forma sistemàtica resultats analítics
tècnicament vàlids.‖ Canvia el llenguatge, de manera
que és més entenedor pels laboratoris clínics. Pot ser
que no es pugui obtenir la certificació, tot satisfent
aquests requisits, perquè les entitats auditores ho són
d’acreditació i no de certificació, i perquè la pròpia
norma així ho explicita en la seva versió del 2007.
Respecte a la relació entre les dues normes, P.M.
Button va manifestar que la millora contínua és clau,
però que, a banda de les auditories externes, per a la
seva mesura ha d’haver un sistema d’indicadors que
permetin establir metes, perquè els objectius a assolir
pels laboratoris són, en primer lloc, la seguretat dels
resultats i, en segon, la rapidesa. Els errors al
laboratori se situen al voltant d’un ―sigma‖ de 4, que
comporta, aproximadament, un 6 per mil. S'’haurien
d’implantar estratègies de millora que permetessin
disminuir aquests errors, com six sigma o lean o
d’altres. El sistema de gestió de la qualitat d’un
laboratori hauria de poder-les incorporar sense
problemes, a través de l’establiment d’objectius, el
seguiment d’indicadors, etc.
Els indicadors a implantar en un laboratori són
importants perquè permeten detectar i millorar punts
febles al llarg dels processos productius, com ara els
temps de resposta, els costos i els errors. En opinió
de X. Fuentes, idealment hauria d’implantar-se un
sistema d’indicadors prèviament a la certificació o
acreditació, per tal de poder veure a posteriori la
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 132
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
millora que aquests processos suposen a les
organitzacions. A. Vasault considera que els
indicadors han de permetre la seva recollida diària
per realitzar el seguiment de forma operativa,
permetent l’obertura de no conformitats i la
implantació d’accions correctives en el temps adient.
Amb tot, l’establiment d’indicadors no és un requisit
explícit de la norma 15189, doncs, a diferència de la
9001 que està orientada als processos, aquesta està
orientada a la competència en la producció
d’informes de laboratori clínic. El laboratori ha de
controlar els seus processos clau, tant analítics com
pre i postanalítics, i això comporta la definició de què
mesurarà i com ho farà, tant per a la detecció
d’aspectes a millorar com per evidenciar l’eficiència
de les accions correctives. Així mateix, la mesura
permet ratificar percepcions, analitzar-ne les causes i
argumentar la presa de decisions o la sol·licitud de
recursos.
L’acreditació d’un laboratori no comporta la
implantació d’un sistema documental diferent al de la
certificació, especialment quan ambdues normes
tracten la gestió documental de manera semblant, tot
i que la primera pugui ser més prescriptiva quant al
contingut dels procediments analítics o a l’existència
d’alguns registres concrets. L’amplitud de l’abast de
l’acreditació sol·licitada pot condicionar la
complexitat del sistema implantat. No és aixó per als
requisits de gestió, perquè s’apliquen a tota
l’organització. En canviels requisits tècnics, depenen
de la valoració que es faci d’aspectes quantitatius i
qualitatius.
Pel que fa als aspectes quantitatius, hem de recordar
que la Federació Internacional de Química Clínica
(IFCC), com a principi clau, recomana a les entitats
nacionals d’acreditació (que anomena NAB) que
potenciïn que els laboratoris acreditin la majoria
substancial dels resultats proveïts. Si això no és
possible, caldria que promoguessin l'acreditació de la
majoria de les seves anàlisis en cada camp de l’abast
(bioquímica, hematologia, etc.). Entenent, doncs, que
l’abast tendirà a anar creixent, és més fàcil globalitzar
(aplicant la matriu documental d’un sistema de gestió
qualitològica a totes les anàlisis, acreditades o no),
que particularitzar (mantenint processos diferents per
a unes i d’altres en quant als documents i registres
que recullen la traçabilitat dels materials de calibratge,
l’habilitació del personal, la participació en
programes d’intercanviabilitat, l’establiment de
requisits metrològics, etc.).
Les anàlisis que no puguin satisfer alguns requisits
tècnics de la norma tindran en blanc l’espai preparat
per recollir aquesta informació i, quan se’n disposi,
estaran en situació de ser auditades. En J. Velasco va
manifestar que les anàlisis, relacionades amb l’estudi
de les malalties metabòliques, acreditades al seu
centre pertanyen a una Unitat concreta, però la resta
d’unitats segueixen la mateixa filosofia en quant a
temps de resposta, periodicitat d’anàlisi, dotació de
personal, etc. També, en general, no s’habilita a les
persones per a la realització d’anàlisis úniques, o
d’anàlisis acreditades i no, sinó d’agrupacions
relacionades amb un analitzador, un procediment,
etc.
Pel que fa a aspectes qualitatius, hi ha casos en què la
diferència entre una anàlisi acreditada o no
comporta molta més feina i documentació addicional
—per exemple, quan un sistema de mesura no està
validat—. Això requereix d’altres tasques afegides
abans d’assolir l’acreditació. Per aquests casos, o
quan un reactiu no té la marca CE, o està
comercialitzat només per recerca , etc., la complexitat
és que el laboratori ha de validar el sistema de
mesura, en lloc de verificar-ho. En d’altres casos, no
133 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
hi ha materials de referència certificats A títol
d’exemple, A. Vasault comenta que, de prop de mil
anàlisis només disposa d’uns 25 materials de
referència certificats. En aquests casos es poden
utilitzar materials procedents d’estudis
d’intercanviabilitat, però continua havent problemes,
especialment per a anàlisis que es realitzen només a
alguns centres especialitzats. Finalment, es remarca
que hi ha pocs programes de control de qualitat
extern i, tot i que es pot recórrer a la
intercanviabilitat de mostres amb laboratoris similars,
aquests no sempre són prou nombrosos o utilitzen
sistemes de mesura similars.
Un aspecte important de la norma 15189 és
l’assessorament com a part de les tasques del
laboratori. La norma ho recull tant com un requisit
de gestió com tècnic. Com requisit de gestió
coincideix amb els aspectes relacionats amb la
comunicació amb el client de la certificació, és a dir,
informació sobre producte, consultes, contractes i la
seva modificació, i retroalimentació. Abasta un nivell
organitzatiu, de manera que el laboratori disseny els
seus serveis d’interpretació i assessorament adients a
pacients i sol·licitants i un altre com a apartat propi,
de manera que els facultatius del laboratori han
d’assessorar sobre la utilització de les anàlisis i assistir
a les sessions clíniques i reunions amb els
sol·licitants.
La norma 15189 també recull aquest assessorament
dintre dels requisits tècnics relacionats amb el
personal.Així, les responsabilitats de la direcció (o la
persona en qui delegui) inclouen qüestions de tipus
professional, científic, administratives, educatives, de
consulta o assessorament a qui sol·liciti informació
sobre l’elecció i interpretació de les anàlisis i la
utilització dels serveis del laboratori. Tot i aquest
enfocament restrictiu de la norma, és desitjable que
l’oferta informativa del laboratori es faci extensiva a
tots els clients potencials, per exemple, a través d’una
pàgina web. Els laboratoris poden utilitzar estratègies
diverses per a l’assessorament, com ara, reunions
programades i documentades, lliurament de la
informació preanalítica, establiment d’algorismes
consensuats, participació en activitats d’altres serveis,
formació del propi personal perquè identifiqui la
informació, i designació de facultatius ―de
referència‖ per a cada anàlisi o grup d’elles. La
conversa i la comprensió amb els clínics és una
necessitat del laboratori. El seu assessorament és una
part molt important de la norma que pot, per
exemple, evitar la redundància en les anàlisis, o la
sol·licitud d’anàlisis no rellevants, millorar aspectes
postanalítics, com la interpretació dels resultats, però
també preanalítics, com les recomanacions relatives a
la presa de mostres. El laboratori, per la seva banda,
ha d’assumir la definició de les responsabilitats o de
la competència dels facultatius responsables de la
validació.
Tot i això, com va manifestar L. Álvarez, el
laboratori sempre ha realitzat aquestes tasques sense
haver d’estar acreditat.El que aporta la norma és
l’estandardització d’aquestes accions i la necessitat de
sistematitzar-les per a tots els casos, especialment en
aquells, no tan obvis, en què ho indica la norma.
Un últim aspecte molt rellevant és si el tractament de
les dades de caire confidencial es tracta igual en les
dues normes. A Espanya hi ha un imperatiu legal que
preval sobre les normes ISO. És la LO 15/91999 de
13 de desembre de 1999, i els dos reglaments que la
desenvolupen, que s’han de complir en les
organitzacions que treballen amb dades de nivell 3,
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 134
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
com els laboratoris clínics, al marge de l’aplicació
d’una o una altra norma ISO.
A banda, la norma ISO 9001 recull aquests aspectes
de manera inespecífica dins els apartats de control
dels registres i de preservació del producte. La norma
15189 inclou els aspectes de protecció de dades dins
els requisits de gestió, en relació a la protecció de la
informació confidencial, que remet a l’annex C, però
també com a requisit tècnic: ―tot el personal ha de
respectar la confidencialitat de la informació sobre
els pacients‖. Els annexos B i C són informatius i
recullen aspectes ètics i de protecció de dades també
contemplats pel RD esmenat, però amb un apartat
concret d’aplicació al laboratori. Està previst que la
nova versió de la norma inclogui aquests annexos
com a normatius.
En altres països hi ha lleis de la comissió nacional per
a la interpretació d’aquests aspectes o dels relacionats
amb les aplicacions informàtiques, però no s’estan
utilitzant per a la implantació de la norma 17025.
Quant a la indústria del diagnòstic in vitro, el
compromís de confidencialitat és molt estricte i ha
d’incloure no solament al personal extern, sinó
també a l’intern.
La interpretació dels requisits tècnics
Els requisits tècnics recollits per la norma 15189 fan
referència a un ampli ventall d’aspectes, des de
l’assegurament de la competència del personal, fins
l’establiment de requisits metrològics. Per debatre
sobre aquests temes, Francesca Canalias va moderar
la taula on participaven Ned Barret, Beatriz Boned,
Dolors Dot, Aina Noguera i Jesús Velasco.
La competència del personal ve garantida per dues
vies. D’una banda, cal tenir en compte la titulació
mínima exigida per la legislació i reglamentació
aplicable.D’altra banda, cal temnir present per les
activitats addicionals que estableixen els
departaments de gestió de personal dels laboratoris
públics o que desenvolupen els propis laboratoris
acreditats. Aquestes inclouen la delimitació de
l’experiència prèvia necessària, l’establiment de plans
de formació, la realització d’avaluacions o exàmens, i
la definició del procediment d’habilitació. En conjunt
permeten establir el perfil d’activitats per a les quals
estan habilitades cadascuna de les persones, així com
el Pla de Formació necessari en el laboratori.
A més d’aquestes vies, a Catalunya va haver una
iniciativa de l’Associació Catalana de Ciències de
Laboratori Clínic (ACCLC) i l’Institut d’Estudis de la
Salut (IES) per implantar un Programa d’Avaluació
de Competències Estructurades (ACOE) que no va
tenir continuïtat. A altres països, hi ha programes de
formació continuada o exàmens i, per als laboratoris
de microbiologia, és possible avaluar la capacitat a
través dels resultats de control extern de la qualitat.
Tot aquest conjunt d’activitats pot permetre detectar
les persones que encara no estan capacitades per a la
realització d’algunes tasques, i evitar que se’ls hi
assignin.
Pel que fa a la utilització de comentaris interpretatius
dels resultats als informes de laboratori, hi ha algunes
anàlisis on això és imperatiu, com ara els estudis de
metabolopaties, mentre que, en alguns casos, el clínic
prefereix realitzar la seva pròpia interpretació. Tot
depèn del nivell d’experiència del sol·licitant i de
quan s’apropi o no el resultat a allò que s’espera, i
això implica participació i comunicació entre
laboratori i sol·licitant.
És preferent que el laboratori disposi d’un conjunt
de comentaris fixos, però ocasionalment es fan
necessaris comentaris amb text lliure, preferentment
consensuats entre els diferents facultatius. Tot i que a
135 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
la taula hi va haver un acord en què aquests tipus de
comentaris els ha d'escriure el personal facultatiu,
quan recullen aspectes preanalítics, són concisos i
estan ben tipificats, també els pot introduir el
personal tècnic de laboratori. En aquests casos, es
pot automatitzar la seva introducció a l’informe de
laboratori.
Segons I. de la Villa, tal i com recull el document
CGA-ENAC-LCL: Criterios generales de acreditación del
Laboratori Clínico, els comentaris interpretatius referits
a aspectes no preanalítics, sinó analítics, són
susceptibles de ser acreditats conjuntament amb
l’anàlisi on s’apliquen com a part del resultat lliurat.
Requereixen de consens entre el personal facultatiu
del laboratori i els sol·licitants, així com de
l’estandardització del seu enunciat i, quan aquesta no
sigui possible, l’establiment d’un procediment per
definir com es crearan nous comentaris.
No hi ha una legislació concreta al respecte i els
programes de control de la qualitat extern per a
aspectes semiològicssón escassos a nivell mundial, a
diferència dels esforços orientats a la qualitat
metrològica. Idealment, els programes de control de
la qualitat, tant interns com externs, haurien
d’incloure el lliurament de comentaris.
Un altre aspecte rellevant són els canvis als sistemes
de mesura. Aquests poden estar motivats per causes
tècniques, com ara l’incompliment dels requisits
metrològics (que pot reflectir-se o no als informes de
programes de control extern de la qualitat), o la
tecnologia obsoleta, o causes econòmiques com les
decisions derivades de grans concursos. En qualsevol
cas, es fa imperativa la comunicació als clients,
especialment quan els canvis comporten
modificacions als valors de referència. Per exemple,
es pot introduir un comentari en els resultats, o bé
lliurar durant un període els resultats pels dos
sistemes de mesura.
L’origen dels valors de referència varia d’uns
laboratoris a uns altres. Són preferibles els de
producció pròpia i, si no és possible, els
multicèntrics. Però hi ha casos concrets (mostres de
líquid cefalorraquidi en pacients pediàtrics) en què
això no és possible i s’utilitzen dades bibliogràfiques
o valors subministrats pel fabricant dels equips de
reactius. En aquests casos, s’ha de validar la seva
transferibilitat a la població en què treballa el
laboratori. Quan les anàlisis pertanyen a l'àmbit de la
recerca o són molt minoritàries, es fa necessària una
validació clínica, perquè no hi ha un ―número
màgic‖, des del punt de vista estadístic, que permeti
garantir els resultats dels estudis de validació.
Els valors de referència potser han de ser modificats
quan canvien els tubs o d’altres condicions
preanalítiques, es modifiquen els sistemes de mesura,
canvia la població de referència (immigrants), o bé si
els resultats dels programes interlaboratoris així ho
indiquen. En qualsevol cas, els canvis realitzats s’han
de comunicar als sol·licitants, a través d’intranet,
correu electrònic o del propi informe de resultats...
La norma 15189 indica que els resultats recollits als
informes de laboratori clínic han d’incloure
l’estimació de la incertesa de la mesura. Alguns
experts opinen que això pot ser útil per a la
interpretació dels canvis per part dels clínics. Altres
creuen que el lliurament d’aquesta informació no es
pot realitzar als informes, perquè generaria confusió
—tot i que es pot informar en sessions—També
podria ser contemplat pels clínics com a una feblesa
del laboratori i no com un fet inherent a la pròpia
mesura, però donat que genera diferències entre els
resultats emesos per diferents analitzadors o àrees, el
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 136
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
clínic n’ha d’estar informat. Finalment, si bé la
manera d’estimar aquesta incertesa ha estat recollida
per un document de la comissió de metrologia de la
Societat Espanyola de Química Clínica (SEQC) o pot
especificar-se en documents propis de cada
laboratori, el seu valor concret és diferent per a
cadascun dels resultats emesos i els sistemes
informàtics de laboratori haurien de millorar per tal
de fer possible el lliurament d’aquesta informació.
La norma diu que el laboratori ha de participar en
programes d’intercomparació, però, quan no hi ha
programes d’avaluació externa de la qualitat per a
anàlisis molt infreqüents es pot optar per varies
opcions. Es pot no acreditar aquestes anàlisis, no
realitzar-les i remetre les nostres a centres més
especialitzats que treballin amb un nombre més gran
de mostres , o finalment intentar acreditar-les,
realitzant intercanvis amb altres centres —
preferentment també acreditats— de mostres i
resultats amb l’idea de crear xarxes internacionals.
Aquestes activitats poden donar lloc a diferents
situacions. En alguns casos, l’intercanvi no és
possible, degut al petit volum de mostra (com ara la
mesura de folat en el líquid cefalorraquidi). En altres,
no es disposa de programes de control extern de la
qualitat, però són anàlisis molt freqüents (com en el
cas del sediment urinari). Per últim, els programes no
sempre recullen tots els aspectes rellevants d'una
anàlisi (com en el cas dels aspectes preanalítics de les
anàlisis citohematològiques). Altres programes, com
els utilitzats per a estudis de malalties metabòliques,
proporcionen la informació clínica i la mostra, però
és el laboratori que decideix quines mesures
realitzar.
Els sistemes de mesura que no estan validats
comercialment han de ser validats pel laboratori que
vol ser acreditat. La norma 15189 no diu com fer-ho.
Alguns laboratoris han optat per acreditar només les
anàlisis validades comercialment, mentre d’altres
validen els seus procediments.
Per validar un sistema de mesura, la comissió de
metrologia de la SEQC ha elaborat un protocol que
defineix quines són les característiques metrològiques
per d’anàlisis quantitatives, com establir els valors
discriminants si són semiquantitatives, i com
validarles anàlisis qualitatives. En alguns casos
particulars, els resultats obtinguts s’han de valorar en
front a bases de dades o llibreries existents a la
bibliografia. Existeixen també recomanacions
internacionals que indiquen com realitzar la validació
d’un sistema de mesura. Quant a la verificació de
sistemes ja validats comercialment, la Comissió
d’Harmonització, Unitat de Negoci Corporatiu de
Suport al Diagnòstic i al Tractament de l'Institut
Català de la Salut ha elaborat un document, publicat
a In vitro veritas- Aquest document recull com realitzar
aquesta verificació tant per a anàlisis quantitatives
com qualitatives, requerint aquests darrers
l’existència de materials de referència amb i sense el
component d’interès.
El paper de la indústria del diagnòstic in vitro
Per debatre la relació entre els laboratoris i la
indústria en la implantació de la norma 15189, en
Xavier Fuentes va moderar una taula que comptava
amb la presència de diversos representants de la
indústria, Teresa Batet, Francisco Javier Gella,
Gemma Gubern, Javier Hellín i Maite Panadero.
L’acreditació ha fet que els laboratoris sol·licitessin
documentació addicional sobre alguns aspectes dels
seus productes, tot i que la major part ja es va
començar a demanar amb motiu de la certificació,
com ara fitxes de seguretat, marca de conformitat
137 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
CE i instruccions d’ús. La certificació ja va crear el
clima cultural necessari perquè els laboratoris
sol·licitessinla informació. La informació afegida per
la implantació de la norma 15189 fa referència a
dades de validació del sistema de mesura, a la
traçabilitat i la incertesa dels materials de calibratge i
la verificació d’equips en la instal·lació. En països
fora d’Europa, on s’aplicaven requisits derivats de la
norma EN 45001 relatius al calibratge d’analitzadors,
la norma 15189 ha ajudat a la indústria del diagnòstic
in vitro a centrar-se en aspectes més metrològics.
La Directiva Europea 98/79-CE, potser sense prou
difusió, determina clarament la informació necessària
i suficient que s’ha de lliurar als laboratoris, facilitant
aquest lliurament quan se sol·liciti amb motiu de
l’acreditació. La indústria té aquesta directiva molt
present, perquè té implicacions legals i comporta el
compliment de directius essencials i de les diferentes
aplicacions a cada país. Les empreses no s’han de
registrar, sinó fer un comunicat a Sanitat, presentant
la documentació del producte davant un organisme
certificat que ho notifica, i llavors accedeixen a la
marca CE. Aquesta estableix procediments i delimita
les responsabilitats i els requisits com a fabricant,
importador o distribuïdor.
Alguns usuaris assimilen CE amb FDA com a
garantia de l’acceptabilitat d’un producte, quan són
coses diferents. La marca CE implica ―un cert procés
d’estandardització‖, però no és una autorització
administrativa pròpia.
A la pregunta del moderador sobre si podem assumir
l’analogia que ―un medicament s’autoritza si cura, i
un sistema de mesura s’autoritza si diagnostica‖, els
experts concreten que la directiva defineix què és un
producte per al diagnòstic in vitro i permet
l’autocertificació o la certificació per l'organisme
notificant, sotmetent-se a auditories. La finalitat de
les directives europees és facilitar el lliure comerç i
donar seguretat a l’usuari de la utilitat d’un producte.
Els requisits inclouen la recollida de dades clíniques
per establiment del valor semiològic i aspectes
tècnics relatius a la qualitat metrològica.La marca CE
implica que el producte serveix per a l’ús previst, no
que sigui el millor, ni el més eficient, ni que tingui
millors resultats de practicabilitat, sensibilitat i
especificitat diagnòstiques, etc., que els ja existents.
El nivell d’exigència i de complexitat dels requisits a
satisfer pels productes pel diagnòstic no és tan alt
com el dels fàrmacs (que suposen inversions molt
més altes i productes introduïts al mercat en nombre
molt més escàs). Tot i això, la directiva europea
demana conèixer el rendiment d'un producte per al
diagnòstic que s’ha introduït al mercat, determina la
fabricació i producció, i estableix un sistema de
comunicacions d’errors o problemes (al Ministeri i
als usuaris). Els circuits són similars als establerts per
l’Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios-
Les exigències, però, són menors, perquè també el
risc s’entén que, en general, és menor per als
productes de diagnòstic que pels fàrmacs —on
l’usuari final no és el professional, sinó el pacient
(excepte per a productes d’autodiagnòstic)—, i es pot
valorar positivament que part de l’avaluació la faci el
laboratori.
D’altra banda, la coordinació europea sobre
organismes oficials o notificadors és poca. S’hauria
de crear una base de dades europea que facilités el
lliurament d’informació per part de proveïdors de
productes pel diagnòstic. Tanmateix, si hi ha
coordinació entre autoritats davant la detecció de
problemes i l’informe a totes les autoritats
competents.
In vitro veritas 2011; 12:126-139 Aurora Blanco Font 138
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
La norma 15189 que s’aplica als laboratoris no té un
equivalent idèntic a la indústria del diagnòstic in vitro.
Hi ha algunes normatives, com ara les normes de
bona manufactura, però mentre la millora contínua i
la satisfacció fidelitzen al client, el compliment
d’aquestes normes no aporta avantatges comercials,
ni és una exigència del mercat, ni en millora les
vendes.
Dins la indústria de diagnòstic in vitro, sovint els
proveïdors de reactius i d’instruments de mesura no
són els mateixos. Poden donar-se diverses situacions
i es pot validar un reactiu per utilitzar-lo en d’altres
instruments o al revés. Si el proveïdor no ho fa, ho
ha de fer l’usuari o, en col·laboració, els dos. Quan es
tracta del mateix reactiu utilitzat en sistemes de
mesura similars, probablement es compliran les
especificacions, però és crític que el fabricant dels
materials de calibratge sigui el mateix que el dels
reactius, perquè segurament no seran commutables.
Cada vegada que es realitzen modificacions sobre
mètodes validats, aquestes han de ser validades, i
també, si hi ha un canvi de mètode..
La documentació que acompanya els materials de
calibratge utilitzats per al diagnòstic no sempre
inclou la traçabilitat a unitats SI. Poden tenir
traçabilitat només a unitats arbitraries establertes pel
fabricant. Aquesta traçabilitat ha de ser-hi, perquè és
requisit de la directiva europea. Quant a l’incertesa
dels valors assignats a aquests materials, no se
subministra de manera sistemàtica, sinó només sota
demanda del client, sigui per temes mediambientals,
sigui per manca de promoció per part de la FDA,
sigui per política de l’empresa que creu que pot
confondre a alguns clients. En qualsevol cas, els
experts coincideixen en la necessitat de subministrar
productes que permetin obtenir resultats
comparables en el temps o entre diferents països.
Una informació també continguda en la
documentació que acompanya als sistemes de mesura
és la relativa als valors de referència. Aquests estan
definits per a una certa població de referència i és el
laboratori que ha de determinar si són equiparables a
la població sobre la que treballarà. Els laboratoris
han de ―verificar‖ les dades de la bibliografia o les
subministrades pel fabricant. Per la seva part, els
proveïdors han de proporcionar mètodes fiables i
valors traçables i recolzar el laboratori en la
producció de valors de referència propis o en la
participació en estudis multicèntrics. S’ha d’assolir un
consens entre la indústria del diagnòstic in vitro i els
laboratoris clínics sobre la interpretació i compliment
dels requisits relacionats amb els valors de referència
fisiològics de la Directiva Europea 98/79-CE i de la
norma ISO 15189:2007.
Els diferents sistemes de mesura no proporcionen
resultats intercanviables, perquè les seves traçabilitats
són diferents i per tant, els valors de referència han
de ser diferents. Idealment, l’Institut Nacional de
Metrologia hauria de disposar de ―patrons‖ comuns,
i tant els laboratoris com la indústria treballen
conjuntament en aquesta línia (com en el cas de
l’hemoglobina glicada). Fins fa poc temps, el millor
proveïdor d’aquests materials era l’Organització
Mundial de la Salut (OMS) —sense tenir relació amb
la indústria— o organitzacions relacionades amb la
metrologia.
El que l'ENAC sol·licita com a compliment dels
requisits de la norma 15189 és, no tant que el
laboratori hagi creat els seus propis valors de
referència, sinó que en documenti l’origen, el
contrasti amb la traçabilitat i l’apliqui als informes de
laboratori clínic, existint actualment un Comitè de la
IFCC (el Comitè Conjunt de Guies en Metrologia
139 Aurora Blanco Font In vitro veritas 2011; 12:126-139
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv131.pdf
(JCGM)) que treballa en l’assignació de valors a
mètodes de referència.
Conclusions
El President del simpòsium, X. Fuentes, va recordar
el manifest pel qual la Junta Directiva de l’ACCLC,
reunida el 23 de febrer de 2009, va expressar el seu
ple recolzament al procés d’acreditació seguint la
norma ISO 15189 i va recomanar a tots els
laboratoris clínics de Catalunya que assoleixin
aquesta acreditació.
Finalment, X. Fuentes i la Secretària Tècnica, F.
Canalias, amb la intervenció dels professionals
assistents, van elaborar les conclusions consensuades
més rellevants d’aquest simpòsium:
1. Els laboratoris han d’intentar acreditar-se
per la norma ISO 15189.
2. La decisió d’acreditar-se passa per la direcció
dels laboratoris, amb la col·laboració de tots
i el suport de les unitats de gestió de la
qualitat.
3. L’objectiu és assolir el reconeixement de la
competència tècnica i millorar la percepció
de la qualitat del treball.
4. La satisfacció dels requisits de la norma ISO
9001 comporta la satisfacció dels requisits de
gestió de la norma ISO 15189 i facilita
l’assoliment de l’acreditació.
5. El sistema de gestió documental implantat
per a laboratoris certificats compleix els
requisits de la norma ISO 15189.
6. L’assegurament de la competència del
personal és un dels requisits difícil d’assolir
pels laboratoris.
7. Seria desitjable l’existència d’una normativa
específica per a l’avaluació de la competència
tècnica del personal.
8. L’establiment i la validesa dels valors de
referència continuen sent un problema a
resoldre pels laboratoris clínics.
9. Cal promoure la formació de tots els tipus
de personal i la difusió de la informació
sobre els conceptes de traçabilitat i incertesa.
Bibliografia
1. Asociación Española de Normalización y Certificación. Laboratorios clínicos -- Requisitos particulares para la calidad y la competencia. UNE-EN ISO 15189:2007. Madrid: AENOR; 2007.
2. Asociación Española de Normalización y Certificación. Sistemas de gestión de la calidad. Requisitos. UNE-EN ISO 9001:2008. Madrid: AENOR; 2008.
3. Canalias Reverter F, Fuentes Arderiu X. La certificació i l'acreditació del laboratori clínic. In vitro veritas 2003;4: <http://www.acclc.cat/continguts/ivv057.pdf> (accés: 2011-7-20).
4. Dybkaer R. Acreditació dels laboratoris clínics mitjançant la norma ISO 15189:2003. In vitro veritas 2003;4: <http://www.acclc.cat/continguts/ivv047.pdf> (accés: 2011-7-20).
5. IFCC / EMD Committee on Clinical Laboratory Medicine. IFCC Statement on the use of ISO 15189 in the acreditation of medical laboratories. June, 2007.
6. Practical Application of ISO 15189 by accreditation bodies - A Comparison with ISO/IEC 17025 – 2004. <http://www.ifcc.org/PDF/150412200403.pdf> (accés: 2011-7-20).
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv132.pdf 140
_________________________________________________________________________________________
Resum de la quarta sessió del I Curs de Benchmarkin g sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Qualitat
analítica: seguiment”
Raül Rigo Bonnin
Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital Universitari de
Bellvitge, L’Hospitalet
_________________________________________________________________________________________
El dia 13 d’abril de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col�legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la quarta
sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Qualitat analítica:
seguiment” impartida per Raül Rigo Bonnin, Unitat de Control de la Qualitat, Laboratori Clínic, Hospital
Universitari de Bellvitge, L’Hospitalet.
In vitro veritas 2011;12:140-142
ISSN: 1697-5421
Actes-resums
141 Raül Rigo Bonnin In vitro veritas 2011;12:140-142
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv132.pdf
Introducció
La imprecisió, el biaix i, per tant l’error de mesura
poden variar amb el temps per l’envelliment d’un
sistema de mesura o per variacions en les condicions
del seu funcionament. Des d’un punt de vista
estrictament metrològic, aquest és el motiu pel qual
és necessari dur a terme un seguiment de la qualitat
analítica (metrològica).
Un altre motiu pel qual és necessari dur a terme un
seguiment de la qualitat metrològica està relacionat
amb aspectes semiològics. La imprecisió i el biaix
dels sistemes de mesura de les magnituds biològiques
poden influir sobre la interpretació clínica dels valors
mesurats que produeixen, així, per exemple, quan les
magnituds biològiques es mesuren amb finalitat
diagnòstica, l'aparició de biaixos o imprecisions
diferents als que existien en el moment en què es
van obtenir els valors de referència biològics,
condueix a un increment de valors mesurats
falsament per davall o per damunt dels límits de
referència biològics. Per altra banda, si les magnituds
biològiques es mesuren per al monitoratge d'una
malaltia, una variació de la imprecisió o del biaix pot
donar lloc que es prenguin decisions equivocades
sobre la significació d'alguns canvis observats en els
pacients. Per aquesta raó, mentre estiguin en ús els
límits de referència biològics cal mantenir la
imprecisió i el biaix existents durant el període de
producció dels valors de referència biològics. Així
doncs, és necessari que cada laboratori treballi
sempre amb la imprecisió i biaix que hi havia durant
el període de producció dels valors de referència
biològics i que fixi quins són els valors màxims
permesos per a aquestes característiques
metrològiques (requisits metrològics) per a cada ús
clínic.
Per altra banda, un laboratori clínic genera valors
mesurats que permeten dur a terme la prevenció, el
diagnòstic, el pronòstic o el seguiment d’una malaltia.
Un valor mesurat serà acceptable sempre i quan els
errors metrològics no enfosqueixin la finalitat del seu
ús clínic. Per aquest motiu és necessari que cada
laboratori conegui quin és l’error de mesura i que fixi
el seu un valor màxim permès (requisit metrològic).
Seguiment de la qualitat analítica
Una de les maneres en què un laboratori clínic pot
dur a terme un seguiment de la qualitat metrològica
dels seus sistemes de mesura és mitjançant la
participació en programes d’avaluació externa de la
qualitat. Existeixen dos tipus de programes
d’avaluació externa de la qualitat:
• els programes de control intern de la qualitat
interlaboratorials que permeten conèixer la
imprecisió i el biaix i,
• els programes d'avaluació externa de la
qualitat pròpiament dits, anomenats
comunament “programes
d’intercomparació”, que permeten conèixer
l’error de mesura.
Programes de control intern de la qualitat interlaboratorials
Es defineixen com un conjunt d’activitats de
diversos laboratoris clínics, que comparteixen un
mateix lot d’un material de control per al seu control
intern de la qualitat i envien periòdicament els seus
valors mesurats de control a l’organització que els
subministra el material de control, destinades a
l’obtenció d’algunes característiques metrològiques
dels sistemes de mesura individuals i del conjunt dels
altres laboratoris (imprecisió interdiària i biaix) (1).
Els materials de control poden ser valorats o sense
valorar, però el seu valor es manté durant un període
In vitro veritas 2011;12:140-142 Raül Rigo Bonnin 142
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv132.pdf
de temps llarg i són els mateixos materials que
s'utilitzen per verificar les sèries de valors mesurats.
A mode d’exemple, s’indiquen alguns programes de
control intern de la qualitat interlaboratorials:
- UNITY de BioRad Laboratories. En aquest
programa participen laboratoris que
mesuren, mitjançant diferents sistemes de
mesura de diverses empreses de diagnòstic in
vitro, magnituds bioquímiques,
hematològiques, immunològiques i
microbiològiques.
- QCP (Quality Control Program) de
Instrumentation Laboratories. En aquest
programa participen laboratoris que
mesuren, mitjançant diferents sistemes de
mesura d’una mateixa empresa de diagnòstic
in vitro, diferents magnituds
hemostasiològiques.
- QCS (Quality Control Service) de Roche
Diagnostics. En aquest programa participen
laboratoris que mesuren, mitjançant
diferents sistemes de mesura d’una mateixa
empresa de diagnòstic in vitro, diferents
magnituds bioquímiques.
Programes d'avaluació externa de la qualitat
Es defineixen com un conjunt d’activitats de
diversos laboratoris clínics que es realitzen de
manera esporàdica però periòdica i que permeten
conèixer l’error de mesura en comparar un valor
mesurat de control amb el valor convencional
corresponent a aquest material de control (1). Els
materials de control presenten valors no coneguts
pels laboratoris participants i per tant, les diferents
magnituds biològiques es mesuren “a cegues”.
Com exemples de programes d’avaluació externa de
la qualitat podem destacar l’americà EQAS (External
Quality Assurance Services) de BioRad Laboratories i
diversos programes de l'United Kingdom National
External Quality Assesment Service (UK-NEQAS)
del Regne Unit, de la Fundació Pel Control de la
Qualitat dels Laboratoris Clínics (FPCQLC) de
Catalunya i del Referenzinstitut für Bioanalytik (RfB)
d’Alemanya. En tots ells, participen laboratoris que
mesuren, mitjançant diferents sistemes de mesura de
diverses empreses de diagnòstic in vitro, magnituds
bioquímiques, hematològiques, immunològiques i
microbiològiques.
Interpretació dels programes d’avaluació externa de la qualitat
Un dels principals inconvenients que presenten tots
els programes d’avaluació externa de la qualitat és
que utilitzen diferents estadístics matemàtics per
decidir si les esmentades característiques
metrològiques són o no acceptables (criteris
metrològics) sense considerar aspectes semiològics.
Per tal de facilitar la tasca dels laboratoris clínics,
l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori
Clínic (ACCLC) ha publicat dues guies (2, 3) que
faciliten la interpretació dels diferents programes
d’avaluació externa de la qualitat considerant
aspectes metrològics i semiològics.
Bibliografia
1. Fuentes Arderiu X. Bioquímica Clínica [diccionari]. Barcelona: Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, Edicions Universitat de Barcelona, Eumo; 1999.
2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per al control intern de la qualitat de la mesura de magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2006;7. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv088.pdf> (accés: 2011-07-05).
3. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Guia per a la interpretació dels valors mesurats de control dels programes d’avaluació externa la qualitat per a les magnituds biològiques utilitzant materials de control. In vitro veritas 2011;12:91-101.
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv133.pdf 143
_________________________________________________________________________________________
Resum de la cinquena sessió del I Curs de
Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics:
“Indicadors de gestió al laboratori clínic”
Glòria Soria Guerrero
Adjunta a Gerència, Laboratori de Referència de Catalunya, El Prat de
Llobregat
_________________________________________________________________________________________
El dia 18 de maig de 2011 va tenir lloc, a la seu del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, la
cinquena sessió del I Curs de Benchmarking sobre la Gestió dels Laboratoris Clínics: “Indicadors de
gestió al laboratori clínic” impartida per Glòria Soria Guerrero, Adjunta a Gerència, Laboratori de
Referència de Catalunya, El Prat de Llobregat.
In vitro veritas 2011;12:143-145
ISSN: 1697-5421
Actes-resums
144 Glòria Soria Guerrero In vitro veritas 2011;12:143-145
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv133.pdf
1. Introducció
Són realment útils els indicadors?
Passem més temps obtenint-los o analitzant-
los?
De quines àrees cal tenir-ne?
Qui els ha de manegar?
Com s’han de presentar?
Ens permeten comparar-nos amb altres
laboratoris?
Aquesta sessió, a través del debat amb els assistents,
va tractar de donar respostes a aquestes qüestions,
compartint experiències per treure el màxim partit als
indicadors.
2. Com han de ser els indicadors?
Les organitzacions excel·lents gestionen mitjançant
un conjunt de sistemes i processos que els permeten
prendre decisions de manera eficaç. Per fer-ho cal
disposar de mesures periòdiques per disposar de
dades objectives que sustentin l’avanç de
l’organització cap als objectius proposats.
Els sistemes d’indicadors permeten estructurar la
mesura i assegurar la qualitat de la informació
emprada en la presa de decisions.
La norma ISO 66175:2003 (1), pot ser útil per ajudar
a les organitzacions en aquest àmbit.
Els indicadors han de ser:
Alineats: relacionats amb objectius
estratègics de l’organització.
Útils: relatius a processos importants o
crítics.
Mesurables: expressables de manera
quantitativa.
Disponibles: fàcils d’obtenir en temps real.
Vàlids: capaços de mesurar el que volem
mesurar.
Sensibles: capaços de detectar canvis de
tendència.
Comparables en el temps.
Simples:
o Comprensibles.
o De fàcil elaboració.
Visibles: exposats a tota l’organització.
Definits formalment amb:
o Nom
o Font d’informació
o Període de temps
o Càlcul
o Modalitat de presentació
o Límits i toleràncies
o Responsables
Una organització hauria de tenir indicadors de tots
els seus processos, especialment dels crítics i
estratègics.
Els indicadors s’han de revisar periòdicament amb
tots els agents implicats.
3. Quadre de comandament
El quadre de comandament integral, basat en les
teories de Kaplan i Norton (2), està implantat en
moltes organitzacions, i pot rebre diferents noms,
com Balanced Scorecard, Informe de gestió o
Informe de direcció. Es tracta d’una eina per
administrar organitzacions en base a l’estratègia
definida.
Serveix per comunicar l’estratègia a tots els nivells de
l’organització, coordinar els diferents departaments, i
mostrar com la feina diària de cadascú contribueix als
objectius globals, fet que motiva al personal.
145 Glòria Soria Guerrero In vitro veritas 2011;12:143-145
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv133.pdf
El quadre de comandament integral permet una
mesura objectiva per:
Conèixer com està l’organització.
Guiar en la millora contínua.
Veure tendències i evolució en el temps.
Valorar on posar els recursos.
Prendre decisions basades en fets i
comprovar els seus efectes.
És un instrument per controlar si l’organització
aconsegueix els seus objectius i corregir les
desviacions respecte a l’estratègia planificada.
4. Benchmarking
Benchmarking és un anglicisme que es defineix com
el procés sistemàtic de comparar-se amb altres
organitzacions amb el propòsit de transferir el
coneixement en les millors pràctiques i la seva
aplicació.
La comparació dels indicadors permet situar
l’organització dins el context nacional i internacional.
Existeixen diferents iniciatives d’intercomparació
d’indicadors dins organitzacions com l’Institut Català
de la Salut o el Laboratori de Referència de
Catalunya.
Els programes anònims d’intercomparació, ja siguin
nacionals com internacionals, demanen informació
sobre:
Context assistencial.
Activitat detallada.
Nombre i categoria de treballadors.
Cost de personal, reactius, fungibles i
amortitzacions.
Indicadors de gestió i qualitat.
Amb aquesta informació es comparen indicadors de:
Demanda.
Productivitat.
Eficiència.
Qualitat
Els resultats obtinguts permeten al laboratori
conèixer la seva situació en comparació amb altres
laboratoris, analitzar els motius d’aquest
posicionament i decidir si cal actuar per canviar-lo.
5. Bibliografia
1. Asociación Española de Normalización y Certificación. Sistema de la calidad. Guía para la implantación de sistemes de indicadores. UNE-EN ISO 66175:2003. Madrid: AENOR; 2003.
2. Kaplan RS, Norton DP. The balanced scorecard—Measures that drive performance. Harv Bus Rev 1992;70:71-79.
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv134.pdf 146
__________________________________________________________________________________________
Reflexions sobre les sol·licituds d ’exàmens de
laboratori clínic
Ana Argudo Ramírez1, Laura Altimira Queral2, Dolors Dot Bach1, Xavier
Fuentes Arderiu1
1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat
2Laboratori Clínic, Hsopital Sant Joan de Déu, Esplugues de Llobregat
_________________________________________________________________________________________
En l'àmbit del laboratori clínic, una petició (o full de
petició) de laboratori clínic és un document que
conté les dades identificatives d'un pacient, les
propietats biològiques de les quals se sol·licita
l'examen i la identificació de qui ho sol·licita (1). El
document al que fa referència la definició anterior
tant pot ser de paper com electrònic.
Per tal que la comunicació entre la persona que
emplena la petició i el laboratori clínic sigui òptima,
la nomenclatura emprada per a la descripció de les
propietats biològiques de les que se sol·licita
l’examen és un aspecte important a tenir en compte.
Malgrat això, fins ara no s'ha publicat cap
recomanació sobre com s'han de descriure les
propietats biològiques en una petició.
A la Taula 1 s'exposen, per a dues propietats
biològiques, nou exemples de descripcions més o
menys ambigües, que es poden utilitzar a l'hora de
sol·licitar el seu examen.
1 NPU02508 // NPU03578
2 Ferro // T4
3 Srm—Ferro // Srm—T4
4 Pla—Ferro // Pla—T4
5 Siderèmia // Tiroxinèmia
6 Srm—Ferro(II+III) // Srm—Tiroxina
7 Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina
8 Srm—Ferro(II+III); c.subst. // Srm—Tiroxina; c.subst.
9 Pla—Ferro(II+III); c.subst. // Pla—Tiroxina; c.subst
Taula 1. Exemples de descripcions de propietats biològiques usades en les peticions de laboratori clínic.
Probablement, l’aspecte més important a destacar és
que cadascun dels tipus de descripció anteriors
conté diferents graus d'informació. Així, tant del
primer (NPU02508 // NPU03578) com del novè
tipus de descripció (Pla—Ferro(II+III); c.subst. //
Pla—Tiroxina; c.subst.) es pot dir que tenen la
mínima ambigüitat i per tant, una única interpretació
possible; tanmateix el primer és totalment críptic, i
In vitro veritas 2011; 12:146-149
ISSN: 1697-5421
Reflexió-opinió
147 Argudo et al. In vitro veritas 2011; 12:146-149
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv134.pdf
no es pot saber quines propietats biològiques
corresponen als codis, a no ser que es disposi d'un
document on s'indiqui de quina propietat biològica
es tracta. El segon tipus de descripció (Ferro // T4)
és massa simple pel que fa al significat, ja que només
fa referència al component però no informa sobre la
propietat que es vol examinar i, lògicament, pot
causar confusió.
En relació al sistema que es desitja estudiar, cal fer
un aclariment sobre la descripció de les propietats
biològiques: amb independència que les mesures es
facin en sèrum o en plasma, per a la descripció de les
propietats biològiques s’ha d’indicar el plasma (Pla)
com a sistema, ja que és el que té importància des del
punt de vista fisiopatològic (2).
El tercer (Srm—Ferro // Srm—Tiroxina), el quart
(Pla—Ferro // Pla—T4) i el cinquè tipus de
descripció (Siderèmia // Tiroxinèmia) són semblants
pel que fa a la informació que contenen, ja que tots
tres informen sobre el component considerat, encara
que són diferents en relació al sistema descrit, però
cap dels tres diu res de la propietat biològica
implicada (per exemple, no se sap si es vol mesurar la
concentració de substància o la de massa). A més, el
cinquè tipus de descripció (Siderèmia //
Tiroxinèmia) s’allunya molt de les recomanacions per
als informes de laboratori clínic emeses per les
organitzacions científiques nacionals (2) i
internacionals (3), la qual cosa dificulta la
comprensió de la informació. El sisè (Srm—
Ferro(II+III) // Srm—Tiroxina) i el setè tipus de
descripció (Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina),
tenen els mateixos problemes que el tercer i el quart,
encara que aportin més informació (com ara el grau
d’oxidació o el nom complet) sobre el component en
estudi.
L'ús òptim i l'interès en cadascuna de les
descripcions anteriors hauria de dependre de les
necessitats i del tipus de professional que les
requereixi. Per exemple, el primer tipus de descripció
(NPU02508 // NPU03578) podria ser realment útil
per al professional informàtic o administratiu, degut
a la seva metodologia de treball. En el cas del
professional del laboratori clínic es requeriria el novè
tipus de descripció (Pla—Ferro(II+III); c.subst. //
Pla—Tiroxina; c.subst.) per tal d’obtenir ràpidament
la màxima informació possible. Però, per al metge
sol·licitant potser n'hi hauria prou amb el setè tipus
de descripció (Pla—Ferro(II+III) // Pla—Tiroxina).
L'ús dels altres tipus de descripcions hauria de ser
avaluat amb precaució degut a la repercussió que
podria derivar-se de la manca d'informació que
contenen.
Per tant, es pot dir que la millor opció dependrà de
les necessitats de cada professional que l’hagi de fer
servir. Podria ser responsabilitat de l'especialista de
laboratori clínic, valorar i decidir quina suposaria la
millor opció segons l’ús que se'n hagi de fer. Això
sense oblidar que la forma més adequada d'expressar
un examen de laboratori en la petició i en l'informe
de laboratori clínic no ha de ser necessàriament la
mateixa, si més no, fins que una autoritat científica
publiqui una recomanació dient el contrari.
Un altre aspecte a considerar són les diferents
opcions que existeixen a l'hora d’escriure la petició.
Com és ben sabut, l'opció que s'utilitza actualment
de forma majoritària per sol·licitar exàmens de
laboratori clínic consisteix en què el metge clínic
selecciona una per una les propietats biològiques
que creu convenients i les inclou en la petició.
L’opció següent, pel que fa a la freqüència d'ús,
consisteix en el fet que el metge sol·licitant, per a
In vitro veritas 2011; 12:146-149 Argudo et al. 148
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv134.pdf
l'estudi d’una entitat nosològica, seleccioni un o més
conjunts ("perfils") de propietats biològiques,
acordats prèviament entre els metges clínics i els
facultatius del laboratori clínic. En aquesta opció,
quan és convenient, el metge clínic també pot
sol·licitar exàmens de laboratori clínic individuals.
Una altra opció, que s’utilitza sovint, és la de les
anomenades anàlisis condicionades. En aquesta
opció el metge clínic sol·licita l’examen d’unes
propietats biològiques i —en funció dels resultats
obtinguts i d’acord amb uns algorismes prèviament
establerts— d’una forma automàtica o amb la
intervenció dels facultatius del laboratori, s’inclouen
o eliminen de la petició una o més propietats
biològiques. Com en el cas anterior, l’opció també
permet que el metge pugui sol·licitar exàmens de
laboratori individuals que no desencadenin cap
anàlisi condicionada.
Una altra alternativa, poc utilitzada, consisteix en
sol·licitar un estudi in vitro d'una entitat nosològica
concreta; per exemple: estudi in vitro d'una anèmia
ferropènica, estudi in vitro d'un possible infart agut
de miocardi, estudi in vitro d'un pacient ictèric, estudi
in vitro de la funció hepàtica. En aquesta opció, el
metge sol·licitant transfereix als facultatius del
laboratori clínic la responsabilitat de seleccionar els
exàmens de laboratori clínic que s'han de dur a
terme segons les dades clinicobiològiques
disponibles del pacient. En la pràctica, quan la
petició de l'estudi in vitro arriba al laboratori clínic,
un especialista d'aquest laboratori sol·licita els
exàmens de laboratori clínic apropiats. En aquest
darrer cas, com que es tracta d'un estudi in vitro, seria
raonable que els valors obtinguts anessin
acompanyats, quan fos convenient, d'un comentari
interpretatiu. Aquest comentari podria ser variable i
subjectiu, depenent del facultatiu del laboratori
clínic que el realitzi, o bé fix i consensuat
prèviament entre els facultatius del laboratori clínic.
Aquesta última opció és la preferent, sempre que
sigui possible (4).
Una de les conclusions a les que es pot arribar
després d'aquestes reflexions és que encara hi ha
alguns aspectes relacionats amb les peticions de
laboratori clínic que, tot i ser senzills, continuen sent
conflictius. Habitualment, les problemàtiques
relacionades amb l’informe de laboratori clínic es
resolen de manera individual, és a dir, que cada
professional decideix el que li sembla millor o més
apropiat per a cada cas. Idealment, s’hauria d’intentar
estandarditzar i harmonitzar els procediments
relacionats amb la sol·licitud d’exàmens de laboratori
clínic, amb la finalitat que la forma de fer preguntes i
respondre-les fos la mateixa per a tothom.
Bibliografia
1. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Diccionari de gestió del laboratori clínic [Preparat per Miró Balagué J, Fusté Ventosa M, Nicolau Costa J, Hornos Vila JI, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2002:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv038.pdf> [Accés: 2011-08-17].
2. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura, unitats i codis de les propietats biològiques [Preparat per Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2011; 12:15-78:<http://www.acclc.cat/continguts/IVV_Article_125.pdf > [Accés: 2011-09-08].
3. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences-I. Syntax and semantic rules [Preparat per Olesen H]. Pure Appl Chem 1995;67:1563-74.
4. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. A propòsit dels comentaris interpretatius. [Preparat per López Martínez R, Martí Marcet MI, Miserachs Busqué N]. In vitro
149 Argudo et al. In vitro veritas 2011; 12:146-149
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv134.pdf
veritas2006:<http://www.acclc.cat/continguts/ivv082.pdf> [Accés: 2011-09-08].
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf 150
__________________________________________________________________________________________
Naturalesa de les propietats biològiques examinades
al laboratori clínic
Xavier Fuentes Arderiu1, Jaume Miró Balagué2
1Laboratori Clínic, Hospital Universitari de Bellvitge, L’Hopitalet de Llobregat
2Laboratori Clínic, Hospital de Viladecans, Viladecans
_________________________________________________________________________________________
1. Introducció
En l'àmbit científic i tecnològic s’examinen
propietats molt diverses, des de les més conegudes,
com ara les propietats organolèptiques (olor, sabor,
color, etc.), fins a les que requereixen mètodes més o
menys complexos per ser examinades. En
fisicoquímica s’estudien les propietats col·ligatives
(pressió de vapor, pressió osmòtica, punt de
congelació, punt d'ebullició, etc.), en mineralogia les
propietats cristal·logràfiques, en ciències de la salut
les propietats farmacològiques d’algunes molècules,
o les propietats que caracteritzen certes espècies
bacterianes, o propietats biològiques amb interès
mèdic, entre d'altres.
En les ciències de laboratori clínic una propietat
biològica és una propietat d’un sistema biològic humà
l’examen de la qual té interès sanitari. Les principals
propietats biològiques són les que consten als
catàlegs de serveis o prestacions dels laboratoris
clínics (1), i el concepte propietat és una peça clau de
l'entramat conceptual de les ciències de laboratori
clínic. Els conceptes i els termes dels que es parla en
aquest article són aplicables, per extensió, als
laboratoris dedicats als exàmens in vitro d’interès
veterinari.
L’objectiu d’aquest article és aprofundir en la
naturalesa de les propietats biològiques que
s’examinen al laboratori clínic, tenint en comte els
conceptes i la terminologia recomanada per les
institucions internacionals, i adoptada per
l’Associació Catalana de Ciències de Laboratori
Clínic.
2. Objectes
D’acord amb l’Organització Internacional de
Normalització, un objecte és «allò que es pot
percebre o concebre» (2). Als objectes, en el
llenguatge comú, també se'ls denomina cosa, entitat,
ens, element, etc. Els objectes poden ser imaginaris
(ex.: el déu Zeus, un analitzador perfecte) o reals, que
In vitro veritas 2011; 12:150-159
ISSN: 1697-5421
Reflexió-opinió
151 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
al seu torn poden ser materials (ex.: una mostra
d'orina, una pipeta, un pacient) o immaterials (ex.:
l'electromagnetisme, un acord verbal). Aquest article
fa referència, només, a objectes materials.
Els objectes poden formar grups, jerarquitzats o no,
anomenats classes. Si les classes estan jerarquitzades,
com més gran sigui el nivell jeràrquic d’una classe,
més gran serà el nombre d'objectes que conté,
mentre que la classe més petita conté un únic
objecte: un individu.
Els objectes més estudiats per les ciències de
laboratori clínic són els sistemes biològics humans i
els seus components (anomenats constituents per
alguns autors). Un sistema, sigui biològic o no, es
defineix com un «conjunt d'objectes mútuament
relacionats o que interactuen» (3). Cal tenir en
compte que tots els sistemes són objectes però no
tots els objectes són sistemes; i també que tots els
sistemes són conjunts, però no tots els conjunts són
sistemes.
Naturalment, els sistemes biològics que tenen interès
en les ciències del laboratori clínic són aquells en què
es produeixen canvis relacionats amb entitats
nosològiques. L’Associació Catalana de Ciències de
Laboratori Clínic ha publicat una relació dels
principals sistemes biològics estudiats al laboratori
clínic (1).
Els components dels sistemes biològics dels que
s'ocupen les ciències de laboratori clínic són entitats
moleculars —anomenades ―analits‖ en química
analítica—, entitats biològiques, com ara cèl·lules,
microorganismes i paràsits, i processos (fisiològics o
patològics). Tots els sistemes són components d'altres
sistemes superiors (amb l'excepció de l'Univers);
ocasionalment convé destacar algun d’aquests
sistemes superiors que s’anomenen supersistemes.
Les entitats moleculars d'interès en les ciències de
laboratori clínic són àtoms (amb algun grau
d'oxidació), molècules, fragments de polímers, ions o
radicals. Aquestes entitats moleculars poden ser
components endògens o exògens (també anomenats
xenobiòtics, entre els quals s'inclouen els fàrmacs). De
vegades l’estructura química i la massa molar de les
entitats moleculars es coneix perfectament (ex.:
glucosa, colesterol, tiroxina), però hi ha ocasions en
què no es coneix exactament la isoforma present en
el sistema biològic en estudi (ex.: prolactina, antigen
carcinoembriogènic, anticòs(IgG) contra el virus de
l’hepatitis C) i, lògicament, només es té un
coneixement aproximat de la seva massa molar.
Pel que fa a les entitats biològiques que poden
trobar-se en els sistemes biològics estudiats al
laboratori clínic, les més importants són les entitats
cel·lulars de la sang, els bacteris, els fongs, els virus i
els paràsits.
Dins dels sistemes biològics s’esdevenen processos.
Aquests processos biològics també es consideren
com a components d'aquests sistemes. Entre els
processos biològics amb més interès per a les
ciències de laboratori clínic destaquen els relacionats
amb la coagulació sanguínia, les excrecions urinàries i
les secrecions endocrines.
3. Propietats
Tots els objectes tenen propietats; algunes d’aquests
propietats els caracteritzen (4). Des del punt de vista
ontològic (filosòfic), una propietat és «allò que quan
és posseït per un objecte contribueix a que aquest
objecte sigui com és» (5). El concepte propietat no fa
referència a cap objecte concret, tal com indica
l'article indeterminat que el precedeix en la seva
definició.
In vitro veritas 2011; 12:150-159 Fuentes et al. 152
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
Des del punt de vista de les ciències de laboratori
clínic, el Comitè Europeu de Normalització, en la
norma EN 1614:2006 (6), defineix propietat com un
«atribut d’un sistema que descriu un estat o un
procés inherent a aquest sistema, incloent-hi
qualsevol dels seus components». Aquesta definició
coincideix amb la proposada per René Dybkær, un
dels autors que més aportacions ha fet en l’àmbit de
les ciències de laboratori clínic sobre aquest tipus de
coneixements (7); té l’inconvenient, però, de recórrer
al terme atribut que els diccionaris generals de la
llengua catalana (també els de la llengua anglesa)
consideren sinònim del terme propietat, la qual cosa
dona lloc a una definició circular no acceptable.
Heus aquí alguns exemples de propietat:
tenir color groguenc
ser del sexe femení
ser d’ètnia pigmea
tenir grup sanguini AB
tenir una concentració de substància de
colesterol de 5,2 mmol/L
tenir una fracció de volum d’eritròcits a la sang
de 0,48
Com s’ha vist en els exemples, les propietats poden
fer referència a aspectes no quantificables (qualitats)
o a aspectes quantificables (quanties), i com senyala
la seva definició ontològica, una propietat pot ser
posseïda per un objecte:
un líquid cefal·loraquidi de color groguenc
una pacient de sexe femení
un pacient d’ètnia pigmea
uns eritròcits del grup sanguini AB
un plasma amb una concentració de substància
de colesterol de 5,2 mmol/L
una sang amb una fracció de volum d’eritròcits
de 0,48
El concepte (i el terme) propietat fa al·lusió indistinta
a conceptes molt relacionats però que tenen diversos
graus d’ambigüitat respecte a l’objecte posseïdor de
la propietat de què es tracti. Així, de qualsevol dels
conceptes següents es pot dir que es tracta d’una
propietat:
concentració de substància
concentració de substància de colesterol
concentració de substància de colesterol en el plasma
concentració de substància de colesterol en el plasma del
pacient ABC, el dia D, a l'hora H
Per tal de reduir aquesta ambigüitat, el terme propietat
sembla raonable acompanyar-lo d’un adjectiu que
indiqui el nivell de concreció respecte a l’objecte
posseïdor de la propietat. D’acord amb aquesta idea,
a més del concepte propietat, es poden utilitzar els
conceptes i termes següents:
(I) propietat genèrica, quan no es fa referència a cap
sistema ni a cap component (ex.: concentració de
substància),
(II) propietat subgenèrica, quan no es fa referència a cap
sistema, però si a un component concret d’algun
sistema (ex.: concentració de substància de
colesterol),
(III) propietat específica, quan es fa referència de forma
inconcreta a un sistema, o a un sistema i alguns dels
seus components (ex.: concentració de substància de
colesterol en el plasma sanguini),
(IV) propietat individual, quan es fa referència a un
sistema concret, o a un sistema concret i alguns dels
seus components, definit en el temps i en l'espai (ex.:
concentració de substància de colesterol en el
plasma del pacient ABC, el dia D, a l'hora H).
En anglès per designar aquest conceptes s’han
normalitzat altres termes (6). La traducció literal de
153 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
dos d’aquests termes, pel seu rigor i complexitat, es
podrien considerar com a noms sistemàtics,
mentre que els termes més simples i entenedors
utilitzats en aquest article es podrien considerar
com a noms de treball, encara que aquests darrers
també podrien servir com a denominacions
úniques en català. Així, segons la norma citada, el
nom sistemàtic d’una propietat genèrica seria
―tipus-de-propietat‖ (kind-of-property) i el d’una
propietat específica seria ―tipus-de-propietat
especialitzat‖ (dedicated kind-of-property). D’altra
banda, per a una propietat individual s’ha proposat
―exemplificació d’un tipus-de-propietat
especialitzat‖ (instantation of a dedicated kind-of-
property) (7). En cap de les dues publicacions citades
(6, 7) no s’assigna cap terme al concepte propietat
subgenèrica definida en el present article; encara que
és útil en la pràctica disposar d’una denominació
per a aquest concepte.
L’Associació Catalana de Ciències de Laboratori
Clínic ha publicat una relació de les principals
propietats genèriques relacionades amb el laboratori
clínic (1).
Com que les propietats individuals estan definides en
l'espai i en el temps, són les úniques que es poden
estudiar físicament. Les altres propietats només es
poden estudiar de forma abstracta.
Les propietats biològiques que consten als catàlegs
de serveis o prestacions dels laboratoris clínics,
generalment són propietats específiques, mentre que
les propietats biològiques que realment s’examinen
en la pràctica quotidiana són les propietats
individuals. Des d’aquesta perspectiva, les propietats
biològiques humanes són, segons el cas, propietats
específiques o propietat individuals.
4. Valors de les propietats
4.1 Concepte de valor
Un valor es pot definir como una «classe a la que
pertany un objecte atenen a una de les seves
propietats» (5). Cada propietat genèrica (ex.: color,
massa) que afecta un objecte indeterminat pot
associar-se a qualsevol valor d’un conjunt de valors
possibles (ex.: color groc, vermell, etc.; massa
1 g, 5 kg, etc.).
Segons la seva definició, els valors de les propietats
són classes a les quals poden pertànyer els objectes. I
aquestes classes, igual que les propietats, poden fer
referència a aspectes qualitatius i a aspectes
quantitatius. Els valors que fan referència a aspectes
qualitatius són paraules (noms) o nombres (sense
valor aritmètic) o altres símbols i se'ls denomina
valors qualitatius (de vegades traduïts de l'anglès com a
―valors nominals‖). Els valors que fan referència a
aspectes quantitatius són nombres naturals o
nombres reals, denominats valors quantitatius numèrics
o són o nombres ordinals, paraules, o altres símbols,
que denoten ordre de quantia i se'ls anomena valors
ordinals.
Com s’ha vist abans, segons el grau d'ambigüitat
amb què es faci referència a un objecte, les propietats
es poden dividir en genèriques, subgenèriques,
específiques o individuals. Les que pertanyen a les
tres primeres són conceptes abstractes, de manera
que no se’ls pot assignar físicament un valor, mentre
que les de la quarta categoria, per ser materials si que
se’ls pot assignar valors físicament.
El valor d’una propietat individual permet comparar-
la amb una altra propietat individual de la mateixa
naturalesa, això és, que faci referència a la mateixa
propietat genèrica, sempre i quan els dos valors
siguin traçables a una mateixa referència. Cada
propietat individual tindrà un d'aquests valors,
permanentment si es tracta d'una propietat constant
In vitro veritas 2011; 12:150-159 Fuentes et al. 154
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
(ex.: ètnia del pacient XYZ), o transitòriament si es
tracta d'una propietat variable (ex.: concentració
catalítica de fosfatasa alcalina en el plasma del
pacient XYZ).
Generalitzant la definició del Vocabulari
Internacional de Metrologia (8) (d’ara endavant
VIM), un valor vertader és un «valor d'una propietat
individual compatible amb la definició d'aquesta
propietat». Les propietats individuals sempre tenen
valors vertaders, tot i que la majoria de vegades només
se’n pot conèixer una aproximació a causa dels errors
inherents al sistema d’examen.
Un cas particular el constitueixen les propietats
individuals que fan referència al nombre d'entitats;
algunes d’aquestes propietats individuals tenen un
valor vertader únic i cognoscible empíricament (9).
Quan d'una propietat individual no es pot conèixer
cap valor vertader, per suplir-lo es recorre al
concepte valor convencional, que, tornant a generalitzar
la definició donada pel VIM (8), és un «valor assignat
a una propietat individual, per a un determinat
propòsit, mitjançant un acord» (ex.: valor
convencional d'un patró de concentració de massa de
proteïna de 40,00 g/L).
4.2 Escales de valors
A cada propietat individual li correspon un conjunt
de valors possibles. Aquest conjunt s'anomena escala
de valors.
D’acord amb el VIM (8), una escala de valors és un
«conjunt ordenat de valors de magnituds d’una
naturalesa determinada, emprat per classificar les
magnituds d'aquesta naturalesa en ordre creixent o
decreixent de quantia». Les escales de valors es
divideixen segons les operacions aritmètiques que els
seus valors permeten. Els tipus d'escala de valors
relacionats amb les propietats biològiques d'interès
en les ciències de laboratori clínic són els següents:
escales ordinals,
escales intervalars,
escales logarítmiques intervalars,
escales racionals,
escales absolutes,
escales fraccionals.
A més de les anteriors, sense que corresponguin
plenament a la definició d’escala de valors donada pel
VIM (8), s’ha de tenir en compte les anomenades
escales qualitatives, que en realitat són conjunts no
ordenats de valors qualitatius. En les ciències de
laboratori clínic les principals propietats genèriques
amb les que estan relacionades aquestes escales són:
tàxon, variació de seqüència, forma i color. Les
escales qualitatives poden ser binàries
(dicotòmiques), amb només dos valors possibles (ex.:
{embarassada, no embarassada}), o polinàries
(politòmiques), amb més de dos valors possibles (ex.:
{A, B, AB; O}). Cal destacar que la presència o
l’absència d'una condició o d’un estat correspon a
una escala qualitativa binària, mentre que la presència
o l’absència d'un component correspon a una escala
ordinal (descrita a l’apartat següent) també binària.
Les escales ordinals usades en el laboratori clínic són
successions monòtones estrictament creixents o
decreixents de valors (nombres ordinals o paraules
que denoten quanties —o altres símbols—
ordenables segons la quantia que denoten). Els valors
d'aquestes escales estan relacionats amb propietats
genèriques definides arbitràriament: concentració
arbitrària, contingut arbitrari, etc. Les escales ordinals
poden ser binàries (dicotòmiques), amb només dos
valors possibles (ex.: {0, 1}), o polinàries
(politòmiques), amb més de dos valors possibles (ex.:
155 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
{0, 1, 2, 3}). També cal destacar que la presència o
l’absència d'un component correspon a una escala
ordinal binària, mentre que la presència o l’absència
d'un estat o d’una condició correspon a una escala
qualitativa també binària.
Les escales intervalars contenen valors que expressen
quanties mitjançant nombres reals multiplicats per
una unitat de mesura (de la que es tractarà més
endavant). En aquestes escales, a les diferències que
es donen entre els augments o les disminucions dels
valors de les propietats individuals els corresponen
les mateixes diferències que existeixen entre els
nombres de l'escala, on el 0 és arbitrari. Exemples de
propietats genèriques relacionades amb aquestes
escales són: temperatura Celsius i "excés de base".
Les escales intervalars logarítmiques són com les
anteriors però aplicant logaritmes. Al laboratori clínic
la principal escala d'aquest tipus és la relacionada
amb el pH.
Les escales racionals, igual que les intervalars,
contenen valors que expressen quanties mitjançant
nombres reals multiplicats per una unitat de mesura.
En aquestes escales, als augments o a les
disminucions dels valors de les propietats individuals
els corresponen els mateixos quocients que
existeixen entre els nombres de l'escala, on el 0 indica
l'absència real de la propietat de què es tracti, però l'1
és arbitrari, ja que correspon a la unitat de mesura.
En les ciències de laboratori clínic, les principals
propietats genèriques amb les que estan relacionades
aquestes escales són: concentració de massa,
concentració de substància concentració catalítica i
concentració de nombre, entre d'altres.
Les escales absolutes estan compostes de nombres
naturals que indiquen el nombre d'objectes
considerats, inclòs el 0 que n’indica l’absència. Les
escales absolutes no permeten transformacions, però
sí operacions matemàtiques. En el laboratori clínic
l’única propietat genèrica relacionada amb aquestes
escales és el nombre d'entitats.
Les escales fraccionals consten de nombres reals
corresponents a fraccions que tenen el numerador
inferior o igual al denominador (anomenades fraccions
pròpies) i, per tant, estan continguts en l'interval
limitat per 0 i 1. No obstant això, en moltes
ocasions l'interval es transforma en 0-100 en
multiplicar els valors per 100 i afegir el símbol %,
que significa multiplicat per 0,01 (percentatge o
tant per cent). Al laboratori clínic les principals
propietats genèriques relacionades amb aquestes
escales són: fracció de nombre, fracció de volum,
fracció de massa, fracció de substància, però també
s'han de destacar les característiques semiològiques
de les propietats biològiques com la sensibilitat i
l'especificitat nosològiques, entre d'altres.
A la Taula 1 s'exposen les diverses escales de valors i
les particularitats matemàtiques i estadístiques que les
afecten.
4.3 Classificació de les propietats segons els seus valors possibles
Les propietats poden fer referència (I) a valors
qualitatius o (II) a valors quantitatius numèrics o a valors
ordinals. Les primeres es denominen propietats
qualitatives i les segones es denominen magnituds
(també conegudes per propietats quantitatives). Les
diverses classificacions de les propietats tractades en
aquest apartat són subdivisions de la divisió del
concepte propietat proposades anteriorment: propietats
genèriques, propietats subgenèriques, propietat específiques i
propietats individuals.
In vitro veritas 2011; 12:150-159 Fuentes et al. 156
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
Tipus d’escala
Operacions
matemàtiques i
transformacions
permeses
Estimacions
estadístiques
permeses
Escala qualitativa
Comptatge.
Cap transformació
permesa.
Moda, índex de
dispersió, proves
estadístiques de
proporcions.
Escala ordinal
Comptatge.
Transformacions
monòtones, creixents
o decreixents.
Ídem anterior més
fractils, correlació
ordinal, proves
estadístiques de
proporcions.
Escala intervalar
Suma, resta i
multiplicació.
Transformació y = a + bx.
Ídem anterior més
mitjana, variància,
amplitud, interval
interquartílic,
proves estadístiques paramètriques i no
paramètriques.
Escala
logarítmica
intervalar
Transformació
log y = a + b log x.
Ídem anterior.
Escala racional
Suma, resta,
multiplicació i
divisió.
Transformació
y = bx.
Ídem anterior més
mitjana geomètrica.
Escala absoluta
Suma, resta,
multiplicació i
divisió.
Cap transformació
permesa.
Ídem anterior.
Escala fraccional
Suma, resta,
multiplicació i
divisió.
Cap transformació
permesa.
Proves
estadístiques de proporcions.
Taula 1. Tipus d’escala de valors i peculiaritats matemàtiques i estadístiques destacables.
Ni el concepte propietat ni el concepte magnitud (ni els
termes corresponents) s'han de confondre amb el
concepte paràmetre, que té dos significats diferents
dels dos anteriors: (I) constant que caracteritza a un
sistema (ex.: el pendent d´una recta, la mitjana d'una
distribució gaussiana) i (II) variable poblacional (que
si és mostral es diu estadístic).
4.3.1 Propietats qualitatives
Les propietats qualitatives amb més interès per a les
ciències de laboratori clínic, solen estar relacionades
amb la microbiologia, la parasitologia, la
citohematologia i la genètica molecular clíniques. De
les propietats qualitatives genèriques en destaquen
dues per la seva singularitat: la variació de seqüència i el
tàxon. La primera té una aplicació restringida al camp
de la genètica molecular, relacionada amb l'estudi de
les mutacions, i la segona, important per la seva
versatilitat, es tracta d'una propietat relacionada amb
la composició —habitualment parcial— d'un
component o d'un sistema (que en realitat és una
barreja d'entitats biològiques o químiques), o
relacionada amb la pertinença del component en
estudi a un grup determinat.
En realitat, tàxon no és una propietat genèrica sinó
una unitat taxonòmica (o classificatòria), que és
una classe d'equivalència en què es classifiquen les
entitats biològiques, i per extensió les químiques,
relacionades sobre la base de les seves propietats
comuns. El seu ús com a propietat genèrica és una
mena d´argúcia que permet reunir en un sol
concepte (i terme) una gran diversitat de propietats
genèriques possibles relacionades amb la
composició, identificació i classificació d'alguns
sistemes o components.
En funció del seu grau d’abstracció se’ls poden
aplicar els termes propietat qualitativa genèrica propietat
157 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
qualitativa subgenèrica, propietat qualitativa específica i
propietat qualitativa individual.
4.3.2 Magnituds
El concepte magnitud és un cas particular (subordinat)
del concepte propietat. La definició de magnitud que
dóna el VIM (8) és «propietat d'un fenomen, cos o
substància, que es pot expressar quantitativament
mitjançant un nombre i una referència». Aquesta
definició, pateix la mateixa ambigüitat que té la
definició de propietat. Per tant, per evitar aquesta
ambigüitat les magnituds poden dividir-se de la
mateixa manera que s’ha fet amb les propietats:
magnituds genèriques, magnituds subgenèriques, magnituds
específiques i magnituds individuals.
El terme magnitud (sense adjectiu) és el que fa servir
l'Organització Internacional de Normalització (10)
i la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada
(11) per referir-se a conceptes abstractes com
temperatura, massa, longitud o concentració de
substància, anomenats magnituds genèriques en aquest
article. Cal destacar que per aquest concepte la
IUPAC i IFCC (12) recomanen conjuntament que
en les ciències de laboratori clínic, en llengua
anglesa, s'usi el terme kind-of-quantity (―tipus-de-
magnitud‖).
Tal com s’ha dit per a les propietats, es farà servir el
terme magnitud biològica per referir-se a magnituds
específiques que afecten a un sistema biològic humà.
4.3.2.1 Magnituds ordinals
Segons el VIM (8), una magnitud ordinal és una
«magnitud definida per un procediment de mesura
adoptat convencionalment, que pot classificar-se
amb altres magnituds de la mateixa naturalesa segons
l'ordre creixent o decreixent dels seus valors, sense
que es pugui establir cap relació algèbrica entre
aquestes magnituds». Es tracta de magnituds en les
que l'expressió de la seva quantia es realitza
mitjançant paraules, símbols o nombres ordinals, de
forma monòtona creixent o decreixent, sense tenir
en compte el valor vertader corresponent.
Òbviament, els valors relacionats amb les magnituds
ordinals pertanyen a escales de valors ordinals.
Aquestes escales, com s'ha indicat anteriorment, es
poden dividir en escales binàries (o dicotòmiques) i
escales polinàries (o politòmiques). Les escales
binàries es fan servir per indicar l'expressió més
simple d’una quantia: l’absència o la presència d'un
component (ex.: {0, 1}, {negatiu, positiu}), amb
independència que la decisió sobre l'absència o la
presència sigui real o convencional, o de com s'hagi
arribat a aquesta conclusió. La presència o l’absència
pot fer referència a propietats quantificables o a
propietats no quantificables, com ara una condició o
un estat. Per tot això, les escales binàries
freqüentment es confonen amb les escales
qualitatives. Les escales polinàries s'usen per a la
resta de "semiquantificacions" (ex.: {0, 1, 2, 3},
{absent, poc, moderat, abundant}), amb
independència que el "0" o "absent" o "negatiu" sigui
real o un valor establert convencionalment (ex.:
suposant que el límit de detecció sigui 1 µmol/L,
"negatiu" significa 1 µmol/L, i "positiu" significa
> 1 µmol/L).
Les magnituds ordinals amb més interès en el
laboratori clínic solen estar relacionades amb els
exàmens d’orina, la immunologia, la microbiologia i
la parasitologia clíniques. Un gran nombre de les
magnituds ordinals específiques que formen part dels
catàlegs de prestacions dels laboratoris clínics tenen
en comú com les magnituds ordinals genèriques
següents: activitat catalítica arbitrària, concentració
arbitrària, contingut arbitrari, fracció arbitrària i
In vitro veritas 2011; 12:150-159 Fuentes et al. 158
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
nombre d’entitats arbitrari, entre d’altres. Un cas
peculiar de magnitud arbitrària és el ―títol (de
dilució)‖, aplicat sobre tot a estudis d’antígens i
anticossos microbians (13).
4.3.2.2 Magnituds escalars
En física les magnitud es divideixen en escalars,
vectorials i tensorials. Els valors numèrics de les
magnituds escalars individuals queden descrits per
nombres reals multiplicats per una unitat de mesura.
Les altres dues classes de magnituds són mes
complexes i no tenen interès en el laboratori clínic.
Són exemples de magnitud escalar les magnituds
relacionades amb el volum, la concentració de
substància, el contingut catalític, etc.
Les magnituds genèriques escalars es divideixen en
bàsiques i derivades. Les magnituds genèriques
escalars bàsiques són les que, dins d'un conjunt
determinat de magnituds genèriques, no poden ser
expressades en funció de cap altra magnitud
genèrica. D'aquestes n’hi ha set: quantitat de
substància, corrent elèctric, intensitat lluminosa,
longitud, massa, temperatura termodinàmica i temps.
La resta de magnituds genèriques del conjunt al·ludit
són magnituds genèriques derivades, ja que es
defineixen en funció de les bàsiques. El Sistema
Internacional de Magnituds es fonamenta sobre
aquestes set magnituds genèriques bàsiques.
Les magnituds genèriques que donen lloc a
magnituds individuals els valors de les quals varien
segons la grandària del sistema es denominen
magnituds genèriques extensives (ex.: massa, volum);
quan aquests valors no varien segons la grandària
del sistema es denominen magnituds genèriques
intensives (ex.: temperatura, concentració de massa),
i aquestes últimes, al seu torn, es divideixen en
magnituds genèriques composicionals en les què el
numerador fa referència a un component i el
denominador al sistema o al conjunt d'alguns
components (ex.: concentració de substància,
fracció de nombre), i magnituds genèriques materials,
en les quals el numerador i el denominador fan
referència al mateix sistema o al mateix component
(ex.: massa molar, constant d'Avogadro).
Les magnituds escalars poden tenir valors
pertanyents a escales de valors intervalars, racionals,
absolutes i fraccionals. Aquests valors són múltiples
d’una magnitud individual anomenada unitat de
mesura. Segons el VIM (8) una unitat de mesura és
una «magnitud escalar real, definida i adoptada per
conveni, amb la qual es pot comparar qualsevol altra
magnitud de la mateixa naturalesa a fi d'expressar la
relació entre ambdues en forma numèrica» (ex.:
{0,01 kat/L; 0,02 kat/L;.0,03 kat/L; ...}).
Les magnituds escalars a les que corresponen valors
pertanyents a escales racionals són les que tenen més
interès en les ciències de laboratori clínic i estan
relacionades amb totes les disciplines que les
integren, mentre les relacionades amb les escales
intervalars —deixant de banda la temperatura Celsius
i l’‖excés de base‖— són molt poc freqüents.
6. Consideracions finals
Com s’ha vist a la introducció, els conceptes propietat
i propietat biològica (humana) són fonamentals en les
ciències de laboratori clínic. Això és degut a que
l’activitat principal del laboratori clínic és l’examen
de propietats biològiques humanes d’interès mèdic.
En aquest article s’han revisat de forma sistemàtica
aquest concepte i altres que s’hi relacionen com
sistema, component, valor, unitat de mesura, etc., tractant
d’aprofundir en la seva naturalesa per tal de
comprendre millor la sintaxi recomanada
internacionalment per als informes de laboratori
clínic (1, 12). També s’ha proposat que en funció del
grau de concreció dels objectes als quals corresponen
159 Fuentes et al. In vitro veritas 2011; 12:150-159
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv135.pdf
les propietats, aquestes puguin ser genèriques,
subgenèriques específiques o individuals
Bibliografia
1. Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic. Nomenclatura i unitats de les propietats biològiques [Preparat per Candás Estébanez B, Valero Politi J, Huguet Ballester J, Fuentes Arderiu X]. In vitro veritas 2011;12:15-78. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv044.pdf>.
2. International Organization for Standardization. Terminology work — Vocabulary — Part 1: Theory and application (ISO 1087-1:2000). Geneve: ISO; 2000.
3. Organització Internacional de Normalització. Sistemes de gestió de la qualitat. Principis bàsics i vocabulari (UNE-EN ISO 9000:2005). Barcelona: AENOR; 2005.
4. International Organization for Standardization. Statistics — Vocabulary and symbols — Part 1: Probability and general statistical terms (ISO 3534-1:1993). Geneve: ISO; 1993.
5. Fuentes-Arderiu X. Vocabulary of terms in protometrology. Accred Qual Assur 2006;11:640–3.
6. European Committee for Standardization. Health informatics — Representation of dedicated kinds of property in laboratory medicine (EN 1614:2006). Brussels: CEN; 2006.
7. Dybkær R. An ontology on property for physical, chemical, and biological systems. 2009. <http://ontology.iupac.org/ontology.pdf>
8. Comissió Electrotècnica Internacional, Cooperació Internacional per a l'Acreditació de Laboratoris, Federació Internacional de Química Clínica, Oficina Internacional de Pesos i Mesures, Organització Internacional de Metrologia Legal, Organització Internacional de Normalització, Unió Internacional de Física Pura i Aplicada, Unió Internacional de Química Pura i Aplicada. Vocabulari internacional de metrologia. Conceptes fonamentals i generals i termes associats. (VIM). 3a edició. 2008. <http://www.acclc.cat/continguts/ivv114.pdf>
9. Fuentes-Arderiu X. A True value may be known in certain cases. Accred Qual Assur 2006;11:259.
10. International Organization for Standardization. Quantities and units — Part 1: General (ISO 80000-1:2009). Geneve: ISO; 2009.
11. International Union of Pure and Applied Chemistry. Quantities, units and symbols in physical chemistry (Green Book) [Preparat per by Cohen ER, Cvitaš T, Frey JG, Holmström B, Kuchitsu K, Marquardt R, Mills I, Pavese F, Quack M, Stohner J, Strauss HL, Takami M, Thor AJ]. Cambridge: RSC Publishing; 2007.
12. International Union of Pure and Applied Chemistry, International Federation of Clinical Chemistry. Properties and units in the clinical laboratory sciences Part I. Syntax and semantic rules (Recommendations 1995). Pure Appl Chem 1995;67:1563 –74.
13. Juan-Pereira L, Fuentes-Arderiu X. Titre is not an internationally recognized quantity. Eur J Clin Chem Clin Biochem 1993;31:541.
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv136.pdf 160
__________________________________________________________________________________________
Comisió d’Harmonització dels Laboratoris Clínics, Direcció Adjunta d’Afers
Assistencials, Institut Català de la Salut
Criteris per establir límits d’alarma i valors
alarmants
Maria José Castiñeiras Lacambra, Anna Jardí Baiges, Mariano
Martínez Casademont, Jaume Miró Balagué, Maria Cruz Pastor Ferrer,
Patrícia Tejerina Fontaiña, Àngels Vilanova Navarro, Xavier Fuentes
Arderiu
_________________________________________________________________________________________
Introducció
Al laboratori clínic quan s’examinen certes propietats
biològiques, ocasionalment, s’obté un valor que
suggereix que el pacient al qual pertany es troba en
una situació greu. Un valor d’aquesta mena s’ha de
comunicar immediatament a qui ha sol·licitat
l’examen i se l’anomena valor alarmant [encara que en
les publicacions en llengua anglesa també s’utilitzen
els termes critical value i panic value i alert value].
Aquesta idea, publicada per G.D. Lundberg l’any
1972 (1), ha tingut nombrosos seguidors arreu del
món, i com a conseqüència s’ha creat la necessitat,
recollida fins i tot a la norma ISO 15189, que els
laboratoris clínics defineixin els seus valors
alarmants, inclosos els corresponents a magnituds
ordinals i propietats qualitatives, i els mecanismes
necessaris per a la seva notificació.
Quan un laboratori clínic no comunica els valors
alarmants, en el cas que un pacient en pateixi les
conseqüències, s’exposa a accions legals en contra
seu.
La bibliografia existent sobre el tema mostra que no
hi ha consens (2-11), ni nacional ni internacional,
sobre la relació de propietats biològiques que són
realment susceptibles de donar lloc a valors
alarmants, ni tampoc sobre quins han de ser aquests
valors.
Per aquest motiu la Comissió d'Harmonització de
Laboratoris Clínics de l’Institut Català de la Salut
In vitro veritas 2011; 12:160-164
ISSN: 1697-5421
Recomanació
161 Castiñeiras et al. In vitro veritas 2011; 12:160-164
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv136.pdf
(ICS) ha preparat aquest document amb la intenció
d’establir un punt de partida per facilitar la
implantació d’uns límits d’alerta i uns valors
alarmants, així com una estratègia de la seva aplicació
als laboratoris clínics que ho desitgin.
Vocabulari
límit d'alarma: valor d’una magnitud biològica que
en ser ultrapassat determina que un valor mesurat
sigui un valor alarmant
NOTA 1: En el cas de les magnituds ordinals amb valors
pertanyents a una escala binària (dicotòmica), els límits
d’alarma coincideixen amb els valors discriminants que
permeten dicotomitzar el valor mesurat en “negatiu” o
“positiu”. Exemple: LCR—Antigen de Cryptococcus;
c.arb.(aglutinació-làtex) = positiu.
NOTA 2: En el cas de les propietats qualitatives el
concepte de límit d’alarma no té sentit. En aquests casos,
per simplificar, la presència de certs components es
considera un valor alarmant. Exemple: LCR—Bacteris;
tàxon(Gram) = grampositiu.
valor alarmant: valor examinat d’una propietat
biològica que indica un perill immediat per al pacient
en qui s'observa
NOTA: Quan s'obté inesperadament un valor alarmant
s'ha de notificar immediatament al sol·licitant.
Recomanacions per a l’establiment de valors alarmants
Per saber quins són els límits d’alarma i els valors
alarmants que s’estan utilitzant arreu del món, s’ha
fet una revisió bibliogràfica. Aquesta revisió, ha posat
de manifest que la comunicació dels valors alarmants
és una part important de la fase postanalítica i un
requisit per algunes entitats d’acreditació de
laboratoris clínics. Però, també ha posat de manifest
la notable dispersió de límits d’alarma i de valors
alarmants publicats i, en conseqüència, la necessitat
d’harmonitzar tots els processos relacionats amb
l’establiment i ús d’aquestes dades.
De la bibliografia es desprèn que l’establiment dels
límits d’alarma i dels valors alarmants s’ha de fer per
judici professional consensuat, participant en aquest
procés els metges sol·licitants i els facultatius del
laboratori clínic. Les Taules 1 i 2 contenen dades
bibliogràfiques sobre límits d’alarma i valors
alarmants publicats en revistes de difusió
internacional (2-11). Aquestes dades pretenen servir
de punt de partida perquè cada laboratori clínic que
ho vulgui arribi a un acord amb els seus metges
sol·licitants.
En la revisió bibliogràfica s’ha detectat que alguns
laboratoris clínics (7,12-19) han considerat oportú
incloure en la llista de límits d’alarma i valors
alarmants, altres valors que, sense ser alarmants,
s’han de comunicar immediatament al metge
sol·licitant.
Recomanacions per a la revisió dels límits d’alerta
Els límits d'alarma s'han de revisar quan es tinguin
raons per creure que no són apropiats per a la
població atesa, o quan es consideri necessari després
de realitzar canvis en els sistemes analítics o en les
condicions preanalítiques. D’aquest procés de revisió
es pot derivar la necessitat d’establir límits d’alarma
estratificats per sexe, edat, o altres criteris.
Recomanacions per a la comunicación dels valors alarmants
Quan s’obté inesperadament (per primera vegada) un
valor alarmant, i una vegada comprovat, s’ha de
comunicar immediatament al sol·licitant d’una
manera efectiva i registrar-ho perquè pugui ser
In vitro veritas 2011; 12:160-164 Castiñeiras et al. 162
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv136.pdf
auditat. La revisió bibliogràfica duta a terme, ha
posat de manifest que un dels problemes més
importants relacionats amb els valors alarmants és
justament l’efectivitat, demostrable, d’aquesta
comunicació i registre.
Els darrers estudis sobre la comunicació de valors
alarmants (20-24) coincideixen en què tant la
comunicació com el registre posterior, s’han de fer
de forma automàtica, utilitzant els recursos
informàtics a l’abast.
Taula 1. Límits d’alarma de diverses magnituds biològiques escalars procedents de la bibliografia. La columna LI conté les medianes dels límits inferiors d’alarma bibliogràfics i la columna LS conté les medianes dels límits superiors d’alarma bibliogràfics. La columna n indica el nombre de publicacions usades per estimar les medianes de LI i la columna m el nombre de publicacions usades per estimar les medianes de LS.
Magnitud biològica escalar Unitat LI LS n m
Srm—Albúmina; c.massa g/L 15 — 1 0
Srm—Albúmina; c.massa (nadó) g/L 17 68 1 1
Pla—-Amilasa; c.cat. µkat/L — 7,84 0 1
Pla—Amoni; c.subst. (nadó) µmol/L — 109 0 1
Pla—Bilirubina; c.subst. µmol/L — 257 0 1
Pla—Bilirubina; c.subst. (nadó) µmol/L — 286 0 6
Pla—Calci(II); c.subst. mmol/L 1,7 3,22 8 9
Pla—Calci(II); c.subst. (adjustat) mmol/L 1,79 3,08 2 2
Pla—Calci(II); c.subst. (nadó) mmol/L 1,54 3,23 3 3
Pla—Carbamazepina; c.sust. µmol/L — 61 0 2
Lks(San)—Cèl·lules blàstiques; fr.nom. % 1 — 1 0
Pla—Clorur; c.subst. mmol/L 80 121 2 2
Pla—Clorur; c.subst. (pediatria) mmol/L 77 121 1 1
Pla—Coagulació induïda per factor tissular; temps rel.(“temps de
protrombina”; IRP 67/40) s — 29 0 4
Pla—Coagulació induïda per una superfície; temps rel.(“TTPA”) (nadó) s — 62 0 1
Srm—Cortisol; c.subst. nmol/L — 96 0 1
Srm—Creatinini; c.subst. µmol/L — 456 0 3
Srm—Creatinini; c.subst. (pediatria) µmol/L — 336 0 1
Pla—Digoxina; c.sust. µmol/L — 2,8 0 2
Gas(aSan)—Diòxid de carboni; pr.parc. mmHg 20 70 3 3
Gas(vSan)—Diòxid de carboni; pr.parc. (nadó) mmHg 21 66 1 1
San—Eritròcits; fr.vol.(“hematòcrit”) % 17 59 4 2
San—Eritròcits; fr.vol.(“hematòcrit”) (nadó) % 27 67 2 2
Pla—Fenitoïna; c.sust. µmol/L — 95 0 2
Pla—Fenobarbital; c.sust. µmol/L — 205 0 2
Srm—Ferro(II+III); c.subst. µmol/L — 59 0 2
Pla—Fibrinogen; c.sust. g/L 0,88 7,75 1 1
Pla—Fibrinogen; c.sust. (nadó) µmol/L 0,77 — 1 0
Srm—Fosfat; c.subst. mmol/L 0,38 2,87 4 1
Srm—Fosfat; c.subst.(nadó) mmol/L 0,42 2,87 1 1
Pla—Glucosa; c.subst. mmol/L 2,45 27,35 6 6
Pla—Glucosa; c.subst. (nadó) mmol/L 2,2 21,4 4 4
163 Castiñeiras et al. In vitro veritas 2011; 12:160-164
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv136.pdf
LCR—Glucosa; c.subst. mmol/L 2,15 24,3 2 1
LCR—Glucosa; c.subst. (nadó) mmol/L 1,7 — 1 0
San—Hemoglobina; c.massa g/L 66 200 4 2
San—Hemoglobina; c.massa (nadó) g/L 83 214 3 3
aPla—Hidrogencarbonat; c.subst. mmol/L 11 40 5 4
Pla—Ió calci; c.subst. mmol/L 0,79 1,56 2 2
Pla—Ió calci; c.subst. (pediatria) mmol/L — 1,57 0 1
Pla—Ió liti; c.sust. mmol/L — 1,4 0 2
Taula 2. Exemples de valors alarmants d’algunes magnituds biològiques ordinals (binàries) procedents de la bibliografia.
Magnitud biològica ordinal Valor alarmant
Srm—Anticòs contra el virus de la immunodeficiencia humana I; c.arb.({0;1}) 1
LCR—Antígen de Cryptococcus; c.arb.({0;1}; aglutinació-làtex) 1
San—Bacteris; c.arb.({0;1}; cultiu) 1
LCR—Bacteris+Fongs; c.arb.({0; 1}; microscòpia) 1
Spu—Bacteris; c.arb.({0; 1}; Ziehl-Neelsen) 1
Sistema—Cèl·lules malignes; c.arb.({0;1}; microscòpia) 1
LCR—Neisseria; c.arb.({0;1}) 1
San—Plasmodium; c.arb.({0;1}; microscòpia) 1
Bibliografia
1. Lundberg GD. When to panic over an abnormal value. Medical Laboratory Observer. 1972;4:47-54.
2. Lundberg GD, Iverson C, Radulescu G. Now read this: The SI units are here. Arch Pathol Lab Med 1986;110:576-8.
3. Kost GJ. Critical limits for urgent clinician notification at US medical centers. JAMA 1990;263:704-7.
4. Fine RH. Laboratory critical limits. JAMA 1990;264:334-5.
5. Kost GJ. Critical limits for emergency clinician notification at United states children's hospitals. Pediatrics 1991;88:597-603.
6. Lum G. Evaluation of a laboratory critical limit (alert value) policy for hypercalcemia. Arch Pathol Lab Med 1996;120:633-6.
7. Tillman J, Barth JH. ACB National Audit Group. A survey of laboratory 'critical (alert) limits' in the UK. Ann Clin Biochem 2003;40(Pt 2):181-4.
8. Howanitz JH, Howanitz PJ. Evaluation of total serum calcium critical values. Arch Pathol Lab Med 2006;130:828-30.
9. Dighe AS, Rao A, Coakley AB, Lewandrowski KB. Analysis of laboratory critical value reporting at a large academic medical center. Am J Clin Pathol 2006;125:758-64.
10. Howanitz JH, Howanitz PJ. Evaluation of serum and whole blood sodium critical values. Am J Clin Pathol 2007;127:56-9.
11. Wagar EA, Friedberg RC, Souers R, Stankovic AK. Critical values comparison: a College of American Pathologists Q-Probes survey of 163 clinical laboratories. Arch Pathol Lab Med 2007;131:1769-75.
12. Massachusetts Coalition for the Prevention of Medical Errors. 2008. <http://www.macoalition.org/ Initiatives/docs/CTRstarterSet.xls> (accés 2010-10-22).
13. Avera Laboratory. Critical values. 2011. <http://www1.avera.org/pdf/common/Client%20Alert%20-%20Critical%20Values.pdf> (accés 2010-10-22).
14. Mayo Medical Laboratories. Critical values. 2011. <http://www.mayomedicallaboratories.com/articles/criticalvalues/view.php?name=Critical+Values%2FCritical+Results+List> (accés 2010-10-22).
15. Specialty Laboratories. Physician alert value. 2008. <http://www.specialtylabs.com/news/PDF_download/PAV.pdf> (accés 2010-10-22).
16. University of Washington, Departament of Laboratory Medicine. Critical Values. 2008. <http://depts.washington.edu/labweb/PatientCare/Clinical/Critical.htm> (accés 2010-10-22).
17. University of Michigan, Laboratories of the Department of Pathology, Critical values, 2008.
In vitro veritas 2011; 12:160-164 Castiñeiras et al. 164
© Associació Catalana de Ciències de Laboratori Clínic http://www.acclc.cat/continguts/ivv136.pdf
<http://mlabs.umich.edu/pdfs/POL-Critical_Values.pdf> (accés 2010-10-22).
18. Rush University Medical Center, Rush Medical Laboratories. Critical values, 2008. <http://www.rush.edu/webapps/rml/RMLCritical.jsp> (accés 2010-10-22).
19. The University of Iowa (UIHC). Department of Pathology. Critical laboratory values. 2008 <http://www.medicine.uiowa.edu/Path_Handbook/Appendix/Common/UN_CRIT_LAB_VAL.html> (accés 2010-10-22).
20. Iordache SD, Orso D, Zelingher J. A comprehensive computerized critical laboratory results alerting system for ambulatory and hospitalized patients In: Patel VL, Rogers R. Haux R. MEDINFO 2001. Proceedings of the 10th World Congress on Medical Informatics. Book Series Studies in Health Technology and Informatics. Amsterdam: IOS Press; 2001: 469-73.
21. Piva E, Sciacovelli L, Zaninotto M, Laposata M, Plebani M. Evaluation of effectiveness of a computerized notification system for reporting critical values. Am J Clin Pathol 2009;131:432-41
22. Parl FF, O’Leary MF, Kaiser AB, Paulett JM, Statnikova K, Shultz KE. Implementation of a closed-loop reporting system for critical values and clinical communication in compliance with goals of the Joint Commission. Clini Chem 2010;56:417–23.
23. Song SH, Park KU, Song J, Paik HY, Lee CW, Bang SM, Hong JS, Lee HJ, Cho IS, Kim JA, et al. Alerting of laboratory critical values. Communications Computer Information Science 2010;78:524-31.
24. Kost GJ, Hale KN. Global trends in critical values practices and their harmonisation. Clin Chem Lab Med 2011; 49:167-76.
top related