ciutadans núm 10 2013
Post on 30-Mar-2016
228 Views
Preview:
DESCRIPTION
TRANSCRIPT
ciutadans2013 · núm 10
Índexs religiosos del Principat d’Andorra
El capitalisme andorrà
Construir Europa des de les fronteres
REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA
2
Continguts 3 Editorial
4 Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra
8 El capitalisme andorrà
14 Mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra
20 Índexs religiosos del Principat d’Andorra
28 Una altra cara de la realitat social
32 Construir Europa des de les fronteres
41 Agenda
Col·laboradors d’aquest número. Juan Manuel Trillo, Carles Torres, Diana Oliveira,
Valentí Roure, Nora Haddad, Estel Margarit.
Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor. Fotografia portada: Gustavo Subilibia.
Fotografia interiors (pàgines: 5, 9, 11, 12, 14, 15, 31): Gustavo Subilibia.
Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.
Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè
Casals Investigadores: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez i Meritxell Moya ·
Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez.
Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.
Ciutadants Revista anual 2013
Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Cen-tre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.
Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andor-rans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lò-ria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figu-res i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.
Edita:Centre de Recerca Sociològica
Correcció lingüística:Pites Roure
Disseny i maquetació:Jecom disseny
Dipòsit legal: AND-454-2004
EDITORIALDes de fa dos anys, el CRES està treballant en l’estudi sobre
la convivència entre alumnes a tots els centres escolars
d’Andorra.
Últimament, els mitjans de comunicació s’han fet ressò
d’aquesta qüestió, que ha esdevingut un tema de preocu-
pació. Els problemes de convivència entre escolars no són
nous, sempre han existit, encara que no hi ha dades quanti-
tatives del grau que tenien, però sí que és veritat que actual-
ment cada cop hi ha més consciència dels perills, sobretot
de situacions extremes com l’anomenat bullying o assetja-
ment escolar.
A finals de la dècada dels 90 es van fer diversos estudis i
investigacions sobre aquest tema a Espanya, França i la resta
d’Europa, en àmbits geogràfics i escolars variats, i tots ells
subratllen la necessitat de donar importància a aquest feno-
men que atempta contra els drets dels infants i els adoles-
cents, en un marc jurídic en què precisament es protegeix la
dignitat i la integritat física i moral de les persones.
Aprofitant tot el coneixement i les dades que ens aporten
els estudis d’altres països, vam creure convenient fer una
investigació similar a Andorra, tenint en compte les particu-
laritats que té com a petit país i les especificitats dels seus
sistemes educatius.
Així, la metodologia que s’ha aplicat és la que han utilitzat
altres investigacions sobre la mateixa temàtica, com la que
ha fet servir el Departament d’Educació de la Generalitat de
Catalunya per a l’Enquesta de convivència escolar i seguretat
a Catalunya, curs 2005-2006. En el cas d’Andorra tenim el
privilegi de poder enquestar la major part de l’univers a ana-
litzar, és a dir, gairebé tots els alumnes de primera i segona
ensenyança d’Andorra.
Pensem que aquest treball ens aportarà dades que són molt
valuoses per entendre millor els problemes de convivència
i que obren el camí per poder fer altres estudis, sobretot
de caire més qualitatiu, per complementar i aprofundir el
coneixement d’aquesta realitat al nostre país. D’altra banda,
serà molt interessant poder repetir aquest treball d’aquí a
uns anys i valorar-ne l’evolució.
Aquest treball es farà públic a principis de l’any 2014, i el
podreu trobar a la pàgina web del nostre centre.
3
Les últimes dècades hem estat testimonis d’un increment
notable del contacte i l’heterogeneïtat de les llengües, les
cultures i les identitats. Tal com afirma Bauman (1998), la
«mobilitat humana» s’ha convertit en una de les caracte-
rístiques estructurals principals de les nostres societats, i la
pluralització de les formes de vida n’és una de les principals
conseqüències (Berger i Luckmann, 1997).
La mobilitat, imprescindible per poder ser al costat dels cen-
tres de creació i distribució de la riquesa, s’ha convertit en
quelcom necessari per progressar i tirar endavant els pro-
jectes de vida dels individus (Bauman, 1998). Aquesta mobi-
litat comporta una diversitat de formes culturals (llengua,
religions, creences, valors...) en contacte.
En aquest sentit, doncs, cada vegada trobem un món més
divers lingüísticament, identitàriament i culturalment (Vila,
Siqués i Roig, 2006). Un espai multiètnic en què cada llengua
tendeix a ocupar una posició determinada i a desenvolupar
funcions socials diferenciades. En aquesta recerca de l’espai
propi de cada llengua, sovint es generen conflictes polítics i
culturals fruit de les llengües en contacte i de la negociació
per ocupar determinats espais o territoris (Esteban, Nadal i
Vila, 2007).
El Principat d’Andorra és un exemple clar d’aquesta realitat
en què conviuen grups lingüístics diversos i en què cada llen-
gua ha anat buscant la seva posició i la seva funció social2.
Però alhora la llengua és, i de manera especialment intensa
en terres andorranes, un motiu de cohesió social i de con-
flicte o separació. Té la important funció de ser una «marca
social» (Esteban, Nadal i Vila, 2007) que permet objectivar
les diferències i les similituds entre els grups que conviuen
en el mateix espai.
Com afirma Maalouf (1999), les llengües no són entitats
estàtiques i fixes que s’associen a determinades identitats
també perennes, sinó que llengua i identitat són fruit de
les característiques socioculturals de les persones, les tra-
dicions, les creences o les conviccions que estan en con-
tacte. En aquest sentit podem dir que ens movem entre
diverses tradicions culturals, llengües en contacte i creences
en moviment. El resultat d’aquesta barreja és la identitat de
l’època postmoderna.
Autora:
Estel Margarit Viñals
Sociòloga investigadora del CRES de l’Institu d’Estudis Andorrans
LLENGUA I IDENTITAT EN EL CONTEXT PLURILIN-GÜÍSTIC I MULTICULTURAL D’ANDORRA1
4
1. Aquest article pren com a re-ferència bàsica la recerca d’E. Margarit (2012) L’escenari soci-olingüístic dels joves escolars a Andorra, ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila (2010-2012), Govern d’Andorra, Ministeri d’Educació i Cultura, Servei de Política Lingüística. Actualment aquest estudi es pot consultar a la pàgina web del Servei de Política Lingüística d’Andorra (<http://www.catala.ad/index.php?limitstart=5>).
2. En la recerca L’escenari soci-olingüístic dels joves escolars d’Andorra (2012) s’analitza de-talladament, a través de la per-cepció dels joves, la funció, l’ús i l’espai social que ocupen les principals llengües en contacte.
Autora:
Estel Margarit Viñals
Sociòloga investigadora del CRES de l’Institu d’Estudis Andorrans
Tenint en compte aquests elements, ens preguntem pel
cas concret d’Andorra i per com, des del punt de vista del
col·lectiu d’escolars3, hem d’entendre la relació entre llen-
gua i identitat.
Les respostes a una de les preguntes («Amb quina o qui-
nes llengües t’identifiques?») de l’enquesta de l’estudi
L’escenari sociolingüístic dels joves escolars d’Andorra
(2012) ens mostren que si bé cada una de les nacionalitats
presents entre els escolars tendeix a identificar-se amb
la llengua que culturalment li és pròpia (el castellà per
als espanyols, el francès per als francesos...), si valorem
el conjunt de les respostes i les creuem amb la nacionali-
tat de l’escolar, comprovem que entre la població esco-
lar andorrana, o com a mínim entre una part important
d’aquesta població, hi ha integrada una visió plural dels
elements que la defineixen, elements com la llengua sen-
tida com a pròpia, que consideren que és tant la seva
llengua materna com la que utilitzen o han après al Prin-
cipat. En aquest sentit, doncs, veiem que predomina una
identificació lingüística plural, mostra de l’heterogeneïtat
lingüística i cultural en què viuen aquests joves.
Concretament, un 24% dels enquestats4 considerava com a
llengua o llengües d’identificació el català i el castellà, un 21%
optava per «només català» i un 19% per la combinació del
català, el castellà i una tercera llengua (francès, portuguès,
anglès...). Per nacionalitats trobàvem que entre els andorrans
i els espanyols predominava l’opció «català i castellà» (28%
i 36%, respectivament); entre els alumnes francesos, un 25%
va optar per escollir la combinació de castellà i francès i un
22% considerava com a llengües pròpies el català i el francès
conjuntament; un 35% dels alumnes portuguesos conside-
rava com a llengües pròpies tant el castellà com el portu-
guès i un 21% escollia el català, el castellà i una tercera llen-
gua (principalment el portuguès).
L’enquesta també ens permet aportar una altra dada que ens
confirmaria la hipòtesi plantejada anteriorment segons la
qual no sempre hi ha una correspondència entre la nacionali-
tat de l’alumne i el sentiment identitari. Com afirma Maalouf
(1999), l’ésser humà es mou entre diverses cultures, creences
i llengües en contacte que acaben definint una identitat plu-
ral i plàstica en contínua redefinició. Si aquesta hipòtesi és
vàlida en general per als individus de les societats postmo-
dernes, ho és encara més quan parlem de joves que viuen en
un context plurinacional i multicultural com l’andorrà.
Així doncs, vèiem que si bé cada identitat s’associa majori-
tàriament a una llengua, no ho fa de manera exclusiva. En
aquest sentit, i per posar un exemple, un 84% dels alumnes
que havien dit que se sentien andorrans s’identificaven amb
el català, però entre aquests també en trobàvem que ho
feien amb el francès (76%), amb el castellà (69%) i amb el
portuguès (52%). Aquesta situació es repetia per a totes les
nacionalitats destacades. Aquestes dades són, doncs, una
mostra més de l’heterogeneïtat que predomina a Andorra
i que, al nostre parer, és el tret distintiu que la caracteritza i
que alhora l’enriqueix.
Un altre aspecte important que cal destacar en relació amb
la identitat i la llengua a Andorra és la construcció del sen-
timent identitari andorrà i dels elements que el configuren.
Comas d’Argemir i Pujadas (1997) realitzen en aquest sentit
un important treball etnogràfic en el qual, entre altres qües-
tions, analitzen com el procés de modernització, els canvis
en l’estructura social d’Andorra i el creixement demogràfic
porten a la necessitat social de definir i defensar la identitat
nacional andorrana davant la gran presència de residents
Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 5
3. Un col·lectiu que ha estat socialitzat en un context lingüístic plural i multicultural.
4. L’enquesta a partir de la qual es desenvolupa aquest estudi l’han respost 2.551 alumnes dels diferents sistemes educatius d’Andorra, que significa un 90% del total dels escolars de secundària del curs 2012.
estrangers. El procés de construcció nacional ha de ser
entès, doncs, com afirmen aquests autors, com una defensa
de caràcter simbòlic de la comunitat d’origen andorrà alhora
que funciona com a mecanisme de protecció dels privilegis
d’aquests individus en un context en què la població autòc-
tona esdevé numèricament minoritària. Dins d’aquesta cons-
trucció identitària, la llengua catalana adopta un paper fona-
mental, i aquesta importància es manifesta, per exemple, a
través de l’oficialitat del català en terres andorranes o de la
creació d’un sistema escolar propi.
Ara bé, quins són els elements que, per als joves d’Andorra,
configuren la identitat andorrana en el context plurilingüís-
tic i multicultural en què viuen i s’han socialitzat? Per a un
50% dels enquestats el 2012, el sentiment d’andorranitat
derivava d’haver nascut al Principat; un 41% posaven l’accent
en el fet de viure al país des de molt petits; un 40% optava
per l’element lingüístic (parlar català), i un 37% relacionava
el sentiment identitari amb el fet de tenir la nacionalitat
andorrana. Tenint en compte que aquesta pregunta era de
resposta múltiple,5 vam poder observar que de fet un 34%
dels alumnes havien escollit més d’una resposta. D’aquesta
manera trobàvem alumnes que consideraven que per sen-
tir-se andorrans era necessari, per exemple, haver nascut a
Andorra i parlar català, o parlar català i viure-hi des de petits,
o tenir la nacionalitat andorrana i haver nascut a Andorra...
A partir dels resultats que es van obtenir, podem donar
per confirmada la hipòtesi segons la qual el sentiment
identitari d’una persona respon a multitud de factors que
s’interrelacionen i retroalimenten, com ara la influència de la
llengua materna, el lloc de naixement, la nacionalitat... Quan
aquest sentiment identitari es desenvolupa en contextos
plurinacionals i pluriculturals, però alhora en un marc social
que tendeix a la segmentació social com és el cas d’Andorra,
ens trobem davant d’una construcció identitària particular-
ment complexa que dóna lloc a multitud de lectures pel
que fa a la creació de la línia divisòria imaginària entre els
andorrans i els forans. En aquest sentit, es fa difícil dir quin
dels elements que comunament acceptem que configuren
l’andorranitat té un pes més important.
Aquest seria el cas del paper o el pes del català en la con-
figuració del sentiment d’andorranitat. Com hem vist, entre
els enquestats del 2012 aquesta opció va ser escollida per un
40%, ja fos de forma exclusiva o acompanyada d’altres ele-
ments. En els grups de discussió organitzats en el treball de
camp Joves i llengües d’Andorra (Margarit i Monné, 2010) vam
poder veure que, a l’hora de valorar el paper del català o el
pes que té dins la identitat andorrana i la seva configuració,
no hi havia un sol discurs dominant, sinó la convivència de
com a mínim dos discursos divergents. D’una banda, trobàvem
joves que manifestaven els seus dubtes sobre el pes real del
català dins d’aquesta identitat, ja que consideraven que no
era un element tan bàsic, alhora que qüestionaven que parlar
català a Andorra tingués a veure amb el fet de sentir-se ando-
rrà. D’altra banda, vèiem que per a alguns joves el català era un
element bàsic i indeslligable de la identitat andorrana.
Si tenim en compte aquestes divergències, i el fet que parlar
català no va obtenir el percentatge més alt en el qüestio-
nari realitzat a L’escenari sociolingüístic dels joves escolars
d’Andorra (2012), podem reprendre la hipòtesi de la coexis-
tència de dos visions en certa manera confrontades sobre els
elements que configuren la identitat andorrana. Una de les
visions defensaria el català com a element bàsic en aquesta
identificació, coincidint amb un discurs de caràcter assimila-
cionista de la integració dels immigrants a Andorra, i l’altra
es basaria més en elements d’interacció constants entre una
població caracteritzada per la pluralitat nacional i lingüística.
Aquestes observacions coincideixen en certa manera amb
el discurs d’autors com Fernández (2000), que conside-
ren que la parla i els usos lingüístics d’una llengua són sem-
Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 6
5. Els alumnes tenien la possibili-tat d’escollir una o més opcions de resposta
pre origen d’un determinat tipus específic d’identitat social
que podem denominar identitat lingüística. Si observem la
societat podem veure que existeix una identitat social espe-
cífica el contingut de la qual és purament lingüístic. És a dir
podem trobar individus que poden sentir que pertanyen a un
determinat col·lectiu que parla de la mateixa manera que ells
(sentir-se andorrans pel fet que parlen català i s’identifiquen
amb aquesta llengua). Ara bé, com assenyala Fernández, si
considerem una relació directa i necessària entre la llengua
i la identitat ètnica o nacional d’un col·lectiu, podem caure
en un reduccionisme, ja que estem identificant la identitat
ètnica o nacional d’un col·lectiu amb la identitat lingüística.
Aquest seria el cas de joves portuguesos o francesos que no
s’identifiquen amb la seva llengua materna o no ho fan exclu-
sivament, o bé d’aquells andorrans que poden sentir-se identi-
ficats amb el català però sense oblidar el castellà o el francès.
En altres paraules, com assenyalen Lapresta i Huguet (2006),
la llengua sempre és font o origen d’un determinat tipus
específic d’identitat social, la identitat lingüística, però no
necessàriament és també l’origen d’un altre tipus d’identitat
social com l’ètnica o nacional. Aquesta diferenciació que
estableixen els autors no comporta que no s’accepti que
existeixin molts col·lectius ètnics o nacionals en els quals la
llengua s’ha convertit en la font de la seva identitat. Ara bé,
per Lapresta i Huguet cal tenir en compte que el fet que
una llengua vagi més enllà de la seva funció comunicativa
i es converteixi en un símbol d’identitat ètnica o nacional
s’ha d’entendre com una relació socialment construïda, que
té l’origen en una determinada tradició de pensament i que
persegueix uns objectius concrets. Tenint en compte aquest
punt de vista, i acceptant que moltes vegades, efectivament,
es dóna aquesta relació entre identitat lingüística i identitat
nacional o ètnica, hem de preguntar-nos quin és el paper
que adopta una llengua en la construcció d’una identitat
ètnica o nacional en les situacions o contextos en els quals
la llengua es converteix en la font d’aquesta identitat. De
nou, en el cas d’Andorra hauríem d’analitzar com ha estat
tradicionalment el procés d’andorranització, i per tant qui-
nes característiques socials, econòmiques, demogràfiques i
polítiques hi ha hagut al darrere d’aquesta identificació.
Així doncs, hem d’entendre la identificació identitària dels
joves escolars d’Andorra des d’una perspectiva global, hete-
rogènia i altament plàstica que trenca l’esquema teòric rígid
utilitzat tradicionalment i que lliga els individus d’un país
determinat a una llengua, a una nacionalitat i a una iden-
titat. Els processos identitaris en contextos multiculturals i
plurilingüístics són força més complexos que aquest tipus
d’esquemes reduccionistes.
Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 7
BIBLIOGRAFIA
• BAUMAN, Z. (1998). Globalization: The human consequences. Cambridge: Polity Press.
• BERGER, P. L.; LUCKMANN, T. (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Barcelona: Paidós.
• COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i cul-turals. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Afers Socials i Cultura; Barcelona: Alta Fulla.
• ESTEBAN, M.; NADAL, J. M.; VILA, I. (2007). «El papel de la lengua en la construcción de la identidad: un estudio cualitativo con una muestra multicultural». Glossa. An Ambilingual Interdisciplinary Journal, 2, p. 23-53.
• FERNÁNDEZ, M. A. (2000). «Cuando los hablantes se niegan a elegir: monolingüismo e identidad múltiple en la modernidad reflexiva». Estudios de sociolingüística, vol. 1, núm. 1, p. 47-58.
• LAPRESTA, C.; HUGUET, A. (2006). «Identidad colectiva y lengua en contextos pluriculturales y plurilingües. El caso del Valle de Arán (Lleida, España)». Revista Internacional de Sociología (RIS), vol. LXIV, núm. 45 [setembre-desembre 2006].
• MAALOUF, A. (1999). Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana. (Obertures; 4)
• MARGARIT, E.; MONNÉ, A. (2010). Joves i llengües a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2006. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística; Premsa Andorrana.
• MARGARIT, E. (2012). L’escenari sociolingüístic dels joves escolars a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2010-2012. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística.
• VILA, I.; SIQUÉS, C.; ROIG, T. (2006). Llengua, escola i immigració: un debat obert. Barcelona: Graó.
Andorra és un país amb sort. Per començar, una part consi-
derable dels impostos els aporten visitants i turistes. Si com-
parem el nombre anual de turistes amb la població local en
els 213 països que figuren en les estadístiques del Banc Mun-
dial, veiem que Andorra és el país del món amb més turistes
en relació amb els habitants que hi resideixen. Aquesta pro-
porció és de 25 vegades, mentre que la de Mònaco, que seria
el següent país en aquesta classificació, és de 8. Les illes del
Carib quedarien ben lluny d’aquests nivells. Només la regió
administrativa de Macau, al sud de la Xina, té una proporció
comparable a la d’Andorra.
I això sense tenir en compte el nombre de visitants que no
pernocten al país, que el 2011 va ser d’uns 6,5 milions de
persones, enfront dels dos milions que sí que ho van fer
(aquests últims són els que es consideren turistes). Encara
considerant que l’estada mitjana al Principat és més curta
que als països veïns, unes 2,6 nits per persona, contra 9,2 a
Espanya i 6,7 a França, Andorra continua superant àmplia-
ment aquests dos països quant a l’aportació relativa que
representa el turisme a la riquesa nacional. Això explica que
tradicionalment Andorra no hagi hagut de recórrer a la tri-
butació sobre els salaris i els beneficis. El 2011, el 86% dels
ingressos de l’administració central van provenir de la impo-
sició indirecta, o sigui sobre productes i serveis, i només un
2% de la tributació directa.
Andorra també ha tingut la sort, o l’encert, de no haver-se
venut les «joies de la corona». El Principat manté un model
econòmic en el qual sectors estratègics com les teleco-
municacions i l’energia elèctrica estan sota control públic.
Aquesta presència pública en sectors clau conviu amb la
voluntat popular d’evitar una excessiva intromissió de l’Estat
en l’economia.
Els darrers trenta anys, els governs de la majoria de països
europeus han posat a la venda les seves participacions en
empreses públiques de telefonia, electricitat, gas i altres ser-
veis, amb l’argument que la gestió privada és més eficient.
Però la gestió privada ha portat moltes empreses i bancs
al desastre. Cal recordar que la banca islandesa havia estat
pública fins al 2000 i que en només vuit anys va aconseguir
la proesa de causar la fallida, en sentit literal, de les finances
de l’illa de gel.
Es pot argumentar que la venda d’actius permet als Estats
reduir el seu deute i, doncs, pagar menys interessos. No obs-
tant això, no és gaire encertat, quan hi ha altres solucions
a l’abast, vendre actius per pagar deutes, perquè les rendes
que proporcionen les participacions empresarials acostu-
men a incrementar-se amb el temps. Per exemple, imaginem
que es vol cancel·lar un deute de mil milions d’euros, que
representa uns interessos de cinquanta milions d’euros l’any,
amb la venda d’unes accions del mateix import que propor-
cionen uns dividends de cinquanta milions d’euros l’any. Al
cap de vint anys, amb un creixement dels dividends del 7%
anual, les accions donaran una renda anual de 193 milions
d’euros. Potser a curt termini sembla racional vendre actius,
però amb una perspectiva de llarg termini no ho és. És pre-
ferible reduir el deute racionalitzant la despesa o incremen-
tant els ingressos corrents.
EL CAPITALISME ANDORRÀ Autor:
Carles TorresEconomista
8
Autor:
Carles TorresEconomista
Allò que és veritablement eficient, per a les arques de l’Estat,
és vendre accions a un preu elevat, aprofitant els moments
de més eufòria borsària... Per exemple, poc després que el
govern britànic privatitzés bona part de les empreses públi-
ques del país, va tenir lloc el crac del 1987. La qüestió és que
la borsa permet vendre les accions d’una empresa molt per
sobre del seu valor comptable. D’aquesta manera, els governs
obtenen un bon grapat de diners i els inversors particulars
compren accions sobrevalorades. Però els governs, els més
hàbils de tots els venedors de fum, s’ho gasten tot ben aviat
i després es queden sense una important font d’ingressos.
A Andorra això no ha passat. Potser respon a una visió estra-
tègica o potser és perquè el país no disposa de mercats
financers desenvolupats que permetin vendre accions per
sobre del valor real. O potser es deu a la manca de necessitat
de crear un model de «capitalisme popular» que allunyi el
perill del comunisme o del socialisme combatiu, ja que aquí
mai no ha existit aquesta por que tant ha sacsejat el cos dels
governants europeus (en tot cas, allò que mai els ha fet por
és jugar amb els estalvis dels ciutadans).
Posem l’exemple de Telefónica. El 1997, el govern espanyol
es va vendre el 21% d’aquesta companyia per 3.786 milions
d’euros. L’operació va merèixer la distinció Deal of the Year
(Negoci de l’any) per part de la prestigiosa publicació Corpo-
rate Finance el desembre del 1997. Però aquells 3.786 milions
d’euros s’han evaporat. Si l’estat espanyol no s’hagués venut
aquella participació, avui estaria ingressant 1.300 milions
d’euros anuals a compte dels beneficis de la companyia.
Cada tres anys, tornaria a tenir tot allò que va ingressar
d’una sola vegada. I, quina casualitat, un any després de la
col·locació de les accions, va tenir lloc el crac del 1998 i, una
mica més tard, el cicle baixista de 2000-2002, que va afec-
tar amb duresa les empreses tecnològiques (és clar que la
venda d’accions per part dels governs és el millor predictor
de cracs borsaris). Així que el «negoci de l’any» va ser un «mal
negoci secular», tant per a l’estat espanyol com per als inver-
sors. Com que Telefónica ha tingut una evolució borsària
força negativa, podem comprovar la diferència entre invertir
en borsa i invertir en empreses. Podem constatar igualment
la paradoxa que si bé els estats són molt astuts venent les
seves participacions empresarials a preus sobrevalorats als
ciutadans, a llarg termini es demostra el mal negoci que fan.
Podríem parlar també de Gas Natural, Endesa, Argentaria,
Trasmediterránea, Inespal... Un cas flagrant és la participació
del 100% a Enagas que el govern d’Espanya es va vendre per
392 milions d’euros entre el 1994 i el 1997. El 2012 aquesta
companyia va obtenir uns beneficis de 543 milions d’euros
i va pagar com a impost de societats 163 milions d’euros:
en només un any, l’estat espanyol va deixar d’ingressar 380
milions d’euros, o sigui gairebé tot allò que va obtenir amb la
venda de la companyia.
Els ingressos patrimonials dels estats o de les corporacions
locals, és a dir, les rendes que obtenen els ens públics de
les seves participacions en empreses públiques o de béns
9El capitalisme andorrà
patrimonials, són considerats els «últims de la fila» entre els
ingressos públics a causa del seu pes relativament intrans-
cendent respecte al total d’ingressos. Tanmateix, és clar que
si l’estat espanyol no hagués malvenut el seu patrimoni, una
part de les recents retallades en sanitat, educació i inves-
tigació no haurien estat necessàries. La venda dels seus
drets a Telefónica, Repsol, Endesa, Enagas i Gas Natural, a
l’administració central espanyola li representa ara una pèr-
dua d’uns 4.300 milions d’euros anuals.
Els ingressos patrimonials del Govern d’Andorra van ser
d’uns 13 milions d’euros l’any 2012. Es dóna la circumstància
que aquest import en relació amb el PIB andorrà equival a
tot allò que el país veí deixa d’ingressar cada any per aquest
concepte en relació amb el seu PIB. En el cas d’Andorra,
aquests ingressos permeten finançar, per exemple, totes les
prestacions familiars (8 milions d’euros el 2013).
Un altre aspecte en el qual Andorra destaca positivament
respecte al nostre entorn és que no ha necessitat rescatar
cap banc. Recordem que a molts països els ajuts a la banca
gairebé equivalen a les retallades en serveis bàsics per a la
ciutadania i, per tant, poden ser considerats els responsables
que la recessió s’hagi convertit en una depressió econòmica
per a una àmplia capa de la població. La raó del bon com-
portament dels bancs la podem atribuir en part a la tradi-
cional prudència dels banquers del país, però hi ha sospi-
tes raonables que l’aïllament d’Andorra respecte als circuits
financers internacionals ha evitat que la globalització mal-
metés el judici d’aquests banquers.
De fet, els bancs andorrans no sols no han necessitat cap
injecció de diners públics, sinó que contribueixen a les arques
de l’Estat en una proporció molt més gran que la de les enti-
tats financeres de la major part de països, i això malgrat que
els bancs andorrans no han pagat tradicionalment impostos
sobre els beneficis, sinó un impost indirecte. Al nostre país
existeix un tipus impositiu indirecte general que grava els
productes i serveis, que és del 4,5%. Hi ha un tipus reduït,
de l’1%, per a béns bàsics com aliments i llibres, i un altre de
superreduït del 0% per a sanitat, educació i arrendaments
d’habitatges. I també n’hi ha un d’incrementat, del 9,5%, apli-
cable únicament als serveis financers. En canvi, a Espanya hi
ha un tipus general de l’IVA del 21%, un tipus reduït del 10%
per a l’habitatge i l’hostaleria, i un de superreduït del 4% per
a béns bàsics com aliments o llibres (que probablement l’any
que ve pujarà al 10%), mentre que la major part dels serveis
bancaris n’estan exempts, igual que a la resta de països de la
Unió Europea.
Davant la necessitat de posar al dia el seu model fiscal,
Andorra aposta per la simplicitat: un tipus impositiu del 5%
per a les rendes (del treball i del capital) d’entre 24.000 euros
i 40.000 euros anuals, i del 10% per a les rendes superiors a
40.000 euros, amb una exempció dels primers 3.000 euros
de rendes del capital. Aquests tipus impositius queden ben
lluny del 40% o 50% que són aplicables a partir de deter-
minats trams de renda a la gran majoria de països i que no
els han evitat incórrer en dèficits recurrents, deutes públics
insostenibles i alts nivells de pobresa i desigualtat.
Es diu que aquestes taxes proporcionals atempten contra el
principi de la progressivitat impositiva. És a dir, qui guanya
40.000 euros per any pagarà 4.000 euros i qui guanya
400.000 euros, pagarà 40.000 euros, mentre que amb un
tipus progressiu aquest últim pagaria fins a 200.000 euros.
Però la progressivitat potser ha portat a una forta càrrega
fiscal sobre les rendes mitjanes i altes, mentre que ha propi-
El capitalisme andorrà10
El capitalisme andorrà11
ciat la creació de figures legals que donen a les rendes molt
elevades i als grans patrimonis condicions encara més avan-
tatjoses que els paradisos fiscals, com ara les societats patri-
monials o les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable).
Els beneficis d’aquestes darreres tributen només a l’1% en
l’impost de societats, mentre que el tipus general d’aquest
impost és del 30% i del 25% en el cas de les pimes. Així, ens
trobem amb països en què les societats que generen llocs
de treball tenen una tributació molt elevada mentre que
les societats que només gestionen patrimonis gairebé no
contribueixen a hisenda. Fins a l’any 2010, els accionistes de
les SICAV podien vendre les seves participacions i obtenir
plusvàlues sense pagar impostos, amb la maniobra lícita de
fer una reducció de capital social equivalent a la retirada de
diners: un típic exemple de la picaresca, emparada per la llei,
a què dóna lloc la creació de règims fiscals privilegiats que
una minoria reclama per no ser «víctima» de les condicions
aplicables a la majoria.
A Espanya, aquestes societats necessiten cent socis
per constituir-se. A la pràctica, les entitats financeres
s’encarreguen de crear una SICAV a mida d’un gran patrimoni
amb 99 socis d’«acompanyament», anomenats «mariachis”.
A Andorra, aquesta estructura també existeix, però el seu
cost de constitució és la cinquena part i el seu capital mínim
és la meitat que al país veí, i es pot crear a partir d’una sola
persona, de manera que és més assequible i no cal recórrer a
homes de palla. La seva fiscalitat sobre els beneficis és nul·la,
de manera que es manté el greuge comparatiu que s’aplica
a altres països, però aquest greuge és inferior en el cas
d’Andorra gràcies al millor tractament fiscal a les societats
en general. Tanmateix, no deixa de ser curiós que al mateix
temps que Andorra va deixant de ser un paradís fiscal segons
les definicions a l’ús, es converteix en un paradís fiscal per a
les grans fortunes semblant als que ja existeixen en els països
del nostre entorn, una exigència imposada per la progressiva
inserció del nostre país en el món global.
Andorra sempre s’ha preat d’incentivar l’esperit empresa-
rial. No obstant això, hi ha un aspecte en el qual la realitat
desmenteix aquesta declaració d’intencions: l’elevada cotit-
zació que els autònoms han de pagar a la seguretat social,
fins i tot després de les favorables modificacions que es
van introduir el juliol d’aquest any. Andorra i Espanya són
dels països que tenen un model fiscal més regressiu per
als treballadors i empresaris autònoms. En ambdós països,
aquests professionals han de pagar una quota a la seguretat
social d’uns 300 euros mensuals. Al Principat, la quantitat es
redueix a 200 euros mensuals si el resultat anual és inferior
als 12.000 euros. Això encara representa 2.400 euros anuals,
el 20% dels beneficis, o una proporció encara més elevada si
els beneficis són inferiors al límit indicat. Però la cotització
general és de 400 euros mensuals quan els ingressos supe-
ren els 24.000 euros anuals. Això implica, per exemple, que
un autònom que guanyi un milió d’euros l’any només ha de
pagar 4.800 euros anuals de quotes socials, un 0,48% dels
seus beneficis: no s’aplica la proporcionalitat simple que es
pretén aplicar a l’impost sobre la renda. En aquest cas, el
model impositiu no és gaire eficient perquè, d’una banda,
implica una càrrega excessiva sobre les rendes moderades
i d’altra banda significa una pèrdua significativa d’ingressos
per a la seguretat social en no gravar percentualment, encara
que sigui de manera moderada, les rendes més elevades.
Malgrat que podem considerar Andorra una nació afortu-
nada, ens trobem també que és un dels països del món on
més ha caigut la renda nacional els últims anys. Prenent de
nou les dades del Banc Mundial, del 2007 al 2011 el PIB del
Principat va caure un 15%, només per sota de l’arxipèlag cari-
beny d’Antigua i Barbuda i de Letònia, i igual que l’atribolada
Grècia. Això té a veure, en part, amb la davallada de l’11%
del nombre de turistes en aquest període, però sobre tot
al retrocés d’un 36% de la construcció privada i d’un 25%
dels beneficis del sector financer, que té un pes relatiu en
l’economia nacional molt més elevat que en la gran majoria
de països.
De ser considerada una terra d’oportunitat per a la gent de
fora, avui molta gent de dins creu que Andorra és un país
amb manca d’oportunitats. S’ha de dir que el concepte
d’oportunitat no té ben bé el mateix significat que en el pas-
sat: abans volia dir trobar un lloc de treball (encara que no
fos qualificat) o fer riquesa. Avui, és la possibilitat de treba-
llar en allò que un vol o per allò que s’ha preparat de manera
específica. Per aquest motiu, avui dia un país amb oportuni-
tats és aquell que crea llocs de treball qualificats.
El fet de no tenir mercats financers desenvolupats potser ha
ajudat que l’Estat andorrà no s’hagi malvenut les joies de la
corona però té, en contrapartida, l’inconvenient de no per-
metre a les empreses del país emetre títols de deute que
puguin ser adquirits directament per estalviadors i inversors.
Crida l’atenció el fet que les empreses privades andorranes
poden emetre accions però no obligacions, mentre que en
pràcticament qualsevol lloc del món desenvolupat sí que ho
poden fer. Hi ha ocasions en què a una empresa li convé més
un finançament bancari, però en d’altres, sobretot si obté
una elevada rendibilitat del seu capital, li convé més eme-
tre bons o obligacions, una mancança que resta eficiència i
capacitat inversora a les empreses del país. Paradoxalment,
l’obertura econòmica no planteja aquesta possibilitat.
Si bé Andorra s’ha vist beneficiada pel seu relatiu aïllament
del món globalitzat i pel fet de no tenir borsa de valors, no
ha estat al marge de la tendència global als projectes des-
proporcionats d’infraestructures. Les obres més destacades
en aquest sentit han estat el Túnel del Pont Pla (amb un cost
de 43 milions d’euros enfront dels 11 milions previstos), el
Túnel dels Dos Valires (que va costar 160 milions d’euros
mentre que s’havia pressupostat per 71 milions) i la primera
fase de la desviació de Sant Julià, que ha costat 80 milions
d’euros. El cost total d’aquestes infraestructures equival
a l’11% del PIB andorrà. En termes relatius, és gairebé tres
vegades tot allò que Espanya ha invertit en el tren d’alta
El capitalisme andorrà12
velocitat, que és el 4% del PIB, i que tampoc no ha des-
tacat per la seva rendibilitat econòmica. Tot i que no es pot
negar la utilitat d’aquestes obres, el seu cost ha estat supe-
rior a la capacitat del país i ha generat un fort increment de
l’endeutament públic.
De tota manera, amb el marc fiscal actual, l’Estat hauria de
tenir prou recursos per fer front a les seves despeses sense
generar nous dèficits. La recaptació del 2012 de l’impost de
societats i de l’impost d’activitats econòmiques va ser de
16 milions d’euros amb un tipus impositiu del 5% per ser el
primer any que s’aplicava. Aquest any, amb el tipus del 10%,
cal esperar una recaptació equivalent a l’1,25% del PIB, ben a
prop de l’1,5% del PIB que va recaptar l’estat espanyol el 2011
per aquest concepte amb tipus impositius d’entre el 25% i el
30%. De fet, al país veí el tipus impositiu efectiu sobre socie-
tats va ser de només l’11,6% sobre els beneficis, a causa de
les desgravacions i de la compensació de resultats negatius
d’altres anys.
Quant hauria de recaptar Andorra amb els gravàmens sobre
la renda? L’administració central espanyola recapta un 15,5%
del PIB entre l’impost de societats, els impostos indirectes
i l’IRPF. El Govern d’Andorra recaptarà aproximadament un
11,8% enguany amb les dues primeres figures impositives i
la petita part d’impostos directes (no societaris) que ja
ingressa. Però Espanya gasta un 2,6% anual del PIB en presta-
cions d’atur. Posem que Andorra volgués crear un fons per a
l’atur equivalent al 0,5% anual sobre el PIB. Llavors, com que
té més recaptació via imposició indirecta i té menys despesa
per prestacions d’atur, li seria suficient una imposició de la
renda equivalent a l’1,1% del PIB, mentre que Espanya ha de
recaptar l’equivalent del 7,1% del seu PIB per aquest con-
cepte. I això ho pot aconseguir Andorra amb una imposició
indirecta i directa molt inferiors a les d’Espanya.
En resum, el capitalisme andorrà és un model econòmic que
aposta per la lògica econòmica i la simplicitat, amb certes
incoherències, i en la mesura del que és possible en un món
que tendeix per inèrcia a la irracionalitat. És un model que
manté un equilibri sense prejudicis ideològics entre la inter-
venció de l’Estat i la llibertat de mercat. És un model que,
paradoxalment, s’ha vist afavorit pel seu relatiu aïllament
respecte a l’economia global. És un model que té la capaci-
tat de ser sostenible a llarg termini. Però és també un model
que preserva encara maneres de fer que limiten les oportu-
nitats a empreses i individus.
El capitalisme andorrà13
La mobilitat dels treballadors és un problema molt present
en el sector de l’hoteleria. Molts autors de camps discipli-
naris diferents han estudiat aquest fenomen amb la finalitat
d’entendre’l i poder-lo moderar. Tradicionalment s’ha trac-
tat el moviment de mà d’obra com una disfunció per a les
empreses i s’ha estudiat amb la voluntat d’entendre’n els
mecanismes i de poder-lo fer menys problemàtic. No obs-
tant això, el concepte de turnover utilitzat tradicionalment
per definir aquest moviment d’individus no és suficient per
englobar la complexitat d’aquest fet social.
En aquest text intentarem mostrar com el concepte de
mobilitat o de motilitat (Kaufmann, 2005) és més adequat
per explicar el problema des del punt de vista de la socio-
logia. Exposarem també, de manera sintètica i descriptiva,
els primers resultats extrets de l’estudi de camp que reve-
len diverses formes de mobilitat de la població enquestada.
Com a conclusió mostrarem com la mobilitat o motilitat, en
les seves diverses formes, apareix en les societats occiden-
talitzades com una nova norma social integrada i acceptada
pels seus individus.
Quèéslamobilitat?
La mobilitat és un concepte polifacètic, ja que engloba
diverses realitats, diferents formes de moviment: moviments
espacials, geogràfics, però també moviments socials. En
aquest text parlarem essencialment de les dues modalitats
més il·lustratives de la realitat estudiada: la mobilitat geogrà-
fica i la mobilitat sectorial.
La mobilitat es pot definir com el moviment que fa un
individu per anar d’un punt A a un punt B (Terrier, 2009).
A aquesta definició exacta però simplista sembla impor-
tant aportar-hi una lectura més qualitativa, concedint una
racionalitat a l’individu, és a dir, una llibertat de decisió i
d’acció. En aquest text no tractarem de la freqüència, de la
durada o dels mitjans materials emprats per aquesta mobi-
litat (Terrier, 2009), sinó que tractarem de les motivacions
que han portat un actor a moure’s d’un país a un altre o
d’un sector a un altre. Uns factors construïts en funció d’uns
objectius personals inscrits en una estructura social que
constreny, més o menys, les possibilitats de mobilitat dels
individus (Kaufmann, 2005).
El concepte de motilitat desenvolupat per Vincent Kauf-
man fa aparèixer una visió de la mobilitat més compren-
siva i qualitativa. Aquest concepte integra la motivació a
la mobilitat, les raons del moviment o del potencial movi-
ment.
La motilité peut être définie comme la manière dont un
individu ou un groupe fait sien le champ du possible en
matière de mobilité et en fait usage. (Kaufmann, 2005,
p. 126)
14
Autora:
Diana OliveiraLlicenciada i Doctoranda en Sociologia
LA MOBILITAT GEOGRÀFICA I SECTORIAL DELS TREBALLADORS DEL SECTOR DE L’HOTELERIA A ANDORRA
Cette motilité est composée de facteurs relatifs à
l’accessibilité (c’est à dire les conditions auxquelles il est
possible d’utiliser l’offre au sens large); aux compéten-
ces (c’est à dire un savoir faire et une capacité organisa-
tionnelle qui est nécessaire pour l’exploitation et l’usage
de l’offre), et une appropriation cognitive qui permet
d’évaluer les possibilités existantes. Cette dernière est
construite en fonction des stratégies des acteurs, des
acteurs possédant des normes, des valeurs et des règles.
(Kaufmann, 2005, p. 126)
L’objectiu que ens hem proposat és descriure la mobilitat
geogràfica nacional o internacional dels treballadors de
l’hoteleria enfocada des de la perspectiva de les seves moti-
vacions a la mobilitat o a la immobilitat sectorial. Ens hem de
preguntar pel significat que l’individu dóna a la seva mobili-
tat. «Les motivations sont capitales pour distinguer les diffé-
rentes formes de mobilité». (Dehoorne, 2002, p. 3).
Metodologiautilitzadaperaaquestestudi
Amb la intenció de percebre la mobilitat i les motivacions
dels actors socials a aquesta mobilitat, per a aquesta recerca,
a més d’altres metodologies més qualitatives (observacions
participants i entrevistes semidirigides), vam confeccionar un
qüestionari mitjançant el qual vam interrogar1 382 persones2..
Aquest qüestionari anava adreçat únicament a les persones
que havien tingut una experiència de treball en el sector de
l’hoteleria i que havien deixat de manera voluntària o invo-
luntària la feina per anar a un altre sector d’activitat o al
mateix sector. En aquest qüestionari s’interrogava els indivi-
dus sobre diversos temes com ara el nombre d’establiments
hotelers on havien treballat i en quins països; el moment i la
raó per la qual van començar a treballar en el sector i què
els va motivar a marxar de l’hotel en el qual treballaven; la
voluntat o l’absència de voluntat de treballar en un altre sec-
tor a Andorra o a fora del país, on i per quins motius, etc.
Finalment, i amb l’objectiu d’identificar socialment els indi-
vidus, vam introduir algunes preguntes de característiques
sociodemogràfiques com ara el país d’origen, l’edat i el sexe.
Gràcies a l’anàlisi d’aquestes dades podem identificar algu-
nes tendències tant pel que fa a la mobilitat com a la moti-
vació de mobilitat dels treballadors del sector de l’hoteleria
a Andorra.
Mobilitat geogràfica: del país d’origena Andorra i de les parròquies altes a lesparròquiesbaixes
Si les migrations internationales relèvent de la même
logique que les migrations intérieures dans leurs causes,
elles en diffèrent dans leur fonctionnement plus encadré
par les institutions politiques. (Rea i Tripier, 2008, p. 28)
La mobilitat migratòria lligada a motivacions laborals va
aparèixer de manera massiva amb la industrialització i el nai-
xement del capitalisme. Va ser Anglaterra, al segle XIX, el pri-
mer país a experimentar una manca de mà d’obra i a satisfer-
la mitjançant la immigració.
La vague migratoire du début des années 1960 touche
plusieurs pays d’Europe et les caractéristiques commu-
nes aux migrants et aux conditions d’emploi l’emportent
sur les différences. Elle renouvelle, pérennise, annonce un
système de mobilité des personnes, dont la logique est
d’abord liée au travail» (Rea i Tripier, 2008, p. 32)
A Andorra hem pogut constatar aquesta realitat descrita per
A. Rea i M. Tripier. En la història del nostre país hem assistit a
un moviment migratori d’aquest tipus. Aquest flux d’individus
va arribar al país, sobretot durant la segona meitat del segle
La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra15
1. Van participar en aquest estudi diversos enquestadors del Centre de Recerca Sociològica d’Andorra i la doctoranda Maria Clara Prata Gaspar.
2. Aquest treball de camp es va dur a terme l’estiu del 2012 i va ser possible gràcies a l’ajuda material i humana de l’Institut d’Estudis Andorrans i més concretament del CRES..
XX, amb la voluntat d’accedir als nombrosos llocs de treball
que en aquell moment es generaven gràcies a la conversió
del país en una destinació turística per excel·lència.
Aquesta realitat encara es pot observar avui dia, tot i que
de manera més moderada i, sobretot, més estacional. Un
important percentatge de la població enquestada que ha
tingut una experiència en el sector de l’hoteleria a Andorra
és originària d’altres països.
Quan demanen en quin moment de la trajectòria personal la
persona va ingressar en el sector de l’hoteleria, podem consta-
tar que un percentatge significatiu diu haver-ho fet al moment
de la immigració (32,4%). Això mostra que per a un nombre
important d’immigrants, la integració en el sector de l’hoteleria
està relacionada amb l’arribada i la instal·lació al país.
La política migratòria i les quotes acordades pel Servei
d’Immigració a Andorra provoquen un flux migratori desti-
nat essencialment a treballs lligats als sectors clau del país
(el turisme i el comerç), en què la necessitat de mà d’obra és
més important (Oliveira, 2013). Aquesta constatació es veu
reflectida en les dades que presentem més amunt.
Aquesta arribada massiva al sector de l’hoteleria no es pot
explicar únicament mitjançant una anàlisi macrosociològica
en què l’estructura social i política és la que determina les
accions dels individus. Sylvie Monchatre, sociòloga francesa,
en el seu llibre Êtes vous qualifié pour servir? mostra que
l’ingrés dels individus en el sector de l’hoteleria es fa prin-
cipalment per dues raons: per manca d’ofertes de treball en
altres sectors d’activitat o bé per vocació (Monchatre, 2010,
p. 27).
Si parlem dels treballadors i de les treballadores del sec-
tor de l’hoteleria no natius o no nacionalitzats andorrans,
podem constatar que un cop aquesta població s’ha establert
al país, emprenen altres mobilitats geogràfiques.
Lamobilitatgeogràficainterna3
L’estacionalitat és una de les característiques pròpies de
l’activitat turística (Balfet, 2001). A causa de la important
activitat turística lligada al període hivernal, l’estacionalitat
és un fenomen molt present a Andorra. Aquesta estacio-
nalitat és més acusada en parròquies altes, on el turisme
està més estretament lligat a les activitats d’hivern.
Aquesta segmentació espacial de l’activitat fa que els tre-
balladors estrangers vinguts al Principat amb la voluntat
d’instal·lar-s’hi d’una manera permanent intentin fugir de
les parròquies altes i trobar una alternativa en parròquies
baixes, on l’estacionalitat de l’activitat turística és menys
marcada.
Cette flexibilité des migrations va de pair avec la recher-
che par les entreprises du secteur formel d’une plus
grande flexibilité de la main d’oeuvre et des processus de
production. (Guengant, a Dehoorne, 2002, p. 3)
Contràriament a aquesta afirmació, podem constatar que
alguns treballadors, coneixedors de les possibilitats que el
país els pot oferir, utilitzen la mobilitat com a estratègia per
a la sedentarització. Més amunt hem pogut constatar que
la mobilitat geogràfica interna és una alternativa a aquesta
forma d’«immobilitat». No obstant això, els actors utilitzen
altres estratègies per arribar als seus objectius. La mobilitat
sectorial és una altra de les possibilitats.
La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra16
Taula 1En quin moment de la seva vida va començar a treballar en el sector de l’hostaleria?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
Durant els meus estudis
Al final dels meus estudis
Quan vaig marxar del meu país d’origen (immigració)
Al moment d’una reorientació professional
Quan vaig plegar d’un altre sector
Quan vaig ser acomiadat d’un altre sector
Quan em vaig separar de la meva parella
Altres
Quan va néixer el meu fill
Total
No contesta
Total
100
103
123
31
9
5
1
7
1
380
2
382
26,3
27,1
32,4
8,2
2,4
1,3
,3
1,8
,3
100,0
% VàlidFreqüència
3. Aquesta realitat s’ha definit mitjançant la part quantitativa, ja que ha estat evocada en diverses interaccions amb els treballadors. Englobo en el concepte d’interacció les entrevistes i converses informals mantingudes amb els treballadors durant les observacions participants.
Lamobilitatsectorial
Per mobilitat sectorial entenc el desplaçament d’un treba-
llador tant d’un sector A a un sector B com d’un sector A
a un altre establiment d’aquest mateix sector A. En el cas
d’Andorra, m’ha semblat important posar en relleu aquest
tipus de mobilitat, sobretot per la seva forma dicotòmica.
Quan preguntem a la població sobre la seva trajectòria pro-
fessional ens adonem que la majoria dels individus han tre-
ballat en altres sectors d’activitat i més concretament, en el
cas estudiat, el canvi es fa essencialment entre dos sectors:
l’hoteleria i el comerç.
Podem constatar que de les persones que van declarar haver
treballat en un altre sector d’activitat (73,8% de la pobla-
ció enquestada), el 48,3% diu haver-ho fet en el sector del
comerç.
Aquesta realitat pot semblar lògica, ja que a Andorra la
demanda de treball se situa essencialment en aquests dos
sectors. El actors socials, al moment de prendre una decisió
de mobilitat, ho fan tenint en compte les possibilitats que
els pot oferir el mercat laboral, però també en funció de les
oportunitats que ells perceben que entren en el seu camp
de possibilitats (Gerarht, a Steel i Lounsbury, 2009).
Podem constatar que les raons per a la mobilitat sectorial
declarades per la població enquestada estan lligades o bé a
una simple voluntat de canvi de sector o bé a les condicions
de treball pròpies del sector de l’hoteleria.
Jacques O. Retel, en la seva obra Les gens de l’hôtellerie publi-
cada l’any 1965, evoca una problemàtica que ja existia alesho-
res en el sector: «Le phénomène le plus remarquable (dans le
secteur de l’hôtellerie) est, sans doute, l’extrême mobilité des
employés tant d’une station à l’autre que, dans la même ville,
d’un établissement à l’autre» (Retel, 1965, p. 249).
La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra17
Taula 2Al llarg de la seva vida professional, ha tre-ballat en algun altre sector d’activitat?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
Sí
No
Total
No contesta
Total
279
99
378
4
382
73,8
26,2
100,0
% VàlidFreqüència
Taula 3En quin altre sector d’activitat ha treballat?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
Comerç
Construcció i annexos
Altres sectors d’activitat
Total
No contesta
Total
129
33
105
267
115
382
48,3
12,4
39,3
100,0
% VàlidFreqüència
Taula 4Quina raó el va portar a canviar de sector d’activitat?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
Ja no volia treballar més en el sector de l’hoteleria
Vaig trobar una feina relacio-nada amb els meus estudis
Les difícils condicions de tre-ball en el sector de l’hoteleria
Volia canviar de sector d’activitat i és en aquest que he trobat feina
Immigració
Altres raons
No sap
Total
No contesta
Total
73
32
71
39
15
17
41
94
288
382
15,3
11,1
24,7
13,5
5,2
5,9
14,2
100,0
% VàlidFreqüència
La mobilitat dels treballadors no es pot reduir a una visió
simplista en què les condicions laborals i la difícil concilia-
ció de vida laboral i familiar siguin les causes de la ruptura
amb el sector (Tremblay i Amherdt, 2003). Nombrosos tre-
balladors i treballadores del sector de l’hoteleria (70% de
la població enquestada) son mòbils entre establiments del
mateix sector d’activitat.
La taula 6 ens mostra que un percentatge molt elevat
de treballadors (70%) diuen que no han canviat de sec-
tor d’activitat perquè l’hoteleria és la seva vocació. Syl-
vie Monchatre va evocar aquesta mateixa realitat. Una
part important dels individus que trien la branca de
l’hoteleria ho fan per vocació i només prenen la deci-
sió de sortir-ne en moments clau de la seva trajectòria
personal, com ara canvis d’estil de vida (vida en parella,
naixement d’un fill, etc.).
Conclusió
Per raons de simplificació hem separat les diverses formes
de mobilitat, però hem de ser conscients que un mateix
individu pot fer qualsevol d’aquests canvis al llarg de la seva
trajectòria personal. En funció dels objectius personals, cada
actor utilitzarà els mitjans que té a la seva disposició per
emprendre diverses formes de mobilitat.
En el cas estudiat, per als individus que no posseeixen la
nacionalitat andorrana, el moviment comença per una
forma tradicional de mobilitat: la immigració. Una mobili-
tat que portarà a d’altres, tant d’un país a un altre com, a
l’interior del mateix país, d’una parròquia a una altra o d’un
establiment a un altre. Les motivacions d’aquesta mobilitat
estan lligades essencialment a la voluntat de sedentaritza-
ció, a la immobilitat.
Com podem veure, la mobilitat és una realitat complexa que
mereix ser tractada més en profunditat. És essencial analit-
zar les motivacions que porten els individus a la mobilitat a
l’hora d’entendre’n les diverses formes.
La societat actual viu un creixement exponencial de mobi-
litat i de formes de mobilitat. Alain Tarrius, Jean Viard, Marc
Augé, John Urry i molts altres sociòlegs i antropòlegs han
mostrat que la mobilitat s’està tornant una nova realitat
social, una nova norma social. Podem pensar, doncs, que els
treballadors i treballadores, no satisfets de la seva situació
(laboral, personal o familiar), intenten –dintre de les opor-
tunitats que ells perceben com a possibles– ser mòbils per
poder arribar a la immobilitat.
La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra18
Taula 5Després d’haver plegat de l’últim hotel on va treballar, va canviar de sector d’activitat?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
Sí
No
Total
No contesta
Total
267
113
380
2
382
70,3
29,7
100,0
% VàlidFreqüència
Taula 6Què va motivar la seva decisió de romandre en el mateix sector d’activitat?
Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.
L’hoteleria és la meva vocació
No he trobat res més
La meva formació no em permet fer una altra cosa
No em van agafar en altres sectors
Altres motius
Total
No contesta
Total
175
42
7
4
30
258
124
382
67,8
16,3
2,7
1,6
11,6
100,0
% VàlidFreqüència
Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot
ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen,
religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social.
Article 6.1. Constitució d’Andorra
L’objectiu d’aquest article és presentar una selecció d’indicadors
estadístics sobre l’estat de la religió a escala internacional.
Aquests indicadors mesuren, concretament, la llibertat religiosa,
el grau de religiositat i la seva tendència en cada nació. Es tractarà
de quantificar aquests índexs i de donar-los una interpretació per
al cas d’Andorra, tot fent una comparativa amb les àrees geogrà-
fiques en què s’emmarca el Principat: França, Espanya i Europa.
D’altra banda, no és missió d’aquest article aprofundir en la meto-
dologia de càlcul d’aquests índexs proposats. Per aquest motiu,
es remet el lector interessat a la bibliografia assenyalada al final.
1.Índexsdellibertatreligiosa
Els acadèmics Brian J. Grim, investigador de facultat del Social
Science Research Institute (Universitat Estatal de Pennsilvània)
i director de l’Association of Religion Data Archives (ARDA), i
Roger Frinke, professor de sociologia i estudis religiosos de la
mateixa universitat, han desenvolupat uns índexs per calcular el
grau de llibertat religiosa existent en un determinat país o terri-
tori. Aquests indicadors mesuren el nivell de regulació i de sub-
venció d’un govern a la religió, a més de les restriccions que hi
imposen les forces socials i culturals a banda de l’Estat mateix.
La base teòrica d’aquests indicadors, la seva metodologia de
càlcul i l’exposició de les seves xifres per a l’any 2003 estan
recollides en el seu treball International Religion Indexes:
Government Regulation, Government Favoritism and Social
Regulation of Religion de l’any 2006. Aquests índexs s’han
calculat a partir d’una extensa codificació de les dades sobre
llibertat religiosa de la majoria de les nacions del món reco-
pilades als International Religious Freedom Reports de 2003,
2005 i 2008 realitzats pel Departament d’Estat dels EUA i es
localitzen a la pàgina web de l’associació ARDA.
Aquests índexs són els que es detallen a continuació:
- Índex de regulació governamental de la religió (Government
regulation of religion index, GRI). Es defineix com a regulació
governamental «les restriccions imposades a la pràctica, a
la professió o a la selecció de religió per les lleis oficials,
polítiques o accions administratives de l’Estat» (Grim i Fimke,
2006). Aquest indicador examina una àmplia gamma de
llibertats religioses susceptibles de ser negades per l’Estat,
tot incloent-hi les accions específiques per regular, limitar o
restringir el treball missioner, el proselitisme, la predicació
pública i la conversió, a més de la possible interferència del
Govern en el dret de l’individu a la llibertat de culte.
- Índex de favoritisme governamental de la religió (Gover-
nment favoritism of religion index, GFI). S’entén per
favoritisme governamental «les accions de l’Estat que
proporcionen a una religió o a un petit grup de religions
20
Autor:
Valentí Roure.Llicenciat en ADE
ÍNDEXS RELIGIOSOS DEL PRINCIPAT D’ANDORRA
Taula 1Índex de regulació governamental de la religió (GRI)
Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.
Andorra
França
Espanya
Europa meridional
Món
0
1,7
0,8
0,8
2,6
0,7
2,9
0,8
1,7
3
2,2
3,9
1,7
-
-
2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)
Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació
privilegis especials, suport o sancions favorables» (Grim i
Fimke, 2006). Els aspectes mesurats són, entre d’altres, el
finançament desequilibrat del govern a la religió, el grau
en què s’afavoreix una creença, el nivell de desigualtat
dels favors de l’Estat i el grau de subsidiarietat d’aquest a
aspectes de l’esfera religiosa (educació, mitjans de comu-
nicació, edificis, salaris del clergat, treball missioner, etc.)
- Índex de regulació social de la religió (Social regulation
of religion index, SRI). S’entén per regulació social «les
restriccions imposades a la pràctica, a la professió o a
la selecció de religió per altres grups religiosos, associa-
cions, o la cultura en general» (Grim i Fimke, 2006). A
diferència dels dos índexs anteriors, aquest no depèn
de l’acció de l’Estat. Recull els factors següents: acti-
tuds socials negatives envers altres religions (religions
no tradicionals, estrangeres o minoritàries), la conversió
a altres religions i el proselitisme, quines religions exis-
tents intenten excloure els nouvinguts, els moviments
socials contra certs tipus de religions, etc.
- Persecució religiosa (Religious persecution). Nombre mitjà
de persones maltractades físicament o desplaçades a causa
Índexs religiosos del Principat d’Andorra21
Taula 2Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació governamental de la religió (GRI).
Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.
El govern interfereix en el dret de l’individu al culte?
Com és la llibertat de religió?
Es va esmentar que el govern «generalment respecta» la lli-bertat religiosa a la pràctica, en la Introducció de l’Informe IRF per al 2008?
S’esmenta específicament que la política del govern contri-bueix a la lliure pràctica en general de la religió en la Intro-ducció de l’Informe IRF per al 2008?
Els missioners estrangers estan autoritzats a operar?
El proselitisme està limitat o restringit?
La predicació pública està limitada o restringida?
La conversió està limitada o restringida?
Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA
No
La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment
respecta aquest dret en la pràctica
Sí, però s’esmenten excepcions i restriccions
Sí, però s’esmenten ex-cepcions i restriccions
Se’ls permet sense límits
No
No
No
No
La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment respecta aquest dret
en la pràctica
Sí
Sí, però s’esmenten ex-cepcions i restriccions
Se’ls permet sense límits
No
No
No
No
La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment respecta aquest dret
en la pràctica
Sí
Sí
Se’ls permet sense límits
No
No
No
Andorra EspanyaFrançaQüestió
de la seva religió segons els Informes sobre Llibertat Reli-
giosa Internacional del Departament d’Estat dels EUA dels
anys 2005 i 2008 (codificats pels investigadors de l’ARDA).
2.Índexsdereligiositat
A continuació, s’analitzarà l’índex de religiositat des de tres
punts de vista molt propers i, a partir de cadascun d’aquests,
es quantificarà i s’interpretarà la religiositat en el cas andorrà
i en el seu entorn geogràfic immediat.
2.1.LareligiositatsegonsMartinPaldamiErichGundlach
El professor emèrit d’economia de la Universitat d’Aarhus de
Dinamarca, Martin Paldam, i el professor d’economia de la
Universitat d’Hamburg i del German Institute of Global and
Area Studies (GIGA), Erich Gundlach, han elaborat, en la seva
22Índexs religiosos del Principat d’Andorra
Taula 3Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI)
Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.
Andorra
França
Espanya
Europa meridional
Món
7
6,1
7,9
5,8
4,2
6,9
5
7,9
6,3
4,6
5,7
5,5
7,9
-
-
2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)
Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació
Taula 4Qüestions relacionades amb l’Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI).
Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.
Quin és el balanç del finançament governamental al sector religiós?
Fins a quin punt hi ha una religió afavorida o establerta?
Com subvenciona el govern la religió (incloent-hi subsidis en espècie a les organitzacions a càrrec de les religions, com ara hospitals o escoles)?
El govern finança l’educació o les escoles relacionades amb la religió?
El govern finança salaris o beneficis del clergat?
El govern finança mitjans de comunicació relacionats amb la religió?
El govern finança la caritat o el treball de servei públic rela-cionats amb la religió?
El govern finança la pràctica religiosa o el treball missioner?
Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA
Té desequilibri
Algunes religions tenen privilegis o l’accés del
govern no està disponi-ble per a altres religions
Només llegats culturals o històrics
Sí, i el finançament no és igual per a totes les
religions
No
No
No
No
Té desequilibri
Una religió té privilegis o l’accés del govern
no està disponible per a altres religions
Només un conjunt de religions «aprovades»
reben subsidis del govern
Sí, i el finançament no és igual per a
totes les religions
Sí, i el finançament no és igual per a
totes les religions
No
No
No
Té desequilibri
Una religió té privilegis o l’accés del govern
no està disponible per a altres religions
Només una religió està subvencionada, incloent-hi subsidis
en espècie
Sí, i el finançament no és igual per a totes les
religions
Sí, i el finançament no és igual per a totes les
religions
No
No
No
Andorra EspanyaFrançaQüestió
obra The religious transition. A long-run perspective, la tesi
que la religiositat de les nacions decreix quan s’assoleix un
grau superior de desenvolupament.
- Religiositat (Religiosity, R). S’entén per religiositat «el pes
que hom dóna a les creences religioses en la presa de deci-
sions quotidiana» (Paldam i Gundlach, 2009). Es tracta d’una
variable que «mesura la importància de la religió en tots
els aspectes de la vida de les persones». Per al seu càlcul,
s’han analitzat els resultats de 14 ítems procedents de les
cinc onades de l’Enquesta Mundial de Valors. La pregunta
bàsica d’aquesta obra és comprovar si la importància de la
religió en la vida de les persones és independent del nivell
de desenvolupament. Segons l’estudi, el nivell de religiosi-
tat es correlaciona de forma negativa amb el PIB per càpita
d’una nació. Per tant, decreix a mesura que els estats es tor-
nen més rics. Una de les conclusions del treball és que el
desenvolupament fa que, aparentment, la religiositat hagi
caigut a la meitat del seu nivell anterior a la modernitat.
Sembla que aquesta transició encara no s’hagi completat
en els països rics i es desconeix fins a quin punt continuarà.
D’una banda, la majoria de components de la demanda es
redueixen per aquest mateix desenvolupament. Un cop les
esglésies han perdut el control sobre les institucions i orga-
nitzacions que ofereixen béns socials col·lectius (educació,
salut, etc.), l’oferta de religió minva. Aquests béns solien ser
subministrats per les esglésies conjuntament amb els seus
serveis religiosos, però tendeixen a ser subministrats per
l’Estat amb l’augment dels nivells de desenvolupament.
23Índexs religiosos del Principat d’Andorra
Taula 6Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació social de la religió (SRI).
Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.
Com és l’actitud social envers altres religions o religions no tradicionals?
Les actituds tradicionals i/o els edictes de l’establishment clerical desanimen fortament el proselitisme, és a dir, el fet de tractar de guanyar adeptes?
Les religions establertes o existents tracten d’excloure les no-ves religions d’alguna manera?
Els ciutadans són intolerants envers religions «no tradicio-nals» (percebudes com a noves religions)?
Com caracteritza l’informe la receptivitat dels ciutadans a fer proselitisme per les religions no tradicionals o les creences diferents de les seves?
Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA
Negativa cap a determinades famílies
de religions
No
Sí
Sí, i més d’un cas citat
Negativa
Discriminació aïllada
No
No
No
Receptius / Cap problema reportat
Oberta i tolerant
No
No
No
Receptius / Cap pro-blema reportat
Andorra EspanyaFrançaQüestió
Taula 5Índex de regulació social de la religió (SRI)
Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.
Andorra
França
Espanya
Europa meridional
Món
0
6
0,7
3,2
3,8
0,7
5,8
4,4
4,2
4,5
0
3,7
3,7
-
-
2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)
Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació
La principal conclusió de la taula anterior és que els índexs de
religiositat han minvat en els casos francès i espanyol. S’ignora la
posició del Principat els anys previs al 2005 per manca de dades,
però es pot pressuposar, pel context geogràfic, que ha seguit el
mateix camí que els seus estats veïns. S’observa que l’índex de reli-
giositat d’Espanya sempre ha estat per sobre del de França durant
tot el període d’estudi (1982-2005). L’any 2005, els índexs de
religiositat dels tres països són baixos, intercalant-se l’indicador
andorrà (23,17%) entre el francès (21,90%) i l’espanyol (27,76%)
Si es calculen els increments dels índexs de religiositat, pre-
nent com a base l’any 1982, s’observa que els percentatges
són negatius. Es a dir, la religiositat disminueix, gairebé, cada
any de l’estudi. Finalment, el resultat més important que
es pot extreure és que tant a França com a Espanya, la reli-
giositat s’ha reduït fins a la meitat entre el 1982 i el 2005.
D’Andorra es podria inferir una conclusió similar.
El Banc Mundial defineix la macromagnitud del PIB per càpita
com el producte intern brut de cada país dividit per la pobla-
ció a meitat d’any. El PIB és la suma del valor afegit brut de
tots els productors residents en l’economia, més qualsevol
impost als productes, menys qualsevol subsidi no inclòs
en el valor dels productes. Es calcula sense fer deduccions
per depreciació de béns manufacturats o per esgotament i
degradació de recursos naturals.
S’observa, a la taula 11, que s’ha produït un gran augment del PIB per
càpita a preus actuals als tres països estudiats durant el període
1982-2005. Aquests increments han estat del 225,35%, del 228,53%
i del 419,56% al Principat, França i Espanya, respectivament.
Per concloure, es pot comprovar que, efectivament, la reli-
giositat d’una nació es correlaciona negativament amb el PIB
per càpita per a cadascun dels exemples observats.
24Índexs religiosos del Principat d’Andorra
Taula 7Persecució religiosa. International Religious Freedom Reports de 2005 i 2008.
Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>. [Consulta: 31 maig 2013]
Nombre mitjà de persones maltractades físicament o desplaçades a causa de la seva religió
Índex: valors: (0-10). Un baix índex significa menys persecució. El màxim valor de l’escala (10) representa els casos de més de 100.000 persones afectades
De 21 a 100
3
Cap
0
Cap
0
Andorra EspanyaFrança
Taula 8Religiositat (R)
Font: M. Paldam i E. Gundlach (2009), The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/
bitstream/10419/30065/1/618323473.pdf>
Andorra
França
Espanya
-
34,38
48,29
-
30,83
44,48
23,17
21,90
27,76
-
40,56
55,54
-
-
53,90
1982 19951990 2000 2005
Taula 9Increment de la religiositat (en %). Any base 1982
Font: Elaboració pròpia
França
Espanya
-
-2,95
-46,01
-50,02
-15,24
-13,05
-23,99
-19,91
1990 20001995 2005
Taula 10PIB per càpita a preus actuals (en dòlars americans)
Font: <http://www.bancomundial.org>
Andorra
França
Espanya
18.877
21.301
13.410
17.334
21.775
14.414
31.269
33.819
26.056
9.611
10.294
5.015
18.460
26.403
15.151
1982 19951990 2000 2005
Valors: (0-100%). Un índex baix significa menys religiositat
Onades de l’Enquesta Mundial de Valors
25
2.2.LareligiositatsegonsGerhardMeisenberg
En el seu article titulat «Secularization and desecularization in
our time», Gerhard Meisenberg, professor de bioquímica de
la Ross University Medical School (Dominica), fa un estudi en
què examina les tendències en la fortalesa de les creences reli-
gioses a escala mundial i es planteja si existeix una tendència
continuada a una menor religiositat en les societats avançades.
L’autor considera la religió com un sistema de creences arbi-
trari basat en la fe i en l’emoció, en comptes d’estar fonamen-
tada en una ponderació raonada de possibles evidències. A
més, comenta que, encara que el seu paper ha minvat en la
vida pública a Europa i en la majoria de societats avançades
des de la Il·lustració i la Revolució Industrial, la tendència de
la secularització no és global i creu que la creença religiosa
com a tal roman al segle XXI, fins i tot en les societats avança-
des. Reconeix que no es coneixen del tot les raons exactes
del procés de secularització en aquestes societats i afirma
que «la relació inversa de la religiositat amb els indicadors de
desenvolupament és més forta per a aquells indicadors que
representen més de prop els aspectes de la modernitat que
són responsables de la decadència religiosa».
Addueix com a possibles causants de la davallada religiosa en les
societats modernes, l’alt nivell de la intel·ligència mitjana de la
població, l’increment de la prosperitat i del consumisme, l’avenç
del sistema educatiu, la reducció de la regulació governamental
de l’«economia» religiosa i la disminució de la disfunció social.
En la seva investigació utilitza en gran mesura les dades de
l’Enquesta Mundial de Valors per al període 1981-2008. Les varia-
bles emprades i els resultats són, entre d’altres, els següents:
- Creença religiosa o Religiositat. Aquesta mesura reflecteix la
creença i la implicació emocional amb un déu personal. Hau-
ria de produir una alta puntuació en les societats politeistes
(p. ex. l’Índia) i una de més baixa en les societats dominades
per agnòstics o filosofies atees, com ara el confucianisme o
el comunisme (p. ex. la Xina). De tota manera, a excepció dels
països comunistes i excomunistes, la religiositat ha disminuït
recentment en la majoria de les societats més avançades.
L’escala de valors es mou de 0 (ateu) a 10 (màxim religiós).
- Tendència de la religiositat. Canvi en la religiositat
per dècada.
- Efecte edat. Grau en què la religiositat s’eleva per cada
dècada d’edat cronològica. Es tracta de la mesura en què
la gent es torna més religiosa amb l’edat. A les regions
econòmicament avançades del món, la població vella és
més religiosa que la jove.
- Efecte educació. Grau en què la religiositat de les persones
més educades (títol universitari, etc.) difereix de la religiosi-
tat de les persones no escolaritzades. Es tracta de la mesura
en què l’educació superior s’associa a una major religiositat.
Existeix l’expectativa d’una relació negativa entre l’educació
i la religiositat a la majoria dels països estudiats (70 sobre
96), encara que la seva relació és molt feble.
- Efecte gènere. Grau en què la religiositat femenina supera
la religiositat masculina. Segons l’estudi, als països amb
una alta religiositat mitjana, els homes i les dones són molt
religiosos i la diferència de gènere hauria de ser reduïda.
Les diferències de gènere són més grans en països de baixa
religiositat o països avançats amb tradició cristiana.
- Reproducció diferencial. Diferència percentual en el nom-
bre de fills entre les persones més religioses (puntuació
Índexs religiosos del Principat d’Andorra
Taula 11Increment del PIB per càpita a preus ac-tuals (en %). Any base 1982
Font: elaboració pròpia
Andorra
França
Espanya
92,07
156,49
202,11
225,35
228,53
419,56
96,41
106,93
167,40
80,36
111,53
187,47
1990 20001995 2005
de la religiositat de 10) i les no religioses (puntuació de la
religiositat de 0). La transmissió ambiental i genètica en la
família implica que la religiositat dels nens és més similar a
la dels seus pares del que s’esperaria per l’atzar. Com a con-
seqüència, s’espera que la religió augmenti en els països en
què les persones religioses tenen més fills que les atees, i
disminueixi en els països en què els ateus tenen més fills que
les persones religioses. En definitiva, seria el grau en què una
major religiositat s’associa a majors taxes de natalitat.
La religiositat de la població andorrana (6,05) és relativament
baixa, més propera a la de França (5,7) que a la d’Espanya (7,15)
i amb un registre més semblant a les societats del centre i
del nord d’Europa (6,14) que no pas a la de l’Europa catòlica i
mediterrània (englobant aquesta categoria els països catòlics
de l’Europa meridional, inclosos Grècia, Xipre i Israel).
No existeixen dades de la tendència d’aquesta religiositat al
Principat, però per context, i tenint en compte el seu entorn
geogràfic immediat, es podria afirmar que és negativa. França
ha disminuït la seva religiositat en 0,19 punts (escala 0-10)
cada dècada, mentre que Espanya l’ha minvada en 0,42 punts
de l’escala en el mateix període de temps.
A Andorra, cada deu anys d’edat cronològica afegeix aproxi-
madament 0,5 punts sobre l’escala 0-10 de la religiositat de
la seva població. A França i a Espanya, aquest impacte és
molt menor.
L’efecte educació és negatiu al Principat, tal com passa a la gran
majoria de països de l’estudi. Però la seva peculiaritat rau en
què la relació educació-religiositat és acusadament més nega-
tiva que a les nacions limítrofes i que l’Europa catòlica i medi-
terrània on està enquadrada.
Segons l’obra de Meisenberg, a la baixa religiositat d’una
nació correspondria una major diferenciació d’aquesta entre
sexes: les dones serien més religioses que els homes. Aquest
supòsit s’ajustaria al cas andorrà, gairebé similar a l’espanyol
i més accentuat que el francès. A tot el món, les dones són
més religioses que els homes.
El signe positiu de les dades en la columna del diferencial de
reproducció de la taula 12 mostra que, a escala mundial, les
persones religioses tendeixen a tenir més fills que les atees.
Al Principat, el nombre de nens nascuts de pares religiosos
seria de 38,4 punts percentuals superiors als nens de pares
que no ho són tant. És una xifra molt propera a la de l’Europa
catòlica i mediterrània i superior als casos espanyol i francès.
2.3.Lareligiositatsegonsl’Institutd’EstudisAndorrans
El Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis
Andorrans ha pres el pols de la religiositat de la ciutadania ando-
rrana mitjançant la formulació de preguntes ad hoc dins de diverses
enquestes molt més àmplies. Aquestes enquestes formen part de
l’habitual treball investigador del Centre, com a eines que perme-
ten conèixer les dinàmiques de la complexa societat del Principat.
Un d’aquests instruments de recerca és l’Observatori
d’Andorra, que consisteix en una enquesta periòdica que
analitza i interpreta l’evolució dels indicadors sociològics al
llarg del temps, tot comparant-los amb els dels països veïns,
i que publica al seu Butlletí. Tot seguit es detallen les pregun-
tes que intentaran copsar la religiositat a Andorra.
Comparada amb els altres aspectes sobre els quals es pre-
guntava a les enquestes (salut, família, treball, amics, benes-
26Índexs religiosos del Principat d’Andorra
Taula 12Religiositat, tendència i efecte causat per l’edat, l’educació, el gènere i el diferencial de reproducció
Font: elaboració pròpia a partir de G. Meisenberg, (2011), Secularization and desecularization in our time.
Andorra
França
Espanya
Europa catòlica i mediterrània
Món
-
-0,19
-0,42
-0,17
0,04
-2,67
-0,72
-0,76
-1,09
-0,78
38,4
18,9
27,5
36,3
22,7
6,05
5,7
7,15
7,27
7,69
0,52
0,38
0,43
0,93
0,17
1,14
0,87
1,21
0,93
0,64
Religiositat(0-10) Tendència
Efecte edat
Efecte educació
Efectegènere
Diferencial de reproducció (%)
27
tar econòmic i oci), la religió és el referent de menys impor-
tància per a les societats andorrana i espanyola.
Una altra eina de recerca és l’Enquesta Mundial de Valors en
què ha participat Andorra, per primera vegada l’any 2005,
en la seva cinquena onada. Es tracta d’una macroenquesta
a escala planetària en què es fa una profusa tasca d’anàlisi
dels valors més significatius de la societat contemporània. La
pregunta que pot donar una idea del grau de religiositat és la
que es descriu a continuació.
Segons la taula 15, a Andorra hi hauria més persones que
es declaren religioses (48%) que a Espanya (44,3%) i França
(46,4%). Estaria per sota de la mitjana europea (22 països de
la 5a onada, inclosa Rússia) i de la mitjana mundial (58 països
de la 5a onada).
Índexs religiosos del Principat d’Andorra
BIBLIOGRAFIA•ASSOCIATION OF RELIGION DATA ARCHIVES (ARDA). <http://www.thearda.com> [Consulta: 31 maig 2013]
•BANC MUNDIAL. <http://www.bancomundial.org>
•Butlletí Oficial del Principat d’Andorra. <http://ww.bopa.ad>
•Butlletí de l’Observatori. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <www.iea.ad>
•GRIM, B. J.; FRINKE, R. (2006). International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion. <http://www.religjournal.com/> [Consulta: 31 maig 2013]
•MEISENBERG, G. (2011), «Secularization and desecularization in our time». <http://www.jspes.org/Sample_Meisenberg.pdf> [Con-sulta: 31 maig 2013]
•PALDAM, M.; GUNDLACH, E. (2009). The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/bits-tream/10419/30065/1/618323473.pdf> [Consulta: 31 maig 2013]
•WORLD VALUES SURVEY. <http://www.worldvaluessurvey.org/>
Taula 14Pregunta: «Quina importància dóna als següents aspectes de la vida (la religió)?»
Font: Observatori d’Andorra. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad>.
Andorra (Enquesta 2003. Observatori CRES)
Espanya (Enquesta 2002. CIS d’Espanya)
5,5
5,3
Valors (0-10) Un valor més alt significa
més importància
Taula 13Pregunta «Creu que la societat andorrana és religiosa?» (en %)
Font: Observatori d’Andorra. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad>.
2002
2003
2005
2006
43,8
42,8
34,5
34,4
6,8
8,3
8,7
11,7
8,9
3,8
6,2
9,1
5,2
9,1
7,2
12,8
35,3
36
43,4
32,1
MoltAny enquesta PocBastant Gens Ns/Nc
Taula 15Pregunta: «Independentment de si assisteix a oficis religiosos o no, diria que vostè és una persona religiosa, no religiosa o atea?». 5a onada Enquesta Mundial de Valors (2005-2008) (en %)
Andorra
França
Espanya
Europa (22 països, inc. Rússia)
Món (58 països)
37,5
35,5
45,7
26
25
14,2
16,9
7,3
6,7
5
48
46,4
44,3
67,3
70
Persona religiosa Ateu convençutPersona no religiosa
La modernidad es lo transitorio, lo fugitivo, lo contin-
gente, la mitad del arte, cuya otra mitad es lo eterno y
lo inmutable.
Ch. Baudelaire, El pintor de la vida moderna (1863)
Si la història de la humanitat es pot desplegar com una suma
d’estadis que, en succeir-se, se superen en major o menor
mesura, la modernitat és pot considerar com un dels pro-
cessos de canvi més importants des de l’aparició de l’home.
És una realitat diferent de totes les passades, una negació de
l’antic. Aquesta etapa trenca amb la tradició del passat, en
què la legitimitat política i social era religiosa i el poder era
sacralitzat i absolut. Max Weber teoritza sobre l’emergència
d’aquest nou paradigma explicant que la modernitat és
fruit del desencantament del món, és a dir que ha substi-
tuït les creences religioses i metafísiques per la racionalitat,
la ciència i la tecnologia. La raó i el coneixement teòric es
converteixen en la norma transversal de la societat. Aquest
paradigma, doncs, implica tant l’acumulació de coneixe-
ments (tècniques, riqueses, mitjans d’acció...) com la irrup-
ció de nous elements (classes socials, canvis o creació de
ideologies i institucions). Es tracta d’un procés de caràcter
global, en què els àmbits econòmic, social, polític i cultural
s’interrelacionen i s’interpenetren fins arribar a configurar
una nova forma d’organització econòmica, política i social.
Neix el liberalisme en el segle XVIII, que desemboca en el
procés de la globalització dels nostres temps. Això provoca
canvis en la configuració de les relacions humanes; passem
d’una societat col·lectivista, en què els destins estan prede-
terminats i preconstruïts, a una societat més individualista.
Més endavant, amb l’arribada de la postmodernitat, aquest
individualisme s’aguditza i fa que els individus tinguin la pos-
sibilitat d’escollir la seva pròpia trajectòria vital, d’escriure la
seva autobiografia.
La postmodernitat neix, durant les dècades dels anys 70 i 80
del passat segle, com la superació de la modernitat, alimen-
tant encara més tots els canvis. Si la modernitat va ser un
procés d’alliberació, amb l’intent de crear una societat més
justa, amb significats i valors col·lectius com la consciència
de classe o la fe en el progrés, la postmodernitat ha creat
una societat completament individualista en què tot el pes
recau en les persones. És a dir que aquest procés obre un
ampli ventall d’oportunitats als individus per decidir sobre
les seves pròpies vides. Fins i tot tenim la “il·lusió” que el
futur de les persones ja no està marcat per la classe social
de la qual provenen, ni per cap tipus de creença, tot això
és ara indiferent. Ens convertim en els proveïdors de les
nostres pròpies estratègies vitals, som els responsables de
les nostres actuacions i del que després construirà i cons-
tituirà el nostre camí. S’han creat nous llenguatges i com-
portaments, influenciats pels hàbits de consum globalitzat.
Les identitats ja no són estàtiques, ans al contrari; gràcies
a l’accés a Internet, el contingut personal de cada persona
pot arribar a guanyar dimensions estratosfèriques. Ja no es té
un grup de pertinença predeterminat amb un fort poder de
grup, ara existeixen una pluralitat de conjunts amb els quals
Autora:
Nora HaddadEstudiant de Sociologia
UNA ALTRA CARA DE LA REALITAT SOCIAL
28
Autora:
Nora HaddadEstudiant de Sociologia
Una altra cara de la realitat social29
identificar-se, i, per consegüent, existeixen diferents identi-
tats canviants i dinàmiques. Les relacions socials es conver-
teixen en relacions efímeres i curtes. La quotidianitat coneix
noves formes; ara tenim la capacitat de fer diferents coses
alhora, ja no es tracta d’haver de complir un objectiu o un
al·licient, sinó que en són molts paral·lelament. En l’àmbit
del treball, els plans de carrera tradicionals i els sistemes de
jerarquia abans visibles estan perdent força. Gaudim sense
oblidar la racionalitat científica i l’avenç tecnicocientífic en
tota la seva esplendor.
No obstant això, l’accés a la informació i a les possibili-
tats provoca una incertesa immensa i fins i tot pot gene-
rar ansietat crònica. La por de la soledat per la magnitud de
les relacions socials, la pèrdua de sentit per la rapidesa i el
munt d’oportunitats, i la inexistència de la fe en quelcom
superior provoca aquesta inseguretat que tots i cadascun
de nosaltres sentim. A més, l’avenç científic de ràpid des-
envolupament, conjuntament amb les grans corporacions i
empreses, creen, a través de la lògica capitalista, productes
amb una durada de vida ínfima. Això provoca en primer lloc
un consum constant i indefinit dels individus i, en segon lloc,
el malbaratament dels recursos, a més d’amenaçar la super-
vivència de les persones.
Ha emergit el desig per convertir-nos en individus indepen-
dents; tanmateix, però, això es contradiu amb la necessitat
d’una convivència estable i segura. Precisament en aquesta
línia, Ulrich Beck plasma en la seva obra com la postmo-
dernitat ha produït la «societat del risc», una societat en
la qual les persones viuen en un estat d’alarma globalitzat
i constant.
Beck defineix la societat del risc com una fase de desenvo-
lupament de la societat moderna en què els riscos socials,
polítics, econòmics i individuals tendeixen cada cop més a
desvincular-se de les institucions de control i de protecció.
Els riscos d’aquesta nova era apareixen quan els individus
deixen de confiar en la seguretat que els ofereixen l’Estat
o les institucions. Són riscos que provenen del llenguatge
de la ciència i de la tècnica, de la política i de l’economia.
S’han eliminat alguns perills que abans podien tenir con-
seqüències catastròfiques per a nosaltres, però se n’han
creat de nous a través dels avenços tecnicocientífics. Els
riscos són, paradoxalment, el resultat de l’èxit de la pro-
ducció humana.
Beck explica les característiques fonamentals dels perills
d’aquesta nova era. En primer lloc, el repartiment i
l’increment dels riscos segueixen un procés desigual. Això
s’explica perquè les riqueses s’acumulen a dalt i els riscos
s’acumulen a baix, per exemple el risc de no aconseguir feina,
de quedar-se a l’atur, la lluita pels ingressos, per la família,
la casa… i, d’altra banda, els riscos d’intoxicació o radiació,
d’ingerir aliments tòxics. Aquest últim fet exemplifica que
les situacions de classe i de risc se solapen, és a dir que el
proletariat mundial de la societat actual viu sota les xeme-
neies o prop de les fàbriques químiques, o bé treballa amb
contractes orals i difícils de quantificar, o bé amb contractes
parcials. No és casualitat que la pobresa extrema estigui lli-
gada als riscos extrems.
En segon lloc, existeix el perill de causar danys sistèmics, irre-
versibles i invisibles. Un bon exemple és l’expropiació ecolò-
gica; la mort dels boscos fa desaparèixer espècies d’animals
i també redueix el valor econòmic de la possessió del bosc i
de la terra. Un altre exemple seria la catàstrofe nuclear dels
reactors de les centrals de Fukushima i tota la destrucció
que va crear. Són fets irreversibles que desvaloritzen i mal-
baraten la terra. D’altra banda són invisibles en la mesura que
l’evidència de la misèria impedeix la percepció dels riscos,
però només la percepció, no la realitat ni els efectes.
En la competència entre l’amenaça visible de la mort per la
fam i l’amenaça invisible de la mort per la intoxicació guanya
la lluita contra la misèria material. En altres paraules, gràcies
a l’aplicació dels materials químics en els països pobres de
la perifèria, aquests poden crear els seus propis productes i
provisions d’aliments i així guanyar una mica d’independència
en la producció respecte a les metròpolis de poder del món
industrialitzat. La lluita contra la fam i alhora la lluita contra
l’autonomia representen les dues cares de la moneda dels
països més pobres, on s’amaguen i es minimitzen els riscos.
D’aquesta manera, els riscos queden al subsòl, invisibles. Els
països més pobres, doncs, són els que estan sotmesos a tots
els reactors químics dels productes que produeixen, que
després, a través de la cadena d’aliments, tornen al països
desenvolupats i rics per ser comercialitzats.
En tercer lloc, els riscos produeixen oportunitats de mercat,
on es perceben els contrastos entre aquells que creen els
riscos i que, per tant, són un negoci i una bona oportunitat
per a ells, i els que en reben les conseqüències. Per exemple,
el projecte de poder posseir l’energia atòmica o les armes
nuclears és una bona oportunitat per als estats, deixant al
marge el ventall d’interessos que s’hi amaguen darrere. O
també ho podria ser la creació d’una central nuclear que,
consegüentment, faria baixar el preu del sòl, oferiria llocs
de treball i naturalment els inversors hi sortirien guanyant.
Beck plasma una altra idea quan indica que la societat del risc
és també «la societat de la ciència i la societat dels mitjans i
de la informació». Aquest avenç tecnològic ha provocat que
«el saber» ja no estigui restringit en mans d’uns quants i que
pugui estar a l’abast de tota la població. Per tant, existeixen
Una altra cara de la realitat social30
Una altra cara de la realitat social31
els proveïdors dels riscos i els seus consumidors. Això fa que
els mitjans de comunicació de masses eixamplin els perills
desvelant-los o senzillament ocultant-los o maquillant-los,
cosa que implica que finalment la població entra en un estat
d’incertesa, ignorant si el problema és la solució o al revés,
si els riscos són verídics o no, si són actes amb un objectiu
polític o bé són fets reals.
I des d’aquí podem explicar l’últim risc. El quart límit és el del
buit polític, la desconfiança, la crisi de les institucions socials
i la crisi de legitimitat pràcticament global. El problema rau
en què davant d’unes amenaces constants, no es creen polí-
tiques preventives per evitar-les o minimitzar-les. De fet, no
queda gaire clar quin tipus de política o d’institucions políti-
ques podria estar en condicions de fer-ho. Com a conseqüèn-
cia, actualment creix entre la població la sensació de que els
polítics no fan front a aquest problemes, i cada cop hi ha més
ciutadans que no se senten representats pel sistema polític.
Davant d’aquest enfocament una mica fatalista, el mateix
Beck i altres autors han teoritzat sobre el que podria ser una
possible conseqüència de tot plegat. Jurgen Habermas bus-
cava formes de convivència en què fos possible l’autonomia
dels humans i una interrelació justa i pacífica entre ells, ja
que molt sovint la comunicació humana està deformada o
modelada per les relacions de domini i poder. Habermas
creia que seria possible reconstruir les condicions per a un
millor enteniment racional i lliure i així obtenir una situació
ideal de parla i comunicació. La racionalitat comunicativa
seria l’única capaç de reunir sense coaccions els individus i
poder contemplar la possibilitat d’un consens en què tots hi
sortiríem guanyant.
Seguint Habermas i utilitzant l’avenç científic i l’obertura
de la informació, la nostra veu pot deixar d’estar obsoleta
malgrat el funcionalisme latent. Davant la crisi de legitimitat
global existent estem fent front a una mena de reconstrucció
de les institucions i a una desconstrucció de les estructures
que fins ara monopolitzaven el poder. Aquest nou paradigma
dóna l’oportunitat que tothom pugui participar en aquesta
nova construcció de l’estructura social a través d’un diàleg i
consens públic i configurar la societat «des de baix», basat en
la solidaritat tal com ho postulen el mateix Habermas i també
Beck. Les estructures de comunicació, que són la base de les
relacions, comporten un potencial que actua en contrapès al
potencial autoritari dels mitjans de control sistèmics.
És per això que ells plantegen una societat dual que tracta
d’autotransformar-se. S’obre, doncs, un nou canal amb el
qual vincular-se en la construcció de nous valors i normes
socials i culturals. Són els individus que utilitzen i creen la
seva pròpia racionalitat, per tant no és una realitat objectiva
la que ens imposen de manera determinista, sense deixar-
nos ni tan sols marge d’acció. És per això que la societat del
risc crea al mateix temps cohesió social i solidaritat global
per tots els danys que pot arribar a causar.
BIBLIOGRAFIA•HABERMAS, Jürgen (1987). Teoría de la acción comunicativa. Vol. 2. Madrid: Taurus.
•BECK, Ulrich (1998). World Risk Society. Cambridge: Polity Press
•BAUMAN, Zygmunt (2007). Miedo líquido: La sociedad contemporánea y sus temores. Barcelona: Paidós Ibérica.
Introducció
«Supprimez les frontières nationales,
vous n’appauvrirez en rien les diversités de l’Europe:
au contraire, vous les libérez!» (Rougemont, 1972: 74).
Així s’expressava Denis de Rougemont en el seu informe sobre
aspectes culturals en el Primer Simposi de Regions Fronte-
reres celebrat el 1972. Les fronteres nacionals no s’haurien
d’entendre com a barreres que posen fre a la comunicació
entre els europeus, sinó com a ponts que estableixen lligams.
El contacte amb el veí no elimina la cultura pròpia, sinó que
l’enriqueix. La cooperació transfronterera, per tant, es pot
concebre com una oportunitat propícia per conèixer millor
el qui viu a l’altre costat de la frontera i d’aquesta manera
poder col·laborar amb ell en les matèries més diverses, com
ara la cultura pròpia, els transports, l’economia o la sanitat.
El 1958 es va crear la primera euroregió a les fronteres entre
Alemanya i Holanda, anomenada Euregio. Al cap de poc més
de cinquanta anys, totes les fronteres europees tenen algun
tipus d’organisme encarregat de portar a terme polítiques
de cooperació transfronterera.
En aquesta contribució intentarem explicar el perquè d’aquesta
cooperació i de la multitud d’estructures creades a Europa per
dur-la a terme. El paper exercit tant pel Consell d’Europa (CdE)
com per la Unió Europea (UE) ofereix algunes claus per trobar
la resposta. El CdE serà fonamental des d’un punt de vista
legal, ja que des de principis de la dècada de 1980 atorga un
marc legislatiu comú per establir acords de cooperació entre
els seus estats membres. La UE, per la seva banda, i una dècada
més tard, impulsa el nombre d’estructures existents a partir
de l’ajuda econòmica de la iniciativa comunitària Interreg. Tots
dos organismes internacionals coincideixen a assenyalar la
cooperació transfronterera com un element clau per assolir
la integració europea. La unió efectiva dels europeus hauria
de partir de la convivència en els espais de frontera, veritables
laboratoris per a la col·laboració entre els ciutadans d’Europa.
Europa, per tant, es construiria des de les fronteres.
Aquest article pretén oferir una breu i modesta introduc-
ció al fenomen de la cooperació transfronterera a Europa,
sobre el qual s’ha escrit molt durant les últimes dècades.
Per això se seguirà un esquema senzill però alhora didàctic:
s’aniran plantejant unes qüestions a les quals s’oferirà una
resposta. Preguntes que intenten saber què és la cooperació
transfronterera, com es regula, quins organismes es creen,
com i què es finança, i que es tancaran amb una qüestió que
enllaça amb el títol d’aquesta contribució: és la cooperació
transfronterera el laboratori de la integració europea? El text
conclourà amb un breu apartat de conclusions.
Quèéslacooperaciótransfronterera?
Sembla pertinent començar qualsevol treball definint
l’objecte d’estudi. Per fer-ho es pot recórrer al text legal
més important en l’esfera europea relatiu a la cooperació
transfronterera, el Conveni marc europeu sobre cooperació
transfronterera del 1981, signat a Madrid. En el seu article 2.1
defineix la cooperació transfronterera de la manera següent:
32
Autor:
Juan Manuel Trillo SantamaríaDr. en HumanitatsUniversitat de Santiago de Compostel·la
CONSTRUIR EUROPA DES DE LES FRONTERES
«Tota acció concertada tendent a reforçar i desenvolupar les
relacions de veïnatge entre comunitats o autoritats territorials
pertanyents a dues o més parts contractants, com també la
conclusió dels acords i dels arranjaments convenients a aquest
efecte. La cooperació transfronterera s’exercirà en el marc de
les competències de les comunitats o autoritats territorials, tal
com aquestes competències es defineixen en el dret intern.»
És important retenir que els protagonistes de la cooperació
seran les autoritats i les col·lectivitats territorials, és a dir, els
ajuntaments, les províncies, els departaments, les regions,
etc., i que podran adoptar mesures pròpies de les seves com-
petències. Això no exclou, és clar, la presència d’actors privats,
com cambres de comerç o associacions. I no s’ha d’oblidar el
paper dels estats ja que, com a garants de la sobirania territo-
rial, vetllen constantment pels seus interessos i estan atents
i regulen les polítiques que desenvolupen a la frontera els
poders subestatals (Fernández de Casadevante, 2007).
Altres definicions posen l’accent en la dimensió geogràfica
de la cooperació, com la que aporta l’Associació de Regions
Frontereres d’Europa (ARFE):
«La cooperació transfronterera té lloc entre dues o més
autoritats administratives veïnes (autoritats locals i/o regio-
nals) que estan localitzades en àrees adjacents geogràfica-
ment al llarg d’una frontera comuna i que treballen en tots
els aspectes de la vida diària» (ARFE, 2001).
La cooperació transfronterera es pot entendre aleshores com
el conjunt d’iniciatives, programes i organismes desenvolupats
conjuntament per actors públics i privats en tots dos costats
d’una frontera estatal amb la finalitat de disminuir tant com sigui
possible els efectes negatius derivats de l’existència d’aquesta
frontera. Les matèries potencials de cooperació abasten aspec-
tes socials, econòmics, polítics o culturals i es defineixen en vir-
tut del camp competencial que els diferents marcs legislatius
atorguen a les autoritats i les col·lectivitats territorials.
Comesregula?
La diversitat d’acords a què es pot arribar entre autoritats
territorials de dos o més països varia des dels «pactes de
cavallers», és a dir, acords informals, fins a diferents fórmules
jurídiques que poden dotar l’organisme creat de personalitat
jurídica (Levrat i Comte, 2006; MOT, 2006). Per regla general,
ha d’existir un tractat internacional entre els estats veïns que
permeti a les seves col·lectivitats territorials signar acords de
cooperació transfronterera, variant les fórmules en funció
de cada cas. En el context del Consell d’Europa, el Conveni
marc europeu sobre cooperació transfronterera i els seus
tres protocols addicionals ofereixen models legals en aquest
sentit. El 2006, la UE va promoure un marc legal per als seus
estats membres per tal de regular la cooperació territorial,
entre altres la transfronterera. La creació de les anomena-
des Agrupacions Europees de Cooperació Territorial és una
Construir Europa des de les fronteres33
novetat a la UE, ja que per primera vegada es regula jurí-
dicament a escala comunitària la cooperació, fins aleshores
impulsada per ajudes econòmiques.
Quinesestructuresescreen?
En el context europeu existeixen diferents apel·latius per
donar nom a les estructures de cooperació transfronterera:
euroregions, comunitats de treball, eurodistrictes, eurociutats,
consells, conferències, etc. Sens dubte, el més estès i utilitzat
és el concepte d’euroregió, que té el seu origen en la dècada
de 1950, ja que és el nom amb què es doten els organismes
que s’estableixen a la frontera entre Alemanya i el Benelux. El
primer, com ja hem indicat, data del 1958 i s’anomena Euregio.
Des d’aleshores han proliferat per tot Europa els organismes
que reben el nom d’euregios, euroregios o euroregions. Alhora,
el terme té una doble referència, ja que a més de denominar el
nom d’un organisme de cooperació, acaba designant l’extensió
geogràfica que abasta les diferents col·lectivitats territorials
que la conformen. Actualment està molt estès aquest doble
ús del terme euroregió que, en última instància, porta un con-
tingut ideològic i programàtic, en el sentit que es fa referència
a Europa i a la possibilitat de cooperar en nivells subestatals.
Un dels objectius de l’ARFE és mantenir actualitzat el mapa
europeu de la cooperació transfronterera (mapa 1), en el qual
s’observa que les diferents estructures, escampades per tot
el continent, s’acaben superposant.
S’hi representen unes 180 euroregions o regions transfron-
tereres, una xifra gens menyspreable i que supera les indivi-
dualitzades en estudis recents (Deas i Lord, 2006; Oliveras et
al., 2010). Aquesta xifra ha anat augmentant les últimes dues
dècades, sobretot a partir de l’impuls econòmic que repre-
senta el finançament comunitari durant la dècada de 1990.
Els últims anys, i després de la incorporació dels nous estats
membres de l’Europa de l’Est des del 2004, s’ha vist una mul-
tiplicació d’organismes per part de les diferents autoritats
territorials, emulant els socis occidentals (Scott, 2006).
Comesfinança?Elmarccomunitari
Tal com hem dit, ben entrada la dècada de 1990, rere l’impuls
d’aquestes polítiques hi ha l’aposta de la UE per finançar pro-
jectes de cooperació transfronterera. Els organismes creats
al continent europeu responen en gran mesura a aquesta
crida, ja que es perceben com a fòrums de diàleg necessaris
per debatre i trobar punts en comú amb els quals poder pre-
sentar propostes als programes comunitaris (Bucken-Knapp
i Shack, 2001). Els fons destinats a la cooperació transfron-
terera s’inclouen des dels seus inicis en les partides pressu-
postàries del Fons Europeu de Desenvolupament Regional
(FEDER), el principal motor de la política regional comuni-
tària. El finançament va començar el 1991 mitjançant la ini-
ciativa comunitària Interreg. Des de llavors s’han succeït tres
programes Interreg i, des del segon, s’hi van incloure dos tipus
de cooperació territorial més: la transnacional, que divideix
l’espai europeu en grans blocs, i la interregional, que finança
projectes entre regions europees (DATAR, 2011) (figura 1).
El bon resultat d’Interreg va portar la Comissió Europea
a proposar que des del 2007 la cooperació territorial
s’instituís com un dels tres objectius mitjançant els quals
es distribueixen els fons de la política regional, cosa que
n’incrementava la rellevància en el context comunitari.
Això no obstant, no hem d’oblidar que tant en el període
de programació 2007-2013 com en el que entrarà en vigor
Construir Europa des de les fronteres34
Mapa 1Àrees de cooperació transfronterera (petita i gran escala)
Font: http://www.aebr.eu/
l’any que ve, aquests fons oscil·len entre el 2,5% i el 2,8%
del total de la política de cohesió (que alhora és un terç
del pressupost total de la UE). Sens dubte, la cooperació
transfronterera és la que rep més aportacions ja des de la
dècada de 1990, aproximadament un 75% del total (figura 1).
Així mateix, cal apuntar que existeixen altres ajudes com-
plementàries per als projectes de cooperació transfron-
terera amb països tercers: des del 2007, tant l’Instrument
d’Ajuda de Preadhesió (IAP) com l’Instrument Europeu de
Veïnatge i Associació (IEVA) inclouen una partida específica
per a la cooperació transfronterera.
El mapa de la pàgina següent il·lustra els 70 programes del
període 2007-2013, que corresponen a 70 àrees transfronte-
reres diferenciades (mapa 2).
En cada àrea trobem, alhora, diferents tipus d’estructures
de cooperació que optaran a fons del programa. És a dir, si
posem en paral·lel els mapes 1 i 2 veiem que les anomena-
des euroregions són més nombroses que les àrees definides
des de la UE, que tenen com a referència l’àmbit territorial
NUTS III. Posem com a exemple el programa comunitari que
afecta Andorra, el POCTEFA (mapa 3). Tot i que no és soci de
la UE, des del 2007 es va considerar pertinent incloure’l en
aquest programa, atès el caràcter marcadament pirinenc del
Principat. En aquest context existeixen dos organismes de
cooperació principals, la Comunitat de Treball dels Pirineus
(mapa 4), del qual també forma part, i l’Euroregió Pirineus
Mediterrània (mapa 5), de la qual és absent. Llevat d’Andorra,
els altres socis d’aquestes estructures són o bé comunitats
autònomes espanyoles o bé regions franceses. Així mateix, i
a una escala més gran, l’Eurodistricte de l’Espai Català Trans-
fronterer (mapa 6), que engloba el territori del departament
dels Pirineus Orientals i la província de Girona, es presenta
com l’espai de cooperació proper als problemes quotidians
dels catalans, tant al nord com al sud de la frontera estatal.
Quèesfinança?
Pel que fa als objectius concrets de la coopera-
ció transfronterera en el marc de la UE, el Reglament
Construir Europa des de les fronteres35
Figura 1Fons i programes d’Interreg i Objectiu Cooperació Transfronterera. Font: Elaboració de l’autor.
INTERREG I (1991-1993)
INTERREG II (1994-1999) A
B
C
INTERREG III (2000-2006) A
B
C
COOPERACIÓ TERRITORIAL (2007-2013) Transfronterera
Transnacional
Interregional
COOPERACIÓ TERRITORIAL (2014-2020) Transfronterera
Transnacional
Interregional
1.082
3.3122.400
500
410
4.8753.412
1.218
243
8.7546.466
1.834
454
6.627
1.822
500
31
7759
4
14
8164
13
4
8770
13
1
*
*
*
EUROS (MILIONS) NOMBRE DE PROGRAMESPERÍODE PROGRAMACIÓ
*Encara no es coneix el nombre de programes.
1080/2006 del Consell insta a la «realització d’activitats econò-
miques, socials i mediambientals transfrontereres, a través
d’estratègies comunes de desenvolupament territorial sosteni-
ble», sobretot mitjançant les mesures següents:
a) el foment de l’esperit empresarial, en especial
l’expansió de les pimes, el turisme, la cultura i el comerç
transfronterer;
b) l’impuls i la millora de la protecció i la gestió conjunta
dels recursos naturals i culturals, com també la preven-
ció dels riscos naturals i tecnològics;
c) el suport a les connexions entre zones urbanes i rurals;
d) la reducció de l’aïllament, mitjançant la millora de
l’accés a les xarxes i els serveis de transport, informació
i comunicació, i als sistemes i instal·lacions hídrics, ener-
gètics i de gestió de residus transfronterers;
e) l’estímul de la col·laboració, el desenvolupament de
la capacitat i la utilització conjunta d’infraestructures,
especialment en sectors com la sanitat, la cultura, el
turisme i l’educació.
L’espectre de matèries finançables és, doncs, molt ampli i
la seva concreció dependrà de les prioritats que es marqui
cada programa.
Laboratoridelaintegracióeuropea?
La cooperació transfronterera a Europa s’ha convertit en un
argument de pes a l’hora de reivindicar un continent unit.
Aquesta idea la comparteixen els organismes internacionals
Construir Europa des de les fronteres36
Mapa 2Programes operatius de cooperació trans-fronterera, 2007-2013.
Font: http://www.aebr.eu/
Mapa 3Zona elegible POCTEFA 2007-2013
Font:http://www.poctefa.eu/
esmentats (CdE, UE), i també els actors territorials a diverses
escales, representats a l’ARFE. Es podria dir que s’ha estès un dis-
curs a favor de la cooperació transfronterera a Europa, articulat
a través de diferents arguments, que es podrien sintetitzar així:
a) reforça la cohesió econòmica, social i territorial;
b) garanteix la pau, l’estabilitat i el desenvolupament
socioeconòmic del continent;
c) ofereix el context adequat per a l’actuació de les
autoritats i les col·lectivitats territorials en el marc de
l’anomenada governança multinivell europea;
d) contribueix a enfortir la participació ciutadana, ja que
s’interessa per afers quotidians afectats per l’existència
de la frontera;
e) és vector del diàleg cultural, l’acostament a l’altre i la
desaparició d’estereotips;
f) conforma experiències pilot per integrar nous mem-
bres als principis del CdE o de la UE.
Les euroregions s’acaben anomenant «laboratoris de
la integració europea» perquè evoquen la idea que van
apuntar els fundadors del CdE i de l’actual UE: repensar
les fronteres, i passar de concebre-les com a cicatrius
de la història a forjadores d’una nova història, la del
continent unit:
«[...] quan es refereix al canvi d’actituds a Europa, les pobla-
cions frontereres formen un exemple únic d’integració
en el sentit que estan construint un nivell addicional de
consciència, cultura i identitat regionals, que en combina-
ció amb altres tipus d’identitat, testifiquen l’Europa de la
Construir Europa des de les fronteres37
Mapa 6Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer
http://www.eurodistricte.cat/
Mapa 4Comunitat de Treball dels Pirineus
http://www.ctp.org/
Mapa 5Euroregió Pirineus Mediterrània
http://www.euroregio.eu
unitat i la diversitat, en aquest cas en l’àmbit transfronterer,
sense que cap tipus d’identitat –regional, nacional o euro-
pea– rebutgi les altres; ni de bon tros. El principal objectiu
del procés de «planificació transfronterera» és assegurar
que la cooperació transfronterera està encara més ferma-
ment integrada en la construcció europea del futur» (CdE,
2006, p. 194-195).
Però, malgrat aquestes bones intencions i els efectes posi-
tius de la cooperació transfronterera, encara existeixen
importants frens que l’alenteixen. El mateix estudi del CdE
que acabem de citar dóna compte d’alguns d’aquests frens:
a) Medi ambient, agricultura i ordenament del territori.
Les fronteres estatals continuen determinant moltes
vegades les polítiques sobre l’ordenament del territori o
l’ús del sòl. Una concepció de l’àrea transfronterera com
un tot permetria, per exemple, compartir serveis com
ara plantes residuals, serveis hospitalaris o aeroports; o
planificar conjuntament espais naturals transfronterers.
b) Transport, seguretat i comunicació. Les distorsions
provocades per la presència d’una frontera internacional
se solen traduir en la inexistència de transports públics
transfrontereres, carreteres que comuniquin nuclis a tots
dos costats de la frontera, polítiques de seguretat (poli-
cia, bombers, ambulàncies) coordinades, etc.
c) Economia. Pel que fa a les empreses, per exemple,
trobaran problemes per desenvolupar la seva activitat
al país veí, derivats de problemes legals, fiscals,
bancaris, etc. En àrees tan en auge actualment com les
telecomunicacions, traspassar una frontera comporta
un canvi immediat de la tarifa telefònica; en altres
àrees més clàssiques, com el correu postal, enviar una
carta a un municipi veí comportarà una altra demora,
perquè el sistema postal està centralitzat, de manera
que l’enviament ha de passar prèviament per les capitals
regionals o estatals.
d) Ocupació i protecció social. El cas singular dels treba-
lladors que viuen en un país i treballen en un altre con-
tinua ocasionant dificultats, derivades de les diferències
en els sistemes impositius, de seguretat social, etc.
Aquestes diferències provenen, és clar, de la confrontació de
diferents sistemes politicoadministratius que queden sepa-
rats per la frontera. El sol fet de creuar-la vol dir enfrontar-se
a tot un vast món de regulacions, legislació, procediments
diferents entre països, i a una disparitat de competències
entre les col·lectivitats territorials.
A tot això s’ha d’afegir la distància mental que, malgrat tot,
continua marcant diferències entre contextos estatonacionals,
i té una influència directa en les decisions de la gent. Per
exemple, alguns estudis han demostrat que, malgrat la
proximitat, els ciutadans alemanys i holandesos que viuen en
espais de frontera continuen preferint fer més quilòmetres
per comprar als seus països respectius que creuar a l’altre
costat (Van der Velde, 2000). Això no obstant, no podem
oblidar que moltes vegades aquestes diferències producte
de la frontera les poden explotar de manera positiva els
habitants fronterers. Així, en el mateix context anterior, molts
holandesos de la zona fronterera amb Alemanya compren el
seu habitatge al país veí perquè els preus són més competitius.
L’existència de la frontera estatal, per tant, arrossega una
sèrie de condicionants. La capacitat de superar-los i, si escau,
utilitzar-los en benefici propi, dependrà de com s’articulin
Construir Europa des de les fronteres38
les relacions socials, econòmiques i polítiques entre tots
dos costats del límit estatal. Els avantatges de la cooperació
transfronterera poden ser molts, però s’han de perseguir dia
a dia i amb esforç.
Conclusions
Europa ha viscut aquestes últimes dècades un augment
d’estructures i àrees de cooperació transfronterera,
anomenades generalment euroregions. El suport legal del
CdE, sumat al finançament de la UE, expliquen en gran
mesura l’expansió d’aquest fenomen, lligat sobretot a la
possibilitat de disposar de fons amb els quals poder portar
a terme projectes concrets. Que aquests fons es destinin
de manera adequada, i que els organismes existents no
desapareguin si no els arriben aquests fons, són dos puntals
d’una cooperació a llarg termini.
La cooperació transfronterera es vol presentar com
el laboratori de la integració europea, com el marc de
referència per a la trobada entre els ciutadans europeus.
Per això, cal que la cooperació institucionalitzada entre
autoritats i col·lectivitats territorials, com la que s’ha
examinat aquí, no oblidi que els últims destinataris de les
polítiques són els habitants de la frontera, els qui han de
conviure cada dia amb la seva existència. Que Europa es
construeixi des de la frontera depèn de la constància d’un
esforç continuat i sense fissures.
En aquest article hem volgut oferir algunes notes que
ajudessin a respondre una sèrie de preguntes que ja ens
plantegem en la introducció. Si han servit per despertar
la curiositat del lector, no hi ha dubte que l’objecte
d’estudi té múltiples i interessants vies d’investigació,
que convidem a aprofundir des de la nostra modesta
contribució.
Construir Europa des de les fronteres39
BIBLIOGRAFIA
• ARFE (2001). Transeuropean cooperation between territorial authorities. Gronau: ARFE.
• BUCKEN-KNAPP, G.; SCHACK, M. (ed.) (2001). Borders Matter: transboundary regions in contemporary Europe. Aabenraa: Danish institute of border regions studies.
• CONSEIL DE L’EUROPE (2006). Rapport sur l’état actuel du cadre administratif et juridique de la coopération transfrontalière en Europe. Estrasburg: CdE.
• DATAR (2011). La cooperation transfrontalière. París: La Documentation française.
• DEAS, I.; LORD, A. (2006). «From a New Regionalism to an Unusual Regionalism? The Emergence of Non-standard Regional Spa-ces and Lessons for the Territorial Reorganisation of the State». Urban Studies, 43(10), p. 1847-1877.
• FERNÁNDEZ DE CASADEVANTE, C. (ed.) (2007). L’État et la coopération transfrontalière (Actes de la 3ème Journée d’Etude du réseau RENTI, tenue le 13 septembre 2006 à l’Université Rey Juan Carlos I de Madrid). Brussel·les: Bruylant.
• LEVRAT, N.; COMTE, H. (eds.) (2006). Aux coutures de l’Europe, défis et enjeux juridiques de la coopération transfrontalière. París: L’Harmattan.
• MOT (Mission Opérationnelle Transfrontalière) (2006). Practical Guide to Transfrontier Coperation. Study Council of Europe.
• OLIVERAS, X.; DURÀ, A.; PERKMANN, M. (2010). «Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007)». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 56 (1), p. 21-40.
• PASI, P. (2005). Training institution in transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE.
• RICQ, C. (2006). Handbook on transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE.
• ROUGEMONT, D. de (1972). «Aspects culturels de la coopération dans les régions frontalières». Bulletin du Centre Européen de la Culture: L’Europe des Régions III, any XIII, n. 6, p. 66-79.
• SCOTT, J. (2006) (ed.). EU enlargement, region building and shifting borders of inclusion and exclusion. Aldershot: Ashgate.
• TRILLO, J. M. (2010). «La région transfrontalière: des idées de Rougemont aux processus actuels d’institutionnalisation». Revue Mosella, vol. XXXII, n. 1-4, p. 235-257.
• VELDE, M. van der (2000). «Shopping, Space and Borders». A: VELDE, M. van der; HOUTUM, H. van (ed.). Borders, Regions and People. Londres: Pion, p. 166-181. (European Research in Regional Science; 10)
Annex
El Principat d’Andorra posseeix un estatus diferent de
la resta de països d’Europa, atès que no forma part de
la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu. Arran
d’aquesta situació, Andorra es veu privada d’alguns avan-
tatges, principalment pel que fa als fons de cooperació
transfronterera, i per tant no es pot beneficiar dels pro-
grames de cooperació en el marc legal de la Unió Europea,
amb alguna excepció.
El 1983, Andorra entra a formar part de la Comunitat de
Treball dels Pirineus (CTP), iniciativa creada pel Consell
d’Europa. Es tracta d’una eina política perquè els terri-
toris fronterers dels Pirineus mantinguin un contacte
formal i estable. Aquesta associació permet una relació
entre les vuit regions membres (Aquitània, Aragó, Cata-
lunya, Euskadi, Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus,
Navarra i Andorra) en quatre grans àmbits: infraes-
tructures i comunicacions, formació i recerca, cul-
tura, joventut i esports, i desenvolupament sostenible.
Paral·lelament, l’any 2005 es crea el Consorci de la CTP,
que el 2007 dóna fruit amb el projecte europeu POC-
TEFA (Programa de Cooperació Transfronterera Espanya-
França-Andorra). Així, la Unió Europea destina una gran
quantitat de diners a projectes transfronterers als Piri-
neus. Com ja s’ha esmentat, per la seva situació legal,
Andorra no forma part d’aquest consorci i per tant no
rep cap ajuda directa. Davant d’això, Andorra pren les
mesures adequades per poder-se beneficiar d’aquest
programa. D’una banda, el gener del 2010 signa el Tractat
de Baiona de cooperació territorial conjuntament amb
França i Espanya i, d’altra banda, a finals del 2011 es crea
l’Organisme Andorrà de Cooperació Transfronterera
(OACT), que representa Andorra a la CTP i que, per tant,
permetrà que operi i cooperi en el POCTEFA, programa
que es basa en els Fons Europeus de Desenvolupament
Regional (FEDER). D’aquesta manera s’obren possibilitats
perquè Andorra pugui obtenir finançament per a pro-
jectes transfronterers en diversos àmbits (medi ambient,
infraestructures, turisme i cultura).
Amb tot, Andorra manté una sèrie de tractats i acords
internacionals, bilaterals i trilaterals que faciliten la relació
transfronterera i europea.
Pel que fa als acords internacionals destaca principal-
ment l’Acord, en forma de intercanvi de cartes establint
una Unió Duanera de l’any 1990, el de col·laboració entre
Andorra i la Comunitat Europea (2004), a més dels que
fan referència a l’intercanvi d’informació fiscal: l’objectiu
és assumir una cooperació internacional en la transparèn-
cia de l’activitat financera i cooperar en la lluita contra
l’evasió fiscal per tal d’adaptar-se als estàndards interna-
cionals entre el Principat d’Andorra i diversos països, com
França (2009), Països Baixos (2010), Liechtenstein (2010),
Àustria (2010), Mònaco (2010), Bèlgica (2010), Espanya
(2010), Noruega (2010), Austràlia (2012) i Polònia (2012).
Pel que fa als acords bilaterals, Andorra ha signat convenis
en matèria de seguretat social tant amb França com amb
Espanya i Portugal amb l’objectiu d’oferir cobertura,
tant de prestacions sanitàries com de prestacions
econòmiques. En l’àmbit educatiu es va firmar el conveni
entre el govern francès i l’andorrà, i també amb el
govern espanyol, els anys 1993 i 2000, a través del qual
es pretén mantenir un ensenyament francès i espanyol
de qualitat dins el marc identitari andorrà, per reforçar
el desenvolupament del multilingüisme i aprofundir les
relacions de cooperació en matèria d’educació, formació
professional i ensenyament superior. Hi ha també els
convenis de no doble imposició (CDI), que permetran, en
certa manera, l’obertura econòmica sense riscos de doble
gravamen. Pel que fa a França, actualment el CDI és en
tràmit parlamentari, i a curt termini entraran els convenis
amb Espanya i amb Portugal. També es vol ampliar el radi a
aquells països de la Unió Europea amb els quals es manté
intercanvi d’informació fiscal (Bèlgica, Àustria, Itàlia).
Construir Europa des de les fronteres40
“El Ministre d’Afers Exteriors d’Andorra, Gilbert Saboya, enceta la presidència de la CTP 2013-2015”.Pamplona, novembre del 2013. Foto: José Luis Larrión
Construir Europa des de les fronteres41
Els tractats trilaterals són aquells que inclouen França
i Espanya en el mateix conveni. Destaquen el Tractat de
bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre els tres
estats (1993), i el Conveni relatiu a la circulació i el sojorn al
Principat d’Andorra dels nacionals d’estats tercers (2000),
referent als permisos d’accés al país i a les autoritzacions
d’immigració en el cas de restar al país més de noranta
dies. D’altra banda, el 2003 entra en vigor el conveni sobre
el dret dels nacionals andorrans a estudiar, residir i tre-
ballar a França i a Espanya com si fossin nacionals de la
Unió Europea, tot i que no automàticament, sinó amb
l’autorització prèvia de l’administració corresponent. En la
mateixa línia, l’any 2007 Portugal firma el conveni amb el
Principat respecte a l’establiment tant dels nacionals por-
tuguesos en territori andorrà com dels nacionals ando-
rrans en territori portuguès.
Lloc Université de Lille
Data 17- 19 de juny 2014
Organitza Organitzation Française de
Sociologie
Per a més informació
http://www.afs-socio.fr/node/2693
Lloc University of Leeds (UK)
Data 23-25 d’abril 2014
Organitza British Sociological Association
Per a més informació
http://www.britsoc.co.uk/events/
bsa-annual-conference/ JOU
RN
ÉES
INTE
RN
ATIO
NA
LES
DE
SOC
IOLO
GIE
DU
TR
AVA
IL
BSA
AN
NU
AL
CO
NFE
REN
CE:
C
HA
NG
ING
SO
CIE
TY
XVI
II Lloc Yokohama, Japan
Data 13-19 de juliol 2014
Organitza International
Sociological Association
Per a més informació http://www.isa-sociology.org/
congress2014/ISA
WO
RLD
CO
NG
RES
SO
FSO
CIO
LOG
Y:“
FAC
ING
AN
U
NEQ
UA
LW
OR
LD:
CH
ALL
ENG
ES
FOR
GLO
BAL
SOC
IOLO
GY
”
XIII
Lloc Tarragona
Data 02 al 05 setembre 2014
Organitza Universitat Rovira i Virgili. Facul-
tat de Lletres.
Per a més informació http://wwwa.
fundacio.urv.cat/congres-antropologia/
CON
GRE
SOD
EA
NTR
OPO
LOG
ÍA:
PERI
FERI
AS,
FR
ON
TER
AS
Y
DIÁ
LOG
OS
IX
Lloc Ciudad de Mèxico
Data 06- 10 d’octubre 2014
Organitza ALASRU (asociación
latinoamericana de sociología rural)
Per a més informació http://www.alasru.org
CO
NG
RES
O
LATI
NO
AM
ERIC
AN
O
DE
SOC
IOLO
GÍA
RU
RA
L20
14
6
Lloc Baja California, México
Data 22- 25 de setembre 2014
Organitza Universitat Autònoma de
Baja California
Per a més informació http://congresodesociologia.ens.
uabc.mx/
ºC
ON
GR
ESO
INTE
RN
AC
ION
AL
DE
SOC
IOLO
GÍA
:C
ON
STRU
CC
IÓN
DE
CIU
DA
DA
NÍA
S:N
UEV
AS
REA
LID
AD
ESY
MIR
AD
AS
INTE
RPR
ETAT
IVA
S
AGENDA 2014
Agenda42
Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàli-si de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Com-posició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la concilia-ció de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argen-tins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La forma-ció i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012.
PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA
CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca SociològicaSi la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies
top related