6. el verb - wordpress.com · només els verbs anar i estar son verbs irregulars. 3 verb cantar...
Post on 05-Jun-2020
10 Views
Preview:
TRANSCRIPT
1
6. El verb:
És l’element fonamental de l oració.
No tenim oració sense Sintagma Verbal.
Totes les formes verbals tenen un element comú: el lexema verbal o arrel. Es tracta d’una part fixa de cada verb i que n’expressa elsignificat lèxic.
Cant-ar Tém-er Dorm-ir
Així, malgrat les variacions que veurem més endavant, totes les formes del verb tenen una part del seu significat comuna: la d’expressar una acció que es refereix a....
L’altre element que, amb l’arrel, constitueix una forma verbal és anomenat globalment auxiliaritat, i sol estar representat per morfemes que expressen diverses idees:
La persona: El morfema de la persona (cant-o cant-es, cant-a) relaciona el verb amb una persona gramatical: jo, tu, ell/ella, això/allò, nosaltres, vosaltres, ells/elles
El nombre: El verb no té gènere, però sí nombre. Per mitjà del nombre una forma verbal indica el singular o el plural del subjecte. El morfema del nombre s’expressa, en la tercera persona, per l’absència o la presència de -n (Canta - Canten, Cantava - Cantaven)
El temps: Cada forma verbal expressa un moment diferent de l’acció. Aquesta diferència l’expressen amb el morfema del temps: Ara/present (cant-o), abans/ahir/passat (cant-ava), després/demà/futur (cant-aré).
El mode: El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada pel verb, és a dir, l’actitud mental del qui parla:
El mode subjuntiu designa una acció o un estat no com a real sinó solament com a imaginat per fer-lo objecte d’una negació, volició, condició, desig,etc.: Que no vingui. Que vingui. Si hagués vingut.
Amb el mode imperatiu donem una ordre: Vine!, Digui-me'l
Compte! El mode imperatiu només s’usa en oracions afirmatives. En oracions negatives fem servir el subjuntiu.
2
El mode indicatiu presenta l’acció o estat denotat pel verb com un fet real, no merament pensat: Ell ve, venia, vindrà, ha vingut. O la simple exposició d’una idea (A mi m’agraden els gossos)
El mode condicional implica una condició o suposició: Vindria si...
L’auxiliaritat, el morfemes de persona, temps, mode, tant poden anar aglutinats amb l’arrel en una forma única: cantava, cantaran, cantaríem; com separats: havia cantat, hauran cantat, vau cantar
Aquesta distinció ens permet de distingir uns temps simples, d’uns altres de composts o perifràstics.
Per formar els temps compostos del verb, només hi intervenen l’infinitiu i el participi:
L’infinitiu: participa en la formació del temps pretèrit perfet perifràstic:
Vaig+ INFINITIU
(vaig comprar...)
Vas+ INFINITIU
Va+ INFINITIU
Vam+ INFINITIU
Vau+ INFINITIU
Van + INFINITIU
Aquest temps, equivalent en tot al pretèrit perfet simple, es avui la forma més corrent i generalitzada al parlar d’arreu del domini lingüístic, llevat del valencià. En la llengua escrita, la distinció perfet simple/perfet perifràstic té una clara connotació de forma culta/forma estàndard.
El participi: intervé en la formació de la resta dels temps compostos. Es formen amb la forma corresponent del verb haver (he, havíem, haureu, haguessin...)
6.1 Les conjugacions
Primera conjugació
1a conjugació: acabats en -AR com el verb cantar. Són gairebé tots regulars. Només els verbs anar i estar son verbs irregulars.
3
VERB CANTAR
PRIMERA CONJUGACIÓ
TEMPS SIMPLES
INFINITIU cantar
GERUNDI cantant
PARTICIPI cantat, cantada, cantats, cantades
PRESENT Canto, cantes, canta, cantem, canteu, canten
PRETÈRIT IMPERFET
Cantava, cantaves, cantava,
cantàvem,cantàveu,cantaven
PRETÈRIT PERFET
Cantí, cantares, cantà, cantàrem, cantàreu, cantaren
FUTUR
Cantaré, cantaràs, cantarà,cantarem, cantareu, cantaran
INDICATIU
CONDICIONAL
Cantaria, cantaries, cantaria, cantaríem, cantaríeu, cantarien
PRESENT Canti, cantis, canti, cantem, canteu, cantin
SUBJUNTIU
PRETÈRIT IMPERFET
Cantés, cantessis, cantés, cantéssim, cantéssiu, cantessin
IMPERATIU Canta, canti, cantem, canteu, cantin
TEMPS COMPOSTS
INFINITIU PASSAT haver cantat
PRETÈRIT INDEFINIT
he cantat, has cantat, ha cantat, hem cantat, heu cantat, han cantat
INDICATIU
PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
havia cantat, havies cantat ,havia cantat, havíem, havíeu cantat, havíem cantat
4
PRETÈRIT ANTERIOR
haguí cantat, hagueres cantat, hagué cantat, haguérem cantat, haguéreu cantat, hagueren cantat
PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC
vaig haver cantat, vas haver cantat, va haver cantat, vam haver cantat, vau haver cantat, van haver cantat
PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC
vaig cantar , vas cantar, va cantar, vam cantar, vau cantat , van cantar
FUTUR COMPOST hauré cantat, hauràs cantat, haurà cantat, haurem cantat, haureu cantat, hauran cantat
INDICATIU
CONDICIONAL COMPOST
hauria cantat, hauries cantat, hauria cantat, hauríem cantat, hauríeu cantat, haurien cantat
PRETÈRIT PERFET hagi cantat, hagis cantat, hagi cantat, hàgim cantat, hàgiu cantat, hagin cantat SUBJUNTIU
PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
hagués cantat, haguessis cantat, hagués cantat, haguéssim cantat, haguéssiu cantat, haguessin cantat
Observacions:
Els verbs acabats amb –IAR precedit de consonat, con estudiar, canviar, esquiar... cal pronunciar sempre amb la i tònica les persones 1a, 2a i 3a del singular i 3a del plural en els tres presents. A més aquells en què l’última lletra del lexema és una vocal: suar, actuar,...porten una dièresi en el gramema(morfema gramatical) verbal de les tres persones dels singulars i la tercera persona del plural del present de subjuntiu. Com que l’imperatiu es forma a partir del subjuntiu, també en portaran la tercera persona del singular i del plural {(Lexema [de lèx(ic) i -ema, segons el model de fonema] Unitat de significació que
constitueix l'arrel o tema d'una família de mots.) (FONEMA m [del gr. phṓnēma 'so de la veu, paraula']Unitat funcional mínima[a],[b]… distintiva, no significativa, de la segona articulació del llenguatge, és a
dir, del nivell fònic.)}.Exemple:
Present d’indicatiu
Present de Subjuntiu
Imperatiu
1a sg. Estudio suo estudiï suï ..... ....... 2a sg. Estudies sues estudiïs suïs estudia sua 3a sg. Estudia sua estudiï suï estudiï suï 1a pl. Estudiem suem estudiem suem estudiem suem 2a pl. Estudieu sueu estudieu sueu estudieu sueu 3a pl. Estudien suen estudiïn suïn estudiïn suïn
5
D’altra banda,cal saber que els verbs terminats en –aiar, -eiar, -oiar (com esglaiar, remeiar,acomboiar) redueixen a una sola i (escrita amb dièresi) les dues que , seguint estrictament el model de conjugació, caldria escriure-hi en certes persones del present de subjuntiu i de imperatiu: jo esglaï, tu esglaïs,ell esglaï, ells esglaïn; esglaï ell, esglaïn ells.
Segona conjugació
2a conjugació: acabats en -ER com el verb témer i acabats en -RE com el verb perdre. Gairebé tots son irregulars.
VERB TÉMER
Segona CONJUGACIÓ
TEMPS SIMPLES
INFINITIU témer
GERUNDI tement
PARTICIPI temut, temuda, temuts, temudes
PRESENT Temo, tems, tem, temem, temeu, temen
PRETÈRIT IMPERFET
Temia,temies, temia, temíem, temíeu, temien
PRETÈRIT PERFET
Temí, temeres, temé, temérem, teméreu, temeren
FUTUR Temeré,temeràs,temerà, temerem, temereu, temeran
INDICATIU
CONDICIONAL Temeria, temeries, temeria, temeríem, temeríeu, temerien
SUBJUNTIU PRESENT
PRETÈRIT IMPERFET
Temi, temis,temi. Temem, temeu, temin
Temés,temessis,temés, teméssim, teméssiu, temessin
IMPERATIU ........, tem, temi, temem, temeu, temin
TEMPS COMPOSTS
INFINITIU PASSAT haver temut
PRETÈRIT INDEFINIT
he temut, has temut, ha temut, hem temut, heu temut, han temut
6
PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
havia temut, havies temut, havia temut, havíem temut, havíeu temut, havien temut
PRETÈRIT ANTERIOR
haguí temut, hagueres temut, hagué temut, haguérem temut, haguéreu temut
PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC
vaig haver temut,vas haver temut, va haver temut, vam haver temut, vau haver, van haver temut
PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC
vaig témer, vas témer, va témer, vam témer, vau témer, van témer
FUTUR COMPOST hauré temut, hauràs temut, haurà temut, haurem temut, haureu temut, hauran temut
INDICATIU
CONDICIONAL COMPOST
hauria temut,hauries temut, hauria temut, hauríem temut, hauríeu temut, haurien temut
PRETÈRIT PERFET hagi temut, hagis temut, hagi temut, hàgim temut, hàgiu temut, hagin temut
SUBJUNTIU PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
hagués temut, haguessis temut, hagués temut, haguéssim temut, haguéssiu temut, haguessin temut
El verb perdre es conjuga igual que el témer però en el futur i condicional fa:
Futur Condicional1a sg.
perdré perdria
2a sg.
perdràs perdries
3a sg.
perdrà perdria
1a pl.
perdrem perdríem
2a pl.
perdreu perdríeu
3a pl.
perdran perdrien
7
Tercera conjugació
3a conjugació acabats en -IR: Els verbs pertanyents a la tercera conjugació poden seguir dos models: l’incoatiu com SERVIR o el coactiu o pur com DORMIR.
VERB DORMIR
Tercera CONJUGACIÓ
TEMPS SIMPLES INFINITIU dormir GERUNDI dormint PARTICIPI dormit, dormida, dormits, dormides
PRESENT Dormo,dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen
PRETÈRIT IMPERFET
Dormia, dormies, dormia, dormíem, dormíeu, dormien
PRETÈRIT PERFET
Dormí, dormires, dormí, dormírem, dormíreu, dormiren
FUTUR
Dormiré, dormiràs, dormirà, dormirem, dormireu, dormiran
INDICATIU
CONDICIONAL
Dormiria, dormiries, dormiria, dormiríem, dormiríeu, dormirien
PRESENT Dormi, dormis, dormi, dormim, dormiu, dormin
SUBJUNTIU
PRETÈRIT IMPERFET
Dormís, dormissis, dormís, dormíssim, dormíssiu, dormin
IMPERATIU ........, dorm, dormi, dormim, dormiu, dormin
TEMPS COMPOSTS INFINITIU PASSAT haver dormit
PRETÈRIT INDEFINIT
he dormit, has dormit, ha dormit, hem dormit, heu dormit, han dormit
PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
havia dormit, havies dormit, havia dormit, havíem dormit, havíeu dormit, havien dormit
8
PRETÈRIT ANTERIOR
haguí dormit, hagueres dormit, hagué dormit, haguérem dormit, haguéreu dormit, hagueren dormit
PRETÈRIT ANTERIOR PERIFRÀSTIC
vaig haver dormit, vas haver dormit, va haver dormit, vam haver dormit, vau haver dormit, van haver dormit
PRETÈRIT PERFET PERIFRÀSTIC
vaig dormir, vas dormir, va dormir, vam dormir, vau dormir, van dormir
FUTUR COMPOST
hauré dormit, hauràs dormit, haurà dormit, haurem dormit, haureu dormit, haurem dormit
INDICATIU
CONDICIONAL COMPOST
hauria dormit, hauries dormit, hauria dormit, hauríem dormit, hauríeu dormit, haurien dormit
PRETÈRIT PERFET
hagi dormit, hagis dormit, hagi dormit, hàgim dormit, hàgiu dormit, hagin dormit SUBJUNTIU
PRETÈRIT PLUSQUAMPERFET
hagués dormit, haguessis dormit, hagués dormit, haguéssim dormit, haguéssiu dormit, haguessin dormit
La gran majoria dels verbs de la tercera conjugació es conjuguen com servir per tant són incoatius (que conjuguen alguns temps amb l'increment d'un
morfema que indica el començament d'una acció). La diferència amb dormir és que les tres persones del singular, la tercera del plural del present d’indicatiu, del present de subjuntiu i l’imperatiu afegeixen l’increment -EIX- entre el lexema i el gramema(morfema gramatical).
Present Indicatiu Present Subjuntiu Imperatiu serveixo serveixi ......... serveixes serveixis serveix serveix serveixi serveixi servim servim servim serviu serviu serviu serveixen serveixin serveixin
Els verbs següents i llurs derivats són purs, per tant, s’han de conjugar com dormir:
9
- ajupir, bullir, cruixir, dormir , esmunyir-se , fugir, grunyir, morir, munyir, obrir, omplir, pruir, pudir, punyir,retrunyir, sentir, consentir (Compte! consento i no consenteixo), pressentir...
- eixir, tenir
- collir, escollir, recollir, cosir, escopir, sortir, tossir
Els verbs mentir, acudir, consumir, resumir, brunzir, accepten totes dues formes (mento, menteixo; acudo, acudeixo).
Els verbs assentir i dissentir es conjuguen seguint el model incoatiu: assenteixo, dissenteixo...
Irregularitats ortogràfiques
Alguns verbs de la primera conjugació canvien l’última consonant del lexema a causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en els verbs acabats en:
çar: Canvien ç per c ( començar, comences)
jar: Canvien j per g ( pujar, puges)
car: Canvien c per qu (picar, piques)
gar: Canvien g per gu (regar, regues)
Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són:
PRESENT D’INDICATIU
començo pujo pico rego
comences puges piques regues
comença puja pica rega
comencem pugem piquem reguem
comenceu pugeu piqueu regueu
comencen pugen piquen reguen
10
PRESENT DE SUBJUNTIU
comenci pugi piqui regui
comencis pugis piquis reguis
comenci pugi piqui regui
comencem pugem piquem reguem
comenceu pugeu piqueu regueu
comencis pugin piquin reguin
PRETÈRIT IMPERFET DE SUBJUNTIU
comencés pugés piqués regués
comencessis pugessis piquessis reguessis
comencés pugés piqués regués
comencéssim pugéssim piquéssim reguéssim
comencéssiu pugéssiu piquéssiu reguéssiu
comencessin pugessin piquessin reguessin
IMPERATIU
comença puja pica rega
comenci pugi piqui regui
comencem pugem piquem reguem
comenceu pugeu piqueu regueu
comencin pugin piquin reguin
En la segona conjugació trobem els verbs jeure, treure, néixer, péixer, que tenen la particularitat que quan la primera vocal del lexema és tònica s’escriu amb la vocal que es pronuncia; i quan és àtona, amb a. (jec, jaiem; trec, traiem; neixo, naixem; peixo, paixem).
11
Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són:
PRESENT D’INDICATIU
jec trec neixo peixo
jeus treus neixes peixes
jeu treu neix peix
jaiem traiem naixem paixem
jaieu traieu naixeu paixeu
jeuen treuen neixen peixen
PRETÈRIT IMPERFET D’INDICATIU
Els verbs jeure i treure fan tot l’imperfet amb e. (Jeia, jeies, jeia, jèiem, jèieu, jeien)
Els verbs néixer i péixer fan tot l’imperfet amb a.( paixia, paixies, paixia, paixíem, paixíeu, paixien)
FUTUR D’INDICATIU I CONDICIONAL
Tots els quatre verbs fan el futur amb a. (Paixeré, paixeràs, paixerà, paixerem, paixereu, paixeran. Paixeria, paixeries, paixeria, paixeríem, paixeríeu, paixerien)
PRESENT DE SUBJUNTIU
jegui tregui neixi peixi
jeguis treguis neixis peixis
jegui tregui neixi peixi
jaguem traguem naixem paixem
jagueu tragueu naixeu paixeu
jeguin treguin neixin peixin
12
PRETÈRIT IMPERFET DE SUBJUNTIU
Tots quatre verbs el fan amb a.( paixés, paixessis (o paixesses), paixés, paixéssim (o paixéssem), paixéssiu (o paixésseu), paixessin (o paixessen).
IMPERATIU
jeu treu neix peix
jegui tregui neixi peixi
jaguem traguem naixem paixem
jaieu traieu naixeu paixeu
jeguin treguin neixin peixin
De la tercera conjugació tenim els verbs sortir, tossir, cosir, collir, escopir (i els seus derivats) que quan la vocal és tònica s’escriu u i quan és àtona s’escriu o.
Els paradigmes dels temps verbals en què s’originen aquests canvis són:
PRESENT D’INDICATIU
surto tusso cuso cullo escupo
surts tusses cuses culls escups
surt tus cus cull escup
sortim tossim cosim collim escopim
sortiu tossiu cosiu colliu escopiu
surten tussen cusen cullen escupen
PRESENT DE SUBJUNTIU
surti tussi cusi culli escupi
surtis tussis cusis cullis escupis
13
surti tussi cusi culli escupi
sortim tossim cosim collim escopim
sortiu tossiu cosiu colliu escopiu
surtin tussin cusin cullin escupin
IMPERATIU
surt tus cus cull escup
surti tussi cusi culli escupi
sortim tossim cosim collim escopim
sortiu tossiu cosiu colliu escopiu
surtin tussin cusin cullin escupin
També les dièresis de determinats verbs de la tercera conjugació presenten alteracions. Per exemple, el verb agrair (conduir, traduir, construir...)
PRESENT D’INDICATIU
PERFET D’INDICATIU
IMPERFET D’INDICATIU
PRESENT DE SUBJUNTIU
IMPERFET DE SUBJUNTIU
IMPERATIU
agraeixo, agraeixes, agraeix, agraïm, agraïu, agraeixen
agraí, agraïres, agraí, agraíem, agraíeu, agraïren
agraïa, agraïes, agraïa, agraíem, agraíeu, agraïen
agraeixi, agraeixis, agraeixi, agraïm, agraïu, agraeixin
agraís, agraïssis, agraís, agraíssim, agraíssiu, agraïssin
---, agraeix, agraeixi, agraïm, agraïu, agraeixin
L’infinitiu, gerundi, futur i condicional no porten mai dièresi.
6.2 Altres irregularitats verbals
Alteracions a la terminació
Terminació diferent a la 1a persona del present d’indicatiu: quan un verb té una arrel o lexema diferent del de l’infinitiu. Exemple:
fer: jo faig voler: jo vull
viure: jo visc poder: jo puc
14
veure: jo veig saber: jo sé
anar: jo vaig haver: jo he (o haig)
conèixer: jo conec vendre: jo venc
En canvi, no és aquest el cas dels verbs donar: jo dono, cabre: jo cabo...
Formes -a, -es, -en al present de subjuntiu, en comptes de -i, -is, -in (temi, temis, temi temem, temeu, temin): és el cas dels verbs SABER i CABRE.
jo sàpiga, tu sàpigues, ell sàpiga, ells sàpiguen
jo càpiga, tu càpigues, ell càpiga, ells càpiguen
Terminació -es a la 2a persona de l’imperatiu: quan la 2a persona de l’imperatiu té el mateix lexema que les formes del present de subjuntiu.
dir: (digui) digues
saber (sàpiga) sàpigues
estar (estigui) estigues
tenir (tingui) tingues (però també té i ten)
voler (vulgui) vulgues
poder (pugui) pugues
ésser (sigui) sigues
Canvis de conjugació: alguns verbs canvien, en determinats temps, les terminacions pròpies de la seva conjugació per les dels temps equivalents d’una altre.
(pretèrit imperfet de subjuntiu)
(pretèrit perfet d’indicatiu)
(participi)
tenir i venir tingués, vingués...
tingueres, vingué...
tingut, vingut...
estar estigueres, estigué
15
Alteracions a l’arrel
La velarització: un nombre considerable de verbs (sobretot de la segona conjugació) tenen la 1a persona del present d’indicatiu acabada en el so velar [k] (que transcrivim ortogràficament -C ). Aquest fet indica que una sèrie de temps i formes verbals d’aquests verbs tenen el lexema o arrel "velaritzat", és a dir, reforçat amb una velar: generalment gu.
caure: caic conèixer: conec aprendre: aprenc estar: estic viure: visc venir: vinc
Els verbs són els següents:
A. Verbs acabats a l’infinitiu en -LDRE, -NDRE i -LER (excepte voler):
- moldre, valdre, resoldre...
- aprendre, comprendre, estendre, entendre, pondre, respondre, fondre...
- valer, soler...
B. Verbs acabats a l’infinitiu en -URE (excepte veure):
caure, moure, seure, treure, riure, creure, escriure,
coure, distreure...
C. Altres verbs:
conèixer i aparèixer (i derivats: desconèixer, desaparèixer...)
estar, dir, dur, poder, tenir i venir (i derivats)
La particularitat més notable d’aquests verbs és que conserven el mateix lexema velaritzat (c/gu) als temps següents:
present d’indicatiu
present de subjuntiu
imperfet de subjuntiu
Passat simple (pretèrit perfet d’indicatiu)
aprenc aprengui aprengués aprenguí
resolc resolgui resolgués resolguí
valc valgui valgués valguí
caic caigui caigués caiguí
visc visqui visqués visquí
16
conec conegui conegués coneguí
aparec aparegui aparegués apareguí
estic estigui estigués estiguí
dic digui digués diguí
duc dugui dugués duguí
puc pugui pogués poguí
tinc tingui tingués tinguí
vinc vingui vingués vinguí
I, a més, tenen el mateix lexema a les persones 3a (singular i plural) i 1a del plural de l’imperatiu (formades a partir del subjuntiu).
Els imperatius d’aquests verbs seran:
aprendre aprèn aprengui aprenguem apreneu aprenguin
resoldre resol resolgui resolguem resoleu resolguin
valer val valgui valguem valeu valguin
caure cau caigui caiguem caieu caiguin
viure viu visqui visquem viviu visquin
conèixer coneix conegui coneguem coneixeu coneguin
aparèixer apareix aparegui apareguem apareixeu apareguin
estar estigues estigui estiguem estigueu estiguin
dir digues digui diguem digueu diguin
dur duu (o du) dugui duguem dueu duguin
poder pugues pugui puguem pugueu puguin
tenir té (ten o tingues) tingui tinguem
teniu (o tingueu) tinguin
venir vine vinguin vinguem veniu vinguin
17
Així, doncs, l’organigrama de funcionament (pel que fa a les arrels o lexemes) de l’imperatiu en català, seria: l’arrel de la 2a persona delsingular serà la mateixa que la de la 2a persona del plural, i l’arrel de la 3a persona del singular serà igual que la de la 1a i 3a del plural.
Es consideren vulgarismes els infinitius i gerundis velaritzats; per tant, cal dir podent, volent, cabent, sabent, havent, tenint, valent...
Alguns verbs velaritzen també el participi: caigut, mogut, segut, rigut, cregut, assegut, conegut, aparegut, degut, mantingut, reconegut, begut, pogut, volgut, calgut, valgut, viscut, jagut...
El verb ESCRIURE s’aparta dels models velaritzats que hem donat a l’imperfet d’indicatiu: escriví, escrivissis... (preferibles a escrigués, escriguessis), i al perfet d’indicatiu: escriví, escrivires... (preferibles a escriguí, escrigueres)
Altres canvis a l’arrel: En els verbs acabats en -URE
a. Supressió de la u:
riure rient
coure coent
b. Canvi de u per i:
caure caient
creure creient
seure seient
treure traient
distreure distraient
jeure jaient
veure veient
c. Canvi de u per v:
moure movent
beure bevent
deure devent
ploure plovent
18
Aquests canvis al gerundi solen afectar també:
1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu: riem, rieu (riure); caiem, caieu (caure)
Imperfet: movia, movies...(moure)
2a persona del plural del imperatiu: rieu, caieu, moveu...
6.3 FORMES VERBALS NO PERSONALS
Aspectes morfològics
Les formes verbals no personals no tenen els morfema de nombre, persona y temps.
Són l’infinitiu, el gerundi i el participi.
Amb l’infinitiu ,el gerundi i el participi es formen els temps composts (he comprat, havia agafat, he pogut comprar). En aquests temps composts el primer element sol expressar els diversos morfemes d’auxiliaritat i el segon és un infinitiu, un gerundi o un participi.
En català, les terminacions d’aquestes formes indiquen ja si es tracta:
d’un infinitiu: -R / -RE plegar, caure, dormir
d’un gerundi: -NT plegant, caient, dormint
o d’un participi: -T plegat, caigut, dormit
Cada conjugació té la seva vocal temàtica. Així:
Primera conjugació: vocal temàtica A
Segona conjugació: vocal temàtica E (excepte els participis que canvien la E per U)
Tercera conjugació: vocal temàtica I
19
Les formes verbals no personals s’utilitzen en els casos següents:
1. Temps compostos: he comprat, vaig dir
2. Perífrasis verbals: pot comprar, ha de venir
3. Substantiu: l’infinitiu. Fumar és perjudicial
4. Adverbi: el gerundi. Vés-hi corrents
5. Adjectiu: el participi. Cantava mig adormit
6. Nucli d’oracions subordinades: En arribar els nois a casa, vanveure la mare
Les perífrasis verbals
El verb anteposat, a més de l’auxiliaritat, afegeix matisos de modalitat al grup verbal
1a) PERÍFRASIS D’INFINITIU
A. D’obligació:
HAVER DE + infinitiu Heu d’estudiar més
CALDRE + infinitiu Calia dir-ho a en Pere
CALDRE + que + oració Cal que t’afanyis
Compte! Hem d’evitar perífrasis d’obligació com tenir que o tenir de.
Un altre possibilitat és:
SER NECESSARI + infinitiu
Era necessari fer-lo desaparèixer
SER NECESSARI + que + oració
Era necessari que el fessin desaparèixer
20
DEURE + infinitiu Deuen ser a casa
SER + PROBABLE És probable que siguin a casa
Compte! Convé evitar els verbs en temps futur per indicar la probabilitat, ja que es tracta d’un calc del castellà (Incorrecte: Seran a casa. Correcte: Deuen ser a casa)
C. De possibilitat:
PODER + infinitiu Poden caminar hores
SER + POSSIBLE És possible que caminin hores
D. D’imminència:
ANAR + a + infinitiu
COMENÇAR + a + infinitiu
ESTAR A PUNT DE + infinitiu
També poden expressar el començament de l’acció :
ANAR A Anava a disparar
COMENÇAR A Comenceu a escriure
POSAR-SE A No us poseu a jugar ara
O el final:
ACABAR DE Acabo de veure’l passar
DEIXAR-SE DE De sobte, va deixar de cantar
O una acció repetida o acostumada:
SOLER Sol passar a les dues
ACOSTUMAR DE/A
Acostuma de/a marxar cinc minuts abans
TORNAR A: Tornen a passar amb el seu cotxe
B. De probabilitat:
21
O una acció aproximada: VENIR A
Vénen a representar un centenar llarg de cotxes
E. D’intencionalitat:
VOLER + infinitiu Volíem anar a la costa
I finalment, amb les perífrasis FER + infinitiu (Fes copiar aquest document);GOSAR + infinitiu (No gosa treure la cara), indiquem altres matisos de modalitat dels verbs catalans com donar l’ordre de, atrevir-se a.
2a) PERÍFRASIS DE GERUNDI
ESTAR + gerundi
Expressa la duració d’una acció Estic llegint una novel�la
ANAR + gerundi
Indica una acció reiterada Si ho va fent com ara, anirem bé
CONTINUAR + gerundi
Marca el caràcter continuatiu d’una acció
En Pere va continuar menjant com si no passés res
3a) PERÍFRASIS DE PARTICIPI
Amb els verbs QUEDAR / DEIXAR / RESTAR + participi podem indicar la conseqüència d’una acció
22
L'ús del gerundiEl gerundi és una forma verbal equivalent a l’adverbi o a una oració subordinada adverbial.
Com a oració subordinada adverbial, el gerundi sempre ha d’expressar un fet simultani o anterior al del verb principal:
Va caure anant a l’escola
Podem reconèixer que és ben emprat si el podem posar davant de l’oració sense que en canviï el sentit:
Anant a l’escola, va caure
Són mots invariables que serveixen de nexe subordinant entre paraules. És remarcable el paper d’enllaç que fan entre el complement verbal y el verb.
top related