SIDONIE \ LOVE OF LESBIAN \ BAMBADES \ ACTIVISTES: LLUÍS CABRERA

DORIAN \ GERTRUDIS \ BLOOMINGTON \ DEDO \ MOONPLACE \ AMFI ROCK 2003

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #13 \ OCTUBRE 2003

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA

Des de Indigestió et voldriem enviar informació sobre altres activitats musicals queorganitzem: festivals, concerts, cursos, etc. Si no vols rebre altra informació queno tingui a veure amb la subscripció a Nativa, marca amb una creu aquest quadre

Forma de pagamentTransferència bancària Cal ingressar 12 Euros al comptede ”La Caixa”: entitat 2100, oficina 1004, dígit control 66,núm. compte 0200062340 indicant el teu nom i cognoms

Xec bancari a nom de Indigestió

Envia’ns aquest cupó (s’accepten fotocòpies) junt amb el xeco una còpia del resguard de l’ingrés a Indigestió, Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona

CÒM OBTENIR NATIVA?

Nom i cognoms

Adreça CP Població

Telèfon

Correu electrònic DNI

1 Corre cada primer de mes als llocs habituals(locals d’assaig, botigues de discos, sales deconcerts...). Amb una mica de sort, la trobaràs.A partir del proper 20 de maig, penjarem awww.indigestio.com la relació dels punts on esdistribueix la revista.

2 Visita la nostra web: www.indigestio.com.Des d’aquí podràs baixar Nativa al teu ordina-dor, en format PDF, gratuitament.

3 Subscriu-te. És la forma més segura i còmo-da de tenir-la. I, a més, així ens fas saber quela revista t’interessa. Per 12 euros l’any, rebràs11 números a casa teva.

PER A QUALSEVOL CONSULTA, TRUCA’NS AL 934 224 300 O ESCRIU-NOS A REVISTA@INDIGESTIO.COM

3

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA \ OCTUBRE 2003

4 \ NOTÍCIES 7 \ OPINIÓ AGENDA RECOMANADA 8 \ ENTRE-

VISTA SIDONIE 10 \ OPINIÓ SIN ACRITUD, MONDO SONORO

EDITA EL NÚM. 100 12 \ ENTREVISTA LOVE OF LESBIAN 14

\ CONCERTS LES MÉDITERRANÉENNES, ALTAVEU’03, BAM’03

18 \ BAD-MUSIC ENTREVISTA A OCEAN COLOUR SCENE 21 \

DISC0S AMFI ROCK 2003, BLOOMINGTON, DEDO, GERTRUDIS,

LOVE OF LESBIAN, DORIAN, MOONPALACE 24 \ ACTIVISTES

LLUÍS CABRERA

QUÍ

ÍNDEX

Director Jordi Oliveras Han col·laborat en aquest número Miguel Amorós, JL Bad, Paula Castro, Marc (Dorian), El ingrávidoniño Loop, Xavier Guillaumes, Charlotte Lemaitre, Carles Llàcer, Jordi Oliveras, Ivan Roca, Toni Rubies, Stark, Andreu LeVinye Correcció de textos Laura Sangrà Herrero, Andrea Hernández Fotografies Xavier Alamany, Miguel Amorós, Bárbara Gurvit,premsa i arxiu Disseny i il·lustració Xavier Alamany, Silvia GallartEl suplement Bad Music és una col·laboració de l’Associació BAD amb NativaImpressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002

Edita Indigestió SCP Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona Telèfon 93 422 43 00 Fax 93 422 44 50 E-Mail revista@indigestio.com Web www.indigestio.comNativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors

DISCOS TRENCATS Ell diu que si la crisidel disc continúa els músics es que-daran sense una font d’ingressosimportant per poder sobreviure. Queels músics necessiten temps per fer laseva feina i el temps s’obté amb

diners. Ella, que els músics només entreuen quatre duros dels discos i que elproblema és de la indústria, no dels artis-tes. Que ja fa temps que la majoria delsmúsics que li agraden s’han ressignat a noviure de la música, i que els que sí ho fan,és dels directes i no dels enregistramentsque n’obtenen diners. Ell, que la músicaés per a que la senti la gent i que la indús-tria permet arribar-hi. Que el problema dela còpia privada i el de la pirateria no són el mateix. Ella,que si abans d’haver-hi discos i ràdios hi havia música, enseguirà havent-hi després. Que el problema de la pirateriaés com el del botellón: quan els preus estàn massa inflats i

la gent creu que el que paga i el que obté no es compen-sen, aparèixen dreceres per compensar aquesta situació.Ell, que tot això és demagògic i que no es poden prendreaquestes postures a la lleugera. Ella, que ell està assumintcom propis problemes que no són els seus. Que no s’hau-ria d’escoltar aquestes campanyes provinents de gent que

han demostrat poca sensibilitat per lamúsica i ara volen que identifiquem les difi-cultats d’un negoci amb el futur d’un art.Estan en una cafeteria. Els he sentit. L’an-goixa d’ell em sembla la postura lògicad’algú que busca viure d’una feina vincu-lada a l’art i tem que no pugui ser. La d’e-lla, la d’algú que desconfia del modeleconòmic. No sé com ho lligo, però pensoen la idea de la renda social básica.

Encara discuteixen sobre si les petites discogràfiques bus-quen models alternatius o van a remolc de les grans. S’ai-xequen. Agafen la guitarra i el teclat que tenien a terra is’en tornen al local d’assaig. JORDI OLIVERAS

DITE

NATIVA13

Hipersons 2003. Festivalde música independentfeta a Barcelona. 7a edició

Informació:www.indigestio.com

Del 14 al 29 de novembreConcerts i activitats aL’Espai, Les Basses, FNAC,Sidecar, Sala Zero (Tarragona)i La Bàscula

Organitza Amb el suport de Col·laboren

omença una nova edició delfestival LEM, la setena, ambuna programació rica enmatissos i plena de propostessuggerents. El LEM és un fes-

tival clàrament encarat a estimular ladescoberta musical. Sense un bonnivell d’informació prèvia en la matè-ria és difícil detectar grans noms enla programació, tot i que segur que hisón. Però una lectura acurada deltreballadíssim programa de ma, ens

permet trobar bons motius peromplir la nostra agenda de citesesperançadores. Buscant la conne-xió amb noms mes o menys familiarsen aquesta revista, podem citar elsconcerts de Càmping, Guillamino,Pupille o en Jordi Turtós, fent de pun-xadiscos, però hi ha molt mes aconèixer. Per estimular la nostracapacitat d’assumir riscos, la majorpart dels concerts te l’entrada lliure.http://www.gracia-territori.com

4

NOTÍCIES

C

LEM

El festival Hipersonsamplia en l’edició d’a-quest any el nombred’espais on es realitzenconcerts i el de grupsprogramats. Aquest fes-tival està dedicat desdel 97 a presentar elsmillors valors que vansorgint a l’escena bar-celonina. Segurament

és el primer, que vadefinir d’aquesta mane-ra els seus objectius ipretensions des delsseu inici. A Barcelona hiha prou riquesa musicalper fer un festival ambcara i ulls. I el mercat noens ajudarà a conèixer-ho. Aquest sembla serel punt de partida de la

iniciativa. El festival s’i-naugurarà el proper 14de novembre amb unconcert a l’Espai delgrup Love of Lesbian,un dels valors sobresor-tints d’aquesta escena.Més informació: http://www.indigestio.com

NOU CICLE

D’ARTISTAS EN RUTArtistas en Ruta és un programa de l’AIE,dedicat, des de fa vuit anys a fomentarun circuit de sales de petit i mitjà for-

mat i la circulació d’artistes novells fora delscircuits comercials més habituals. Al llargd’aquest temps han passat per aquestaprogramació artistes tant diversos comEstopa, David Broza, Dieguito el Cigala,Nel.lo y la Banda del Zoco, Dusminguet,Navajita Plateá, M-Clan, Albert Pla, PauRiba o Mercedes Ferrer.Aquest mes d’octubre comença el seu ter-cer cicle anual amb una programació de 67concerts a tot el territori espanyol.Tres grups catalans han estat escollits perparticipar en aquesta edició: es tracta delgrup de pop Dept, i de les propostes defussió de Nino Galissa i Diego Paqué. Grà-cies a aquesta iniciativa, actuaràn a salesde Teruel, Cadiz, Madrid, Huesca, SanSebastián, Valladolid, Vigo o Zaragoza,entre d’altres. Mes informació:http://www.aie.es/

Gestiona: Recomanen:Carrer del Foc 128Tel. 93 422 43 00info@indigestio.comwww.indigestio.com

TALLERS MUSICALSFESTIVAL

Batucada

Introducció a la indústria musical

Iniciació al periodisme musicalDimarts, del 4 al 25 de Novembre.

Preu: 54,00 e

Altres tallers:

Organització i producció de concerts

Management

ESCENARI GRATUÏT DISPONIBLE

Festival de música independent feta a Barcelona

Dijous 27, divendres 28 i dissabte 29 de novembre. Des de 1997, el festival que dona a conèi-xer la música que s’està fent a Barcelona.Organitza: Indigestió SCP

ACÚSTICSA L’APOLO

Torna aquesta interessant iniciativa quela Sala Apolo va iniciar l’any passat.Una programació orientada a que elsartistes de la ciutat presentin la sevacara mes intimista amb concerts acús-tics. L’espai s’acondiciona per l’ocasiócom en un cafè concert. Aquest mesd’octubre actuaran Moe, Sanpedro,Maple, Tuesday Afternoon i Le PetitRamon. Més informació: http://www.sala-apolo.com

LOVE OF LESBIAN

INAUGURARAN

L’HIPERSONS

AMB UN CONCERT

A L’ESPAI

A

NOU CIRCUIT RESSONS

DEDICAT AL

mpliant la oferta dels circuits de sales a Catalunya ende-gats fins ara des de Ressons, centre de promoció musicalcreat pel Departament de Cultura de la Generalitat per

impulsar la música popular a Catalunya, es posa en marxa elcircuit Ressons Jazz per a promoure aquesta musica diferentssales de Catalunya. Durant aquesta tardor, circularan pelaquest circuit les propostes del Francesc Capella Sextet, JoanSanmarti featuring Carles Benavent David Xirgu, i TGX. Aques-ta iniciativa es suma als circuits ja existents de cançó, on estàactuant Roger Mas, i música pop i mestissa, on actuen Love ofLesbian, Cheb Balowsky i Sol Lagarto. Més informació:http://cultura.gencat.net/ressons

A

JAZZ

El Banc de Proves és

un escenari obert a tots els grups

Tots els dijous, a partir de les 19 h:

La manera ideal de trepitjar escenari. Si tens un

grup i desitges tocar al Banc de Proves, et pots

apuntar a la nostra jam session de bandes. Par-

ticipació i entrada lliures.

Hi participen tots els grups que vinguin a l’hora

d’inici amb les seves baquetes i guitarres. Esce-

nari amb backline propi que permet que els

grups es vagin rellevant àgilment per presentar

els seus temes. Podreu sonar amb 4000 vats de

so, guanyar taules, conèixer altres músics i pas-

sar-ho bé.

7

BEATX, P(F)UNK & FOLKN’ROLL

esaca post-post-verano? Ulti-ma indigestio(n) pre-inviernal?Puede ser que el mes de sep-

tiembre, muy bondadodoso enmusicas hyper-activas haya tenidoel efecto de matanza final. Ahoratoca recargar pilas para aguantar elinvierno que podria ser igual deduro que el verano –pero al reves.…Pero, ojo, cargar pilas no implicadejar de alimentar nuestros oidoshambrientos…Vamos suave, tran-quilito… Este mes de octubre nopropone cantidad, sino calidad.Fijaros, màs que High Quality esova a ser un Sonic Deluxe

1 :10 :03 – MANDALAS

Deposito Legal – c/ Santa Anna, 14 (L’Hospitaletde Llobregat)Quintet + pop + electronica + folk + drum’n bass +groove + funk (por supuesto) = un MIX increible eimposible made in Tsunami Records, verdaderacazadora de talentos barceloneses.23h30 – Entrada Libreinfo - www.depositolegal.com - www.tsunamire-cords

4 :10 :03 - SONGS OF IOHA

La Boite – Av;DiagonalDicen que son los Neil Young del indie rock con-temporaneo, la alta figura lo-fi del nuevo rock-folknorte americano, los Leonard Cohen de la liricaacustica. Nos les corta pisar el terreno del rock puroy extremo a la manera de un Tom Waits emociona-do.No habian vuelto a Barna desde un muy lejanoBAM. O sea, tocaràn en la Ciudad Condal el 4 deoctubre y ya està.21h00 – 12 euros antic. (Cd Drome/Revolver) -15euros en taq.Info - www.masimas.com – www.goodsoundsmu-sic.com

!!! 11 :10: 03 – TIGERBEAT6 PRE-

SENTS: KID 606, DJ/RUPTURE,

STAR AS EYES

Nitsa – c:Nou de la Rambla, 113Despues de su aparicion en el Sonar 2002, el sellomàs incontrolado y atrevido de la electronica actualvuelve a la carga con un showcase orquestado portres genios del sonido : Kid 606-(p(f)unk digital) , Dj/Rutpure (sabio orientalizado del R’nB – Rythmn’Breakcore) y Star As Eyes (estos nos los conzcoaun). Detras de la casilla ‘electronica’, esta dis-cogràfica esconde un surtido de influencias que vandel punk mas guarro hasta la digitalia mas sofisti-cada pasando por el pop brillante, el hip-hop mar-

ciano o la acustica. mas intima. Eso no es electro,no es rock’n roll, no es esquizofrenia sonora, solo esun nuevo lenguaje para hacer avanzar las leyes dela musica. No tienen reglas. This is Anarchy in thelaptop. Totalmente imperdible y obligatorio paracualquier melomano inquieto.00h30 – 12 eurosInfo – www.tigerbeat6.com - www.negrophonic.com- www.staraseyes.com – y para ver el kid en plenaaccion: http://www.tigerbeat6.com/kid606_the_Ill-ness.mov

14 :10 :03 – CINE AMBIGU – RAT-

CATCHER DE LYNN RAMSAY

Apolo – c/Nou de La Rambla, 113Volvemos a los valores seguros de la temporadaOtoño-invierno. Ambiente intima y relajada, mesitasy velitas, nubes de humo y crujidos de proyectores..Cine Ambigu vuelve màs inspirado que nunca conesta peli-debut de Lynn Ramsay (realizadora delWarp-iano Morven Callar) que relata la huelga delos basureros en Glasgow durante los años 70.20h30 – 4eurosInfo – www.retinas.org - www.warprecords.com/morverncallar

16 :10 :03 LEM PRESENTA : DJ = VIDA

Hub - c/ Perla, 28Records Shop en via de desaparicion… La tiendade discos Hub es uno de los pocos refugios sono-ros que quedan en Barcelona. Tiene la pinta de unlaboratorio de sonidos y la magia de una perlarecien encontrada (calle perla , jajaja). Ademas, eldueño es mas que entregado en hacernos descubrirsu tesoro discografico.. Dentro del marco del respe-tado festival LEM, tocan Didac (oozebap) y Jordibajo el proyecto DJ=Vida. Experimentacion sonicamade in Olot, arte de accion, pintura, dadaismoelectronico…Nonono, esto no es complejo. En lavinya de la musica hay de todo y hay que probar lotodo.20h00 – Entrada libreInfo – www.hub-bcn.com - www.gracia-territori.com- www.oozebap.org

23 :10 :03 – PEOPLE LIKE US Muchos piensan que musica experimental = tortu-ra mental para ambientes de manicomios o intelec-tuales super-creidos… A veces si, a veces no. Eneste caso, no es cierto, es màs bien todo lo contra-rio. Vicki Bennett alias People Like Us lleva mas dediez años en el mercado experimentalo-artisitco yha colaborado con gente del tamaño de Matmos oCoil. Con su caja de ritmo y su proyector en formade arco iris , crea un mundo kitshisimo e ironiqui-simo mediante samples visuales y sonoros pilladosen los musicals de los años 5O por ejemplo. Unadelicia tanto para los ojos como para los oidos. Let’sgo to Music in Wonderland. 22h00 - Entrada libre info – www.gracia-territori.com - www.peopleli-keus.org

!!! 30 :10 :03 – BROKLYN BEATS FEAT.

: CRITERION, DOILY, I SPEED BIKE

AKA BOTTLESKUP FLENKENMIKE

Distrito Diagonal – Av. Diagonal, 442 Otro showcase imperdible. Otra clase de vanguar-dismo musical desbocado. Otros artistas que per-vierten las leyes del sonido para hacer las evolucio-nar (es verdad no ? la musica es un poco apalanca-da ultimamente no ?).Bro-klyn-Beats. Ellos no bus-can la prefeccion digital sino la destruccion debarreras musicalo-sociales. Hacia tiempo que no seoya tanta adrenalina en un tema. No extraña, ya queBroklyn Beats viene directamente de la escuelapunk. Su escuderia incluye tanto al ex-bateria deGodSpeed You ! Back Emperor, como a un homoni-mo de Donna Summer, o al Dj màs virtuoso delmundo capaz de corrompir a un tema de ManuChao sin quitarle su elegancia. El fundador del selloes unex-punk saxophonisrta que tambien ha tocadomucho tiempo en las freepartiesde Barcelona.Broklyn Beats es el reflejo sonoro de los suburbiosy las calles sucias de Nueva York. Va a ser un granmomento. Para tripas en busqueda de sensacionfuerte. Eso si que es RockN’Roll, Rock N’Roll delsiglo XXI…23h30 – 6 eurosInfo – www.broklynbeats.net -www.negrophonic.com - www.cocktockdisco.com

31 :10 :03 – HALLOWEEN ALL STARS

DAF – Pza ; dels Angels, 5 Y para la velada màs sangriente del Halloween,nada melor que ir los ojos cerrados a escuchar tresDisc-jockeys impactantisimos escondidos detrasnuevos apodos y disfraces goticos… La curiosidades la clave de todo. Go for it.23h00 – Gratuito

HA!

CHARLOTTE LEMAITRE

OCTUBRE’03AGENDA RECOMANADA

OPINIÓ

R

SIDONIE8 9

[...]-s'ha dit que estem a una cuina? [...]Amb sidonie comences parlant de ShellKids –el seu últim àlbum- i acabes fent-tecòmplice per organitzar una festa amb ellsa la que estarien convidats –entre d'altres-els ex managers de la banda per mirar-s'hotot des de la cuina. És el lloc on te’ls troba-ries si coincidissis amb ells a una festa.

Sona com el que va ser: potser una xerra-da més de les moltes que tindran durantaquests propers mesos de promoció.Segurament serà una entrevista més ques'afegirà a una rutina esgotadora però obli-gatòria. Respondre contínuament i moltesvegades a les mateixes preguntes, repeti-des fins ésser loops extenuants. Segura-ment per això pagava la pena buscar cadi-ra a la cuina –que no era fàcil- i escoltar elque donava de si l’espontaneïtat d'un píxeli unes hores amb Marc i Àxel de Sidonie.Intentàvem saber més coses d'un dels"ATENTION PLEASE" ansiats de la Barce-lona que no para. Diuen que "no han deixatde “currar” en els últims mesos per donarper acabat un disc més a la seva carreradiscogràfica". Confessen que són lescançons que tenien, "ni una més, ni unamenys". Per tant, són dels que s'ho juguentot a una carta. M'agrada. Continuïtat ambganes de recrear-se més i millor en el quesaben fer: cançons rodones pop al quadratmúltiple Sidonie. Pels que ja s'ho pregun-ten: Ni multinacional, ni independent. Hanfet el que els ha donat la real gana: el discque somiaven quan van començar a tenirclar això de que la música per ells era poppop pop pop... ¡¡¡ANDRÉS PAJARES!!! Peròtambé r'n'r de segle XXI agafant com areferència coetanis insígnia de la genera-cions que no caduquen. De vegades el discpaga el pressing que ells mateixos s'hanposat alhora de fer 13 cançons perfectesperò no preocupar-se. El relax arribarà enforma de la cançó que els farà donar lavolta al món. Potser serà amb Shell Kids opotser amb el proper disc, però estemsegurs que arribarà...Un Fragment: Àxel:... per què portes un mes dubtant dela portada del disc? Marc:... i tu, perquè no estàs plenamentconvençut del contingut musical del disc? A.: ...no pares de treure el tema de que si lacontra hauria d'haver estat la portada final.Quan saps que el musclo amb nosaltresdins era una opció unànimement molt mésdefinitòria del que és Sidonie i aquest disc.L'altra era una opció visualment més vista iutilitzada, convencional. M.: Revolver, Beatles, Supergrass... Ja hosé...

A.: Entre aquestes dues portades hi hamilions... Per tant, el total és un dissenyque està bé, que té molts detalls que volenparlar del contingut del disc. Aquesta t'a-gradarà més o menys però és molt efecti-va... Pocs grups es poden ficar dins unmusclo gairebé despullats, mig abraçats... Ique quedi estètic i digui tant del disc ambel títol i les emocions que inclou.M.:... Ja ho sé, però no puc evitar treure eltema per saber què opina la gent... Buscol'autoconvenciment... Tots estem preocu-pats per alguna cosa: tu estàs a l'etapa desi hem fet bé amb la tria de temes del disc,jo estic a la fase portada. Ara et preguntojo. Tu trauries alguna cançó actualment deShell Kids?A.: Sí. [rient]M. & Nativa: Quina?A.: En trauria una o un parell. No... Jo araper ara trauria Lev i encara tinc problemesper estar convençut d'haver deixatHenry's.M.: Això també és el bonic de l'artista. Ésallò que Bowie deia, que si estàs plena-ment satisfet després de gravar un disc ésque alguna cosa falla. Si te'n vas de l'estu-di amb la por, és excitant i bonic...A.: No, una cosa... A mi m'agrada veurecom ells s'exciten quan entra el riff de Lev,però trobo que no era una cançó necessà-ria, tot i que li tinc molt de “carinyo”, per-què és una cançó molt antiga. Ara veig queno està del tot integrada en el disc...Tambéem convencen ràpidament quan em diuenque és una vessant de Sidonie que haviad'estar inclosa en aquest disc. Aquestapsicodèlia menys basada en la melodia imés basada en el so o l’atmosfera, mésamb el so del moog, la tambura...M.: Hi ha temes que hem recuperat comaquest o com Henry's o Sheltering insky... Són temes molt antics.N.: A mi, Lev no em molesta.A.: Suposo que a hores d'ara penso que sihaguéssim decidit treure-la, me’n penediriatota la vida, perquè és una cançó que had'estar. Però és que ara estic capficat enquè el disc sigui excessivament rodó i queagradi a tothom. Simplement em preocupael fet que l'audició global del disc es facipesada. Desitjo que la gent arribi fresca a laúltima, la nostra preferida...M.: El disc havia de tenir 12 cançons i alfinal en va tenir 14, o sigui que no descar-tem res... Això que fan molts grups de pre-sumir tot dient "teníem 50 temes i al finalvam passar-los pel sedàs i només hemposat els millors", no ho hem fet. Per nosal-tres totes les cançons que teníem erenbones... O això és el que pensàvem els tres.A.: N’havíem descartat algunes, però quanvam entrar a l'estudi, volíem gravar més del

compte per descartar-ne alguna. Sempren’hi ha alguna que no funciona. I ens vamdiscutir... No érem capaços de treure'n cap,però tots teníem el pànic al STOP... Que esprodueixi un STOP quan la gent l'escoltaun disc...N.: ¿...?M.: Però això és infravalorar una mica lapaciència o el saber escoltar de la gent quecompra el disc.A.: Però si jo sóc el primer que ho ha fetmoltes vegades... Posar un disc i deixar deparar atenció i, fins al cap d'un temps queno l'escolto amb calma, no descobreixoque hi havia una cançó que era una mera-vella. Per exemple: "Rings Around theWorld" de Super Furry Animals és llarguís-sim, té 14 cançons i a partir de la cinquenacançó em decau i he d'esforçar-me perarribar a la setena o novena... Hi ha trescançons que fan que perdis l'atenció, i tincpor que passi això amb discos tan llargs...M.: Que el nostre no ho és, de llarg! Duracinquanta i tants minuts. No em sembla undisc excessivament llarg.A.: No, no, Shell Kids és enganyós perquèa part no té 14 cançons, realment en té 13perquè una d'elles està dividida en duesparts...[estem encara a la cuina i la xerrada conti-nua]N.: Qui assumeix la figura de productor enaquest disc?M.: Va a mitges la producció amb SantosBerrocal, Florenci Ferrer i Sidonie. Produc-ció i arranjaments.A.: Sí. Això ve pel tipus de músics que somnosaltres. Col·laboració perfecta a nivell deproducció. No crec que fóssim capaçosd'acceptar les pautes o directrius d'un pro-ductor que estigués contractat per fersonar un disc nostre. Perquè tenim lescoses molt clares. El que passa és que nosom grans pianistes per poder treure gransarranjaments, per això ens fem ajudar perqui sabem que ho pot fer, en aquest cas, enFlorenci. Tampoc som tècnics de so comper traduir en so el que tenim al cap, demanera que també necessitem l'ajuda d'unenginyer de so que sàpiga entendre quintipus de producció volem. Hem tingut lasort de treballar amb algú que ens ha entèsperfectament. Tant en l'elaboració de lesbases rítmiques com en els arranjamentsde piano...M.: Fins i tot van fer l'esforç d'escoltar-seels discos que a nosaltres ens agradavenper contextualitzar-se molt més. S'han invo-lucrat tant o més que nosaltres perquè pera ells també era quelcom de molt important.A.: Un repte com a estudi i com a produc-tors treballant per a una multinacional perprimera vegada...

N.: Heu notat la diferència d’independent amultinacional?A.: Jo, on he notat més la diferència d'estaren una multinacional és en el resultat de lesentrevistes per escrit...M.: És que aquesta és la primera entrevistaa dia d’avui on la primera pregunta no estàbasada en aquest punt...A.: Preguntes com en què es diferenciaaquest disc pel fet d'estar en una multina-cional o seguireu fent el mateix que fèieuabans en directe ara que esteu en unamulti?... Preguntes absurdes que demos-tren que en aquest país pequem d'estartancats... Que quedi clar que nosaltres nohem de demostrar del que som capaços,ells encara ho tenen tot per demostrar...M.: Sí, però fora de la premsa especialitza-da el que busquen és això, que un grup quecantava en anglès i underground de Barce-lona ha fitxat per una multinacional. Això ésel que sorprèn... De moment ja ens estemacostumant, però la veritat és que cansa imolt.A.: Un altra cosa és el tipus de promocióque féssim. Però aquest disc seria igual enuna multinacional que en una independent.Perquè era un pressupost ajustat per unamultinacional i arriscat per una petita. ShellKids tal com està... En disseny i en sohagués estat exactament igual...N.: És la millor oportunitat que heu tingutfins ara de sortir a tocar fora d’aquí?M.: Està clar... Primer hem de treballar eldisc aquí i després sortir a fora. És un delsnostres somnis. Ho hem tastat fins i totestant amb Bip Bip. Però no hem fet unagira amb un suport potent.A.: Només a França tres vegades...M.: Sabem que podem defensar el directetant aquí, com a França o com al Japó.[...]N.: I el Jesse on és?M.: El Jesse ha perdut el mòbil i no sabemni si demà vindrà a assajar!!!A.: Què dius?...N.: Ens desplacem cap al balcó i deixemper una estona la cuina?

[...]a: Axel Pím: Marc Rosn: André le Vinye----

AN

DR

É L

E V

INYE

ENTREVISTA

10

SIN

MONDO SONORO EDITA EL NÚMERO 100

ACRITUD

OPINIÓ

Hemos pasado el tremendo mes de septiembre en Barce-lona, durante el cual parece la ciudad cuna de la música,con festivales por doquier normalmente repletos de grancalidad y a precios módicos, por no decir gratuitos.Comenzamos en el Altaveu de Sant Boi, el BAM y el Mercatde la Música Viva de Vic, concentrados en menos de 20 díaspara disfrute de la mente y padecimiento del cuerpo; aaquello hay que añadirle el buen cartel de las Fiestas de ElPrat y algún que otro concierto que se ha producido deforma incoherente en estas fechas.Total que acosados por el cansancio, podemos hacer yavaloraciones y disertaciones varias –que se supone que espara lo que estamos aquí–, y una que me llama mucho laatención es la euforia colectiva dentro de la escena inde-pendiente por la gran cantidad de bandas locales que hansubido este año a los escenarios de BAM.Es curioso que ese interés por las bandas locales lleguecuando se produce un festival con un presupuesto másmodesto, con lo cual la duda no deja de abordarte: será porvocación o por necesidad? Será por decisión o por des-carte de caché? ... En fin, que digas lo que digas yo lotengo claro.La verdad es que, al igual que el año pasado, no me movídel escenario pequeño de la Estación de Francia y nisiquiera deslicé mi curiosidad por el principal en las noches

calurosas del BAM. Hablando con unos, esquivando aotros, saludando a estos e ignorando a aquellos podíascomprobar que ese escenario estaba funcionando muybien, incluso en ocasiones mejor que el principal. Sincera-mente, me alegré que las bandas mal llamadas modestas–este año con un buen sonido– despertaran la curiosidaddel personal y casi llegué a pensar que posiblemente noestuviera todo perdido y que por lo menos aquí, en nuestraciudad, la cultura independiente estaba resurgiendo...Iluso, pobre de mí, después de tantos años en esto, tantoque ni me acuerdo, todavía me sigo engañando a mímismo. Llega el último día y el festival de Mondosonoro(felicidades por ese número 100 que tanto cuesta), y aque-llo se pone como un hervidero; joder si parecía que tocabael Boss o alguien así, no cabía ni un alma, todo un éxito...Ahora bien, sabes el porqué? Quizás es que las bandaseran muy populares? Tenían un gran tirón? Había muchasganas de verlas en directo? Hacía mucho tiempo que no sedisfrutaba de uno de sus conciertos?... No amigo, no. Elsecreto es mucho más fácil que eso. El secreto es que eranversiones. Sí, sí, versiones everybody, versiones... Y contraeso no hay discusión... Nada de temas propios, nada deaguantar canciones coñazos, nada de música aburrida...versiones everybody, versiones...Que happy, que guay, que mierda...

La revista de distribució gratuita Mondo Sonoro editaaquest mes d’octubre el número 100. Una xifra que ens fasuposar que la revista ha estat útil per a molta gent. Nouanys de funcionament són temps suficient per a que ja espugui parlar de d’una generació –o part d’ella- que s’haeducat musicalment amb aquesta publicació. Una revistaque, de manera més o menys premeditada i explícita, hadefensat l’axioma, compartit per altres medis, que el quecal és informar de tot el que hi ha, més que emetre’n opi-nió. Alguns ho han contraposat a l’estil crític i agressiu d’al-tres publicacions i comentaristes. Amb aquesta idea, handedicat força espai a comentar aspectes relacionats ambartistes d’aquí. Sense massa anàlisi però reflectint la sevaexistencia. I és per això que molts artistes locals han mos-trat la seva satisfacció i agraiment per què algú els recor-dés.Tot i que pensem que es pot discutir sobre les conseqüèn-cies d’aquest plantejament informatiu-no crític, i tambésobre les servituds que imposa la dependencia económicatotal de la revista de la publicitat, pensem que hi ha algu-nes reaccions que mereixen una certa contenció. Per

exemple, la d’aquell periodista que ha escrit que elscol.laboradors del Mondo Sonoro no cobren. No és cert.Ho sabem de bona tinta. Pensem que algunes reaccionscontra la premsa gratuita per part d’alguns periodistes noestan ben fonamentades i caldria ser mes curosos a l’horade formular-les. Podria semblar una recerca de culpableson no toca per justificar un subdesenvolupament culturalmusical que té altres explicacions posibles, inclosa la del’excessiu distanciament entre crítica i melòmans.Això no vol dir que no pensem que està pendent el desen-volupament d’un cert esperit crític independent, principal-ment envers l’escena local, per a que aquesta creixi millor.O que no pensem que és mes difícil mantenir certa inde-pendencia de criteri en una revista gratuita, pagada ambpublicitat, que en una recolzada económicament pels seuslectors.Tornant al Mondo, els felicitem per arribar fins aquí. Es moltdifícil. Ja ho sabem. I pensem que l’esforç val la pena perquè, amb tots els defectes i limitacions que es puguin tenir,l’impacte de la publicació en la nostra cultura musical ésclarament positiu. Felicitats i gràcies.

JL BAD

REDACCIÓ

13

ove of Lesbian ha aconseguit ambel seu disc "Ungravity" (Naïve,2003) consolidar una trajectòriad’anys. Des d’aquella primera

vegada que els vaig veure a una de lesprimeres edicions del Minifestival deMúsica Independent fins ara han passatforça anys. Anys de sorpreses agrada-bles, com ara la de fer de teloners delsThe Cure! El seu currículum està ple demaquetes, i també de molts esforços.Admiro els grups que persisteixen, queno es mouen per buscar l’èxit immediat, ique aconsegueixen amb el temps allòque altres guanyen fàcilment, per perdre-ho després amb la mateixa rapidesa.Segurament es tracta de creure en allòque es fa. Avui parlem amb en Santi, can-tant i autor de les lletres de Love of Les-bian.

La gent que us segueix des de fa anyspodria pensar que heu madurat musical-ment però que l’esperit del grup segueixigual. Aquest rock de guitarres amb certamalenconia que ara pot sonar moltactual, ja era a les vostres primeresmaquetes.Sí, és cert, aquelles primeres maqueteseren una declaració d’intencions, no obs-tant, el verb madurar em fa una mica de por.M’hi nego!

Més madur o no, "Ungravity" apareixsota el segell francès Naïve, que volentrar amb força a Espanya. Explica’muna mica com ha estat el procés que us

ha portat a treure el disc amb aquestsegell. Al principi, Naïve es limitava a treure aEspanya allò que la central de París deia,però tenien la inquietud de fer-se ressò deles coses que passaven al nostre país. Sim-plement crec que han esperat a que algunacosa els convencés.

La producció del disc, amb força arranja-ments, ha estat fruit de més temps i mit-jans per gravar o d’un esforç suplemen-tari vostre? De fet, està gravat als estudisde Zero Db, amb qui teniu una relació demanagement i segurament d’amistatdesprés de tant de temps treballantjunts... Sí, és clar, a Zero Db som com de la casa i,tot i que la gravació i la producció va sercosa d’un mes, comptàvem amb la flexibili-tat de l’estudi per allargar o reduir les horescada dia. Això fa que les coses flueixin. Enqüestió d’arranjaments, crec que aquestcop hem intentat deixar només el que enri-quia la cançó; crec que abans érem mésdensos i ara som més lúcids.

Desi de Fine! participa en dos temes delvostre disc i col·labora en els vostresdirectes. També trobem l’harmònica d’enBorja de Tuesday Afternoon i altresmúsics d’altres grups de la ciutat queaporten detalls al vostre disc. Seguiràaquesta fórmula en el futur? Bé, això de les col·laboracions és una filo-sofia que importem de grups de caire méselectrònic com Massive Attack. A Love of

Lesbian sempre hi haura finestres obertesper a persones de fora de la banda. És unade les coses bones de la independència, fasen cada moment el que et surt literalmentdels c... i només tenim com a norma que lacançó hi surti guanyant.

quest "intercanvi de músics" voldir que hi ha un bon ambientmusical a Barcelona o que souquatre gats i us coneixeu tots?

(rialles) Quatre gats! Bé, coincidir a festivalsfa que, tard o d’hora, acabis establint unarelació amb altres grups. Però suposo queestà motivat perquè molts de nosaltrestenim la inquietud de fer coses noves. Comque no ens fem rics, suplim la falta de pastaamb l’emoció de tenir un nou projecte. Lescoses noves són els nostres royalties. Tomametàfora!!

Quins sentiments us vénen al cap quanompliu una sala com Bikini per presentarel vostre disc? Potser, que com a grup"independent" heu tocat un primer sostre? Doncs sí. Sempre pots pensar que podriesomplir-lo tres cops, però un cop has assolitaixò, et ve la següent pregunta: I ara què?Doncs no sé, ens falta un” morreig” amb laMadonna. Penso que Love of Lesbianseguirà creixent encara més. En aquestpaís, tenir gent que et segueix i poder con-tinuar creant ja és per estar molt content, laveritat.

Aviat presentareu el vostre directe a l’Es-pai. Creus que comencen a caure els

prejudicis que al món institucional hihavia en contra dels grups que cantàveuen anglès? Sí, crec que les institucions s’han adonatque hi ha un cert públic que, gràcies a Déu,no té en compte banderes de cap tipus,sinó la qualitat de les bandes i allò queaquestes transmeten. També crec quecomença a haver-hi més flux entre bandesque ho fan en català, en castellà o enanglès. Cada cop la història és menyssectària. Però encara hi ha molt per fer. Enaquest país a vegades has de ser recone-gut a fora per començar a ser valorat aquí.

Per què la música "mestissa" ambinfluències llatines o africanes està tanben vista i, per contra, el mestissatgeanglosaxó és tan complicat d’entendrecom a fenomen cultural?Crec que tot s’ha de basar en l’instint.Torno a l’ electrònica. Et pot agradar més omenys, però sens dubte són els menysacomplexats en qüestió de còctels.

ornem al vostre nou disc. El temaMacba girl destaca per duescoses: per una banda és una d’a-quelles cançons rodones que

agraden a la primera a tothom i, per l’al-tra, perquè és força diferent a la resta decançons... És un nou camí a seguir? Crec que té un grau de” petardeo” forçainteressant i que ha obert portes. MacbaGirl és un d’aquells temes que quan els fasno ets conscient que formaran part d’undisc de Love of Lesbian, i per això és una

bona línia. Els grups es tornen avorrits quancomencen a tancar-se en allò que ells, i noel públic, creuen que ha de ser l’estil de labanda.

Explica’m una mica això de la "noiaMacba"... Bé, la cançó te dos “protas”. La noia és unad’aquelles que pul·lulen per Barcelona ambulleres de pasta negra i una aurèola d’intel·lectual tan frapant que sembla que esmasturba escoltant Sigur Ros. I el noi pas-seja pel Macba al seu costat, intentant estara l’alçada, però no fa més que fotre la potaamb els seus comentaris. Òbviament, l’únicque vol ell és cardar. I aquí ve el problema.Ella vol mirar l’exposició de “Kandinsy i ladesintegració de la forma". Mala parella.

a que parlem del Macba, les ulleresde pasta i Barcelona, si dones untomb pel centre de la ciutat, potsveure que atrau la joventut de tot el

món. Creus que tota aquesta moda deBarcelona com a ciutat cosmopolita haenriquit realment el món de la música? Sí, que gent com Manu Chao estigui perBarcelona vol dir quelcom. El primer que hade passar perquè una ciutat sigui un focuscultural és que existeixi un respecte a l’altre,i això a Barcelona acostuma a passar. Tot ique a vegades llegeixes postures d’algunscantants de Barcelona en contra de l’anglèsque fan una mica de por.

Com veus la música "de base" a Barce-lona? Vosaltres porteu força anys

movent-vos, heu passat per varies eta-pes i en els últims set o vuit anys segurque heu vist néixer i desaparèixer grups,moviments, modes, escenes... Crec que només sobreviuen els que sabenmantenir-se al marge de les etiquetes . És adir, Standstill ja no són un grup de hardco-re, sinó Standstill. A nosaltres ens deien quefèiem música dels vuitanta. Ara per fi enscomencen a anomenar "Love of Lesbian" iprou. Les etiquetes com postrock, slowcore, nu metal, etc., releguen moltes ban-des a ésser recordades amb el qualificatiude "lo que se llevaba entonces".

Tu creus que sobren festivals, concerts ipublicacions a la ciutat però que hi faltapúblic? Falten ràdios. Jo compro discs perquè elsescolto, i no perquè la crítica digui que sónla reencarnació del Dalai Lama en persona.

Per finalitzar, una d’aquelles preguntesestúpides... Entre tocar a un Bikini forçaple de gent que va a veure als Love ofLesbian i tocar de teloner a un Palau SantJordi ple de gom a gom, amb què et que-des? Telonejar per després omplir el Bikini! (ria-lles).

Ah! Seguiu fent la versió de "Luka"? No, era massa power pop! Ara fem d’altres.

LLOVE OF LESBIANXAVI GUILLAUMES

12121212

ENTREVISTA

A

J

T

Séptima edición de este festival que secelebra en la fronteriza y tranquila ciudadde Argelès sur Mer y que presta atenciónespecial a las músicas del Mediterráneo.Allí, durante tres días pudimos asistir a másde una docena de actuaciones en uno delos espacios más placenteros en los quehayamos estado –y os aseguro que sonunos cuantos–. El escenario se encuentraen el Parc de Valmy, una grande y verdeexplanada junto a un pequeño y bonitochâteau y con unas preciosas vistas sobrela costa mediterránea. Todo junto configuraun paraje casi idílico para un festival quecuriosamente sólo hace dos años que secelebra en este lugar. Los responsables artísticos tienen muyclaro al público al que van dirigidos los con-ciertos y eso se traduce en una programa-ción de tres días que siempre cuenta conrepresentación catalana y en la que secombinan sabiamente los estilos musicalesque beben de la tradición sin renunciar asus posibles fusiones. Los cantos a capella y a veces improvisa-dos de LO COR DE LA PLANA de Marsella fue-ron los encargados de abrir el festival y,desde luego, de forma impresionante. Endirecto son realmente sobrecogedores: los

cinco componentes del grupo se disponencasi en círculo cerrado y desgranan suscantos polifónicos extraídos del repertoriooccitano. Ellos dieron paso al carisma yvigor vocal de la portuguesa KATIA GUERREI-

RO y sus fados tradicionales. Otra de lasartistas que si te sumerges en sus creacio-nes es capaz de ponerte la piel de gallina.Aunque si debemos destacar a alguien deese primer día, esa es SOUAD MASSI. Lajoven argelina, que recientemente habíavisitado el festival Croma de Viladecans,ofreció una gran actuación. Su músicaquizá recuerde a la de las cantautoras ame-ricanas, pero su particular sonoridad ara-besca sumada a su dulce voz crea unacombinación perfecta. Cabe decir que elcontenido de sus letras le valió más de unaamenaza hace unos años en su Argelianatal. Esta sesión inaugural la cerró ENRICO

MACIAS, un cantautor argelino con orques-ta, lejano a nuestros gustos pero que, vistala reacción del público que coreaba todassus canciones, contó de un gran interés. El sábado comenzó con una producciónespecial del festival que unía, por primeravez en un escenario, al siciliano ROY PACI,conocido por ser el trompetista loco deRadio Bemba, y al compositor catalán PAS-

CAL COMELADE. Con la canción popular delMediterráneo como base común, se pusie-ron a desgranar una serie de clásicos (Ama-pola, Preguero o Bella Ciao) así como com-posiciones de Comelade. Éste, junto a subanda, acompañaba con sus “pequeños”instrumentos, que no de juguete, los dispa-rates vocales de PACI, que por cierto estodo un showman. No obstante, el públiconecesitó al siguiente artista en tomar elescenario, el cubano instalado en ParísRAÚL PAZ, para empezar a calentar los mús-culos. Su propuesta bebe lo mismo de latradición que de la modernidad, y supoconectar con un público que acabó bailan-do a su ritmo. Un público que en su mayo-ría había venido a ver a LUZ CASAL. La galle-ga es actualmente superventas en Francia ytiene un público fiel y entusiasta. Para ellosdescargó su tanda de baladas intimistasque tanto parecen encantar al personalfrancés. Aunque no es nuestra favorita hayque reconocer que lo hizo muy bien. Paraacabar, GOTAN PROJECT levantó los ánimoscon su fusión de techno y tango. Para quienno conozca su espectáculo, desvelaremosque más de la mitad discurre tras un telóndonde se proyectan imágenes, a menudorepetitivas, que permiten vislumbrar detrásde él al grupo, que con un show medidocombina raíces y tecnología, todo al servi-cio de la música. El tercer y último día se presentaban laspropuestas dirigidas a un público másjoven. ¡Los conciertos comenzaban a lastres de la tarde y a pleno sol! Los encarga-dos de abrir fueron el colectivo de LA COLI-

FATA. Se trata de una representación decuatro bandas (Sativa Reggae, Golem Sys-tem, Che Sudaka y Malaya) que estuvoactuando por las calles de Argelès con laidea de trasladar el espíritu musical calleje-ro que se respira en Barcelona. Para estaactuación prepararon unas bases especia-les sobre las cuales fueron rapeando, juntoso por separado, y consiguieron armar unSound System que pecó de simple, peroque dejaba ver sus ganas e ideas. Despuésde ellos, OJOS DE BRUJO descargaron sufusión flamenca, también a pleno sol, yaunque el público aún no era muy numero-so, se agolpaba frente al escenario siguien-do ensimismado esa puesta en escenacada vez más compacta y contundente. Acontinuación, el JIM MURPLE MEMORIAL

llenó el escenario de ritmos ska-nuevaorle-aneros y dio paso a una de las propuestasmás innovadoras y efectivas que hayamosvisto, LE PEUPLE DE L’HERBRE. Su músicanavega entre el dub, electro, hip hop, raggay funk, con resultados rotundos. Dignos deseguirles la pista. Y para acabar, MASSILIA

SOUND SYSTEM demostraron que la expe-riencia es un grado y su hip hop, a lo Beas-tie Boys pero con toque marsellés, puso elcierre al festival con música danzante yletras combativas. T + F MIGUEL AMORÓS

1514

LES MÉDITERRANÉENNES Argelès sur Mer. 12, 13 y 14 de septiembre 2003

CONCERTS

EL TRIOMF ÉS RELATIU “Estic desencisadament satisfet de laproposta de l'Altaveu 2003 o el triomf ésrelatiu.” Així m'agradaria començar unareflexió basada en el que he observataquests dies. Els triomfadors clars d'a-quest Altaveu són sens dubteAuserón/Poveda i The Gift, deixant debanda el “15 Altres veus” del que no tincmés informació que algun documentsonor de l'event, per culpa de l'estat deltema aparcament a Sant Boi. Per tant, etdeixo a tú que valoris l'estat d'un treballen equip tan especial com el de les 15veus. Qui podrà negar però la gran apos-ta del Frontera –secció del festival dedi-cada a descobrir nous valors- per duesbandes com Yuri i Maika, que així escritspodrien perfectament assumir un projecteconjunt per unir forces en aquest difícilprocés de creixement i recerca en el “móndel triomf és relatiu.”La façana de l'Altaveu a priori mostravauna clara aposta pel neoclassicismebasant-se en una generació = una etique-ta, és a dir programar a dues vaquessagrades del pop nacional –i ja em perdo-naràs– com Santiago Auserón i AntonioVega com a caps insígnies d'aquesta 15aedició més un pupurri de 15 cracks de lafaçana catalana –que no eren 15, m'equi-voco? Era una manera de dir que lescoses van per una línia que busca la tran-quil·litat del carril del mig de l'autopista,és a dir, vaig a 110 i d'aquí no em treu nila civil.I què hem de dir de la cada cop mésreduïda llista d'artistes convidats al festi-val. No és per comparar amb altres festi-vals però és que només hem de fer unaestadística de com ha baixat la cosa enles últimes edicions. ANÒNIM

Ei, men,A mí no em molesta el punt que tu ano-menes neoclàssic d’aquest Altaveu. Pre-cisament, veient les 15 veus (que van ser14 més en Sisa-afònic-sense veu), pensa-va que no és normal que gent com els que

eren presents en aquest muntatge, no tin-guin una presència habitual als escenarisbarcelonins i, més en general, en la cultu-ra musical barcelonina. Per cert, parlemd’artistes no només d’una generació, jaque entre en Pau Riba i el Roger Mas hideu haver dues dècades, com a mínim.Crec que aquesta absència és, en part, elresultat del conflicte entre un fals statusd’aquests artistes, fonamentat en altresèpoques i en males polítiques, i una baixademanda de la ciutadania. Ni els artistesvolen baixar del seu fals pedestal, ni elpúblic s’hi apropa d’acord amb el quemereixen. Ni tanto ni tan calvo. Tots elsque gaudim de la música –i ara estic pen-sant en un públic que jo considero mésinquiet, els indies, alternatius o com esvulgui denominar– hauríem de poder gau-dir del que aporten aquestes 15 veus alsescenaris mitjans i, en ocasions, als petits.De prop. I no a mastodòntics i dissuasorisSant Jordis i altres fastuoses festes. L’Al-taveu va aportar aquesta mesura. Unescenari mitjà, sense teles (pena per unabanda, però que bé per una altra), quepermetia als artistes fer versions de temespoc habituals del repertori cançonercatalà, i al públic veure-ho diferent. Enresum, s’oferia una altra perspectiva delstar-system local. Posats a ser crítics ambel festival, el que jo no veig clar és aques-ta divisió de públics entre el frontera, laseva programació i el seu públic, i la restadel festival. Però en parlem més endavant,JORDI OLIVERAS

Endavant, endavant! Això és el que s’hade fer, mirar una mica més enllà I tastarnoves maneres de conducció i gestió, queper alguna cosa tenen nou director artís-tic. Per una banda està el comentariestrictament musical del que va estaraquesta quinzena edició i, de l’altra, elbasat en una lectura posterior que etdeixa un festival quan intentes fer unbalanç per definir que és “el que voliaaquesta gent” amb una programació així.Em quedo amb el primer punt i deixo pels

usuaris i consumidors del festival elsegon. S’ha de reconèixer l’encertada visió –unaherència de les primeres edicions– enplantejar concerts col·laboracionistes o elque és el mateix, escudelles basades enmachihembrar sobre un escenari posturesmusicals a priori oposades, com és el casdel còctel estel·lar de Santiago Auserón iMiguel Poveda a Can Massallera, ambmés presència del primer que del segon iamb un acompanyament dels que no pas-sen desapercebuts de Chano Dominguezal piano i dels seus amics del Taller deMúsics. O, com és el cas del ja esmentat“15 Altres veus”. Una oportunitat única iemblemàtica per veure figures de pes enla creació musical del país com en Parrot,Riba, Sisa, Maite Martín, Nel·lo o Bonet,citats a l’atzar, de memòria. Pel que fa a lasecció concurs de l’Altaveu Frontera, dei-xem-la com la intocable perquè resultaque és de les més honestes, ja que si not’agrada un any sempre podràs tornarl’any següent amb la seguretat que algunacosa nova del nou panorama musical etsorprendrà. Aquest any li va tocar el torn aFlameland, Trivuk, Maika Makowsky i aYuri i la seva orquestra de cosmonàutes.Destacant el directe d’aquests últims comel més intrèpid, complert i original de totsquatre. ANÒNIM

Frontera, frontera,… com alguns diuen, ésun festival dins del festival, carregat desentit i amb una entitat i identitat tant omés clares que el “pare”. Per això mateix,i per altres coses que passen, jo pensoque va sent hora de qüestionar-se aques-ta divisió. Ni tota la programació del Fron-tera és de grups que no l’han traspassat(cas de Ellos i The Guift), ni la programa-ció “oficial” es troba tan clarament a l’altrabanda de la frontera. La frontera ja no estàaquí. I, per a mi, la divisió de públics entreles dues parts ja és relativa. El públic delFrontera també va creixent d’edat. Peraixò trobaria interessant anar pensant enuna major integració dels dos nivells delfestival i pensar en un nou off. És unaidea. JORDI OLIVERAS

ALTAVEU’03Sant Boi de Llobregat11-14/09/03

LA COLIFATA

OJOS DE BRUJO

16 17

BAMBADES

El BAM està de celebracions i en aquesta revista sóm unamica raros. Una vegada més, enlloc d’abordar una críticaconvencional d’uns concerts que per context, nombre, sò id’altres circumstàncies no ho són, hem preferit una visiócaleidoscòpica i multidimensional del festival. Tres austerespreguntetes a col.laboradors i amics han estat suficients perexcitar la seva imaginació i per a demostrar que hi ha tantsbams com barrets (no era així?).

1 || Un record del teu primer BAM.2 || Una anècdota explicada del BAM d'aquest any.3 || Una proposta pel BAM de l'any que bé.

1 || Creo que una de las cosas que más me sorprendió del primerBAM fue que, en plenas Festas de la Merçe, hubiera actuacionesmusicales que fueran ¡de pago!. Yo estaba harto de ir a Euskadio a Andalucía y cuando eran las fiestas de la ciudad, o de cual-quier pueblo, estaba claro que todo era gratis. Me costó asimi-larlo. Aunque una prueba del acierto se demuestra en esta últimaedición, el martes 23 se agotaron las entradas para acceder a laEstació de França.2 || Quizá más que anécdota es una reflexión y más que referen-te al BAM es a la Festas de la Merçe en general. Era también esemismo martes 23, allí en el escenario Músiques del Món de laBarceloneta pude ver la actuación de un grupo de auténticos fre-akies. Eran las cinco de la tarde, un día hábil de trabajo, un grupocasi desconocido y en un escenario colocado no precisamenteen el centro de la ciudad, Para postre no cobraban ni un duro (almenos eso me dijeron). Sin embargo, ellos tocaron delante de,como mucho 50 personas, con toda su ilusión y ganas, y la ver-dad es que dieron un muy buen concierto. ¿Así es como sepotencia a los grupos de la ciudad? Daba toda la impresión deque los habían hecho tocar allí para que no molestaran.¿Cómo? ¿El nombre del grupo? Sofás Martínez. Y ¡ojo! porqueseguro que estos punkies psicodélicos no se van a parar poresto.3 || Creo que es necesario buscar una alternativa a la Estació deFrança. Mal sonido en general y capacidad limitada. ¿El Sot delMigdia, el Poble Espanyol, las Fonts de Monjuïc? Hay que arries-garse. MIGUEL AMORÓS

1 || A banda de la pluja constant, habitual a la seva cita anual alBAM i que ha deslluit algunes de les actuacions que s’han cele-brat any rere any a la Plaça del Rei, una escena que em va que-dar gravada a la memòria va ser a l’edició del Techno BAM! l’any1996. Recordo molt bé tota la parafernalia galàctica que van des-plegar els Jedi Knights a la Apolo quan el festival encara mante-nia separadament la oferta techno a la sala del carrer Nou de laRambla, com un dels escenaris principals. La sessió vacomençar amb la sintonía de Star Wars (la guerra de las galaxias)i va ser una sessió memorable d’electro sideral. Res a veure ambla estampa gris de l’escenari a l’aire lliure, que potenciaba l’efec-te de pòsit malencòlic de propostes com les de Jack, Tinders-ticks, i formacions en una línea de traç intimista i que van confe-rir la personalitat inicial del Barcelona Acció Musical. 2 || El concert dels Residents, sens dubte, va ser tot un espectacleentre la performance, l’actuació teatral i el concert de rock experi-mental. L’anècdota va ser l’espontani que va pujar l’escenari cap eltram final de l’actuació dels americans... aparentment, el poderdels estimulants i/o altres drogues psicotròpiques el va sobrepas-sar de mala manera, els de seguretat el van fer fora d’inmediat.

3 || Programar les actuacions de manera calculada, intentar queno coincideixin Nacho Vegas i Quannum Projects, per exemple...els dos escenaris han de conviure en un mateix espai (L’estacióde França) per la qual cosa s’hauria de mirar que les actuacionssimultànies no fossin de naturalesa extremadament oposada,antagònica, com va passar amb la delicadesa del concert de l’as-turià i el sound system-live del segell Quannum (hip hop abstrac-te.) TONI RUBIES

1 || No fui, y al segundo tampoco, porque no tenía un puto duroy no sabía que Manu Chao era gratis, que si no, no me cuelo. Delo que si me acuerdo era de unos cliks de Famóbil metidos enuna tartera, así, sin guisar, pobrecitos: entre que son de plástico,y sin echarles laurel, ni pimentón, ni aceite, ni nada, seguro queestaban buenos, así, cociditos como una broccoli.2 || Dios existeix: Se llama Lee “Scratch” Perry, y Él creó el cieloy la tierra, lo visible y lo invisible, y su mensaje trascenderá eter-no, mientras nos transporta a un cielo preñado de electricidad.Haw do you do?, Dubidubidubidubi…Dios existeix, y ay de aquellos que osen cortar la corriente enpleno trance místico, fruto de las apariciones de nuestro Dios ySeñor LSP, porque ellos serán los podridos de corazón.NO FEAR!3 || Hacerlo todo en la estación de Francia. Pero con un tren enmedio, y que nos dejen tocar el pito. Y que toque el Fari en vezde Chayanne.Y que el escenario “alternativo”, lo dejen donde está, que suenamejor y los grupos pueden llegar a causar espanto. 4.- ¿Que eslo que mas me gustó? Me alegro que me haga usted esta pre-gunta, joven: La Festa es la Festa. EL INGRÁVIDO NIÑO LOOP

1 || Descubrí el BAM a la tierna edad de 16 años, en la mítica edi-ción que congregó a la flor y nata de la escena indie nacional dela época (Los Planetas, Los hermanos Dalton etc). Supongo quetodo el mundo lo recordará porque en ese BAM participaron tan-tos grupos que ni multiplicándote por diez habrías podido verlotodo. Para mí fue un momento muy especial porque ESE BAMcoincidió con la popularización del principio de independenciamusical.2 || Como ya dijo el profeta The times are changing y todo lo queempieza tiene que acabar, por mucho que haya gente empeñadatratar de demostrar lo contrario. En mi opinión, los que hemosasistido al BAM 2003 hemos visto algo más que un montón degrupos buenos en un contexto festivalero: hemos sido testigosde la muerte definitiva del rock’n roll, es decir, de un modo deter-minado de hacer música, de tocar la guitarra, el bajo, la batería,el piano. El concierto de Spiritualized es el ejemplo más gráficode lo que trato de expresar. 3 || Por un lado integrar en la programación más música electró-nica de calidad, y por otro, ya que este año ha habido un esce-nario dedicado a versiones, ¿por qué no para el año que viene unescenario centrado en la improvisación musical? MARK (DORIAN)

1 || Del meu primer Bam... deixem-ho en un dels primers. Con-certs de bandes com Prisma d'Horus a la mateixa Rambla deCanaletes, allò sí que era la música al carrer!2 || Èxit de públic per al música autòctona-local, en la nit de diu-menge el Razz2, es va apropar al que hauria de ser, una festa demúsics d'aquí, amb públic d'aquí. Només un interrogant; s'hau-ria omplert la sala si l'entrada no hagués estat lliure?3 || Ja està clar que el "moviment mestís" a Barcelona, està mésque popularitzat i mediatitzat; aquest bam, el número d'escena-ris i grups d'aquest estil era més que destacat. I em sembla moltbé. Però crec que ja és hora que el "rock" sigui tractat amb mésrespecte: on estaven els grups de hardcore, rock, metal, heavy, imúltiples variants de grups on el só de les guitarres és fonamen-tal. CARLES LLÀCER

BAM’03Barcelona11-14/09/03

CONCERTS

THE RESIDENTS

SIDONIE

TUESDAY AFTERNOON SPIRITUALIZED

FREAK 21 NACHO VEGAS

F BÁRBARA GURVIT

191818

SECCIÓN DE BAD MUSIC (RADIO L’HOSPITALET 96.3 FM) CREADA Y DIRIGIDA POR MÓNICA BAD Y J.L. BAD. SI DESEAS MÁS INFORMACIÓN PUEDES DIRIGIRTE A

WWW.BAD-MUSIC.COM, AL MISMO TIEMPO QUE TE INVITAMOS A APUNTARTE A NUESTRA LISTA DE CORREO ELECTRÓNICO. PARA DIRIGIRTE A ESTA SECCIÓN O AL PROGRAMA

DE RADIO: BAD MUSIC / C. EMIGRANTE 27, 08906 L’HOSPITALET/ TEL. 933386471/ 690127549/ BADMUSIC@BAD-MUSIC.COM

BAD-MUSIC

19

l cuarteto de Birminham ha edi-tado un nuevo disco llamado"North Atlantic Drift", posible-mente el más completo de todasu carrera. Bajo un nombreinconexo, creado a partir del

ensamblaje de palabras escogidas alazar en el diccionario británico, seesconden el guitarrista, Steve Cradock,el cantante y compositor Simon 'Foxy'Fowler, el bajista Damon Minchella y elbatería Oscar Harrison. Precisamentecon Simon mantuvimos esta conversa-ción al poco de editarse el disco.

Hablemos de "North Atlantic Drift"…¿Cómo lo definirías? Creo que es un disco muy rock'n'roll, querí-amos hacer un disco con el que poder haceruna gran gira, que funcionase en directo. Asíque es un disco con el que la gente va a bai-lar, más que con los anteriores.

¿Qué significa este disco para vosotros? No lo sé… tener un disco nuevo siempre

crea nervios y excitación, pero si pienso enlo que significa para mí, es que cuando lle-gue septiembre podremos volver a salir degira, ¡tocar! Y es por eso por lo que existeOCS, por los directos. El disco es la excu-sa para salir a tocar, se hizo precisamentepara eso, y para eso surgió el grupo.Vamos a estar seis semanas tocando enGran Bretaña y luego por el resto de Euro-pa durante cinco semanas más. ¡Este discosimplemente significa que vamos a poderhacerlo!

¿Es quizás el disco más intimista deOCS?Pues no sé… Sí, supongo que de algunamanera lo es, pero es que tampoco leencuentro mucho sentido a esa palabra.

Puede ser, pero en el disco se muestra ellado más acústico de OCS, y es por esarazón…No, yo creo que es más bien eléctrico, másque los dos últimos. Es como si hubiéramoscogido los dos primeros discos y los hubié-

ramos unido, y sí, luego hay una parte acús-tica. Steve, el guitarrista, estuvo escuchán-dolo una y otra vez porque no lo tenía claro,pero al final decidió que le gustaba, le gus-taba el toque final acústico. Es lo que lodiferencia, pero todo lo demás es purorock'n'roll.

¿El sonido de OCS está cambiando, perohacía dónde evoluciona?

reo que lo averiguaremos cuandoempecemos con los directos, por-que será entonces cuando nospodamos escuchar los cuatro a la

vez sobre el escenario tocando los temasnuevos. Y entonces esos temas empezarána cobrar vida, empezarán a convertirse enparte de nosotros una vez los hayamostocado en directo sabremos cómo noshacen sentir. Porque si tuviésemos quesubir al escenario a tocar los temas tal ycomo están en el disco… No creo quesupiésemos hacerlo. Así que hay que pro-bar cómo suenan en directo y ver quepasa.

¿Cómo está recibiendo la prensa estenuevo disco?¿La prensa…? Pues como siempre, a vecesbien a veces mal. A Algunos les gusta yotros lo odian…

¿Qué opinas de la forma en que la pren-sa británica os ha tratado siempre? Nomuy bien, por cierto.Estoy orgulloso de decir que ahora ya pasode la prensa. Además, esa gente no son niperiodistas musicales ni nada, son incen-diarios, ¿sabes? Yo prefiero mi trabajo.

CS se forma en 1990. Ha pasadoya un tiempo desde eso, ¿Qué eslo que queda de aquel grupo?Yo cree la banda y aquí estamos

los cuatro. Me gusta pensar que seguimossiendo los mismos. Hay otros grupos quecambian continuamente, pero yo creo queeso no es muy bueno. Si de repente hubie-se algún cambio, si hubiese alguien más enel grupo o lo que sea, entonces ya no serí-amos OCS. OCS se acabaría.

¿Cuál es el disco del que te sientes másorgulloso?No sé… Me gusta el nuevo, es el quevamos a tocar en todos los conciertos, va aser como la seña de identidad.

¿Qué hay de los directos? ¿Qué vais aofrecer al público en esta gira?

emos ensayado poco, así que aúnno está muy claro. Vamos a tocargran parte del disco nuevo… Hacemucho tiempo que teníamos ganas

de salir de gira. Es cuando tengo más sen-timiento de grupo, porque se pasan losmeses, grabando y todas esas cosas... Esolleva mucho tiempo y luego hay que grabarvideos, ruedas de prensa, sesiones de fotosy nada de eso es la finalidad original delgrupo. El grupo se creo para tocar, para losdirectos, tocar tus temas en directo, y esoes lo que andamos buscando, no las graba-ciones ni la prensa, ni…

¿Vais a venir a tocar a España?¡¡¡Sí, es un sitio genial!!!

¿Vamos a encontrar una gran diferenciaentre el sonido del disco y el sonido delos nuevos temas en directo?Probablemente sí. Solemos tocar los temasbastante más rápido, para que la gentepueda bailar, esa es la idea. A ver, tambiéntocas más rápido porque estás más nervio-so, pero sí, es eso. También es más simple,tratamos de ser nosotros mismos.

¿Planes?Terminar la gira por Gran Breataña y luego,para Año Nuevo, América, Australia yJapón. Luego no sé… Componer otrodisco, grabarlo y editarlo muy rápido. Yatenemos tres o cuatro canciones para elpróximo disco, así que intentaremos quesalga muy rápido.

Rápido, rápido, rápido… Parece que es lapremisa del pop actual. Tan rápido quecorres el riesgo de perderte discos tan inte-resantes como este "North Atlantic Drift"…Así que tómatelo con calma y a disfrutar, notengas tanta prisa.

E

CO

H

ENTREVISTA A:

OCEAN COLOUR SCENE

RANKING DE BAD MUSIC \\ 1 MANTA RAY "ESTRATEXA". ASTRO 2 STEVE WYNN "STATIC TRANSMISION". ASTRO 3 ANI DIFRANCO "EVOLVE". RIGH-

TEOUS BABE/DISMEDI 4 JAN "THE WEIGHT OF LONELINESS". BIP BIP 5 THE TEA SERVANTS "TRAVEL WEST". HOUSTON PARTY 6 BAD MUSIC "EXPE-

RIENCE ONE". PRODUCCIONES BAD MUSIC 7 DELUXE "IF THINGS WERE TO GO WRONG". MUSHROOM PILLOW 8 MÖNO "MÖNO". AUTOEDITADO 9

FREAK XXI "RECYCLE". FREAKLAND RECORDS 10 YO LA TENGO "SUMMER SUN". MATADOR/EVERLASTING 11 SEXY SADIE "LOST & FOUND” SUB-

TERFUGE 12 TUESDAY AFTERNOON THINGS TO DO ON A...". DISCOS SUPERSÓNICOS Recuerda que puedes votar en el ranking desde www.bad-music.com

PAULA CASTRO Y J.L.MARTÍN

21

DISCOS

VVAA AMFI ROCK 2003

Distribuït per l´ajuntament de Paretsdel VallésL´última edició de l´Amfi Rock (i javan catorze) ens mostra un altreany el més rellevant del ques´està realitzant músicalment aParets del Vallés.Aquesta compilació reuneix cincbandes dels més diversos gène-res com ara el pop, el reggae, lapaxanga (paraula malentensa allàon vagi) o el rock dur més clàssic.Són els grups El Plan de tr3c3,Promenade, 9 Millas, Isla Trini-dad i Lilith.El recopilatori en el fons no apor-ta realment gaire llum a l´actualestat musical del país. Noméss´escapen en originalitat els Elplan de tr3c3, trio que s´allunyadels estils més tradicionals ambuna mena de tecnohip-hop ambbases pregravades i una certaintenció punk.Fent justicia cal destacar lacorrecta execució en general deles bandes que, tot i no oferir resnou i limitant-se a patrons ja visi-tats, aconsegueixen un producteforça acceptable.El més rellevant del fet és l´encertper part de l´ajuntament deParets del Vallés a l´hora derecolzar la música local. Una ini-ciativa en favor del foment de lacultura de la qual haurien deprendre nota més d´un ajunta-ment. IVAN ROCA

BLOOMINGTON KILL THE ROCK STARS

WE WERE

Aloud Music Ltd-El DiabloLa primera referencia del selloAloud Music Ltd es este segundoálbum de Bloomington que llevapor título Kill the rock stars wewere. El disco, cuya primera edi-ción se presenta en lujoso digi-pack, cuenta con 14 cancionesproducidas por Xavi Navarro yuna pista multimedia con demos,letras y el videoclip de la canción"A quiet life with my wife" dirigidopor Pedro Burgos. Un total de 14cortes cantados en inglés deestilo power pop y rock que en suconjunto resultan equilibrados enlos que se van alternando cortesde una inmediatez absoluta conotros de menor calado, aunqueganan enteros tras sucesivasescuchas.Bloomington son un trío que fac-turan un pop enérgico en la líneade algunas de las bandas másinfluyentes de principios de ladécada de los 90 (Teenage Fan-club, Sunny Day Real State eincluso Fugazi). Pese a la facili-dad para reconocer sus influen-cias, el sonido de que hacen galaapunta muy buenas maneras yno está exento de una personali-dad propia. Una excelente pro-ducción contribuye a aportar unahomogeneidad a una colecciónde temas tan variados.Kill the rock stars we were com-

prende capítulos plagados detensas y vibrantes guitarras,joyas instrumentales ("Introdu-cing the rock"), temas de unminuto de duración ("Lullabyno.1") y melodías cristalinasafectadas por la distorsión("American".) El disco goza deuna dinámica enervante y unagradable poso de regusto grun-ge, ingredientes que combinan ala perfección junto a la lucidezcompositiva del grupo y quehacen de este un trabajo a tenermuy presente por afines a soni-dos alternativos. Un excelentecomienzo de andadura para estajoven discográfica de indie-rockradicada en Barcelona, a la quedeseamos toda la suerte delmundo y confiamos en que seacapaz de cosechar éxitos dentroy fuera de nuestras fronteras.TONI RUBIES

DEDO MOMENTO CERO

Gliptoteka MagdalaeNo es posible pensar. Empapa-do, de aire las olas (empapadasde aire las olas? Empapado deaire y de olas?, no hay margen detiempo suficiente. Es momentode rendirse ante la vibración, derendirse ante los paisajes subma-rinos, ante la necesaria enumera-ción. Mejor hacerle frente.Hay barcos (¿negras naves?) y unpiano ahogado. Una guitarra sub-marina rompe el horizonte del

agua, juega y toma aire. Nadiecontesta, una sola voz se pierdeentre la marea, viva, provocada porla luna de todos los septiembres. Aguarda.El pasado lejano, un mar de refle-jos, de lunas cóncavas y conve-xas, de juegos de luz tergiversa-da, y un contrabajo roto. Retor-nos, recuerdos sampleados quealguien observa con distancia,pues tal es la repetición, tal es sudestino.Nadie.Recuerdo el timbre, mas olvidosu nombre. Me rindo, me dejo lle-var por la corriente y es Domin-go. Hoy es miércoles.Play.Todo, tan lento y difuso, vuelve acomenzar.P.D. Instrucciones para navegarentre las nubes de tinta:1: Cierra tus ojos.2: Tus huesos escuchan más quetus oídos, pero éstos son nece-sarios.3: Abre un grifo.4: Cierra la puerta, pues no haysalida.5: Teorema: es tan hermosodejarse llevar por las nubes detinta… EL INGRÁVIDO NIÑO LOOP

GERTRUDIS TETA

Música GlobalHace relativamente poco quebandas como Dusmiguet, Ojosde Brujo o Macaco comenzaban

2222

sus carreras, grababan sus pri-meros discos y hacían sus pri-meras actuaciones. Hoy ya pare-cen grupos consagrados, peroellos saben que aún quedamucho por aprender. Todo eserelativo auge ha propiciado queotras bandas se fijaran en ellos ydescubrieran caminos posiblespara sus ideas musicales. Ger-trudis son uno de ellos aunquehabría que hacer la salvedad deque también llevan tiempo enesto, aunque su primera graba-ción recién acaba de editarse.Siendo de La Garriga es inevita-ble hacer comparaciones, sinembargo, este disco demuestraque tienen entidad suficiente yunas ideas muy claras de pordonde va su camino. Y ese cami-no pasa por reivindicar la rumbacomo origen de sus composicio-nes, aunque su posterior desa-rrollo les lleva hacia la cumbia(“Carita de Rosa”), hacia los Bal-canes (“Almejilla”), o hacia lapachanga en general (“Ei Jou”).Un trabajo en estudio más queaceptable y que intenta reflejar loque son sus directos: verdaderasfiestas. MIGUEL AMORÓS

LOVE OF LESBIAN UNGRAVITY

naïve, 2003Diuen que la persistència sem-pre té premi, ja sigui en formad’èxit, en forma de qualitat o,com a mínim, amb la satisfacció

de la credibilitat. Love of Lesbianporten anys en això d’intentarque la seva música arribi a lagent, sempre en una fina líniaentre el rock de guitarres mésalternatiu, el més intens i fins i totflirtejant amb el més fresc, espe-cialment ara amb una cançócom "Macba Girl" que pot ser totun "hit", si t’hi poses. Èxit, enca-ra que sigui limitat per les prò-pies barreres del món en el queens movem, i especialment cre-dibilitat crec que podem dir quel’han aconseguit. I bé, sempre hepensat que la qualitat ja és qües-tió de qui ho escolta... Per lameva part, crec que "Ungravity"és un bon disc, consistent, ambpersonalitat pròpia i per postresamb cançons que poden engan-xar. La mencionada "MacbaGirl", que segons ells mateixosobre noves portes, ha captivat amés d’un, potser per la sevamelodia enganxosa o potser peraquest duet que no està gensmalament format pel Santi i lasempre impressionant veu de laDesiree de Fine! Una combinacióde veus que també es repeteix a"Life on Cinemascope", cançóque em resulta particularmentmagnífica, una d’aquelles queels “petardos” de Belle & Sebas-tian no podran fer mai per moltque ho intentin i ens venguinmotos de gran premi amb motor

de ciclomotor. Doncs si vols queet digui si m’ha agradat aquestCd, et diré que sí. XAVI GUILLAUMES

DORIAN SOLAR

Bip-Bip RecordsSorprendente. Por salir a lapalestra con un single que sabea poco pero que anticipa mucho.Por su capacidad para compo-ner estribillos nada facilonespero que calan hondo. Por otor-gar prácticamente la mismaimportancia a los pasajes canta-dos que a los instrumentales, sinque la canción se resienta. Por-que es pop, con elementos elec-trónicos, pero nada obvio.Envidiable. Por conseguir unsonido con personalidad, can-tando en la lengua que sea. Porsu intensidad, su contención ysu mala leche implícita. Por con-seguir lo que muchos no consi-guen: ser interesantes sin serpretenciosos. Por su modo defrasear el castellano, apto para elpop, como ellos demuestran.Recomendable. Por su capaci-dad para emocionar, quizás unade las cosas de las que máscarecen los grupos locales. Porla posibilidad de compartir algoque puede llegar a ser importan-te. Deseable. Que consigan cerrarun álbum con canciones queestén a la altura del gran temaque es Solar. Que no se convier-

tan en un hype. Que podamosdisfrutarlos con más discos.STARK

VVAA A MOONPALACE RECORDS COMPI-

LATION MoonpalacePrimera referencia de un selloque ha empezado por un recopi-latorio tan ambicioso como satis-factorio. Dieciocho cortes pop detono intimista que cuentan con laprivilegiada y generosa participa-ción de Anthony Reynolds, queaparece en este disco comoJack, Jacques y firmando el últi-mo tema, Outro.A moonpalace records compila-tion cumple con el requisito decoherencia estilística y tiene elvalor añadido de incluir temasinéditos o versiones en directo,pero también sufre uno de losclásicos problemas de las recopi-laciones: algunos temas sonbuenísimos, otros son buenos yotros, bueno…Walkabouts, Zola, Dakota Suite,Juliusmonk o Polar son algunosde los destacados nombres queincluye el disco, amén del yacitado Anthony Reynolds, queprotagoniza uno de los másbellos momentos del álbum conSweetheart Music, de un marca-do tono introspectivo, que resu-me de manera ejemplar el con-junto. No les perdamos la pista:www.moonpalacerecords.com.STARK

E

ACTIVISTES

n Lluis Cabrera, director fundador del Taller de Músics és unpersonatge polièdric. Ens podem espantar per cert desordreen el seu discurs i a l’hora sentir-nos seduits per la seva sim-patia. El podem trobar amb posicions molt de tocar de peus aterra, inclús conservadores i, al mateix temps, defensant ambconvicció ideals anarquistes i revolucionaris. No obstant, elldeu portar bé les seves contradiccions per què els resultats delseu treball són clars. No hi ha dubte que el pès de la seva accióen la vida musical de la ciutat és altíssim i valuós. A l’entorn deles seves actuacions han près forma molts projectes en relacióal jazz, al flamenc -crec que podem afirmar tranquilament quees parla de la pedrera flamenca catalana gràcies a ell- i a lesmúsiques mes experimentals. També ha estat present o propera totes les iniciatives organitzatives del sector musical ques’han dut a terme. Tot un activista.

Vaig arribar a Barcelona, a Nou Barris, l’any 64. Tenia nou anys. I als14 ja vaig participar en la fundació de la Peña Cultural FlamencaEnrique Morente, que va ser una penya efímera, perquè vem deci-dir resistir-nos a crear guetos, ja que les llibertats s’estaven desen-volupant. Aquella penya va tenir una incidència molt forta en totesles lluites veinals del barri. No era una penya apolítica com ho erenaltres. Erem claríssimament antifranquistes. Un grup de gent molt,molt jove, al costat de vells llibertaris. Va ser la meva universitat.Vaig aprendre molt d’aquests vells llibertats. Després vam partici-par en tirar la planta asfàltica. Per aconseguir l’Ateneu Popular NouBarris. I vam organitzar les “30 hores de música”, reivindicant-lo.Allà vaig conèixer els músics amb qui després vaig conectar permuntar el Taller de Músics, el 79.El Taller neix d’una barreja de gent. Fernando i jo no erem musics,la resta sí. Era gent de tot arreu. Un xilè, un alemany, un iugoslau,un japonès, un argentí, un peruà,… També hi havia catalans, es clar.La gent que estava disponible en aquell moment per fer classes,era gent aglutinada pel jazz com a mitjà d’expressió, però amb laseva cultura pròpia. El jazz no era una finalitat, sinó una espècied’esperanto que ens donava un llenguatge comú. El fet que no fós-sim tancats i rígids va ser la clau de la consolidació posterior delTaller. L’any 83 arriba Ze Eduardo i codifica mes el programa, peròsempre va quedar la solera del principi, de la diversitat, de la plura-litat d’opinions.

Hi ha qui diu que alguns músics sortien massa encarcarats delTaller. Com lliga amb aquesta idea de diversitat?Això va ser una època. Hi havia un moment en que aquesta ober-tura i manca de criteri comú era massa hippy. Els estudiants exigienuna mica d’ordre i disciplina. I aquesta disciplina, jo crec que la vaposar Ze Eduardo. Els anys que ell va estar, fins els 90, sí que vansortir una sèrie de músics de la escola que es semblaven molt. Però

C

JORDI OLIVERAS

posteriorment d’allà ha sortit molta gent que al arribar als 35-40anys, han volgut que la seva música faci olor a ells mateixos. Laqüestió artística és un tema que cada u ha de madurar i veure d’ontreu les seves fonts d’inspiració particulars. Això ho ha de veure unindividualment.Si parlem d’artistes el que la gent ha de fer és coneixer-se. Als Semi-naris Internacionals que hem organitzat des del 79 i que continuemfent, han tingut l’oportunitat de trobar-se artistes de cultures moltdiferents. Surten coses no pensades premeditadament, sinó deforma natural. El que busquem és passar-ho bé i no avorrir-nos. Enshem emborratxat, hem fet el gamberro,… Menjant, no complinthoraris,… Així és com surten les coses. El flamenc, el jazz, la músi-ca del planeta, els hindús, dona igual,… “Fluyen los vasos comuni-cantes” que en dic jo, i a partir d’aquí la influència ja és clara.Al darrer disc del Morente hi ha coses que ja van sortir el 89. En unseminari a Bagur. Allà coincidien grups de pakistanís, xinesos,...D’allà surten coses que fa el Morente ara. Surten coses que que-den emmagatzemades a la memòria del teu ordinador i poden sor-tir anys mes tard. Parlem d’una forma de mestissatge mes natural.

om veus la ciutat musicalment?Hi ha gent jove per tot arreu. Hi ha música jove, com clandestina,que no s’anuncia. 08001, Ojos de Brujo, Cheb Balowsky, Maca-co,… Són joves i no volen caure en aquest tipus de funcionariat.Per què el jazz ja és com la música clàssica. La ràdio seria una peçafonamental per donar a conèixer tot això. Les emisores no hi donenprou sortida

Parlem sobre la relació dels músics amb els diners.A un intèrpret que no aspira a viure de la seva pròpia música, si estàen el cercle adient, el poden trucar de diferents llocs i trobar feina.Ara bé el que té inquietuds creatives, inquietuds artístiques per dirla seva. Aquest ho té pelut. Dependrà de moltíssimes coses. D’unsmusics que vulguin i combreguin d’aquestes idees. Trobar músicsque vagin a molts assajos sense cobrar és molt difícil. A no ser quesiguin de l’altre sector, el que abans anomenava clandestí. Quan tuvols tirar endavant un projecte és molt complicat. I si tu tens al capque vols viure d’això, necessites molts suports, dels amics de lagent que et coneix, de la gent que confia en tu, dels teus companys,companyes, el que sigui. Per què realment això significa una dedi-cació. L’artista ho té molt mes pelut fins que no trenca un sostre,arriba a vendre 25000 discos. Llavors, més o menys, ja s’en surt.

Acabem la conversa parlant de la irracionalitat en la persecuciólegal de l’intercanvi de música a través d’internet. No entenem perquè no podem intercanviar a través d’internet quan tota la vida hemintercanviat discos. La conclusió, en boca de l’entrevistat, és clara:“Jordi Oliveras i Lluis Cabrera són uns delinqüents”.

LLUÍS

CABRERA