alguna pregunta? - ies bernat guinovart · 1 anota al teu quadern totes les frases fetes o...

MATERIAL DE TRANSICIÓ PRIMER DE BATXILLERAT

CURS 2016-2017 IES BERNAT GUINOVART

ALGEMESÍ

ALGUNA PREGUNTA?

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

NUCLI TEMÀTIC:

CONTINGUTS COMUNS

EL SABER FILOSÒFIC

Unitat elaborada d’acord amb el currículum de l’assignatura de “Filosofia i Ciutadania” publicat al DECRET 102/2008, d’11 de juliol, del Consell, pel qual

s’estableix el currículum del batxillerat en la Comunitat Valenciana.

Josep Antoni Bermúdez i Roses Material elaborat per a ús de les seues

classes. Setembre de 2014

Aquesta obra està subjecta a una

llicència de Reconeixement-NoComercial-

CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/4.0/



3

1. PRESENTACIÓ

Tot i que possiblement no sàpigues exactament en què consisteix això de la filosofia, de

segur que al menys la paraula et sonarà. És més, tal i com el mateix títol d’aquest apartat suggereix,

en algunes ocasions forma part del refranyer i de les frases fetes que se solen utilitzar. Pensa al

voltant d’aquest fet i intenta treure unes primeres conclusions.

ACTIVITATS

1 Anota al teu quadern totes les frases fetes o expressions habituals en què intervinga la paraula “filosofia” –pregunta als familiars i coneguts per tal que te’n diguen–. A continuació explica quin és el seu significat. Conclou aquesta activitat indicant si el significat de “filosofia” és semblant en totes les frases o si existeixen, per contra, diferents accepcions o significats.

2 Fes una breu redacció indicant allò que penses, el que t’han contat, en què consisteix segons tu la filosofia, la imatge que tens dels filòsofs… Es tracta que contes la imatge que tens d’ella, no que busqueu informació en cap diccionari, llibre…

4


2. QUÈ ÉS EIXA COSA ANOMENADA FILOSOFIA?

2.1. UNA APROXIMACIÓ HUMORÍSTICA A LA QÜESTIÓ O... COM CONFESSAR QUE, EN REALITAT , NO SABEM QUÈ ÉS.

Material:

acudit, de QUINO, Mafalda, 5. Barcelona, Lumen, 1978

text de La lechuza de Minerva. ¿Qué es filosofía?, de Bontempo, C. i Odell, S. J. (Ed.)

Malgrat que el que nosaltres entenem per filosofia fa més de 2.500 anys que va pel món

"donant la tabarra" –de fet podríem dir que és la disciplina més antiga de totes– sembla que encara

avui en dia no sabem ben bé el que és. I si no, que li ho pregunten a MAFALDA.

Nota 1a. Quan algú pregunta “Què és la filosofia?”, espera almenys que li donen una conferència.

Nota 2a. El pitjor és que de vegades efectivament li la donen.

Nota 3a. El que ja no se sap tan és que, en acabar, el conferenciant també es pregunta: “Però a veure: després de tot, què és la filosofia?” Això suposaria que a aquest conferenciant un altre conferenciant li donés una altra conferència, i així fins a l’infinit.

Però no sols Quino veu així la cosa. Aqueixa experiència que té el pare de Mafalda l’hem

passada d’una manera o altra el que ens dediquem a la filosofia. Bontempo i Odell, són dos autors

5

ALGUNA PREGUNTA?

que fa uns anys es dedicaren a preguntar a filòsofs –i a no filòsofs professionals– com entenien els

filòsofs la filosofia. I amb el que es trobaren era amb el que ja s’esperaven: hi havia tantes

definicions com persones entrevistades. En la introducció que fan al llibre que recull aquestes

entrevistes i articles, descriuen la peculiaritat d’aquest problemàtic camp d’una forma no menyssubtil

que la tira de Mafalda.

Ahora bien, la cuestión “¿QUÉ ES FILOSOFÍA?” es ciertamente familiar para los que estamos comprometidos en las investigaciones filosóficas, profesores o estudiantes. A menudo esta cuestión se plantea en aquellas circunstancias ordinarias en las cuales preguntas relativas a nuestras actividades y ocupaciones son parte de los preliminares de una conversación normal. Lo primero que se nospregunta es: “¿Qué es lo que hace usted?” y 5

respondemos: “Soy filósofo”, “Soy un profesor de filosofía” o “Soy un estudiante de filosofía”. Inevitablemente, al parecer, nos vemos encarados con la siguiente y difícil pregunta, “¿Qué es filosofía?”, por la que se nos pide que expliquemos, definamos o caractericemos de alguna manera nuestra materia.

Es interesante advertir, por ejemplo, que los panaderos, los profesores de derecho y los 10

estudiantes de física, no necesitan usualmente recorrer la misma serie de preguntas. Porque sus respuestas a la pregunta inicial “Soy un panadero”, “Soy un profesor de derecho” o “Soy un estudiante de física” parecen suficientes para satisfacer el interés del que interroga. Por la simple indicación de sus ocupaciones han avanzado un largo trecho en la identificación del tipo de actividad que realizan, con lo cual la conversación queda libre para versar sobre el 15

tiempo, los deportes o los titulares del momento. Las personas que se ocupan de filosofía raramente saldrán del paso con tanta facilidad.

Estas preguntas y sus respuestas pueden ocurrir en un cocktail, en una visita de día festivo con familia y amigos, o en un encuentro casual en un avión. Pero el filósofo profesional puede afrontar ese mismo problema en discusiones con colegas que profesan 20

otras disciplinas. “yo nunca he entendido exactamente qué es lo que hacen ustedes. ¿Querría explicármelo?” Esta pregunta no es nada infrecuente y puede provenir de un colega que cultiva la ingeniería, la química, la matemática o las lenguas clásicas. Incluso aquellos que han seguido uno o dos cursos de filosofía pueden hacer el siguiente comentario: “yo hice un curso sobre su materia antes de acabar la licenciatura, pero nunca llegué a comprender de 25

qué trataba aquello ¿Querría explicármelo?”

Muchos pensadores han creído que un buen modo de adquirir una comprensión de “aquello de que trata la filosofía” es mediante el estudio de su historia. Algunos han afirmado que este tipo de estudio es un requisito previo de tal comprensión. Otros han argüido que

6


éste es el mejor o incluso el único modo de alcanzar una comprensión de la naturaleza de la 30

filosofía. Examinaremos estas sugerencias como parte de lo que denominaremos la perspectiva histórica de nuestra cuestión.

BONTEMPO, C. i ODELL, S. J. (Ed.): "La lechuza de Minerva. ¿Qué es filosofía?”

La situació que descriu el text no és una exageració, sovint sol passar. De fet, encara que es

parla molt sobre ella, i fins i tot existeix com a estudi universitari, la seua definició és

problemàtica. Però no sols la seua definició, sinó també el seu camp de treball, el seu mètode,

l’objecte del que tracta... És per això que anem a dedicar unes quantes pàgines a reflexionar sobre

ella. La qüestió, però, que planejarà tota l’estona sobre els nostres caps, serà si aquestes dificultats

inicials que trobem cal d’entendre-les com a virtut o com a defecte.

ACTIVITATS

1. Explica quines són les expectatives de Mafalda abans de fer-li la pregunta a son pare i per què no cal que li conteste a Felipe.

2. Quines conclusions traieu tant de l’acudit com del text? Realitza una valoració personal del problema o situació que es planteja.

3. En grup, poseu en comú el que heu contestat cadascú a la pregunta anterior. Intenteu arribar, entre tots, a una possible conclusió sobre si el que ací s’ha indicat és una virtut,un defecte, o ambdues coses a l’hora.

4. A continuació reflexiona sobre l’activitat anterior. Indica ara, de forma individual, les dificultats i/o els desencontres que heu tingut, en què estàveu més d’acord... i perquè penseu que la cosa ha anat conforme ha anat. Compareu en la vostra redacció si la cosa hagués anat igual si en lloc de reflexionar sobre què és filosofia la reflexió hagués estat sobre què és la física, la història o la meteorologia.

2.2. INTENTEM UNA APROXIMACIÓ UNA MICA MÉS SERIOSA. UNA BREU HISTÒRIA

Ara que ja hem fet dues temptatives heterodoxes d’abordar el nostre tema, ha arribat el

moment de continuar, o millor dit, de començar a abordar més seriosament el tema que ens ocupa:

7

ALGUNA PREGUNTA?

el peculiar saber que és la filosofia. La manera de fer-ho consistirà en començar a esbrinar pel teu

compte què és la filosofia, i a veure si entre tots i totes ens aclarim una mica.

ACTIVITATS

1 1 Busca al diccionari o enciclopèdia una definició de “filosofia”. Inclou també,

acontinuació de la definició anterior, una breu ressenya sobre on i en quina època sorgeix la filosofia. (Pots buscar-ho en qualsevol enciclopèdia o llibre de text de filosofia.)

2 Busca també el concepte de “reflexió” , de “crítica” i de “raó” així com qualsevol altre

terme important que haja sorgit en la contestació anterior.

3. DE PER QUÈ SORGEIX LA FILOSOFIA O DE PER QUÈ TOTS I TOTES SOM FILÒSOFS O FILÒSOFES

Material:

text de “Del sentiment de Meravella” (manllevat de El pensament compartit.

Lectures de filosofia) d’E. Stephen Toulmin

Enfrontar-nos a l’activitat filosòfica és enfrontar-nos a la lectura de textos i a la producció de

textos –vosaltres, estudiant de batxillerat, també haureu d’escriure textos filosòfics: Dit així no

sembla difícil, però el ben cert és que tampoc és tan fàcil com puga paréixer. Perquè, tot i que ens

enorgullim de saber llegir, llegir filosofia és una activitat que implica analitzar, fixar-nos, descobrir

tots els recursos i paranys que una llengua conté i que, sovint, en el seu ús habitual solen passar

desapercebuts. Per això, paradoxalment, podem dir que en la classe de filosofia no anem a fer altra

cosa diferent que el que es fa en una classe d’educació infantil: llegir i escriure. En definitiva, les

classes de filosofia seran doncs, classes de lectoescriptura, tot i que la nostra societat audiovisual

sovint semble caminar cap a una cultura àgrafa. I si començar a llegir i escriure requereixen

evidentment de l’ús de tècniques específiques, el cas de la lectura i escriptura filosòfica no és

diferent. També necessitem ensenyar-nos a llegir, saber en què ens hem de fixar. Per això la Unitat

1 Amb aquesta icona d’un llibre –– s’identifiquen aquelles activitats de vocabulari o d’informació biogràfica sobre

els autors que constitueixen un tipus d’activitat més que del text, preparatòria sobre el text. Cada vegada que veges aquesta icona cal que apuntes la seua definició en els fulls de l’apartat vocabulari/bibliografies

8


Didàctica Zero, és això, el punt zero, el punt de partida que s’ha facilitat per començar a filosofar. A

partir d’ara cal començar a aplicar allò explicat-hi poc a poc. És el moment de començar a fer-ho per

primera vegada. Recorda que el que allí s’exposa no és una cosa independent del que ara

mateix veurem sobre la filosofia. Fer filosofia serà, tant entendre la seua peculiaritat com a

coneixement, com la seua peculiaritat textual.

Aquestes indicacions les anem a fer servir durant tot el curs per entendre els textos que

llegirem i per donar sentit als que escriurem. No cal preocupar-se si ens han semblat complicades,

perquè es tindran moltes ocasions per anar aplicant-les i anar adquirint la pràctica.

En concret anem a començar a fer-les servir en un text bastant senzill i que ens mostra i

demostra com precisament la filosofia no apareix amb l’ànim d’“emprenyar” a cap alumne o alumna

de cap institut, sinó quasi quasi com a resultat del procés d’hominització. Al capdavall som molts els

que pensem que un filòsof professional no és més que una persona que s’ha especialitzat

en una actitud que, possiblement, tots i totes tenim: la de qüestionar les coses, la de revisar allò que

ens envolta. La nostra tesi, allò que ací es vol destacar, tal i com el propi títol d’aquest apartat

indica, és que tal actitud, aquest tipus de coneixement, no sols és una activitat específicament

humana –al capdavall les matemàtiques, la física, la psicologia o la literatura també ho són– sinó

que tal volta és l’activitat que ens humanitza, l’activitat que ens fa sers peculiars.

I és que, si ens adonem, ja des de xicotets vivim al bell mig d’interrogants més o menys

filosòfics. En aquest sentit, com veieu, tothom és un filòsof o filòsofa, malgrat que no ho sàpiga, o

fins i tot encara que ho negue. En altres paraules, sembla que fins i tot un xiquet o xiqueta té alguna

cosa de filòsof o filòsofa. Vegem el que ens conta al voltant de tot açò el següent text, text en el qual

Toulmin ens parla de la seua infantesa.

Quan jo era un nen, la meva família solia passar les vacances a una casa de camp, a uns 80 quilometres de Londres. Habitualment dormia en un petit quartet, a l’àtic, en l’única

habitació de la part de dalt de la casa que tenia una lluerna mansarda,2 privada de tot

ornament, des d’on es veien els camps que envoltaven la casa. Però me’n recorde que una vegada vaig anar a parar al dormitori de la part del davant, que normalment era el que feia 5

servir la meva germana gran; en aquest dormitori hi havia un parell de precioses cortines d’un color vermell intens, que s’entrecreuaven pesadament sobre la finestra. Assegut sobre un llit al qual encara no m’havia acostumat, m’intrigava un no sé què d’aquells acolorits cortinatges. ¿De quin color eren en realitat? ¿Quin color tenien exactament? Ara tancava un ull ara l’altre i m’adonava, perplex, que, quan mirava amb l’un esquerre no es veien iguals –10

2 Part superior d’un edifici caracteritzada per la forta inclinació de la coberta del sostre a dos vessant i que en la seua

part inferior sol ser bastant baixa

9

ALGUNA PREGUNTA?

una dècima més intensos, més foscos, més saturats– que quan mirava amb el dret. Si movia el cap, els canvis eren encara més accentuats. El joc de la llum sobre els plecs verticals de la roba i la textura de la pelfa donaven a les cortines, vistes ara d’aquesta manera ara de l’altra, tanta varietat de reflexos que em veia veritablement impotent per a descriure’ls i em donaven a entendre que, potser, en realitat eren indescriptibles. La cosa més estranya de totes era la 15

perspectiva canviant del color que tenien les cortines vistes tancant un ull o tancant l’altre. Simplement no sabia que fer-ne, d’aquella sensació. Com que aquells dos aliats meus, els ulls, em donaven una experiència tan diferent, no sabia què pensar. ¿De quin color eren realment aquelles cortines?

Quaranta anys després no he trobat encara una resposta prou clara i ni tan sols sé si 20

n’hi ha cap de fàcil per a aquesta qüestió. De fet, ara em sembla tan important comprendre per què em vaig fer aleshores aquelles preguntes –com vaig anar a parar a fer-me-les, sobretot– com ser capaç de respondre-les. Perquè hi ha alguna cosa de peculiar que val la pena remarcar en aquesta classe de preguntes reflexives, preguntes com: “¿Què implica el fet de saber els colors que tenen les coses?” “¿Quina relació té la manera com es veuen les 25

coses amb la manera com són de fet?” “Si els colors són primàriament coses que veiem, ¿com pot haver-hi diferencia entre el que semblen les coses i el que són realment?” “¿Com arribem a fer-nos amb un sistema de colors per a cada color?” (...). I és que les coses que surten a la llum quan pensem en aquestes qüestions ens poden dur tant a millorar el coneixement de nosaltres mateixos com a millorar el coneixement del món que ens envolta. 30

Amb l’ajut de preguntes com aquestes, podem mirar (és una manera de parlar, és clar) dins el mirall que ens mostra com funciona la nostra ment. I fer això és fer filosofia.

I per què? ¿Per quina raó aquelles preguntes que em feia quan tenia nou o deu anys eren preguntes reflexives i filosòfiques, i no simples preguntes orientades a una resposta simple també i empírica? Diguem, per ara, el següent: perquè no hi havia un 35

procediment clar i determinat mitjançant el qual pogués obtenir la resposta, i fins i tot potser –com alguns sostenen– perquè aquelles preguntes no tenien un sentit prou definit. Però les cortines sí que tenien un color definit. Si la meva mare hagués volgut més roba d’aquella, del mateix color, per cosir un altre parell de cortines semblants, prou hauria trobat maneres practiques d’obtenir el que volia; per exemple, podia haver-se assabentat del nom 40

tècnic de la roba; podia haver despenjat una de les cortines per ensenyar-la com a mostra a la botiga i comparar-la amb la peça de la roba nova, o podia haver consultat un enginyer expert en tints –que potser hauria practicat una anàlisi espectrogràfica–;3 de totes aquestes

3 Anàlisi dels color basat en determinar la longitud d’ona característica seua

10


maneres 40 hauria pogut resoldre el problema del component empíric i científic de la meua pregunta: ¿Quin és el color real de les cortines? Però això no hauria resolt la part més 45

profunda de la pregunta, la que a mi em causava autentica perplexitat: ¿per què quan mirava amb l’ull dret veia un determinat matís del color, diferent del matís que veia quan mirava amb l’ull esquerre i quin dels matisos coincidia amb el color real de les cortines? En aquest sentit, el procediment definitiu per decidir quin era el color “real” de les cortines –el criteri, en definitiva, per decidir el color, com se sol dir– no era gens clar; en conseqüència, la meva 50

perplexitat inicial no solament no quedava resolta, sinó que es mostrava irresoluble.

Relacionem aquesta experiència amb els plantejaments de la filosofia tradicional. Fa més de dos mil anys que un dels homes que més va contribuir a establir les nostres tradicions modernes d’investigació intel·lectual –no solament d’investigació filosòfica, sinó també científica, política, estètica i ètica– atribuïa l’origen de la filosofia a un sentiment de meravella 55

natural en tots els homes. Els hàbits de fer-se preguntes, d’argumentar, reflexionar, investigar, criticar, deliberar, reconsiderar, corregir, començar de nou, és a dir, els hàbits de la investigació racional no eren, segons entenia ell les coses, característiques exclusives d’uns quants savis excepcionalment dotats d’una ment curiosa i penetrant, acadèmics lletraferits, “intel·lectuals” amb barba, o l’equivalent entre els grecs antics. Al contrari, les arrels d’on van 60

sorgir la discussió filosòfica, la investigació científica, la reflexió moral, la teoria política o la crítica estètica havien de trobar-se en la vida de tots els homes per igual. No obstant això, la frase d’ Aristòtil, que afirma que la filosofia és producte del sentiment de meravella, deixa una cosa per explicar. ¿Com podem distingir l’admiració filosòfica de la científica o bé de l’estètica, per exemple? Quan parlem del “sentiment de meravella” ¿quantes coses diferents 65

s’hi enclouen? L 'any 400 a.C., la paraula «filosofia» encara era un terme genèric i indefinit que s’aplicava a moltes coses que nosaltres anomenaríem física, ètica, psicologia, teologia i fins certs aspectes de la política; i no simplement lògica, teoria del coneixement, i altres àrees que encara en l’actualitat anomenem filosofia. ¿A què feia referència Aristòtil, doncs? Per “admiració “sentiment de meravella”, ¿volia entendre aquells sentiments de curiositat 70

exploradora i d’embadaliment que potser, a la llarga, porten l’home al camp de la física o de la fisiologia? ¿Hi incloïa també el sentiment de reverencia i misteri davant la mateixa existència del món, i de la nostra, que poden ser el punt de partida d’un sentiment religiós embrionari? ¿O, més aviat, parlava com a “filòsof” en el sentit més restringit del terme, tal com l’entenem en els nostre dies? Si és així, a la frase hi hem d’afegir alguna cosa. La 75

filosofia pot ser un producte del sentiment de meravella, però no pas més que altres coses; per consegüent, hem d’estar disposats a preguntar-nos per les connexions –i diferencies– que hi ha entre l’admiració embadalida, inquisitiva i exploradora que dóna origen a la ciència

11

ALGUNA PREGUNTA?

natural, l’admiració gratificadora i creativa que s’expressa mitjançant les arts, l’admiració mística, agraïda i global que dóna fonament als sentiments religiosos i el sentiment de 80

meravella perplexa, reflexiva i autocrítica que encara avui dia és la força impulsora de la filosofia.

Malgrat tot, pel que fa a la filosofia, com també a la ciència i la política, alguna cosa hi ha, en el que deia Aristòtil, que encara es pot considerar fonamentalment cert. Si ens apropem a la filosofia com cal, veurem que no és estranya, recòndita, elitista, llibresca i 85

hostil. De mal grat o de bon grat, tots hem nascut filòsofs, igual com hem nascut crítics, morals, pensadors polítics i fins i tot científics. És veritat que hem de veure moltes pel·lícules abans no arribem a saber parlar amb fonament de l’estètica del cine, i que potser cal que ens trobem en una situació política excepcional (com la guerra del Vietnam, o l’escàndol del Watergate, 4 o qualsevol altra de semblant) perquè sorgeixi de dins nostre l’autèntic 90

pensador polític. Però, si mirem enrera cap a la nostra joventut, a l’època en què ens fèiem aquelles primeres preguntes tan encertades, gairebé tots redescobriríem moments de la nostra experiència novella –com el de les meves vacances a la casa de camp– que representen les primeres emocions viscudes amb autentica perplexitat filosòfica. (...)

Pocs anys després –jo en devia tenir uns tretze o catorze vaig iniciar novament una 95

dieta intensiva de lectura de llibres, amb títols com L 'univers inquiet. Qui m’hagués vist llegir aquells llibres podia haver-se pensat que jo era un «físic en potencia»; en canvi, tot i que es tractava d’un moment en què tot era possible, les coses no van anar per aquest camí. I amb raó, tal com ara ho veig retrospectivament, perquè els motius d’aquelles empanades de física i cosmologia popular eren menys científics que filosòfics.5 Si hagués tingut el do de 100

4 Escàndol polític dels EE UU pel que dimití el president del govern, Nixon.

5 A tall d’exemple pot resultar clarivident la reflexió semblant que sobre aquesta diferència d’enfocament i

d’orientacions existents entre una actitud filosòfica i una científica d’un important filòsof espanyol:

"Lo primero que ocurriría decir fuera definir la filosofía como conocimiento del Universo. Pero esta

definición, sin ser errónea, puede dejarnos escapar precisamente todo lo que hay de específico, el peculiar

dramatismo y el tono de heroicidad intelectual en que la filosofía y sólo la filosofía vive. [...] El filósofo no

se coloca ante su objeto –el Universo– como el físico ante el suyo, que es la materia. [...] El físico comienza

por definir el perfil de ésta y sólo después comienza su labor e intenta conocer su estructura íntima. Lo

mismo el matemático define el número y la extensión, es decir, que todas las ciencias particulares empiezan

por acotar un trozo del Universo, por limitar su problema, que al ser limitado deja en parte de ser problema.

[...] Pero el Universo, en cuya pesquisa parte audaz el filósofo como un argonauta, no se sabe lo que es.

Universo es el vocablo enorme y monolítico que como una vasta y vaga gesticulación oculta más bien que

enuncia este concepto riguroso: todo cuanto hay. [...] El filósofo, pues, a diferencia de todo otro científico, se

embarca para lo desconocido como tal."

12


l’autentica curiositat investigadora que hagués fet de mi un astrònom o un físic atòmic, aquesta capacitat ja s’hauria manifestat aleshores en forma de tendència a l’estudi del detall empíric i les elaboracions matemàtiques o les subtilitats teòriques, facultats de que no he gaudit ni tan sols en aquella època. En comptes d’això, les preguntes que sorgien en la meva ment i s’apoderaven del meu poder inquisitiu eren més aviat d’aquesta mena: 105

...¿Que passaria si els peixos fessin ciència? Pel fet de viure en l’aigua i no en l’aire, d’experimentar la lleugeresa i no pas la gravetat ––perquè es troben sempre en l’obligació de nedar contra la resistència d’un fluid, en lloc de sentir-se lliures per a moure’s–, ¿no tindrien una visió del món natural totalment diferent de la nostra? ¿O és que potser hi ha una manera comuna de procedir i d’investigar –una mateixa manera compartida d’analitzar el mate ix 110

conjunt accessible de dades que ens duria tots, ells i nosaltres, a unes idees i teories fonamentalment idèntiques?

Amb l’ esperit amb què em feia aquestes preguntes, era evident que no es tractava

realment d’una qüestió sobre peixos; no era de cap manera una qüestió “ictiològica”.6

Suposem que el centre del meu interès hagués estat de fet indagar la capacitat intel·lectual 115

dels peixos, mirats simplement com a peixos; aleshores la meva vida d’adult hauria estat segurament una altra i, en aquest cas, podria haver acabat adherint-me, potser, a un d’aquells grups que investiguen el poder mental dels dofins. Però el cas és que els meus interessos reals eren del tot diferents. En preguntar-me ¿que passaria si els peixos fessin ciència?, la meva perplexitat abraçava els dofins, els ximpanzés i fins els extraterrestres, és a 120

dir, qualsevol grup possible d’investigadors capaços en la meva imaginació d’estudiar la naturalesa des d’un punt de vista diferent del de l’home. Si val introduir una paraula estranya, però útil, el nucli cap a on apuntava la meva pregunta era una qüestió “epistemològica”; el meu interès fonamental era comprendre millor de quina manera es construeix de fet el nostre “coneixement” científic de la realitat: com l’aconseguim, que ens permet d’afirmar, de quina 125

llibertat de decisió disposem, nosaltres o qualsevol altre investigador possible, a l’hora de construir-nos una imatge del món natural.

El fet de començar, com a científics humans que som, en una situació específicament humana i treballar a partir d’aquesta situació, ¿deixa veritablement traces permanents en la ciència que construïm? ¿O, més aviat, tota imatge de la naturalesa, “correcta” i “vàlida”, ha 130

de posseir una neutralitat absoluta i anònima que pot ser reconeguda tant si la fa un extraterrestre, com si s’origina en un ximpanzé o en un dofí?

ORTEGA Y GASSET; JOSÉ: ¿Qué es filosofia?

6 22 Ictiologia: Branca de la zoologia que estudia els peixos.

13

ALGUNA PREGUNTA?

De manera que no és accidental que jo hagi orientat la meva inicial curiositat cap a la teoria del coneixement (epistemologia) i no pas cap a l’estudi de la conducta animal i, en particular, que m’hagin preocupat un grapat de qüestions sobre la naturalesa i la justificació 135

de les idees i les teories científiques. Si aquest fet sembla estrany –si sembla estrany que una pregunta sobre peixos es transformi en una pregunta sobre coneixement–, recordem-ho com una cosa singular entre tantes que hem de tenir present a mesura que ens endinsem en l’estudi de la filosofia. En filosofia, igual com en psicologia profunda, la forma que adopten les preguntes, els problemes i les imatges pot ser equívoca. Moltes vegades haurem d’ignorar el 140

contingut manifest aparent de les qüestions i dels problemes per poder arribar al fons. Bé! La meua pregunta filosòfica més matinera que jo recordo, la del color de les cortines, no feia res més que disfressar preguntes més profundes sobre la percepció visual i la seva relació amb el llenguatge.

E. Stephen TOULMIN: “Del sentiment de Meravella”

ACTIVITATS

1. Llegeix el text des de la línia 1 fins la 51 i indica al teu quadern perquè penses que l'autor abans de parlar de la filosofia comença parlant de quan era xiquet. Explica també què creus que representa la figura de sa mare i per què la nomena.

2. Segons vages llegint al text anota al teu quadern en una columna tots aquells adjectius i qualificacions que l’autor del text atribueix a la filosofia i en una altra columna allò que no li atribueix. (Deixa l’exercici sense tancar perquè aquesta activitat l’anirem continuant conforme anem llegint més text).

3. Realitza un esquema de les idees principals del fragment llegit (1-51)..

4. COMENTARI DE TEXT: a continuació, i partint de l’esquema proposat, realitza un comentari de text explicant en virtut de quin argument l’autor afirma al final del fragment que la seua “perplexitat inicial no solament no quedava resolta, sinó que es mostrava irresoluble.” Recorda que no has de repetir ni parafrasejar el text, sinó explicar quins passos lògics i argumentals s’hi donen; es tracta en definitiva d’explicar-lo a algú que no ho entenga.

5. Cal ara llegir des de la línia 52 fins la 81. Explica de quin personantge parla en eixe fragment i mira i explica les diferents formes en que es refereix a ell.

14


6. Explica què opina Toulmin de la relació entre filosofia i sentiment de meravella que estableix Aristòtil.

7. Busca la paraula "epistemologia" i anota la seua definició.

8. Ara cal llegir de la línia 82 fins a la 131. Explica perquè l’autor considera que les seues inquietuds no eren científiques i relaciona-ho amb el fragment d’Ortega y Gasset reproduït a la nota a peu de pàgina.

9. Per últim llegeix el darrer fragment de text (línies 132-143) i explica perquè consideres que en les últimes línies afirma que “en filosofia, igual com en psicologia profunda, la forma que adopten les preguntes, els problemes i les imatges pot ser equívoca”.

4. SÒCRATES EL “TÀVEC”

Material:

text de l’Apologia de Sòcrates (29b-20c) de Plató

Si hi ha un filòsof que en algun moment ha encarnat aquella actitud que hem explicat als

apartats anteriors, aqueix és Sòcrates. Ell marca l’inici de l’època d’or de la filosofia grega. Tots els

filòsofs anteriors, que no són pocs, són coneguts com als “presocràtics”. Aquest filòsofs marca un

abans i un després de la filosofia. El Sòcrates històric és un personatge apassionat que va viure per a

la filosofia i que fins i tot va morir per la filosofia. Ell no va fer filosofia, més bé va viure la filosofia, i ho

va fer fins la mort. Aquest filòsof concebia la filosofia no com un conjunt de teories o coneixements,

sinó com una activitat, com una activitat inquisidora, interrogadora incessant i insolent. De fet ell no

escriví cap llibre perquè pensava que la filosofia havia de ser un exercici de diàleg en el qual sempre

el pensament, la raó –“logos” en grec– no es deturés mai. Escriure els pensaments era per ell

paralitzar-los. Per això, en lloc d’escriure complexes reflexions el que va fer va ser anar per les places

i carrers de la seua estimada Atenes, emprenyant i preguntant a la gent. Aviat es rodejà d’amics i

deixebles que s’interessaven pel que deia. Però el nostre autor no es dedicava a donar sermons i

consells a la gent, sinó que principalment es dedicava a fer-los preguntes, a posar en qüestió les

“segures seguretats” que ells acceptaven. O dit d’una manera menys fina, es dedicava a posar el dit

en l’ull, es dedicava a punxar-los, a molestar-los posant en qüestió tot allò que ells no es

15

ALGUNA PREGUNTA?

qüestionaven. D’ací que aviat fos conegut com “el tàvec d’Atenes”, la mosca punyetera, per no dir

altra cosa, que a tots empipa i que a ningú satisfà.

Sòcrates acabà convertint-se, en l’Atenes del segle V abans de Crist, en la consciència

crítica, en el “rau rau” dels poderosos que deia el que ningú volia sentir. I per això acabà essent

jutjat als setanta anys davant un tribunal o consell composat pe cinc-cents conciutadans. En aquest

judici aquest filòsof exposa clarament la seua concepció de la saviesa i de la filosofia. És important

que coneguem aquest personatge perquè la seua concepció de la filosofia ha perdurat durant més

de dos mil anys. Plató fou el seu deixeble més important; i ell sí que ens deixà escrits nombrosos

testimonis de la filosofia socràtica. Un dels seus textos més importants és l’“Apologia de Sòcrates”,

que és precisament el text en el qual Plató relata els tres discursos que Sòcrates va realitzar en

defensa seua davant el Consell dels Cinc-cents. D’ell anem a extreu uns quants fragments que

anem a analitzar en profunditat per veure la concepció socràtica de la filosofia, així com la dels

seus contrincants intel·lectuals –els sofistes– dels qual parlarem més endavant.

En aquesta obra de Plató hi ha un moment en el qual Sòcrates, que per a Plató era l’home

més honest del món, indica quina seria la seua contestació si el tribunal l’absolgués a canvi de no

dedicar-se ja a la filosofia. Cal tenir present que estava essent jutjat perquè alguns –com Ànitos ací

citat– consideraven que la seua manera de fer filosofia –molesta com el tàvec– era perjudicial i

una mala influència per als joves.

"Però el que sé, és que fer el mal i desobeir al millor, siga déu o bé home, és dolent i vergonyós. Davant, doncs, el perill dels mals que sé que són mals, jo no temeré ni defugiré mai aquelles coses que no sé si justament s’escauen a ésser bens. De manera que si ara vosaltres m’absolguéssiu sense creure Ànitos que diu que, o bé no se m’havia de dur ací o bé, un cop comparegut, és absolutament impossible que no em condemneu, dient-vos que si 5

jo me’n sortia els vostres fills s’ocuparien de les coses que Sòcrates ensenya i així es perdrien totalment, i si a mi després d’això em diguéssiu: «Sòcrates, nosaltres no volem creure Ànitos, sinó que t’absolem, però amb la condició que no passaràs el temps en aquesta mena de proves ni cercaràs la veritat; i si ets agafat fent alguna d’aquestes coses, moriràs», si vosaltres, com dic, em poséssiu aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us tinc respecte i 10

us estimo, però vull creure més aviat el déu que vosaltres, i mentre respiraré i mentre em serà possible estigueu segurs que no deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions i d’ensenyar-vos i de parlar a aquell que m’escauré a trobar d’entre vosaltres, dient-li, com tinc per costum: «Oh tu, bon amic, que ets atenès, ciutadà de la ciutat més gran i més anomenada per la saviesa i per la força, ¿no t’avergonyeixes d’ocupar-te de la fortuna per 15

16


veure com se’t farà el més grossa possible, i de la glòria i de l’honor, i en canvi, del seny i de la veritat i de l’ànima, de veure com esdevindran millors, no te n’ocupes ni hi penses?» I si algun de vosaltres m’ho nega i diu que se n’ocupa, no el deixaré pas anar de seguida i me n’aniré, sinó que li faré preguntes i l’examinaré i l’investigaré, i si em sembla que no està en possessió de la virtut, però diu que la posseeix, li faré retrets que atribueixi tan poc valor a 20

les coses que en tenen molt i s’estimi tant les coses que en tenen poc. Així ho faré amb joves i amb vells, amb aquell que trobaré, estranger o de la ciutat, més, però, amb els de la ciutat, perquè em sou més pròxims per la sang. Car sapigueu bé que m’ho mana el déu; i jo pense que no hi ha per a la Ciutat cap bé més gran que aquest servei meu al déu. Car jo no faig res més que anar d’una banda a l’altra persuadint-vos, joves o vells, de no ocupar- vos ni del cos 25

ni dels diners abans ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible, dient-vos que la virtut no ve de les riqueses, sinó que les riqueses i tots els altres béns dels homes en l’ordre particular i en la vida pública vénen de la virtut. Si dient això, doncs, corromp la joventut, la meua activitat deu ésser perjudicial; però si algú afirma que dic altres coses que aquestes, no diu res de bo. En fi, jo diria, atenesos, cregueu Ànitos o no el 30

cregueu, m’absolgueu o no m’absolgueu, jo no puc obrar altrament per moltes vegades que em condemneu a mort".

PLATÓ: “Apologia de Sòcrates”

ACTIVITATS

1 Busca informació biogràfica sobre Sòcrates i sobre els principals trets de la seua

concepció de la filosofia.

2 Busca què significa el terme “apologia”.

3 En quina situació es troba Sòcrtes? Explica quin és el motiu del seu discurs i a qui va adreçat.

4 Tenint en compte el que has contesta a la pregunta anterior realitza un esquema argumental del text, explicant els passos lògics que s’hi donen.

17

ALGUNA PREGUNTA?

5 COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les dues preguntes anteriors sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor.

5. LA FILOSOFIA COM ÀCID CORROSIU

Material:

text de Nietzsche y la filosofía de Gilles Deleuze

Tot aquell que es fa una pregunta és, en certa manera, filòsof o filòsofa, tal com ja

apuntava el text anterior. És sobretot l’actitud de preguntar, més que la de trobar les respostes,

aquella que és característica de la filosofia. I en especial, segons Deleuze, és l’actitud de

“dexmistificar” aquelles estupideses que habiten el nostre pensament, aquelles coses que

pensàvem que estaven clares però que hem de qüestionar de manera fins i tot “agressiva”. Sembla

que fa a l’inrevés del que esperaríem.

Cuando alguien me pregunta para qué sirve la filosofía, la respuesta debe ser agresiva ya que la pregunta se tiene por irónica y mordaz. La filosofía no sirve ni al Estado ni a la Iglesia, que tienen otras preocupaciones. No sirve a ningún poder establecido. La filosofía sirve para “entristecer”. Una filosofía que no entristece o no contraría a nadie no es una filosofía. Sirve para detestar la estupidez, hace de la estupidez una cosa vergonzosa. Sólo 5

tiene este uso: denunciar la bajeza del pensamiento bajo todas sus formas, las que las fuerzas reactivas no podrían prevalecer. Denunciar en la mixtificación7 esta mezcla de bajeza y estupidez que forma también la asombrosa complicidad de las víctimas y de los autores. En fin, hacer del pensamiento algo agresivo, activo y afirmativo. Hacer hombres libres, es decir, hombres que no confundan los fines de la cultura con el provecho del Estado, la moral o la 10

religión. Combatir el resentimiento, la mala conciencia, que ocupan el lugar del pensamiento. Vencer lo negativo y sus falsos prestigios. ¿Quién, a excepción de la filosofía, se interesa por todo esto? La filosofía como crítica nos dice lo más positivo de si misma: empresa de desmixtificación. Y, a este respecto, que nadie se atreva a proclamar el fracaso de la filosofía. Por muy grandes que sean la estupidez y la bajeza, serían aun mayores si no subsistieran un 15

7 En aquest text es juga amb el mots “mistificar” i “mixtificar” que són sinònims. Normalment al castellà s’utilitza el mot

“mistificar” que significa enganyar, deformar , falsejar. El Diccionario de la Real Academia Española admet també la forma “mixtificar” amb x, per l’influx i la relació amb la paraula castellana “mixto” (barrejat, compost de parts diferents). En aquest text es vol destacar aqueixa relació entre falsejar i barrejar.

18


poco de filosofía que, en cada época, les impide ir todo lo lejos que querrían, que respectivamente les prohibe, aunque sólo sea por el que dirán, ser todo lo estúpida y lo bajo que cada una por su cuenta desearía. No les son permitidos ciertos excesos, pero ¿quién, excepto la filosofía, se los prohibe? ¿Quién les obliga a enmascararse, a adoptar aires nobles e inteligentes, aires de pensador? 20

Ciertamente existe una mixtificación específicamente filosófica; la imagen dogmática del pensamiento y la caricatura de la crítica lo demuestran. Pero la mixtificación de la filosofía empieza a partir del momento en que ésta renuncia a su papel desmixtificador, y tiene en cuenta los poderes establecidos: cuando renuncia a detestar la estupidez, a denunciar la bajeza. Es cierto, dice Nietzsche, que actualmente los filósofos se han convertidos en 25

“cometas”. Pero desde Lucrecio hasta los filósofos del s. XVIII debemos observar estos cometas, seguirlos todo lo posible, hallar su camino fantástico. Los filósofos-cometas supieron hacer del pluralismo un arte de pensar; un arte crítico.

Gilles DELEUZE DE VENTÓS: “Nietzsche y la filosofía”

ACTIVITATS

1 Busca informació biogràfica sobre Deleuze i sobre els principals trets de la seua

concepció de la filosofia.

2. Realitza una anàlisi dels camps semàntics del text al voltant del que és la filosofia i del que no és o al que s'oposa. Elabora dues columnes per fer-ho. A continuació realitza un petit comentari indicant per què l'autor diu que la filosofia serveix per a "entristir", així com quines són les funcions i característiques que li atribueix.

3. Quines són, segons l'autor del text, les relacions de la filosofia amb el "poder"? Quins son els motius de que aquestes relacions siguen així?

4. Que creieu que vol dir l'autor amb el concepte "mixtificar/dexmitificar". Quina és la relació que manté la filosofia amb ell?

5.1. DE L’“EIRONEIA” A LA MAIÈUTICA SOCRÀTICA

19

ALGUNA PREGUNTA?

Material:

text del Menó (79d-80b) de Plató

text del Teetet (148e149, 150b-151c) de Plató

Ara bé, no et penses que el que explica Rubert de Ventós és tampoc quelcom

absolutament nou. Ja el filòsof clàssic que centra la nostra atenció en aquesta Unitat Didàctica,

Sòcrates, va entendre que la millor –per ell l’única– manera de fer filosofia era a partir de les

preguntes. Al text anterior de Sòcrates ja parlava d’això. El “tàvec” deia que agafava a la seua

víctima i no el deixava de fer-li preguntes fins que aquest ja no estigués segur de res. Això

és el que es coneix com l’“ironia socràtica”. El terme ironia en català ve del terme grec

“eironeia” que etimològicament significa qüestionar. El “tàvec” ho era per empipar a la gent

qüestionant-li les seus certeses. La gent s’acostava a ell per trobar seguretats i certeses –recordeu

que acabem de parlar de la certesa en el text anterior– i trobava més bé tot el

contrari “eironeia”. Això mateix és del que es queixarà ara Menó.

SÒCRATES.—No penses, doncs, excel·lent amic, que mentre encara indagues què és la virtut tota sencera pugues, emprant unes porcions d’ella en la teua resposta, fer entendre a ningú què és, ni tampoc qualsevol altra cosa que provares d’explicar igualment. Persuadeix-te que cal replantejar la mateixa qüestió inicial: ¿Què entens per virtut quan dius el que dius? ¿O et e sembla que les meues paraules no tenen sentit? 5

MENÓ.—A mi, em sembla que tens raó.

SÒCRATES.—Torna, doncs, a respondre des del principi, ¿Què és la virtut, segons tu i segons el teu amic?

MENÓ.—Sòcrates, ja havia sentit dir, abans de trobar-te, que sempre estàs dubtant i fas que els altres dubten. En aquest mateix moment em sent com fascinat per les teues drogues i 10

els teus encanteris, de tal manera que tinc el cap ple de dubtes. Si m’és permesa una

broma, gosaria dir que t’assembles moltíssim per la forma i tot el restant a la tremolosa.8

També ella atordeix el qui se li acosta i la toca. Idèntic efecte em sembla que has produït tu en mi. Em trobe de veritat enterbolit d’ànima i de boca, i no sé què respondre’t. I tanmateix he pronunciat infinites vegades discursos sobre la virtut, davant d’auditoris nombrosos, i 15

amb gran encert, pel que creia. Ara, en canvi, no sé ni poc ni molt dir el que és. Pense que

8 23 La tremolosa o “vaca comuna” és un peix de l’ordre dels Torpediniformes (emparentats amb les rajades) que

tenen la propietat de produir descàrregues elèctriques per a la seva defensa, atordint a l’enemic. D’ací l’al·lusió que realitza Menó sobre qui s’acosta a Sòcrates en busca de coneixement.

20


fas bé de no voler-te’n anar mai d’ací, ni per mar ni per terra; perquè si, foraster en una altra ciutat, et dedicaves al mateix, aviat t’empresonarien per bruixot.

PLATÓ: “Menó”

ACTIVITATS

1 Realitza un esquema argumental del text, explicant els passos lògics que s’hi donen.

2 Explica a què creus que fa referència Menó en les línies 10 i 11 amb els termes “drogues” i “encanteris”.

3 Relaciona aquest text amb el perquè a Sòcrates se’l coneix amb el malnom de “el tàvec”. Per contestar utilitza tota la informació que has obtingut de Sòcrates.

4 COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor.

Però nos sols el jove Menó experimenta aquestes punxades, aquestes descàrregues

elèctriques que per als contemporanis de Sòcrates significava el seu pensament. El “tàvec” o com

ara mateix el caracteritzava Menó, la “tremolosa” no sols atordia al seu deixeble que ja no sabia

què sabia, sinó que, una vegada noquejat, una vegada li ho havia posat tot en qüestió –eironeia-,

venia el segon objectiu del diàleg socràtic. I és que si Sòcrates entenia que la filosofia crítica que

ell practica no podia plasmar-se en un text escrit era perquè es perdia aquesta vivacitat productiva

que el diàleg genera –ell deia que era com escriure en l’aigua–. Sòcrates no era simplement un

emprenyador, un “plasta” que es dedicava a molestar –“punxar”– a la gent, sinó que el que

pretenia era punxar-los per tal que “bellugaren el cul” o millor dit, el cap. També un aleshores

encara jove Teetet –matemàtic grec famós– es queixava dels “dolors” que produïa una conversa

amb Sòcrates, de la insatisfacció que generaven les seues “iròniques” preguntes. A continuació

pots i deus llegir aquest diàleg on es veu reflectit el que en filosofia anomenem la dimensió

“maièutica” del diàleg socràtic, i que posteriorment assumirà Plató en els seus diàlegs escrits.

TEETET. –Amb tot, has de saber bé, Sòcrates, que moltes vegades he emprés la tasca d’esbrinar això, emmenat per les preguntes que havia sentit que tu plantejaves. Això no obstant, no vaig poder satisfer-me ni amb el que jo deia ni amb allò que sentia dir als

21

ALGUNA PREGUNTA?

altres, segons les teues recomanacions, per bé que tampoc no vaig poder alliberar-me de preocupar-me’n. 5

SÒCRATES. –És que experimentes dolors d’infantament, estimat Teetet, no pas de buidor, sinó de plenitud.

TEETET. –No ho sé, Sòcrates. Només dic el que em passa.

SÒCRATES. –Però, ¿és que no has sentit dir, jove ridícul, que sóc fill d’una de les llevadores més nobles i més serioses: Fenaretes? 10

TEETET. -Sí, jo ho he sentit.

SÒCRATES. –Però ¿has sentit també que jo exercisc el mateix art?

TEETET. –No, això no ho he sentit pas.

SÒCRATES. –Ho has de saber bé, doncs, per bé que no has de fer-me conéixer als altres, car ignoren, company, que tinc aquest art. Aquells que no ho saben, al contrari, diuen de mi 15

que sóc l’home més extravagant i que cree dificultats als altres homes. Has sentit dir també això?

TEETET. –Sí, ho he sentit...

SÒCRATES. –Al meu art de la maièutica corresponen totes les coses que corresponen a les llevadores amb l’única diferència que es tracta de fer infantar als homes, no pas a les dones 20

com també a vigilar com pareixen les seues ànimes, no pas els cossos. La cosa més gran del nostre art, tanmateix, consisteix a verificar en la mesura més gran possible si allò que pareix la reflexió del jove és pura aparença i mentida o bé si és quelcom de fecund i veritable. D’altra banda, em passa també igual que a les llevadores: no sóc pas fecund en saviesa, i aquella cosa per la qual ja em blasmen molts, que planteje preguntes als altres, 25

però que no em manifeste mai sobre cap cosa perquè no tinc gens saviesa, és una cosa per la qual em blasmen amb veritat. Heus ací la causa d’això: fer infantar és una tasca que m’imposa el déu, mentre que m’ha llevat el poder d’engendrar. Per consegüent, jo mateix no sóc savi absolutament en res, ni per mi mateix no he descobert res, ni hi ha res que haja estat engendrat per la meua ànima. Ara bé, aquells qui tracten amb mi semblen 30

primerament, alguns fins i tot completament, ignorants, però a mesura que avança el tracte i que el déu els assisteix tots progressen d’una manera meravellosa, tant des del seu punt de vista como des del punt de vista dels altres. Alhora, és un fet innegable que no han aprés res de mi, sinó que per si mateixos descobreixen i pareixen tantes coses belles. Nogensmenys la causa del fet de parir és el déu i jo. És una cosa molt clara: molts ha han 35

ignorat això, ah cregut que ells mateixos eren la causa i m’han menyspreat. S’han persuadit ells mateixos o bé s’han deixat persuadir per altres de marxar de mi abans d’hora, abans del que devien. Van marxar de mi, van deixar avortar els fruits per una companyia

22


dolenta i van donar una mala alimentació a allò que havien infantat per mi... Allò que experimenten doncs, aquells qui tracten amb mi és semblant al que experimenten les que 40

pareixen. Senten dolor, en efecte, i són omplerts de dificultats insolubles que els turmente nit i dia, més que aquestes dones que pareixen. Tanmateix, el meu art pot suscitar i apaivagar aquests dolor... T’explique totes aquestes coses perquè supose, tal com ja t’ho deus imaginar, que tu pateixes els dolors d’una concepció interior. Lliura’t doncs, a mi com a fill d’una llevadora que sóc i essent jo mateix llevador, i esforça’t a respondre de la 45

manera millor que puguis a allò que se’t pregunta.

PLATÓ: “Teetet ”

ACTIVITATS

1 Busca al diccionari la paraula “maièutica” i anota-la a l’apartat vocabulari.

Tingues present el seu significat per entendre i analitzar el text, però tingués també present el que has de fer a la darrera pregunta no és únicament repetir aquesta definició sinó explicar el concepte del text.

2 Realitza un esquema argumental del text, explicant els passos lògics que s’hi donen.

3 COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva desenvolupada per l’autor.

4 COMENTARI DE TEXT: defineix el terme “maièutica” partint de la informació oferta pel text.

6. EPÍLEG MUSICAL

Material:

lletra de la cançó Escaramujo de Silvio Rodríguez en “Rodríguez”, 1994

Però el que fa a la filosofia peculiar, alguns dirien problemàtica, no és sols el que Rubert de

Ventós ens explicava al seu text, sinó també, diguem-ne així, la seua “rendibilitat preguntera” , el

seu grau d’aprofitabilitat “inquisidora”. En definitiva l’actitud filosòfica, aqueixa actitud que, més

23

ALGUNA PREGUNTA?

que respostes, genera preguntes, que, més que certesa, genera inquietud i incertesa, que, més

que ajudar-nos a veure clar, ens obliga a qüestionar allò que pensàvem que era clar i diàfan, no

sols la podem trobar reflectida als textos filosòfics. Es pot veure també en altre tipus de textos ben

diferents com la poesia i la música. Un cantautor cubà –de la Nueva Trova Cubana– que sovint

recull a les seues lletres qüestions filosòfiques, sembla també tenir aquesta experiència. Ens

referim a Silvio Rodríguez i la seua cançó ESCARAMUJO. En castellà, segons queda recollit al

Diccionario de la Real Academia Española aquesta paraula, d’origen etimològic incert, designa

tant com un tipus de roser silvestre –el roser caní o gavarrera en la nostra llengua– i el seu fruït,

com un percebe o mol·lusc. L’autor juga doncs amb aquesta dualitat per fer-nos reflexionar.

¿Por qué la tierra es mi casa? ¿Por qué la noche es oscura?

¿Por qué la luna es blancura que engorda como adelgaza?

¿Por qué una estrella enlaza con otra, como un dibujo? Y ¿por qué el

escaramujo es de la rosa y el mar? Yo vivo de preguntar:

saber no puede ser lujo.

El agua hirviente en puchero suelta un ánima que sube

a disolverse en la nube que luego será aguacero. Niño soy tan preguntero tan comilón del acervo, que marchito si le

pierdo una contesta a mi pecho. Si saber no es un derecho

seguro será un izquierdo.

Yo vine para preguntar flor y reflujo. Soy de la rosa y de la mar como el

escaramujo. Soy aria, endecha, tonada, soy Mahoma,

soy Laó-Tsé, soy Jesucristo y Yahvéh, soy la serpiente emplumada,

soy la pupila asombrada que descubre como apunta, soy todo lo que se junta

para vivir y soñar: soy el destino del mar:

soy un niño que pregunta.

Yo vine para preguntar flor y reflujo. Soy de la rosa y de la mar

como el escaramujo.

ACTIVITATS

1. Còpia al teu quadern la lletra de la cançó en una columna. A la dreta de cada estrofa o expressió indica quina idea està indicant-nos l’autor, què ens esta dient. No oblides buscar al diccionari o a la enciclopèdia aquelles paraules o noms –que hi ha–, que no sàpigues el seu significat o no sàpigues a què fan referència.

24


2. Realitza un comentari de la cançó reflexionant i explicant perquè l’autor afirma que “soy el niño que pregunta” . Relaciona el que en ella es diu amb tot el que fins ara hem vist sobre la filosofia, el seu origen, el seu resultat… (Mínim una cara de full; cal que al teu comentari cites paraules o expressions tant de la cançó com del textos que has treballat).

alguna pregunta? - ies bernat guinovart · 1 anota al teu quadern totes les frases fetes o...

Documents