Aquest estudi fonna part dels resultats del projecte d'investigació FFI2009-07086, fi­nançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación.

Amb el suport de

Universitat de Ics Illes Balears

~ Consell de mr Mallorca

• Departament de Cultura i Patrimoni

Govern de les Illes Balears Conselleria d'Eduçadó i Cultura

Direcció General de Po/rdea UngiiístiCil

~ ---_._._-_._._ ... _ .. _ ... _._ .. _._-_._-]

AQue .. sta p .. ubi ica. ció .no pot. ser rCP

fOdu1d .. a, lli .. tO!a.lmen. t ni p ... arCia. Ime .. ut, ni enrc. g¡s.trad .. a. en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, s:nse ~ peflUís previ d~edit:lfia!_. _______________ . __ .

© DcIs textos: els autors, 2010 © D'aquesta edició; Universitat de València, 20 I O

Coordinació editorial: Maitc Simon Correcció, fotocomposició i rnaquefació: Communico c.H. Coberta:

lI'lustració: «Hand madc», de Sara Oibcrf (Neon de Suro, 1979) Disseny: Celso Hcrmíndcz de la Figuera

ISBN: 978-84-370-7838-0 Dipòsit legal: V-3468-2010

Impressió: Ouada Impressors, SL

JO AL NOSALTRES: TESTIMONIS DEL FEMINISME DURANT LA TRANSICIÓ

INTRODUCCIÓ

M Àngels Francés Díez Universitat d'Alacant

L'objectiu d'aquest article és fer una aproximació al moviment feminista dels <S;,'>"",,. setanta en el context català, en relació amb la seua incidència en la reorganització

l'espai públic i mediàtic que es va efectuar a l'Estat espanyol durant la Transició. 'aquest sentit, l'estudi se centrarà en el paper de les veus pioneres que trenquen

'<{<""l1"U~' imposat i duen a terme estratègies per fer-se visibles i reivindicar un paper ,,<acrlU i autònom en el panorama polític i sociocultural del moment, que es materialitza

1975 però procedeix de moviments subversius i sovint clandestins encetats a finals la dècada dels seixanta. Així, farem referència als diversos grups que esdevenen la

;/',;!;'lleTIleS1 d'un futur moviment feminista organitzat; a les relacions tempestuoses entre feminisme radical i el de doble militància; al compromís d'activistes com Lidia

<. \C_\_L. Teresa Pàmies, M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, i les diferències de !<'C'TIerRne"th'a entre elles; a les publicacions i les jornades en què lluiten per donar imat-

i veu al moviment d'emancipació de la dona, etc. D'aquest panorama, prestarem < ...• ~." atenció especial a les Jornades Catalanes de la Dona (1976), on conflueixen veus

irricü,ti\les i s'apunta a noves fmIDes d'entendre el feminisme que culminaran en l':escissió definitiva del moviment tres anys després, en les Jornadas de la Mujer de Granada.

M. ÀNGELS FRANCÉS DÍEZ

2. TEMPTATIVES DEL FEMINISME INICIAL: FINS AL 1975

El feminisme de segona generació és la conseqüència de factors i conjulnl!Jre, històriques que, durant la dècada dels seixanta, trasbalsen la societat de 1 , Es!a! es¡>anyê i hi generen el canvi. La presa de consciència de moltes dones es produeix en anys, quan entren en contacte amb diversos àmbits en què es desenvolupa la lluita franquista: teltúlies espontànies i grups de conscienciació sobre la problemàtica de dones; associacions de veïns i mestresses de casa als barris de les grans ciutats; ciacions legals de dones amb característiques comunes -dones universitàries, . separades-; la resistència -formada pels partits polítics d'esquerres i altre'; m;so,cll.Cl'Oij que operen en la clandestinitat-; la universitat -en íntima relació amb aquests i context idoni per a la presa de consciència de la joventut del país-; els m,wim,'nt

sindicals -amb un alt grau de participació femenina-, etc. En el context de la lluita la democràcia, doncs, és on cal situar les primeres mostres d'UIllIlü\,inlerl! ferrtinistil qUI va prenent cos a mesura que avancen els anys j els esdeveniments.

2.1 Els primers grups: la presa de contacte i les publicacions

Generalment lligades a l'esquerra, les dones que formen aquestes aS1;oc;ia<;ionspri, merenques articulen el seu pensament teòric a través del llenguatge marxista;l les de MaTX i Engels (L'origen de la família ... ) són a l'ordre del dia en aquestos debats.'

A més dels clàssics marxistes, entre els grups comencen a circular traducciOll espanyoles i catalanes de les principals teòriques feministes europees i nord··anae¡·icilll<>S. militants de l'època3 recorden haver llegit, analitzat i discutit El segon sexe, de de Beauvoir (que circula en castellà des del 1962, i en català des del 1968); la Les Femmes; La mística de lafeminitat de Betly Friedan; les obres d'Evelyn ~UJller·O\ Luce lrigaray i Naomi Weisstein .. .' A la peninsula es publiquen, també, obres impoliarlt, que enfoquen el problema de la dona des de dos punts de vista oposats: l'un COlamlcta amb la tradició liberal i l'altre amb la marxista, socialista i comunista. El primer es1:ari.al

1. «Porquc la gcntc que éramos mas o menos de izquierdas, tcníamos un lcnguajc inicial man<is;ta ,,,rài!J explicar la realidad, que no se acababa de acomodar en absoluto con ellenguaje inmediato con au" m,"""AS contar lo otro. Y había que encontrar una especie de pase entre las tenninologías y era muy difícil muchisimo trabajo y discusión. Y esta, pues, nos llcvó bastanlc licmpo}) (Escaria, Alberdi i LÒ!poz-A"oUo'jI 1996: 55).

2. El llenguatge marxista circula, als anys setanta, glossat en el manual de l'acadèmica xilena Harnecker, Los conceptos elementales del materialismo histórico, publicat a Mèxic el 1969 i, a Espanya, anys després.

3. Vegcu cls testimonis recollits per Escaria, Alberdi i López-Acotto (1996: 59, 104, 109-110). 4. També es publica a l'època una selccció de lextos feministes nord-americans: llablan las wome"S\1

/ib, editada el 1972 per M. José Ragué Anas.

DEL JO AL NOSALTRES ...

r.esental per María Lafitte, comtessa de Campo Alange,' que publica el 1948 La guerra de los sexos i, el 1963, La mujer en España: cien años de su historia

01l'_17'U"'1,6 El seu punt de vista és el catolicisme progressista, i té com a portaveu la Cuadernos para el Düílogo, que el 1965 dedica a la dona un número extraor­L'editorial del mateix nom publica també, el 1967, l'estudi del SESM Habla la Resultadas de un sandea en la juventud actual, i aquest mateix any apareix La en España, redactat per un col-lectiu de feministes de Barcelona: Mireia Bofill,

Fabra, Anna Sallés, Elisa Vallés i Pilar Villarazo, Aquesta expectació pel tema ina:nif<osta també en l'encàrrec que fa Edicions 62 a Maria Aurèlia Capmany, figura ídavru¡tel-a de l'enfocament socialista, perquè faça un estudi similar al de Friedan,

publicarà el 1966 amb el títol de La dona a Catalunya, Les segueixen De pro­mujer (1970), Elfeminismo ibérico (1971) i Elfeminisme a Catalunya (1973)_

;tot:. mluesIa proliferació de textos feministes cal afegir l'activitat de l'advocada Lidia que el 1963 i el 1964 va publicar sengles obres sobre els drets civils i laborals

dona i, el 1969, Mujer y saciedad. Cinc anys després, Falcón continuarà la seua divulgativa amb Cartas a una idiota española i Es largo esperar callada. Des de

de la sociologia cal esmentar, també, les obres El trabaja de la mujer en Es-(1972), de M, Angeles Duran; Noviazgo y matrimonio en la burguesía española

de Ferrandiz y Verdú, i Sexo, mujer y natalidad en España (1975), de Amando ~~jVl1!;UeL Des de la psiquiatria, hem de citar Cualro ensayos sobre la mujer (1971), '.'oUl1U' Castilla del Pino, i algunes monografies més de la revista Cuadernas para el Jl.a'ta¡w, com «Sociología del trabajo de la mujer», de María Jiménez Bennejo; «Mujer ~cele:ra"iónhistórica», de Lilí A.lvarez; i «La condiciónjurídica y social de la mujer»,

Pilar de la Peña.7 La revista Triunfa també constitueix una rara excepció en el t¡m)ralma de la premsa de l'època: coneguda per la seua defensa d'una cultura oberta

publica el 1971 un número extraordinari sobre el matrimoni que va comportar tro"es:saJments l SanCIOTIs.

2.2 Associacions pioneres: relacions amb la resistència i el sindicalisme

A mesura que les mobilitzacions de l'oposició antifranquista augmenten durant J"a',caaa dels cinquanta i els seixanta, les dones comencen a incorporar-se a l'acti­

política. Algunes ingressen en els partits clandestins; d'altres desenvolupen un

5. María CampoAlange és també la fundadora, com després veurem, d'un dels primers grups feministes '[t'. l, d~~a~~:'dC~l:S, ,:s~cixanla, cI Seminario de Estudios Sociológicos sobre la Mujcr (SESM). :,;) per quatre membres del SESM, apareix el 1986 un volum titulat La mujer española: de

a la modernidad (1960-1980), que vol donar continui'tat a l'obra de Campo Alangc i fa un repàs G'¡,."livcrsos aspectes interessants de l'evolució de la situació de la dona dels anys seixanta ençà: l'educació,

de la natalitat, la família, etc. 7. Vegeu el sumari que ofereix Isabel Blas (l999: 343-345) sobre els monogràfics de Cuadernos para

ell)¡'¡¡""" dedicats als problemes de les doncs.

M. ÀNGELS FRANCÉS DÍEZ

paper de suport en la lluita. És el cas, per exemple, de les dones de pres, que venen simbol i testimoni de la repressió. Els grups pro-presos es dediquen a els detinguts polítics i les seues famílies; a recollir firmes i presentar peticions sensibilitzar l'opinió pública sobre el tracte inhumà que rebien. 8 A la campanya' l'amnistia s'afegeixen reivindicacions de tipus laboral i sindical: la mobilització dones asturianes en la vaga dels miners, el 1962, 1964, 1968 i 1969, n'és Ull" fI10S

important.9 Altres fonnes de lluita que van fer servir les dones durant aquesta foren l'ocupació de les esglésies (possible gràcies a la solidaritat de molts amb la causa obrera), l'enviament de documents o peticions escrites av:alade:"j nombroses firmes, etc.

Paral'lelament a l'aparició de Comissions Obreres, les tertúlies cland'estiine.s' militants i simpatitzants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) s'a,rgtmilti a Barcelona al voltant de l'Assemblea Democràtica de Dones de Sant Medir, a la s'afegiran grups d'altres punts de l'Estat fins que, el 1965, s',mifiquen sota el Movimiento Democnítico de Mujeres (MDM; a Catalunya, Moviment Democràtic Dones, MDD). Aquesta organització, clandestina, és una de les primeres entitats nines autònomes, amb reivindicacions polítiques pròpies, que es desmarcarà de ciacionisme femení gestionat per la Sección Femenina i l'Església. JO En els seus l'MDM estava fOlmat per dones procedents del PCE, del PSUC, del Partida So(;ialisl Obrera Español (PSOE), d'organitzacions cristianes i dones de diverses ide:olc'gie sense vinculació a cap partit. La seua activitat s'orienta en dues vessants: la la lluita per la democràcia i la llibertat, en la qual calia emmarcar la segona, 1 rament de la dona. Feminisme i política, doncs, són el doble objectiu de l'MDM amb la intenció d'arribar a un major nombre de dones i atraure-les a la causa, l'associació de les seues integrants dins dels col, lectius de mestresses de casa que del 1963 afavoria la Delegación Nacional de la Familia. Les propostes de,mo,cri,ti(!ue, de les militants procedents de l 'MDM, però, solament aconsegueixen escandalitzar algtma assemblea i alertar les dirigents, la majoria de la Sección Femenina, de la presència. 11 De tota manera, l'activitat de l'MDM en els barris va propiciar un inc:relnení

8. Amparo Moreno (1977: 29) explica que la necessitat d'unir esforços per millorar les relae,om::¡¡¡ entre els presos polítics i les seues families va fomentar l'aparició de grups de dones dedicats fm>anlCn-:", talment a accions de solidaritat. Alhora, algunes d'aquestes dones van començar a plantejar-sc la manera 'I d'incorporar el major nombre possible de doncs a la vida política, i a preocupar-se per les condicions vida de la dona.

9. Durant cl1962 i el 1964 es van produir manifestacions de doncs en diferents localitats de Ics conques mineres asturianes. Un col' lectiu de dos-cents intel'lectuals va adreçar un document al ministre d'lnfonnació i Turisme, Fraga Iribarne, protestant per la brutalitat de la repressió policial contra els miners en vaga i Ics esposes; així mateix, arreu del pais es van produir concentracions de dones en solidaritat amb Ics asturianes. Vegeu, per a més informació, Di Febo (1979: 155-156) i Lafuente (2003: 205).

10. LaAsociación Hspañola de Mujeres Universitarias (1953) i el Seminario de Estudios sobre la Mujer (1960) són anteriors a l'MDM; però se'n diferencien per tenir un caràcter de reflexió teòrica -es defineixen com a grup d'estudi- i una orientació liberal.

11 De fet, seixanta-tres integrants de l'Asociación dcAmas de Casa de España van ser expulsades per la policia quan, en una assemblea general, van plantejar maneres d'organització més justes (com l'abolició dels

DEL JO AL NOSALTRES ...

d'associacions de mestresses de casa, que van començar a independitzar-se de la Sección Femenina i es van concentrar a pressionar el govern amb les

.t; JVU.,""no planteja una forma de lluita específica reservada a les dones, sinó una a la resta de sectors democràtics del país que treballen per la democràcia

la dictadura. Giulia Adinolfi, sota el pseudònim de Lluïsa Vives, ho ,xplica el revista Nous Horitzons (òrgan d'expressió del PSUC): el projecte d'emanci­

la dona és inviable si es fa al marge de la revolució del proletariat. Considera tant, la mobilització estrictament feminista, que separe la lluita de la dona de

grups de la societa!.l2 Aquest plantejament dificulta laja de per si complicada moviment, que es troba amb dos obstacles principals (Larurnbe, 2004: 54-55):

el de qualsevol grup que s'oposara al Règim en la clandestinitat; segon, l'actitud Partit Comunista, que relegava a un segon plànol les reivindicacions -dels específics de les dones. CarmenAlcalde (1996: 160), periodista i militant del

'tec.orelales paraules de Santiago CarriUo, secretari general:

Sé perfectamente que tu lucha, tu auténtica motivación de la lueha, no es la nuestra. Te sientes vejada, humillada, porque en el partido te pareecni que no tenemos en cuenta a la.;; mujercs. PeTO nosotros creemos que sois muy valiosas. Tú, concre­tamente, y esta camarada, Lidia Falcón, tenéis las manos libres y nuestro apoyo para que iniciéis la lucha de las mujeres: ya sabes, el feminismo y esas cosas. Pero nosotros, los camaradas, tencmos un deber acuciante: terminar con Franco y redimir a la clase obrera. Nos volveremos a ver. Abora, mi consigna es que te ocupes de las mujeres.

No cal dir que la condescendència i l'aparent interès de la direcció del partit pel àllinislme no es traduïa, en la pràctica, en cap mesura de suport concreta. 13

Sara lribarren (1973: ll5), militant de l'MDM i del PCE, analitza les relacions el partit i les dones:

~~,~7~;';:;italiicisl.. Vista la impossibilitat de democratitzar aquesta entitat, en van crear una altra: la Asociación ",',,\mas de Casa Caste1ianas y Consumidoras. Vegeu Moreno (1977: 30-31).

12. Lidia Falcón (1992: 221), la més ferma defensora de l'autonomia de les organitzacions feministes dels partits pollties, considera que ¡'MDM mai no va apostar per una línia completament feminista,

>, .... , ... >ó"' cuIna Ò,. la ingerència del PCE, que hauria utilitzat l'MDM per fer proselitisme entre un potencial electorat La polèmica de la militància doble o única presidirà els debats del feminisme de segona generació

l'Estat espanyol. 13. La conversa té lloe a París, on Carrillo reuneix els dirigents del partit i una sèrie de periodistes

compromesos amb el comunisme, per fomentar la recuperació del prestigi del PC en els mitjans de comuni­cació. Alcalde, que havia treballat a l'estranger com a enllaç entre el partit clandestí a la península i el Comitè eentral, és convidada també a aquesta reunió. Després de la decepció davant l'actitud dels dirigents, la seua militància decau, però encara viatja al Congrés del Moviment de la Pau a Budapest. Anteriorment, Alcalde havia acudit a cites semblants, concretament a una al Caire, on havia estat acompanyada per altres intel·teetuals, com Enrique Líster, Antoni Montserrat, Josep Maria Castellet, Terenci Moix, Rafael Alberti i Teresa León. Vegeu Alealde (1996: 160-162).

M. ÀNGELS FRANCÉS DÍEZ

Tcóricamente se les asegura la libertad de participación, incluso se J". mom,,,",

dentro dc las organizaciones (de una manera quc tiende a demostrar, tin:alulenl que no cxiste discriminación), pero luego existen ambigüedades, prejuicios, se " mira con recelo si son activas, si intervienen dcmasiado en las reuniones.

L'MDM va continuar funcionant fins que la direcció del Partit va decidir conclosa la seua tasca amb l'adveniment de la Transició. Moltes militants, però, van estar d'acord i, amb motiu de les I Jornadas por la Liberación de la Mujer 1975) van unir les sigles de l'MDM a les del Movirniento de Liberación de la (MLM). Amb el binomi MDMlMLM comença una nova etapa del feminisme en inicis de la democràcia.

A banda del PCE, solament un altre partit d'esquerres va promoure aquesta d'associació: el Frente Revolucionario Antifascista y Patriota (FRAP), que el va crear la Unión Popular de Mujeres (UPM), encara que el considerara ({un para incorporar las mujeres atrasadas políticamente a la organización re·vo:IUC:IOll8Ii' (Moreno, 1977: 38). La seua finalitat era la lluita per la implantació de la Re:públi,ca de la democràcia, i va tenir poca incidència fins que algunes de les seues militants participar en les I Jornades Catalmes de la Dona (el 1976). En aquestes m¡lteixes j('l11: des va reaparèixer, també, l'organització anarquista Mujeres Libres, que a l'exili mantingut la publicació de la revista amb el mateix nom.

2.3 Associacions legals de dones amb característiques comunes

El primer grup de dones organitzades que apareix a l'Estat espmyoI mallgr·aU fr8I1quisme és l'Asociación EspañoIa de Mujeres Universitarias (AEMU). Creada el per facilitar l'accés de les dones a estudis superiors i l'ingrés de les llicenciades tàries al mercat laboral, desapareix en esclatar la guerra, però reapareix a Oviedo . el 1953 i perdura fins el 1989. Forn13da per dones liberals i amb un nivell cultural damunt de la mitjana de l'època,14 els seus objectius no eren específicament felmilnistes Tenien un caràcter democràtic, encara que no preveien l'acció política directa.

Amb aquesta mateixa orientació naix també, el 1960, el Seminario de Esliudio: Sociológicos sobre la Mujer (SESM), creat per María Laflite, comtessa de vdml,w~wil~O autora dels llibres ja citats sobre la condició de la dona. Juntament amb altres dones

14. Dc la primera etapa cal destacar membres tan distingits com María de Maeztu o Clara Cmnp"',,' mor; durant la segona, hi romanen entusiastes com Calmen Aldccoa, Jimcna Menéndez PidaI o juntament amb les noves llicenciades: María Teresa Bcrmcjo, Dolares Franco, María Elena Gómez M("erIO;\j Lconor Lorcnzo, etc.

DEL JO AL NOSALTRES ...

í~e,dè{IClB universitària, com Li1í Alvarez,15 Concepción Borreguero, Elena Catena, de la GlÍndara i María Pura Salas, Inmaculada de la Fuente (2002: 99) descriu

cercle -sovintejat, també, per l'escriptora Carmen Laforet- com perfectament i, alhora, integrat en el franquisme:

Su feminismo elegante no chocaba con el régimcn ni traspasaba la p<?1ítiea. De familia aristóerata, Campo-Alange, como otras señoras bien e ilustradas, algunas de enas universitari as, trataron de que los rigorcs del franquismo no les aguaran la fiesta, pero contemporizaron con la Seceión Femenina y, cuando dejaban OIT su educada voz de mujeres pidiendo paso, se sintieron a salvo de toda sospeeha.

Només així s'explica que La secreta guerra de los sexos (1948), de María Campo passara la censura en un moment en què la sola al'lusió sexual del títol podria

significat la prohibició del llibre, Sota la firma del SESM es publiquen, a més ¡'.¡llibres ja citats, Mujer y aceleración hislórica (1970), Diagnosis sobre el amor

(1977) i, la més recent, La mujer española: de la Iradición a la modernidad (1986), que fa un balanç del significat del grup en la confignració del

ilÍirlisrne actuaL 16

Altres associacions de l'època són l'Asociación Española de Mujeres Juristas, 1971, vinculada a la trajectòria personal de María Telo, qui va acabar els seus

de Dret quan Franco ja havia barrat l'accés de les dones a les magistratures i a rno,tarles: l'Asociación Española de Mujeres Separadas (AEMS), fundada el 1973 a

per Mabel Pérez Serrano,

SETANTA: LA TRANSICIÓ I EL MOVIMENT FEMINISTA

A partir del 1976, la conjuntura política va afavom la radicalització d'algunes >socialci<ms feministes ja existents i la creació de moltes altres,17 superat l'obstacle

la clandestinitat. Ens inieressen especialment les relacions entre les associacions einiinis,(es i la doble militància.

15. Lití Alvarez havia estat una de les pioneres en la pràctica de l'esport femení: va ser campiona de 2~:~~;~::~:~~;~ la guerra i la primera espanyola finalista en Wimbledon. La seua activitat, però, es va manifestar ),:; públics, amb la publicació d'articles i estudis relacionats amb la condició de la dona.

Per a més infonnació sobre l'activitat del SHSM en aquesta època, vegeu també l'article de Salas ~)ij'\.Comabella (1999: 27-29).

1987, ellnstituto de la Mujerva publicar un catàleg de més de sis-centes organitzacions femenines,

:i;~~;;à~:";~~~;:~:;::~:~g~~,':c:'~ com a feministes. Resulta dífieil enumerar-les totes, perquè diferien molt en objectius i temps de vida. No és la meua intenció fer-ne ací un repàs exhaustiu,

esmentar les que van tenir més incidència en el moviment feminista nascut amb la Transició.

M. ÀNGELS FRANCÉS DtEZ

3.1 Associacions feministes i la doble militància

A banda de la continui1111 de 1 'MDMIMLM, organització ere.d:a p'ef(jorlesdeL funciona a partir del 1976l'Asociación Democnítica de la Mujer (ADM)-a Associació Democràtica de la Dona (ADD)- vinculada al Partida del Trabajo (PTE) i amb militants de l'Organización Revolucionaria de Trabajadores els anys següents, la Federación de Organizaciones Ferninistas agrupava les dele¡:a'; de l'ADM arreu del país, però, després de diversos punts de desacord sobre IU '"ur:'Sut (les ADM de Galícia i Euskadi, per exemple, es negaven a votar-la) i altres van precipitar-ne la dissolució per part del PTE, el 1977. L'ADM de Madrid desaparèixer a finals del 1979.

Mentrestant, l'MDMlMLM desenvolupava una activitat frenètica: el"bom,'a seus propis avantprojectes per a lll1a llei de divorci i una llei d'avorl:anlellt,treballa'va la incOl]Joració de les dones en igualtat de condicions al mÓn laboral i en la leg;ali:tz",oi( les associacions feministes. El 1977 va organitzar les !Jornadas de que es van centrar en les relacions de la dona amb la legislació vigent i el m(lVim€ obrer. Amb motiu de les diverses cites amb les urnes que van tenir lloc durant anys, l'associació va elaborar programes reivindicatius i, com la resta d")f¡:an,itz:aciOj feministes, va aconsellar l'abstenció en el referèndum de la Llei deR"foffi13I'ol'ítica,c impulsar el vot responsable i democràtic de les dones en les eleccions i va analitzaT.l llacunes i els encerts de la Constitució, però no s'hi va pronunciar respecte del vot.

Durant aquesta època, les militants de l'MDM/MLM van intervenir en les jornades que van tenir lloc dedicades al tema de la dona, i van participar acliv¡unent' e els debats que s'hi generaren; també van viatjar a l'estranger per acudir a CU"l'<'C"'U' fòrums, 19

A partir del 1979, els grans partits polítics i les organitzacions sindicals van pulsar la creació de comissions i secretaries específiques que es feren ressò de la '<U<>SU'

feminista. Les dones de Comissions Obreres van crear, doncs, els seus propis lluitaven per la igualtat de drets en l'àmbit laboral i per obtenir nua certa autonomia el si del sindicat, reivindicació que va desembocar en la creació d'una Secretaria de Dona. El PSOE, per la seua banda, va fundar el col'lectiu Mujer y Socialismo que es va ocupar d'analitzar la situació de la dona dins i fora del partit.20 Col"lal)QI'av'en' també en moviments autònoms, corn el Frente de Liberación de la Mujer (FLM).

18. Segons Salas i Comabella (l999: 47-48), les doncs que van fundar j'ADM eren molt joves i in­expertes en temes feministes, perquè Ics dones del PTE més combatives i conscienciadcs ja eren militants de l'MDM.

19. Pcr exemple, el 1976 una delegació va acudir al Tribunal Internacional sobre els Crims contra la Dona aBrussel·lcs, i el 1980 va participar a Copenhaguen en el Fòrum de lc.<; Organitzacions no Governamentals que va tenir lloc paral·lelament a la Conferència Mundial del Decenni de les Nacions Unides per a la Dona.

20. Dins del partit, i comja passava amb Ics militants del PCE que treballaven en l'MOM, Ics doncs que foonaven part del col· lectiu eren mal visies per moltes companyes, que pensaven que 1 \:Idjeetiufeminista podia perjudicar la seua carrera política.

partits d'esquerres que en la Transició i', npull;arel)/ se"cl<ms femenines foren el Movimiento Ca'mlmista (~

com a líder) i la Liga Comunista Re,voluc:iOllarialt­incidència en el desenvolupament general del m'Mm"

",e,sp"cífic en el panorama polític dels partits que els van rnié,n del Centro Democnítico, UCD; després Centro I)erno,;r1Í1tic,)Yc

Popular, AP), per la seua part, van crear secretaries dela,lon"", M,ajeres Conservadoras, que reivindicaven algunes mesures sol'fe,.ïli¡

tot i que es trobaven ben lluny de postures clarament fen"inist,~s!,i !:~

Associacions feministes radicals i independents

la intenció de dur a tenne una lluita pròpia i no supeditada als intèressos nombroses feministes es distancien dels grups que acabem d'enumerat i

¡an,itz,en, durant aquesta època, en associacions que són qualificades de radicals pel itèJreJCfr<,m¡istadels seus plantejaments.21 Aquesta orientació, que va desenvolupar una

feminista pròpia sobre els postulats del feminisme igualitari d'arrel marxista, es va des del primer moment al voltant de l'advocada barcelonina Lidia Falcón.

1975, Falcón in1pulsa la creació del Col' lectiu Feminista de Barcelona, que comp­unlllle,ms tan destacats com els de CarmenAlcalde o M. Josep Ragué. ParaHelament, iva,ca,1a Cristina Alberdi -el nom de la qual ía ha aparegut com a membre d'algunes

!Ie"m,so'ciacie'ns citades fins ara- funda a Madrid el Seminario Colectivo Feminista. darrer es declara interclassista, antiautoritari, anticapitalista i internacionalista i

:<¡pugna, com el de Barcelona, acabar amb la institució familiar i el sistema econòmic través de la presa de poder de les dones. El setembre de 1976, les diferències

iea,lò!¡iq,oes entre els seus membres22 es fan evidents en una roda de premsa apareguda lare"is!a VindicaciónFeminista, i l'agrupació s'escindeix amb la creació del Colectivo 'emtinista de Madrid, separat del Seminario.

A causa també de dissensions internes, un nombre de militants del col· lectiu de '¡lar,oel.)na el va abandonar per formar el grup Lucha Antiau!oritaria de Muíeres An­

tip.triare:aIE:s Revolucionarias (LAMAR)," que rebutíava les formes d'organització

21. Quan parla d'aquesta línia, M. Angcles Larumbe -autora de ducs publicacions sobre ci feminisme espanyol i, en especial, sobre la trajectòria del Partit Feminista encapçalat per Lidia Faleón- posa especial èmfasi a diferenciar-la del feminisme radical nord-americà. Vegeu Larumbe (2002: 197-198).

22. El motiu de les discrepàncies era la consideració de la dona com a elasse explotada i la conveniència o no de fonnar un partit polític per a la presa de poder.

23. Amb aquestes sigles, l'organització pretenia fer un joc de paraules i suggerir també el nom de la que elles consideraven font de vida, la mar. Amb una mescla d'esoterisme i orientalisme, en aquest corrent algunes autores han vist l'embrió del feminisme de la diferència, que eomença a perfilar-sc en les Jornades de Granada, el 1979. Vegeu Larumbe (2002: 213).

M. ÀNGELS FRANCÉS DÍEZ

. tradicionals per masclistes i sexistes, i proposava suprimir qualsevol forma de i estructura jeràrquica. El grup es va dissoldre pocs anys després.

Amb reivindicacions semblants (autonomia dels partits polítics, consideració dones com a grup oprimit específicament, lluita per la destrucció de la societat ca¡pit"ij, i patriarcal, etc.) sorgeix, el 1976, el Frente de Liberación de la Mujer (FLM).

El juny del 1977 es crea una nova organització, l'Ürganización Feminista lucionaria (OFR), que es declarava «política, revolucionaria, autónoma e in<iejler,di,,¡j de cualquier otro partida político. No es simplemente una organización de masas, que entiende el feminismo como una alternativa global de la sociedad» (citat en rumbe, 2002: 225). Cal considerar aquesta nova associació com un període de a la recerca d'un model organitzatiu vàlid: el Partit Feminista," idea que Lidia continuava defensant.

Altres grups autònoms que segueixen pautes pròpies són, per exemple, el Lanbroa (defensor del feminisme radical al Pais Basc), l'associació de COoffilmi<,aci Humana i Ecologia (ANCHE), fundat el 1975, o Dones per l'Anticoncepció i tament (DAlA).

La participació de tots aquestos col, lectius en les Jornades Catalanes de la (1976) n'implicarà l'enfrontament amb la resta de grups, com veureu tot seguit.

3.2.1 Les eleccions

La majoria d'associacions feministes va prendre una posició abstencionista res:pe,,(è del Referéndum Nacional de 1976; davant les eleccions generals, però, les di·s cr<,pàn-', cies començaren a fer-s'hi notar. La confusió i la desconfiança hi predominaven. associacions radicals com ei Colectivo de Madrid o l'FLM es mostraven lllLl1g,"aL10S"

amb els partits polítics d'esquerres, que s'havien conformat amb una reforma política: que era clara herència del franquisme, renunciant aiXÍ a l'altre model d'estat que sempre' havien defensat: «Algunos partidos de izquierda pueden ser revolucionari os, pem en 10 que respecta al cuestionamiento de la sociedad patriarcal, no lo son. Sól0 plantean la ' revisión, la reforma» (Larumbe, 2004: 86). Aquestes associacions, en canvi, apostaven per una lluita autònoma i global contra la societat patriarcal.

L'MDM -vinculat al PCE- es mostrava més conciliador: era evident que els par­tits d'esquerres no podien oferir una alternativa fiable fins que no foren legalitzats. En efecte, quan aquesta legitimació es va produir, van ser els partits socialista i comunista els que van recollir la majoria de les reivindicacions feministes dins dels seus progra­mes electorals, encara que sempre en un segon pla respecte d'altres interessos. L'ADM -vinculada al PTE i a 1 'ORT- es va organitzar en la Federación de Organizaciones Femi-

24. Per a més informació sobre els orígens i la trajectòria del Partit Feminista, vegeu la monografia Lammbe (2002: 197-269).

DEL JO AL NOSALTRES .. ,

Estada Español i, com a tal, es va integrar en la llista del Frente Democnitico <aulieI·das, que va publicar un fullet titulat Elecciones, Las mUJ'eres por nuestros

on exigia, entre altres mesures, l'eradicació de les discriminacions legals que les dones, la promulgació d'una llei del divorci, el dret a la contracepció i la

len,~il1,acl·ò de l'avortament. resultat de les eleccions, però, no va fer més que accentuar el malest~r de les

tant de les que militaven en partits polítics com de les radicals i independents. de ser ciutadanes de segona es va confinnar a la llum dels resultats: només 21

ser designades per ocupar algun dels 350 escons del Congrés dels Diputats (el i 6 per als 248 escons que tenia el Senat (el 2,4%), malgrat que havien representat

de les candidatures. Això només s'explica pels llocs que les dones ocupaven en electorals: els últims, El panorama, doncs, continuava sent desolador.

3.2.2 La Constitució

El debat sobre la Constitució va centrar la vida politica de l'any següent. La que va nàixer «sense mare» (Lafuente, 2003: 244), va garantir les llibertats a un país que acabava de passar per un dels episodis més negres de la seua

L'absència,però, de dones entre els pares de la pàtria que la van redactar és una Drovaw,,, del paper secundari que s 'hi donava a les reivindicacions de les feministes. VI",'" el primer esborrany de la Constitució es filtra a través de la premsa, tots els grups ~ellebl:enlainclusió de l'article 12, que proclama la igualtat de tots els espanyols davant

i condemna qualsevol discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió o però lamenten que la redacció en aquests termes és massa general. També valoren

;p(,sil:iwun"ntl 'article 32, que equipara jurídicament els cònjuges dins del matrimon:i, i F!lrticle35, que aplica el principi d'igualtat al món laboral.

Ara bé, malgrat aquestos avanços, les associacions feministes critiquen les man­,((:"/oc·e!l11C,,, del text respecte de qüestions tan importants per a les dones com l'accés als

~"~ '- anticonceptius, la despenalització de l'avortament, el divorci, la violència de gènere i " Úlla discriminació encara pendent a hores d'ara: la preeminència dels homes sobre les

dones en els drets de successió a la Corona.

3.3 Jornades i mobilitzacions: la visualització del movimentfeminista

L'itinerari de les diverses associacions feministes que acabem de veure, i l'esforç d'aquestes per incidir en la vida política d'una societat en procés de canvi ens dóna una idea de la importància que tenia per al feminisme el fet de sortir a la llum pública. Amb aquest objectiu s'organitzen jornades i campanyes específiques que serveixen de fòrums de debat i coordinació entre els diversos grups, i marquen les :fites del periode

M.ÀNGELSFRANCÉSDllZ

d'eclosió del moviment que abastaria del 1975 al 1979. Durant aquests anys tenen les I Jornadas de Liberación de la Mujer (Madrid, 1975), les I Jornades Catalanes de Dona (Barcelona, 1976) i les Il Jornadas Estatales de la Mujer (Granada, 1979). A campanyes per l'amnistia, per la llei del divorci, per la despenalització de l'avortament i contra la violència de gènere criden l'atenció dels mitjans de cOlnunl(,"c'iQI i contribueixen a fer visible el moviment

3.3.1 Les jornades

No debades es considera l'any 1975 com la fita d'inici de l'eclosió del ID()vi,nCJ feminista. En l'àmbit polític, és una data clau que marca la fi del Règim i el cOlmençi ment de la Transició vers la democràcia, com hem vist. Però hi coincideixen, a diversos esdeveniments crucials per al desenvolupament del feminisme: declarat Internacional de la Dona, s'hi convoquen dos congressos (l'un, a Mèxic, dirigit als ganismes oficials, i l'altre, a Berlín, convocant les organitzacions no govem"mellltali i centenars d'actes i campanyes arreu del món. A l'Estat espanyol tenen lloc, en la clandestinitat, les primeres trobades feministes de caràcter nacional: les Nacionales por la Liberación de la Mujer (Madrid, del 6 al 9 de desembre de Colegio Montpellier, la Plataforma de Organizaciones de Mujeres de Madrid per l 'MDM- va reunir més de cinc-centes dones de diversa procedència i reipn>senl>L!i de nombroses associacions, entre les quals hi havia l'AEMU, l'AUPEPM, l'HOAC SESM. El debat es va organitzar en sis sessions, al voltant de les relacions de la amb la societat, la feina, els barris, l'àmbit mral, l'educació, la família i els m,)vim,:n feministes. 25 Aquestes àrees temàtiques van suscitar les primeres discussions diverses tendències del feminisme de segona generació, principalment pel que tema de la doble o única mi1itància. A partir de les postures irreconciliables defensores d'una o altra opció sorgeixen, com hem vist, els diversos col· lectius

que es desmarquen de les associacions vinculades als partits polítics. E.hlS:;::~~~::i comunicació es fan ressò de totes aquestes qüestions, cosa que facilita la n d'iniciatives i grups arreu de l'Estat.

En les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (Barcelona, del 27 al 30 de de 1976) es consoliden aquestes tendències i es debaten altres temes ò';m,,,,,tBrlr;o

reunió de més de quatre mil persones -la majoria dones-26 al Paranimf de la urllv(,rsl de Barcelona va significar, en paraules d'Amparo Moreno (1977: 62), «un impolrtat paso tanto cuantitativo como cualitativo, no sólo para el movimiento feminista

25. Per a més infonnaeió sobre com es van desenvolupar aquestes jornades, vegeu Salas i (1999: 91-94) i Eseario,Alberdi i López-Aeotto (1996: 215-224).

26. Precisament el fet d'autoritzar ,'entrada d'homes en les sessions -sense veu ni vot, però­un dels punts de conflicte entre les assistents: hi protestaren, sobretot, les feministes radicals lid,,,,,,lcs Lidia Fa1cón.

también para la implantación del feminismo en todo el E, de les organitzadores de l'acte, el recorda corn

"" El aeto feminista mas importante desde 1939, tanto por ~ como por el nivel alcanzado por las ponencias ... , diferentes tem~· tica feminista, presentandose nuevc poncncias, y mas de cincuenta c¿' (Escatio, Alberdi i López-Acotto, 1996: 225).

En les ponències presentades27 i els debats que aquestes suscitaren hi havia una1fni~ , cantirrul'tat en els enfocaments marxista -la que Amparo Moreno (1977) denomina !al!arcel'ona, amb Maria Aurèlia Capmany com a figura visible- i liberal progressi;ta I~,l'u~,a estar representa! per la UMOCF, Unión Mnndial de Organizaciones Católicas ner,in,"-, però ara aquest darrer apareix clarament debilitat, i el primer, per contra,

en l'organització del moviment.28 Com a element de renovació del discurs pn\ctica feminista, s'hi produeix la irrupció del feminisme radical, representat per IM'.>C,vu i el Col -lectiu Feminista de Barcelona. Aquesta línia incorpora reflexions i

desenvolupades per la segona onada del feminisme europeu i americà: l'au-ils<;ièllcia, l'autoajuda i la reflexió teòrica del feminisme materialista (Grau Biosca, '1'7/0j' 740). Denuncien l'existència d'una específica relació social d'opressió

sexes que es manifesta en el concepte de patriarcat,29 dominació que veuen )òlMa en la política tant d'esque1Tes com de dretes. Qüestionen, també, els models

capitalista i socialista perquè no donen solució a l'opressió de les dones, i per la militància única davant l'afiliació i el treball en partits o grups mixtos, després, Lidia Falcón recordava les jornades i en feia balanç:

En aquests anys, els partits polítics i els homes que els dirigeixen han aconseguit eI seu més gran triomf: dividir les dones, per partits polítics i per ideologies partidàries. En l'actualitat, després d'haver-se situat en les fonnacions polítiques moltes de les que van ser dirigents del Moviment Feminista, la majoria dels seus

. La temàtica de Ics sessions era la mateixa que en les jornades de Madrid, a saber, la dona en relació la legislació, l'educació, la família, els mitjans de comunicació de masses, la sexualitat, la política,

rurals i els moviments feministes. A més, s'hi debateren tangencialment aspectcs com la la immigració i l'emigració, la delinqüència, la solteria, la maternitat, el turisme,

veurem a quines conclusions arriba l'assemblea. Larumbe (2004), seguint Amparo Moreno (1977), proposa tres tendències: la línia

I, :;)~~~~.:~;~:~~~;~~~t:· algunes vocalies de dones, defensora de la doble militància i del socialisme; di Feminista de Barcelona i, finalment, una tereera línia de doncs que militen en partits

salvant algunes distàncies, ve a defensar el mateix que la primera (la doble ,iai .Iadcfe'"sadel socialisme com a altemativa general). Per això, crec més adequada la classificació de la

Grau (2000), que inclou la línia liberal progressista, molt debilitada en aquestes jornades.

9;:;~~~~:~;;~e:~e ¡:~il:r~:: no tcnia el mateix contingut per a totes les militants del feminisme radical. : ( amb la negació de les dones com a subjecte amb identitat pròpia, i d'altres insistien

de domini de classe de l'opressió femenina dins del mode de producció domèstic.

M. ÀNGELS FRANCÉS DiEz

esforços estan hipotecats en defensar els programes i les estrat,ègies ,que, d"ci'!e; els seus comitès directius (Falcón, 1996: 46).

El femirrisme socialista, per conlra, admet com a vàlida la doble rrrilil1lmcia (:ésa,i en organitzacions feministes i en agrupacions polítiques o sindicals) com a ml u,,, "", l'alliberament de la dona i la instauració d'una societat democràtica des dels socialistes. Així s'expressa la representant valenciana del Centre d'Estudis i Maria Cambrils (1977: 469): «Partint, doncs, de l'observació evident de què [sic] situar els moviments feministes dins d'un nivell polític, podem concloure que sense deixar de banda llurs problemes específics, han de connectar-se en l'acció general socialista» (el subratllat és de l'original). Les tesis de MariaAurèlia Caomant respecte i la seua perspectiva nacionalista no són ben rebudes pel Col-lectiu Femini, Teresa Pàmies (1976: 156) ho recorda:

[MariaAurèlia CapmanyJ és fe:tvorosamentaplaudida quan diuqu<, l',)brera ésl'ú:ni que té a les mans l'arma de la revolta, pel fet d'ésser part de la classe que, en rar-se, allibera totes les classes i ·capcs opreses. S'estén sobre eI problema concretament el nostre problema, quc les feministes radicals ignoren o ter¡jV'''8eu. La Maria Aurèlia Capmany acaba la seua intervenció enmig de grans Dempeus, la saludem entusiasmades. El Col' lectiu Feminista roman assegut i plegat. Les tesis que acabem d'aplaudir no són les seves.

De fet, la catalanitat de les Jornades és motiu de queixa del Col' lectiu, segons pliquen en una nota a l'Avui: «Quant al seu caràcter nacionalista, considerem qualseV'Jj cultnra nacional com a exclusiva de l'home d'aquella nació. La dona no hi ha tingU1t ca,p intervenció, el seu punt de vista femení mai no s 'ha tingut en compte» (Pàmies, 30). La resposta de Maria Aurèlia Capmany (1977: 476) no es fa esperar:

Les dones que contesten els valors anomenats propis del mascle es mouen en una absoluta contradicció, com les nostres companyes que es pensen que defensar el dret a la integritat nacional dels Països Catalans és fer el joc al mascle, i aquestes mateixes dones ens vénen a parlar en llengua espanyola que representa una altra nació que per elles hauria de ser tan privativa del mascle com la nostra_

Les diferències de criteri entre el feminisme socialista i el radical s'aprofundiran afina1s de Ja dècada dels setanta, 30 tot i que, a les Jornades, encara conserven algun punt en comú: el

30. De la ideologia de les feministes radicals destaca també la importància atribuïda a la sexualitat i al control sobre el cos propi. Partint de la necessitat de separar sexualitat i reproducció, algunes militants van posar més èmfasi en el rebuig de la maternitat com a destí últim de la dona, mentre d'altres prefeIien explorar la sexualitat en ci seu vessant lúdic i de gaudi, no de dominació . .En aquest sentit, Ics feministes marxistes

DEL JO AL NOSALTRES ...

al" p"ni;ncia IJreselltadaper1aUMOCF i la redacció de les conclusions. L'associació ,àeSJJllentadla, encarregada de l'apartat «Dona i política», constatava l'absència de les

òrgans amb poder de decisió, i confiava en les reformes legislatives i el treball al homes per solucionar aquesta mancança. Tant les representants d'ANCHE com

I (:¡,I·I"c!J·u Feminista de Barcelona criticaren l'esperit refonnista de la UMOCF. Les tesqrualifica'ven de política l'actitud de les dones en tots els àmbits --1 no sols en els

poder- i reclamaven la necessitat d'una lluita dins i fora dels partits per arribar en profunditat de les estructures socials, polítiques i econòmiques. Les segones

enllà i, identificant feminisme i política, defensaven la revolució feminista, la ,rganitzada, autònoma i independent dels partit< polítics. Aquestes discrepàncies de

i"",ibl,:a amb els grups catòlics liberals es manifestaren també en temes com la sexualitat o que és identificada com la cè¡'¡ula bàsica de l'explotació i opressió de les dones:

La societat està dividida en classes. De quina manera això pot oprimir la dona més que no l'home? La resposta és que la societat classista té com acèl'lula la família, i l'estructura familiar no es pot rnantenir més amb l'opressió de la dona. La nostra con­elusió és que allò que ca] canviar és 1'estructura familiar, que no tindria sentit tal com ara la coneixem amb un respecte igualitari dels seus membres (Simó, 1977: 465).

La UMOCF no hi està d'acord, i l'ú1tin1 dia abandona les Jomades3' sense fumar-ne , ,;¡,n,:lrusions, que són fruit d'intenses negociacions entre les diverses tendències. Les lvÍlodi,cac,iorlS que s'hi recullen són la igualtat laboral (de salaris i d'accés); la socia­

de la feina domèstica a través de serveis col, lectius finançats amb fons públics; 'em;enyarneJlt obligatori, públic, laic, gratuït i antiautoritari; l'amnistia per a les dones np"eS<Jfi¡,des; l'abolició de les lleis discriminatòries -per exemple, la de perillositat i

iha,bilita,ciósocial, que condemna conductes com l'homosexualitat- i la promulgació com la del divorci o de l'avortament; la pàtria potestat compartida; la legalització

;'dels, aTIltic'oncceptirus, etc. També denuncien expressament les funcions repressives i auto­iS'l"'';';,,'';,"" de la família en l'Estat, la divisió de rols, els mites de la virginitat i la maternitat,

l'alienació de les dones en la societat de consum i, finalment, la falta de sensibilitat dels d'esquerra davant la lluita feminista. 32

orientaren la seua activitat vers la reivindicació de l'avortament i la contracepció, mentre que les radicals qüestionaven la sexualitat predominant com a font de plaer per al mascle. Per a més informació sobre aquestes diferències, vegeu Palau (2002: 137).

31. Amparo Moreno (1977: 63) reprodueix el comunicat que la UMOCF publica a propòsit dcJ seu desacord amb les Jornades: «salvando la mayor parte de las poneneias y bastantes comunicados, especialmente los que haeen referencia a la mujcr y la edueación, la mujer y la familia y la mujer y la scxua1idad, estan basadas sólo en la superfieialidad, el placer, el egoísmo y la materialidad de los hcchos sin tener en cuenta lo que es csencia en la persona (mujer y hombre), o sea, el Amor, la entrega al otro, toda la riqueza espiritual que la hace mas persona}).

32. Per a més informació, vegeu el text íntegre de les conclusions en Secretariat de les Jornades (1977: 497-500).

M. ÀNGELS FRANCÉS DíRZ

La repercussió de les Jornades als mitjans de comunicació va ser notable. En amb les Jornades surt a la palestra un moviment feminista més o menys or¡larlit,:at premsa en constata l'existència mitjançant un seguiment diari dels esdeveniments i que de vegades les cròniques resulten esbiaixades o hostils-o És el cas, per d'un article publicat a Mundo diario del 2 de juny de 1976, en què el senyor Martorell, representant d'Unió Catalana, qualifica les Jornades de grotesques i i poc representatives del sentiment de les catalanes. Teresa Pàmies (1977: recull la irònica resposta de Montserrat Roig al' indignat defensor de l'essència dona catalana: «Però la Ben Plantada, la va escriure un home, i potser les dones el que volem és escriure'ns nosaltres mateixes».

El balanç que fa de les Jornades és positiu: en destaca l'assistència de més mil dones, l'eficàcia de l'organització i la passió amb què s'hi manifesta el feminista. Troba a faltar, però, un bagatge de reflexió teòrica que iguale el nivell tuïció desplegat: «la ciencia no era paralela, en general, al grado de pasión, emotividad que han ido estallando durante esos cuatro días» (Roig 1976: 12)-" a faltar, també, la presència de més dones del món intel'lectual català, i fa lusió irònica a l'extracció social alta de les dones del Col, lectiu Feminista. Ccmstati perplexitat dels homes presents en les Jornades, i conclou: «Quien escribe este es feminista independiente, pero tiene que afirmar que nunca había vivido un intenso y tan absolutamente vivo» (1976: 13).

Les Jornades Catalanes, doncs, van significar el punt de partida d'un feminista, plural i divers però organitzat, a l'Estat espanyol. Durant els anys successives jornades, com les del 1977 al País Valencià i a Euskadi i les del nou a Barcelona, van contribuir a la consolidació de les diferents tendències. va ser fins el desembre del 1979, en les 11 Jornadas Estatales de la Mujer, a que l'aprofundiment teòric sobre el feminisme es manifestà amb tota la seua Varietat que es traduirà en crisi i encetarà una nova etapa per al moviment d'alllib"ram de la dona a l'Estat espanyol.

33. La mateixa crònica de Pàmies, publicada pocs mesos després de l'acabament de les una mostra de la repercussió que aquestes van tenir en el seu moment. El seu to irònic -que arriba en a ser 1ma autèntica diatriba contra el CoHeetiu Feminista i la Unia radical del feminisme de les i', lfm¡dc,s­provocar una tremenda indignació entre les afectades, com explica LatUmbe (2004: 207-209), com a exemple de la incomprensió de les doncs militants (ella era un referent en el PSUC) per les feministes. Fins i tot Montscrrat Roig, militant com ella, se'n distancia: «Teresa Pàmies deseolloee mente el feminismo, desde ci punto de vista teòrico y practico, y ellibro es una banalización del una trivializaeión de 10 que representa este despertar de concieneias (educi,én.jolo ",do, al m" pnrc, folcIo lenguaje es totalmente despreciativo, machista. Para mí ellibro no tiene ningún ¡nterés. ( ... ) Yo como quiero añadir que la actitud de Teresa Pàmies es muy minoritaria dentro del partido. Teresa Pàmies esta aislada y todo esto proviene de su total deseollocimiellto del feminismo;~ (citat a Larumbe, 2004: 208).

34. N'exceptua, però, les ponències sobre «Dona i polítiem~ (d'ANCHE), «Dona tUra]», treball» (de l'Associació de Dones Treballadores) i «Dona i sexualitat» (de les Doncs Universitàries Valencià).

DEL JO AL NOSALTRES ...

en el context de la lluita per la democràcia on cal buscar el conjunt de factors que fan possible que un moviment ambiciós i clarament contestatari com

,lnisme p,ogue,ra saltar a la palestra i coHaborar en l'ingent canvi que s 'ha produït "OIIdi,oló de la dona en els últims quaranta anys. De fet, els grups més organit­.,,",ibles de la Transició naixen lligats als partits d'esquerra que, primer en la

i després ja legalitzats, treballen per transformar la dictadura en un estat .1 precisament en aquest senti! treballen, en un principi, organitzacions com el

Democràtic de Dones: lluiten per la democràcia i s'ocupen, paral'lelament, ~indicar la igualtat de drets entre dones i homes. Militen doblement, doncs, com

dels partits d'esquerra i com a feministes, Una segona orientació, més en la liberalisme progressista, té uns objectius semblants, i la tercera alternativa és

1ióInúla,!a independent radical, que usa el llenguatge marxista però pretén deixar els partits d'esquerres i centrar-se en dur el Partit Feminista al poder. Vers el nou enfocament, el feminisme de la diferència, descartarà les ideologies i les

or¡~anitz,ati'ves de les esquerres i propugnarà un llenguatge nou, que marcarà del feminisme dels anys vuitanta fins a l'actualitat

profusió d'enfocaments feministes, la radicalització de les postures defensades bo'es"èn,ci'a de manifestacions, jornades i mobilitzacions que s'esdevenen a partir

tenen conseqüències positives j negatives per a l'evolució del moviment. D'una afavoreixen la visualització de la polèmica i agiten l'opinió pública; de l'altra, de consens i d'una acció unitària resta eficàcia a les seues reivindicacions, De dels esdeveniments que marquen la fesomia del nou Estat, les eleccions i la

deceben les associacions feministes que havien treballat per fer-se sentir: se,le,:ci'Jns la quota de poder que les militants d'esquerres aconsegueixen ocupar

minsa en relació amb les expectatives generades, i en la Constitució es garan­algunes llibertats bàsiques, però no s'atenen reivindicacions com ara el dret a

ównn"nt, entre d'altres. Ell Quallsevol cas, és innegable que el ressò assolit pel moviment feminista durant

JOlna,des Catalanes de la Dona, per exemple, i en les contínues mobilitzacions i sovint provocadores, eleven el feminisme a discussió pública i precipiten

els partits d'esquerres recullen algunes de les reivindicacions de gènere en programes, i amb la creació de l'Instituto de la Mujer s'institucionalitza una

que deu anys abans encara pertanyia a l'àmbit privat i domèstic i era silenciada pels organismes de poder,

M. ÀNGELS FRANCÉS DÍEZ

BffiLIOGRAFIA

ALCALDE, Carmen (1996): Mujeres en el franquismo, Barcelona, Flor del BLAS, Isabel (1999): «Comunicación e información de mujeres y para ll1u~er'es».

Asociación «Mujeres en la Transición Democratica»: Las españolas en sición. De excluidas a protagonistas (1973-1982), Madrid, Biblioteca pp. 325-427.

CENTRE D'ESTIJDIS I D'AcCIÓ MARIA CAMBRlLS (1977): «La lluita de les sucursalisme ni independentisme», dins Secretariat de les Jornades: Catalanes de la Dona, Barcelona, Documentación y Pub1icaciones pp. 467-472.

DI FEBO, Giuliana (1979): Resistencia y movimiento de mzderes en España L'Hospitalet, Icaria.

ESCARlO, Pilar, ¡nés ALBERD! i Ana Inés LÓPEZ-AcOTTO (1996): Lo personal lítico. El Movim;enfo Feminista en la lransición, Madrid, Ministerio de Sociales (Instituta de la Mujer.

FALCÓN, Lidia (1992): Mujer y poder político. Fundamentos de la crisis de e ideología del Mov!miento Feminista, Madrid, Vindicación Feminista ciones. (1996): «La política del feminisme», dins DD. AA.: Vint anys defen1im~m¡ Catalunya, Barcelona, Ajuntament de Barcelona.

FUENTE, Inmaculada de la (2002): Mzderes de la posguerra. De Carmen Laforet Chacel: historia de una generación, Barcelona, Planeta.

GRAU BIOSCA, Elena (2000[1993)): «De la emancipación a la liberación y la valora,ci de la diferencia. El movimiento de mujeres en el Estado español, D'OJ'-D"

dins Duby, Georges i Michel Perrot (eds.): Historia de las mujeres en Occía'et 5, Madrid, Santillana, pp. 736-748.

IRlBARREN, Sara (1973): La liberación de la mujer, París, Ebro. LAFUENTE, Isaías (2003): Agrupémonos todas. La lucha de las españolas por la

dad, Madrid, Aguilar. LARUMBE, M. Àngeles (2002): Una inmensa minoría. Influencia y feminismo en

transición, Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza. (2004): Las que dijeron No. Palabra y acción del feminismo en la TYllnsicÍ<JA Zaragoza, Prensas Universitarias de Zaragoza.

MORENO, Amparo (1977): Mzderes en lucha. El movimiento feminista en Barcelona, Anagrama.

PALAU, Montserrat (2002): «Dones i catalanes ~ persones oprimides. El feminisme i nacionalisme de Maria Aurèlia Caprnany», dins Palau, Montserrat i Raül Martínez Gili (eds.): Maria Aurèlia Capmany: l'afirmació en la paraula, Cossetània (Universitat Rovira i Virgili, pp. 131-150.

90

DEL JO AL NOSALTRES ...

(1976): Maig de les dones. Crònica d'unes Jornades, Barcelona,

?lOfltserrat (1976): "Les jornades catalanes de la dona», Triunjò 697, pp. 12-13. i Merche COMA BELLA (coords.) (1999): "Asociaciones de mujeres y

iovinrienl:o feminista», dins Asociación «Mujeres en la Transición Democníti-Las españolas en la Transición. De excluidas a protagonistas (1973-1982),

Biblioteca Nueva, pp. 25-125. DE LES JORNADES (1977): Jornades Catalanes de la Dona, Barcelona,

[)o,;unlentacíón Y Publicaciones Generales . . '{"lbe:l-C:lar·a (1977): ,<introducció a la problemàtica general de la don.,>, dins

AA.: .Jornades Catalanes de la Dona, Barcelona, Documentación y Publi­:bac:ioD"s Generales, pp. 457-467.

91