Butlletí CC

A fons: El llibre de l’Apocalipsi

Palafrugell, final d’etapa

800 anys de les clarisses

La Família Carmelitana a Aitona i Lleida

NÚM. 67/OCTUBRE/2011

Butlletí CC

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen única-

ment l‟opinió dels seus autors

Xavier Alegre

Toni Antoja

Ramon Arozamena

Joan Badia

Agustí Borrell

Josep Burriel

Clarisses Badalona

El Gat dels Frares

Enric Masdeu

Xavier Miró

Pentinagats

Hilari Raguer

Lluís Selva

M. Pilar Serra

Han col·laborat en la redacció, correcció i edició

d‟aquest número:

Butlletí CC

CC NÚM. 67- ANY XVII - OCTUBRE 2011

Pòrtic

L a gran família del Carmel sorgeix d‟una llavor única plantada, allà

per terres castellanes, per una dona de gran personalitat que va

intuir que aquells eren temps “d‟incertesa” per a una Església necessi-

tada d‟una posada al dia davant l‟enquistament de les seves estructu-

res i dels avenços de la reforma protestant.

D‟aquella semença sorgí el Carmel descalç, que va anar creixent i este-

nent els seus braços per molts països del nostre món.

Paral·lelament, i amb la mateixa base del pensament teresià, diferents

persones, amb un fort carisma, van anar creant nous grups sensibilit-

zats pels problemes i les necessitats del seu entorn. Així, aquí i allà nai-

xien, sobretot en el segle XIX, múltiples congregacions religioses, la

majoria amb la finalitat de cobrir les mancances de caire social que la

societat civil no podia abastar.

Avui, aquesta gran família agrupa prop de setanta institucions en tot el

món. Són entitats germanes, cadascuna amb la seva pròpia personali-

tat i carisma, que mantenen, però, el denominador comú de filiació a la

seva mare, Teresa de Jesús.

No sempre són senzilles les relacions entre els germans. Per això és bo

mantenir aquell contacte permanent que ajuda a conservar el caliu fra-

ternal entre uns i altres.

En aquest sentit, a casa nostra, la Província convoca cada any tota la

gent de la gran família teresiana catalano-balear a una trobada per fo-

mentar aquests llaços fraternals. Així s‟ha fet aquest primer dissabte

d‟octubre durant el qual, malgrat algunes sentides absències, hem po-

gut gaudir d‟una alegre jornada festiva al més pur estil carmelità.

Butlletí CC

El sentiment generalitzat que aquest estiu

ha embargat molts vilatans de Palafrugell, Mont-ras i altres pobles de les rodalies, ha

estat de perplexitat i tristor, primer, i de profund agraïment, després. I és que, quan

es va fer pública la noticia que els carmeli-tes deixaven el convent, després de prop de cent anys de permanència i implicació amb

la gent d‟aquesta comarca, van aflorar un munt de records d‟aquesta llarga etapa du-

rant la qual van ser moltíssimes les famílies que van mantenir alguna mena de relació amb els “padres”, com molts els coneixien.

Pel juliol, mossèn Martirià, rector de Sant

Martí, també anunciava el seu trasllat a una altra zona pastoral, després de 17 anys de

servei a la parròquia. Poc pensava, quan poc temps abans havia decidit elaborar un dossier (després convertit en llibre) sobre

l‟estada dels carmelites a la vila, que estava

preparant el seu propi comiat dels seus feli-gresos.

El seu treball és un oportú i impagable do-

cument que aplega, d‟una banda, una mica d‟història des de la fundació del convent fins als nostres dies, amb unes quantes fo-

tografies de temps pretèrits i actuals, però el que té un autèntic valor per a nosaltres

són les nombroses cartes que reprodueix que expliquen vivències i són fidel testimoni de l‟empremta que els frares han deixat del

seu pas per la vila empordanesa.

Hem cregut interessant publicar un extracte d‟algunes d‟aquestes cartes que tenen la

sinceritat de l'espontaneïtat i el caliu de la reflexió madurada. Heus aquí la selecció que n‟hem fet:

El tancament del convent desperta sentiments de perplexitat i agraïment entre els vilatans

—Els nostres rectors han estat persones molt estimades i respectades en el poble. I el fet que

ara la Comunitat Carmelita de Palafrugell tanqui les portes ens crea una gran tristesa i cons-

ternació. (Carles Salgas. Alcalde de Mont-ras)

—El convent dels carmelites o, millor dit, “els frares”, com tots el coneixem, ha fet una tasca,

sobretot en els darrers anys, d’obertura a la realitat social i cultural de Palafrugell i Mont-ras.

Ha obert les seves portes a grups de joves, a feligresos, a mitjans de comunicació… Ha vol-

gut mostrar que, en realitat, la vida dels carmelites és una vida lliurada a la gent, una vida

lliurada a les persones. (Consell de la Parròquia de Sant Esteve de Mont-ras)

—Han estat llar acollidora de tots els que han trucat a la seva porta i de tots els que, per un

motiu o altre, s’han apropat a ells, amb estils i actituds personals diverses, però sempre res-

ponent a l’esperit del Carmel i de l’Evangeli. (Mn. Martirià Brugada. Rector de Palafrugell)

—Aquest reconeixement de la realitat no ens estalvia d’admetre que quan algú marxa, tot

Palafrugell hi perd. És una mena d’amputació, serem menys diversos, ens faltarà algú i, en

aquest cas, algú que ens aporta un pensament tan absolutament necessari com una explica-

ció transcendent de la vida i del món on discorre aquesta nostra vida. (Lluís Medir, ex-alcalde

de Palafrugell)

Butlletí CC

De l’acte del Capítol Provincial :

(…) Respecte a Catalunya i Balears, da-

vant l’augment d’edat dels religiosos i la

falta de vocacions, el capítol va veure la

necessitat de reduir presències per tal d’-

assegurar la vida comunitària i pastoral

en les comunitats que es mantenen. Com

a decisió presa, el capítol encomanà al

provincial i al consell buscar nous usos a

les cases de Matadepera i Palafrugell.

(abril 2011)

Instants abans de tancar definitivament

—Anant a veure la meva besà-

via a Mont-ras, li he preguntat a

la tia: “Què en penses del tanca-

ment del convent?” Ha sigut

molt contundent!: “Un desastre,

gastaven poc i donaven molt!

Mai més tindrem unes homilies

com les del pare Joan.” (Sergi

Sabrià, ex-alcalde de Palafrugell)

- Els qui vam ser testimonis de

les darreres cerimònies religio-

ses celebrades enmig d’aquelles

parets no ignoràvem que, po-

ques setmanes més tard, les por-

tes del convent dels carmelites de Palafrugell, amb gairebé un segle de vida, es tancarien

per encetar-hi altres activitats les quals, encara que prou humanitàries, no tindrien res a

veure amb l’espiritualitat de l’antic cenobi que desapareix víctima d’una moderna

“desamortització”. (Lluís Molines)

—Últimament, però, la seva porta encara era oberta a tothom que necessités ajut moral,

espiritual o material: vostès estaven sempre (nit i dia) per ajudar al necessitat que truqués

a casa seva. Allà, i a tothora, era la casa de Déu nostre Senyor. (M. B. M.)

—Tant per la meva família com per mi, que els carmelites marxin del convent és perdre un

referent de les nostres vides. Des que varen arribar fins ara, amb els frares i germans, hi ha

hagut sempre una bona relació de veïnatge. A casa no hi havia festa sense algun frare o

germà a taula. (Àngela Piferrer)

(...) Si el Senyor ho vol així, sols Ell té la paraula

Malgrat que no ens agradi, només cal obeir;

M’endinso en sa pena, però canviaran d’aires,

S’adaptaran, són joves, tinguin bon avenir. (Lluïsa Juriol)

Butlletí CC

Carta d’una catequista

Amb l’arribada de les primeres calors, acaben les activi-tats de la majoria de grups de la Comunitat.

Aquest curs he donat per acabada la meva tasca de ca-tequista d’infants. Han estat vint-i-cinc anys, durant els quals el món ha evolucionat vertiginosament. Les tècniques de co-municar als nens la fe han canviat, certament, però el testimo-ni vital del catequista, la seva entrega a un projecte amb ge-nerositat, l’amor que ha de sentir pels infants que passen per la nostra comunitat, això no canvia. El catequista ha d’acceptar sense desànim el poc compromís dels pares sobre la formació religiosa dels seus fills i cercar formes de participació de les famílies, per tal de transmetre uns valors que la societat no creu necessaris, però que són la solució a molts dels problemes del nostre temps. Això pot ser frustrant per al catequista, tanmateix no pot perdre l’esperança.

Nosaltres sembrem les llavors i tant de bo, algun dia, donin fruit en el cor dels nostres nois i noies.

Tornant a mi, en aquests anys de catequista he conegut moltes persones, la majoria dones, que duien a terme la seva tasca amb compromís i esperit de servei. He conegut també molts priors, cadascú amb el seu tarannà, i de tots ells he après alguna cosa. I així he anat madurant i aprenent i m’he sentit cada dia més part d’aquesta casa, que m’ha ac-ceptat i acollit i m’ha ajudat a créixer com a persona i cristiana. He aprofitat els cursos de formació, primer en aquelles setmanes catequètiques, tan reeixides per als catequistes. Després, catequesi d’adults i cursos d’espiritualitat, formació teresiana, pregària, etc. i, de mica en mica, vaig repartir el meu temps entre la família i la comunitat. És més, crec que la comunitat, tant frares com laics, també ha esdevingut la meva família.

No pretenc amb aquestes ratlles fer un relat de part de la meva vida. No sóc tan im-portant, ni crec que tingui interès. Si deixo la catequesi és perquè ja he acabat una etapa i puc dedicar més temps a la Pastoral de la Salut, que està mancada de voluntariat. Penso que les catequistes, enguany, fan una tasca molt organitzada i cohesionada i esmercen moltes hores en la preparació dels cursos, però poden aprofitar aquelles coses que la co-

munitat els ofereix com a mitjans per al seu creixe-ment espiritual personal. Viure la seva fe en el lloc on testimonien les seves creences als infants i les seves famílies, ha de ser una conseqüència natural del servei que fan.

Endavant, companys i com-panyes! No deixeu mai d’o-ferir els vostres neguits al primer catequista que ha d’inspirar la vostra tasca: Jesús ressuscitat, l’amic de tots.

Fins a sempre...

M. Pilar Serra

Butlletí CC

XIII TROBADA DE LA FAMÍLIA CARMELITANA DE CATALUNYA I BALEARS

Aitona - Lleida 2011

1,. Arribada a la Cova 2.– Vista de la cova del P. Palau 3.– Celebració de l’Eucaristia 4.– Dinar de germanor 5.– Visita del santuari de Santa Teresina de Lleida

1

3

2

4

5

Butlletí CC

Enric Masdeu

Mentre escoltava l’homilia del tercer diumen-ge d’agost, 21 de durant l’any, anava reflexio-nant sobre tot allò que deia el celebrant i, a la vegada, m’anava construint mentalment aquest comentari d’aquest racó del butlletí. L’evangeli del dia parlava de la conversa en-tre Jesús i els seus deixebles sobre allò que la gent deia del Fill de l’home i acabava amb una pregunta directa, gairebé personal: “I vos-altres, qui dieu que sóc?”. Pere li va contes-tar... (bé, ja sabeu la resposta). Aquells dies, ens trobàvem en plena visita del papa a Madrid amb motiu de les Jornada Mundial de la Joventut. El successor d’aquest Pere de l’evangeli presidia la multitudinària trobada de joves catòlics enmig d’un gran desplegament de tota mena de mitjans. La veritat és que no n’estic massa segur de quin ha d’ésser el paper del sant pare en aquest món d’avui que “idolatra” tot allò que li venen i ignora o rebutja absolutament allò que no és de la seva corda. Ho dic perquè, també en aquest cas de la vi-sita papal, s’ha posat molt més èmfasi en la figura de Joan Pau II que en el fet de la troba-

da en si. Una trobada que considero absoluta-ment desaprofitada, en la qual la major part d’actes programats han estat eucaristies i actes piadosos i s’han escoltat múltiples ho-milies, però no hi ha hagut debats amb un mínim de solidesa i a penes s’ha sentit enlloc la veu dels joves opinant sobre temes del nostre temps. O al menys, no ha transcendit. Per això, no em sorprèn gens la xifra més avi-at minsa de joves que han mobilitzat les diò-cesis catalanes per assistir a la trobada. Crec que la majoria de joves d’aquí, els cristians, em refereixo, veuen tot aquest desplegament amb uns altres ulls. I, tanmateix, deixen de ser conseqüents amb la seva fe? No ho sé. Algú ho veu d’una altra manera?

Va ser ordenat en David Jiménez

El dia 17 de juliol, el bisbe auxiliar de Barcelona Mn. Sebastià Taltavull va conferir el sagrament de l'orde presbiteral al germà

David Jiménez.

Hi foren presents el P. Provincial, Agustí Borrell, el provincial de Castella, P. Miguel Márquez, el vicari episcopal Salvador Bacar-dit, la seva mare Gracia, la família, amics i molts religiosos, religioses i laics de la Famí-

lia Carmelitana de la província.

En David va celebrar la primera missa, el diumenge següent, a la parròquia de Santa Coloma de Santa Coloma de Gramenet, la

seva ciutat natal.

Aquest curs, continuarà els seus estudis de Llicenciatura en Teologia a la Pontifícia

Universitat Gregoriana de Roma.

Butlletí CC

Extracte de les bases del joc:

Participants: Ben aviat, s’obrirà el termini per ins-

criure els participants. El joc és obert a tothom

que es mou a l’entorn de les comunitats que confor-

men la Família Carmelitana de Catalunya i Balears.

Dinàmica del joc: Cada dilluns, durant tres mesos,

es formularan tres preguntes per setmana, de dife-

rents graus de dificultat, que s’enviaran per correu

electrònic a tots els participants de les diferents

comunitats.

Les respostes a les preguntes es retornaran via

mail, a l’adreça jocdelcarmel@carmelcat.cat, per

tot el divendres de la mateixa setmana. Les respos-

tes rebudes fora de termini no puntuaran.

Cada pregunta tindrà el valor d’un punt i els partici-

pants aniran sumant punts en funció de les respos-

tes encertades. Guanyarà el participant que acumuli

més punts. Setmanalment s’aniran publicant a la pà-

gina web de la Província les solucions de la setmana

anterior i la marxa de la classificació.

Hi haurà premis per als guanyadors, si bé tots hi

sortirem guanyant, doncs, amb el que ens enriqui-

rem, ja en tindrem un premi.

Inici del joc: El joc començarà pel gener de 2012 i

tindrà una durada de tres mesos.

Incidències: Qualsevol desacord amb la puntuació

rebuda o suggeriment caldrà comunicar-lo per cor-

reu electrònic a l’organització, la qual es reserva el

dret de resoldre qualsevol conflicte no previst a les

bases.

Joc obert a totes aquelles persones que formen part de la Família Carmeli-tana de Catalunya i Balears (religioses, religiosos i seglars), sense distinció d’edat, ni de cap mena, que vulguin conèixer més a fons les nostres arrels. Aquest joc ens permetrà, tot jugant, conèixer la història, el patrimoni cul-tural, els personatges, fets i aspectes del nostre Carmel i, alhora, apropar-nos i crear lligams entre les diferents comunitats. És important tenir una actitud engrescadora, molta il·lusió i ganes de re-cerca i treball.

Butlletí CC

2.- Inici de l’esplai Per començar l’esplai ens cal mà d’obra, és a dir, monitors. És per això que es fa una convocatòria de persones disposa-des a fer de monitors, previ aprenentat-ge. El dia 26 de setembre del 1981 la sala de la comunitat s’omple de nois i noies disposats i amb voluntat de fer aquesta tasca. En són uns quaranta. Després de fer-los veure la responsabilitat que fer de monitor suposa, en quedarien sis. Des d’aquest dia, el 26, i durant un mes, fins el 24 d’octubre, aquest petit grup, i alguns d’altres que s’hi afegiren, tenien la tasca d’aprendre a fer de monitors. En Manel, en Joan i jo, ens dedicàrem a for-mar-los i preparar-los per la gran tasca. Durant aquest temps previ es quan và-rem escollir, entre tots, d’entre diverses propostes, el que, des de llavors, serà el nom que ens identificarà: ESPLAI CRA-CRAC. El nom surt d’un crit d’esplai:

UN! BUM! TAC! CRA-CRAC! Aquest crit es repeteix tres cops, acom-panyat d’unes gesticulacions determina-des amb els braços i les mans. Poc desprès, el dia 31 d’octubre del 1981 a les quatre de la tarda obrim les portes de la comunitat per l’esplai. Comencem així l’aventura amb els nens i nenes a l’esplai. Durant l’advent d’aquest any hi va haver dos fets a destacar: la primera reunió de pares i la sortida de la Comunitat.

De la primera cal dir que vàrem fer la presentació als pares del que pretenia l’esplai i els nostres objectius. Recordem l’enrenou que va causar dir que l’esplai no és una “guarderia”. La sortida de Comunitat es va fer a Sant Jeroni de la Murtra. Els de l’esplai hi vam pujar a peu tot fent un joc de pistes. És en el segon trimestre quan es fixen les trobades (reunions) de monitors i el prior de la Comunitat: seran cada quinze dies els dimecres. Apareixen els primers problemes orga-nitzatius. Per exemple, excursions poc preparades (sobretot en el tema dels horaris). Però a poc a poc ens anem po-sant d’acord sobre alguns punts impor-tants: “el que els nens i nenes volen de nosal-tres no es que es faci el que ells/elles vo-len, sinó el que necessiten” “nens i nenes no són matèria experimen-tal” En aquest mateix trimestre es fa la pri-mera sortida de monitors a Santa Cecília de Montserrat. En ella vam tractar te-mes com la seguretat física dels nens i dels monitors en situacions d’emer-gència, reflexions sobre com treballar amb ells, treballs de coneixement i res-pecte de la natura. En això últim vàrem comptar amb el valuós ajut d’en Josep Ma. Rodon, que tenia un gran coneixe-ment de la muntanya de Montserrat. Un dels actes més importants del nostre

esplai es la imposició de fulards. El dia

Toni Antoja

Butlletí CC

MONITORS I MONITORES Manel de Haro Joan Masdeu Jordi Rourera Mª del Mar Batlle Assumpta Pujol Ester Pujol Montse Alsina Lluisa Cairó Frederic Boter Mateu Beltran Joan Buhigas David Solà Núria Perera Montse Castelltort Lídia Gassó Carles Perarnau Josep Rua Gemma Mercader Montse Munells Mercè Solà Margarida Padrós

Un cop imposat el fulard als monitors i monitores, aquests l’imposaren als nens i nenes:

PINGÜINS Mª Angels Boter Anna Mª Boter Marc Llorens Glòria Dàvila Ernest Perea

Carme Ibañez Armand Ferrer Francesc Batlle Joan Teixidor Eduard Martí Gabriel Cano Judith Pujol Anna Martínez David Jordà Laura Kati

CARENA Marta Condeminas Gisela Carpa Susagna Corbeto Olga Gavira Laura Niubó Ruth Pujol Olga Rof Cèlia Pujals Anna Jové Marta García Eulàlia Boter

CIMS Xavier David Francesc Dorce Mercè Rubio Jordi Rubio Inmaculada Morillas

LLOPS Joan Llorens

Joan Lladó Gallastegui Joan Lladó Chimenis Joan Aymerich David Fernàndez Agustí Sánchez Joan Manel Haro

LLAMPECS Joaquim Gual Marc Gutiérrez Adrià Pujol Jordi Jordà Josep Pigem Ferran Ruíz

ALTAÏRS Judit Niubó Cèlia Niubó Juli Mauri Salvador Garcia Cristina Busquets Mª Angels Buhigas Enric Ruiz Carles Mateu Miquel Rof David Bosch Conxita Boter Glòria Corbeto Carolina Gavire Margarida Condeminas Enric Sapé Antoni Dàvila Lluís Dàvila

Un total de seixanta- dos nens i nenes i vint-i-un monitors que van posar les prime-res petjades de l’esplai actual. Fins el proper article, Toni

27 de març del 1982 va tenir lloc la primera.

Per fer-ne memòria llistaré tots els monitors i

monitores als quals el P. Lluís Romagosa va im-

posar el fulard:

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana

curs 2011-12

A mb la nostra mirada po-

sada en l’any 2015, cin-què centenari del naixe-ment de Teresa de Je-

sús, la formació teresiana d’aquest curs la centrarem en el llibre de les «Fundacions».

Són les “memòries” de la seva

obra fundacional. Tanmateix, Tere-sa és ben conscient que el prota-gonista principal és el mateix Déu, capaç de fer realitat allò que hu-manament sembla impossible. El llibre és tot un seguit d’escenes, de personatges, d’anècdotes dife-

rents amb un objectiu ben clar: estendre en el teixit de l’Església petites comunitats que visquin jo-iosament la seva fe en Jesús. Són «memòries» d’una missió en-comanada, farcida de contrarietats

i obstacles. Amb un marcada ori-entació cap a la sobrietat i la po-bresa.

Són «memòries» de fets històrics certament, però sobretot són les «memòries» de l’acció de Déu en l’Església del segle XVI a través de

“flacas mujercitas” (F 4,5; 12,10) com diu Teresa amb una bona dosi de fina ironia.

dilluns 24 d’octubre

Origen i finalitat de l’obra

fundacional de santa Teresa

Teófanes Egido, carmelita descalç de Valladolid

*************

dilluns 28 de novembre

Fundació de Medina del Campo i primers

moviments per a la fundació de frares

Xavier Miró, laic de Badalona

***************

dilluns 30 de gener

Fundació dels carmelites descalços

Joan Badia, carmelita descalç de Barcelona

***************

dilluns 27 de febrer

Fundacions de Toledo i Pastrana

Cristina Barreda

Carmelita Teresa de San Josep, de Lleida

****************

dilluns 26 de març

Fundació de Salamanca i consells a les priores

Trinidad González

Serventes del Sagrat Cor de Jesús, de Vic

***************

dilluns 23 d’abril

Fundacions de Beas de Segura i Sevilla

Luís Javier F. Frontela

Carmelita descalç de Valladolid

***************

dilluns 21 de maig

Tres anys de dificultats

i represa de les fundacions

Anna Boj, carmelita descalça de Mataró

«Fundacions»«Fundacions»

o e l miral lo e l miral l

d’un carismad’un carisma

Butlletí CC

a fons

Aquest estiu, el papa Benet XVI, en una de les tradicionals al·locucions dels

dimecres, va animar els cristians a llegir la Bíblia aprofitant els temps de lleure de les vacances.

«Molts cristians –deia el Papa– no llegeixen mai la Bíblia, i en tenen un conei-xement superficial. La Bíblia, com indica el seu nom, és un conjunt de llibres, i una

petita “biblioteca”, nascuda en el decurs d‟un mil·lenni.»

I proposava: «Per què no descobrir alguns llibres de la Bíblia que, normal-ment, són menys coneguts? O dels que potser hem sentit algun fragment durant la

litúrgia, però que no hem llegit en la seva totalitat?»

Des del nostre butlletí hem cregut que havíem d‟aportar el nostre gra de sor-

ra per donar suport a la invitació del papa Benet d‟anar descobrint la riquesa de la Paraula de Déu. És per això que hi dediquem aquest espai “a fons”. D‟entre les nombroses possibilitats que ens ofereix la Bíblia, hem escollit un dels llibres potser

més desconeguts i incompresos del Nou Testament: l‟Apocalipsi de sant Joan.

La nostra pretensió és animar a fer-ne una lectura reposada i meditada. Per

això, hem cercat unes quantes eines en forma de col·laboracions que poden servir d‟introducció i ser claus per a una interpretació actualitzada d‟aquest text que, en

molts punts, resta encara discutit per exegetes i teòlegs.

A més d‟un escrit del nostre col·laborador habitual Josep Burriel, que va viatjar per la zona de les set esglésies que es citen a l‟Apocalipsi i n‟ha fet un inte-

ressant article, en aquesta ocasió comptem amb les aportacions de dos grans espe-cialistes en aquest llibre. Per una banda, el jesuïta Xavier Alegre, el qual ens apor-

ta una visió esperançada pels creients davant l‟aparent triomf del mal i la injustícia en el nostre món. Per l‟altra, el pare Hilari Raguer, benedictí de la comunitat de

Montserrat, es fa ressò de la comunió entre el romànic català i molts passatges de l‟Apocalipsi i en fa una mirada interpretativa en el transcurs dels temps.

Complementen la secció una entrada al blog “Un manament nou” de la bene-

dictina Teresa Forcades, que, breument, explica el significat de dues paraules “Apocalipsi i apocatàstasi”, i un petit extracte del llibre “Una espiritualidad para hoy según Edith Stein”, de Francisco Javier Sancho, carmelita, publicat per l‟Editorial Monte Carmelo, que recull uns pensaments de la santa alemanya sobre la seva par-ticular i fatal apocalipsi.

Butlletí CC

a fons

Però aquesta visió canvia radicalment

quan es descobreix que el llibre està escrit en un context de persecució de les comunitats cristia-

nes per part de l‟imperi romà, per la qual cosa el que pretén el profeta Joan, el seu autor, és aju-dar les seves comunitats a resistir la falsa propa-

ganda i la persecució de l‟imperi, denunciant els seus valors falsos, i animar als cristians a mante-nir ben viva la seva esperança. En canvi, de la fi

del món només en parla a les dues visions finals del llibre, quan anuncia el judici final (Ap 20,11-

15) i l‟aparició de la nova Jerusalem, que baixa del cel, i del cel nou i la terra nova, en el quals ja no hi haurà més dolor ni mort, perquè Déu ho

serà tot en tots (Ap 21,1-22,5). Més aviat tot l‟Apocalipsi del que vol parlar és de la vida de les

Esglésies cristianes (Ap 2-3) i del que està pas-sant en el món que està vivint ell i les seves comunitats. Com a bon profeta, Joan vol donar

una interpretació, des de la perspectiva revelada per Déu, del que està succeint ara i aquí per tal

que els cristians sàpiguen discernir els signes dels temps i fer les opcions adequades per a po-der ser fidels a la seva vocació de poble de Déu.

Per això no és casual que el llibre comenci amb set cartes a set esglésies, palesant el que hi ha en elles de bo i de dolent, tot animant-les a la

conversió i a l‟esperança, anunciant que tot i els seus mancaments, segueixen estant a la mà dre-

ta de Jesús (Ap 1,16), la qual cosa significa que Ell les segueix protegint.

De fet, l‟Apocalipsi és un llibre que té un

tarannà enormement positiu per als creients,

mentre que resulta decebedor i amenaçant per

als qui es deixen configurar i manipular pels fal-sos valors de l‟imperi (de qualsevol imperi: en

l‟Apocalipsi es refereix a l‟Imperi romà en temps de Domicià, però el que Joan diu val per a tot imperi al llarg de la història, també per als impe-

ris que han anat apareixent al llarg de la història i per a l‟imperi que avui configura el nostre siste-ma econòmic, un imperi que condemna a la

marginació i a la mort les majories empobrides del nostre món).

Per al cristià, l‟Apocalipsi és un llibre enormement positiu. Car és una revelació de Je-sucrist, del qual es proclama, només començar

el llibre, que ens estima, ha lliurat la seva vida per nosaltres i ens ha convertit en un poble sa-

cerdotal (Ap 1,4-6), és a dir, en instrument de la seva acció en el món per tal de mostrar que “un altre món és possible”, un món en el qual Déu hi

regni i, per tant, no hi hagi pobres perquè tots compartim el que tenim (cf. Dt 15,4; Mc 1,15;

Fets 2,42-47). No és casual aleshores que el lli-bre s‟anomeni a si mateix “una Bona Notícia (Evangeli) eterna” (Ap 14,6). I que al llarg de tot

el llibre hi trobem set benaurances (els números en la literatura apocalíptica són sempre simbòlics i el 7 és el número de plenitud: cf. Ap 1,3;

14,13; 16,15; 19,9; 20,6; 22,7; 22,14). Forma part també d‟aquesta Bona Noticia l‟anunci que

els mals i la persecució de l‟imperi només dura-ran, simbòlicament, 42 mesos o 1260 dies, és a dir, tres anys i mig, la meitat de set, la qual cosa

significa que no duraran sempre i que, al final,

X. Alegre

L‟Apocalipsi és un llibre difícil de llegir avui perquè, en una lectura superfi-cial, fa la impressió que parla de la fi del món i que vol provocar la por amb unes imatges que són amenaçadores i difícils de comprendre, sobre tot si no es coneix bé el seu rerefons en l‟Antic Testament. Per això és un llibre poc llegit pels cristians i poc predicat en les celebracions litúrgiques.

Butlletí CC

l‟imperi caurà (Ap 17-18) perquè no s‟ha vol-

gut convertir tot i que les plagues que ha patit han estat una invitació de Déu a convertir-se

(cf. Ap 9,21; 16,9).

Però és també un llibre amenaçador per a tot imperi que es recolzi en el seu poder polí-

tic, econòmic i militar per a difondre els falsos valors que porten a creure que l‟emperador és déu i senyor absolut (Domicià es feia adorar

com a “dominus ac deus”, senyor i déu), tot ignorant que l‟autèntic “Senyor” de la creació i

de la història és el Deu totpoderós (Ap 4,8), que ha tramès el seu poder a Crist, l‟Anyell de-gollat (mort a la creu) però dempeus davant

Déu perquè ha ressuscitat (Ap 5). Però com que l‟imperi romà (i tot imperi) no vol acceptar

el domini de Déu, se li anuncia que, si no es converteix, cosa que no voldrà pas fer, serà destruït i en el pecat portarà la penitència.

De fet, el que ha de fer el creient és resistir a les falses seduccions i la persecució

de l‟imperi, encara que això li comporti la per-secució i fins i tot el martiri (Ap 6,9-11; 13,5-17). I la manera com ajudarà perquè caigui

l‟Imperi no és emprant la violència física (l‟imperi és molt poderós i el cristià tindria sempre les de perdre), sinó essent un autèntic

profeta, és a dir, omplint-se de l‟Evangeli i do-nant testimoni dels seu valors contraculturals

en un món injust. Per això, Joan rep a Ap 10 l‟ordre de menjar-se el llibret que l‟àngel pode-rós té a la mà dreta i que recorda el Crist. El

llibret es refereix a l‟Evangeli. De l‟Evangeli es diu, tot recordant la vocació del profeta Eze-

quiel (Ez 3) que menjar-lo (assimilar-lo plena-ment: això és el que ens converteix en profe-

tes) d‟entrada resultarà dolç, perquè el contin-

gut de l‟Evangeli és una Bona Notícia i omple d‟esperança. Però el fet de realitzar la vocació

profètica, que implica la denúncia de l‟imperi injust, comportarà la persecució, el martiri dels profetes, però Déu al final els ressuscitarà,

com ha ressuscitat a Jesús (Ap 11,3-14).

Es comprèn, aleshores, que si el llibre

implica una clara denúncia de l‟imperi i de la

seva destrucció, que l‟autor no pugui parlar

amb un llenguatge clar, sinó que ho hagi de

fer crípticament, emprant imatges només co-

negudes de la comunitat cristiana, car moltes

d‟elles estan tretes de l‟Antic Testament, des-

conegut per als espies de l‟imperi. De fet, parla

de Roma com de la gran prostituta (Ap 17), de

la Bèstia que puja del mar (Ap 13,1-10) i que

té com a aliada la Bèstia que puja de la terra

(Ap 13,11-17: la propaganda religiosa i política

de l‟imperi) o el fals profeta (Ap 20,10), tot

dient de Roma que és una encarnació a la ter-

ra de Satanàs, del drac roig que es vol oposar

a Déu, però ha estat vençut per Déu per mitjà

de l‟arcàngel Miquel (Ap 12,7-8), el poble de

Déu (la dona envoltada de 12 estels: Ap 12,1-

2) i el Messies, al qual el dimoni vol destruir (el

dimoni el vol devorar al néixer: Ap 12,4), però

Déu el porta al cel (al·lusió a l‟ascensió de Je-

sús, que en la teologia de les escoles joànni-

ques implicà el triomf sobre el mal: Ap 12,5). I,

al final de la història, el mal serà vençut defini-

tivament (Ap 20,7-10).

Butlletí CC

a fons

Durant unes vacances al Pirineu, visitava l‟església romànica d‟un poblet mig abandonat i

el senyor que guardava les claus em va mostrar una pila baptismal que tenia un estrany relleu,

mig esborrat pel temps que havia estat enterrat. “Hi ha un animal –em deia– que sembla un cér-vol, amb unes grans banyes i unes altres coses

que ningú sap què són”. Era evident que repre-sentava l‟anyell de la gran visió d‟Apocalipsi 5,

amb set banyes i set ulls, que ha estat degollat però està dret (és a dir, mort i ressuscitat), i que és digne d‟obrir els set segells del llibre (o sigui,

que és senyor de la història). Els camperols me-dievals eren pobres i analfabets, però tenien la Biblia pauperum, la “Bíblia dels pobres”, que era

la història sagrada en imatges, com diu Verda-guer de la portalada de Ripoll: “la Bíblia al cor de

Catalunya impresa,/ passat, present i esdevenir del món”, i sabien perfectament que aquell re-lleu de la pila baptismal volia dir que pel baptis-

me l‟Anyell ens renta amb la seva sang (cf. Ap 1,5; 5,9; 7,14; 22,14). Però tota aquella cultura

bíblica popular fa segles que es va perdre, i aquell relleu els resulta ara un llibre segellat, que ningú no pot obrir.

En l‟art sagrat actual es representa sovint l‟anyell, però quina diferència amb el de l‟art ro-mànic primitiu! Ja no és l‟anyell valent i lluitador,

que dóna la vida i la torna a prendre, aplicació a Jesucrist d‟aquella imatgeria dels passatges apo-

calíptics de Daniel, aquelles grans bèsties que

simbolitzen imperis i prínceps que

sostenen combats colossals per la dominació del món, sinó que l‟any-

nyell mansoi que veiem brodat en pàl·lies i casulles sembla més aviat un ninot de Walt Disney o una jo-

guina de peluix. L‟anyell de l‟Apo-calipsi, que és el protagonista del llibre, s‟assembla més al toro d‟un

anunci molt vist a les carreteres que no pas al xaiet que ara ens

presenten. La cristologia de l‟Apo-calipsi ha estat substituïda per una pietat senti-mental de mel i mató. I el mateix podríem dir

dels àngels: els serafins de sis ales d‟Isaïes i l‟à-ngel fort de l‟Apocalipsi s‟han convertit en els

cupidos barrocs i els cicisbei rococós, fets de no-més caparró i ales.

És significativa la predilecció de l‟art romà-

nic per l‟Apocalipsi. Pensem en els “Beatus” de Girona o de La Seu, aquelles còpies del comen-

tari de Beatus de Liébana a l‟Apocalipsi, il·lustrades amb miniatures meravelloses. O en les Bíblies de Ripoll. O en els pantocràtors dels

frescos de la vall de Boí. O en les talles romàni-ques dels cristos majestat, que presenten Jesu-crist triomfant a la creu, amb corona reial en lloc

de la d‟espines, i de vegades amb casulla sacer-dotal. En molts manuscrits bíblics, allà on un

salm deia: “El Senyor regna”, hi havien afegit: “El Senyor regna des de la creu”, i aquesta visió inspirarà l‟himne Vexilla regis.

A principis del segle XX es descobreixen les pintures romàniques del Pirineu i les traslladen,

perquè ja les començaven a robar. L‟arqueòleg i historiador de l‟art Josep Pijoan, en una carta a Francesc Cambó, que patrocinava llur reproduc-

ció, li descrivia apassionadament l‟impacte que els produïen aquelles pintures, tan diferents de l‟art sagrat posterior: “Tenen cares astorades

que obsessionen, fan gestos violents que des-concerten; mouen els membres, sobretot les

Hilari Raguer

Butlletí CC

mans, com si estiguessin desllorigades. Molt so-

vint m‟he preguntat quina és la causa de la fas-cinació que produeixen aquestes pintures romà-

niques nostres i quin és el lloc que els correspon en el patrimoni artístic de la humanitat. [...]. És per això, amic Cambó, que vós i jo les estimem

tant les imatges dels frescos romànics; no són burgeses, com les dels nostres retaules gòtics, on predomina el bon seny. Els pintors romànics

no s‟entretenen en detalls de la vida familiar casolana, com els que il·lustren les vides de

sants dels nostres pintors quatrecentistes. Res de paisatges, mobles o cortines. Els sants i pro-fetes dels nostres frescos són figures solitàries,

de gran energia moral, que, no podent trepitjar els prats i les eres del paradís, es complauen en

un fons atmosfèric d‟aire espès, blau, roig, groc o morat.”

Per què els personatges i les escenes de

l‟Apocalipsi, tan freqüents en el romànic, desa-pareixen del tot en el gòtic i el barroc? Hi ha

hagut un gran canvi de mentalitat i d‟espiri-tualitat. Ara es fixen amb realisme en la huma-nitat de Jesús. En lloc del Crist majestat, el po-

ble demana un pessebre ben pintoresc o un Je-sús sofrent que regalima sang, un ecce homo, una Pietat amb el cadàver a la falda. Ja no es

viu el sentit final de la història que proclama l‟Apocalipsi, ni la immersió del cristià en la di-

mensió còsmica de la redempció de la carta als Romans: “L‟univers creat espera amb impacièn-cia que la glòria dels fills de Déu es reveli plena-

ment [...]. Sabem prou bé que fins ara tot l‟uni-vers creat gemega i sofreix dolors de part. I no

solament ell, sinó també nosaltres, que posseïm l‟Esperit com a primícies del que vindrà, geme-guem dins nostre anhelant de ser plenament

fills, quan el nostre cos sigui redimit”. En lloc d‟aquesta escatologia grandiosa, el que des del gòtic es viu és la devoció a la humanitat de Je-

sús, la salvació de l‟ànima i el terror individual del purgatori i l‟infern.

Aquest canvi espiritual respon a una evo-lució social. És el pas de la societat rural a la urbana. Han aparegut les ciutats amb els seus

consells o governs municipals i una certa demo-cràcia. L‟agricultura perd relativament importàn-

cia en comparació amb el comerç i l‟artesanat, que s‟organitza en gremis. Els ciutadans, que ja no viuen en contacte directe amb la natura, te-

nen més dificultat per a comprendre la reialesa de Crist sobre tota la creació i l‟abast còsmic de

la redempció. La credulitat en les llegendes és

passada pel sedàs del sentit crític de la història. Són els inicis del capitalisme econòmic, quan

l‟Església, que fins aleshores, a la llum de la Bí-blia, havia tingut per pecat la usura (tot cobra-ment d‟interès), pacta amb el nou estat de co-

ses i declara que només s‟incorre en el pecat d‟usura si l‟interès és extraordinàriament elevat. Són els temps de l‟humanisme, i el missatge

evangèlic tendeix a diluir-se en un “humanisme cristià”. Però Jesús s‟havia situat netament en la

línia profètica i apocalíptica. No predicava una ètica abstracta ni un humanisme intemporal, sinó que deia: “Convertiu-vos, que el regne de

Déu és a prop!”, un regne d‟amor i de pau. La moral cristiana és un resposta amorosa a l‟amor

del Pare.

És urgent recuperar l‟Apocalipsi, fer nostre aquell clam “Veniu, Senyor Jesús”, creure en el

seu “vinc de pressa!” i acollir la Jerusalem que davalla del cel. Hem de recuperar la dimensió

escatològica de la nostra fe, perquè, com diu sant Pau, “si l‟esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d‟aquesta vida, som els

qui fem més llàstima de tots els homes” (1C 15,19). Els frescos romànics de la vall de Boí ens ho recorden. La Unesco, en declarar-los pa-

trimoni de la humanitat, potser, com Caifàs, ha profetitzat sense saber-ho.

Butlletí CC

a fons

Pau i Bé

Ambdues són paraules bíbliques, ambdues apareixen al Nou Testament: apocalipsi i apocatàstasi.

El vell Simeó quan veu Jesús exclama: „... llum que es revelarà als pagans i serà la glò-

ria del vostre poble Israel‟ (Lc 2, 32). Literalment hauriem de traduir: „llum per a revelació als pagans‟. Aquesta paraula „revelació‟ en l‟original grec és „apocalipsi‟. Pau parla en diver-

ses ocasions de l‟apocalipsi de Jesús, que normalment traduïm com a „manifestació de Je-sús‟ (1Cor 1,7; 2Te 1,7); també ho fa la carta de Pere (1Pe 1,7; 1Pe 1,13) i, és clar, ho fa

el llibre de l‟Apocalipsi en el seu primer verset (Ap 1,1). És d‟aquest darrer llibre que deriva l‟ús popular de la paraula apocalipsi en les llengües modernes, per indicar destrucció i caos

a gran escala, com ara en la coneguda pel·lícula

„Apocalipsis now‟ sobre la guerra del Vietnam.

L‟altra paraula que encapçala aquest es-

crit, „apocatàstasi‟, apareix al llibre dels Fets dels Apòstols. Pere anuncia la segona vinguda del Messies i l‟arribada del „temps de consolació‟ i de

„la restauració (apocatàstasi) de totes les coses-ses‟ (Ac 3,21). Apocatàstasi vol dir „restauració‟,

això és, tornar les coses al seu estat original que com sabem pel llibre del Gènesi era un estat de

plenitud, un estat „bo i molt bo‟ (Gn 1,31). A l‟e-vangeli de Marc apareix la forma verbal d‟aquesta paraula apocatàstasi: Jesús guareix l‟home que

tenia la mà seca i l‟evangelista escriu que li va „restaurar‟ (apocatatitzar) la mà (Mc 3,5).

Després que Pere anuncïi el „temps de consolació‟ i l‟apocatàstasi de totes les coses, a ell i a Joan

els posen a la presó i l‟endemà els diuen que no parlin més d‟això perquè alteren l‟ordre públic (Ac 4). Després que Jesús apocatatitzi la mà seca en dissabte, els fariseus (l‟autoritat religiosa), en consell amb els herodians (l‟autoritat

política), prenen una decisió contra ell sobre la manera de perdre‟l (Mc 3,6).

La saviesa popular no sorgeix del no-res. Hi ha violència associada a l‟apocalipsi de Je-

sús i al seu objectiu restaurador de la bondat de les coses. Però no és mai violència de part de Déu. Per això la litúrgia de Nadal que aquesta setmana comencem a preparar, sense oblidar-se dels Sants Innocents ni de St. Esteve, pot anomenar Jesús „príncep de la Pau‟.

Publicat al blog el dia 30/11/2009

Del blog “Un manament nou” de la benedictina Teresa Forcades

Butlletí CC

Edith Stein parlava del concepte de “nit fosca” de Joan de la Creu, do-nant-li un sentit més ampli fins ano-menar-lo “nit del pecat” per referir-se als temps que li han tocat viure: l‟A-lemanya hitleriana. Però, vistos els paràmetres que ocupen les nostres societats d‟avui, podem aplicar-lo perfectament a la nostra època. El text que segueix està triat d‟unes pà-gines del llibre “Una espiritualidad para hoy según Edith Stein”, de Francisco Javier Sancho, ocd, publi-cat per l‟Editorial Monte Carmelo.

La nit en què viu l‟època steiniana té un

primer fonament teològic: "el cel i la terra encara no s‟han unit. L‟estrella de Betlem

és, fins i tot avui, una estrella en la nit fos-ca" (Obres 377), és a dir, la perfecció final

encara no s‟ha realitzat i, per això, la his-tòria es mou entre la tensió escatològica i el món material, entre la llum i les tene-

bres. Aquesta nit es fa més fosca i pren el nom de "nit del pecat" en el moment en

què la guerra i l‟antisemitisme es fan més forts a Alemanya: "La visió del món en què vivim, la necessitat, la misèria i

l‟abisme de la maldat humana serveixen per atenuar cada vegada el goig de la vic-

tòria de la llum. La humanitat lluita encara en el fang i encara és petit el ramat que

ha aconseguit posar-se fora de perill en els cims més alts de la muntanya" (Obras 257).

Una nit del pecat que es presenta com la radicalitat contrària a Crist. No és

només un pecat contra la humanitat. El sentit és molt més profund: "la batalla en-

tre Crist i l‟Anticrist encara no s‟ha diri-mit" (Ib.), "el món és en flames, el combat entre Crist i l‟ Anticrist ha esclatat oberta-

ment" (Ib. 222), "els seguidors de l‟Anti-

crist l‟injurien molt més” (Ib.) que els que ho feren antigament. Aquestes expressi-

ons d‟una gran força expressiva, ins-pirades en el llibre de l‟Apocalipsi, ens do-

nen la mesura de la percepció profunda del moment històric en què viu Edith Stein. Expressions que prenen un caràcter

molt més intens i personal en aquella obra de teatre-recreació que escriu pocs mesos

abans del seu martiri, en la qual s‟identifica amb la reina Ester: "Avui un nou Aman (referint-se clarament a Hitler)

ha jurat la ruïna del mateix poble amb odi amarg" (Obres 577).

Al bell mig d„aquesta visió tan fosca, que tanmateix correspon a la realitat, hi

ha una llum que il·lumina, hi ha una font d‟esperança que guia al mig d‟aquesta obscuritat: Crist és la Llum en la nit, la se-

va Creu és el camí i l‟arma per combatre les tenebres. També els seus seguidors

fidels il·luminen en mig d‟aquesta obscuri-tat. I aquesta llum és la que empeny a tot

cristià a convertir-se en una "nova reina Ester" que intercedeix davant el Rei per la salvació del seu poble.

Butlletí CC

a fons

Set eren les esglésies que hi havia a la pro-

víncia de l‟Àsia Menor i, pel que sembla, eren prou importants com perquè Joan digués que,

trobant-se exiliat a l‟illa de Patmos, Déu li va re-velar el que havia d‟escriure i enviar a aquestes 7 esglésies: Efes, Esmirna, Pèrgam, Tiàtira, Sardes,

Filadèlfia i Laodicea. Són cartes molt curioses que no tenen rebuig, ja que retraten els trets perso-nals i diferents de cada comunitat, tenint en

compte l‟època en què van ser escrites.

El que resta d‟aquells pobles i ciutats va des

d‟Efes que conserva força bé una bona part de la ciutat, passant per Pèrgam que ja és més ruïnosa i acabant per les altres, de les quals no queda

pedra sobre pedra. Ah, i de les esglésies ni ras-tre.

Avui, totes aquestes ciutats i pobles tenen l‟Islam com a religió majoritària i veure una es-glésia cristiana és molt difícil. Veure-la en actiu,

encara més. D‟esglésies abandonades n‟hi ha unes quantes però els edificis tenen els dies

comptats si no els preserven de les bretolades.

Suposo que el panorama en temps de Joan era similar a l‟actual quant a presència del cristia-

nisme. Llavors eren els inicis de la introducció del cristianisme i ara estem a les acaballes. En aquell temps encara no hi havia esglésies i ara ja no hi

són. És com un cicle que ara ja està de tornada. Mes ben dit, ja ha tornat. Potser el cicle tornarà a

començar?

Joan fa una espècie de retrat del moment que

travessaven aquelles comunitats, fent-les-hi re-trets o aplaudint les actituds i fites aconseguides, esperonant-les a seguir o a corregir el rumb. És

semblant al que s‟ha de fer en qualsevol activitat humana: saber l‟objectiu i al cap d‟un temps, en

un moment determinat, aturar-se i reflexionar sobre l‟estat actual del projecte en relació als ob-jectius, posant-hi remeis en cas de desviació, pe-

rò tenint en compte la cultura i personalitat prò-pies del públic objectiu. Així ho podem comprovar en les actituds diferents que adopta Joan per a

cada Església en concret.

En general, no és que a Turquia l‟Islam esti-

gui molt més bé que el cristianisme aquí. Com succeeix a les esglésies nostres, a les mesquites hi va majoritàriament la gent gran. Els joves

“passen”. Això es fa més evident a les grans ciu-tats com Estambul o Esmirna, on la influència

occidental és més evident. Son ciutats modernes, comercials, turístiques, on el contacte amb idees diferents, o més laxes des del punt de vista reli-

giós, fa que s‟hagi tendit a una manera de pensar més còmoda i frívola, en relació a la religió.

No sé les raons reals que va portar a fer el

canvi de Cristianisme a Islamisme. Explicacions n‟hi ha. Però el que sí crec és que, nosaltres, tal

com anem, si no corregim el rumb, les esglésies no restaran abandonades com a Turquia sinó que, directament, s‟hi faran pisos. I no és la pri-

mera vegada que ho dic. Temple d’Artemisa d’Efes.

Aprofitant un viatge a Turquia, vaig voler passar i veure que en resta de les “7 Esglésies de l‟Apocalipsi” que es citen al llibre de l‟Apocalipsi.

Josep Burriel

Butlletí CC

Efes (Ap 2,1-7)

Era un centre comercial, religiós i cultural molt important. S‟hi movia molt diner. Fins i tot va

ser la primera ciutat en el món on els carrers principals gaudien d‟enllumenat tota la nit.

Avui, és un recull de ruïnes i només els turistes

s‟encarreguen de recordar la importància que va arribar a tenir.

Jesús, des de la creu, encomanà a Joan que tingués cura de la seva mare (Jn 19,26-27) i ell, segons la tradició, se la va endur a Efes on

va viure els darrers anys de la seva vida retira-da del món. La casa va ser “descoberta” a fi-

nals del segle XIX al turó Pion, a prop d‟Efes. Ara és un lloc de pelegrinatge, però al marge de les rutes turístiques establertes.

Esmirna (Ap 2,8-11)

Avui Izmir és la tercera ciutat de Turquia des-

prés d‟Estambul i d‟Ankara. Té una població propera als 4 milions d‟habitants. Industrial, comercial i turística, és port d‟arribada de cre-

uers que aprofiten per visitar Efes.

En l‟època de Joan, era el centre comercial de

l‟Àsia Menor i es trobava en la ruta directe del comerç que mantenia l‟Índia i Pèrsia amb Ro-ma. Degut a l‟odi intens que existia contra els

cristians, si algú deia seguir Jesús, li boicoteja-ven el negoci, el deixaven sense feina o li po-saven pals a les rodes en qualsevol activitat

econòmica.

Pèrgam (Ap 2,12-17)

Avui Bergama és també una pila de ruïnes a dalt d‟un turó. Era la capital del regne de Pèr-gam que va ser prou important en la seva èpo-

ca.

Hi havia un temple construït originàriament a

l‟acròpolis de la ciutat i, a la part sud d‟aquest temple, hi havia un gran altar dedicat a Zeus i també a Atenea. Aquest temple va ser desco-

bert per arqueòlegs alemanys entre 1878 i 1893 mentre feien importants excavacions a

l‟antiga ciutat, ajudats políticament i econòmi-cament per Bismark que volia consolidar el seu imperi amb una obra de referència de l‟art clàs-

sic. En compensació pels treballs arqueològics, el govern alemany i l‟Imperi Otomà van negoci-

ar el trasllat de l‟altar d‟aquest temple a Berlín. El Museu es va construir al voltant de l‟altar i

es va inaugurar el 1930. Curiosament, amb la

derrota alemanya de la Segona Guerra Mundi-al, les tropes soviètiques van desmuntar l‟altar

i se‟l van endur al Museu Hermitage de San Petersburg, fins l‟any 1959 que el van tornar.

Tiàtira (Ap 2,18-29)

Avui coneguda com Akhisar, era una ciutat pe-tita però era un actiu centre comercial degut a

la seva situació geogràfica. Avui, a part d'al-guns pilars, no queden restes de l'antiga ciutat.

La primera dona conversa de Pau a Filips (Ac

16,1) es deia Lídia i era una venedora de roba tenyida de porpra que havia nascut a Tiatara.

Sardes (Ap 3,1-6)

Sart és la capital de la província de Lídia.

El cristianisme havia estat la religió dominant i

en el segle V ja comptava amb dues grans es-glésies i una sinagoga, però, a principis del se-

gle VII, va caure en decadència fins que al se-gle XVIII només era una vila petita.

Filadèlfia (Ap 3,7-13)

Alasehir és el seu nom actual. Encara s‟hi po-den veure les restes de la que era l‟església de

sant Joan però que es troben en un estat la-mentable. Són reminiscències de quan encara els cristians deurien tenir una clientela impor-

tant.

Va ser la menys important de les ciutats menci-

onades per Joan però deuria tenir la tasca més dura de difondre el cristianisme cap a l‟Est, fo-ra de la regió jònica.

Filadèlfia, juntament amb Esmirna, va esser considerada una de les més distingides de les 7 esglésies

Laodicea (Ap 3,14-22)

Havia estat una ciutat important, una de les

mes pròsperes de l'Àsia Menor, destacant es-pecialment el comerç de la fusta, i va tenir una

important escola de metges. Era molt conegu-da una pomada per als ulls que contribuïa a la riquesa de la ciutat.

Una part important de la seva població eren jueus, especialment després de l'any 70, i per això el cristianisme hi va arrelar aviat, si bé es

considerava als cristians locals poc comprome-sos.

Butlletí CC

HOMES I DONES DEL CARMEL

-21-

És difícil escriure la biografia d’una persona basant-se en referències disperses que, en ocasi-ons, no concorden del tot pel que fa a dates i altres elements bàsics per establir-ne una base més o menys fiable. Aquest és el cas del nostre personat-ge, del qual no sabem més que algunes dades amb les quals s’ha anat confegint la seva personalitat, però sense que aquesta estigui plenament com-provada en termes de fidelitat històrica. Dues són les constants que trobem en les di-ferents hagiografies que fan referència a sant Simó Stock. D’una banda es diu que va pertànyer a l’or-de del Carme, de la qual, sembla, va arribar a ser general. Els carmelites feia pocs anys que havien deixat Palestina i, entre altres llocs, es van establir a Anglaterra. L’any 1242 arriben a Aylesford, al comtat de Kent, on poques dècades abans havia nascut Simó. L’altra és l’atribució de l’anomenada “visió de l’escapulari”, segons la qual, la seva gran devoció per la Mare de Déu va ser corresposta amb una aparició de Maria, amb el seu fill als braços, per entregar-li un escapulari com a senyal de filiació i de salvació. Tot i que la historicitat d’aquesta aparició re-sulti poc creïble, l’escapulari ha esdevingut per als carmelites un senyal, un emblema, que simbolitza el vincle especial que volen mantenir amb Maria com a Mare i protectora i, també, expressa el seu compromís de seguir Crist tenint-la a ella com a model perfecte. La devoció a sant Simó i a l’esc-apulari es va estendre ràpidament per tot el món durant el segle XVI Algú, també atribueix a sant Simó Stock l’aut-oria del cant “Flos Carmeli”. Va morir (1265?) a Burdeus, durant una visita

a l’Aquitània, on va ser enterrat i les seves relíquies

van ser objecte de veneració. Posteriorment, una

part d’aquestes relíquies es van traslladar al prio-

rat d’Aylesford, que ha esdevingut un important

centre de pelegrinatge. La seva festa se celebra el

dia 16 de maig.

Sant Simó Stock rebent l’escapulari. Altar major de l’església dels carmelites de Badalona. Pintura al fresc de Maria Niubó.

Priorat d’Aylesford, Kent (Anglaterra)

Butlletí CC

Santa Clara neix l’any 1194 a la ciutat d’Assís, Itàlia. Quan té 18 anys –el 1212— impulsada per la gràcia i pel testimoni de Francesc, decideix abraçar el camí de seguiment de Crist pobre, humil i crucificat. És una aventura que denota en ella decisió i audàcia.

Clara era anomenada ―la DONA d’Assís” perquè el convent de Sant Damià, on vivia amb les seves germa-nes, era la casa pairal on s’apropaven cardenals i bisbes, i fins i tot el sant Pare, però, també era el refugi dels pobres i els petits. Clara era el proto-tipus de la dona que s’avançà al seu temps perquè defensà la igualtat de la dona i aconseguí escriure la seva pròpia regla, per ella i les seves germanes i vivia, segons la seva pròpia definició, en llibertat d’esperit. Així comença la forma de vida de les Germanes Po-bres: “Guardar el sant Evangeli de nostre Senyor Jesucrist, vivint en obediència, sense res propi i en castedat” (RCl 1,1-2). Les seves filles, les clarisses, es-

tan escampades arreu del món i, des del silenci de les seves vides, volen ser tes-timonis de fraternitat i de santa simplicitat, fent de les seves cases llocs d’acollida a tota persona que truqui a les seves portes. Celebrar aquest vuitè centenari ens permet, a totes nosaltres, recuperar el significat de la nostra adhesió a la crida del Senyor. També, ens proporciona l’oportunitat d’apropar-nos a santa Clara d’Assís com a una “paràbola de la feli-citat”, situant la seva vida i el seu testimoniatge evangèlic en la realitat encarna-da de la nostra vida avui, desitjant sobre totes les coses tenir “l’Esperit del Senyor i la seva santa operació”.

Germanes Clarisses de la Divina Providència. Badalona

VIII Centenari de la Fundació de les

“Germanes Pobres de Santa Clara”

Butlletí CC

28

Joan Badia

L‟experiència humana que hi ha al origen d‟aquest tipus de pregària és la capacitat de meravellar-se, d‟astorar-se,

de deixar-se sorprendre.

La lloança està lligada a l‟experiència

de la bellesa i de la bondat. És a dir, neix en el goig, en moments de pleni-

tud anímica i de riquesa de vida. La densitat del moment provoca la lloan-ça. Així és autèntica. No té res a veure

amb l‟afalagament ni l‟adulació, que són, entre els homes, la corrupció de la lloança.

Es torna pregària de lloança quan, en la consciència de l‟orant, Déu és pre-

sent enmig de la densitat del goig i és experimentat com el seu origen.

És la més desinteressada i gratuïta, la

més lliure i oberta. A l‟home que lloa no li interessa el seu propi cas, sinó que

se centra en Déu i la seva grandesa.

Totes les coses poden ser motius de lloança: Déu i les seves obres naturals

o històriques, en la persona i en la societat. Sobretot la creació i la salvació per la vida,

mort i resurrecció de Jesús.

El temps i l‟espai de la lloança és la festa com a situació interior i exterior. Quan es fa la fes-

ta per un esdeveniment, aleshores brolla la lloança. Per això neix lligada a la memòria de la creació i de l‟actuació definitiva de Déu en

Jesús i en la seva Pasqua. I precisament per això és un símptoma de la presència de l‟-

sperit del Ressuscitat.

El llenguatge propi d‟aquesta pregària és un llenguatge intens, repetitiu, carregat més de sentiments que d‟abstraccions. És espontani i

poc cuidat. La lloança és loquaç i fuig de fór-mules fetes si és personal i sincera. La realitat concreta de cada dia es vesteix de l‟or de la fe

i aleshores apareix la brillantor de la lloança. El seu to és joiós, festiu exaltat, celebratiu,

expansiu i obert. Gairebé sempre va acompa-nyada de gestos ben expressius: qualsevol postura d‟obertura, braços aixecats, la cara

Butlletí CC

alta, la dansa, el cant, picar de mans...

A la Bíblia, la forma literària pròpia de la lloança

és l‟himne. Té molt en comú amb la benedicció ascendent.

La seva estructura és la següent:

Una invitació amb un gest ampli que aspira a

incloure tot i tothom. La lloança necessita

col·laboradors.

Un motiu: el punt d‟arribada sempre és Déu, la

seva gràcia i el seu amor misericordiós mani-festat en tantes mediacions (sobretot Jesucrist i l‟Esperit Sant present en el poble escollit).

Una conclusió que recapitula tots els motius i

s‟allarga en lloança lliure, en pregària i em ho-

menatge.

Oh Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a

oblidar-me del tot per establir-me en vós, im-

mòbil i pacífica com si la meva ànima ja fos a

l’eternitat. Que res no pugui alterar la meva

pau, ni fer-me sortir de vós, el meu Immutable,

sinó que cada minut m’endinsi més i més en la

profunditat del vostre misteri. Pacifiqueu la

meva ànima, feu-ne el vostre cel, la vostra resi-

dència estimada i el lloc del vostre repòs. Que

no us hi deixi mai sol, que hi sigui ben sencera,

ben desvetllada en la meva fe, ben adorant,

lliurada del tot a la vostra acció creadora.

Oh Crist meu estimat, crucificat per amor,

voldria ser una esposa per al vostre cor, us vol-

dria cobrir de glòria, us voldria estimar... fins a

morir d’amor! Però sento la meva impotència i

us demano que em «revestiu de vós mateix» i

que identifiqueu la meva ànima amb tots els

moviments de la vostra; submergiu-me, envaïu-

me, poseu-vos en lloc meu, perquè la meva vida

no sigui sinó una resplendor de la vostra vida.

Veniu a mi com a adorador, com a reparador i

com a salvador.

Oh Verb etern, Paraula del meu Déu, vull pas-

sar la vida escoltant-vos, em vull deixar ense-

nyar per aprendre-ho tot de vós. Després, en-

mig de totes les nits, de tots els buits i de to-

tes les impotències, vull tenir-vos sempre al

davant i restar sota la vostra gran llum. Oh As-

tre meu estimat, fascineu-me perquè no pugui

sortir mai més de la vostra resplendor.

Oh Foc consumidor, Esperit d’amor, «veniu

damunt meu» perquè s’esdevingui en la meva

ànima com una encarnació del Verb: que jo li

sigui una humanitat suplementària en la qual ell

renovi tot el seu misteri. I vós, Pare, inclineu-

vos vers la vostra pobra i petita criatura,

«cobriu-la amb la vostra ombra» i vegeu-hi no-

més «l’Estimat en qui us heu complagut total-

ment».

Oh els meus Tres, el meu tot, la meva felici-

tat, solitud infinita, immensitat on em perdo,

em lliuro a vós com una presa. Sepulteu-vos en

mi perquè jo em sepulti en vós, tot esperant

d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme

de les vostres grandeses.

Elisabet de la Trini-tat, carmelita fran-cesa que morí en plena joventut, als

26 anys, beatifica-da pel papa Joan Pau II, és una de les poques figures dels darrers temps cita-

da pel Nou Catecis-me que publica la seva pregària “Elevació a la Trinitat”. Pel novembre de 1904, Elisabet va es-criure la seva cèlebre Pregària com una

ofrena total d’ella mateixa a la Trinitat, “Déu tot-Amor” que ella adora i que viu en cadascú de nosaltres. Poc després de la seva mort (1906),

aquesta pregària de lloança va donar la volta al món. Traduïda actualment a 28 idiomes, nodreix la fe de tots els qui la reciten i s’ofereixen a l’amor.

Butlletí CC

Fa uns dies que es va extingir la vida

de la Maria Selva. És tan recent, que en-

cara sembla que estigui present. Va per-

tànyer a la raça d'aquestes dones de "fort

caràcter", i no puc deixar de recordar-la

emocionat. No li agradava la solitud, era

"ocell de bosc", el seu esperit sempre

buscava la companyia en l'activitat de

servir.

Parlar només de tu, tia, em resulta im-

possible, perquè em vénen records d'a-

quelles persones amb les quals vas com-

partir la teva intimitat, com la Teresina

Cubí i Garí, a la qual vas estimar com una

germana, i el P. Carmel, o altres amb qui

vas compartir la teva amistat, com la Ire-

ne Martí o el senyor Reina (porter durant

molts anys dels Carmelites i que vivia

amb la comunitat), o la germana Reyes,

carmelita que estava a la Clínica del Car-

me i era una agradable tertuliana. Vas

donar alè als que patien històries de so-

friment, de dolor, de vegades històries de

lluita com la d’en Cristóbal, que patia pa-

raplegia a l'hospital de Badalona. Tots ells

i molts altres més, ja se'n van anar a la

Casa del Pare. Sempre tots units, per la

tasca Carmelitana on vas formar-te en el

pla mental, (coneixements, sentiments,

emocions,... ment) i on vas forjar el teu

"jo".

En els "padres" et vas iniciar en la ca-

tequesi, i als 8 anys vas rebre la Comu-

nió. Vas ser mimada per la comunitat i la

teva mare Lluïsa i la teva tieta Pepeta

(mes tard anomenada “dels globus” per-

què guardava a casa seva els globus de la

festa del 50 Aniversari Carmelita de Ba-

dalona); totes dues eren terciàries i de

prop vigilaven. Acabada la guerra civil,

eres ja catequista i anaves per les cases a

demanar retalls de tela i rodets de fil, per

confeccionar els vestits de primera comu-

nió per als nens que els seus pares no els

hi podien comprar. No volies nens margi-

nats, entristits, o espantats, tot el contra-

ri, volies nens que juguessin, que corre-

guessin amb els ulls desperts, que trans-

metessin l'alegria del viure a través del

meravellós misteri de la il·lusió repetida. I

van ser els nens novament els que et van

impulsar a anar a demanar almoines per

les cases, perquè es fes l'altar al Nen Je-

sús de Praga, per així poder-li resar jun-

tament amb tots ells. El teu "jo" i la teva

Lluís Selva

Butlletí CC

El núm. 6 del Butlletí CC, corresponent als mesos de gener i febrer de 1996, publicava una interessant entrevista a la Maria Selva

on deixa constància del pes específic que ocupava a la seva vida la comunitat carmeli-tana de Badalona. L’entrevista acaba amb aquestes aclaridores respostes. En aquests llargs anys de presència car-melitana a Badalona, creus que la nostra comunitat ha influït d’alguna manera en la vida ciutadana? -Al nostre barri sí. El fet que el convent estigui situat en aquesta zona, a prop de mar, ha fet que la gent tingués una especial veneració per la Verge de la Carme. De sempre, l’església ha estat de les més con-corregudes de la ciutat, Cal afegir que els frares sempre han donat a les celebracions aquell aire propi, de religiositat íntima, quan cal, o solemne en els moments apropiats, que fa que la gent senti que forma part de la comunitat. Són molts els qui diuen que ells pertanyen a la “parròquia del mig”. Ha evolucionat molt la comunitat carmeli-tana, tan a nivell de religiosos com dels seglars? -És difícil de contestar. Tot canvia, sí. Els més grans comprenem que ara se segueix un altre ritme i procurem adaptar-nos als cor-rents actuals. Ara, ningú podrà negar que la nostra generació ha viscut grans canvis en les formes de vida de la societat, i més en aspectes d’Església. De vegades penso que alguna cosa jo no la faria i quedo parada al veure que els altres la fan sense problemes. He après a acceptar el que és nou. Lògica-ment tot això ha afectat la nostra comunitat. Fas de catequista, pertanys a la coral, tens cura dels altars, etc., d’on treus tanta vitalitat? -És que sento que això és casa meva. No podria ser d’altra manera després de tants anys. He fet de tot i ho he viscut tot. Temps bons, d’altres no tant. De vegades he tingut desenganys, però… sempre he procurat no tenir mai un no, per poc que pugui. Rejove-neixo quan puc participar en qualsevol activi-tat.

voluntat de servir eren ja molt fortes.

Presidenta i confrare del Nen Jesús de

Praga, inflamaves en el cor dels nens

l’amor a Jesús i, amb un petit “pendó”,

els ensenyaves a desfilar tot cantant:

”Viva, viva Jesús mi amor; viva, viva mi

Salvador...” o “Adiós dulce niño, adiós

tierno infante; adiós dulce amante, adi-

ós, adiós, adiós. Esa tu hermosura, ese

tu candor. El alma me roba…"

Vas participar en la fundació de la Jo-

ventut Carmelitana femenina (que anys

més tard es va fusionar amb la masculi-

na). Vas col·laborar en l’elenc teatral en

qualsevol de les seves activitats, des de

la interpretació a fer d’apuntadora, com-

petint com a rapsoda amb la Pilar Verga-

ra a la qual admiraves.

Per la teva entrega a les activitats so-

cials plenes de bones obres i també de

caritats, vas fer del convent dels Carme-

lites la casa que més has estimat, on

també et vas formar en l’Esperit Univer-

sal, idea de Déu.

Últimament, a les tardes, ja havies

trobat gust a asseure’t a la teva habita-

ció, darrere de la vidriera del balcó, i ob-

servaves la gent que passejava per la

Rambla i, sobretot, t'agradava contem-

plar el mar. Sempre la teva mirada ha

estat vinculada al Carmel i al blau del

mar. Llarg camí: de generositat, d'ener-

gies donades, d'amistat franca, i quan et

feien seure a descansar no ho accepta-

ves, doncs, en tornar la vista enrere, et

senties abatuda pel viure solament de

records. Has caminat més de 89 anys al

servei de Déu, en qui no vas deixar mai

de confiar. Ara els teus ulls ja tancats,

es recreen contemplant la llum eterna i

immortal de vida, ja gaudeixes de la pau

blava més intensa del migdia. La teva

ombra ha estat fecunda. Descansa en

pau, Tia!!

Butlletí CC

El cas és que, degut a un desfasament en el calendari, el papa Gregori XIII en va orde-nar la reforma i, per ajustar-lo, es van supri-mir deu dies. Així, del dia 4 d’octubre es passà al 15 per materialitzar l’ajust. L’error venia de lluny i aquesta no va ser la primera reforma.

Els antics regien el pas del temps bàsica-ment per les fases lunars. En temps de la fun-dació de Roma l’any es repartia en deu mesos (de març a desembre, uns 300 dies) i els dies que sobraven s’ajustaven com podien fins a començaments del nou any. Evidentment els càlculs no quadraven mai i sempre sobraven o faltaven dies i hores.

Poc després es van introduir dos mesos més. Això i la distribució de la durada dels mesos (Martius, 31 dies; Aprilis, 29 dies; Ma-ius, 31 dies; Iunius, 29 dies; Quinctilis, 31 dies; Sextilis, 29 dies; September, 29 dies; October, 31 dies; Nouember, 29 dies; December, 29 dies; Ianuarius, 29 dies; i Februarius, 28 dies) va facilitar una millor aproximació a l’any so-lar. Tanmateix, encara hi havia un petit so-brant que es regulava amb la creació d’un mes de 22 o 23 dies que s’afegia cada quatre anys. Un autèntic tripijoc.

En temps de Juli Cèsar es van recalcular els mesos i s’aconseguí una aproximació molt més ajustada tenint en compte els mitjans de càlcul d’aquells temps: 365 dies i 6 hores, amb un error de menys d’un segon per dia. Semblaria aquest un error insignificant, però amb el pas del temps, aquest segon es va anar acumulant i fent evident l’error.

Tant és així que l’any 1582, el papa Gre-gori XIII va encarregar la reforma del calenda-ri, amb una certa combinació entre els anys

de traspàs i suprimint els 10 dies de desfasa-ment que s’havien anat acumulant amb aquell segon sobrer. Es donava pas, així, al nou calendari gregorià.

La data escollida per suprimir aquests 10 dies va ser el 5 d’octubre d’aquell mateix any, precisament el dia que s’havia d’enterrar a Àvila una monja que es deia Teresa de Jesús. Teresa va ser enterrada efectivament el dia després de la seva mort ocorreguda el dia 4 d’octubre, però ja era el 15 d’octubre!

Algú diu que santa Teresa ja ho veia a venir quan va escriure: “Vivo sin vivir en mí / y tan alta vida espero / que muero porque no muero”.

Quaranta anys després seria canonitzada

per un altre papa del mateix nom, Gregori XV.

Pentinagats

Santa Teresa de Jesús va morir el dia 4 d’octubre de 1582 i no

va ser enterrada fins el 15 d’octubre. Van trigar 10 dies en do-

nar sepultura a la santa? En realitat no va ser ben bé així.

Diuen que el poble no es prendre massa bé

que els treiessin 10 dies de vida.

Butlletí CC

El gat dels frares

Aquest me’l va explicar no fa gaire un conegut de Mallorca. No domino les variants lingüísti-ques de ses illes però malgrat tot intentaré ex-plicar-lo tal i com ell ho va fer.

Un bisbe decidí fer una visita pastoral,

una per una, a cadascuna de ses parròquies de

sa diòcesi. Un dia li tocà de fer-la a una església

d’un poble molt petit. Visità es temple, molt

senzill, i passà a sa rectoria per dinar amb es

rector. Sa rectoria era encara més humil i sen-

zilla que es temple i per no tenir, no tenia ni

llum elèctric. Malgrat tot es senyor bisbe s’en-

tossudí en visitar tots es racons i se n’adonà de

que només hi havia una cambra i un llit. Suspicaç

es prelat interrogà es capellà:

- Escolta al·lot. On dorms tu?

- Aquí es llit.

- I ta majordona?

- També.

- Tots dos en es mateix llit?

- No malpensi, senyor bisbe que quan ens

n’anam a dormir posem un tauló de dalt a

baix des llit que el parteix per sa meitat i

ella dorm a una banda d’es tauló i jo ho faig

a s’altra.

- I quan ve la temptació?

- Llavors, llevem es tauló.

* * * *

Això no és un acudit però ho sembla. El vaig lle-gir en un llibre d’anècdotes de la Guàrdia Civil que es va publicar no fa gaires anys.

Explica l’autor que en les primeres eleccions

democràtiques celebrades al nostre país, una

dona d’un poblet no podia votar pel fet de no

constar al cens municipal. Decidida a votar es

dirigí al “cuartelillo” a reclamar el seu dret com

a ciutadana. Després d’esbrinar el cas, l’agent li

digué a la dona:

- Miri, senyora, vostè no pot votar perquè

no és al cens.

- Com que no sóc al cens si porto més de

trenta anys de majordona al poble!

- Llavors... és que el rector no l’ha empadro-

nat mai?

- Empadronat? Sí, un parell o tres de vega-

des. Però ja fa molts anys d’això i ara ja és

molt vellet.

* * * *

Butlletí CC

Per Horaci i fra Luis de León la vida era un descans, per Calderón de la Barca un somni, per Frank Capra i Rober-to Benigni la vida és bella i segons la Bíblia la vida és un do de Déu i és senzilla. Per què el humans ens entossu-

dim a fer-nos-la difícil i complicada? Masoquisme? Ganes de fer l’arquet? Ho ignoro. Estic convençut, això sí, que sempre estem disposats a fer difícils fins a l’extrem les coses més fàcils i senzilles tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Cap a la part del Pirineu, vora serrats i lluny del mar, sota una obaga verda i espessa hi ha Bufalventdelapau. Si voleu saber per on s’hi va, o com s’hi arriba, mireu el mapa, tireu amunt i a mà esquerra el trobareu. Bufal-ventdelapau és un minúscul poble de pagès mig perdut i enclotat en un congost entre vessants de muntanyes. Es tracta d’un poble tranquil on els seus habitants, no gai-res, podrien ser el paradigma de les virtuts abans exposa-des. Majoritàriament viuen de la pagesia i de la ramade-ria. Tenen una carretera que travessa el poble, una plaça (la única) major on hi ha l’església, l’ajuntament, el casal del poble, la taverna i enfront, però a l’altra banda de la carretera, l’escola. Un fet va alterar la pau i la tranquil·litat del poble i va motivar tota una sèrie de plens municipals extraordina-ris. La carretera que travessa el poble moria allí, però vet aquí que muntanya amunt, uns inversors, uns especula-dors i una promotora immobiliària s’adonaren que a l’hi-vern hi queien dos dits de neu. Allargaren la carretera i allà dalt hi construïren dues pistes d’esquí, uns remunta-dors, una allau d’apartaments i xalets i un parador turís-tic. De resultes de tot això la carretera de Bufalventdela-pau per la qual lentament i de tant en tant hi passava al-gun veí en un tractor o un ramat de vaques o d’ovelles i cabres, es veié, de cop i volta, excessivament transitada primer de camions i més tard d’automòbils. Molt aviat

els veïns s’inquietaren pels perills que suposava travessar la carrereta i especialment pels infants del poble quan anaven i venien de l’escola. D’un fet trivial i, aparentment, sense més importància, se’n va fer un cas com un cabàs i cada cop es complicava més. L’alcalde del llogarret, en vista que es tractava d’un problema que afectava tot el veïnat va convocar un plena-

ri per tal de trobar una solució i van acordar instal·lar un parell de semàfors, un en cada sentit de la carretera, a l’alçada de la plaça i l’escola, tal com els que havien vist que existien a d’altres pobles quan anaven a can Fanga a

veure els partits del Barça. Van demanar assessorament pel cas a un enginyer de camins, contractaren a un desva-gat professional a fi que en el casal donés un parell o tres de conferències a la gent del poble sobre seguretat i edu-cació viària, per distingir el sentit i el significat dels co-lors dels llums dels semàfors a fi de saber quan es podia travessar i quan calia esperar. Calcularen el cost de les despeses, consultes, permisos a tràfic, assessoraments, semàfors, controladors, cables i mà d’obra de lampistes i paletes i crearen un impost únic perquè la partida no estava prevista als pressupostos municipals. Per fi ins-tal·laren els semàfors. Però amb tanta poca previsió que el que estava situat a la vorera del pati de l’escola el posa-ren gairebé darrere d’un arbre més que centenari. Quan arribà la primavera, l’arbre va fer brancada nova i la brancada fulles, i entre les fulles i una branqueta taparen la visió del semàfor, i tornem-hi! El veïnat avalotat altra volta de tal manera que l’alcalde es va veure obligat a convocar un altre ple extraordinari obert als veïns indig-nats. L’alcalde, fill i successor de l’anterior alcalde, així com els altres regidors ho eren dels seus respectius ante-cessors –allí s’heretava la fortuna de la família i els càr-recs, el poble no donava per a més–, obrí la sessió a les deu del matí.

–Conciutadans, al poble se’ns ha creat un nou pro-blema. Com tots vosaltres sabeu, una branqueta i les seves fulles tapen la visió d’un dels semàfors del poble i els automòbils no s’aturen quan ho haurien de fer perquè no el veuen, i aquest fet comporta el corresponent perill per a la integritat física de tots nosaltres. Per tant, hem de prendre una decisió. Si algú dels presents té una idea o alguna proposta pel

que fa al cas, pot exposar-la. –I si canviéssim la ubicació del semàfor i el situéssim davant de l’arbre? –exposà un regidor. – ols que et recordi el que van pujar les factures del paleta, del manobre i del lampista quan el vàrem instal·lar? –A mi encara se’m remouen els budells quan recor-do el que em va tocar de pagar. Vaig fer un any de

Ens compliquem la vida

Ramon Arozamena

Butlletí CC

dejuni per recuperar-me i encara no m’he refet del tot. –Tu, garrepa, que les factures no les vas pagar tu sol, sinó tot el poble! –bramà un altre. –Jo tallaria l’arbre de soca-rel. –No siguis bèstia, cansalader, que tu rai estàs acostu-mat a tallar tot el que es belluga. Os pedrer, que l’ar-bre és centenari, i com el de Gernika, és el símbol del poble! –I tant! jo sempre l’he vist igual –manifestà l’avi del poble i afegí sorneguer:– A la vora del foc, el meu avi m’explicava que el seu avi li havia dit que, camí dels Alps, l’Anníbal descansà a la seva ombra. –I qui dius qui era aquest animal que anava a esquiar als Alps? –Ens desviem del problema –tallà l’alcalde. –I si escapcéssim només la branca que fa nosa? –apuntà tremolosament i tímida un veí. –Bona idea. –I qui ho ha de fer? –Home, algú que hi entengui. De fet hi entenem tots. Proposo en Pere de cal Llop, és llenyataire i hi té la mà trencada. –Se li demana un pressupost, no sigui cas que ens clavi una sorpresa. –Ja el sabrà fer un pressupost? –Aquesta proposta no val. Segons les ordenances això és feina de jardiner qualificat i reconegut com a tal amb carnet degudament homologat. – Doncs en Pere de cal Llop no crec pas que tingui ni carnet ni homologat i mira si en talla d’arbres i bran-ques sense que ningú no l’amoïni. –Quan no es tracta de propietat privada sinó de parcs i espais públics i la carretera n’és, és feina de jardiner. –Saps que ets un esgarriacries? –I tu un ignorant! Ets regidor des que va morir ton pare i no ets saps ni una norma. En tants anys no has

après res de res. –I tu més curt que una cua de conill! –Nois, no us baralleu! –calmà l’alcalde– continuem. –Per tallar la branca s’ha de comunicar a la Generali-tat i també que els ecologistes no hi posin entrebancs. –I qui diantre són aquests? –Com la pudor! Amb l’excusa que defensen la natura es fiquen pertot arreu. Ningú no els ha votat. Es re-presenten ells sols... –Doncs, si és així, tirem pel dret i els ignorem. –Molt bé. Però el cap de setmana que ve et munta-ran una manifestació a la plaça que ni hi cabran. –Visca! Que vinguin, a veure si trec faves d’olla –digué tot content l’hostaler que ja es refregava les mans només de pensar-hi. –Ase! Que aquests no tenen ni un duro i gasten menys que un ateu en catecismes. –Per una branca? Milers d’arbres van talar allà a dalt quan van fer l’estació d’esquí i pel poble no en vaig veure passar cap d’ecologista. –Perquè la promotora els convencé amb un sac de

“satisfaccions” –intervingué el cansalader que de ne-gocis en sabia un niu.

Amb aquesta discussió sense sortida i a punt de trifulga estaven quan el mestre de l’escola va fer una entrada es-pectacular enmig de l’assemblea. Amb cara de sorneguer i picant l’ullet als assistents els digué:

–Amb permís del senyor alcalde, ja podeu deixar de discutir i tornar-vos-en tots a casa i als vostres afers quotidians, el problema pel qual discutiu ja no hi és. A l’hora d’esbarjo de les classes, els vailets s’han po-sat a jugar a futbol amb tanta mala sort que han penjat la pilota a l’arbre objecte del ple del consistori i d’-aquesta assemblea local. Uns quants s’han enfilat l’un damunt de l’altre com si fossin castellers per tal de despenjar la pilota i poder continuar jugant. En Biel de cal Guerxo, que feia d’anxaneta, és a dir, el que estava enfilat damunt de tots, com que tot ha estat

improvisat i no comptava ni amb folre ni manilles, mig ha trontollat i per no caure s’ha agafat a la famosa branca i aquesta s’ha trencat i amb la sacsejada han caigut la branca, la pilota i el noi que s’ha fet un nya-nyo que sembla un “miura”. –I de les ordenances i dels ecologistes, què en fem? –Què de què? –Ens poden moure raons perquè la branca havem tallat. –Digueu-los-hi que un cop de pilota l’ha trencat i que no ens toquin els galons. –A més si tothom calla i del fet no se’n parla, ningú no se n’assabentarà. –I si la solució era tan senzilla, per quins set sous ens hem complicat tant la vida?

Així de fàcil, així de senzill, així de pràctic i pragmàtic la tranquil·litat i el normal tarannà tornà als habitants de Bufalventdelapau.

Butlletí CC

En les meves passejades de les set del matí per Badalona és molt freqüent que passi per davant de la parròquia de Sant Francesc d‟Assís (segons

uns llocs, Avinguda dels Vents, 19; en altres, car-rer Tramuntana 14-16, en el barri de Bufalà). Quant vaig a la part alta de la ciutat, sovint ho

faig per l‟avinguda de Martí Pujol, o si m‟encamino cap a Lloreda o al barri de la Salut o Llefià, també. Com podeu comprendre parlo de la nova església parroquial.

La constitució de la parròquia de Sant Francesc data del 19 de setembre de 1963. Ja abans d‟aquesta data existia un patronat fundat per Mn.

Joan Serra i Morató. Aquest sacerdot franciscà va ser capellà de l‟asil Roca i Pi l‟any

1923, i es va ins-tal·lar en una casa de l‟avinguda Martí

Pujol amb la seva neboda Concepció

Jordà, que va ser religiosa del Mones-tir de la Divina Pro-

vidència de Badalo-na. Va comprar uns terrenys i més tard

fundà un patronat per educar als nens i joves del barri,

amb una capella. A la seva mort, l‟any 1941, Mn. Miquel Soy i Farreras va continuar amb

l‟activitat del patronat, erigit canònicament l‟any 1943 (amb les seves seccions de cinema, esport, teatre, excursionisme, catequesi...) dins la demar-

cació de la parròquia de Santa Maria. Però, al créi-xer el barri, es segregà formant una nova parrò-

quia l‟any 1963, com he dit abans. La parròquia va ser confiada als religiosos agustins recol·lectes (ja estaven instal·lats al barri des de feia anys) fins

l‟any 1988 en que van deixar la parròquia per ra-ons internes de l‟Orde religiós. Per uns mesos va ser rector Mn. Joan Carrera, abans de la seva or-

denació episcopal com a bisbe auxiliar de Barcelo-na.

L‟església, més aviat capella, era molt senzilla, estava situada en els baixos d‟un edifici del carrer

Bailén núm. 12. Aquí, precisament, la nostra Coral

Gavina va participar amb els seus cants en la mis-sa solemne de la festa de sant Francesc d‟Assís, el dia 4 d‟octubre de l‟any 1997, i oferí un petit con-

cert al final de l‟eucaristia.

Necessitats pastorals han fet necessària la cons-trucció de la nova església, més gran i amb molta més llum. L‟ànima d‟aquest nou edifici ha estat el

seu rector Mn. Jaume Aymar. En 1999 fou beneïda la primera pedra del temple portada de la “Porciúncula” d‟Assís, però les obres no van poder

començar fins el mes de març de 2007. Els arqui-tectes han estat David Alegret, Joan Puig Pey i Jaume Pujol. A l‟altar major s‟obre un finestral d‟-

alabastre en forma de creu llatina. A la capella del Santíssim hi trobem un retaule de l‟art-

rtista xilè Jorge Rojas-Goldsak, el sagrari és obra de

l‟orfebre Manuel Capdevila i el grup

escultòric de la Sa-grada Família és de l‟artista Carme Ma-

let.

A la façana lateral

s‟alça una creu mo-numental. Aquest nou temple fou

beneït pel cardenal Lluís Martínez Sis-

tach el dia 25 de juliol del 2008. Les quatre cam-

panes van ser fetes per la Foneria Paccard d‟Ann-ecy, a l‟Alta Savoia francesa, i van ser beneïdes pel bisbe Joan Carrera. La més gran està dedicada

a sant Francesc d‟Assís i porta gravat l‟escut i el nom de Benet XVI.

L‟octubre del 2010, coincidint amb una taula rodo-na organitzada amb motiu de la 25a Trobada In-ternacional per la Pau, es va inaugurar un retaule

a l‟altar major amb una imatge de sant Francesc, obra de l‟escultor japonès Etsuro Sotoo, el qual treballa a les obres de la Sagrada Família de Bar-

celona. Aquesta obra és només una part de tot el panell de ceràmica que, més endavant, anirà co-brint tota la paret de l‟altar major.

Finalment, el 25 de juliol d‟aquest any 2011, es va inaugurar l‟orgue i un finestral.

Xavier Miró

PARRÒQUIA DE SANT FRANCESC D’ASSÍS PARRÒQUIA DE SANT FRANCESC D’ASSÍS BUFALÀBUFALÀ

ESGLÉSIES DE BADALONA (7)

Butlletí CC

Defuncions: Maria Selva i Gatell i Marià Santos i Casas, tots dos havien estat mem-

bres de la Joventut Carmelitana.

Naixements. Ot Villar i Miró, Paul Scherer i Grífol i Abril Masdeu i Puig, tots amb

famílies molt vinculades a la nostra comunitat. Enhorabona als pares i avis!

Pel setembre, van contraure matrimoni la Núria Lleal Serra i en Xavi Guitart. La Núria,

i els seus pares, fa molts anys que treballen per l‟esplai “Mar Blau”. Als nuvis i a tota la fa-

mília Lleal-Serra, molt coneguda i estimada a casa nostra, la més sincera felicitació.

El Carmel i Catalunya Cristiana: El passat mes de juliol, el setmanari va publicar una

interessant entrevista al P. Varghese Cheriyakadavil, actualment al convent de Lleida, en la qual el carmelita indi comentava, entre altres coses, la seva adaptació a Catalunya, el

catolicisme a Kerala, d‟on ell és originari, i la seva tesi doctoral sobre les cartes de santa Teresa. Tres setmanes després, era el P. David Jiménez, qui era entrevistat amb motiu

de la seva ordenació presbiteral, alhora que es publicava un reportatge i una fotografia sobre aquest fet. Per altra banda, són habituals les col·laboracions de diferents religiosos i religioses teresians a les pàgines de Catalunya Cristiana

“Carmelitana” és el títol d‟una sardana amb la qual el músic reusenc Antoni Planàs

(1890-1980) va guanyar un premi al concurs de S‟Agaró l‟any 1956. El passat juliol va morir el seu fill, Odiló M. (Josep) Planàs, monjo de Montserrat, compositor i or-

ganista.

“Els carmelites descalços a Palafrugell, 1917-

2011”, és el títol del llibret fruit del treball de recollida d‟informació i testimoniatges per part de mossèn Martirià

Brugada, rector de Palafrugell, el qual, també, n‟ha tin-gut cura de l‟edició.

Les Carmelites Missioneres de Badalona i Santa Coloma van organitzar a la nostra es-

glésia una eucaristia per commemorar el 200 aniversari del naixement del P. Palau, funda-

dor de la seva congregació. La missa va ser concelebrada pel provincial, Agustí Borrell, el prior, Àngel Briñas, i el rector de la parròquia de Sant Jaume de Santa Coloma de Grame-

net, Agustí Viñas. Les Carmelites Missioneres van venir a Badalona l'any 1890 i van desen-volupar la seva tasca al col·legi de la fàbrica de Can Canyelles, a la Clínica del Carme i a l'Hospital Municipal. Actualment la comunitat badalonina està orientada a la pastoral i as-

sistència social, l'igual que les religioses de la veïna Santa Coloma, on són presents, al bar-ri del Raval, des de 1997.

Uns 2000 joves de diferents països van assistir a Àvila, a la I Trobada Teresiana Inter-

nacional del Carmel Jove, prèvia a la Jornada Mundial de la Joventut que es va celebrar

a Madrid el passat mes d‟agost. La representació catalana va ser més aviat escassa.

El mes passat, mossèn Andreu Oller va prendre possessió del seu càrrec de rector de la

parròquia de Sant Josep. Li desitgem una bona estada entre nosaltres.

Noces d’or: felicitem el pare Enric Lluís Alsina, conventual de Tarragona, pels seus 50

anys de professió com a religiós carmelita i, també, el rector de la parròquia de Lourdes de

Badalona, Miquel Pareja, pels 50 anys d‟ordenació presbiteral.

Butlletí CC