42 - tema 42: jaume roig i l'anomenada «escola satírica valenciana»

TEMA 42

Tema 42JAUME ROIG I L’ANOMENADA

“ESCOLA SATÍRICA VALENCIANA”

TEMA 42Jaume Roig i l’anomenada “Escola Satírica Valenciana”

Í N D E X 1. El Regne de València al segle XV

2. La literatura a la València del segle XV

3. Jaume Roig- Vida- L’Espill

• Autoria• Títol• Estructura i continguts• L’Espill: novel·la burgesa• Misoginisme• Mètrica• Llengua• Relacions amb altres texts

4. L’Escola Satírica Valenciana- Introducció- Els certàmens i les tertúlies- El cançoner satíric valencià

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------2


BIBLIOGRAFIA

CANTAVELLA, R., Els cards i el llir: Una lectura de l’Espill de Jaume Roig, Barcelona, Quaderns crema, 1992.

ESCRIVÀ, V., “Introducció” a Jaume Roig: Espill, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981.

FERRANDO, A., Els certàmens poètics valencians, València, Institució Alfons el Magnànim, 1983.

NICOLÀS, M. i FERRANDO, A., Panorama d’història de la llengua, València, Tàndem, 1993.

RIQUER, M. i al., Història de la literatura catalana, volum IV, Barcelona, Ariel, 1985.

SIRERA, J. L., Història de la literatura valenciana, València, Edicions Alfons el Magnànim, 1995.

RUBIÓ, J., Història de la literatura catalana, Volum I, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------3


1. El Regne de València al segle XV

La situació de la Corona d’Aragó durant aquest segle és bastant complexa i desigual. Tenim un ambient de desincronització total entre els diversos països de la Corona d’Aragó pel que fa a aspectes com la demografia, economia, societat, política i producció literària.

Un fet compartit, almenys a Catalunya i al Regne de València, és la incidència cortesana del castellà que començarà a produir-se quan la dinastia dels Trastàmara comence a regnar.

El segle XV ja comença amb els problemes que suposa la mort sense descendència del rei Martí l’Humà. Després de dos anys de fortes discussions per tal de triar el digne descendent, i a través del Compromís de Casp, serà elegit Ferran I. Amb aquesta elecció queda instaurada la Casa de Trastàmara dins els nostres regnes.

Els Trastàmara continuaran la política mediterrània del segle XIV, però sempre amb un sentit marcadament patrimonial. A poc a poc, la popularitat dels Trastàmara anirà baixant i mai no arribarà a ser tan gran com la dels reis de la ja desapareguda casa de Barcelona; fets com la castellanització de la cort, l’aproximació dels seus interessos vers la Corona de Castella i la reducció del paper democràtic de les corts justifiquen aquesta elecció.

Prompte comencen a aparéixer noves crisis econòmiques a Catalunya i Balears. Els enfrontaments entre els senyors feudals i els camperols són freqüents. Tot açò crea un clima de pobresa i violència constant on el regne de València restarà al marge.

En efecte, mentre Catalunya i Balears viuen un període de convulsió política i econòmica, València viu el seu període de plenitud econòmica, demogràfica, política i cultural. El regne de València coneix al segle XV, un auge econòmic fomentat en la base camperola musulmana i en la incorporació de recursos humans i monetaris. El Regne esdevé el punt central de l’economia i la política de la Corona d’Aragó. La situació del camp és estable i favorable, la burgesia controla pràcticament tot el comerç de la Mediterrània occidental. A més, tot aquest període coincideix amb el creixement de les construccions monumentals gòtiques i amb l’esplendor de la literatura catalana a València.

Tota aquesta situació esplendorosa comença a tenir fi a les darreries del segle XV, on ja es donen alguns dels factors que facilitaran la decadència que es produirà al segle següent. Factors com la unió dinàstica d’Aragó i Castella (1479), l’expulsió dels jueus (1492) i l’inici de la substitució lingüística a favor del castellà.

2. La literatura a la València del segle XV

Durant el segle XV es produeix un augment considerable de lectors i escriptors. Factors com el canvi de mentalitat que es produeix en l’home de l’última Edat Mitjana i que preludia el futur Renaixement, la influència dels corrents humanistes o l’evolució espontània de la pròpia societat, la creixent difusió dels llibres gràcies a la impremta i la incorporació de nous lectors, seran peces fonamentals perquè el segle XV esdevenia clau a l’hora d’incorporar nous gèneres, temes i estils dins el panorama literari.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------4


El regne de València serà un clar exemplar de tot aquest panorama literari i és en aquesta etapa històrica on destaquen les grans figures literàries valencianes: Ausiàs Marc, Joanot Martorell, Jaume Roig, sor Isabel de Villena, Joan Roís de Corella o Bernat Fenollar, entre d’altres.

Tot aquest període esplendorós que viu la literatura catalana que es concentra sobretot al regne de València, ha fet que el segle XV haja estat considerat el Segle d’Or de la literatura catalana. Els principals factors que condicionen aquesta reeixida etapa literària són l’aparició d’una rica narrativa cavalleresca exemplificada en l’obra de Joanot Martorell Tirant lo blanc i en l’anònim Curial e Güelfa, o la desoccitanització de la lírica trobadoresca, consumada per Ausiàs Marc. També cal destacar la continuïtat i l’interés per la renovació humanística en mans d’autors com Joan Roís de Corella, o el desenvolupament d’una literatura burgesa, ja siga de caràcter profà (poesia satírica) o religiós (poesia de certamen).

Finalment, cal destacar la utilització per part d’autors com Jaume Roig o sor Isabel de Villena, d’un llenguatge col·loquial i farcit de col·loquialismes en les seues obres, inspirades en la llengua popular. Aquest estil es contraposa a l’anomenat “estil de valenciana prosa”, emprat per autors més cultes o nobles com Roís de Corella i Joanot Martorell.

3. Jaume Roig

VidaJaume Roig va nàixer a València a començaments del segle XV en una

família de metges i notaris, és a dir, de la burgesia ciutadana. Ell mateix, com possiblement el seu pare, fou metge.

El 1434 és designat examinador de metges pel consell de la ciutat i és casà amb Isabel Pellisser amb qui tingué dos fills. Posseïa terres a Perta, a l’horta de València, i ocupà càrrecs prou importants en la vida de la ciutat. Així, fou benefactor del convent de la Trinitat de les Clarisses i el 1446 fou conseller de la ciutat, i des de 1457 sabem que fou metge de l’esposa del rei Alfons el Magnànim, la reina Maria.

Jaume Roig, home important, considerat en la Cort i en la seua ciutat i lligat a obres pies, va morir el dia tres d’abril de 1478, segons sembla, d’un atac de feridura.

L’EspillAquesta novel·la de Jaume Roig també és coneguda, entre altres títols, com

Llibre de les dones i fou escrita a Callosa d’En Sarrià quan l’autor va fugir de València a conseqüència d’una pesta que assotà la ciutat el 1460.

Malgrat que l’únic manuscrit de L’Espill que s’ha conservat del segle XV no duu el títol ni el nom de l’autor, no sembla que hi puga haver cap dubte sobre l’autoria de l’obra. Ja en la primera edició impresa del llibre, el 1531, figura el nom de Jaume Roig com a autor de l’obra.

Hi ha, a més, altres arguments que ho corroboren: L’Espill s’obri amb una consulta adreçada al cavaller valencià Joan Fabra, i sabem que una germana de Roig es casà amb un Fabra. L’autor també adreça el llibre a un nebot seu, Baltasar Bou, i segons diu, és fet a Callosa. Sabem que aquest Baltasar Bou, senyor de Callosa, estava unit per lligams de parentiu amb Jaume Roig.

D’ordre menor, però significatives, són les constants referències al món de la medicina (malalties, remeis, etc.) i Roig era metge. Però si tots aquests elements

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------5


són prou importants, el definitiu és la conclusió del seu nom i el de la seua dona en el mateix text.

Pel que fa al títol i com ja s’ha indicat, en el manuscrit del llibre no en consta cap. En la primera edició de 1531 és titulat Llibre dels consells, títol que es manté fins a la tercera (1651), en què apareix com a Llibre de les dones, i tal com hui el coneixem no apareix fins el 1905, en la sisena edició a càrrec del Dr. Chabàs.

La metàfora d’espill o mirall, com a títol del llibre, és coherent amb la tradició medieval dels specula, títol comú als llibres d’intenció moralitzant o instructiva, en la mesura que aquests presenten exemples en què el lector, tot veient-s’hi, pot aprendre i evitar els mals i també corregir la seua vida.

El llibre són consells que dóna el protagonista i sobretot Salomó, als lectors, així com exemples perquè els homes “s’hi miren” i sàpien guarir-se de les dones.

Si ens centrem en l’estructura i continguts de l’obra, L’Espill consta d’un prefaci dividit en quatre parts i quatre llibres també dividits en quatre parts, i l’acompanya una consulta en vers.

És narrat en primera persona, en forma autobiogràfica, identificat aparentment autor i protagonista, tot i que hi ha dos narradors secundaris: una novícia i Salomó en el llibre tercer.

El llibre ens conta la vida del protagonista des de la seua joventut, amb un èmfasi especial en els seus matrimonis, fets o projectats amb dones que reuneixen tots els estats possibles, amb una estructura episòdica d’acumulació d’anècdotes situades a València i a diferents punts dels recorreguts que fa el protagonista, que viatja a París i a Sant Jaume de Galícia.

La consulta és un poema escrit en heptasíl·labs dirigit al cavaller Mossén Joan Fabra per tal que el llija i corregisca si ho creu convenient. Explica que l’ha escrit a Callosa fugint de la pesta, per entretenir el seu oci i per mostrar el caràcter de les dones i com han de ser tractades i desamades, perquè són cruels, i com només una, la Mare de Déu, mereix l’estimació dels homes.

Al Prefaci diu que explicarà el que li ha ocorregut al llarg de la seua vida, de manera que puga ser útil als altres i evitar que ningú caiga en els mateixos errors que ell. Després ofereix l’obra al seu nebot Baltasar Bou i acaba explicant el pecat d’Eva, que fa responsable de la maldat de les dones. A continuació, fa un resum dels grans vicis i maldats de les dones i explica la forma en què escriurà el llibre, les parts i la matèria de cadascuna.

El primer llibre tracta dels seus primers vint anys, a partir de la mort del seu pare, en què sa mare el treu de casa. També ens narra com fou maltractat per una hospitalera, el que li passà a Catalunya, com va perdre a París tots els béns que duia per la maldat d’una hostalera, la seua incorporació a una companyia francesa de gent d’armes i com torna a València sent un home ric i és acollit pel seu padrí.

En el segon llibre el protagonista ja té trenta-dos anys i ja vol casar-se. Ajudat pel seu padrí decideix fer-ho amb una donzella, que resulta ser un conjunt de vicis i mal caràcter. A la fi descobreix que ja era casada i no vídua. Després de deixar sa casa a una beguina veïna seua per tal que la cuide mentre ell fa un viatge a Galícia (ens narra els fets extraordinaris i malvats protagonitzats per dones durant el viatge), a la tornada decideix casar-se amb la beguina però abans de fer-ho descobreix la falsedat i la vilesa de la beguina.

A continuació es casa amb una viuda. Aquesta es troba obsessionada per tenir fills, però ja és massa major per a ser mare i enganya el protagonista amb un fals embaràs i posterior part. Finalment tot es descobreix i la viuda fuig i se suïcida.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------6


Amb la quarta esposa, una novícia retirada, el protagonista té un fill, però aquesta es nega a alletar-lo preocupada per la seua bellesa. El xiquet mor i la dona, gairebé embogida, li conta al marit els vicis de les monges i els consells malvats que li van donar.

Al tercer llibre, el protagonista està mig endormiscat i rep la visita del savi Salomó, qui li aconsella que no es torne a casar, perquè les dones són molt malvades i ho prova amb la seua pròpia experiència i amb exemples de la Història Sagrada i de la profana. Salomó aconsella el protagonista que canvie de vida, fugint de les dones i dedicant-se a Déu.

Finalment, al quart llibre, el protagonista diu que està decidit a seguir-ne els consells retirant-se i oferint-se a Déu. Tot seguit decideix reconciliar-se amb el sexe femení i firmar la pau. Explica la seua devoció per la Mare de Déu i descriu l’estat lamentable de la seua salut. El llibre s’acaba amb la recomanació que li fa al seu nebot Baltasar Bou per tal que s’abstinga de les dones i siga devot de la Mare de Déu.

Podem considerar L’Espill una novel·la burgesa ja que aquesta se separa del Tirant lo blanc, de Curial i Güelfa i de la novel·lística medieval en general, perquè l’autor ens narra un món pessimista, ple de fets desagradables i deshonests, completament distant de les històries cavalleresques on l’optimisme i la vida plaent es presenten com a un model de viure que en la realitat social era una forma caduca.

Ara, el personatge principal ja no pertany a la noblesa. Una vegada és expulsat de casa per sa mare es converteix en un jove pobre que s’esforça per guanyar diners, per aconseguir un benestar social i poder tornar a València i viure com un burgés.

També podem considerar L’Espill com una novel·la burgesa per la seua ambientació. Si exceptuem les accions militars que el protagonista realitza a París, els fets transcorren en un espai urbà on la vida i els personatges tindran molt en compte el valor material dels diners. No són poques les referències a l’hora de parlar de preus, de vestits, de despeses i altres costums.

L’Espill, escrit durant la segona meitat del segle XV, constitueix un violent i implacable atac a les dones que fa inscriure l’obra en el corrent de la literatura misògina medieval. La misogínia és l’aspecte que destaca immediatament als ulls del lector ja que aquesta s’expressa de forma molt cruel. En aquestes obres les dones són assassines, lladres, brutes, presumides, falses, mentideres, etc., i intervenen en multitud de fets macabres, graciosos, picants i sempre desvergonyits.

L’Espill incorpora tots els tòpics antifeministes de l’Edat Mitjana, perquè totes les maldats, tots els crims i vileses possibles són atribuïts a les dones, i elles han estat la causa de tots els mals de la humanitat. Només dues són l’excepció: la Mare de Déu i Isabel Pellisser.

Però després de la lectura del llibre, cal reflexionar sobre si tot l’atac que fa l’autor contra les dones es deu a un odi vertader per part de l’autor vers el sexe femení o si L’Espill està escrit en clau de burla i enginy. Si ens centrem en tot l’ambient literari de la València de l’època (és necessari fer menció de les tertúlies literàries que feien diferents autors poètics i on el tema de les seues poesies solia ser l’atac a les dones per provocar la rialla entre els lectors), podem afirmar que l’autor de L’Espill no odiava les dones en la mesura que es deixa veure a l’obra, sinó que la seua misogínia era més bé burlesca que moralista, en la línia de l’Escola Satírica Valenciana.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------7


L’Espill seria un llibre destinat a la lectura dels homes de l’època i el fet que presente una misogínia exagerada provocaria la burla i la rialla en el lector. Amb tot i això, no podem negar el caràcter misogin de l’obra.

Pel que fa a la mètrica, caldrà dir que és una característica fonamental d’aquesta obra. L’Espill és una novel·la escrita en vers i aquest factor que podem considerar decisiu a l’hora d’aconseguir un major efecte còmic també pot dificultar la lectura i la fluïdesa narrativa de l’obra.

Llevat de la consulta, poema escrit en heptasíl·labs, la resta de versos de l’obra són tetrasíl·labs. L’obra consta de 16359 versos i segons l’autor està escrita en “noves rimades comediades”, és a dir, versos de vuit síl·labes partits per una coma, i que dóna lloc a versos apariats de quatre síl·labes. Les noves rimades eren molt usades en les narracions dels segles anteriors, però insòlites en el segle XV. Jaume Roig ens sorprén per haver escrit la seua novel·la en un vers de difícil lectura com és la forma tetrasil·làbica.

Pel que fa a la llengua en què està escrita l’obra, Roig ens diu al Prefaci que escriurà sense preocupacions formals i en la llengua col·loquial dels camperols de l’horta de València. És cert que el llibre està farcit d’expressions populars i divertides que accentuen el caràcter satíric de l’obra, però això no nega la qualitat lingüística ja que en els versos de L’Espill estan molt ben escandits i la seua riquesa lingüística està ben lluny de la que devien tenir els llauradors de l’horta.

El text està pel d’ironia, de metàfores i comparacions, de fraseologia jurídica, teològica o mèdica, de citacions bíbliques, així com d’un vocabulari molt rebuscat i de vegades desconegut per al lector actual.

Relacions amb altres textosPer tal de convéncer-nos de les malifetes de les dones, Roig sap recórrer a

fonts ben acreditades dins el corrent misogin de la literatura i cultura medieval. A més, el sentiment misogin es troba ja en els inicis del cristianisme (cal recordar les paraules contra les dones que llança Tertulià, un dels pares de l’Església, o l’obra Adversus Iovinianum de Sant Jeroni).

Per tant, la feina és molt fàcil ja que existeix una gran abundància d’obres amb aquesta temàtica dins de la literatura europea de l’època que podem relacionar amb L’Espill: El Corbaccio de Bocaccio, Les lamentacions de Matheolus de Jean Lefèvre, text llatí del segle XIII traduït al francés per aquest autor, o El Corvacho o reprobacion del amor mundano de l’Arxipreste de Talavera, obra no específicament misògina però que presenta crítiques punyents contra les dones. L’obra consta de quatre parts, la segona de les quals va dirigida a les “malas e viciosas mujeres” i és una sàtira contra els defectes de les dones.

En l’àmbit de la literatura catalana, Lo somni de Bernat Metge és un clar testimoni d’aquesta actitud misògina. Al tercer llibre, Tisèrias, el vaticinador grec, llança una furiosa diatriba contra les dones. Al quart llibre, Metge li fa una rèplica en defensa de les dones, fent la història encomiàstica de les reines catalanes.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------8


4. L’Escola Satírica Valenciana

IntroduccióDesignació amb què es coneix un grup de poetes de la fi del segle XV i

principi del XVI. Podem dir que aquesta escola fou iniciada per Jaume Roig. Gran part dels autors que la conformen eren d’extracció burgesa (canonges, notaris, metges o menestrals) o procedents de la noblesa urbana no gaire important.

Participaven regularment en els certàmens literaris de l’època i, sovint, elaboraven obres col·lectives. Una bona part de la seua producció és de tema religiós (Vida de Santa Magdalena, de Gassull; Lo Passi en cobles, de Bernat Fenollar i Pere Martines), moralitzant (Escacs d’amor, de Fenollar, Vinyoles i Castellví) i, sobretot d’índole eròtica (Procés de les olives, de Fenollar, Moreno i Gassull, Lo somni de Joan Joan, de Gassull, i els anònims Col·loqui de dames i obra feta per als vells).

Aquests poetes alternaven la poesia de caire religiós amb poemes que contenien agosarades escenes que, expressades amb una llengua directa i popular, feien al·lusió a esdeveniments de l’actualitat de l’època.

Els certàmens i les tertúliesAl segle XV la cort ha deixat de ser el centre divulgador de la literatura. El seu

lloc ha estat ocupat per la ciutat. La literatura de la segona meitat del XV és una literatura ciutadana; no és tant una literatura “burgesa” en el sentit d’una literatura de classe. En aquesta època tenim dos models literaris: el model seguit per Roís de Corella (escriu obres inspirades en faules ovidianes i bíbliques) i el model de Jaume Roig, Fenollar o Gassull, que s’acosta a la modesta realitat.

La funció de la literatura del segle XV (sobretot la de la segona meitat) és la que li imposa la ciutat: una ciutat rica, en pau, i optimista com és la València de l’època. La prosperitat i la riquesa econòmica permeten comprar més llibres i cedeixen més terreny a l’oci.

La ciutat disposa de dues plataformes bàsiques que afavoreixen la literatura: la tertúlia i el certamen.

Els certàmens literaris van ser un factor de gran transcendència en la vida literària valenciana del segle XV. Aquests eren molt freqüents i tenien molt bona acollida entre la gent de l’època. Hi havia molts poetes que es presentaven als certàmens (fins i tot hi havia poetes que només eren poetes de certamen). Molts d’aquests poetes van escriure de manera ocasional perquè ho feien seduïts pel premi o per la satisfacció de vanitat que la cerimònia oferia. A més, el certamen comportava una publicitat fugaç però àmplia de les obres.

Un dels certàmens més antic del XV és el del 1474 “en llaors de la Verge Maria”. En 1486 i patrocinat per Mossén Ferrando Díez, es va convocar un altre “en honor de la Concepció Immaculada de la Mare de Déu”.

El 1498 l’homenatjat mitjançant un certamen fou Sant Cristòfol. Però malgrat totes aquestes dades és molt difícil esbrinar la quantitat exacta de certàmens, així com la seua localització, que van tenir lloc a la ciutat de València del XV-XVI.

L’organització dels certàmens i el posterior desenvolupament era prou clara. Les condicions del concurs, els integrants del jurat i els premis o joia que es concedien s’anunciaven a través de “llibells” o convocatòries redactades en vers que s’exposaven en tots els llocs públics de la ciutat. El dia triat, públic i poetes es reunien en el lloc fixat, molt sovint a les parròquies o confraries, i els poetes

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------9


començaven a recitar els seus poemes. Uns dies després, el jurat dictava en vers “la sentència” que proclamava el guanyador del certamen.

Pel que fa als premis, aquests eren molt variats: un tros de drap de vellut negre, un robí, una carta de navegar, una imatge de Sant Cristòfol, etc.

Cal assenyalar que moltes vegades, tot aquest ambient literari es veia amenaçat per la política interna dels certàmens, és a dir, les recomanacions i pressions al jurat o les rivalitats personals entre guanyadors i perdedors estaven molt presents a tots els certàmens.

La tertúlia és una clara representació del que fou la literatura de l’època: conversa. Les tertúlies més importants són les de Berenguer Mercader i les de Bernat Fenollar.

A la primera de les tertúlies, la de Berenguer Mercader, acudeixen sobretot aristòcrates. Una mostra d’aquesta tertúlia ens ha pervingut a la prosa de Corella Parlament en casa de Berenguer Mercader, on es transcriuen les narracions ovidianes que s’explicaren durant una vetllada.

Pel que fa a la colla de Bernat Fenollar, els seus integrants eren cavallers, canonges o juristes que es reunien al voltant de Fenollar. Aquests poetes discutien, conversaven i escrivien en comunitat. Les seues narracions solen nàixer del diàleg amb altres autors.

Amb la seua literatura busquen la diversió, fan una literatura basada en la recerca del joc, d’ací que no els interesse tant la matèria tractada (sovint anecdòtica i intranscendent). Es plantegen problemes que puguen adequar-se a l’entramat lingüístic i mental, a les rebuscades endevinalles i jocs d’enginy. I tot cal fer-ho en grup.

Tant l’obra de Jaume Roig com la de Fenollar vénen marcades per una base comuna: voluntat de fer literatura des d’una perspectiva realista (cosa que els diferencia de Corella, qui busca allunyar-se de la realitat a recer dels mites clàssics i bíblics). Aquest realisme comportava deixar de banda les regles tradicionals i tòpics literaris, i aquest obstacle se supera mitjançant la sàtira, ja que aquesta permet abandonar tot el pes de la tradició.

La sàtira de l’època no amagava cap crítica social o finalitat moralitzant o regeneradora de la societat, sinó que s’emprava per exercir la befa i la burla i fins i tot, per a arribar a allò grotesc.

Pel que fa als temes tractats a les poesies, aquests solen reduir-se a tres: la dona, les relacions sexuals i la burla que es fa de la noblesa (per exemple, la forma de vestir d’aquesta classe social).

El tema de la dona havia estat sempre un material força utilitzat en la tradició de la literatura cortesana i idealista i, l’única forma de trencar amb aquesta tradició era enllaçar amb una llarga tradició misògina medieval (literatura misògina) que el món medieval arrossegava ja des dels pares de l’església i que la literatura catalana ja tenia exemples amb Eiximenis o Bernat Metge. El tema de les relacions sexuals es justifica perquè aquest era un motiu grotesc que s’adequava molt bé a les seues poesies.

Amb tot açò, cal dir que la narració satírica valenciana de la segona meitat del segle XV enllaçava, en definitiva, amb la tradició dels contes plaents, la voluntat dels quals era més fer riure que exercir la crítica social.

Tota aquesta voluntat lúdica explica també el manteniment de la narració en vers. Fer riure en prosa era difícil, el vers permet practicar millor l’exercici de l’enginy i, a més, el fet de conservar la rima és una garantia dels efectes còmics. La narrativa en vers és una eina perfecta per suggerir segones intencions.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------10


El que també podem remarcar de la colla de Bernat Fenollar és la poca preocupació que aquests autors tenen per l’estil de les seues poesies, on la manca de retoricisme és evident. Sols s’encarregaven d’ajustar-se a les pautes versificatòries imposades pel metre i la rima.

Pel que fa a la llengua emprada a les poesies, aquest és bastant planera, senzilla i popular, fins i tot Gassull redacta un pamflet a favor de la parla popular: La brama dels llauraors de l’Horta de València. El fet d’optar per aquest tipus de llengua respon a una voluntat d’allunyar-se de la llengua convencional a què obligaven els models literaris tradicionals. Per tant, la tria lingüística és una forma òptima per acomplir el seu programa realista.

El cançoner satíric valenciàSota aquest epígraf es coneixen un conjunt de narracions en vers d’autors

valencians de la segona meitat del segle XV que es caracteritzen per escriure en grup i amb actitud polèmica i paròdica.

Entre els principals autors i obres podem destacar Fenollar (capellà del rei catòlic i domer de la Seu de València) que amb la seua obra Lo procés de les olives mostra una polèmica sobre l’amor dels joves i dels vells.

Altres autors destacables són Castellví (majordom reial), Narcís Vinyoles (jurat i conseller), J. Moreno (notari) i Joan Gassull (cavaller). Aquest últim és autor d’obres com Lo somni de Joan Joan (l’autor ens narra la fantasia o somni que li esdevingué una nit a Museros. En aquesta peça la disputa s’insereix dins una historieta narrativa.), Escacs d’amor (cada autor representa una figura dels escacs i es fa una disputa sobre l’amor) o La brama dels llauraors de l’Horta de València, obra de polèmica lingüística de 250 versos. És una rèplica a unes normes puristes fetes per Bernat Fenollar.

Finalment, pel que fa a la continuïtat del gènere, tota aquesta tendència satírica tingué continuadors a la mateixa València del segle XVI, amb autors com Jaume Siurana, Lluís Joan Valentí, Andreu Martí Pineda i Valentí Fuster, entre d’altres.

Tots aquests autors, en un intent de reinstaurar la tertúlia de Bernat Fenollar, escriviren conjuntament Disputa o procés de vídues i donzelles (1561). Aquesta segona època, en la qual s’accentuarà la virulència satírica amb obres com Codolada d’enamorats de Guerau de Montmajor, es va cloure el segle XVII amb la poesia grotesca i procaç de Pere Jacint Morlà i Francesc Mulet.

La importància del gènere va fer que s’arribara a considerar que la llengua autòctona a València només era apta per a aquest tipus de literatura, la qual cosa a la llarga va tenir conseqüències negatives per a la literatura catalana.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------11

42 - tema 42: jaume roig i l'anomenada «escola satírica valenciana»

Documents