Certamen Literari

 Curs  2011  -­‐  2013  

2n  CICLE  D’ESO  

Anna  Nonell  1r  accèssit  prosa  4t    

UN  SOMNI  

 

Et  miro,  somrius.  Em  mires,  somric.  Respiro  molt  a  poc  a  poc,  gaudint  el  moment  per  que  no  

s’acabi  mai.  

Ring,  riing,  riiing!!!    

Sona  l’alarma  del  telèfon  mòbil  de  manera  insistent,  com  si  el  soroll  produït  sortís  d’un  gran  

megàfon  que  en  distorsionés  el  so.  

 

M’enfado  i  començo  a  colpejar  els  coixins;  no  vull  que  aquells  instants  es  perdin.  

Malauradament  aquella  alarma  ho  ha  aconseguit.  No  recordo  res  del  que  ha  passat  al  meu  

somni.    

Decebuda,  perduda,  vençuda  per  un  fet  que  no  podia  arreglar.  Coberta  de  llençols,  intentant  

recordar:  hum...  hum..  hum...,  és  inútil.  No  es  pot  fer  res,  massa  tard.  

Tanco  els  ulls  i  ho  intento  altre  cop.  Cansada,  intento  aixecar-­‐me  i  caminar  cap  a  la  cuina.  Got  

de  llet  amb  cereals,  agafo  l’entrepà  i  corrents  a  l’institut.  

 

Avui  no  tinc  gens  de  ganes  d’anar-­‐hi,  estic  enfadada  amb  mi  mateixa  per  no  poder  recordar  

que  ha  passat,  però  hi  haig  d’anar.  Entro  per  la  porta  i  només  avanço  una  passa.  Allà,  un  dolç  

noi  ros,  alt  amb  una  cara  molt  bonica  i  un  cos  tres  vegades  millor.    

Et  miro,  somrius.  Em  mires,  somric.  Respiro  molt  a  poc  a  poc  gaudint  el  moment  per  que  no  

s’acabi  mai.    

 

M’acosto  molt  a  poc  a  poc,  silenciosament,  amb  la  mateixa  il·∙lusió  que  un  nen  de  3  anys  amb  

una  piruleta.  Tres  passes,  dues  passes,  ja  només  en  queda  una  i  m’aturo.  T’acostes  una  mica  

més,  mitja  passa,  dos  centímetres,  un...  

Els  teus  llavis  estan  tan  propers  que  puc  sentir  la  teva  respiració  nerviosa:  buf,  buf,  buf;  cada  

cop  més  de  pressa.  Ens  fusionem  en  un  petó  ple  d’emocions,  sensacions,  sentiments.    

 

Feia  cinc  anys  que  no  ens  veiem  i  tot  gràcies  a  un  somni  oblidat,  per  fi  ens  retrobem.  T’estimo  

amor  i  el  teu  record  m’ha  fet  tenir-­‐te  altre  cop  al  meu  costat.    

Marta  Bernat  3r  E  1r  premi  ex-­‐aequo  

 

VIURE  O  FUGIR?  

 

Fets   passen,   paraules  que   fugen  buscant  una   sortida,   sense   saber   tan   sols   que   la   vida   es   va  

acabant,  que  han  de  pronunciar-­‐se  abans  no  sigui  massa  tard.    

Dies,  nits.  Tot  corre  el   seu   temps.   I  no  esbrinem  cap  altre  camí,  només  el  de   la  veritat  de   la  

vida,  la  veritat  de  la  felicitat.  Impotència,  si.  Un  sentiment  que  no  deixa  escapar,  reté  fins  que  

els  minuts  deixen  de  transcórrer,  les  hores  paren  d’avançar.  Potser  si  que  s’ha  acabat  el  temps,  

potser  és  hora  de  mirar-­‐se  un  mateix   i  dir   “sóc   jo,  no   tu”,   cuidar-­‐se,  estimar-­‐se,   simplement  

fer-­‐se  valer.  

Que  ningú  et  negui,  t’anul·∙li,  t’humiliï,  t’abandoni.  Fes  saber  al  món  que  hi  ets,  importes,  i  no  

marxaràs  tan  fàcilment.  Perquè  la  vida  transcorre,  se’ns  esvaeixen  oportunitats  com  la  pols  

entre  els  dits,  i  les  paraules  sempre  acaben  fugint,  sense  saber  mai  però,  si  tornaran.  

Sandra  Rodríguez  1r  premi  ex-­‐aequo  prosa  4t  

 

LA  HISTORIA  DEL  SANGUINARIO  ASESINO  DE  OXFORD  STREET  

 

Un  aviso  al  lector,  

Estimado  amigo,  antes  de   leer  esta  historia  quiero  hacerle   saber  de   la  brutalidad  y   crueldad  

con   la   que   se   describen   algunos   sucesos.   Me   dispensará   usted,   querido   lector,   pero  

comprenderá   que,   en   tal   caso,   no   he   podido   redactarla   de   otro   modo.   Podrá   juzgar   usted  

mismo  cuando  la  haya  leído  íntegramente  y  entonces  me  comprenderá  a  la  perfección,  estoy  

seguro  de  ello.  

Se  preguntará   si   he   tenido   algún   atisbo  de   lucidez   al   escribir   esta  historia,   y   por   eso  mismo  

quería  hacerle   conocedor  de  algo,  así  que  antes  de  que  piense  que   la   locura  ha   invadido  mi  

ser,   deje   que  me   justifique.   Esta   historia   está   basada  en  hechos   verídicos.  Así   que   yo  no  he  

inventado  ninguno  de  los  sucesos,  es  más,  yo  no  he  inventado  absolutamente  nada  de  lo  que  

va  a  leer  usted  a  continuación.  ¿Podría  tratarse  de  un  artículo  periodístico,  una  narración?  Sí,  

por  qué  no.  Llámelo  como  quiera.    

En  todo  caso,  voy  a  decirle  algo.  Esta  es  la  escalofriante  historia  de  alguien  perverso  y  ruin,  un  

loco   demente   que   no   le   temblaba   el   pulso   a   la   hora   de   matar.   No   todos   pueden   o   deben  

escuchar  este  relato,  querido  amigo,  ya  se  lo  he  avisado.    

Ignoro  si  después  de  esta  breve,  pero  clara  carta  de  presentación,  querrá  usted  seguir  leyendo  

o  cerrar  el  libro,  creyendo  que  le  estoy  intentando  tomar  el  pelo.  Pero  le  voy  a  decir  algo,  no  lo  

haga,  siga  leyendo  esta  historia  porque  a  juzgar  por  mi  aparente  majadería  podría  resultar  un  

relato   poco   ocurrente   de   un   lunático   cualquiera,   pero   al   contrario,   es   una   narración  

interesante  y  cautivadora  al  fin  y  al  cabo.  Sea  osado,  estimado  lector,  y  atrévase  a  adentrase  

en  la  historia  del  sanguinario  asesino  de  Oxford  Street.  

Atentamente,  

 

El  autor  

 

 

 

 

 

 

Durante   esos   oscuros   días   de   niebla   no   había   ser   humano   que   se   atreviese   a   andar   por   las  

tenebrosas   calles  de   Londres.   La   ciudad  estaba   vacía,   desierta,   ya   sólo   correteaban   las   ratas  

por  los  callejones  que  apestaban  a  humedad.  Hacía  semanas  que  nadie  se  aventuraba  a  pasar  

las  noches  fuera  de  su  casa.  Los  bares  y  tabernas  estaban  cerrados,  y  no  sólo  por  la  escasez  de  

clientes,  sino  porque  sus  dueños  también  estaban  aterrorizados.  Ellos   también  sabían   lo  que  

sucedió  semanas  atrás,  todo  Londres  lo  sabía.    

Se   rumoreaba   que   en   algún   lugar   recóndito   de   la   ciudad   se   ocultaba   un   hombre,   un   loco  

perturbado,  un  asesino  en   serie  que   torturaba  a   todas   sus   víctimas  de   tal  manera,  que  ni   la  

imaginación   más   descabellada   podría   concebir.   La   policía   las   hallaba   en   un   pésimo   estado.  

Todas  aparecían  mutiladas,  degolladas  y  torturadas  severamente.  La  imagen  era  inenarrable,  y  

el  crímen,  inhumano.  

La  primera  víctima   fue  una  niña  de  unos  diez  años.   Se   llamaba  Diane  Setterfield,   tenía  unos  

radiantes  cabellos  de  oro  y  una  hermosa  carita  de  ángel.  Yacía  con  los  ojos  cerrados,  como  si  

estuviera  envuelta  en  un  profundo  sueño.  Tenía  el  cuerpo  lleno  de  magulladuras  y  el  abdomen  

se  hallaba  parcialmente  desgarrado  por  una  herida  profunda  e   irregular   y  no   se  encontró  el  

corazón   de   la   víctima.   No   hubo   nadie   que   pudiese   concebir   aquello.   Fue   la   brutalidad  más  

grande  de   la   que   fueron   testigos.   La   policía   trabajó   duramente   para   hallar   al   culpable,   pero  

este  nunca  apareció.  

Fue  otra  niña  de   la  misma  edad   la   segunda  víctima,   Jane  Winter.   Pero  esta   tenía   la   tez  más  

oscura  y  los  cabellos  rizados  y  castaños.  Fue  encontrada  en  una  esquina  de  la  calle  Oxford,  la  

misma   que   la   primera   chiquilla.   Su   garganta   había   sido   seccionada   profundamente   por   dos  

cortes.   A   partir   de   este   segundo   asesinato   cundió   el   pánico.   Y   el   culpable   seguía   sin   ser  

detectado,  visto  o  conocido.  Al  cabo  de  una  semana  los  forenses  informaron  que  a  la  víctima  le  

habían  extraído  el  corazón.  

Pasaron   meses   hasta   que   el   desalmado   asesino   comietiera   otro   homicidio.   Esta   vez   fue  

diferente,   la   víctima   no   era   una   niña,   sino   un   joven   de   unos   dieciocho   años,   rubio   de   ojos  

claros   llamado   Tom   Green.   Lo   encontraron   atado   a   un   árbol,   ahorcado.   Tenía   el   vientre  

ensangrentado,  lleno  de  cortes.  Le  habían  abierto  el  pecho  para  usurparle  su  corazón.  

El  último  cadáver  que  se  halló  fue  el  de  un  hombre  sin  techo,  delante  del  número  13  de  Oxford  

Street,  un  siniestro  edificio  que  proyectaba  su  sombra  sobre  la  calle.  Constaba  de  dos  plantas  y  

carecía  de  ventanas.  No  tenía  sino  una  puerta  en  la  planta  baja  y  un  banco  delante  de  esta.  La  

casa  en  general  carecía  de  pintura,  pero  sobre  todo,  de  vida.  El  cuerpo  de  Maurice  McGregor  

fue   encontrado   allí,   delante   de   la   casa,   horriblemente   mutilado,   y   al   igual   que   sus  

predecesores,  no  se  encontró  su  corazón.  Todos  se  preguntaban  por  qué  robar  el  órgano  más  

preciado.  Puede  que  fuese  de  lo  que  él  carecía:  de  corazón.  

Pero   lo  más   curioso   fue   por   qué   la   policía   no   se   preguntó   nunca   si   el  motivo   por   el   cual   el  

asesino  mató  a  sus  víctimas  en  Oxford  Street  fue  porque  él  mismo  vivía  allí,  en  esa  misma  casa.  

Quizá  era  demasiado  evidente,  demasiado  fácil,  o  demasiado  estúpido.  El  caso  es  que  nunca  se  

investigó  en  esa  calle  y   tampoco  quisieron  adentrarse  en  esa  casa  donde  a  veces   se  veía  un  

atisbo  de  luz  en  una  de  las  ventanas.  Desde  ese  día,  el  13  de  Oxford  Street  es  un  lugar  maldito  

para  los  ciudadanos,  nadie  quiere  pisar  ni  siquiera  el  umbral  de  esa  morada.  

Al   cabo   de   un   tiempo   todo   el   mundo   decía   haber   sido   testigo   de   alguna   de   las   conocidas  

muertes  y  acudían  a   los  medios  para  hablarles  de   lo  que  habían  visto.  Pero  nadie,  ni  el  más  

locuaz  daba  una  descripción  clara  del  asesino.  Y  ninguna  coincidía.  Se  decía  que  era  rubio,  con  

apariencia  raída,  o  moreno,  alto  y  con  un  sombrero  oscuro,  lúgubre...  Pero  fue  extraño  saber  

que   todos   le   atribuían   el   mismo   rostro:   un   semblante   que   nadie   dudaría   en   rehuir:   tan  

desagradable,   hediondo   y   repulsivo,   que   al   verlo   daban   ganas   de   regurgitar,   “era   algo  

repugnante”,  decían  todos.  

Poco  a  poco,  la  niebla  se  disipaba  y  débiles  rayos  de  luz  diurna  se  abrían  paso  entre  inquietos  

jirones  de  vapor  e   iluminaban  la  gran  ciudad  londinense.  Los  asesinatos  cesaron  un  dia.  Pero  

nunca  nadie  encontró  a  ese  hombre,  jamás.    

Todo  el  mundo  sabe  la  verdad  de  esta  historia,  así  que  quién  les  diga  que  son  meras  leyendas  

o   simples   fantasías,   chismes   o   habladurías,   mienten.   El   horror   y   el   pánico   de   los   hechos  

impiden  decir   a   algunos   la   verdad.   Les  daré  un   consejo,  no  dejen  que  el  miedo   les   invada  a  

ustedes  también,  esta  historia  debe  ser  contada  como  se  merece.    

Y  a  los  que  niegen  la  existencia  del  despiadado  sanguinario,  no  les  crean,  porque  yo  les  acabo  

de  contar  la  única  y  verdadera  historia  del  sanguinario  asesino  de  Oxford  Street.  

 

 

Mr.Murderer  

Anna  Gelabert  1r  premi  ex-­‐aequo  prosa  4t  

 

MANTENIR  LA  CALMA  I  SEGUIR  ENDAVANT  

 

Hi  ha  coses  que  un  no  pot  fer  tot  sol  sense  l’ajuda  d’algú  altre,  coses  tan  simples  com  discutir,  

moure  un  sofà  o  doblegar  un  llençol.  Jo  tota  la  meva  vida  he  pensat  que  l’ideal  era  viure  en  

parella.  Aquella  sensació  de  tenir  sempre  algú  al  costat  que  et  pugui  ajudar  quan  ho  

necessites,  amb  qui  compartir  tots  els  teus  moments,  sentiments  i  opinions,  algú  a  qui  poder  

estimar  i  ser  estimat,  algú  amb  qui  ser  correspost,  qui  et  doni  suport  i  que  t’ajudi  encara  que  

no  ho  demanis,  o  que  et  doni  calor  humà  i  companyia  quan  ho  necessitis.  Una  parella,  per  molt  

estranya  i  complicada  que  sigui.  De  fet,  hi  ha  parelles  de  tot  tipus:  parelles  que  acaben  

convertint-­‐se  en  trios,  parelles  heterosexuals,  homosexuals,  parelles  a  distància,  parelles  

perfectes,  parelles  que  són  impossibles  per  naturalesa,  per  història,  per  distància  o  per  física,  

encara  que  no  per  química,  o  parelles  en  les  quals  la  química  s'ha  anat  perdent  fins  al  punt  de  

desaparèixer.  Parelles  que  van  ser  en  algun  moment  i  ja  no  són  res...  i  és  això  el  que  realment  

ens  espanta,  el  perdre  a  la  persona  que  estimem.  Tots  temem  la  solitud,  aquella  aterradora  

sensació  de  que  ningú  ens  estima  ni  ens  fa  costat,  de  no  ser  mai  correspostos  o  notar  que  

ningú  està  disposat  a  regalar-­‐nos  un  somriure  o  una  paraula  d’afecte.  Normalment  quan  una  

parella  es  trenca  la  primera  sensació  que  es  té  és  de  pànic,  una  por  incontenible  al  canvi,  a  la  

pèrdua  de  control  sobre  les  nostres  vides,  una  por  atroç  a  estar  sol.  Pensar  què  farem  sense  

aquella  persona,  amb  qui  compartirem  les  nostres  alegries,  tristeses,  plors,  riures,  discussions,  

reconciliacions...,  què  farem  quan  ja  no  la  tinguem  al  costat,  quan  ens  trobem  completament  

sols  davant  la  crua  realitat.  Quan  s'arriba  a  aquest  punt  solitud  sentim  que  el  món  ens  cau  al  

damunt,  però  no  ens  n’adonem,  fins  al  cap  d’un  temps,  que  realment  la  ruptura  pot  portar-­‐nos  

a  un  lloc  millor.  No  ens  adonem  que  la  fi  d’una  història  és  simplement  el  començament  d’una  

altra,  que  pot  ser  fins  i  tot  millor  que  l’anterior,  i  que,  encara  que  no  ho  pensem,  tots  tenim  

gent  al  voltant  que  ens  dóna  suport  i  ens  ajuda  a  continuar.  I  és  aquí,  en  aquests  moments,  

quan  t’adones  de  qui  realment  val  la  pena,  qui  són  els  vertaders  amics,  qui  t’ajudarà  i  et  

recolzarà  quan  ho  necessitis  i  malauradament,  pel  contrari,  qui  no  ho  farà.  I  aleshores,  quan  

pensis  que  tot  està  perdut,  que  ja  mai  no  tornaràs  a  estimar  algú  com  ho  havies  fet  amb  

aquella  persona,  o  que  mai  ningú  no  t’estimarà  a  tu,  quan  creguis  que  no  hi  ha  volta  enrere,  

que  la  vida  és  injusta  i  cruel,  quan  totes  les  teves  esperances  estiguin  trencades,  serà  just  en  

aquest  moment  quan  la  vida  faci  un  gir  i  et  sorprengui  mostrant  la  seva  millor  cara,  oferint-­‐te  

el  millor  d’ella.  Ningú  sap  que  ens  prepararà  el  futur  ni  el  destí,  si  és  que  hi  creiem,  però  per  

això  mateix,  des  d’avui  crec  que  el  més  important  a  la  vida  és  mantenir  la  calma  i  seguir  

endavant.  

Gerard  Casas  2n  accèssit  prosa  4t  

 

UN  CONTE  DE  FADES  

 

Era  un  dia  qualsevol,  un  dia  dins  la  mateixa  rutina  de  sempre.  I  si,  ella  es  va  tornar  a  veure  amb  

el  seu  novio  al  sortir  de  la  universitat.  Se  la  veia  més  alegre.  Feien  un  any  i  dos  mésos  junts,  així  

que  no  extranyava  pas  aquell  somriure  d'orella  a  orella  dibuixat  al  seu  rostre.  

En  un  tres  i  no  res  se'l  va  trobar  de  genolls  devant  seu.  En  aquell  moment  va  passar  vergonya.  

Li  va  dir  que  parés,  que  tothom  els  estava  mirant.  Va  treure  una  petita  capseta  de  la  butxaca  

del  pantaló,  i  la  va  obrir  tot  dient:  “Sé  que  no  els  hi  agrado  als  teus  pares,  però  ells  què  saben?  

Jo  no  soc  tant  gran,  ni  tu  ets  tant  petita.  T'he  demostrat  durant  tot  aquest  temps  que  t'estimo,  

accepta  aquest  anell,  casat  amb  mi.”  No  sabia  com  reaccionar,  el  reflex  de  l'anell  als  seus  ulls  li  

tapava  la  vista.  Li  va  respondre  que  si,  que  clar  que  l'acceptava.  Feliços  l'un  amb  l'altre,  temps  

bonics,  petons,  amor,  somriures,  passió...  

El  temps  va  anar  passant.  Rams  de  flors,  mirades  alegres,  plans  pel  futur,  nova  casa...  

Tot  semblava  correcte.  

Una  nit   li  va  comentar  que  semblava  que  estava  bevent  una  mica  massa.  Agressiu,  va  atacar  

amb  un  “M'estas  dient  borratxo?”  o  un  “Calla  eeh,  que  jo  sé  ben  bé  el  que  faig”.  La  va  fer  pujar  

al  cotxe  i  treure  aquella  cara  trista.  

No  gaire  més  tard,  va  trucar  a  sa  mare:  “Mare,  estic  embarassada!”.  No  hi  havia  millor  motiu  

per  a  ser   feliç!  Contenta  va  veure  com  el  seu  marit  ho  celebrava  sortint  amb  els  seus  amics.  

Trobava  que  lo  normal  seria  celebrar-­‐lo  amb  la  familia,  però  pel  que  veia  ell  tenía  un  punt  de  

vista  molt  diferent.  

Quan  va  arrivar  va  preguntar-­‐li  on  havia  estat.  No  semblava  disposat  a  contestar,  se'l  veia  una  

mica   inquiet.   Es   respirava   tensió   a   la   sala   d'estar.   També   li   va   semblar   sentir   olor   a   colonia  

barata...   Li   va   comentar.   Sense   temps   per   reaccionar   va   sentir   un   “calla!”   seguit   d'una  

bofetada.  El  primer  cop  va  ser  el  pitjor,  no  tant  pel  dolor,  si  no  pel  shock  de  la  situació.  Aquella  

nit  ell  dorm  al  sofà,  però  ella  no  dorm,  somnis  trencats,  llàgrimes  en  el  coixí.  

Un  simple  perdó  intenta  solucionar  la  situació  tensa.  Són  coses  normals  de  parella,  pensa  ella,  

no  cal  explicar-­‐ho  a  ningú.  

Mesos  més  tard  neix  el  nadó.  Era  nena.  Tots  estaven  contents,  somriures  i  feliçitat  a  l'hospital.  

Al  arrivar  a  casa  va  caure-­‐li  un  mur  de  acusacións  de  culpabilitat  per  part  del  marit.  Ell  volia  un  

noi,  no  es  conformava  amb  una  altra  cosa.  Discusions  van  fer  arrivar  una  altra  agressió,  aquell  

cop  no  es  va  saber  controlar.  Ella  va  acavar  a  l'hospital,  altre  cop.  

El  divorci  va  arrivar  aviat.  Una  nova  vida  per  refer,  ferides  per  cicatritzar,  un  nou  amor,  un  nou  

lloc  on  viure.  Tot  semblava  perfecte  al  cap  d'uns  anys,  lluny  del  seu  ex-­‐marit,  lluny  de  la  tensió.  

Un   dia   qualsevol   tornava   de   la   feina,   i   li   va   semblar   veure   una   sombra   al   seu   portal.  

Imaginacions  seves,  va  pensar.  Un  ganivet  va  sortir  d'entre   la   foscor   i  dotze  ganivetades  van  

acavar  amb  una  història,  un  conte;  un  conte  de  fades.  

 

Actualment  moren  massa  dones  a  aquest  país  per  causa  de  la  violència  de  gènere.  És  una  

història,  un  conte,  però  un  conte  basat  en  fets  reals.  És  la  nova  plaga,  és...  el  final  del  conte  de  

fades.  

Adán  Ridaura  3r  C  2n  premi  prosa  

 

EL  MANUSCRIT    

 

Hola,  si  has  trobat  aquest  manuscrit  és  que  has  buscat  d’entre  els  llocs  més  amagats  del  Parc  

Forestal  de  Mataró.   Si   ets   capaç  de  dedicar-­‐me  una  estona  en  aquesta   societat  on  el   temps  

passa  tant  ràpid,  pots  continuar  llegint,  però  si  no  et  veus  amb  cor,  deixa  el  manuscrit  on  l’has  

trobat  i  no  mencionis  res  a  ningú.  

Has  continuat  llegint,  em  caus  bé.  Començaré  pel  meu  nom,  em  dic  Jordi  Ambròs  i  aquest  any  

faré  vuitanta  anys.  La  meva  història  és  molt  interessant,  quan  jo  tenia  vint  anys  tenia  un  grup  

d’amics  que  anàvem  junts  a  la  discoteca,  ens  estàvem  hores  i  hores  al  local  d’un  amic,  anàvem  

al   cinema   de   l’època...   En   definitiva,   ens   ho   passàvem   d’allò   més   bé   i   el   més   important:  

estàvem  molt  units.  De  cop  va  arribar  l’estiu  del  52  i  un  dia  tot  anant  cap  a  la  platja  ens  vam  

trobar   un  mapa   del   tresor,   com   a   les   pel·∙lícules.   Com   et   pots   imaginar   vam  pensar   que   era  

originari   d’algú   que   s’avorria   molt,   però   van   anar   passant   els   dies,   les   hores,   la   calor,   les  

noies...   I  només  quedaven  dues  setmanes  de  vacances   i   ja   farts  de  cada  dia  anar  a   la  platja   i  

cada  nit  anar  a  la  discoteca  ens  vam  fixar  en  el  mapa  del  tresor.  Aquest  ens  situava  l’inici  a  la  

Plaça  Santa  Anna,  deia:  “Haz  veinte  pasos  hacia  el  norte,  gira  noventa  grados  hacia  la  derecha,  

avanza  treinta  pasos  hacia  el  este...”  I  a  part  d’això  també  ens  feia  preguntes,  de  les  quals  si  no  

en  trobàvem  resposta  no  podíem  seguir  endavant.  Tot  això  era  tant  llarg  que  quan  es  feia  fosc  

deixàvem  una  pedreta  pintada  de  color  vermell  al  lloc  on  ens  havíem  quedat  i  continuàvem  el  

matí  següent.  Ja  era  setembre  i  el  cel  ens  ho  va  recordar  deixant  anar  uns  quants  litres  d’aigua.  

Tot   aquell  misteri   ens   va   portar   al   pic   del   Castell   de  Mata.   Encara  me’n   recordo   de   l’última  

frase:   “Muy   bien,   ya   has   llegado   a   tu   destino,   ahora   sólo   tienes   que   cavar   dos   metros   de  

profundidad  para  encontrar  tu  tesoro”.  Em  fa  gràcia  quan  diu  “sólo  dos  metros”,  ens  vam  estar  

cavant   cinc   hores   i   ho   vam   fer   de   nit   perquè   els   de   protecció   de   boscos   no   se’n   adonessin.  

Quan   per   fi   el   vam   trobar,   un   baül   gegant,   amb   un   munt   de   joies   i   diners...   Amb   tot   allò  

podíem  deixar  d’estudiar   i  viure  del  conte   tota   la  vida,  però  va  ser  allò  mateix  el  que  ens  va  

obrir   el   ulls.   Amb   tots   aquells   diners   no   ens   hauríem   d’esforçar   en   res   per   aconseguir   els  

nostres   propòsits,   ens   podríem   comprar   el   que   volguéssim   i   per   tant   deixaríem   de   quedar  

perquè   a   casa   ho   tindríem   tot.   Ja   no   estaríem   tant   units.   I   vam   fer   el   que   vam   creure  

convenient,  amagar-­‐lo  a  un  altre  lloc  i  aquest  lloc  va  ser  on  sempre  havíem  estat  junts:  El  Parc  

Forestal   de   Mataró.   El   tresor   rebutjat   per   tots   nosaltres   havia   pertangut   als   Comptes   de  

Barcelona,   els   quals   havien   sigut   propietaris   del   Castell   de  Mata,   i   van   amagar   el   tresor   allà  

abans  que  els  ataquessin  els  pirates,  interessant,  eh!  

Suposo  que  ara  et  preguntaràs:  “I  a  on  del  Parc  Forestal  està  aquest  tresor?”.  Doncs  et  

respondré  la  pregunta  de  la  següent  manera.  No  t’ho  diré.  No  vull  que  et  tornis  superficial,  no  

vull  que  estiguis  tancat  a  casa  amb  els  teus  diners  i  no  surtis  al  carrer,  no  vull  que  deixis  de  

banda  els  teus  amics  i  si  no  en  tens,  no  vull  que  deixis  anar  la  possibilitat  de  tenir-­‐ne,  no.  Vull  

que  visquis  la  vida  des  de  l’humiliat  i  sobretot,  vull  que  siguis  feliç,  perquè  molta  gent  

d’aquesta  societat  no  ho  és.  Jo,  segurament  ja  m’he  mort,  però  tu  ets  quedaràs  amb  la  

incògnita  de  si  hi  ha  un  tresor  de  veritat  o  ho  ha  escrit  algú  que  s’avorria  aquest  estiu  metre  

passaven  els  dies,  les  hores,  la  calor  i  les  noies.  

Aina  Anderton  2n  premi  poesia  3r  B  

 

JO  VOLDRIA  

 

Jo  voldria  volar  

però  em  manquen  les  ales  

jo  voldria  cantar  

però  em  falla  la  veu  

jo  voldria  dir  tot  

però  no  trobo  paraules  

jo  voldria  fer  niu  

però  no  trobo  el  meu  arbre  

jo  voldria  esperar  

però  es  tant  llarga  l’espera  

tant  sols  puc  sospirar  

i  amagar-­‐me  la  pena.  

 

                                                                                           

Felicitat  

Clara  Cambray  2n  premi  prosa  4t  

 

IMPOTÈNCIA  MÚLTIPLE  

 

Aquella   sensació  d'impuresa  s'havia  apoderat   totalment  de  mi,  els  meus  músculs  eren  petits  

cristalls   acabats   en    punta   i   els  meus   ossos,   grans   de   sorra   indefensos   i   fràgils   incapaços   de  

protegir-­‐se   d'una   ventallada   suau.   Ja   feia   quasi   disset   anys   des   que   la   malaltia   havia   estat  

diagnosticada   i  per  tant  sabia  que  em  quedava  poc  temps,  però  no  volia  tirar   la  tovallola,  en  

aquell  moment  no.  alguns  els  hi  sortia  aquella  rialla  traïdora  en  veure'm,  altres  al·∙lucinaven  en  

observar  la  estranya  posició  de  la  meva  mirada,  perduda,    que  no  era  ni  mirada,  era  més  bé  la  

posició  dels  ulls  que  per  culpa  de  l’avanç  en  la  malaltia,  aquells  verdosos  iris  que  havia  heretat  

de  la  meva  mare,  així  com  ella  ho  va  fer  de  la  seva  pròpia,  havien  quedat  clavats  en  un  punt  fix.  

Altres  em  miraven  amb  compassió  fent  veure  que  entenien  la  meva  situació,  aquests  eren  els  

pitjors!  

 

El  que  no  sabien  és  que  tot  i  que  no  ho  semblés  el  meu  cor  i  el  meu  cervell  restaven  intactes  i  

per   tant   percebia   tot   el   que   passava   al   meu   voltant;   el   problema   era   que   no   ho   podia  

expressar.  El  patiment  era  cada  vegada  més  intens  i  la  medicació  cada  cop  menys  eficaç,  però  

no   ho   podia   deixar   anar   en   aquell   moment,   havia   de  mantenir-­‐me   ferma.   El   meu  marit   es  

passava  dia  i  nit  investigant  sobre  l’esclerosi  múltiple  però  tots  els  esforços  eren  inútils,  ja  no  

sabia  com  dir-­‐li,  prou  em  costava  articular  dos  paraules  seguides.  I  quan  ho  aconseguia  anaven  

dirigides  a   la  Marta,  sí   la  Marta,  estímul  pel  qual  encara  em  quedaven  forces  a  dins,   la  nena  

que  després  de  sis  hores  de  part  va  sortir  a  la  llum  mitjançant  una  cesària  forçada.  Heretarà  de  

mi   aquesta   fastigosa  malaltia?   Em   preguntava   dia   i   nit,   pregant   que   així   no   fóra.   Em   sentia  

culpable  de  la  vida  que  la  nena  portava  i  que  en  un  futur  podria  tenir.  Em  preguntava  també  si  

realment   havien   valgut   la   pena   tots   aquells   esforços   per   a   tirar   endavant,   però   sabia   que  

qüestionar-­‐me  no  em  serviria  de  res.  

 

Una  de  les  coses  que  més  m'aterrava  era  saber  que  quan  els  pulmons  em  comencessin  a  fallir  i  

el  cor  disminuís  la  velocitat  dels  seus  batecs,    ningú  del  meu  entorn  ho  podria  notar  i  jo  tampoc  

podria   fer-­‐ho   percebre;   per   tan   moriria   solitària   i   estic   segura   que   el   meu   patiment   seria  

màxim,  sentint  més  que  mai  la  impotència  del  no  poder-­‐hi  fer  res.  

 

JOSEFINA    MORÉS  

Marta  Bernat  3r  premi  poesia  3r  ESO  

 

MIRADA  TENDRE,  SENTIMENT  COMPLICAT  

 

 

Per  què  no  mirar  aquells  ulls,  

tan  fins,  tan  bells,  

fins  que  el  sol  decaigui  

i  l’instant  s’esvaeixi?  

 

Per  què  no  sentir  la  suau  brisa  

que  palpa  el  meu  plor,  

i  fugir  de  la  tempesta  

que  m’inspira  dolor?  

 

Potser  és  senzillament  difícil,  

simplement  complicat.  

Tan  sols  un  joc  versàtil,  

que  no  deixa  respirar.  

 

I  si  profundament  observes  

les  cristal·∙lines  llàgrimes  relliscants,  

veuràs  un  xic  de  la  veritat  

del  que  realment  és  la  felicitat.  

 

 

 

 

 

 

 

 

Júlia  Caballé  3r  premi  prosa  4t  

 

SALTA  LA  SORPRESA  I  ETS  FELIÇ  

DIUMENGE  11  DE  MARÇ,  UN  DIA  A  BARCELONA  

 

Em   llevo   amb   mal   de   cap   i   la   sensació   de   no   haver   dormit   bé,   un   altre   cop.   Ara   ja   és  

pràcticament   normal...   Em   fa  moltíssima  mandra   haver   d’anar   a   Barcelona   amb   el   cau,   tant  

que  per  uns  moments  em  plantejo  si  quedar-­‐me  a  casa  o  no.  Finalment  la  idea  de  passar-­‐me  

tot  el  dia  tancada,  avorrint-­‐me  i  lamentant-­‐me  de  la  mala  època  que  passo  sense  distreure’m  

amb  res  m’espanta  i  prefereixo  fer  alguna  cosa  diferent  que  no  sigui  amargar-­‐me  menjant-­‐me  

més  l’olla.  La  Mireia  i  l’Alba  m’esperaven  a  baix  sense  haver-­‐me  avisat;  no  m’esperava  trobar-­‐

me-­‐les   al   portal   de   casa   per   anar   cap   a   l’estació   juntes.   Em   reben   totes   amb   un   somriure  

encomanadís  i  amb  ganes  de  começar  el  dia.  Arribem  a  l’estació  i  ens  esperem  a  que  vinguin  

els  altres  pioners  dels  altres  caus.  

Parlant  de  coses  diverses  veig  que  arriba  en  Pol,  ben  bé  no  sé  quina  mena  de  relació  tenim,  si  

és   que   en   aquell   moment   en   teniem   alguna,   tan   sols   ens   veiem   als   concerts   i   ens   havien  

presentat  una  tarda  molt  per  sobre,  mai  no  haviem  parlat  massa  així  que  no  sabia  què  fer,  si  

saludar-­‐lo  de  lluny,  si  acostar-­‐m’hi   i   fer-­‐li  dos  petons   i  dur  a  terme  la  típica  conversa  (que  no  

serveix  absolutament  per  res  però  que  malgrat  tot  tohom  l’utilitza  com  a  recurs  freqüent)  de  

preguntar  què  tal  li  va  tot.  No  em  preocupa  massa  i  decideixo  aixecar  el  cap  i  dir  hola  amb  un  

gest  acompanyat  d’un  tímid  somriure.    

El  viatge  amb  tren  es  fa  d’allò  més  entretingut,  aprenc  jocs  nous  i  enigmes  molt  curiosos.  Des  

del  meu  seient  el  veig,  i  ell  em  veu  a  mi.  Quan  sense  voler  ens  trobem  les  mirades  una  a  sobre  

l’altra  somriem  i  de  seguida  la  desviem.    

Arribem  a  Arc  de  Triomf.  El   sol  pica  amb   força.  Ens  acabem  d’ajuntar  amb   la   resta  de  caus   i  

agrupats   en   petits   grups   saludant-­‐nos   entre   tots   finalment   s’acosta   ell.   “Què   tal   petitona?”  

M’abraça  amb  energia.  Li  dic  que  bé  i  ens  posem  a  parlar,  superem  la  fase  de  conversa  inútil  i  

ens  atrevim  a  parlar  de   la  seva  samarreta  de   la  Pegatina,   i  de  que   li  va  encantar  el  concert,   i  

que  ha  descobert  Txarango  i  que  també  li  agrada  molt.  Fem  unes  activitats  ràpides  per  trencar  

una  mica  el   gel   i  moure’ns  només   començar.   Esmorzem   i   cau  algun   comentari  de   les  meves  

trenes.  

Els  caps  ens  fan  fer  una  fila  de  tots  els  caus  i  amb  un  retolador  a  la  mà  es  dediquen  a  dibuixar-­‐

nos  un  número  a  la  galta,  que  serà  el  grup  en  el  que  anirem.  Ens  separen  a  tots  els  que  anem  a  

la  unitat   junts,  suposo  que  per  conèixer  a   l’altre  gent   i  casualment  a  en  Pol   li  pinten  un  dos,  

igual   que   a  mi.   Fariem   les   activitats   de   la   gincama   junts,   ens   passariem   el  matí   voltant   per  

Barcelona,  ell  dues  noies  més  i  jo.  “Qui  faci  millor  les  proves  i  amb  menys  temps  guanya,  i  com  

a   recompensa   té  un  premi!”,   criden  els  caps  per  motivar-­‐nos,  ens  confessen  que   la   sorpresa  

per  qui   guanyi   és  un  pollastre   a   l’ast.   En  Pol   li   canvia   l’expressió  de   la   cara  només  en   sentir  

aquesta  última  part,  em  mira  fixament  als  ulls  i  em  diu  “Júlia  hem  de  guanyar  sigui  com  sigui,  

jo   per   un   pollastre   faig   el   que   calgui,   sóc   capaç   de   tirar   a   qualsevol   a   la   via   si   cal!   Hem   de  

guanyar!”.  M’ho  diu  tant  convençut  que  me’l  crec  i  m’afanyo  a  canviar  d’actitud.  Deixo  enrera  

les  meves  poques  ganes  de  tot  i  la  idea  de  passar  el  dia  a  Barcelona  tan  sols  pel  fet  de  fugir  de  

Vilassar   i   em   mentalitzo   i   em   fico   al   cap   que   serà   un   dia   genial,   que   ens   esforçarem   i  

motivarem  tant  com  calgui  a  totes  les  proves  que  ens  parin  i  que  a  més  a  més  guanyarem.    

I  és  que  quan  menys  t’ho  esperes,  salta  la  sorpresa  i  descobreixes  que  avui  pots  ser  feliç.  

Endavant!  

 

Neus  Calafell  1r  premi  poesia  3r  C  

 

JUGA    AMB    MI  

 

Si  jugues  avui  amb  mi  

a  combinar  lletres,  

entendràs  per  fi  

el  que  senten  els  poetes.  

Si  inventes  unes  cançons,  

si  penses  en  rima,  

si  somies  sons,  

ja  estàs  fent  poesia.  

 

I  si  els  teus  mots  romanen  

per  sempre  en  el  pit  

d’aquells  que  entenen  

tot  allò  que  tu  has  escrit,  

 

això,  és  jugar  a  ser  poeta.  

                                                                                                                       

                                                                                                             

Lletres