19 - tema 19: els determinants: article, demostratiu, possessiu, numeral i indefinit

TEMA 19

Tema 19ELS DETERMINANTS:

ARTICLE, DEMOSTRATIU, POSSESSIU, NUMERAL I INDEFINIT

TEMA 19Els determinants: article, demostratiu, possessiu, numeral i indefinit

Í N D E X

1. Distribució dels determinants

2. Característiques generals

3. Els determinants3.1. L’article

3.1.1. Definició3.1.2. Morfologia3.1.3. Característiques3.1.4. Variants dialectals

- Article salat- El castellanisme lo neutre

3.2. Els demostratius i els possessius3.2.1. Els demostratius3.2.2. Els possessius

3.3. Els numerals

3.4. Els indefinits

3.5. Els quantitatius

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------2


BIBLIOGRAFIA

CUENCA ORDINYANA, M. J., Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals, (1996).

RAMOS ALFAJARÍN, J. R., Introducció a la sintaxi, Ed. Tàndem (1993).

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------3


1. Distribució dels determinants

Els determinants estan distribuïts de diferent manera, segons l’autor. Però poc dalt o baix coincideixen. Així, segons J. R. Ramos (1993), els determinants estarien inclosos dins d’una classe genèrica segons la funció, que serien els especificadors. Dins dels especificadors, caldria distingir l’article i els determinatius. La diferència entre aquests seria que els determinatius adquireixen significat ocasionalment (deïxi o relació anafòrica: demostratius i possessius) o indiquen una idea de quantitat (indefinits, numerals i quantitatius). Quant al valor de l’article, aquest està subjecte a circumstàncies discursives o contextuals. Com hem pogut veure, els determinatius estarien dividits en numerals, indefinits, quantitatius, demostratius i possessius. Ramos també assenyala que alguns autors inclouen els quantitatius, els numerals i els indefinits dins d’una altra categoria anomenada quantificadors (com ara M. J. Cuenca).

DETERMINANTS (especificadors)

ARTICLE DETERMINATIUS Demostratius Possessius Indefinits Quantitatius Numerals

Una altra distribució és la de M. J. Cuenca. Diferencia dues categories gramaticals, els quantificadors i els determinants. La diferència entre aquestes dos categories és que els quantificadors, com els determinants, funcionen com a especificadors del sintagma nominal, però indiquen una delimitació quantitativa de l’extensió del nom. Hi ha tres tipus d’especificadors que s’inclouen dins dels quantificadors: els numerals, els indefinits i els quantitatius. Dins dels determinants s’hi inclouen els possessius, els demostratius i l’article.

QUANTIFICADORS

Quantitatius Indefinits Numerals

DETERMINANTS

Possessius Article Demostratius

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------4


2. Característiques generals

(Nota: en aquest punt seguim la classificació de Ramos)

Les característiques sintàctiques més significatives dels especificadors d’una categoria nominal són diverses. Entre elles cal destacar que els determinants actuen com a actualitzadors del significat que posseeix un nom comú (funció principal dels determinants). Segons Cuenca, l’article (determinat, indeterminat i personal) fa una actualització discursiva, mentre que els possessius i els demostratius són actualitzadors díctics (demostratiu: dixi espacial / possessius: dixi personal). Generalment apareixen en distribució complementària (no en poden aparéixer dos en la mateixa posició), però hi ha casos en què pot aparéixer més d’un determinant dins d’un SN (recursivitat): numerals cardinals, alguns indefinits (altre) i alguns quantitatius (poc, quant).

Una altra característica és que generalment apareixen en posició prenuclear. Però els demostratius i els possessius tònics tenen capacitat d’aparéixer després del nucli nominal: La taula aquesta / Un company meu. Cal notar que en aquests casos davant dl nucli nominal hi ha un altre determinant. Açò implica que en aquesta posició els demostratius i els possessius tònics són adjectius. A més, el possessiu tònic sempre porta un determinant, siga quina siga la seua posició: açò fa pensar que el possessiu tònic no és un determinant, sinó un adjectiu.

Formen una classe tancada. Hi ha unes estructures especials que cal esmentar:

- Estructures pseudorelatives: apareix de quan un quantificador (Qu) modifica un nom. (Qu + de + nom). Apareix sempre amb gens i tot; de vegades amb poc, molt, bastant, prou, quant, tant, més i menys; i no apareix mai amb massa, força, gaire i que. En aquests casos el Qu seria gens de, tot de, ... i no podríem parlar d’un SPrep perquè de no actuaria com a preposició, sinó com a part del Qu.- Construccions partitives: Qu + de + nom. Apareix de i fa la funció de preposició, no de part del Qu. Exemple: Alguna de les persones que hi assistí. En aquest cas s’ha de suposar l’aparició d’una categoria buida després de Qu: Alguna [persona] de les persones que hi assistí.- Predeterminant: tot (Qu). S’aparta del comportament general de la resta de determinants. Les característiques sintàctiques són: exigència de precedir la resta dels determinants (Tots els altres amics...); capacitat d’aparéixer davant dels noms propis i dels pronoms personals; i té mobilitat dins l’oració.

Segons M. J. Cuenca el prototipus de determinant es caracteritza pels següents trets: atonicitat, absència de significat lèxic, classe tancada i posició prenominal obligatòria.

3. Els determinants

En aquest punt seguirem la classificació de Ramos, però caracteritzarem cada element segons Cuenca. Cal recordar que aquesta autora diferencia els determinants (article, demostratius i possessius) dels quantificadors (numerals, indefinits i quantitatius).

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------5


DefinicióCategoria nominal que típicament especifica el nom comú. Conté els

especificadors nominals prototípics: articles, demostratius i possessius. Els determinants alternen o es combinen amb els quantificadors i tenen la funció de modificar el conjunt del grup nominal (el nom i els seus complements) assignant referència discursiva al nucli.

3.1. L’article3.1.1. Definició

Subcategoria nominal, inclosa en la categoria dels determinants, que especifica un nom indicant-ne actualització discursiva, és a dir, fent el pas del nivell conceptual a l’existencial. Es col·loca a la dreta del nom del qual depèn sintàcticament. En català n’hi ha de tres tipus: determinat (el), indeterminat (un) i personal (en/ na)

3.1.2. MorfologiaPer a la forma de l’article determinat (actualitzador prototípic), en les llengües

romàniques ha prevalgut la forma que deriva de ILLE. Però en català no sempre ha sigut així. IPSE fou universal en tot el domini, usat en els documents llatins dels segles X i XI. La convivència entre IPSE i ILLE es palesa en documents del segle XII, on trobem tant la forma es com el (lo). A partir del segle XIII ambdós articles decauen. La superposició de ILLE a IPSE és deguda a l’influx de la llengua escrita cancelleresca.

L’article determinat es pot apostrofar i es pot contraure amb algunes preposicions: a, de, per, ca + el = al, del, pel, cal; ca + en = can; a, de, per, ca + els = als, dels, pels, cals.

3.1.3. CaracterístiquesHi ha tres tipus d’article: determinat (el, la); indeterminat (un, una); i personal

(en, na; el, la). L’article determinat actualitza un SN indicant que la seua referència ja és coneguda per l’emissor i el receptor. Té funció identificadora. Per la seua banda, l’article indeterminat introdueix un SN en el discurs i el marca com a informació nova. Té funció presentadora. Finalment, l’article personal acompanya els noms propis de persona. En aquesta funció alterna amb l’article determinat (el/la) o amb l’article zero o absència d’article. Tot seguit caracteritzarem cada tipus d’article de forma més detallada:

Article indeterminat: té la mateixa forma que l’indefinit (un) i, en singular, es relaciona amb el numeral (u, un). Aquest fet es deu que l’article indeterminat és indefinit per naturalesa (indefinit) i en singular remet a la unitat (numeral). Així, tenim que un pot fer referència a l’article indeterminat, al numeral o a l’indefinit. Segons el context lingüístic tindrà un valor o un altre. També pot adoptar un valor admiratiu: Aquell és un cotxe blau!.

Article personal: (en/ na) és el resultat de la reducció del vocatiu llatí DOMINE i DOMINA. S’usa davant del nom o del cognom d’una persona (si no es tracta d’un vocatiu). Als dialectes on no s’usa, perdura només en noms de carrers i topònims (p. e., valencià: Callosa d’En Sarrià); per contra utilitzen l’article personal, el català central (el/la), el balear (en/na, col·loquialment), el nord-occidental (lo/la) i el rossellonés.

Aquest article no té repercussions sintàctiques i, per tant, té caràcter expletiu (ompli la frase sense ser necessari per al sentit d’aquesta). L’article determinat (el,

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------6


la) també pot usar-se com a article personal. L’ús d’aquest article va lligat a factors sociolingüístics (registre) i pragmàtics. Així, la presència d’aquest article davant d’antropònims indica un grau més o menys alt de familiaritat entre l’emissor i la persona designada. Hi ha una lectura no neutra, subjectiva, irònica o infravaloradora de la persona designada. La normativa en desaconsella l’ús davant noms de persones històriques, famoses o generalment conegudes: He sentit dos discos del Mozart (?); He llegit un llibre que ha publicat la Hillary Clinton (familiaritat o degradació).

Article determinat: és el més prototípic. Té dos funcions prototípiques: determinació i abstracció. Quant a la determinació (actualització), aquest article té la capacitat de fer identificable (o contextualment transparent) un substantiu. Aquest fet pot ser degut a factors lingüístics o extralingüístics.

Factors lingüístics: - el nom ja ha aparegut abans (normalment precedit per un article indeterminat).- el nom va acompanyat d’un complement restrictiu que permet identificar el referent de manera precisa: El cotxe del meu germà.

Factors extralingüístics (identificació directa): - el referent es recupera per proximitat temporal o espacial immediata: Passa’m el llibre.- noms amb referent únic: el Sol, la Lluna, ... i noms coneguts pel context de parla (el pare, la mà).- El referent s’identifica perquè abans s’ha esmentat un element que s’hi associa: parlem d’un problema i després diguem “La solució al problema...” (i no “una solució...”).

Pel que fa a l’abstracció (o generalització), l’article no determina l’extensió del nom individualitzant-lo, sinó que l’actualitza incidint en la intensió. El nom es refereix a tota la classe d’éssers que defineix la seua intensió. Es tracta d’una interpretació genèrica: La balena és un mamífer (no una balena determinada, en concret, sinó totes les balenes). Aquesta funció també la pot fer l’article indeterminat (Una balena és un mamífer).

Aquesta funció de l’article determinat està relacionada amb la funció abstractivogeneralitzadora: substantivació => capacitat d’habilitar com a substantius altres categories: El blau m’agrada; desconec el perquè d’això.

3.1.4. Variants dialectalsArticle salatTé gran vitalitat al dialecte balear, a Tàrbena, i també dins del català central,

hi ha un subdialecte anomenat parlar “salat”, parlem de Cadaqués i una zona costanera que va del Ter a la Tordera. L’article deriva del llatí IPSU. Diasistema de l’article: M.sg. i M.pl. es, F.sg. sa i F.pl. ses. També s’empra es per al plural en els subdialectes pallarés (amb contraccions com as, des, pes) i el ribagorçà, ambdós integrants del nord occidental.

Pel que fa a l’article literari, usos restrictius: davant l’hora (les dotze), entitats singulars o úniques (la Mare de Déu), frases fetes (a la fresca), noms de classes o modalitats (peres de la nau), llenguatge mariner (el fil), alguns topònims (la Mola).

El castellanisme L0 neutreEn català antic existia la forma lo, però aquesta era la forma del masculí que

modernament ha passat a el i ha prevalgut en la llengua literària. El sistema tradicional català, ha tingut sempre dos articles i no tres com el castellà, per tant, la

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------7


normativa aconsella evitar les construccions que siguen una còpia de la forma de l’article lo neutre del castellà, i distint del masculí el.

Les equivalències més generals del lo castellà al català solen ser: el, el que és, el que té de, allò que té de. Podem distingir les diferents funcions que fa l’article lo:

A) Funció abstractiva: l’article serveix per a donar un valor abstracte o general a un adjectiu, etc. Davant un pronom o un adjectiu determinatiu (lo molt, lo poc, lo altre...), lo pot substituir-se per el, per el que és, o bé per un substantiu adequat si no és que s’ha de recórrer a un gir completament distint. Davant de participi, es canvia per el. En les construccions “lo+de” és gramaticalment aconsellable “el+que” , però “el+de”.

B) Funció intensiva: per a aquesta funció, el català coneix des d’antic, construccions a base de signes específicament intensius: “com, molt, tant, poc, quant”.

C) Modismes o locucions hi ha molts exemples:- a lo grande a cor què vols- a lo mejor si molt convé, si molt t’hi va- lo mismo da tant és, tant me fa, tant se val- por lo menos almenys, pel cap baix, si més no

3.2. Els demostratius i els possessius

Els possessius i els demostratius són dos tipus de determinants díctics. La dixi s’entén com la relació entre els missatges emesos (enunciats) i les circumstàncies concretes en què es produeixen (enunciació). Així, els demostratius marquen dixi espacial (relació respecte a l’espai dels interlocutors), mentre que els possessius marquen dixi personal (relació de pertinença respecte a les persones del discurs).

3.2.1. Els demostratiusSubcategoria nominal, pertanyent a la categoria dels determinants, que es

caracteritza pel fet d’especificar un nom indicant dixi espacial, és a dir, marcant una relació entre les persones del discurs, l’espai discursiu i el referent designat pel nom. Els demostratius són els encarregats de marcar l’espai entre els interlocutors a través de dos models: el model binari i el model ternari.

El model binari és el que tenen els demostratius de l’anglés i del francés, on hi ha un marcador per a l’espai de l’emissor (this) i un marcador per a l’espai del no-emissor (receptor i terceres persones) (that).

El model ternari és el propi de llengües com el castellà o el llatí. Hi ha tres tipus de demostratiu, un per a marcar l’espai de l’emissor (hic, este), un altre per a l’espai del receptor (iste, ese) i un tercer demostratiu encarregat de marcar l’espai del no-interlocutor (ille, aquel).

El cas del català és un cas a banda, perquè el sistema dels demostratius ha patit canvis diacrònics. El primer canvi fou una binarització del sistema llatí en el pas a les llengües romàniques: elimina hic i desplaça iste cap a l’espai de primer grau de dixi (hic-iste-ille > iste-ille). En el segon canvi es refà el sistema ternari: s’incorpora el pronom d’identitat ipse per al segon grau (iste-ipse-ille). Després aquestes formes es reforcen amb la forma accu, però no es desenvolupa en tots els dialectes. Donen lloc a accu + istu, ipsu, illu = aquest, aqueix i aquell. Ecce + hoc = açò i illu + hoc = allò, que són les formes neutres.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------8


En valencià i ribagorçà perviuen les formes medievals est(e)-eixe-aquell, mentre que en català oriental i alguns dialectes occidentals mantenen el sistema binari, amb el marcador comú per a l’emissor i el receptor (interlocutors) aquest.

3.2.2. PossessiusPodríem definir el possessiu com a “de + pronom personal”. Es caracteritza

pel fet d’especificar un nom indicant dixi personal, és a dir, que indica la relació de possessió que s’estableix entre les persones del discurs i el nom que se segueix, és a dir, actualitzen un SN per a indicar la relació amb les persones del discurs.

En català hi ha dos paradigmes: el sistema àton i el sistema tònic. El sistema tònic (el meu, el teu, el seu, el nostre, el vostre; en valencià i rossellonés; en alguerés mia) és d’ús generalitzat. Les formes àtones s’utilitzen amb un sol posseïdor, sobretot les de singular (mon, ton, son, ma, ta, sa), i diversos posseïdors (llur). L’ús és molt restringit, sobretot per a la forma llur; normalment les formes àtones s’usen en poesia, davant noms de parentiu, en frases fetes i en refranys.

Etimologia: meum-teum-seum, mea-tua-sua = formes tòniques Mum-tum-sum, ma-ta-sa = formes àtones Nostru-vostru-illurum, nostra-vostra = diversos posseïdors, f. tòniques.

Els possessius àtons són autèntics especificadors, mentre que els tònics tenen característiques que els acosten als adjectius:

- la presència de l’article determinat (*meu llibre)- posició postnuclear: - pot no tenir cap especificador (casa nostra)- diferents tipus d’especificador (cap amic meu, un amic meu, aquell amic meu).

Els quantificadorsR. Ramos els inclou en el grup dels determinatius. És un paradigma tancat, si

exceptuem que és possible crear locucions quantitatives. Segons Cuenca, el quantificador és una subcategoria gramatical que, com els determinants, funciona típicament com a especificador del sintagma nominal, indicant, però, una delimitació quantitativa de l’extensió del nom.

Hi ha tres tipus de quantificadors (Qu), segons el grau de precisió quantitativa més lax progressivament: numerals, quantitatius i indefinits.

3.3. NumeralsConcreten l’extensió d’un nom comú marcant una quantitat precisa. Les

gramàtiques tradicionals els defineixen segons el criteri nocional de base matemàtica. Hi inclouen els cardinals, ordinals, multiplicatius i partitius.

Des d’un punt de vista sintàctic, els cardinals i el partitiu mig són els veritables determinants, ja que són els únics que poden especificar un nom sense anar acompanyats d’un altre determinant.

Els ordinals tenen característiques que els acosten i els fan comportar com els adjectius: postposats al nucli nominal i acompanyats d’un altre determinant.

Els multiplicatius són autèntics adjectius, mentre que els partitius tenen relació directa amb les locucions quantitatives.

3.4. IndefinitsSubcategoria nominal inclosa en la categoria dels quantificadors. Els indefinits

especifiquen el nom restringint-ne l’extensió de manera poc precisa.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------9


Tradicionalment fan la funció d’adjectius pronominals (algun, cap, tot) que tenen un sentit més limitat, i de pronoms (algú, res, tothom) que tenen un sentit més general.

Cada, cadascun (distributius), ambdós, sengles (formes inclusives), tot, algun, gens, cap, un.

Solà diferencia tres tipus de caràcters per als indefinits:- Caràcter universal: tot.- Caràcter existencial: algun.- Caràcter no existencial o indefinit negatiu: gens, cap.

Tot i algun són equiparables a u, hom, cadascú, altri.Tot és un predeterminant: especificador que funciona com a operador amb

abast sobre tota la resta del SN. Té un comportament sintàctic específic: és el més extern dels especificadors (a l’esquerra de tots els altres especificadors nominals) i pot traslladar-se fora del SN (Tots els germans se n’anaren a passejar).

Segons la teoria generativa, és un especificador de tot el SN: no es pot pronominalitzar; pot acompanyar els pronoms personals i els noms propis; i pot anar seguit d’un altre determinat (si el nucli del SN és un nom comú).

Sintàcticament s’agrupa amb solament, només, fins (i tot), ni tan sols, també: predeterminants, però per l’origen i pel caràcter invariable són de tipus adverbial.

Altres indefinits (també anomenats “postdeterminants” o indefinits denotatius”): sol, únic, mateix, altre, tal, cert, ... No apareixen mai com a únic especificador; van precedits de determinant (o Qu); i van en posició postnominal (alguns casos). Són a mig camí entre els indefinits i els adjectius no restrictius.

Podem parlar dels indefinits algueresos com els més diferenciats: qualquu-algú, calgui-algun-a, arrés-res.

3.5. QuantitatiusSubcategoria nominal pertanyent al grup dels quantificadors. Els seus

membres típicament especifiquen el nom comú concretant-ne l’extensió de manera relativament definida i indicant una relació de caràcter partitiu

Tradicionalment: els variables poc, molt, quant, tant; els semivariables bastant, gaire; els invariables prou, força, massa, gens, que, més, menys; i les locucions quantitatives una mica de, una pila de, gota de, etc.

Es diferencien dels altres Qu perquè poden especificar sintagmes no nominals (molt interessant) i poden funcionar com a complements verbals (M’ha fet treballar molt). En aquest cas els podríem considerar adverbis.

Alguns van precedits de demostratius o d’articles, sobretot quan el sintagma inclou una clàusula de relatiu (els pocs amics que té).

Els quantitatius exigeixen la preposició de, alguns necessàriament (gens, tot i locucions) i altres opcionalment (i formen construccions pseudopartitives: no tinc gens de ganes) excepte massa, força, gaire i que, que n’exclouen la presència. Cal diferenciar les construccions pseudopartitives de les partitives (Avui he vist moltes d’aquelles persones), on quantificador i preposició no formen un constituent unitari. La preposició de de les construccions pseudopartitives es considera una preposició falsa, ja que no genera un sintagma preposicional.

---------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------10

19 - tema 19: els determinants: article, demostratiu, possessiu, numeral i indefinit

Documents