17 de gener de 2014 - iesmonturiol.net · bíblia juntament amb ch. r. taber, els quals van...

Núria Gómez Romero

IES Narcís Monturiol

2 BATX A

Xavi Torruella

17 de gener de 2014

Un cas pràctic de traducció Núria Gómez Romero

2

AGRAÏMENTS

Primer de tot volia agrair als meus familiars que dia rere dia s’han preocupat de l’evolució

d’aquest treball, i han posat de la seva part per ajudar-me en qualsevol cosa. També a amics i

amigues pel seu suport des del dia que els vaig comentar sobre què tractava el treball. Sense

oblidar el meu tutor Xavi Torruella i a altres professors que també han posat el seu granet de

sorra.

El més sincer agraïment a la meva professora d’acadèmia, Montse, que m’ha escoltat, m’ha

donat suport en tot moment, ha dedicat hores a resoldre’m dubtes i m’ha ajudat de totes les

maneres possibles sense mai deixar de creure en mi.

Gràcies.


3

ÍNDEX

1. Introducció .....................................................................................................................5

2. Que entenem per traducció? ............................................................................................7

2.1 Com la descriuen alguns professionals? ....................................................................7

2.2 Definició de traducció ..............................................................................................7

3. Finalitats de la traducció .................................................................................................8

3.1 Per què, per a que i per a qui traduïm? ......................................................................8

3.2 Quins són els coneixements d’un traductor? ............................................................8

3.3 Es pot viure de la traducció? .....................................................................................9

4. El mètode de traducció .................................................................................................. 10

4.1 Traducció literal ..................................................................................................... 10

4.1.1 Traducció paraula per paraula .......................................................................... 10

4.1.2 Traducció literal .............................................................................................. 11

4.1.3 Traducció fidel ................................................................................................ 11

4.1.4 Traducció semàntica ........................................................................................ 11

4.2 Traducció lliure ...................................................................................................... 11

4.2.1 Adaptació ........................................................................................................ 11

4.2.2 Traducció lliure ............................................................................................... 11

4.2.3 Traducció idiomàtica ....................................................................................... 12

4.2.4 Traducció comunicativa .................................................................................. 12

4.3 Eines de traducció assistida i automàtica per ordinador ........................................... 12

5. Tècniques de traducció ................................................................................................. 13

5.1.1 Adaptació cultural ........................................................................................... 13

5.1.2 Ampliació lingüística ...................................................................................... 14

5.1.3 Reducció ......................................................................................................... 14

5.1.4 Compensació ................................................................................................... 14

5.1.5 Calc ................................................................................................................. 14


4

5.1.6 Modulació ....................................................................................................... 15

5.1.7 Préstec ............................................................................................................. 15

5.1.8 Transposició .................................................................................................... 15

6. Wattpad ........................................................................................................................ 15

7. La meva traducció pas a pas .......................................................................................... 18

8. Problemes concrets de traducció amb exemples ............................................................ 20

8.1.1 Frases fetes ...................................................................................................... 20

8.1.2 Les rimes ......................................................................................................... 20

8.1.3 Rerefons cltural ............................................................................................... 20

8.1.4 Polisèmia......................................................................................................... 21

8.1.5 Estructures gramaticals .................................................................................... 21

8.1.6 Traduccions literals ......................................................................................... 22

9. Conclusions .................................................................................................................. 22

10. Webgrafia .................................................................................................................. 24

10.1 Teoria ................................................................................................................. 24

10.2 Traducció ............................................................................................................ 24

11. Bibliografia ................................................................................................................ 25

12. Annexos..................................................................................................................... 27

12.1 Portada del conte................................................................................................. 27

12.2 Conte en la llegua original (anglès) ..................................................................... 27

12.3 Portada del conte traduït...................................................................................... 77

12.4 Conte traduït (català)........................................................................................... 78


5

1. INTRODUCCIÓ

Sempre he tingut un interès especial en l’anglès i durant un temps vaig estar plenament

decidida que volia estudiar filologia anglesa, encara que m’agradava la idea, no m’acabava de

fer la il·lusió que em va fer quan vaig descobrir que existia aquests meravellosos estudis de

Traducció i Interpretació. Sento que és la decisió correcte perquè m’identifico, sento aquest

sentiment tant fort que t’enorgulleix només de pensar que pots transmetre a altres persones

allò que ha estat dit en un altre idioma. Un dels objectius principals d’aquest treball és el desig

de demostrar a mi mateixa que aquest és el meu futur correcte i què menys que posar-ho a

prova per saber que no m’equivoco i per sobre de tot volia veure de què es tractava, posar-se

en la pell d’un traductor, saber que passa per la seva ment, etc.

Un altre dels objectius principals era saber una mica més sobre la traducció, perquè tothom

sap què és, però, de veritat la coneixem?

Com bé indica el títol d’aquest treball, es tracta d’un cas pràctic de traducció.

Tenia altres idees al cap abans de començar aquest treball, totes relacionades amb l’anglès,

una es basava en la comparació de frases fetes i l’altre idea ja ni la recordo exactament però

quan vaig pensar en fer la traducció ja no vaig trobat cap altre treball que m’agradés tant com

aquest, així que finalment em vaig decidir per aquesta opció ja que al cap i a la fi, havia de

treballar en un treball que hi hauria de dedicar moltes hores i que menys que m’agradés.

La motivació principal d’aquest treball ha sigut ni més ni menys que el interès i no l’he perdut

cap dia. No hi ha hagut cap moment que digués que no m’agrades el que feia, és veritat que hi

ha coses més pesades que altres però les he fet igualment. Si no hagués tingut cap mena de

motivació en quest camp quin hauria sigut el sentit?

Vull veure si només amb un coneixement en anglès es pot fer una traducció perquè per sobre

de totes les teories i mètodes que es diuen que hi ha i els coneixements que has de tenir per a

poder realitzar una traducció no és res comparat amb l’esforç o il·lusió que hi posis. Tot es

pot aconseguir, no diré que la meva traducció és perfecta, perquè no ho és miris per on la

miris però he de dir que ha quedat un treball bastant decent.

Vull aclarir que no tenia cap mena de coneixement a l’hora de traduir abans de començar el

treball més que el de la pròpia llengua estrangera, es a dir l’anglès i la meva llengua materna.


6

El treball segueix un ordre específic, primer de tot intentarem situar-nos amb algunes

definicions de traducció per a que quedi clar el concepte i quin es és el seu sentit, es a dir,

perquè hi ha la necessitat de traduir, seguidament exposaré els diversos mètodes de traducció

que varien segons el resultat que vulguem obtindre. Després del mètodes exposaré les

diferents tècniques de traducció que són essencials per a moments concrets de la traducció.

Un cop acabat això continua amb la part més relacionada amb la traducció ja que explico que

és Wattpad, imprescindible, sense aquesta aplicació no hauria sigut possible la realització

d’aquest treball. Seguidament explico com he fet la meva traducció pas a pas i allò que m’ha

portat més mal de caps durant aquest treball, els problemes de la traducció, que hi ha una

llista de tots els més freqüents.

Finalment he inclòs tant el conte original com la traducció als annexos ja que la seva llarga

extensió impossibilitava que es pogués incloure al treball.

Sorprenentment al principi quan vaig crear el índex provisional hi havia menys apartats però

una vegada vaig començar la recerca de informació vaig adonar-me’n que hi ha havia moltes

més coses que esmentar i incloure en el treball.


7

2. QUE ENTENEM PER TRADUCCIÓ?

2.1 Com la descriuen alguns professionals?

Però ara veiem que en diuen altres traductors o persones dedicades a aquest sector com ara

Jackes Barzun, (1971), escriptor, filòsof i historiador de les idees i la cultura nord-americà

nascut a França, que ho entén com “[...] cómo se diría la misma cosa si la noción se nos

ocurriese por primera vez en nuestra propia lengua.” o Eugene Nida, lingüista nord-americà, a

qui es considera pare de la teoria de l'equivalència dinàmica i formal en la traducció de la

Bíblia juntament amb Ch. R. Taber, els quals van escriure La traducción: teoría y práctica

(1986). Ho descriuen com “La traducción consiste en reproducir, mediante una equivalencia

natural y exacta, el mensaje de la lengua original en la lengua receptora, primero en cuanto al

sentido y luego en cuanto al estilo.", sense deixar de banda la descripció del britànic

Newmark (1988), acadèmic en traducció, que deia: “Muchas veces, aunque no siempre, es

verter a otra lengua el significado de un texto en el sentido pretendido por el autor."

Com veiem, tots tenen la seva manera pròpia de dir-ho però en el fons tots defensen el mateix.

Pretenen que a l’hora de traduir el text, el resultat sigui el més semblant a l’original però que

quedi amb una naturalitat igual que si s’hagués escrit per primera vegada en la llengua

desitjada.

2.2 Definició de traducció

Segons el DIEC traduir significa “Escriure o dir en un llenguatge allò que ha estat escrit o dit

en un altre”.

La traducció és una habilitat que consisteix a saber recórrer un procés traductor, resolent els

problemes de la traducció que es plantegen en cada cas i aquest saber només s’adquireix amb

pràctica.

Per definir traducció també cal establir una diferència entre la tipologia de traduccions, , que

proposa per primera vegada Jakobson (1959) el qual senyala que hi ha tres maneres

d’interpretar un signe verbal.

1. Traduir-lo a altres signes de la mateixa llengua (intralingüística)

2. Traduir-lo a un altre llengua (interlingüística)

3. Traduir-lo a algun altre sistema no verbal de símbols (intersemiòtica)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Historiador

http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Hist%C3%B2ria_de_les_idees&action=edit&redlink=1

http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_de_la_cultura

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7a

http://books.google.com/books/about/La_traducci%C3%B3n.html?id=zmsvyRw7erYC


8

Ara bé la concepció moderna de la traducció és entesa com un acte de comunicació en què

intervenen processos interpretatius i semiòtics, es a dir, com la disciplina que aborda la

interpretació i producció del sentit, i els tres tipus de traducció assenyalats anteriorment per

Jakobson es difuminen i s’integren en estar relacionats entre si per les transformacions de

diverses classes que requereix l’acte traductor. (Hurtado, 2001)

3. FINALITATS DE LA TRADUCCIÓ

3.1 Per què, per a que i per a qui traduïm?

Són tres preguntes bàsiques que ens plantegem a l’hora d’iniciar la reflexió sobre perquè

existeix la traducció i d’aquí la seva importància. Per què, per a que i per a qui traduïm?

Es tradueix perquè les llengües i les cultures són diferents.

Es tradueix per a comunicar, travessar l’obstacle de la comunicació degut a aquesta diferència

lingüística i cultural. La traducció té una finalitat comunicativa.

Es tradueix per a algú que no coneix la llengua. El traductor no tradueix per a si mateix, si no

per a un destinatari segons el qual condiciona la finalitat del projecte, per exemple, no és el

mateix traduir un clàssic per a una edició de butxaca que per a uns nens

3.2 Quins són els coneixements d’un traductor?

Els coneixements que ha de posseir un traductor són crucials. Ha de tenir uns coneixements

lingüístics tant de la llengua de partida (text original) com en la expressió de la llengua

d’arribada (text traduït), per tant el bilingüisme no és una condició sine qua non per a ser

traductor, ja que aquest ha de comprendre a la perfecció el text d'origen, però l'expressió

escrita natural es produeix sempre en la llengua d'arribada o llengua materna del traductor.

Encara que no n’hi ha prou amb els coneixements lingüístics, també son necessaris uns

coneixements extralingüístics sobre la cultura de partida i la d’arribada sobre el tema del text

que s’està traduint.

Els coneixements extralingüístics varien segons el text que es tracta i són totalment

indispensables per a poder traduir, sense ells no es pot comprendre el text original ni es pot

reformular degudament.


9

El traductor també necessita tenir uns coneixements instrumentals per a l’exercici del seu

treball: conèixer el funcionament del mercat laboral (tarifes, contractes, tipus d’encàrrecs),

saber documentar-se, saber utilitzar les eines informàtiques corresponents, etc.

A més a més, ha de dominar tot tipus d’estratègia per a la comprensió, per a la reformulació i

per al procés de transferència que permeti superar diferències de coneixement (lingüístic o

extralingüístic) o habilitats i poder enfrontar d’aquesta manera la resolució dels problemes de

traducció.

Tots aquest coneixements i habilitats caracteritzen la competència necessària per saber traduir

i s’anomena competència traductora.

3.3 Es pot viure de la traducció?

«Si no hubiera traducción no habría literatura universal, porque la mayoría de la gente es

incapaz de leer en árabe, en ruso o en otros idiomas difíciles», afirma Miguel Saènz a una

entrevista per el portal Terra. És un traductor de grans escriptors com Goethe, Kafka, Thomas

Bernhard, Günter Grass o Joseph Conrad.

Però si això és veritat per què no es veu recompensat i reconegut?

El treball del traductor ha estat al llarg de la historia bastant menyspreat i no gaire ben pagat,

entre d’altres raons per l’excés d’oferta, ja que al cap i a la fi la literatura és també un negoci.

En aquest menyspreu influeix també la sobrevaloració del concepte de l’autoria. Encara

perdura la idea que el traductor té menys mèrit que l’autor, que el traductor és inferior.

No només es veu menyspreada i no reconeguda pels lectors sinó també per les empreses a

l’hora de pagar. En altres països d’Europa no és així, com ara veurem.

La majoria dels traductors no es dedica en exclusiva a la traducció i més de la meitat

d’aquests no tradueix més de dos llibres a l'any. Els traductors, com a autors de les seves

traduccions, tenen dret a cobrar drets d'autor.

El sistema habitual de pagament a Espanya consisteix que l'editor paga al traductor una paga i

senyal a compte de la traducció i, una vegada s’ha acabat aquesta, l'editor pagar la quantitat

corresponent que resta al traductor.

Independentment de com s’esculli comptar les paraules, l’acord que es fa entre client i

traductor, en la qual es decideix si es pagarà el còmput de paraules que conté el text en


10

l’idioma de sortida o en el de l’idioma d’arribada, la mitjana que cobra un traductor de

l’anglès al català està entre 0’07 i 0’08 euros per paraula, segons les diferents empreses que

s’hi dediquen (una pàgina conté al voltant de 258 paraules, que representa uns 19,35 euros).

Comparat amb altres països europeus on les tarifes mitjanes oscil·len entre els 15,30 fins als

19,75 euros per pàgina, més o menys igual que aquí.

4. EL MÈTODE DE TRADUCCIÓ

Les persones que s’inicien en la traducció actuen moltes vegades com si la traducció fos una

ciència exacta, com si existissin les correlacions entre paraules una per una o frases de

diferents idiomes, i elaboren traduccions fixes i idènticament reproduïbles. Aquest tipus de

principiants han d'assumir que tot el necessari per traduir un text és “codificar” i

"descodificar" equivalents entre dues llengües, utilitzant un diccionari com el “llibre de

codis”, tal com apunten grans traductors com ara Mestres, J.M.; Costa, J.; Oliva, M.; Fité, R.

Manual d’Estil (2000).

No es tracta d’un procés simple sinó complex amb diferents mètodes de traducció que segons

l’ús o el tipus de text que traduïm es fa servir uns o altres.

Hi ha una classificació entre traducció literal i traducció lliure.

La primera classificació que trobarem és la traducció literal que es basa en una traducció que

no té en compte el sentit figurat o el suggerit i el resultat és exacte l’original però en un altre

idioma. No es recomana gaire per a la traducció literària o poètica ja que s’obté resultat poc

acurat. En canvi en la traducció lliure, tal i com diu la paraula, el traductor tradueix sense

massa restriccions i intenta que el text expressi el mateix però ho diu d’una manera diferent,

sense tenir en compte estructures o altres referències.

4.1 Traducció literal

4.1.1 Traducció paraula per paraula

Aquest sistema de traducció paraula per paraula conserva l'ordre de la frase, tradueix les

paraules una a una escollint el seu significat més corrent encara que aquest estigui fora de

context. Les paraules lèxiques es tradueixen una per una, amb la possibilitat de que el seu

significat molt possiblement també es trobi fora de context. Entre tots els tipus de traducció es

considera un dels menys recomanats, ja que en fer-ho paraula per paraula es pot perdre molt

significat i sentit que si es fa d'una altra manera .


11

4.1.2 Traducció literal

La traducció literal és també coneguda com traducció directa.

Les traduccions literals són de vegades preparades per escriptors que estan traduint una obra

escrita en una llengua que no coneixen a fons i que, un cop traduït el text d'aquesta manera, li

intenten donar un sentit mitjançant canvis de sintaxi perquè s'entengui molt millor. Ara bé, es

pot dir que la traducció literal presenta força errors ja que no es treballa massa a donar un

sentit global a allò que es tradueix .

Per al que sí que és molt útil la traducció literal és per utilitzar-la com pretraducció i poder

veure els problemes que pot presentar un text a l'hora de traduir.

4.1.3 Traducció fidel

La traducció fidel intenta reproduir el significat exacte del text original amb un context

adequat i determinat amb les estructures gramaticals pròpies. Tracta de ser fidel també a la

forma del text.

4.1.4 Traducció semàntica

La traducció semàntica es distingeix de la traducció fidel exclusivament perquè té més en

compte el valor estètic de la traducció.

4.2 Traducció lliure

4.2.1 Adaptació

L’adaptació és un mètode de traducció que té més llibertat i és més utilitzat en la poesia i en

obres de teatre. Tradueix adaptant el text d’un idioma a un altre encara que el significat de les

paraules no sigui el mateix.

4.2.2 Traducció lliure

La traducció lliure reprodueix el contingut original sense conservar la mateixa forma.


12

4.2.3 Traducció idiomàtica

La traducció idiomàtica reprodueix el missatge original però tendeix a distorsionar els matisos

del significat, donant preferència a col·loquialismes i modismes.

4.2.4 Traducció comunicativa

La traducció comunicativa tracta de reproduir el significat contextual de manera exacta

respecte l’original perquè tant el contingut com el llenguatge resultin fàcilment comprensibles

per als lectors.

Segons l’ús que es vulgui donar al text és més convenient utilitzar un mètode un altre. Alguns

fan més fàcil les traduccions però el resultat final pot arribar a ser bastant pobre, mentre que

altres mètodes comporten un treball més complex però el resultat acaba sent millor.

4.3 Eines de traducció assistida i automàtica per ordinador

En primer lloc, s’ha de diferenciar clarament traducció assistida de traducció automàtica. Es

tracta de dues tecnologies molt diferents, però que molt freqüentment es confonen.

Per un costat, les eines de traducció assistida permeten emmagatzemar frases (original i

traducció) en una base de dades anomenada memòria de traducció (MT). Posteriorment,

aquesta traducció es pot reutilitzar en textos similars. La funció de coincidències parcials fa

que el programa recuperi de la memòria no només les coincidències exactes, sinó que també

les frases semblants la traducció de les quals es pot utilitzar parcialment en el text sobre el que

s’està treballant. Aquesta tecnologia requereix que sigui un professional del llenguatge

qualificat qui realitzi la traducció i ajuda considerablement a crear una traducció consistent en

un temps més reduït.

Són alguns exemples: Trados, Wordfast, Transit, SDLX, Déjà Vu (tots aquests són de

pagament) i OmegaT (gratuït).


13

En canvi la traducció automàtica està dissenyada per traduir textos sense que el usuari hagi ni

tan sols d’intervenir. La qualitat del text traduït pot variar considerablement depenent del

camp d’especialitat, encara que generalment, el resultat són textos de molt mala qualitat que

requereixen el treball de un lingüista per revisar-los. En la majoria dels casos, resulta més

ràpid fer una traducció manualment que tenir que tornar a traduir allò que el programa ha

generat.

Alguns exemples són: Google Translator, Bing Translator o Babylon.

No és recomanable traduir textos o altres documents amb una extensió llarga amb aquests

traductors, ja que són de poca qualitat i ofereixen un resultat bastant pobre en significat. No

gaire vegades es pot confiar en la traducció que ofereixen, a més no tenen en compte el

context i fan que moltes vegades sigui impossible d’entendre el text traduït. Els verbs tampoc

es solen traduir en el seu temps verbal adequat i tampoc identifiquen les frases fetes o

expressions i les tradueixen literalment.

5. TÈCNIQUES DE TRADUCCIÓ

Les tècniques de traducció són un procediment verbal concret per aconseguir equivalències

traductores. Es diferencien del mètode de traducció, ja que aquest afecta tot el text, mentre

que l’ús de diferents tècniques és puntual.

Es distingeixen les següents tècniques de traducció:

5.1.1 Adaptació cultural

A cada cultura hi ha una sèrie de situacions, activitats i símbols als quals s’assigna un

significat social determinat. El traductor ha d’adaptar aquests elements d’una cultura a l’altra.

Moltes vegades es necessari incloure-hi notes a peu de pàgina per explicar el simbolisme.


14

Per exemple, en la nostra cultura el dimarts 13 representa el símbol de mala sort, mentre que a

la anglosaxona és el divendres 13.

5.1.2 Ampliació lingüística

Per exemple en català hi ha alguns verbs específics per descriure accions que en angles i en

altres idiomes no existeixen. Si un traductor està traduint un text del català a l’anglès i troba

verbs com “estrenar” o “matinar”, l’ampliació lingüística serà la seva única estratègia possible

ja que ho haurà de traduir com “to wear for the first time” i “to get up early” respectivament.

5.1.3 Reducció

Aquest procés és una tècnica d’eliminació d’elements redundants utilitzats per produir una

traducció més breu o per raons estructurals o estilístiques, és a dir, evitar problemes com la

repetició, falta de naturalitat o confusions.

Un exemple clar referit a la meva traducció és quan diuen “a female doctor” quan és obvi que

en català només fa falta dir doctora i ja sabem que es tracta del gènere femení i així ens

estalviem la redundància.

5.1.4 Compensació

Es una tècnica que es fa servir quan un traductor no troba una correspondència adequada que

li dificulta expressar els matisos d’un fragment del text de sortida i ho compensa expandint o

bé reduint la traducció.

Per exemple “And the gamblers stood, and clawed at the handles of the machines as if they

hated what they were doing.” ha estat traduït com “I els jugadors, drets davant les màquines

estiraven les manetes amb tanta ràbia com si les odiessin.”. No és una traducció literal però

vol aconseguir el mateix efecte que produiria el text original.

5.1.5 Calc

Es creen neologismes seguint l’estructura de la llengua d’origen.

Per exemple de la paraula anglesa “brick” es va crear la paraula “bric”.


15

5.1.6 Modulació

Consisteix en variar la forma gràcies a un canvi semàntic, amb un nou punt de vista.

Per exemple, en anglès “It’s not difficult to show” tindria una traducció com aquesta “No es

difícil de demostrar”. Encara que no queda totalment natural així que es crea aquesta

traducció més adequada “És fàcil de demostrar”. Del negatiu es tradueix a l’afirmatiu

canviant l’adjectiu “no ... difícil” a “fàcil” i així queda millor.

5.1.7 Préstec

Consisteix a utilitzar una paraula o expressió del text original en el text traduït, normalment

escrit en cursiva: és la no traducció del mot.

Un exemple de mot és tweet, brainstorming o fair play.

5.1.8 Transposició

Consisteix en un canvi de categoria gramatical per un altre sense que canviï el sentit del

missatge. En aquest procediment, es produeix un canvi d’estructura gramatical per un altre.

Per exemple en un text en anglès diem “There’s a reason for life” i la seva traducció literal és

“Hi ha una raó per a la vida” però la traducció en català més correcta seria “Hi ha una raó per

viure”

Hi ha moltes més tècniques que no he esmentat però aquestes han sigut les mes freqüents i

mes comentades i esmentades per els professionals de la traducció.

6. WATTPAD

Wattpad és una aplicació semblant a una xarxa social, sense precedents en el món de la

literatura i creada al 2006 que permet a autors i lectors posar-se en contacte entre ells o elles,

llegir, comentar, votar, intercanviar opinions i donar a conèixer les seves obres, oferint la

possibilitat d’arribar a una amplia gamma d’oportunitats, públic, fonts, lectors, escriptors,

novel·les, etc.

En resum, es tracta d’una comunitat d’usuaris enorme, on cadascú pot compartir els llibres

que desitgi a canvi de poder accedir als de la resta. En altres paraules, podríem descriure


16

Wattpad com una biblioteca virtual gratuïta. Així doncs, dóna una gran empenta i motivació

en el món de la cultura literària i general.

Hi podem trobar escriptors desconeguts i fins i tot algun de reconegut, encara que segons els

perfils visibles a la web, la majoria d’aquests són adolescents, i les dones podrien superar de

forma massiva el nombre d’usuaris homes.

Trobem Wattpad en diferents idiomes, exactament en 31 fins avui dia, tant l’aplicació mateixa

com les histories que conté, i tenim l’oportunitat d’afegir el nostre propi idioma, per exemple

el català que fins ara no ha estat introduït en aquesta aplicació.

El contingut està ordenat per gèneres com ara: romanç, ciència ficció, humor, terror, poesia,

etc. D’aquesta manera es facilita la recerca segons els gustos literaris de cadascú, encara que

Wattpad també disposa d’un cercador per trobar un llibre tant per autor, títol o paraula clau en

un text. Una vegada has trobat el llibre desitjat tens la possibilitat de fer-te fan d’aquell

escriptor i d’aquesta manera seguir tots els seus projectes, comentar, votar i fins i tot poder

parlar amb l’autor o simplement guardar-lo en la teva biblioteca personalitzada per llegir-lo

quan més et convingui.

Veiem a sota un exemple de com classifica les obres per gèneres i els diferents suggeriments

que et proposa. També veiem la barra del buscador a dalt de tot a la dreta si volem buscar per

una obra concreta.


17

Disposa de dos pantalles principals on ens informa de les novetats, el més llegit i les novetats,

i després l’altra pantalla es basa en la teva pròpia biblioteca on guardes els llibres que més

t’agraden. Wattpad està lligat a d’altres xarxes socials com ara Facebook, Twitter i Youtube,

que ajuden a una millor difusió de les teves obres.

Les obres són normalment relats curts que es van publicant per capítols. L’aplicació ja està

preparada d’aquesta manera i només cal que creïs la teva obra, li posis un nom, li afegeixis

una portada i ja està llest per començar a publicar capítol per capítol. Després pots dedicar-

los, editar-los i promocionar-los per totes les xarxes socials.

A continuació veiem la mostra de com es pot crear el capítol per a la teva obra a Wattpad.

Wattpad organitza diferents concursos a l’any i un de més important, anomenat “Els premis

Watty”. També durant l’estiu de 2012 Wattpad, en col·laboració amb Margaret Atwood, una

poetessa, novel·lista i critica literària canadenca, va organitzar els premis “Attys”;

Pots descarregar aquesta aplicació al teu dispositiu mòbil i llegir allà on vulguis. Pots unir-te a

la xarxa social utilitzant altres xarxes com Facebook, encara que si no en tens pots registrar-te

amb el teu correu electrònic o a través de Twitter.


18

La traducció que jo presento parteix d’un conte escrit per K. Rosenthal -ja que no es pot

considerar que sigui un relat curt per la seva extensió- que vaig trobar precisament a Wattpad.

És un conte literari que consta exactament de 48 pàgines. Es tracta d’una obra de drama i de

intriga.

7. LA MEVA TRADUCCIÓ PAS A PAS

Pel que fa al mètode o tècniques que vaig utilitzar per a traduir aquest conte, tenia alguna idea

bàsica prèvia i imaginava com hauria de ser, encara que vaig voler fer-ho al meu propi estil. I

sorprenentment, quan vaig acabar la part pràctica i vaig redactar la part teòrica vaig adonar-

me que sense saber el que feia, havia seguit moltes de les tècniques esmentades i fins i tot el

mètode, ja que es tracta d’una traducció una mica fidel i a la vegada també semàntica.

L’elecció del llibre no va ser sense raonar o perquè va ser el primer llibre que vaig trobar. Jo

faig servir normalment l’aplicació de Wattpad i tinc uns quants llibres a la meva biblioteca

guardats. Quan vaig començar aquest llibre em va semblar prou interessant i més endavant

se’m va acudir la idea de traduir-lo per al treball de recerca. Aleshores tenia el llibre a mitges,

però vaig parar de llegir-lo per a començar a traduir-lo.

Els meus coneixements bàsics m’indicaven que abans d’iniciar una traducció era necessari

llegir el llibre un primer cop per entendre’l i després iniciar la traducció, però jo no ho vaig fer

així.

No crec que hi hagi cap secret a l’hora de traduir ni tampoc crec necessària una lectura inicial.

No crec que la traducció es basi en una fórmula a seguir ni res per a l’estil. Penso que es tracta

més d’un sentiment quan llegeixes un fragment i penses com ho diries tu si ho haguessis

d’escriure per primera vegada en la teva llengua.

El meu sistema consistia a llegir un paràgraf o dos i a partir d’aquí començar a traduir i així

successivament. Es tractava d’entendre el context i poder traduir amb les paraules exactes i no

dir qualsevol bestiesa, ja que les paraules són ambigües. Naturalment m’ajudava en tot

moment de diccionaris online, tant anglès-català com diccionaris de sinònims en català, etc.

Moltes vegades ha sigut a això que he dedicat més estona: llegint una i una altre vegada allò

que havia traduït i després la paraula que necessitava traduir i em remirava bé les possibilitats

que tenia per traduir una paraula, intentant esbrinar quina hi quedava millor.


19

Una vegada ho vaig tenir tot traduït, vaig haver de fer una nova passada al text. A l’hora de

traduir tot aquells entrebancs que em trobava els subratllava amb diferents colors, segons de

què es tractés, i ho deixava per al final. Em va quedar el text en brut i vaig haver de solucionar

tot aquest tipus de coses al final. Aquí tenim uns exemples de subratllats de la meva traducció.

Per exemple en la primera imatge veiem com tinc en groc aquestes paraules que marquen que

he de revisar aquesta frase feta o en el exemple següent subratllat en gris, que significa que

són onomatopeies.

He de dir que quan tradueixes és igual que si escrivissis la història: sents el mateix que

sentiria un escriptor. Hi ha dies en què et sents inspirat i que tradueixes sense cap complicació

i hi ha dies que no fas més que trobar problema darrere problema i al final de la tarda veus

que només has pogut traduir una pàgina.

He trobat tot tipus d’obstacles a l’hora de traduir. Els obstacles han sigut molt variats: des

d’expressions angleses que no tenen un equivalent similar en català fins a trobar que també la

meva pròpia llengua materna era una autèntica barrera per a mi mateixa a l’hora de redactar.

Quan acabes, és difícil dir: “He acabat de traduir”, perquè segurament si ho tornes a llegir

sempre trobaràs quelcom que es pot canviar o perfeccionar.


20

8. PROBLEMES CONCRETS DE TRADUCCIÓ AMB EXEMPLES

8.1.1 Frases fetes

En el conte he trobat moltes frases fetes la traducció de les quals òbviament no coneixia. Com

ja bé he dit, les subratllava i després buscava a la biblioteca de Figueres uns diccionaris

especialitzats en fases fetes (anglès - català) o potser amb sort trobava la solució a Internet,

encara que poques vegades ha sigut així, ja que Internet és una font no sempre fiable que em

donava molts de resultats i no sempre sabia quin era correcte.

Un exemple clar és el següent: en un moment determinat vaig trobar “fell on deaf ears” i si ho

traduïm literalment veiem que “caure en oïdes sordes” no existeix en català, o sigui que ho

vaig traduir com “ningú volia escoltar les meves paraules”.

8.1.2 Les rimes

Les rimes han sigut els reptes més difícils de tots, encara que sense solució des de la meva

inexperiència. El autor va escriure diferents rimes que en anglès queden molt bé però

desgraciadament quan ho vols traduir al català no hi ha manera. Ho pots traduir, es clar que sí,

però no amb rima; queda una frase enmig del text sense sentit, ja que no entens per què s’hi

posa.

Un clar exemple que vaig trobar va ser “When Tiffany smiles, a puppy dies.”, I la seva

traducció no és quelcom amb molt d’èxit, “Quan la Tiffany somriu, un gosset mor.” Havia

pensat en un traducció com ara “Quan la Tiffany somriu, un gosset no viu.” Així era fidel a la

rima però després em vaig adonar que no era fidel al text, al significat de la frase, així que

vaig oblidar-me’n.

8.1.3 Rerefons cltural

Pensava que aquest text estaria farcit d’un rerafons cultural com ara el sistema monetari, les

dates, ja que ells hi escriuen per exemple “November 18th” després del número i nosaltres ho

traduïm com “18 de novembre”, el sistema de mesures, interjeccions i onomatopeies... però

sens dubte ha sigut el que menys mals de cap m’ha portat i allà on millor m’ho he passat fent

la traducció.


21

El text esta ple d’onomatopeies i ha sigut una feia divertida perquè mai havia pensat en aquest

fet, i quan per primera vegada vaig trobar una onomatopeia com ara la de vent “Weeeeeerr”

vaig sent conscient que nosaltres ho expressem com “Bfffffff”, i com aquesta moltes altres.

És curiós com tant sols el simple fet d’escriure com entenem un soroll pugui escriure’s de

diferents maneres quan de fet és el mateix soroll.

8.1.4 Polisèmia

L’idioma matern ha arribat a ser un problema i, a la vegada, puc dir que l’he millorat. Tot i

que el català és el meu idioma matern, m’ha comportat també molts de problemes. Moltes

vegades escrivia castellanismes que són tan usuals a la nostra parla que ni ens adonem que no

són formes genuïnes, com ara quan una vegada mentre traduïa va sorgir l’expressió “I gave

her a piggyback”. Sabia perfectament que significava això però quan ho vaig voler traduir

vaig adonar-me que tan freqüent com és en castellà “llevar a caballito” en català no havia

escoltat mai la seva traducció, però després de molt buscar vaig trobar la solució, “portar a

collibè”.

8.1.5 Estructures gramaticals

Sens dubte les estructures gramaticals han estat el repte més difícil, perquè quan ho llegeixes

al anglès ho veus normal i quan ho intentes traduir, ho tradueixes amb el mateix ordre a la

frase o el mateix verb, i no pot ser. Les frases passives han sigut molt complicades perquè

moltes vegades no les distingeixes i les tradueixes idènticament al català i quan fas una

segona lectura del text que has traduït te n’adones que hi ha alguna cosa que no va bé. El

català no fa servir gaire la frase passiva i quan ho tradueixes ho has de dir d’una manera

totalment diferent. Hi ha milers d’exemples però en recordo alguns en especial, com ara bé

aquest: “How embarrassing… Sixteen years old and I was given a bath like a baby.”. La

primera vegada que vaig intentar traduir-la va sortir un resultat més o menys com el següent:

“Quina vergonya… setze anys i em van donar un bany com a un nadó.” Com veiem no queda

gens be i no es propi del català dir-ho així fins que al final desprès de molt rumiar vaig trobar

una traducció més adequada “Quina vergonya... Setze anys i m’estaven banyant com a un

nadó.”. De vegades no és complicat, només requereix pensar-hi una mica.

El fet que la gramàtica anglesa posi primer l’adjectiu i després el nom ha fet que moltes

vegades jo també ho tradueixi així. En català també es fa servir aquesta estructura però molt


22

poques vegades, així que quan vaig fer la segona lectura del text traduït vaig haver de canviar

l’ordre de molts adjectius. No només de adjectius, de vegades reformulava tot l’ordre de la

frase, per tal que quedés amb la naturalitat pròpia del català.

8.1.6 Traduccions literals

El mateix exemple d’estructures gramaticals és útil per a traduccións literals. A l’hora de

traduir “How embarrassing…” el primer que em va venir a la ment va ser “Que vergonyós…”

però veiem que és una traducció literal ja que no ho diríem així en català. La traducció més

normal i natural al català és “Quina vergonya…”

9. CONCLUSIONS

Aquest treball ha significat per a mi tot un món. M’ha costat molt de treball acabar-lo,

sobretot per la llarga traducció que he fet i que m’ha comportat mesos de treball però que és

també la part on he pogut gaudir més. A la introducció esmento que un dels meus objectius

principals era saber si tenia raó quan deia que em volia dedicar al món de la traducció, i tot i

que ha sigut allò que més problemes m’ha comportat, ara sé que tinc raó quan dic que vull

dedicar-m’hi. Ha sigut una experiència magnifica experimentar què és la traducció per

primera vegada. Moltes de les vegades que traduïa pensava que podria haver escollit una

traducció més curta i que hauria tingut el mateix efecte però vaig pensar que ja que em tirava

a la piscina, per què no sense estar-me de res? Ara que està acabada no em penedeixo de res i

estic bastant orgullosa de com ha quedat. Estic segura que podria haver quedat molt millor,

per què no soc cap traductora professional, però crec sincerament que no hi ha res que es

pugui retreure del meu treball de traducció. M’hi he esforçat al màxim i n’ha sortit un bon

resultat.

És veritat que he patit molts entrebancs. A l’estiu, quan vaig començar la traducció, em

semblava la cosa més difícil que havia fet mai, perquè ho entenia en anglès però de vegades

no trobava el significat adequat al català; em semblava frustrant. A més, uns dels problemes

que vaig tenir al principi va ser que volia que la meva traducció s’assemblés el màxim a

l’original i quan me’n vaig adonar estava fent una traducció tan literal que era espantosa. No

tenia la naturalitat adequada i fins i tot costava d’entendre i de llegir, així que vaig repassar-ho

i vaig refer-ho. Això em va fer entendre que no necessitava plasmar les mateixes paraules que

l’autor en la meva llengua sinó que havia de plasmar el mateix significat, el mateix efecte, i

no calien les mateixes paraules.


23

A mesura que vaig avançar en la traducció, va esdevenir més i més fàcil perquè, al principi, a

la mínima que trobava un problema em capficava i no trobava cap solució, així que ja ho

deixava d’intentar i plegava de traduir. Al principi la traducció es feia molt pesada i llarga,

després vaig començar a tenir un mètode, quan trobava una dificultat la marcava i ho deixava

per més tard i així anava més ràpid. Com sempre, al principi trobes més problemes però amb

el temps aprens a solucionar-los i a tenir una ment més oberta a l’hora de traduir. A cop de

trobar-te problemes ja saps que has de fer i com ho has de traduir.

He d’admetre que, tot i que al principi pensava que seria quelcom més fàcil, ha estat tot un

repte.

Una vegada havia completat la traducció, que considero el centre del meu treball, ja tenia més

coneixement i pràctica i va fer que la part teòrica prengués mes significat, ja podia decidir si

estava bé o no el que havia redactat. D’altre manera podria haver dit quelcom que no era del

tot cert.

Tot va relacionat, la traducció amb la teòrica. Encara que sembli que la part teòrica d’aquest

treball només es tracta d’escriure allò que he fet en la part pràctica, redactar la part teòrica no

ha sigut gens fàcil.

Un altre dels meus objectius era aprendre més sobre el tema i sens dubte puc afirmar que ho

he fet: he après un munt de coses tant teòriques com a l’hora de la pràctica. Tot i que ha sigut

una traducció relativament curta, he après un munt de coses i em trobo molt més capacitada.

Es pot pensar que és una bogeria però és veritat. Segurament si hagués de fer una altra

traducció ja no faria els mateixos errors que vaig cometre en aquest treball i ja segurament

sabria de què tracta tot i ja no seria tant difícil com ha sigut per a mi aquest treball, ja que ho

vaig fer sense cap mena de coneixement.


24

10. WEBGRAFIA

10.1 Teoria

http://traductor-europa.com

http://www.elespectador.com

http://entretenimiento.terra.es/cultura/miguel-saenz-vivir-de-la-traduccion-es-dificil-pero-

vivir-bien-es-imposible,d2a70e154df5f310VgnCLD2000000dc6eb0aRCRD.html

(Entrevista a Miguel Sáenz)

http://linguisticsforfun.blogspot.com.es

http://www.traduccion365.com

http://elclubdelasescritoras.blogspot.com

http://es.scribd.com

http://www.slideshare.net

http://traduccion.about.com

http://www.buenastareas.com

http://eltraductorenlasombra.com

http://traduit.com

http://www.uab.cat

10.2 Traducció

http://www.diccionaris.cat

http://www.wattpad.com

http://www.linguee.es

http://www.wordreference.com

http://www.diccionari.cat

http://traductor-europa.com/fidelidad-transparencia.html%20%20%20%20%20%2024/12/13

http://entretenimiento.terra.es/cultura/miguel-saenz-vivir-de-la-traduccion-es-dificil-pero-vivir-bien-es-imposible,d2a70e154df5f310VgnCLD2000000dc6eb0aRCRD.html

http://entretenimiento.terra.es/cultura/miguel-saenz-vivir-de-la-traduccion-es-dificil-pero-vivir-bien-es-imposible,d2a70e154df5f310VgnCLD2000000dc6eb0aRCRD.html

http://linguisticsforfun.blogspot.com.es/

http://www.traduccion365.com/

http://elclubdelasescritoras.blogspot.com/

http://es.scribd.com/

http://www.slideshare.net/

http://traduccion.about.com/

http://www.buenastareas.com/

http://www.diccionaris.cat/

http://www.wattpad.com/

http://www.linguee.es/

http://www.wordreference.com/

http://www.diccionari.cat/


25

11. BIBLIOGRAFIA

Newmark, Peter. A textbook of translation. Primera edició. Naperville, Estats Units.

BennettBooks.

Nida, E., Taber, Ch. R. La traducción: teoría y práctica. Segona edició. Madrid. Ed.

Cristiandad.

Barzun, J. On Writing, Editing, and Publishing. Essay explicative and Hortatory. Primera

edició. Chicago. University of Chicago Press.

Torrents dels Prats, A. Diccionario de Modismos. Ingleses y Americanos. Quarta edició.

Barcelona, Espanya. Juventud.

Mestres, J.M.; Costa, J.; Oliva, M.; Fité, R. Manual d’Estil. La redacció i l’edició de textos.

2a edició. Barcelona. Eumo.

Hurtado Albir, A. Traducción y Traductología. 2 edició. Madrid. Cátedra.

http://books.google.com/books/about/La_traducci%C3%B3n.html?id=zmsvyRw7erYC


26


27

12. ANNEXOS

12.1 Portada del conte

12.2 Conte en la llegua original (anglès)


28

Woebegone – Chapter 1

T H E D A R K E S T H O U R

Travis

My mind was spinning, unable to fully concentrate. As I ran across the

hallway, I watched my dear sister's motionless body lying on the bed, clinging at the

brink of death. Her pale face was spilling over with grief. Blood was seeping out of

her wrists, staining the white sheets. The clock struck midnight, the dawn of

emergencies.

“You're going to be okay, Tiffany!” I urged, my hand holding onto hers as I

ran with the doctors and nurses beside me.

She didn't respond but instead showed a grimaced face. “She doesn't want

to live anymore...” The thought lingered in my mind. “She's losing herself.”

As the persons in charge went ahead to the ER, a nurse instructed me to

simply wait outside. With no other choice, I followed her command. What else could I

do?

Like other moments of exasperation, the time moved much slower tonight.

Who knew many times I walked back and forth across the hallway? My mind was

whirring with ideas and speculations the entire time. I could feel my heart racing; and

my palms were all sweaty, preventing me from getting drowsy. “How long are they

going to take?!”I screamed inside my head, desperate for answers. As the minutes

passed, her chances of living were slipping up.

Upon seeing the light on top of the door turn green, I stood up right away

and drew closer, eager to find out the results. The doors swung open, and bright light

shone through. Finally, the moment of truth.

Nervousness and anxiety dissipated upon seeing my sister, alive and well.

I breathed a sigh of relief. The first thing I noticed was the bandage wrapped around

her wrist and the dextrose attached to her other hand. Her clothes were no longer the

bloodstained ones; they had been changed to the ghostly white ones that other


29

patients wore. I followed the doctors and nurses to what seemed to be Tiffany's

room. Together, they carried her feeble body to her new bed with peach-colored

sheets. After the staff left, only four people remained — me, her, a doctor, and a

nurse.

“Her detox operation is successful,” the male doctor announced as he

pulled out a chart from the front side of the bed. “However, I'm afraid we have to

carefully observe her behavior when she wakes up.”

“Of course...” I replied, my voice weak and soft. Glancing at my fifteen-

year-old sister, I gently ran my fingers through her caramel-colored hair.

“Name please,” requested the doctor while filling out a form of some sort.

“Travis Oliver,” I replied as I attempted to comb my sister's hair.

“And her?” he asked, pointing his pen at my sister.

“Tiffany Oliver. She's my younger sister,” I answered, my face droopy.

After filling out the form, the doctor asked the nurse to fetch something. I

sat on the stool beside the bed the entire time, my attention focused on my sleeping

sister. After a while, the nurse came back with a folder containing documents and

records. On the front said Tiffany Oliver in capital, bold letters.

I watched him read through the pages. Eventually, the doctor closed the

folder and removed his glasses before speaking up, “She has been to this hospital

quite a number of times. All of them with several reasons — suicide attempts. Would

you like her to be transferred to the intensive care division?”

I gave no reply. This was the first time I was given a choice like this.

Intensive care, huh...? It sounded really helpful towards my sister; but at the same

time, it was quite costly. It wasn't ignorance — it was reluctance. To go or not to go?

That was the question. Hospital bills were tremendous. Every time I bring her here,

my pocket gets shot. In no time, we would go completely broke. All I have with me

right now are some coins and bills which are barely even enough to pay for a day's


30

room. But I wanted to know the truth, and her health was more important than our

food.

“Go on ahead,” I finally decided after pondering for a minute. At the back of

my head, I told myself that I'll pay it off somehow. Now wasn't the time to be thinking

about it, though.

The doctor called for the nurses, and they brought her to the intensive care

division. It was located at the building next to the hospital. We took the elevator and

reached the third floor before heading to the first room available. The moment I saw

the room, I felt like nothing much changed, to be honest. Maybe the only difference

was the bed quality, floor tiles, and the wallpaper. I mean, I didn't find it any grander

or anything...

“Did I make the right choice?” I asked him, feeling ripped off.

“Yes, of course,” answered the doctor, just as what I expected from him. I

figured that he'd say that for the sake of money; but for now, I won't picture him like

that... Then he looked at his watch and added, “It's awfully late... Go to sleep okay?”

“Wait, what?” I said, startled. I didn't remember staying in my previous

visits. Last time, I was allowed to bring her home; but maybe that was the case

because it was still early.

“You're to watch over her,” he ordered, raising his eyebrow before

continuing. “What? You expect the nurses to guard her all night? No, we need a

family member to do that.” He handed me a pillow that could barely support my

head’s size. As he waved goodbye, he spoke some final words, “There's a phone on

the wall if you need to call a staff person. The restrooms are just next door. Water

dispenser’s outside. And please, try to wake up before she does.”

“Okay...?” I replied, still trying to digest everything he just told me. I looked

at the clock. It was one-thirty. His last line troubled me, since I was a deep sleeper.

So, I asked him one last thing just to be sure, “What if I don't?”


31

“Then, it's your fault if she does it again,” he responded with a shrug and

exited the room. I sighed, feeling annoyed. He was the freaking doctor, and he

shoved everything to my hands. “He’s nuts!” I wanted to burst out. And the way he

spoke, and his behavior... They were all awkward and gave him the impression of a

lazy doctor. Was he lying the entire time? We had just met, and I already hated him.

But of course, I had to respect authority; so I shoved the bitterness and anger down

my throat, liked it or not.

In eight hours, the school gates would be opening again. Meanwhile, I was

alone with my sister at the hospital, waiting for her to wake up. I looked at her and

tucked her in. It didn't look like she'll open her eyes any time soon… I had no choice;

I must endure the darkest hours of the night.


C R E E P I N G S H A D O W S

Travis

I was awakened by the shrill voice of the nurse who was calling for the

doctors, “Doctor, her bandages have reopened! Her wounds are bleeding heavily!” I

heard those words loud and clear, making me open my eyes right away.

“Is this a new bruise?! How did she—” When I heard that male doctor's

voice, I sprang up to my feet only to be surprised at the gory scene before me. A

tremendous amount of adrenaline pumped through my veins, preparing me for

action; but upon seeing the bed, I swore that my heart almost stopped beating,

literally.

The entire surface of the bed was coated with fresh blood as if a bucket of

paint spilled all over the place; but instead of it smelling like addictive paint scent, it

gave off that nauseating metallic odor. Bile rose up to my throat, and the courage that

flared up a minute ago instantly diminished and departed from my side. It was

evident. There was no mistaking it. Fresh blood — Tiffany's blood.


32

“Travis... What did I tell you last night?” the doctor glared at me as the

other staff pushed her wheeled bed towards the emergency room. As I ran alongside

them, the feeling of déjà vu spread out in the atmosphere.

“But — But, it's not my fault!” I tried to make myself sound innocent, but it

was clearly my fault. “Stupid me! Grah!” I screamed in my head. Now I regret having

to go to sleep. My entire face looked like it was drained of blood and painted with

horror and guilt. I clenched my fist in frustration. Two incidents in one night?

Seriously? My luck can’t possibly get any worse, can it?

“Yes. It. Is! You should be ashamed of yourself!” he shook me back and

forth violently. Specks of his saliva splashed onto my face. His breath was likened to

onions raised to the tenth power. I could really see the puff of bad breath coming out

of his mouth — all the more my skin crawled! My eyes twitched and watered as he

continued reprimanding me.

“What kind of a brother are you?!” a nurse shoved me, causing my back to

land on the wall. Her face was scary as hell. It looked like she was going to stab me

with the long syringe that she held on her hand. Grabbing my arm, she sent me

flying. To my surprise, the window at the end of the hallway slid open, and I fell to my

demise. Numerous times I screamed for help, but my words fell on deaf ears.

“Nooo! It’s not my fault! It’s not my fault...!” I screamed, waving my hands

around like a mad man. No one was there to save me. Tears gushed out of my eyes

as I crossed my fingers. For some reason, they floated above my eyes and defied

gravity. The next thing I felt was a warm splash of crimson nectar accompanied by a

familiar scent lingering in the air. I tried twisting my body, but it only aggravated the

situation. There was no doubt about it — I had broken my back.

While waiting for my life’s candle to burn out, I stared at the silver moon,

the one and only witness of this ill-fated incident. It emanated an innocent luster,

something I’d say that I also emitted. Unfortunately, my time was running out all too

quickly.

I never thought that everything would end this way…


33

Thud.

I breathed in and out heavily, sweating bullets. “It was just a nightmare…” I

whispered loudly, still in disbelief of what just happened. The events felt so real when

it projected in my mind though… Luckily, I didn't soil my pants. Unfortunately, the

pain was genuine; I literally rolled off the stool and landed on the marble floor.

Quickly, I looked at my surroundings only to discover that I was doing an imaginative

drama by myself. No unhygienic doctor. No creepy nurse. No blood on the bed. I

glanced at the clock pinned on the wall. It was just two thirty-seven in the morning.

Silently, I left the room to get a cup of water to drink. No need to worry

about leaving her alone. “It’ll be a quick trip to the water dispenser,” I assured myself.

Like what the doctor said, it was directly next to the door of Tiffany’s room.

While I filled my cup, an elderly man came for some water too. Judging by

his clothes, he was a patient of this hospital. He also wore pink furry slippers with

bunny ears. I was about to say it looked good on him; but when I saw the scars of his

face, I changed my mind. Heck, no.

“Hey,” the man called for my attention. A creepy smile formed on his face,

making me feel uneasy. The scars on his face that still had suture marks looked like

they grinned as well, sending me goosebumps.

“Yes?” I replied as politely as I can. My hands were nervous and

involuntarily began crushing the paper cup, making the contents spill out.

“Wanna know why the hospital is the scariest place next to the cemetery?”

he whispered to my ear.

“Um... Why?” I responded, avoiding eye contact with him.

“Because dead patients linger here. And that room you just came from?

Someone expired there not too long ago.” I wished that didn't hear those words. The

question was creepy enough, and learning about second part made my stomach flip

360 on me. It was as if a morning star whacked my abdomen.


34

The man departed and laughed to himself, his menacing laughter sending

shockwaves down my spine. Then he disappeared into the darkness of the hallway.

Just when I was about to relax, I heard his wheezy voice turn up again, “It's just a

joke, kid! But who knows... Watch out for dangling chains' sounds... If you hear them,

that means the reaper's nearby...”

My stomach probably made a 720 this time. The feeling this time? Most

likely Gatling gunshots. His words sent a chill down my spine, and I doubted that it’ll

wear off any time now.

“He's just scaring you… It's not true…” I repeated to myself as I walked

towards the garbage bin and disposed the cup. Not wanting to linger at the dimly lit

hallway any longer, I dragged my feet back to Tiffany's room.

I sat on the stool beside the bed. She's still asleep. “Can she dream during

this state?” I wondered. I held her hand; and before I realized it, my mind drifted

away to sleep.

Weeeeeerr…… weeeerr…

A howling wind blew in through the window screen, shaking me awake. I

rubbed my eyes to remove the rheum and glanced at the clock. To my dismay, only

two hours passed. “Dammit...” I mumbled at the softest volume I could manage.

“Why can't I fall asleep for a long time?!”

Cling… cling… cling…cling……

Okay, I’m fully awake now. From an annoying branch hitting the window to

dancing shadows on the ground, there was no doubt that this ringing sound had

some part in scaring the wits out of me. Thank goodness the noise came from

outside the room; but suddenly, I felt the urge to go to the washroom. “Ugh… of all

times, why now?!” I bite my lip, doubting I could hold it until morning breaks out. I had

no choice but to face my fears and confront whatever creature was lurking outside.

First, I turned the table lamp on. The light only covered a small portion of

the room, but it sufficed. Then I drew closer to my sleeping sister and kissed her


35

forehead. “I’ll be back. Stay here and wait for me, okay?” I whispered to her ear. Can

she hear me?

I gathered the little courage that I had left in me and proceeded to open the

door. I took one last look at her before doing so.

Crrrweeeeeee……

Great, creaky doors. That was one of the things that I hated the most. They

just seem to spoil the moment or bust your butt every time. When I closed the door, I

looked both left and right sides of the hallway. Everything had a shade of pale green;

and as the hallway stretched further, so did the darkness — devouring darkness.

“It’s nothing… It must be the sound produced by a wheelchair or

something…” I reassured myself. Well, it was a possibility, since this building mainly

housed handicapped people.

A few feet away from Tiff’s room was the water dispenser, newly refilled.

Further that was the washroom, and I headed inside. I swore to myself that I would

be quick as a rat racing back to its hole.

Upon arriving, I was greeted by something that smelled awfully terrible.

Nauseating. Gross. Rotten. Paralyzing. These were a few words to describe the

scent. I entered the nearest stall and did my business. When I was through, I heard

someone enter the place. Quickly, I bent down and peeked; but all that I can see was

the man’s shoes.

Shoot… What I saw was a pair of funky pink slippers with bunny ears! “No

way!” my conscience couldn’t believe it either. What were the odds of meeting that

creepy man once again?!

“Grwaa! Grwahaa!” the man moaned, making sounds of vomiting.

“Brawwwgh!” I felt the muscles of my face stiffened upon smelling the familiar foul

stench. Crap… I can’t take it anymore… “Leave, leave, leave!” I screamed in my

mind as I pinched my nose in desperation, but the overwhelming stench penetrated

my nose with ease.


36

“Much better after this second time!” the man laughed to himself and

entered the stall next to the one I occupied. Exasperation and anxiety firmly grasped

my thoughts. This was my chance to get out of this place safe and sound without

having any contact with that man. I could just imagine him suddenly yank my leg

when I least expected it.

Slowly, I twisted the lock and turned the door. The courteous attitude of

flushing passed through my mind. Besides, it didn’t matter anymore at this point. I

had to get out of here. The scars on his face plus those vomit bits created an ugly

picture — a very ugly picture. Upon seeing the faucet area, I thought my heart had

frozen.

Vomit. Lots of them were spilling over from the faucet onto the floor. Traces

of it looked manually spread on the mirror, resembling mayonnaise. Going near the

area intensified the scent, making my eyes water, but it was inevitable. As I made my

way towards the door (my gateway to freedom), sensations of paranoia reached its

pinnacle.

Thud.

Smacked… by something hard… Can’t remember… Can’t see… Memory

spinning… Eyesight fuzzy… Stomach most likely decaying by now… My

consciousness, fading... Something… wet, mushy, and warm… Stars…and

darkness…

Cling…… cling… cling…


A M I N U T E O F L I G H T

Travis

“Hey kid…” I heard someone calling out to me.

“Hello?” a familiar one.

“Can you hear me…?” I can’t seem to remember whose.


37

“Wake up!” a female’s voice boomed in my head as I felt my body being

shaken back and forth.

I slowly opened my eyes. My memory was still hazy from the events last

night… What happened? Why was I lying on a sofa in the staff lounge?! The doctors

and nurses were staring at me like I was some kind of zombie that rose from his

grave. To save myself from any more embarrassment, I got up to my feet.

Someone opened the window blinds, causing the sun’s warm light to

penetrate through, making me squint. The first thing that flashed in my mind was my

sister. “Where’s Tiffany? How is she doing? Is she okay? Is she awake yet? Are we

getting out of here anytime soon?” Numerous questions were dying to be asked; but

for some reason, I was at a loss for words.

“Finally, you’re awake,” a female doctor smiled at me. It was her who tried

to wake me up.

“Where — Where am I?” I asked, my anxiety meter beginning to rise up

again.

“Worry not, boy,” she reassured, patting my back. “You’re at Asclepia

Medical Center, building B.”

Building B? Then where’s building A? I ran towards the window for a look-

see. For some reason, I was no longer in the other lesser grand building that that

crazy male doctor assigned to me and gave me one heck of a night. Suddenly, I felt a

sudden pain hit me, rendering me weak. The same female doctor caught me before I

wobbled onto the ground like a pancake.

“You’re still hurt from last night’s events,” she told me as she assisted me

in standing up properly. “It seems that door smack knocked you out cold.”

“Huh?” I replied, completely fazed. Door smack? What? My memory was

still hazy. Then to my dismay, the same jerky doctor from yesterday entered the

room. He still wore that annoying smile on his face that gave me the temptation to rip

it off. He drew towards the female doctor who stood beside me.


38

“Gotta tell you, er… Dr. Blaire,” he said to her in a shaky tone. “Was just

doing my job. At least tell me before moving a patient to another building!”

“Please, Nolan,” Dr. Blaire snapped back at him with her arms crossed.

“That building’s not meant for... for this child.”

“I’m not a child…” I tried not to interrupt, but being called a child or a boy

grated my nerves. “I’m sixteen.”

Dr. Nolan laughed at my petty comment and ruffled my hair. Great, now I

really look like I just woke up! He asked for my name, and I told him. Travis Oliver.

Was it that hard to remember? Wait, didn’t I tell him that on the first day? Forgetful

much? Didn’t expect that from a doctor like him…

“So, Travis!” he called out, a cheeky smile plastered on his face. “Dr. Blaire

here will be the new doctor assigned to your case. Got a therapy session with

Preston on the other side. See ya!” He waved back and left the place pretty fast. I

sighed with relief. At least I got a better doctor now… Got my fingers crossed. But

who was this Preston guy? After asking Dr. Blaire, I found out that the crazy man

from the other building owned that name. Yeah, I agreed that he really needed a

therapy session. Sheesh, his face still scared me. At least I won’t be seeing him

anytime soon.

With nothing else to do in the lounge, she led me out and escorted me

somewhere. “As I was saying,” she spoke up, “there was a report last night about a

boy passing out when the janitor opened the washroom’s door. Then—”

“I remember now!” I shouted, not meaning to interrupt her explanation.

Shoot. That means that the mushy thing I fell onto was… vomit?! Rage built up my

face as frustration overwhelmed me. Why didn’t I realize sooner?! Not wasting any

more time, I touched my hair and my back for any signs of that disgusting mass. As I

skimmed my t-shirt, I realized that I wasn’t wearing the same clothes anymore.

Cling……. cling……cling….


39

A janitor passed by and greeted us with a salute. Dr. Blaire smiled and

waved back. However, I felt aghast after finding out that the sound I heard yesterday

was just the cart that the man the wheeling around. Ugh… when imaginations play

tricks on you…

The doctor chuckled after seeing my reaction, “Don't worry! We washed

you and changed your clothes. Just pick them up at the front desk whenever you're

ready to go.”

How embarrassing… Sixteen years old and I was given a bath like a baby.

My face blushed shades of red, and I kept quiet until we reached our destination,

room 233. The furniture and interior decorations looked more modern than building

A, and there was a personal washroom at the corner of the room. There was just this

atmosphere around the room that made me feel at home.

The first thing I saw was my sister who was sitting on the bed, being fed

breakfast by a nurse. To my disgust, she was the exact creepy nurse holding a

syringe in my nightmare last night. I tried to run towards Tiffany to give her a hug; but

sudden pain struck me again, forcing me to slow down. Dr. Blaire assisted me in

walking until we reached her bed.

“Tiffany!” I called out to her, and she gave me a subtle smile as she

received a hug from me.

The nurse beside her offered another mouthful of breakfast; but to my

surprise, Tiffany roughly responded and sent the spoon flying, “Get that away from

me!”

Sighing with frustration, the nurse retrieved the spoon, turned to the doctor,

and spat, “Dr. Blaire, she refuses to eat! Not even one bite!”

“Let me handle this,” the doctor replied as she took the bowl and spoon

from her. A big smile formed on the nurse's face upon being dismissed. She walked

out of the room, jolly and carefree. I felt the same as well. I wouldn’t want a nurse like

her to be assigned to us... Still, I can’t believe that my nightmare would spring into

reality — even if it was just a person.


40

“What’s your name?” Dr. Blaire politely asked her as she washed the

spoon.

“None of your business,” replied Tiffany, crossing her arms.

“Aww…... But wouldn't you like to be referred to properly instead of being

called ‘Miss’ all the time...?” she sat on the stool beside her and placed her hand on

top of Tiffany’s.

“Fine… it’s Tiffany,” my sister loosened up a little, but she withdrew her

hand like she was scared of germs.

“Tiffany it is. Don’t you like being called by your beautiful name?” Dr. Blaire

warmly smiled at her, but my sister didn’t give one back. She didn’t respond but

simply took the spoon and the bowl she was offered. She seems to feel more

comfortable with her surroundings now, seeing her calm and all.

“Eat your breakfast, Tiffany,” I urged her, seeing the warmness of the soup

evaporating. She nodded in response.

“Would you like to be fed?” Dr. Blaire asked nicely. This was the first time

that we were given such a sweet treatment. Usually the doctors or nurses would just

leave us alone, but Dr. Blaire’s much different. She had this trustworthy aura around

her too.

“No, I can handle it myself,” my sister replied. Afterwards, she chugged

down her soup as if she hadn’t eaten in days. She asked for seconds; and she got

what she wanted, satisfying her desires. When she was through, she headed back to

sleep.

I smiled. Finally, I can relax even though I missed out a school day. The

science test shouldn’t pose much of a problem. Supposedly, I was told to watch over

her; but Dr. Blaire wanted to have a word with me outside the room.

Beside the water dispenser, we chatted in the softest but still audible tone

we could manage. I told her everything about our family background and the events

before she started her suicidal attempts.


41

A couple of months ago, our parents divorced. Eventually, our Dad decided

to abandon the four of us to pursue his own desires. Three weeks ago was our big

sister Tina’s graduation. During the ceremonies, something went wrong. I didn’t know

why, but she suddenly began coughing out blood when she was saying her

valedictorian speech. We rushed her to the hospital; but unfortunately, Death was

quicker than us. The autopsy showed that she had been poisoned by strychnine

crystals.

The week after that was when our big brother Tybalt vanished without a

word. I didn’t know his reasons either. Searching for him was next to impossible

though, since he could be literally anywhere. Even if I planned to, my time was up

before it started. The next day after his disappearance, the news broadcasted about

an eighteen-year-old guy lying beside a dumpster, dead. There was no doubt about it

— the corpse belonged to my brother. Broken shards of glass were found nearby. He

was bludgeoned to death.

Several times throughout this week, Tiffany attempted to kill herself. If it

wasn’t for my sibling instincts bugging me to no end, I would be the only one left

standing today. My two siblings’ deaths were unexpected and way too early. And

now, seeing another sibling on the boundary between life and death is killing me.

This time around, it’s self-inflicted. No way was I going to allow another sibling die on

my watch.

Dr. Blaire listened attentively throughout the conversation, her eyes fixed

on me. I felt some tears forming around my eyes, and I could see hers getting watery

too. I didn’t blame her, since a kind person like her would exhibit the sympathy effect.

If you see someone crying, you’d feel like crying with them too. It was something like

that. A lump formed on my throat as I tried my best to hold out the tears; but I can’t

keep it any longer, so they just gushed out involuntarily.

“It’s okay,” she reassured me, patting and rubbing my back gently. “Let it all

out. You’ll feel much better that way.”


42

“Thanks doc…” I said to her as I reached out to the tissue box next to the

dispenser to wipe my tears. After our long conversation, we headed back to Tiffany’s

room only to have trouble waiting for us.

The bed was empty.


F R E E D O M F L I G H T

Travis

“Tiffany!” I screamed at the top of my lungs as I ran to her bed and pulled

the white sheets. Completely empty. She was nowhere to be found. The dextrose

supposedly attached to her wrist lay on the ground, its contents spilling over. I bit my

lip in desperation. Where could she have disappeared to?

“She couldn’t possibly—!” Dr. Blaire shrieked, pointing at the open window

with its curtains ripped off.

I followed her, and both of us peeked out. I can’t believe what my eyes

were showing me. There she was, on the solid ground. Her eyes were closed. Her

body wasn’t moving. I crossed my fingers, hoping that she was just unconscious. At

the same time, I wanted to scream my lungs out. What was she thinking?! She

jumped from the second floor! And I wouldn’t dare say just the second floor, because

the unthinkable might had happened already. Like that famous phrase, tragedy

strikes when one least expects it.

Dr. Blaire reached out for the wall phone and dialed the front desk,

“Emergency! I repeat, emergency! Room 233 patient jumped off the building.” She

slammed the phone back to the headset and violently shook me, “Stay here, okay?!

Don’t move!”

She exited the room with blazing speed, leaving me alone. The shake

rendered me weak, followed by another headache attack. I didn’t understand why

she ordered me to sit here and wait, but I followed her instructions instead of


43

retaliating. From the window, I can see the staff carrying her in a stretcher and

bringing her somewhere. Dr. Blaire saw me and nodded.

Counting the minutes was the only option I had and that was what I did —

stared at the minute hand as it slowly moved. As I waited, events of the past started

coming back to me; and the white walls of the room were the perfect canvases to

paint those memories…

It was another typical Saturday afternoon, and the three of us went to

Evergreen Park and played together while Tybalt stayed at home and mingled with

Dad. Most of our time that day was spent on the playground, which was the latest

addition to the park. Tiffany asked us to take her to the swings; and of course, we

granted her request. Who would say no to such a dear little sister? There was no

better feeling than being pushed into the air as if you were flying in the sky.

“More! Higher!” Tiffany cheered as I pushed her back. Big smiles were

drawn on our faces as we heard our sister scream in joy.

“Travis, can you handle two at the same time?” Tina snickered at me as

she sat on the swing beside Tiffany. I replied with a confident “yes,” and it wasn’t long

until both of them were enjoying the breeze. Meanwhile, I was on the ground pushing

their backs as beads of sweat formed on my forehead. I didn’t mind so long as they

were enjoying it. Their joy was my joy. It was like our emotions were synchronized to

one another.

“Travis! Tina! Look, I’m flying!” Tiffany exclaimed as she released her grip

from the chains and raised her hands in the air.

“You sure are!” Tina giggled as she swung even higher.

Merriment filled the air. This was the happiest moment of my life…

Or so I thought. Who knew that such a sublime moment would be possible

to destroy?

Brchack!


44

Upon hearing the chains split, those smiles of ours rapidly turned upside

down as we watched her fly from her seat and landed on the solid ground. Quickly,

we ran towards her to check her condition.

“Tiffany! Are you okay?!” Tina shrieked, helping her get up. When Tiffany

showed us her knee, I screamed in horror, seeing the bluish purple shade of her

bruise.

Due to her injury, the rest of our playtime had to be canceled. She wasn’t

able to walk properly, so I gave her a piggyback. Tina treated her some strawberry

ice cream to help her feel better, but Tiffany no longer smiled the rest of the day. I

would never forget the words she said upon arriving home.

“I don’t want to go to the playground ever again.”

The wall somehow stopped playing those memories when I heard a voice

coming from outside. It was Dr. Blaire exclaiming, “She sustained minor injuries.

Falling into the bin before landing on the floor saved her. Thank the heavens!” This

awakened me to my senses. What’s going on? I rested my ear on the door to

eavesdrop; but unexpectedly, the door swung open to a full blast, squishing me on

the wall.

“Travis?!” Dr. Blaire shrieked as she pulled me out. “I told you to stay put!”

She dug her hand into her pocket and gave me a tablet before adding, “Here, take

this. It’s aspirin — for your headache. Please… just sit down and rest…”

That blow felt like I lost five percent of my memory… Well, it felt something

like that. Naturally, I accepted the medicine, but my attention was centered at my

sister who was being assisted to her bed by the same creepy nurse. Several small

bandages were wrapped around her head. Judging by the cloth tightly wrapped

around her right leg, she must have gotten a sprain at most. Thank God indeed… I

almost thought she was going to look like a mummy when she returned.

“Tiffany!” I called her with a stern voice. After shouting for so many times, I

noticed that my voice was starting to become hoarse. She didn’t respond, but her

eyes were wide open.


45

“Why…? Why did you jump out of the window?!” I demanded answers from

her. I could feel a vein pulsating on the side of my head as rage built up.

“I… wanted to fly,” her speech was slurring as she continued, “…to fly so I

can meet Tina and Tybalt up in heaven.” Tears started trickling down her brown

eyes, but she didn’t bother to wipe it off. Fly? That was the sole reason why she

jumped?! I felt mocked when I heard her answer.

The creepy nurse screamed at her response, clenching her fist tightly,

“You’re delusional! That’s… That’s impossible!” From the looks of it, she was itching

to send that wrinkly fist of hers flying; but since she was dealing with a patient, it was

obviously not allowed. Even if she did, I'd stop her.

Dr. Blaire tried to calm her down, patting her back, “We’ll sort this out

somehow, Agatha. Let’s… just give her time to rest.”

Agatha gave an evil look at Tiffany before leaving the room. Meanwhile, Dr.

Blaire stayed with the two of us and looked at Tiffany. It didn’t take long before my

sister noticed and got infuriated, “What’s with you, doc?! Can’t you mind your own

business?” I can’t believe it… Her actions showed as if she had forgotten what the

doctor did for her during breakfast. Tiffany then attempted to stand to push her away,

but I restrained her just in time before her legs started giving out.

Dr. Blaire didn’t reply; but by the looks of her eyes, I could tell she wanted

to stay. Of course... It would hurt so much to get rejected by your patient! She was

just trying to help… But she had no choice, and she was forced to leave in order to

prevent any more aggression from her. She closed the door in the softest sound as

she can, her eyes peeking at us before the door clicked.

“You didn’t have to do that…” I told her, my face crestfallen.

“Why did you have to rescue me again?” she snapped back at me, her

eyes still swollen and her face smeared with tears. “I was so close… so close! If the

dumpster was empty, I would’ve landed flat as planned!”


46

“It wasn’t me though…” I bit my tongue in response. “She made the call,

but I was really worried about you, Tiffany! I thought you were… you were…”

“You were what?” she answered scornfully and rolled her eyes.

“It's just a joke, kid! But who knows... Watch out for dangling chains'

sounds... If you hear them, that means the reaper's nearby...”

The crazy man's words flashed back into my mind. I can't stand it. Even

though I didn't believe in poltergeists, why did I think of it as a possible reason as to

why she disappeared this morning? I can hear Tiffany repeat herself, but my mind

was elsewhere.

“Pathetic,” she shoved me, her face emotionless. The impact caused me to

land on the floor. She ignored my grimaced face and pulled the sheets, preparing to

sleep once more. “Leave me alone,” she requested sternly, facing against me.

I didn’t reply. Originally, I had planned to ask her why she tried killing

herself; but the odds of me getting an answer seemed unlikely after hearing her

words.

“Don’t worry,” she muttered sarcastically, turning her body to a soldier

position, “it’s not like I’m planning to kill myself again… for now.”


B E N E A T H T H E B L A D E

Tiffany

A couple of days passed; and sadly, my bandages were removed. The

white cloth was such a fine accessory. In fact, they didn’t have to take them from me.

That moment when they slowly unrolled those strips… I can still remember it vividly.

It felt like a part of me was being taken away. They restored my ability to walk around

again, but they told me that I should be careful and enumerated all those crappy

safety rules. Now, I am watching some dorky show in TV. Previously, they tried

giving me cheap toys to provide some entertainment for me. How foolish of them… If

they wanted to make me happy, they should let me move around at free will.


47

Upon hearing the door knob turn, I switched off the television and watched

Travis assist the doctor in carrying food trays. “Don’t tell me she’s going to eat with

us…” I bit my lip, wincing at the possibility.

She handed me a tray containing my favorite meal, pesto-flavored pasta.

Wow… was I dreaming? But my indignation towards her still burned like a thousand

suns, and it didn’t stop me from hissing at her, “What do you want?”

Silence was her reply. Instead, she washed and handed me a fork and a

knife. Just when my eyes were about to sparkle at the sight of it, Travis ruined the

moment by poking me at my side, reminding me to show some more respect. “Well,

as long as it isn’t that cranky nurse. She annoys me to no end,” I commented, gazing

at Travis’s lamb chops and the doctor’s potato salad.

The three of us started eating our food. I sank into my meal and savored it,

as if I hadn’t eaten in days. Actually, let me rephrase that. I haven’t eaten such

esculent food until now! Usually, I eat the unidentifiable dishes given by the cranky

nurse which, for some reason, didn't even taste anything like food. Seriously. How

could someone fail so badly in cooking? Well, it doesn’t bother me at the moment.

Who cares if this once-in-a-blue-moon meal is a getaway from my eating disorder? At

least it’s something different compared to the potato chips that I snacked on before

coming here. I didn’t forget the sweet feeling when I chugged down almost an entire

bottle of sleeping pills. Why oh why did Brother have to stop me when the gates to

freedom were about to open?

About three-fourths through our meal, the doctor requested him to refill our

cups of water. Sigh… Brother was going to leave me again… The look on his face

was worth placing on a picture and incinerating it. He thought that I would be safe

and sound with the doc keeping watch over me. Well then, I’ll have to prove him

wrong then…

Still… why won’t he just let me out of this place?! I hated him… I hated that

nurse… and above all, I despised that doctor in front of me that wouldn’t stop treating

me so nicely! Argh! Her sweetness was killing me!


48

“Tiffany…” the doctor whispered, but I pretended that I didn’t hear her and

simply enjoyed my food. “Leave me alone already!” I growled at the back of my mind.

My eyes darted everywhere until it landed on something that I was very familiar of.

Not to mention it was my favorite item.

Lucky me! Travis left his knife on his plate before leaving the room. I stared

at it before the doctor called for my attention again. Finally, I gave her a response,

“What?”

“Why do you want to kill yourself so badly?” she asked me. From the looks

of her eyes, she didn’t wish to aggravate me. Sadly, what she didn’t realize was that I

was already pissed off since the very beginning when she called my name. Turning

my view away from the knife, I looked at her with a still face. “Must I spoonfeed her?!”

I gritted my teeth.

“I’ll ask you then,” I attempted to challenge her. “Why do some people want

to end their lives?”

She seemed startled by my “answer” and hesitated before replying,

“Because… well, there are several reasons…” I could tell she’s feeling uneasy,

seeing her involuntarily mashing her potatoes and stabbing her lettuce. If she was

uncomfortable with this matter, why did she bother bring it up in the first place?

“But the gist of it is what?” I asked, wanting her to answer her own

question. I wanted to hear what she had to say and give her brain some twisting to

do.

“They…” she swallowed hard, not wanting to continue further. “They feel

like they don’t have a purpose in their life anymore — like they’ve reached a dead

end.”

There. It’s better if one answers his own question than having it shoved

down his throat. I started eating again and said coolly, “Exactly. Now you know.” But

my attention was centered on the pristine knife not too far from me. A few more feet

away stood the personal washroom. “Perfect. Just perfect,” my conscience chortled.

So did I.


49

“But what made you decide you've reached a dead end?” Dr. Blaire

pressed on the matter even more, pissing me off indefinitely. So persistent!

“Puh-lease,” I finally answered in a sarcastic tone. “What's the point, doc?

It's not like they're coming back again. They left me. All of them. Without even saying

goodbye. The scars of my unloved heart and my blue soul are much too deep for you

to open up with your scalpel and remove them like tumors. It doesn't work that way.

You can't just fix things so easily like suturing them up.”

“If I leave you, then as your doctor, I've failed. Abandon you? That's

irrational,” she insisted, gripping on her fork and staring at her plate. This was when I

purposely sent my fork flying. Luckily, it ricocheted on the nightstand and landed

under the bed. Tiffany, you’re a genius!

“Let me get that for you,” she volunteered with a smile. I grinned to myself

and snatched Travis’s knife before she got up again. Quickly, I concealed the knife in

my nightgown’s pocket, but it wouldn’t fit all the way! The handle was obvious; and

when I saw Dr. Blaire looked towards me, I placed my hand over my tummy, covering

my pocket at the same time. “May I go?” I pointed to the personal washroom on the

corner of the room.

“I don’t see why not,” she replied with another of her annoying smiles. As

she went to the other side of the room to wash my dirtied fork, I tried to move the

fastest I can. Stupid leg… My sprain made me slower than my usual speed. Upon

closing the door, I heard Travis coming back.

“S-Sorry for taking so long,” I heard my brother profusely apologize, still

trying to catch his breath. Followed his words were his loud footsteps and sounds of

slurping. I heard an “ahh” sound from him, perhaps some refreshing aftereffect from

drinking water. Then his voice came up again, “Say, where’s Tiff?”

A short silence followed; and afterwards, he spoke again, “Hey, where’s my

knife?” Immediately, I locked the door — just in time before my brother starting

banging and twisting the knob frantically. Quite observative of him to have noticed it

missing albeit a few seconds late. “Tiffany!” he screamed. I made no reply. “Shoot,

she’s gonna—” he trailed off.


50

Oh, my poor brother… He didn’t see it coming. Apparently, that doctor

didn’t expect it either. She never did. What a fool…

“Stay here. Trust me,” I heard her stern voice come up. Thankfully, she left,

as signaled by the slamming of the door. This was the time to execute the second

part of my plan. If everything went smoothly this time, I would be free. I just had to

make sure that Travis wouldn’t get in the way again.

I flashed the knife upon the light; and it shone, showcasing its blade quite

nicely. Gently, I ran the sterling edge on my supposedly flawless skin across my flesh

back and forth for a test. I wanted to see the quality of this blade; and as expected, it

drew a semi-dotted line on my left arm. Blood slowly seeped out like raspberries

blooming, and I smiled with amazement and pride. “That lame excuse of a doctor

didn’t notice a thing when I took it.” I laughed in my own little world and held the knife

up high once more, gazing at my own reflection.

“I know you’re in there; answer me!” my brother pleaded, but his words fell

on deaf ears — or perhaps on ears that didn’t give a schnitzel on whatever he had to

say.

Travis’s knife wasn’t so clean though, with those lamb chop bits here and

there. I washed it with warm water and proceeded to drag it across the wall tile to

check its sharpness. A shrill sound was produced, similar to a nail scratching a chalk

board but in a lower octave.

“It’s perfect,” I whispered to myself. I was ready, and so was the knife; but

the momentum was once more disrupted by my brother’s bothersome screams.

“Tiffany! Hey!” he banged the door once more. “What are you planning?!”

“Oh Travis…” I mumbled to myself as I carefully lowered the toilet’s lid and

sat on it while gazing at the mirror in front of me. “It’s hopeless for you,” I whispered

with a chortle, preparing myself. “Brother, if only you knew what I wanted. Don’t save

me this time. It’ll only drag you to the bitter abyss of depression, a place where I've

stayed on way too long.”


51

If Thanatos was here, I would gladly welcome him with open arms.

Perhaps he'll lend me his scythe, and the deed would be finished with one simple

swing. Vaporized blood would be the last thing I'll see before utter darkness

encompassed my sight. The idea was wonderful, but it's not like it'll come to fruition.

After all, it was just an imagination.

Without hesitating any longer, I dragged the knife across my right arm,

creating a long cut that quickly turned into a gash. The pain didn't stop me. In fact,

after practicing for several times now, I got used to it along with the metallic scent of

blood. In other words, I had trained myself to be impervious and indifferent to the

sight of it. In seconds, the floor that used to be sparkling white was stained with

specks of blood — my blood.

Next, I made a curved cut on my left leg, since my right one was still

sprained. The blade’s starting to drip lots of blood, so I also decided to paint the

mirror with a shade of red. No longer particular with the angle on how I held it, I made

the mirror scream with various cuts and slashes. Afterwards, two more cuts on my

right wrist.

I think I may have gone a bit too far this time, seeing the amount of blood

that I was shedding. But when it came to this, there was no such thing as too far. All

the more the better chances of me departing from this world. But my mind didn’t

agree with me, and I frowned when I noticed my eyesight turning hazy. Before I could

even do a few more, my consciousness began fading away. I gathered all the

strength I had left to glance at the mirror one more time.

But the sight of the one it mirrored paralyzed me.

I saw… I saw my own horrid face once again. It presented itself with two

sides: one being a naïve girl, and the other being a fanatical madman. Which of the

two was I more of? Why was she staring back with her green eyes that seemed lost

in life’s waves? Her dark circles around her eyes were glowing blacker by the

second, and her freckles haunted me. Her caramel-colored hair was such a mess!

There was barely any sheen left! Her frown was like a villain’s, and her blood-stained

nightgown made her look like a serial killer. I touched the cold glass; and she did the


52

same, giving me the feeling that she was out to get me. Why oh why was she treating

me like this?! “She scares me! She scares me!” I shrieked, dropping the knife in

fright.

“Over there!” I heard the doctor’s voice, surprising me. The door’s knob

shook violently, indicating signs that someone was trying to pry it open. Immediately,

I leaned on the wall and rested my left leg on the door in a perpendicular manner.

Upon doing so, I felt a sharp pain rising from my other leg. “The knife!” I gritted my

teeth as I removed my leg from the ground and saw that I my leg had been injured

unintentionally.

That was it. The blood loss was overwhelming me already; I could barely

make out the scene around me. It all displayed itself as bokeh of white, red, and

gray. Now where’s my head going? Towards the ground — all the way down. The

moment I crashed, the doors were opened; and I heard a similar sound coming from

outside.

“I’m a monster…” I whispered before closing my eyes, drifting away from

reality.


I N T E R T W I N E D

Travis

I awoke under bright light with everything blurry. My mind was still hazy,

and I can feel my headache coming back again… When my body finally adjusted, my

eyes showed me that I was in a different room. I was no longer in Tiffany’s room, but

I recognized my surroundings and identified my exact location fairly quick — the staff

lounge. I got to admit, this entire month has been one heck of a rollercoaster ride to a

world of nightmares; and yesterday was another dreadful scene. I’ve never seen so

much blood before, and the thought of it made me cringe.

“Finally, you’re awake! Almost thought you died in your sleep!” Dr. Nolan

was the first to greet me, to my dismay. What a great way to start the day, huh? In

response, I gave him a cold shoulder. Of course, he noticed it, and he sighed with a


53

face palm, “Still hating me, eh? Well Dr. Blaire’s in a meeting right now, and she

requested me to take you to Tiffany’s.” This was the longest line I’ve ever heard from

him, and for the first time, in a serious tone instead of his sarcastic one.

Then I realized.

“What?!” I stood up immediately, my face turning red and my heart pulsing

fast. “You left her alone?!” I clenched my fist tightly in frustration. If he wasn’t a doctor

or someone "important" here, my fist would've been on his cheek by now!

“Dude, relax…” he put his hands up with fear on his face, but the tone of

his voice proved otherwise. “She’s got a new room with all sharp objects and

decorations removed. Heck, they even removed the window curtains! Agatha

handcuffed her, so there’s no way she’ll start again!” I gave him a fierce glare, and

the muscles of his face tightened, “Okay, kid, I’ll take you to her room to show you

what I mean!”

“Fine…” I mumbled under my lips, agreeing. I dragged my legs the entire

time. If it wasn’t for Tiffany, I wouldn’t be doing this. We crossed through the endless

hallway without speaking to each other, like what I wanted. When we passed by

room 233, I spotted a poster with the words “Unavailable” printed on it. Guess she

ready was moved... As soon as we reached the door of room 259, he left and bid

farewell with his usual cocky voice.

“Talk to me… Talk to me… Talk to me…”

I heard a voice coming from the inside, followed by a shiver running down

my spine. Immediately, I opened the door and went inside, only to discover my sister

staring at the air talking to herself. She was continuously rocking back and forth on

the bed. Her body was curled up like a ball with one of her hands wrapped around

her legs. Instead of the ghostly white nightgown, she wore a silky blue one. Her face

was emotionless, and her dark circles were obvious. Did she not sleep last night?

The next thing I noticed was the immense amount of yellow tape with the words “DO

NOT ENTER” strewn around the washroom on the corner of the room. Aside from

that, various furniture was lacking.


54

“Talk to me… Talk to me… Talk to me…”

“Tiffany…?” I called out to her with hesitation. Has she turned crazy? She

had bandages all around her wounds, and her left wrist was restrained by a handcuff

attached on one of the railings on the back side of the bed. It was not until a minute

or two before she finally noticed and looked at me.

“Travis…” she ghastly whispered, giving me a stare that peered through

my soul. “You’re finally here… Now listen…”

I stayed quiet, and listened, as she requested; but what was there to listen

to? There was no one else in the room except the two of us. What other noise do I

hear? Nothing except the bed springs responding to her rocking.

“Do you hear them?” she asked, pointing at me. “I saw your struggles...

heard your screams... Your eyes bloodshot red...” she mumbled gibberish stuff. I

didn’t understand any of this. What was going on with her mind? All this nonsense

talk was making me freak out and sweat bullets.

“Death... is... my new best friend...” Upon hearing those words from her, I

immediately ran towards her and gave her a slap in the face. I was so mad that I

couldn’t help but try to snap her out of it. However, it didn’t seem like it hurt her at all,

seeing her react to nothing. Maybe I exerted too little force, or she’s completely

impervious to pain after those attempts.

“What are you saying?!” I yelled at her, my tears dripping down my eyes in

frustration. “What’s going with you? Get a hold yourself! I don’t under—”

“Shhhhhh… be quiet…” she silenced me with her fingers that were pressed

on my lips. She pointed towards the ceiling, and I looked. Nothing. Absolutely nothing

was there aside from the creamy white paint and the lightings. Did she have an

imaginary friend that I couldn’t see? Or perhaps she had the eye? My mind was

swirling with speculations and scary thoughts that I didn’t want to imagine further. If

my silly idea was true, I’m running out now; but at this time, my legs were soft like

jelly.


55

“Tina and Tybalt told me…” she whispered to my ear, “that they missed us

so much… especially you.” Then she withdrew herself from me, placed her hand

over mine, and formed a sinister smile, “Let’s meet them.”

Upon hearing that last time, I screamed and ran backwards until my back

hit the solid wall, my hands spread on it. “They — They told you that?!” I asked,

frightened.

“What are you so afraid of?” she asked, raising her eyebrow. Then she

extended her hand towards me and gave me an awkward smile that sent butterflies

to the pit of my stomach. Was she inviting me to end our lives together? The thought

of it made my eyes secrete even more tears. At my back, I felt guilty and ashamed —

ashamed of the kind of “brother” I am right now. My words wouldn’t even reach her

senses no matter how much I tried. Her words marred me; and as the minutes

passed, her insanity intensified.

“No…” I replied in a voice that I could barely hear myself. There was

something deep in me that told me to say something more, but I shushed it, knowing

that I’m unable to penetrate her thoughts and perspectives. It was practically next to

impossible.

“What is it Travis…?” she tried walking towards me, but the handcuff on

her left hand forbade her to step any further than a foot from her bed. I saw her try to

pull harder, but she was restrained tightly. Smart of Agatha but a bit sadistic. From

afar, I could see her wrist forming a mark because of the force being exerted.

“Why are you just standing there?!” she glared at me, her colors switching

instantly. “You’re my brother, right?! You’re supposed to help me! Help me then.

Release me, now!” Her eyes were twitching in frustration and anger. She kicked the

side of the bed and pounded the mattress, but it yielded no results whatsoever. In

desperation, she dragged her nails onto the wall and started scratching it, ripping a

small portion of the wallpaper. Then she crawled back to bed and reached for the

wall phone. “Then… I’ll help myself!” she mumbled, getting hold of the cord tightly.

Adrenaline rushed in my veins when I realized what she was planning to

do. The butterflies in my stomach exploded as if the acid killed them. Without


56

hesitation, I jumped at her. She read my actions and threw a bowl of soup towards

my direction in hopes of stopping me. Before it landed on my face, I closed my eyes

just in time as warmth seized me.

“Urgh!” I screamed, my movements jumbling. Steam and heat were all over

my face; and it stung my eyes, costing me seconds. I tried to wipe it off my face, but I

ended up burning my hand. It didn’t matter. I ignored the pain as best as I can. When

my vision finally cleared up, Tiffany was half-smiling, her face starting to turn to a

shade of bluish purple.

“Stop it!” I pleaded, rushing back towards her. A pillow landed on my face,

and the impact made me stumble. Upon getting up to my feet, I slipped because of

the soup and fell onto the ground once again. My face was drenched in tears. I felt

like my heart was beating slowly as if it was resigning from me. Sorrow was all over

my face. Why did she refuse help? Why did she want this so badly? All of this trouble

to visit our siblings — our dead siblings? Why didn’t she realize the consequences of

her actions?! Because of inadequate sleep for the past few days, my body showed its

stress evidently. Any more of this and I’ll drop. Maybe I’ll really “die in my sleep” that

that jerk joked about earlier.

With the little strength I had left, I charged towards my sister, disregarding

the thought of the results. I heard something clicked before I felt the harsh impact of

our fall. Beside me was Tiffany’s body. Both of us lay on the ground on the other side

of the room. There was intense pain in my head, but I managed to glance at her

before darkness started overwhelming over me.

“Understand…” I read her lips and her still face. Her eyes slowly closed,

and my headache intensified, telling me not to turn my head sideways.

I stared at the ceiling. Everything was a blur, and I saw duplicates of my

surroundings. Two of Tiffany. Two beds. Two nightstands. Two lamps. I sighed with

worry, unknown to what happened afterwards. All I knew was that I heard one more

word before consciousness departed from my body once again.

“…Me”


57

Woebegone – Chapter 7 (Part One)

D E S P E R A T E S T R U G G L E

Dr. Blaire

“She's such a pain in the butt! I can't believe you have the patience to take

care of her!”

“Quiet. Taking care of patients is our obligation. You can't say that!”

“But... but... she's hopeless!”

“Quit your nagging! If you hate her that much, you ought to just leave this

place.”

“Just let her die, like what she wants. Silence her, and we're done with her

case. Problem solved!"

“No. I won't do that. Never.”

“Urgh! You're pathetic — clinging onto things that reach nothing but dead

ends...”

“You're the one to talk... It's people like you that gives misery to the world.”

“I'll be honest with you, as a friend. You can't work twenty-four hours

straight. I mean, would you seriously do it — just for the brat?"

“Call me whatever you want, friend; but I'm not going to change my mind.”

“Fine! Have it your way; but when the time comes, don't come begging for

help!”

“I'll do whatever it takes... as a doctor and—”

Our conversation halted when I saw Travis waking and getting up from the

sofa. Whenever I see him there, my face always shows a pale shade of worry.

Currently, my progress with Tiffany has been quite moribund. As for the boy,


58

thankfully he still has the strength to wake up, making my blues fade away; but every

time he passes out, it takes him longer and longer to reach his conscious state. It

won’t be long before he contacts various diseases due to increasing stress. The

thought bothered me, making me fret.

After minutes of spacing out, Agatha shouted my name, diverting my

attention back to our conversation. “Hey,” she snapped, crossing her arms with a

sour face, “that boy’s in the annoying patients list too. Isn’t there a better place for

that boy to sleep after a knock out instead of the lounge? He being here makes it

look like a corpse was left to rot in this room. And his efforts—”

I placed my fingers on her lips, silencing her. Thankfully, she followed; but

deep inside, I could tell she was still grumbling and complaining. “Agatha, you’re

such an intolerant nurse… I think it’s quite clear that your age is wearing down your

patience,” oh how I wished I could say these words to her…

“Blaire, we got another meeting coming up,” Nolan called for me as he

entered the room. When Travis and he made a slight eye contact, he lightly chuckled,

“Passed out again, kid? You seem to be getting better at this each time!” I glared at

him for his pathetic excuse of a joke, and he got the message and apologized, “Okay,

okay, sorry ‘bout that, Blaire. He’s your patient after all. Haha! Get it? It’s him that

makes you patient! Haha!”

In response, I sighed and tapped the surface of my watch, “Your words

don’t even make sense. Are you done wasting time?” He finally gave up and left the

boy alone. Before we left the room together, I gave some instructions to Agatha,

“Just hold it in for a little longer. Remember to give her plastic utensils only; and

please, if you hate her so much, at least serve her some water every now and then.

Can’t have her dehydrated.” As usual, she responded with a subtle nod and a big

sigh.

Before closing the lounge’s door, I took one last look at the boy who was

conversing with Agatha. I shouldn’t be worrying this much as a doctor; but

considering that my patient is a kid (a suicidal one at that), it all presented itself in a

different angle. A cloud of fear lingered above my head as I walked across the


59

hallway. I can’t always say for sure that I’ll make it in time to save them whenever

trouble arises. The previous times were close calls, and luck might not be on my side

if she did it again…

“Please… don’t let trouble befall on them…” I silently prayed as I twisted the

doorknob and entered the meeting room.

Tiffany

Bright light peering from the naked windows woke me up quite

unexpectedly, causing me to discover that the room I was staying in was completely

barren except for the bed I lay on. The nightstand disappeared along with the lamp.

The phone’s gone too, leaving a dark spot on the wall plus four holes which were the

spots where the screws were attached. If Travis was to visit me, he’d have to sit on

the floor. Hilarious! The idea threw me into a fit of giggles.

“Miss Agatha, how’s Tiffany doing?”

Speak of the devil…

Both of them entered the room; and similar to my reaction earlier, Travis

was in awe as he gazed around the area and frowned when he noticed that chairs

were no longer present. Agatha, on the other hand, was emotionless. This setting

must be one of her acts. The handcuff from yesterday proved to be too weak, and it

easily broke after Travis tackled me. Today, however, she has two of them for me.

One on my right wrist and another on my left leg. A weird combination, I must say.

“Here! Take it!” she growled at me, placing a tray containing a bowl of gruel

on my lap in a rash manner. This rubbish again? Honestly, can this worthless nurse

get any worse in her cooking? A sprinkle of salt and pepper surely wouldn’t hurt her

dish. Having to eat something that tastes like water everyday sucks. But being the

nice little girl, I began eating the stodgy dish.

“Can I have something to drink?” I politely asked as I ate. Afterwards, I

flashed a smile, making Travis and the nurse cringe. This was the first time I ever

said something in a kind manner. It even gave me goosebumps!


60

“Uh…okay…?” she replied in a puzzled way, shaken back with my

expression. She exited the room and returned with a plastic cup of water.

“Thanks,” I smiled once more, giving her the shivers. Obviously, she wasn’t

used to this. Travis looked stoned. What was up with them? At the back of my mind, I

speculated that they were thinking something like this, “When Tiffany smiles, a puppy

dies.” Hmph… how judgmental of them... When I finished the gruel, I requested for

another cup of water; and as I expected, the nurse granted my wish without

murmuring.

Grmgrgrmrrgrgmh…

What was that? The nurse and I stared turned to stare at Travis whose

stomach continued producing the same sound.

Grmggrgrgrgrrgmmrrgrgmh………

“I’ll be back,” that was all he said before leaving the room, making me

dance inside. It didn’t look like he’ll be coming back any time soon. I asked for

seconds of that lame excuse of a meal and forced myself to eat it. After all, I needed

as much energy as I could get in order to execute my next plan in the making. Right

now, all I have to do is eat until my tummy tells me to stop and drink as much as I

can manage. I thought she’d go out or something; but to my dismay, she actually had

the tolerance to stay for more than ten minutes. What a shocker!

“How about another cup of water?” I formed another fake smile and

reached out the plastic cup to her. Two gulps weren’t enough. It will never be. Her

droopy eyes showed everything. It gave a lazy expression along with an attitude that

said, “I’ll just do whatever she asks, and I’m done with the rest of the day. Hurray…”

Everything was moving slowly but smoothly. Once my bladder signaled me

to go, she’ll release me, and I’ll proceed with the next step of the plan. Being

restrained by handcuffs the second time was the least thing I expected, but good

thing I hadn’t been placed in more drastic restrictions. Solitary confinement? Not

yet…


61

Sleepy lady under my command. Annoying doctor with her pestering

questions absent. Worrywart brother out for lunch. Perfect. Could this get any better?

I gazed around the room in hopes of a shortcut, but nothing was coming up in my

mind. The sunlight was killing me though. Why did they think of removing the curtains

in the first place?! But it provided me an additional excuse to ask for more water, so it

can’t be that bad.

“One more?” I requested. This was probably the fifth cup I had, but she

didn’t give off any violent reaction. That old hag in her late fifties must have

Alzheimer’s for her not to notice a thing.

“Can you please be full already?!” she screamed with crankiness on her

face. Oops. Maybe I underestimated her a bit. Every time I see a furious response

from her, I swear that she turns a dozen strands of her bluish black hair into white.

She seized the plastic cup from my hand, crumpled it, and stomped outside. This

instantly pissed me off. “Mission failed?” my conscience growled at me.

…

Oh, she came back, pushing something heavy in front of her. Luck shone

on my face, and it brightened my spirits. Sweet. It was a newly refilled water

dispenser. Oh, joy! Bit by bit, she pushed it until it was directly beside me.

Unfortunately, she didn’t plug it in, so hot water wasn’t available. Could’ve saved me

a trouble — a lot of trouble.

“Here!” she hissed, shoving the crumpled up plastic cup back to me. “Get

all you want. I don’t care how much you drink, since Dr. Blaire ordered me to make

sure that you don’t get dehydrated.” She shrugged sarcastically and walked towards

the door. “For Pete’s sake! Now if you’ll excuse me!”

Bam!

I was left all alone, smirking to myself. Time to advance before that

annoying twerp comes back. Why can’t he understand me for once?! All he ever

blabbers about is telling me to stop, but he doesn’t even assess my deeper feelings.

What a failure. What a lame excuse of a brother.


62

I was getting closer to my destination. Just a few more struggles; and I’ll be

standing beside liberty. Excitement filled my veins; I couldn’t wait! I proceeded to the

first and last step of my plan — drink until my stomach can’t take it anymore.

Gulp… gulp… gulp…

A total of eight cups in one hour so far. Barely anything. All I can say was

that I could hear wavelike sounds from my tummy whenever I rocked back and forth.

Pretty funny and entertaining to listen to, but now isn’t the time to be distracted…


And some more…

Gulp… gulp... gulp…

I was almost halfway through when I felt sick and tired. Bleh. The tasteless

water was getting more and more boring by the cup; but if it’s the only way to be

liberated from my suffering, I might as well do it.

Gulp…

I spitted out water before I could even finish halfway. It was stressing me

out, and my stomach looked so bloated. Oh great. My bladder was starting to bother

me at this most inconvenient time. I started feeling a bit of pain; and my hand

involuntarily let go of the cup, spilling the sheets.

The liberating pain felt good, like what I was used to. I could taste freedom

coming its way for me, literally. Joy was above me, but on the other side, there was

agony. This was the first time it felt overly searing to the point as if two worlds were

colliding. I could picture a meat tenderizer pounding on my abdomen. That was the

sensation. I hated to admit this, but remorse was starting to swarm over me. If I had a

choice, I'd pick the harmless way out; but there’s no such thing as painless death.

“Agatha…?” I tried to call for her, but my soft voice couldn’t reach her

possibly deaf ears. If she was still standing outside, then that’s a record breaker.

Damn… the excruciating pain and the urge at the same time… Mix it together, and


63

you’ll get one hell of a mess. All of the sudden, I felt so weak and tired as if the

energy inside of me seeped out. But I can’t stop now… Must. Drink. More. There was

only one direction and that’s to move forward… onto the light at the end of the tunnel.

Just… a few… more … before...I…

Woebegone – Chapter 7 (Part Two)

M A K I N G E N D S M E E T

Travis

After thirty minutes of searching, I only managed to get a granola bar from

the vending machine. How lucky I was for getting the last one! Without stopping for

anything else, I ripped the wrapper open and took big bites. I felt like this was the first

time I ever got the time to stop and let my thoughts freely flow around. Agatha’s

watching over her, and as much as she hated taking care of Tiff, she wouldn’t dare

say no to Dr. Blaire. I was sure of it.

Oh how coincidentally wrong I was.

“Agatha?!” I retracted myself from the wall, my bliss taken away upon

seeing her taking a stroll in the hallway with a carefree spirit.

“That’s Nurse Agatha to you!” she grumbled, hitting me with a clip board.

“Where’s Tiffany?” I inquired, clenching my fist and crushing the granola

bar little by little. My teeth were beginning to chatter.

“She’s in her room,” she snapped back with a snort, starting to walk away

again. I easily caught up to her and stood in front of her, blocking her way.

“What’s your problem, kid?” she glared at me, hitting me several times

more. “She’s stuck in that bed indefinitely. She won’t escape that easily. Do you think

I’m that stupid?”


64

At that moment, a random visitor approached us. “Sorry for interrupting,”

he apologized and continued, “but where’s the water dispenser? I remember there

was one at the end of the hallway, but it disappeared all of the sudden.”

Agatha pointed the man to another direction, and he left us alone with

thanks. I couldn’t help but press on with the matter to acquire more details. She

wouldn’t answer directly, so I repeated myself again and again until she finally got

tired of my nagging.

“Will you shut up, boy?!” she pounded the wall. The force made her hand

ache, making her withdraw it right away. “I left it in her room, just like what she

wanted!”

A cord snapped in my brain. What the heck? The old lady left the entire

dispenser all to Tiffany herself?! I forgot about everything else and dashed across the

hallway, my mind focused on getting to her room right away. Agatha merely

shrugged it off, thinking it was no big deal. But to me, it was a big deal — a bigger

deal than bargains in a store!

Bam!

I slammed the door wide opened and trudged towards her. Just as I

expected, she was unconscious. The plastic cup of water that she probably used lay

on the ground, its contents spilling over. Wasting no more time, I screamed for help

outside. It didn’t take long before a nurse called for assistance, and Dr. Blaire arrived

to save the day once more. I tightly crossed my fingers, hoping she’ll make it. Why

didn’t I realize sooner?! Stupid me! Ugh! I pulled the hairs on my head in frustration,

managing to rip off a dozen strands.

If Agatha was beside me, I would gladly rub her mistake onto her face,

“Yes, I think you’re that stupid for letting my sister have a way to kill herself again!”

Outside of her room was I, sitting on the bench just like the dreadful night I

brought her to this hospital. She told me to wait. Of course… I had nothing to do but

wait. These déjà vu moments were making me look more and more worthless; I’m

nothing but a useless brother who can’t do anything but cry and scream. A large


65

teardrop fell from my eyes and landed on the floor, making a tiny splash. As time

passed, my hopeful spirit was waning. Did I not make it in time? While I stared at the

ground, memories began projecting in my mind; and the pearly white floor was

perfect to paint those pictures.

“Happy birthday, Tiffany!” we all cheered in unison as we tossed the

confetti into the air, blew the birthday horns, and spun the noisemakers. Thirteen

candles sat on top of the ten-inched strawberry shortcake laid in front of her, waiting

to be blown.

“Blow the candles, Tiff!” Mom said happily, her face glowing with happiness

to see her sweet little daughter finally fit to be called a woman. Tears formed around

her eyes along with a face that seemed to say, “My little baby’s grown so much...”

Dad placed his hands around her shoulders and felt the same. As for me, naturally I

was happy for my sister, seeing that she entered the teen ages like the rest of us

siblings.

“Remember to make a wish!” Tina added with a chuckle.

Tiffany inhaled deeply then blew as much as she can.

Woooooooshhh…

But it wasn’t enough to kill all the candles.

“You missed one!” Tybalt laughed, pointing at the candle on the center of

the cake which was still burning brightly.

“Why don’t we all blow it together?” Tiffany requested. And on the count of

three, we would blow the last candle standing.

“One!”

“Two!”

“Three!”

Wooooshhhhhhh…


66

All of us clapped together with joy for Tiffany. Afterwards, Tina asked,

“What was your wish, Tiff?”

She replied with a big smile, “I wish… that we’d all progress in life together,

and help each other out if one gets left behind or stumbles. And of course, always be

a happy family!”

“A happy family…” I whispered as my sullen eyes continued reminiscing.

Just two years have passed and look at the present conditions — a broken family

with two deceased siblings. It was completely opposite of she wished for. Warm tears

cascaded down to my cheek as I thought of the events once more. Why did life have

to be this way?

“Travis…?”

A voice ruined my train of thought, and I looked up to see who called my

name. It was Dr. Blaire. Time flew like a breeze that I didn’t even notice she was

standing there the entire time. She sat beside me and rubbed my back like she

understood every inch of my sorrow. But that’s how a doctor should do — know what

their clients are feeling. She and I stared onto the ground together, and the silence

was kept.

“She wants to talk to you,” she whispered in my ear, helping me get up to

my feet.

What could she have to say?


R E S O L V E

Travis

I stepped into the room with Dr. Blaire following me from behind. The

question why she called for me when so many things have had already happened

didn’t linger in my mind. This was my chance — perhaps her thoughts were coherent

this time.


67

The first thing that stuck in my eyes was the stool, now sitting on the end of

the room opposite Tiffany. “Sit,” she requested, and I followed suit without any eye

contact. Dr. Blaire stood a few feet away from Tiffany with alertness in her eyes in

case something happens.

When I settled myself, the initial sensation I felt was like my face was

drowned under waters of turbulence. For once, my eyes weren’t watery; but it

showed me reality. From afar, the changes were evident. No longer was she the

Tiffany who looked a little plump yet healthy at the same time. She had become so

thin for the duration of just a short month or two. The dark circles around her eyes

made it look like she wore intense eye liner. She made no effort whatsoever to comb

or tie her hair — not that I’m too finicky about it, but it made her less presentable. Her

arms and legs were free from bandages, but you could still see scars where she

made marks on her fair skin that used to be faultless. I had been so busy worrying

about her next actions that I didn’t notice that she looked so… skinny.

“What happened to you, Tiffany?” I asked her, my face crestfallen. Just

looking at her present condition makes me feel bad for her. And guilty — inexplicably

guilty.

“I haven’t… given up…” she whispered in a haunting manner, her lips

forming an evil smile. Why hadn’t her brain sent her the signal that her body’s not

designed that way? There was nothing in the room that I know of that she could

possibly use to kill herself. What’s next, the wall? I doubt she could move at all,

seeing those straps wrapped around her body.

“Travis…” she merely spoke my name. The hairs on my hand stood on

edge after hearing her voice that became cold and emotionless during this ordeal.

“Yes…?” I asked with an anxious face. Anything could come out of those

lips—positive or negative thoughts, but I’m anticipating the latter.

“Why…” she groaned with a defeated face, “why… have you tried to stop

me so many times? You’d give anything to me, won’t you…? Brother…? Understand

me. It’s not a choice; but rather, it’s the only way out.” ” Seeing her puppy dog face


68

made my heart crack. Give anything to her…? It didn’t take before I realized what

she exactly meant with those words.

It was her birthday a few days ago, and I missed it. How could I? But even

if I did remember, I’d have the hardest time celebrating a “happy birthday” with her.

I’d have to pretend, and it’ll only drag the misery to another level. Guilt swarmed all

over me from top to bottom as I answered her question with trembling words, “I would

grant your wishes. Tiffany… I really would, but you’re rationale is off.”

“…Then you’re not my brother,” she murmured with bitterness under her

lips. “Where’s the love now? The best thing you could do for me is to leave me alone

to die. I know you’re tired, but I can’t take this anymore either. Rising from the ashes

is next to impossible. I’ve been blinded — tossed around by love that was

transparent the entire time.

“Daddy was right; Mommy never loved me. She never loved me from the

start. She never loved any of us. She left us. Left us all. Some blood is thicker than

water garbage. Dad abandoned us too, but at least he didn’t leave us completely in

the dark… And now look, Tina and Tybalt left us too, because they realized that they

weren’t loved! ”

“That’s not true!” I protested with disapproval, my soul reawakening with

fury. “That’s a lie… Mommy loved us, but Daddy was the one who drove her away.

And why would our siblings just up and go for the reason of not being loved? You’re

not thinking straight anymore!” I tried to make it sound gentle, but the words were

explicitly direct. I wanted to shake that mind of hers that contained twisted reasons

and poison that led her to her depression.

In return, she gave me a glared that pierced through my soul. I heard a

croak in the background, but it quickly slipped off my mind. That painful lump was

beginning to form on my throat again…

“I’m sorry...” I apologized as my face started to get covered by my tears

once again. “That’s the best thing you could do, Travis? Seriously?” I bit my lip,

wanting to pound myself on the head with a hammer. That was how frustrated I felt.


69

“What…?” she responded, puzzled by my answer.

“I’m so sorry…” I repeated myself and added, “I failed you as a brother…

All this time, my goal was just to save you; but I never considered your thoughts —

your reasons why you wanted to die in the first place. But it’s just now that I have

realized…”

“What do you mean?” she asked with a calm demeanor. I was actually

surprised that we finally had a conversation this long without any overreactions yet.

“I…” I knew what to say but words wouldn’t come out of my mouth as if

they were locked inside me. Instead, I shed tears of sorrow in front of her. I expected

that she’d call me pathetic again, but there was no hint of it coming.

“Travis…” Dr. Blaire called out to me in a soft voice. She was crying too,

seeing her wipe her tears from her glasses. I feel sorry for her and guilty as well,

dragging her into our story.

“Have you ever thought about the consequences of your actions? What will

happen to me if you really killed yourself? Have you even considered that…? You

could’ve told me about your thoughts, and I would’ve helped you. I really would do all

I can, as your brother,” I continued, looking straight at Tiffany’s eyes.

She opened her mouth as if to say something but paused. Then she

glanced at the side and started crying too. I drew closer to her and placed my hand

on top of hers. “Why do I keep… stopping you so… much?” my words stuttered as

tears overwhelmed me. “Because I don’t want to see you go. I love you, Sis… I

would do everything to protect you from harm’s way, but you’re the one forcing it to

yourself… You’re the only sister I have left in this world, and if I lose you as well, I’ll

be the last one standing... You wouldn’t want that to happen to me, right…?”

“You’re never alone, Tiffany,” Dr. Blaire added as she stepped closer to us.

“I’m sure your sister… and brother… are watching over both of you from heaven. I

don’t see why they would be compelled to invite you to the other side when your time

hasn’t arrived yet…”


70

She swallowed hard before continuing, “I’m sure your mother’s thinking

about her wonderful children every day. As for your father… I bet he’s missing all of

you after he left for his own selfish reasons…” She sat on the other side of the bed

and ran her fingers through Tiffany’s caramel-colored hair, her face serene.

“I never thought about it…” that was what Tiffany said as she took in deep

breaths.

“Even if you were alone… at least… you still have me,” I added, shedding

a few more tears. I saw a smile form on Tiffany’s face. From the looks of it, she finally

understood all the words that were said to her. Sweet relief...

Dr. Blaire removed the handcuffs from her, allowing me to give her a big

hug. She embraced me tightly, and I could feel the inner peace and our family love

coming back. I questioned myself if my world was beginning to recover from the

scars. Finally, I can look up in the air, spread my arms, and feel like I’m flying. Even

the doctor was smiling, and her freckles looked like they followed as well. It won’t be

long until we come back home together. As I closed my eyes, the rest of my tears

trickled down. I could feel the peace within me slowly coming back like a balm being

anointed on my soul. I felt like I took a vacation in Paradise…

“I’m sorry, Travis… I really am…” Tiffany whispered in my ear as she

slowly released me and stood. “But… I don’t want you to suffer any more. I’ve

caused so much pain — too much pain that won’t erase in a life’s time!” She took

small steps backward, her back towards the window as my mind continued throwing

me questions. It wasn’t long before my mind finally clicked.

No...

“So it’s best… that I disappear, for your sake…and mine…!” In a flash, she

turned around and tackled the window, and an ear-splitting crash resounded in the

air as my body went to a complete stop. My eyes refused to blink. My jaw dropped

with speechlessness in my mouth. My trembling hands floated midair.

It all felt like a dream… a dream that I wished it wasn’t true. A nightmare I

wished that it didn’t spring into reality. It was like my spirit left my body, for everything


71

around me was moving except for me. Dr. Blaire ran towards the window, her raven

black hair blocking the intense sunlight from blaring at my face. In a few seconds,

she ran out, shouting for help.

Voices of doctors and nurses were shouting across the hallway echoed in

the air. I could make out every single line they uttered even though they overlapped

each other while I stood on the same spot like I was frozen in time.

“Help! Nolan, Agatha, she—!”

“Wait a minute, what did you just say?! Did the kid just—”

“Clear the hallway! We got an emergency here!”

“Here! This way, quickly!”

“Massive hemorrhage on the front and back sides of the head. Glass

shards on the face down to the abdomen.”

“I know that, you don’t have to tell me!”

“Another trip from the second floor down to the ground?”

“Is that the suicidal girl everyone’s talking about in the lounge?”

“I heard she’s deranged even before she came in.”

“She’s pretty strong for withstanding those attempts. Or is she just lucky?”

“Don’t talk about her like that! She’s…”

“I pity the one who has to pay for those bills. Operations alone cost a ton.”

“I heard her brother’s the one taking of her. How... responsible of him.”

“He’s just sixteen, please…”

Was it really the time for me to accept things being this way? Did it have to

be this way?


72

Woebegone – Final Chapter

W O E , B E G O N E

Travis

Toot… toot… toot… toot… toot… toot…

That was it, the end for her — well, almost. We were reassigned to a

different room, but I couldn’t help but feel traces of bitterness from the previous one.

It was like they tagged along with me. In a way, they did. If you asked me, I’d say that

she’s exactly on the boundary between life and death. She lay there on the bed with

a bandage around her face, similar to a cocoon’s. She never woke up since that day,

but her heart was still beating. That I was grateful for, but I felt hollow inside like an

empty shell. The only thing keeping me hopeful was the sound of the ECG that had

been beeping continuously for the past few days.

I stood beside the window, glancing at the houses scattered throughout the

horizon and people interacting with each other. Upon seeing kids playing with each

other, I realized that it was already summer. After so many events that had

happened, I didn’t even notice that school was over. That meant one thing.

I missed my graduation.

Just like a mist. I clenched my fist as I my mind wandered off about my

senior days… my classmates… and that opportunity of being valedictorian… I guess

the prize wasn’t destined to be mine. Well, it didn’t matter to me anyway… much…

There goes my dream... shattered into pieces…

Once more, I glanced at my sister and walked towards her. My slow mind

awakened when I noticed a small photograph clasped onto Tiffany’s bandaged arm.

“That’s weird… it wasn’t there before…” I thought, rubbing my chin and wondering.

Carefully, I pulled it out and took a look at it.

It was a family picture of the six of us before this mayhem started. Mom

looked much more headstrong with the tips of her brunette hair curled. Dad was

beside her, placing two fingers on top of Mom’s head, resembling horns. Beside him


73

was Tina who wore her usual yellow head band on her straightened hair. Next to her

was Tybalt, busy ruffling my auburn hair. On my left was Tiffany sticking her tongue

out at the camera. We looked wacky… and happy… and it brought tears to my eyes

just seeing all of us smiling. It was just a picture, but it was brimming with life.

I flipped the picture and saw neat writings on the back.

My wonderful family. I’m so blessed to have four loving children with

different personalities. Every day with them brought a new story to light. Although

there were ups and downs as the years passed, my love towards them will never

change; and I hope that that love would last forever. – Tracy

When I looked up, Dr. Blaire was standing across the bed, her eyes fixed

on mine.

“Dr. Blaire…?” I spoke up while holding the picture on my hand.

“Yes, Travis?” she answered, still looking at me.

“Umm…can I ask a question?”

“Of course.”

“Did you see her place this?”

She took a look before replying, “Yes. By the way, she has a message for

you.”

My eyes flickered. I couldn’t believe it myself, but she was in the vicinity?

How did I not notice that? I didn’t even get to see her, and she didn’t even give the

effort to say hi… Mixed emotions started flowing in me. Whatever she had to say

better make up for all this time… My ears listened attentively as she began.

“She sent a message not too long ago — perhaps a few weeks ago that

she wanted to apologize for not seeing you two before all of this happened. After

moving back into this city, she hoped to visit her children, but a big fear made her

reluctant. She was scared that her kids wouldn't accept her any more. That's why she


74

never bothered revealing herself on the spot, but she does regret the things

happening right now. You may find it hard to forgive her, and you might return her

hatred instead; but she wants you to know that no matter what, she will always

consider you two as her children. And that, Travis, is her message… including this

photograph... with much love,” she explained with a strong conviction.

As I digested the swarm of words that just flooded in, I couldn't help but

ask, “Dr. Blaire, do you know where she is?”

Before replying, she closed her eyes and took in a deep breath, “Yes,

Travis... The person you're looking for... is standing right in front of you.”

My jaw dropped. Immediately, memories started playing in my head. That

night after the washroom incident… the lunch meal together… sleeping at the lounge

a second time… the very start… the very end… All these times… it was her all

along? Dozens of questions were dying to be asked, and I couldn’t contain them any

longer.

“M-Mom…?” I whispered loudly, aghast.

Instead of answering my question, she chortled in a quizzical way that left

me confused. Slowly, she removed her glasses and wiped her face with her

handkerchief, removing layers of make-up and the freckles. In a short while, my face

turned pale as the feeling of familiarity increased. “Hehehe…” she chuckled once

more. I wanted to be sure.

“Dr. Blaire… Is that a yes or a no?” I pressed further, wanting an answer

from her. This sudden realization was making me paranoid. Was I dreaming? The

pinches I gave to myself were oh-so real. This was reality, right?

In response, she removed her hair — or should I say, wig; then she untied

her hair, making her natural brunette hair fall down.

“Call me Tracy. Tracy Oliver,” she spoke in her natural contralto voice.

“Then all those times... it was really you... Why just now, Mom?” I asked,

still completely dazed.


75

Why was I unable to see through her disguise? Maybe it was because I

was overly focused on the problem at hand along with Tiffany. Or was it that soprano

voice that seemed a bit too forced every time she spoke? Her face was different with

those layers of make-up and those fake freckles. Honestly, I couldn’t tell… Now I feel

even more stupid for not realizing…

“I know... It's my fault that things look this way now... I should've revealed

myself at the start. But I had a fear... that you wouldn't accept me anymore…” she

replied with glittery tears falling from her eyes as she gazed at the wall like she didn’t

want to make eye contact.

“Of course I would, Mom! You should've shown your true identity sooner!

Tiffany would've—” my words trailed off when I mentioned my sister’s name. I didn’t

want to emphasize that matter, but Mom noticed it. She walked beside me and patted

my back.

“I'm sorry, my son,” she whispered while a big tear landed on Tiffany’s

palm, “and my daughter... I wanted to. I really do…”

I didn’t reply. Obviously, Tiffany didn’t either. Silence competed against the

constant beeping of the ECG. At least she’s still alive… but will she ever get to know

the biggest truth? It’s not a lie per se — more of a disguise, but when I reminisced

the times on how Tiffany treated “Dr. Blaire,” I could felt her pain. Maybe that was the

reason why. She wanted to, but she couldn’t… If I were on her shoes, I would feel

reluctant to blurt it all out too. Instead of making the situation better, it could even

worsen it. So that was why...

Then she had to bear through all of those scenes of suicide. When she

heard the news during that night, she must have been worried sick. After that

washroom incident, she even helped me in finding a place to rest; and when we

chatted by the water cooler the next morning, it wasn’t just the sympathy effect. It

was actually news to her. Then there came another heart-splitting moment when Tiff

jumped off the window

My sister never noticed it, and neither did I. Mom made a special lunch

meal just for us, and I thought that it was just a coincidence that she cooked our


76

favorites… It seemed so heavenly pleasant, but it sparked another idea on Tiff’s mind

when I left my plate unguarded. And that moment of breaking the door open… Mom

must have been crying in the inside too…

And I remembered that time when Mom was in a meeting. I’d be scared as

hell too if my kids weren’t being watched by me — all the more when you have an

untrustworthy fellow to do the task. The dark speeches that Tiffany gave surely

affected her more than me. Then Mom had to say stuff about our parents and

siblings watching over them… when she was right in front of us the whole time!

I clenched my fist in frustration. I felt like I was getting dumber by the

minute… Or was this lack of IQ caused by the multiple knock-outs during my visit? Or

was it because she hid it so well? One thing I can draw from this though…

It was all… because of love.


77

12.3 Portada del conte traduït


78

12.4 Conte traduït (català)

Desconsolat - Capítol 1

L ’ H O R A M É S F O S C A

Travis

La meva ment donava voltes, incapaç de concertar-se completament. Mentre corria a través

del vestíbul, vaig veure el cos immòbil de la meva estimada germana estirat en el llit, aferrant-

se al caire de la mort. La seva cara pàl·lida desbordava de dolor. La sang gotejava dels seus

canells, tacant els llençols blancs. El rellotge va donar mitjanit, l’hora punta de les

emergències.

“Et posaràs bé Tiffany!” Vaig insistir i sostenia la seva mà amb l’Iran, els doctors i les

infermeres al meu costat.

No va respondre, en comptes d’això, va mostrar una expressió trista. “No vol viure més...” El

pensament va romandre en la meva ment. “S’està pendent a si mateixa.”

Mentre les persones que estaven al seu càrrec es van avançar a la sala d’urgències i una

infermera va ordenar que simplement esperes a fora. Sense cap altra opció, vaig seguir la seva

ordre.

Quina altra cosa podia fer?

Com altres moments de desesperació, el temps avançava molt més a poc a poc aquesta nit.

Qui sap quantes vegades vaig caminar amunt i avall del passadís. La meva ment donava

voltes a les idees i les especulacions tota l’estona. Podia sentir el meu cor accelerar-se; i els

meus palmells estaven tot suats, impedint que m’adormis.

“Quant de temps es prendran?!” Vaig cridar dins del meu cap, desesperat per respostes. Quan

els minuts van anar passant, les seves esperances de viure s’estaven escapant. En el moment

en que la llum de la part superior de la porta va tornar-se verda, em vaig aixecar

immediatament i em vaig apropar, desitjós de saber els resultats.

La porta es va obrir, i una llum brillant va resplendir a través. Finalment, el moment de la

veritat.


79

El nerviosisme i la ansietat es van dissipar al veure la meva germana, viva i bé. Vaig sospirar

alleujat. La primera cosa en la que em vaig fixar va ser l’embenatge embolicat al voltant del

seu canell i la glucosa acoblada a l’altre mà. La seva roba ja no era la tacada de sang, havien

estat canviades per les blanques fantasmals que els altres pacients portaven. Vaig seguir els

doctors i les infermeres fins a l’habitació de la Tiffany. Junts, van portar el cos dèbil al llit nou

amb llençols de color préssec. Després de que el personal marxés, només van romandre quatre

persones — jo, ella, un doctor, i una infermera.

“L’operació de desintoxicació ha sigut un èxit.” el doctor va dir mentre treia un gràfic de la

part frontal del llit. “No obstant això, em temo que tindrem que observar atentament el seu

comportament quan desperti.”

“És clar..” Vaig contestar, la meva veu dèbil i suau. Mirava a la meva germana de quinze

anys, quan vaig passar els meus dits per el seu cabell color caramel.

“El nom sisplau,” Va demanar el doctor mentre emplenava un imprès d’algun tipus.

“Travis Oliver” Vaig contestar mentre intentava pentinar el cabell de la meva germana.

“I ella?” va preguntar, apuntant a la meva germana amb el seu bolígraf.

“Tiffany Oliver. És la meva germana petita” Vaig contestar, la meva cara lànguida.

Després d’emplenar el formulari, el doctor va demanar a l’ infermera que anés a buscar

quelcom. Vaig seure’m al tamboret del costat del llit tot el temps, la meva atenció centrada en

la meva germana dormint. Després d’una estona, la infermera va tornar amb una carpeta que

contenia documents i registres. Al front hi deia Tiffany Oliver en lletra majúscula i negreta.

Vaig veure’l llegir a través de les pàgines. Finalment, el doctor va tancar la carpeta i es va

treure les ulleres abans de parlar, “Ella ha estat en aquest hospital un bon nombre de vegades.

Totes elles amb diverses raons — intents de suïcidi. Voldries que fos traslladada a l’ unitat de

vigilància intensiva?”

No vaig donar resposta. Aquesta era la primera vegada que m’havien donat una opció com

aquesta.

Vigilància intensiva, eh..? Sonava molt útil en relació a la meva germana, però a la vegada,

era bastant car. No era ignorància — era desgana. Anar-hi o no anar-hi? Aquesta era la


80

qüestió. Les factures dels hospitals eren enormes. Cada cop que la porto aquí, m’escuren la

butxaca.

En un tres i no res, estaríem completament arruïnats. Tot el que tinc amb mi ara mateix són

unes quantes monedes i bitllets els quals són amb prou feines suficients per pagar un dia

d’habitació. Però volia saber la veritat, i la seva salut era més important que el nostre menjar.

“Endavant” Vaig decidir finalment desprès de meditar durant un minut. En el fons, em vaig

dir a mi mateix que ho pagaria d’alguna manera. Ara no era el moment per estar pensant en

això, però.

El doctor va cridar a les infermeres, i la van portar a la unitat de vigilància intensiva. Estava

situat al edifici del costat del hospital. Vam prendre el ascensor i arribàrem a la tercera planta

abans de dirigir-nos a la primer habitació disponible.

En el moment en que vaig veure l’habitació, no vaig notar que gaire res hagués canviat, per

ser honestos.

Potser l’ única diferència era la qualitat del llit, l’enrajolat i l’empaperat. Vull dir, no ho vaig

trobar gens gran ni res..

“He pres la decisió correcta?” Li vaig preguntar, sentint-me estafat.

“És clar que si” va respondre el doctor, tal i com esperava d’ ell. Vaig imaginar-me que diria

allò en benefici del diners, però per ara, no me l’imaginaria així. Llavors va mirar al seu

rellotge i va afegir “És terriblement tard... vagi a dormir, si?”

“Esperi, que?” Vaig dir, sobresaltat. No recordava quedar-me en les meves visites anteriors,

l’ultima vegada, se’m va permetre portar-la a casa, però potser va ser perquè encara era aviat.

“Has de vigilar-la” va ordenar, aixecant la cella abans de continuar “Que? Esperes que les

infermeres la vigilin tota la nit? No, necessitem un membre de la família per fer això.” Em va

donar una coixinera que amb prou feines podia recolzar la mida del meu cap. Quan es va

acomiadar, va dir unes paraules finals, “Hi ha un telèfon a la paret si necessita trucar a un

membre del personal. Els banys estat just a la porta del costat. El dispensador d’aigua a fora. I

sisplau, intenti aixecar-se abans que ella.”


81

“D’acord..?” Vaig contestar, encara intentant digerir tot el que m’acabava de dir. Vaig mirar

al rellotge. Eren dos quarts de dues. La seva ultima frase em preocupava, ja que tenia un son

profund. Així que li vaig preguntar una ultima cosa per estar segur, “Que passa si no?”

“Llavors, es culpa teva si ho fa de nou.” Va respondre amb un arronçament d’espatlles i va

sortir de l’habitació. Vaig sospirar, sentint-me enfadat. Ell era el maleït doctor, i ho deixava

tot en les meves mans. “Està boig” volia cridar. I de la manera que parlava, i el seu

comportament... Estava fora de lloc i el feia semblar un doctor mandrós. Mentia tota

l’estona? Ens acabaven de conèixer, i ja l’odiava. Però per descomptat, havia de respectar

l’autoritat; així que vaig empènyer l’amargor i la ira gola cap a baix, m’agrades o no.

En vuit hores, els passadissos de l’escola s’estarien obrint de nou. Mentrestant, jo estava sol

amb la meva germana a l’hospital, esperant a que s’aixequés. Vaig mirar-la i la vaig abrigar.

No semblava que anés a obrir els ulls aviat... No tenia cap altre opció, havia d’afrontar les

hores més fosques de la nit.


O M B R E S E S G A R R I F O S E S

Travis

Vaig ser despertat per l’aguda veu de l’ infermera que estava demanant per els metges.

“Doctor, els seus embenatges s’han reobert! Les seves ferides estan sagnant molt!” Vaig

sentir aquestes paraules fortes i clares, fent-me obrir els ulls immediatament.

“És això un nou blau? Com ho ha—” Quan vaig escoltar la veu masculina del doctor, vaig

saltar del seient al ser sorprès per la cruent imatge davant meu. Una enorme quantitat

d’adrenalina bombejava per les meves venes, preparant-me per l’acció, però al veure el llit,

juro que el meu cor gairebé va parar de bategar, literalment.

Tota la superfície del llit estava coberta amb sang recent com si una galleda de pintura

s’hagués vessat per tot el lloc, però en comptes de olorar a un additiva olor de pintura,

desprenia aquella nauseabunda olor metàl·lica.

La bilis em va pujar per la gola, i el coratge que esclatava un minut abans instantàniament es

va reduir i va sortir del meu interior.

Era evident. No hi havia cap error. Sang recent— La sang de la Tiffany.


82

“Travis... que et vaig dir ahir anit?” el doctor em va mirar mentre l’altre personal empentava

el llit amb rodes cap a urgències. Mentre corria al costat d’ells, la sensació de déja vu es va

escampar per l’atmosfera.

“Però — Però, no es culpa meva” vaig intentar sonar innocent, però era clarament culpa

meva. “Estúpid que sóc! Uf!” Vaig cridar en el meu cap. Ara em penedia d’haver anat a

dormir.

Tota la meva cara semblava que s’havia quedat sense sang i pintada amb horror i culpa. Vaig

cloure el meu puny en frustració. Dos incidents en una nit? De veritat? La meva sort no podia

anar a pitjor, podia?

“Sí, ho és! Deuria d’estar avergonyit de vostè mateix!” em va sacsejar endavant i endarrere

violentament. Polsims de la seva saliva m’esquitxaven a la cara. El seu alè comparat a les

cebes estava elevat a la dècima potència. Realment podia veure ell núvol de mal alè sortint de

la seva boca — em va venir una esgarrifança! Els meus ulls es van moure i es van humitejar

mentre ell continuava renyant-me.

“Quina classe de germà es vostè?” una infermera em va empènyer, fent aterrar la meva

esquena a la paret. La seva cara era molt aterridora. Semblava que anava a apunyalar-me amb

la llarga xeringa que sostenia a la mà.

Agafant el meu braç, em va empènyer amb molta força. Però, per sorpresa, la finestra al final

del passadís es va obrir i vaig quedar atordit. Nombroses vegades vaig cridar ajuda, però

semblava que ningú volia escoltar les meves paraules.

“Nooo! No és la meva culpa! No és la meva culpa...!” Vaig cridar, agitant les mans com un

home boig. No hi havia ningú allà per salvar-me. Les llàgrimes es van originar en el meus ulls

mentre vaig creuar els dits. Per alguna raó, flotaven per sobre del meus ulls i desafiaven la

gravetat.

A continuació vaig sentir una olor de nèctar de carmesí acompanyat d’un olor familiar en el

aire. Vaig intentar girar el cos, però nomes va empitjorar la situació. No hi havia dubte sobre

això — m’havia trencat l’esquena.

Mentre esperava que la flama de la meva vida s’apagués, vaig mirar atentament a la lluna

brillant, l’únic testimoni d’aquest fatal incident. I va semblar que encomanava aquesta


83

brillantor al metge d’urgències i una mica a mi també . Desafortunadament el meu temps

s’estava acabant molt ràpid.

Mai hauria pensat que tot acabaria així…

Pum.

Vaig inspirar i expirar profundament amb molta dificultat “Només era un malson...” vaig

murmurar en veu baixa, encara amb incredulitat del que acabava de passar. Els fets

semblaven tant reals quan es projectaven a la meva ment però... Afortunadament, no vaig

tacar els meus pantalons. Desgraciadament, el dolor era autèntic; literalment vaig caure del

tamboret i vaig aterrar al terra de marbre. Ràpidament vaig mirar al meu voltant només per a

descobrir que estava fent un drama imaginari jo sol.

Cap doctor antihigiènic. Cap infermera horripilant. Res de sang al llit.

Vaig mirar al rellotge penjat a la paret. Només eren les dos i trenta set de la matinada.

Silenciosament, vaig marxar de l’habitació per agafar un got d’aigua per beure. No hi havia

necessitat de preocupar-se per deixar-la sola. “Serà un curt viatge fins el dispensador

d’aigua,” vaig assegurar-me a mi mateix. Tal i com va dir el doctor, estava just al costat de

l’habitació de la Tiffany.

Mentre vaig emplenar el got, un home ancià va venir també a per una mica d’aigua. A jutjar

per la seva roba, era un pacient d’aquest hospital. També portava unes sabatilles peludes roses

amb orelles de conill. Estava a punt de dir-li que li quedaven bé, però quan vaig veure les

cicatrius de la seva cara, vaig canviar d’opinió. Dimonis, no.

“Eh” l’home va cridar la meva atenció. Un somriure esgarrifós es va formar en la seva cara,

fent-me sentir incòmode, posant-me els pèls de punta.

“Si?” Vaig contestar tan educat com vaig poder. Les meves mans tremolaven i

involuntàriament van començar esclafar el got de cartró, fent que el contingut es vesses.

“Vols saber perquè l’hospital és el lloc més espantós al costat del cementiri?” va xiuxiuejar en

la meva orella.

“Oh..Perquè?” Vaig respondre, evitant el contacte visual amb ell.


84

“Per què els pacients morts romanen aquí. I de l’habitació que tu acabes de sortir? Algú va

morir-hi no fa gaire” M’hauria agradat no haver escoltat aquelles paraules. La pregunta era

suficientment esgarrifosa, i saber sobre la segona part va fer que se’m regirés estomac. Va ser

com si un asteroide colpegés el meu abdomen.

L’home va marxar i va riure per a si mateix, el seu riure amenaçant va enviar un calfred per

tot el meu cos. Llavors va desaparèixer en la foscor del passadís. Just quan estava a punt de

relaxar-me, vaig sentir com esbufegant la seva veu apareixia de nou. “És només una broma,

noi! Però qui sap... vigila amb els sorolls de cadenes penjant... Si els escoltes, significa que

l’esbudellador és a prop...”

El meu estomac probablement va girar 720º aquesta vegada. La sensació aquesta vegada?

Molt semblant als tirs d’una metralladora Gatling. Les seves paraules van enviar una

esgarrifança a la meva espina, i vaig dubtar de que desapareixes en cap moment.

“Només t’està espantant... No és veritat...” Vaig repetir-me a mi mateix mentre vaig caminar

cap al cubell d’escombraries i vaig llençar el got. No volent quedar-me més al dèbilment

il·luminat passadís, vaig arrossegar els meus peus de nou cap a l’habitació de la Tiffany.

Vaig seure en el tamboret del costat del llit. Encara està adormida. “Pot somiar en aquest

estat?” Vaig preguntar-me. Vaig sostenir la seva mà; i abans de que me n’adonés, la meva

ment es va allunyar i em vaig adormir.

Ffffffff......fffffff...

Un vent fort bufava a través de la pantalla de la finestra, i em va sacsejar despert. Vaig fregar-

me els ulls per treure’m la reuma i vaig mirar al rellotge. Per desgracia, només dos hores

havien passat “Maledicció...” vaig murmurar tan fluix com vaig poder. “Per què no puc

dormir una estona més?!”

Toc... toc... toc... toc... ...

D’acord, ara estic completament despert. D’una molesta branca colpejant la finestra a ombres

ballarines en el terra, no hi havia dubte que aquest ressonant soroll tenia alguna cosa a veure

amb fer-me estar morint de por. Gràcies a Déu que el soroll provenia de fora de l’habitació,

però de sobte, vaig sentir la necessitat d’anar al lavabo.


85

“Uix... de tots els moments possibles, perquè ara?” vaig mossegar-me el llavi, dubtant de

poder aguantar-me fins que el dematí esclatés. No tenia altre opció que afrontar les meves

pors i encarar qualsevol criatura que estes amagada a fora.

Primer, vaig encendre el llum de la tauleta. La llum nomes cobria una petita proporció de

l’habitació, però era suficient. Llavors em vaig apropar a la meva germana dormida i vaig

besar el seu front. “Tornaré. Quedat aquí i espera’m, d’acord?” vaig xiuxiuejar a la seva

orella. Pot escoltar-me?

Vaig reunir el poc coratge que em quedava i vaig procedir a obrir la porta. Vaig donar-li un

últim cop d’ull abans de fer-ho.

Nyigggggg……

Fantàstic, portes grinyolants. Allò era una de les coses que més odiava. Semblaven espatllar el

moment o donar-te pel sac cada vegada. Quan vaig tancar la porta, vaig mirar a banda i banda

del passadís. Tot tenia un matís verd pàl·lid, i com més al fons del passadís, més fosc era —

foscor devoradora.

“No és res... ha de ser el soroll produït per una cadira de rodes o així...” vaig tranquil·litzar-

me jo mateix. Bé, era una possibilitat, ja que aquest edifici majoritàriament allotjava

minusvàlids.

Uns metres lluny de l’habitació de la Tiff estava el dispensador d’aigua, reomplert de nou.

Més lluny estava el bany, i vaig em vaig dirigir cap a dins. Vaig jurar-me a mi mateix que

seria ràpid com una rata corrent de nou a la ratera.

En el moment d’arribar, em vaig trobar amb quelcom que olorava terriblement malament.

Nauseabund. Repugnant. Podrit. Paralitzant. Aquestes van ser unes quantes paraules per

descriure l’olor. Vaig entrar al urinari més proper i vaig fer el meu assumpte. Quan vaig

acabar, vaig escoltar a algú entrar al lloc. Ràpidament, em vaig ajocar i vaig fer una ullada,

però tot el que vaig poder van ser les sabates de l’home.

Carall... El que vaig veure van ser un parell de sabatilles roses peludes amb orelles de conill!

“No pot ser!” la meva consciencia no podia creure-ho tampoc. Quines eren les possibilitats de

trobar-se a aquell home horripilant una vegada més?!

“Puaahg! Puaahg!” va gemegar l’home, fent sorolls de vòmits.


86

“Ecsss!” Vaig notar els muscles de la meva cara engarrotar-se al olorar la familiar pudor

fètida. Merda... No ho puc suportar més... “Marxa, marxa, marxa!” Vaig cridar en la meva

ment mentre vaig pessigar-me el nas en desesperació, però l’aclaparadora pudor va penetrar el

meu nas amb facilitat.

“Molt millor després d’aquesta segona vegada!” l’home va riure per si mateix i va entrar a

l’urinari del costat que jo ocupava. La irritació i l’ansietat van captar fermament els meus

pensaments. Aquesta era la meva oportunitat de marxar d’aquest lloc sa i estalvi sense tenir

cap contacte amb aquest home. Només podia imaginar-lo de sobte estirant de la meva cama

quan menys ho esperés.

Poc a poc, vaig girar el pestell i vaig obrir la porta. La cortès actitud de tirar de la cadena va

travessar la meva ment. En aquest moment ja no tenia importància. Tenia que sortir d’allà.

Les cicatrius en la seva cara més aquells troços de vòmit van crear una imatge lletja — una

molt lletja imatge. En el moment de veure l’àrea de l’aixeta, vaig pensar que el meu cor

s’havia congelat.

Vòmit. Molts d’ells estaven repartits per la pica fins al terra. El rastre d’ell semblava

escampat a mà en el mirall, semblant maonesa.

Apropant-me a l’àrea va intensificar l’olor, fent que els meus ull s’humitegessin, però era

inevitable. Mentre vaig fer el meu camí cap a la porta (la porta cap a la llibertat), sensacions

de paranoia van arribar a la seva cúspide.

Vaig ser bufetejat... per quelcom dur... No puc recordar... No puc veure... El cap em donava

voltes... La vista borrosa... L’estomac més probable descompost per aquell moment... La

meva consciència, esvaint-se... Quelcom... moll, molt tou, i càlid...

Estrelles... i foscor...

Cling... ... cling... cling...

Capítol 3

U N M I N U T D E L L U M

Travis

“Ei, escolta noi...” Vaig escoltar a algú que em cridava.

http://www.diccionaris.cat/detalle.php?palabra=aclaparadorament.&dicc_79=on


87

“Hola?” una de familiar.

“Que m’escoltes...?” No semblo recordar de qui és.

“Desperta!” una veu femenina va esclatar en la meva ment mentre vaig sentir el meu cos ser

sacsejat endavant i endarrere.

Vaig obrir lentament els ulls. La meva memòria estava encara confusa dels fets d’ahir nit...

Què va passar? Perquè estava jo estirat en un sofà de la sala del personal? Els doctors i les

infermeres m’estaven mirant com si fos una espècie de zombi que s’havia aixecat de la seva

tomba. Per evitar estar més avergonyit, vaig posar-me en peu.

Algú va obrir les cortines de la finestra, fent que la llum càlida del sol entrava per la finestra,

fent-me tancar els ulls. La primera cosa que va aparèixer en la meva ment va ser la meva

germana. “On és la Tiffany? Com està? Esta bé? Està desperta ja? Sortirem d’aquí aviat?”

M’estava morint per fer nombroses preguntes, però per alguna raó, em vaig quedar en blanc.

“Finalment, estàs despert,” una doctora em va somriure. Va ser ella la que va intentar

despertar-me.

“A on- A on sóc?” Vaig preguntar, el meu mesurador d’ansietat començava a pujar de nou.

“No et preocupis, noi,” em va tranquil·litzar, donant-me copets a l’esquena. “Estàs al centre

mèdic Asclepia, edifici B.”

Edifici B? Llavors on és l’edifici A? Vaig córrer cap a la finestra per fer una ullada. Per

alguna raó, ja no estava en el altre gran edifici que aquell doctor boig m’havia assignat i

m’havia donat una nit infernal.

De cop i volta, vaig sentir un dolor sobtat impactar-me, deixant-me dèbil. La mateixa doctora

em va agafar abans de que m’esclafes al terra com si fos un pastís.

“Encara estàs ferit dels esdeveniments d’ahir nit,” em vam dir mentre m’ajudava a aixecar-me

correctament. “Sembla que la trompada contra la porta t’ha deixat K.O.” “Eh?” Vaig

contestar, completament fora de joc. Una trompada amb la porta? Què? La meva memòria

estava encara confusa. Llavors, per empitjorar-ho, el mateix doctor imbècil d’ahir va entrar a

l’habitació. Encara portava aquell somriure sarcàstic a la cara que et donava la temptació

d’arrancar-lo. Es va apropar a la doctora que estava al meu costat.


88

“He de dir-te, em.. Dra. Blaire” va dir-li en un to tremolós. “Només feia el meu treball.

Almenys digui’m abans de moure un pacient cap a un altre edifici!” “Si us plau Nolan,” la

Dra. Blaire va replicar-li amb els braços creuats. “Aquell edifici no és per a... per a aquesta

criatura.”

“No sóc una criatura...” Vaig intentar no interrompre però que em diguessin criatura o nen em

posava dels nervis. “Tinc 16 anys.”

El Dr. Nolan se’n va riure del meu comentari mesquí i va despentinar el meu cabell. Fantàstic,

ara sembla que veritablement m’acabi de despertar! Va preguntar per el meu nom, i li vaig

dir. Travis Oliver. Era tan difícil de recordar? Espera, li vaig dir el primer dia? Molt

oblidadís? No esperava això d’un doctor com ell...

“Així que, Travis!” va cridar, un somriure descarat plasmat en la cara. “La Dra. Blaire aquí

serà la nova doctora assignada al teu cas. Tens una sessió de teràpia a l’altre banda. Ens

veiem!” Em va dir adéu i va abandonar el lloc molt ràpid. Vaig sospirar alleuja’t. Al menys

tenia un millor doctor ara... creuem els dits. Però qui era aquest noi, en Preston? Desprès de

preguntar-li a la Dra. Blaire, vaig descobrir que l’home boig de l’altre edifici tenia aquest

nom. Si, d’acord, realment necessitava una sessió de teràpia. Déu meu, la seva cara encara

m’espantava. Com a mínim no el veuré en qualsevol moment aviat.

Sense res més a fer en la sala, em va guiar fora i em va acompanyar a algun lloc. “Com

t’anava dient,” va prendre la paraula, “hi va haver un informe ahir anit sobre un noi

desmaiant-se quan el conserge va obrir la porta del lavabo. Llavors—”

“Ara ho recordo!” Vaig cridar, sense voler interrompre la seva explicació. Ostres. Això

significa que en la cosa tova que vaig caure era... vòmit? La ràbia em va fer canviar la cara

mentre m’omplia de frustració. Per què no m’havia adonat abans?! Sense perdre un minut

més, vaig tocar-me els cabells i la meva esquena en busca de signes d’aquella fastigosa

massa. Quan vaig mirar a la meva camiseta, em vaig adonar de que ja no portava la mateixa

roba.

Cling……. cling……cling….

Un conserge va passar i ens va saludar. La Dra. Blaire va somriure i li va tornar el salut. No

obstant això, estava espantat desprès de saber que el soroll que vaig escoltar ahir era només el


89

carro que empentava l’home en els passadissos de l’hospital. Uix... quan l’ imaginació et juga

una mala passada...

La doctora va riure al veure la meva reacció. “No et preocupis! Et varem rentar i canviar de

roba. Només recull-la a la recepció quan estiguis llest per marxar.”

Que vergonyós... Setze anys i m’estaven banyant com a un nadó. El meu rostre va

envermellir, I vaig estar callat fins que vam arribar al nostre destí, l’habitació 233. Els mobles

i la decoració interior semblava més moderna que el de l’edifici A, i hi havia un lavabo

personal al racó de l’habitació. Hi havia quelcom en el ambient d’aquesta habitació que em

feia sentir com a casa.

El primer que vaig veure va ser la meva germana que estava asseguda en el llit, amb una

infermera donant-li l’esmorzar. Sorprenentment, era la mateixa infermera horripilant que

subjectava la xeringa en el meu somni d’ahir anit. Vaig intentar córrer cap a la Tiffany per

donar-li una abraçada, però un dolor sobtat em va colpejar de nou, obligant-me a reduir la

velocitat. La Dra. Blaire va ajudar-me fins que vam arribar el seu llit.

“Tiffany!” vaig cridar, i ella em va somriure subtilment mentre ens abraçàvem.

La infermera al costat d’ella li va oferir un altre cullerada de l’esmorzar, però per a la meva

sorpresa, la Tiffany va respondre toscament i va enviar la cullera a volar, “Allunyat de mi!”

Vaig sospirar amb frustració, la infermera va recuperar la cullera, va girar-se cap a la doctora i

va dir bruscament “Dr. Blaire, es nega a menjar! Ni una queixalada!” “Deixa-m’ho a mi,” va

respondre la doctora mentre li va treure el bol i la cullera.

Un gran somriure es va formar en la cara de l’ infermera al tenir permís per marxar. Va sortir

de l’habitació, alegre i despreocupada. Vaig sentir el mateix. No voldria una infermera com

ella per a nosaltres... No obstant això, no pensava que una infermera d’aquest tipus se’ns

assignaria, encara no em puc creure que el meu malson es fes realitat, encara que fos per una

persona.

“Com et dius?” La Dra. Blaire va preguntar-li educadament mentre rentava la cullera.

“No és assumpte teu,” va respondre Tiffany, creuant-se de braços.


90

“Oh... Però no t’agradaria que es dirigissin a tu correctament en lloc de ser anomenada

‘Senyoreta’ tota l’estona…?” es va asseure en el tamboret del seu costat i va posar la mà a

sobre de la mà de la Tiffany.

“Està be... és Tiffany,”la meva germana es va relaxar una mica, però va retirar la seva mà com

si estigués espantada dels gèrmens.

“Tiffany. No t’agrada que et diguin per el teu nom preciós?” la Dra. Blaire va somriure-li

efusivament, però la meva germana no li va tornar. No va respondre però simplement va

agafar la cullera i el bol que se li havia donat. Sembla sentir-se més confortable amb ella al

seu voltant.

“Menja’t l’esmorzar Tiffany,” vaig insistir-li, veient l’escalfor de la sopa evaporar-se. Va

assentir en resposta.

“Vols que te’l doni?” La Dra. Blaire va preguntar amablement. Aquesta era la primera vegada

que ens tractaven tan dolçament. Normalment els doctors o les infermeres simplement ens

deixarien sols, però la Dra. Blaire és molt diferent. Tenia aquesta aura digna de confiança al

seu voltant.

“No, ho puc fer jo sola,” va respondre la meva germana. Després, va donar glops a la sopa

com si no hagués menjat en dies. Va demanar per els segons, i va aconseguir el que volia.

Satisfent els seus desitjos. Quan va acabar, es va dirigir de nou a dormir.

Vaig somriure. Finalment, podia descansar tot i haver perdut un dia d’escola. L’examen de

ciències no m’havia de plantejar gaires problemes. Suposadament, l’havia de vigilar, però la

Dra. Blaire volia parlar amb mi fora de l’habitació.

Al costat del dispensador d’aigua, vam parlar tan fluix com vam poder. Li vaig dir tots els

nostres antecedents familiars i els esdeveniments abans de que ella comences els seus intents

de suïcidi.

Un parell de mesos abans, els nostres pares es van divorciar. Finalment, els nostre pare, va

decidir abandonar-nos als quatre per cercar els seus propis desitjos. Fa tres setmanes va ser la

graduació de la nostre germana gran Tina. Durant la cerimònia, quelcom va anar malament.

No sabia perquè, però de sobte va començar a estossegar sang quan estava recitant el seu

discurs de comiat. La vam portar ràpidament a l’hospital; però desafortunadament la mort va


91

ser més ràpida que nosaltres. La autòpsia va mostrar que havia estat enverinada per cristalls

de estricnina.

La setmana desprès d’això va ser quan el nostre germà gran Tybalt va desaparèixer sense dir

una paraula. Tampoc sabia les seves raons. Buscar-lo era més que impossible, ja que podia

estar a qualsevol lloc. Encara que m’ho hagués plantejat, el meu temps s’havia acabat abans

de que comences. El dia desprès de la seva desaparició, les noticies van emetre sobre un noi

de divuit anys estès al costat d’un contenidor, mort. No hi havia dubte sobre això – el cadàver

pertanyia al meu germà. Resquills de vidre trencats van ser trobats a prop. Li havien donat

cops de porra fins a morir. Diverses vegades al llarg d’aquesta setmana, la Tiffany havia

intentat suïcidar-se. Si no fos per els meus instints de germà corcorant-me per dins, seria

l’únic que romandria avui. Les morts dels meus dos germans van ser inesperades i massa

aviat. I ara, veient a un altre germana al límit entre la vida i la mort, m’està matant. Aquesta

vegada, és auto infligida. De cap manera anava a permetre morir un altre germà mentre jo el

vigilava.

La Dra. Blaire va escoltar atentament al llarg de tota la conversació, els seus ull fixats en mi.

Vaig sentir algunes llàgrimes formar-se al voltant dels meus ulls, i podia veure els seus

humitejar-se també. No la culpava, ja que una bona persona com ella mostraria empatia. Si

veus algú plorar, sents la necessitat de plorar amb ells també. Era alguna cosa així. Un nus es

va formar en la meva gola quan intentava aguantar-me les llàgrimes; però era insostenible i

van brotar involuntàriament.

“Està bé,” va tranquil·litzar-me donant copets i fregant la meva esquena dolçament.

“Deixa-ho anar tot. Et sentiràs millor.”

“Gràcies doctora...” vaig dir-li mentre vaig arribar a la caixa de mocadors al costar del

dispensador per eixugar les meves llàgrimes. Desprès d’una llarga conversació, ens vam

dirigir de nou a l’habitació de la Tiffany i ens vam trobar els problemes enperant-nos.

El llit estava buit.

Desconsolat – Capítol 4

L A L L U M D E L A L L I B E R T A T

Travis

http://www.diccionaris.cat/detalle.php?palabra=estricnina&dicc_74=on


92

“Tiffany!” Vaig cridar a tot pulmó mentre vaig córrer al seu llit i vaig treure els llençols

blancs. Completament buit. No hi era enlloc. La dextrosa unida suposadament al canell estès

al terra, els líquids vessant-se. Vaig mossegar-me el llavi en desesperació. On podia haver

anat?

“No ha pogut–!” La Dra. Blaire va xisclar, apuntant a la finestra oberta amb les cortines

arrencades.

Vaig seguir-la, i tots dos vam fer una ullada. No podia creure els que els meus ulls veien. Allà

era ella, en el sòlid terra. Els seus ull eren tancats. El seu cos no es movia. Vaig creuar els

meus dits, esperant que només estigués inconscient. Al mateix temps, volia cridar a tot pulmó.

En que estava pensant?! Havia saltat de una segona planta! I no m’atreviria a dir només una

segona planta, per què el impensat podria haver passat ja.

Com aquella famosa frase, la tragèdia apareix quan menys ho esperes. La Dra. Blaire va

agafar el telèfon de la paret i va trucar a recepció, “Emergència! Repeteixo, emergència!

Habitació 233 pacient ha saltat de l’edifici.” Va penjar el telèfon de nou i violentament em va

sacsejar, “ Queda’t aquí, d’acord? No et moguis!”

Va sortir de l’habitació a una velocitat vertiginosa, deixant-me sol. El sacseig em va deixar

dèbil, seguit per un altre atac de mal de cap. No entenia perquè m’havia ordenat que

m’assagues aquí i esperés, però vaig seguir les seves instruccions en comptes de prendre

represàlies. Des de la finestra, podia veure al personal carregant-la en un llitera, i portant-la a

algun lloc. La Dra. Blaire em va veure i va assentir.

Contar els minuts va ser l’única opció que tenia i això va ser el que vaig fer –vaig mirar a la

minutera mentre es movia lentament. Mentre esperava, esdeveniments del passat van

començar a tornar a mi; i les parets blanques de l’habitació eres com quadres blancs per pintar

aquests records...

Era un altre típica tarda de dissabte, i els tres de nosaltres vam anar al parc Evergreen i vam

jugar junts mentre Tybalt es va quedar a casa encarregant-se del pare. La major part del temps

aquell dia la vam passar a la zona de jocs, que era la part més nova del parc.

La Tiffany ens va demanar que la portéssim als gronxadors; i evidentment, vam acceptar. Qui

diria que no a la estimada germana petita? No hi havia millor sensació que ser empentat en el

aire com si estiguessis volant pel cel.


93

“Més! Més alt!” la Tiffany cridava amb entusiasme mentre empentava la seva esquena. Grans

somriures estaven dibuixat a les nostres cares mentre escoltàvem la nostra germana cridar

d’alegria.

“Travis, pots manejar dos a la vegada?” La Tina reia per sota el nas mentre s’asseia al

gronxador del costat de Tiffany. Vaig contestar amb un “si” confident, i no va ser molt més

tard fins que les dues estaven gaudint de la brisa. Mentrestant, estava en el terra empentant les

seves esquenes quan gotes de suor es van formar en el meu front. No m’importava gaire ja

que elles estaven gaudint. La seva alegria era la meva alegria. Era com si la nostres emocions

estiguessin sincronitzades la dels uns amb la dels altres.

“Travis! Tina! Mireu, estic volant!” Va exclamar la Tiffany mentre es va deixar anar de la

cadena i va alçar les mans en el aire.

“De ben segur!” La Tina reia mentre es gronxejava fins i tot més alt. La diversió omplia l’aire.

Això va ser el moment més feliç de la meva vida... O això pensava. Qui sabia que un moment

tan sublim seria possible de destrossar?

Brchack!

En el moment que vaig escoltar les cadenes trencar-se, els somriures en les nostres cares van

desaparèixer ràpidament mentre la miràvem volar del seu seient i aterrar en el sòlid terra.

Ràpidament, vam córrer cap a ella per comprovar el seu estat.

“Tiffany! Estàs bé?!” La Tina va xisclar, ajudant-la a aixecar-se. Quan la Tiffany ens va

ensenyar el seu genoll, vaig cridar d’horror, veient el porpra blavós matís del seu morat.

A causa de la seva ferida, la resta del nostre temps per jugar va haver de ser suspès. No era

capaç de caminar correctament, així que vaig tenir que portar-la a collibè. La Tina va donar

una mica de gelat de maduixa per ajudar-la a sentir-se millor, però la Tiffany no va somriure

durant la resta del dia. Mai oblidaré les paraules al arribar a casa.

“No vull anar al parc mai més.”

La paret va parar d’alguna manera de reproduir aquells record quan vaig escoltar una veu que

provenia de fora. Era la Dra. Blaire exclamant, “Ha patit lesions mínimes. Caure a les

escombraries abans de aterrar al terra la va salvar. Gràcies a Déu!” Això em va fer tornar en


94

sí. Que està passant? Vaig reposar la orella a la porta per escoltar en secret, però

inesperadament, la porta es va obrir de cop, esclafant-me contra la paret.

“Travis?!” Va xisclar la Dra. Blaire mentre em treia d’allà. “Et vaig dir que t’estiguessis

quiet!” Va ficar la mà dintre de la seva butxaca i em va donar una pastilla abans d’afegir,

“Aquí tens, pren això. És una aspirina –per el teu mal de cap. Si us plau… simplement seu i

descansa...”

Aquell cop va semblar com si perdés un cinc per cent de la meva memòria... Bé, alguna cosa

així. Naturalment, vaig acceptar la medicina, però la meva atenció estava centrada en la meva

germana que estava sent assistida al llit per la mateixa horripilant infermera. Van embolicar-li

diversos bandatges al voltant del seu cap. A jutjar per el drap ben embolicat al voltant de la

cama dreta,s’ ha hagut de fer un esquinç al menys. Gràcies a Déu, de veritat... Quasi pensava

que semblaria una mòmia quan tornés.

“Tiffany!” vaig cridar-la amb una veu severa. Després de cridar però moltes vegades, vaig

adonar-me que la meva veu començava a esdevenir ronca. Ella no va respondre, però els seus

ulls estaven oberts de bat a bat.

“Per què...? Per què vas saltar per la finestra?!” Vaig exigir-li respostes. Podia sentir una vena

bategant en el costat del meu cap mentre la ràbia es construïa.

“Jo... volia volar,” el seu discurs era indistint mentre continuava “...volar així puc trobar-me

amb la Tina i en Tybalt a dalt en el cel.” Les llàgrimes van començar a regalimar els seus ulls

marrons, però no es va molestar a eixugar-les. Volar? Aquesta era l’única raó per la qual va

saltar?! Va sentir que es mofaven de mi quan vaig escoltar la seva resposta.

La horripilant infermera va cridar a la seva resposta, cloent els punys amb força.

“Estàs delirant! Això... Això és impossible!” pel que semblava, estava a punt de clavar-li un

cop de puny; però com que estava tractant amb un pacient, òbviament no estava permès.

Encara que ho fes, la detindria.

La Dra. Blaire va intentar calmar-la, colpejant la seva esquena. “Resoldrem això d’alguna

manera, Agatha. Deixem-la... donem-li simplement el seu temps per descansar.”

L’Agatha va mirar malament a la Tiffany abans de sortir de l’habitació. Mentrestant, la Dra.

Blaire es va quedar amb nosaltres dos i va mirar a la Tiffany. No va passar molt de temps


95

abans de que la meva germana se n’adonés i s’enrabiés. “Que et passa doctora? T’importaria

preocupar-te dels teus assumptes?” No puc creure-ho... Les seves accions mostraven com si

s’hagués oblidat el que la doctora havia fet per ella durant l’esmorzar. La Tiffany després va

intentar aixecar-se per empènyer-la, però vaig contenir-la just a temps abans de que les seves

cames comencessin a fallar.

La Dra. Blaire no va contestar; però per la mirada dels seus ulls, podia dir que es volia quedar.

Evidentment... sabria molt greu ser rebutjat per el teu pacient!

Ella només intentava ajudar... Però no tenia altre opció, i estava obligada a marxar per tal de

prevenir cap altre agressió per part d’ella. Va tancar la porta en el més suau so que es pot, els

seus ulls mirant-nos d’amagat abans de que la porta fes clic.

“No tenies perquè fer això...” Vaig dir-li, el meu rostre capcot.

“Per que m’havies de salvar de nou?” Va respondre’m bruscament, els seus ulls encara inflats

i la seva cara tacada de llàgrimes. “Estava tan a prop... tan a prop! Si el contenidor hagués

estat buit, hauria aterrat plana tal i com havia previst!” “No vaig ser jo...” Vaig mossegar-me

la llengua en resposta. “ella va fer la trucada, però estava molt preocupat per tu, Tiffany!

Pensava que tu eres... tu eres...”

“Tu eres que?” va respondre ella despectivament, posant els seus ulls en blanc.

“És només una broma, noi! Però qui sap... vigila amb els sorolls de cadenes penjant... Si els

escoltes, significa que el segador és a prop...”

Les paraules de l’home boig es repetien en la meva ment. No ho puc suportar. Encara que no

creia en fets sobrenaturals, perquè vaig creure en això com a una possible raó del perquè ella

havia desaparegut aquest dematí? Puc escoltar a la Tiffany repetir-se, però la meva ment era

en algun altre lloc.

“Patètic,” em va empènyer, la seva cara sense emoció. El impacte va fer que caigués al terra.

Va ignorar la meva ganyota i va estirar el llençol, preparant-se per dormir de nou. “Deixa’m

en pau,” va demanar severament, encarant-se a mi.

No vaig respondre. Originalment, tenia planificat preguntar-li per què havia intentat suïcidar-

se, però les probabilitats d’aconseguir una resposta semblaven poc probables després

d’escoltar les seves paraules.


96

“No et preocupis,” va murmurar sarcàsticament, estirant-se de panxa enlaire, “No es que

estigui planejant suïcidar-me de nou... per ara.”


SOTA LA FULLA

Tiffany

Un parell de dies van passar, i tristament, els meus bandatges van ser trets. La roba blanca era

un accessori molt fi. De fet, no tenien perquè treure-me’l. Aquell moment quan estaven treien

lentament aquelles tires... Encara puc recordar-ho vívidament. Semblava com si arranquessin

una part de mi. Van restablir la meva habilitat per caminar per aquí de nou, però em van dir

que tingués cura i van enumerar totes aquelles merdoses normes de seguretat. Ara, estic

mirant un estúpid xou a la televisió. Prèviament, van intentar donar-me joguines barates per a

proporcionar-me una mica d’entreteniment. Que ximples... Si volien fer-me feliç, m’haurien

de deixar moure per aquí a lliure albir.

Al sentir el pom de la porta girar-se, vaig apagar la televisió i vaig veure en Travis ajudar a la

doctora portar safates de menjar. “No em diguis que ella menjarà amb nosaltres...” Vaig

mossegar-me el llavi, estremint-me a la possibilitat.

Em va entregar una safata que contenia el meu menjar preferit, pasta al pesto. Apa... estava

somiant? Però la meva indignació cap a ella encara cremava com un centenar de sols, i no em

detenia de dir-li, “Què vols?”

El silenci va ser la seva resposta. En comptes d’això, va rentar i donar-me una forquilla i un

ganivet. Just quan els meus ulls estaven a punt de brillar a la vista d’això, en Travis va

arruïnar el moment donant me un cop de colze, recordant-me que mostres una mica més de

respecte. “Bé, sempre que no sigui aquella infermera malhumorada. No la puc suportar.” Vaig


97

comentar, mirant fixament a les costelles de xai d’en Travis i l’amanida de patata de la

doctora.

Els tres vam començar a menjar. Em vaig concentrar en el meu menjar i el vaig assaborir,

com si no hagués menjat en dies. De fet, deixa’m reformular això. No havia menjar un menjar

tan suculent fins ara! En general, em menjo els plats que em dona la infermera malhumorada

la qual, per alguna raó, no tenen ni gust a menjar.

De debò. Com podria algú ser tan dolent cuinant? Bé, no em preocupa en aquest moment. A

qui li importa si aquest àpat que ha passat tant de tant en tant és una escapatòria al meu

desordre alimentari. Al menys és alguna cosa diferent comparat amb les patates fregides que

em vaig menjar abans de venir aquí. No vaig oblidar la dolça sensació que em va produir

empassar-me gairebé un pot de patilles somníferes. Per què, oh per què el meu germà va

haver d’aturar-me quan les portes cap a la llibertat estaven apunt d’obrir-se?

Quan quedava poc al plat, la doctora li va demanar que emplenes de nou els nostres gots

d’aigua. Valia la pena treure-li una foto a l’expressió de la cara del meu germà i incinerar-la.

Pensava que estaria sana i estalvia amb la doctora vigilant-me. Bé doncs, tindré que

demostrar-li que estava equivocat...

Tot i així... perquè no em deixaria sortir d’aquí? L’odiava... Odiava a l’infermera... i per sobre

de tot, menyspreava aquesta doctora de davant meu que no parava de tractar-me tan

educadament. Ecus! La seva dolçor m’estava matant!

“Tiffany...” va xiuxiuejar la doctora, però vaig fer veure que no l’havia escoltat i simplement

vaig gaudir del meu menjar. “Deixem estar ja!” Vaig grunyir en el fons de la meva ment. Vaig

dirigir la meva mirada per tot arreu fins que vaig aturar-me en quelcom amb el qual era

familiar. Sense mencionar que era el meu objecte preferit.

Afortunada! En Travis havia descuidat el seu ganivet en el plat abans de marxar de

l’habitació. Vaig mirar-me’l abans de que la doctora em cridés l’atenció de nou. Finalment, li

vaig donar una resposta, “Què?”

“Per què vols matar-te a tu mateixa tan desesperadament?” Va preguntar-me. Per la seva

mirada, no desitjava irritar-me. Tristament, del que ella no s’adonava era que ja estava


98

emprenyada des del principi quan va cridar pel meu nom. Apartant de la meva vista el

ganivet. “ He de donar-te el menjar amb la cullera?” vaig carrisquejar les dents.

“T’ho preguntaré doncs,” vaig intentar desafiar-la. “Per què hi ha gent que vol acabar amb la

seva vida?”

Semblava sobresaltada per la meva “resposta” i va dubtar abans de respondre, “Perquè... bé,

hi ha diverses respostes...” Em vaig adonar que es sentia incòmode, veient com

involuntàriament feia puré les patates i punxant l’enciam. Si es trobava incòmode amb aquest

assumpte, perquè es va molestar en treure el tema en primer lloc?

“Però quin és el quid de la qüestió?” Vaig preguntar, per a que respongués la seva pròpia

pregunta. Volia escoltar el que havia de respondre i que li donés alguna volta al cervell.

“Ells...” va empassar, no volent anar més lluny. “Senten que no tenen un propòsit en la vida –

com si es trobessin es un carreró sense sortida.”

Ja està. És millor si un mateix es contesta la seva pròpia pregunta a que te la fagin acceptar.

Vaig començar a menjar de nou i vaig dir fredament, “Exacte. Ara ja ho saps.” Però la meva

atenció estava centrada en el ganivet no molt lluny de mi. Uns metres més enllà hi havia el

lavabo personal. “Perfecte. Simplement perfecte.” La meva consciència va riure. També ho

vaig fer jo.

“Però que et va fer pensar que havies arribat a un carreró sense sortida?” Va insistir-hi encara

més la Dr. Blaire, fent-me emprenyar indefinidament. Què persistent!

“Si us plau,” Vaig respondre finalment en un to sarcàstic. “Quin sentit té doctora? No

tornaran. Em van deixar. Tots ells. Sense dir adéu. Les cicatrius del meu cor no estimat i la

meva ànima trista són molt profundes per tu com per obrir-les amb el bisturí i treure-les com

si fos un tumor. No funciona d’aquesta manera. No pots resoldre les coses tan fàcilment com

és suturar.”

“Si marxo, després com a doctora teva que sóc, hauré fracassat. Abandonar-te? Això és

irracional.” Va insistir, agafant la seva forquilla i contemplant el seu plat. Va ser quan a

propòsit vaig llençar la meva forquilla. Afortunadament, va rebotar contra la tauleta de nit i va

aterrar sota el llit. Tiffany, ets un geni!


99

“Deixa’m agafar-ho per tu,” Es va oferir amb un somriure. Vaig somriure per a mi mateixa i

vaig prendre el ganivet d’en Travis abans de que s’aixequés. Ràpidament, vaig amagar el

ganivet a la butxaca de la camisa de dormir, però no hi cabia tot! El mànec era evident, i quan

vaig veure que la Dr. Blaire em mirava, vaig col·locar la meva mà per sobre la panxa, cobrint

la meva butxaca a la vegada. “Hi puc anar?” vaig apuntar al bany de la cantonada de

l’habitació.

“No hi veig perquè no.” Va contestar amb un altre dels seus somriures molestos. Mentre ella

va anar cap a l’altre costat de l’habitació a rentar la meva forquilla bruta, vaig intentar

moure’m el més ràpid possible. Estúpida cama... L’esquinç em feia anar més a poc a poc de la

meva velocitat normal. Una vegada vaig tancar la porta, vaig escoltar en Travis tornar.

“P-perdona per trigar tant,” vaig escoltar-lo disculpar-se profundament, encara intentant

recuperar la respiració. Després de les seves paraules el van seguir un seguit de petjades i

sorolls. Vaig escoltar un “ahh” d’ell, potser un sospir després d’haver begut una mica d’aigua

fresca. Llavors es va escoltar de nou la seva veu, “Digues, on és la Tiff”

Un curt silenci va prosseguir, i després, va parlar de nou, “Ei, on és el meu ganivet?”

Immediatament, vaig tancar amb cadenat – just a temps abans de que el meu germà comences

a colpejar i girar el pany frenèticament. Bastant observador per la seva part per haver-se

adonat, encara que uns segons tard. “Tiffany!” va cridar. No vaig respondre. “Catxis es...” va

interrompre’s.

Oh, pobre germà meu... No ho va veure venir. Aparentment, la doctora tampoc ho esperava.

Mai ho va fer. Que ximple...

“Queda’t aquí, confia en mi,” vaig escoltar una veu severa. Gràcies a Déu, va marxar ella,

marcat per el soroll de una porta al tencar-se. Aquest era el moment per a executar la segona

part del meu pla. Si tot anava bé aquesta vegada, seria lliure. Només havia d’assegurar-me de

que Travis no s’interposava en el meu camí de nou.

Vaig dirigir el ganivet cap a la llum, i va brillar, mostrant la seva fulla força bé. Amb cura,

vaig passar tall de plata per la meva pell suposadament impecable a través de la meva carn

d’aquí cap allà per a provar. Volia veure la qualitat d’aquesta fulla, i tal i com esperava, va

dibuixar una línia en el braç esquerre. La sang lentament va regalimar com gerds florint, i

vaig somriure amb sorpresa i orgull.


100

“Aquella lamentable doctora no se’n va ni adonar quan el vaig agafar.” Vaig riure en el meu

petit món i vaig alçar el ganivet una vegada més, mirant el meu propi reflex.

“Sé que estàs aquí dins, respon-me!” va suplicar el meu germà, però vaig fer veure que no les

escoltava.

El ganivet d’en Travis però no estava gaire net, amb trossets de costelles de xai per aquí i per

allà. Vaig rentar-lo amb aigua calenta i vaig procedir a arrossegar-lo per les rajoles per

comprovar que estigues ben esmolat. Va produir un soroll estrident, similar al de una ungla

esgarrinxar una pissarra.

“És perfecte,” Vaig murmurar per a mi mateixa. Estava preparada, i també ho estava el

ganivet; però el moment va ser una vegada més interromput per els crits de preocupació del

meu germà. “Tiffany! Ei!” va colpejar la porta una vegada més. “Què estàs planejant?!”

“Oh Travis...” vaig remugar per a mi mateixa mentre cuidadosament vaig baixa la tapa del

lavabo i vaig seure en ella mentre mirava fixament al mirall de davant meu. “És inútil per la

teva part,” vair murmurar amb un riure de satisfacció, preparant-me. “Germà, si sabessis el

que vull... No em salvis aquesta vegada. Només t’arrastrarà al amarg abisme de la depressió,

un lloc en que he romàs durant molt de temps.”

Si el déu de la mort estigués aquí, el rebria amb els braços ben oberts. Potser em deixarà la

seva dalla, I per fi la mort es durà a terme en només un simple moviment . Sang vaporitzada

seria la ultima cosa que veuria abans de que la completa foscor abastés la meva vista. La idea

era meravellosa, però impossible que passés. Després de tot, era només una imaginació.

Sense dubtar-ho més, vaig arrastrar el ganivet per el meu braç dret, creant un gran tall que

ràpidament es va convertir en una ferida. El dolor no em detenia. De fet, després de fer-ho

diverses vegades ja, m’havia acostumat juntament amb l’olor metàl·lica de la sang. En altres

paraules, m’havia entrenat a mi mateixa a ser insensible i indiferent. En segons, el terra que

abans era un blanc brillant estava tenyit amb taques de sang – la meva sang.

Després, vaig fer un tall corb en la cama esquerra, ja que la dreta encara estava esquinçada. La

fulla va començar a degotar molta sang, així que també vaig decidir pintar el mirall amb un

matís de vermell. Després, dos talls més en el meu canell dret.

Crec que aquesta vegada havia anat massa lluny, veient la quantitat de sang que estava

vessant. Però quan es tractava d’això, no hi havia límit. Quant més, moltes més possibilitats


101

de marxar d’aquest món. Però la meva ment no estava d’acord amb mi, i vaig arrufar les

celles quan vaig adornar-me que la meva vista es tornava borrosa. Abans de que pogués fer-ne

cap altre més, la meva consciència va començar a esvair-se. Vaig reunir tota la força que em

quedava per mirar al mirall una vegada més.

Però la visió del que estava reflectint em va paralitzar.

Vaig veure... Vaig veure la meva pròpia cara de horror una vegada més. Es presentava en dos

costats: una amb una nena ingènua, i l’altre un home boig. Quin dels dos era més jo? Per què

m’estava mirant amb aquells ulls verds que semblaven perduts en les ones de la vida? Les

ulleres al voltant dels seus ulls s’anaven tornant més negres per segons, i les seves pigues em

perseguien. El seu cabell color caramel estava tot despentinat! No hi quedava res de

aparença! El seu arrufament de celles semblava el del dolent de una pel·lícula, i la seva

camisa d’anar a dormir tacada la feia semblar una criminal en sèrie. Vaig tocar el vidre fred; i

ella va fer el mateix, donant-me la sensació de que em volia atrapar. Per què, oh per què

m’estava tractant així? “M’espanta! M’espanta!” vaig xisclar, deixant caure el ganivet

espantada.

“Per allà!” Vaig escoltar la veu de la doctora, sorprenent-me. El pom de la porta es sacsejava

violentament, mostrant senyals de que algú estava intentant obrir-la. Immediatament, vaig

recolzar-me en la paret i vaig descansar la cama esquerra en la porta d’una manera

perpendicular. Al moment de fer-ho, vaig sentir un dolor agut a l’altre cama. “El ganivet!”

vaig carrisquejar quan vaig apartar la cama del terra i vaig veure que me l’havia ferit

involuntàriament.

I això va ser tot. La pèrdua de sang ja m’estava aclaparant; amb prou feines podia distingir

l’escena al meu voltant. Tot es mostrava en un blanc, vermell i gris desenfocat. I ara cap a on

va el meu cap? Cap al terra –fins el fons. En el moment que vaig xocar contra el terra, les

portes es van obrir, i vaig escoltar un soroll similar provinent de fora.

“Sóc un monstre...” vaig murmura abans de cloure els ulls, allunyant-me de la realitat.

Desconsolat – Capítol 6

E N T R E C R E U A T S

Travis


102

Vaig despertar-me sota una llum brillant i tot borrós. La meva ment encara estava confusa, i

podia sentir com el meu mal de cap tornava... Quan el meu cos es va ajustar, el ulls em

mostraven que estava en una habitació diferent. Ja no estava a l’habitació de la Tiffany, però

reconeixia el meu entorn i vaig identificar exactament la meva ubicació bastant ràpid – el saló

del personal. Havia d’admetre, aquest mes havia sigut un maleït passeig en una muntanya

russa cap al mon dels mal somnis, i ahir va ser un altre escena terrible. Mai abans havia vista

tanta sang, i recordar-ho em feia encongir-me.

“Per fi, estàs despert! Gairebé arribo a pensar que has mort dormint!” El Dr.Nolan va ser el

primer en saludar-me, per desgràcia. Quina meravellosa manera de començar el dia, veritat?

En resposta, li vaig donar l’esquena. Per descomptat, va donar-se compte i va sospirar.

“Encara m’odies, oi? Bé, la Dr. Blaire està en una reunió ara, i m’ha demanat que et porti amb

la Tiffany.” Això havia sigut el màxim que li havia escoltat dir, en un to seriós en comptes del

sarcàstic.

Després vaig donar-me compte.

“Què?” Vaig aixecar-me immediatament, el meu rostre esdevenint vermell i el meu cor

bategant ràpid. “L’has deixat sola?” vaig cloure el meu puny fort en frustració. Si no fos

perquè ell és un doctor o algú “important” aquí, el meu puny hauria esta en la seva galta ja!

“Noi, relaxa’t...” va alçar les mans amb espant en la seva cara, però el to de la seva veu

demostrava el contrari. “Té una nova habitació amb tots els objectes punxeguts i decoracions

eliminades. Dimonis, han tret fins i tot les cortines! L’Agatha l’ha emmanillat, així que de cap

manera tornarà a fer-ho!” vaig mirar-lo feroçment, i els músculs de la seva cara es van tensar,

“Està bé noi, et portaré a la seva habitació per mostrar-te el que vull dir!”

“Està bé...” vaig murmurat sota els llavis, acceptant. Vaig arrastrar les cames tota l’estona. Si

no fos per la Tiffany, no estaria fent això. Vam travessar per l’interminable passadís sense

parlar l’un amb l’altre, just com volia. Quan vam passar per l’habitació 233, vaig veure un

cartell que deia “Indisponible” imprès en ell. Suposo que a l’havien mogut d’habitació... Tan

aviat com vam arribar a la porta de l’habitació 259, va marxar i es va acomiadar amb la seva

veu arrogant habitual.

“Parla’m… Parla’m… Parla’m…”


103

Vaig escoltar una veu que provenia de l’interior, seguida per un calfred recorre tot el meu cos.

Immediatament, vaig obrir la porta i vaig entrar, per a ser descobert per la meva germana

mirant fixament al aire parlant amb ella mateixa. Estava contínuament balancejant-se

endavant i endarrere en el llit. El seu cos estava arronsat amb una de les seves mans

embolicant les seves cames. En comptes de la fantasmal camisa d’anar a dormir blanca,

portava una de sedosa blava. La seva cara no mostrava emoció, i les seves ulleres fosques eres

obvies. No va dormir ahir anit? El següent del que vaig adonar-me’n va ser la gran quantitat

de cinta groga que deia “NO ENTREU” escampat per tot el voltant del lavabo al racó de

l’habitació. A part d’això, diversos mobles no hi eren.

“Parla’m… Parla’m… Parla’m…”

“Tiffany...?” Vaig cridar-la dubtant. S’ha tornat boja? Tenia bandatges tot al voltant de les

seves ferides, i el seu canell esquerre era reprimit per unes manilles lligades en el fons del llit.

No va ser un minut o dos després fins que finalment es va adonar i em va mirar.

“Travis...” va murmurar espantada, mirant-me d’una forma que va travessar la meva ànima.

“Estàs aquí per fi... Ara escolta...”

Vaig romandre en silenci, i vaig escoltar, tal i com va demanar; però que havia d’escoltar? No

hi havia ningú més en l’habitació excepte nosaltres dos. Quin altre soroll escolto? Res més

que les molles del llit responent al seu balanceig.

“Els escoltes?” va preguntar, apuntant-me. “Vaig veure les teves dificultats... escoltar els teus

crits... els teus ulls vermells...” va murmurar. No vaig entendre res. Que estava passant per la

seva ment? Totes aquelles tonteries m’estaven fent al·lucinar.

“La mort... és... és la meva millor amiga...” Al escoltar les seves paraules, vaig córrer cap a

ella immediatament i vaig donar-li una bufetada. Estava tant enfadat que no vaig poder fer

altre cosa. No obstant això, no va semblar que li fes mal en absolut, veient que no va

reaccionar. Potser vaig exercir molt poca força, o ella era completament insensible al dolor

després d’aquets intents.

“Que estàs dient?!” Vaig cridar-li, les meves llàgrimes recorrent les meves galtes de la

frustració que sentia. “Què està passant amb tu? Aclara’t??! No ente —“

“Shhhhhh... calla...” va silenciar-me premen es seus dits als meus llavis. Va apuntar cap al

sostre, i vaig mirar. Res. No hi havia absolutament res a part de la pintura color crema i les


104

llums. Tenia un amic imaginari que no podia veure? O potser ella tenia l’ull? La meva ment

era un remolí d’especulacions i pensament esgarrifosos que no volien anar més lluny. Si la

meva idea estúpida era veritat, estic acabat, però a hores d’ara, les meves cames eren com la

gelatina.

“La Tina i en Tybals em van dir...” va xiuxejar-me a la orella, “que ens han trobat molt a

faltar... especialment a tu.” Després es va retirar de sobre meu, i va posar les mans sobre les

meves, i va somriure sinistrament. “anem a trobar-los” Al escoltar això, vaig cridar i fer-me

enrere fins que la meva esquena va topar amb la paret sòlida, les mans esteses sobre ella. “Et

– et van dir això?!” Vaig preguntar, espantat.

“De que estàs tan espantat?” va preguntar, alçant la cella. Després va estendre la seva mà cap

a mi i va somriure’m incòmodament, tant que va provocar-me papallones al estomac.

M’estava convidant a que acabéssim amb la vida dels dos? Només pensar-hi va fer que els

meus ulls secretessin més llàgrimes. En el fons, em sentia culpable i avergonyit – avergonyit

de la classe de “germà” que estava sent ara mateix. Les seves paraules em van ofuscar, i

mentre els minuts passaven, la seva bogeria s’intensificava.

“No...” Vaig respondre en una veu casi inaudible per a mi mateix. Hi havia alguna cosa al

meu fons que em deia que digués alguna cosa més, però ho vaig silenciar, sabent que sóc

incapaç de penetrar el seus pensaments i perspectives. Era pràcticament més que impossible.

“Què passa Travis...?” va intentar mentre caminava cap a mi, però la manilla de la seva mà

esquerra va prohibir-li anar més enllà d’un pas del seu llit. Vaig veure-la intentar estirar més

fort, però estava subjectada molt fort. Intel·ligent per part de l’Agatha, però una mica sàdic.

Des de lluny, podia veure formar-se una marca en el seu canell de la força que s’estava

exercint.

“Per què estàs aquí parat?” va mirar-me. “Ets el meu germà, oi? Es suposa que m’hauries

d’ajudar! Ajuda’m. Allibera’m, ara!” Els ulls es movien nerviosament de la frustració i de

l’ira. Va donar una puntada de peu al llit, i va colpejar el matalàs, però no va donar cap

resultat en absolut. De manera impacient, va arrossegar les ungles per la paret i va començar a

esgarrapar-la, estripant una petita part del paper de paret. Llavors es va arrossegar de nou cap

al llit i va atènyer al telèfon. “Llavors, m’ajudaré a mi mateixa!” va murmurar, agafant

fortament el cable telefònic.


105

L’adrenalina corria per les meves venes quan vaig adonar-me’n del que tractava de fer. Les

papallones en el meu estomac van explotar com si l’àcid les mates. Sense dubtar-ho, vaig

saltar sobre d’ella. Va veure’m les intencions i em va llençar un bol de sopa amb esperances

de que em detingués. Abans de que m’anés a parar a la cara, vaig tancar els ulls just a temps

quan la calor es va apoderar de mi.

“Uaah!” Vaig cridar, els meus moviments confusos. El vapor i l’escalfor eren per

tota la meva cara, i coïen els meus ulls, costant-me uns segons. Vaig intentar treure-m’ho de

la cara, però vaig acabar cremant-me mà. No importava. Vaig ignorar el dolor tan be com vaig

poder. La meva visió finalment es va aclarir, la Tiffany estava mig somrient, la seva cara

començant a tornar-se d’un color blau-lilós.

“Atura’t!” Vaig suplicar, afanyant-me de nou cap a ella. Un coixí va impactar contra la meva

cara, i del cop em va fer ensopegar. Al aixecar-me, vaig relliscar per culpa de la sopa i vaig

caure al terra una vegada més. La meva cara estava plena de llàgrimes. Vaig sentir com si el

meu cor bategara lentament, com si renuncies a mi. La pena cobria la meva cara. Per què

denegava l’ajuda? Per què volia això tant si com no? tots aquests problemes només per veure

als nostres germans — els nostres germans morts? Per què no se n’adonava de les

conseqüències dels seus actes?! A causa de la falta de son dels últims dies, els meu cos

mostrava un estrés evident.

Una mica més d’això i cediré. Potser verdaderament “moriré dormint” cosa del que aquell

idiota bromejava abans.

Amb la petita mica que em quedava de forces, vaig arrencar contra la meva germana, fent cas

omís del resultant. Vaig escoltar com alguna cosa feia clic fins que vaig sentir el nostre

impacte dur al caure. Al meu costat estava la Tiffany. Tots dos érem estesos al terra al altre

costat de l’habitació. Sentia un dolor intens al cap, però me les vaig arreglar per mirar-la

abans de que la foscor m’aclapares.

“Entén...” Vaig llegir els llavis i la seva cara. Els seus ulls es van tancar lentament, i el meu

mal de cap es va intensificar, dient-me que no girés el meu cap cap a l’altre costat.

Vaig mirar cap al sostre. Tot era borrós, i veia el meu voltant duplicat. Dues Tiffany. Dos llits.

Dos tauletes de nit. Dues lamparetes. Vaig sospirar amb preocupació, desconeixedor del que

va passar després. Tot el que sé és que vaig escoltar una paraula més abans de que la

consciencia desapareixes del meu cos de nou.


106

“...jo”

Desconsolat – Capítol 7 (Primera part)

B A T A L L A D E S E S P E R A N T

Dr. Blaire

“És com un gra en el cul! No puc creure que tinguis la paciència suficient per vigilar-la!”

“Calla. Tenir cura d’ella és la nostra obligació. No pots dir això!”

“Però… però… és inútil!”

“Deixa de rondinar! Si tant l’odies, potser hauries de marxar.”

“Deixa-la morir, tal i com vol. Silencia-la, i haurem acabat amb el seu cas. Problema resolt!”

“No, no ho faré. Mai.”

“Uix! Ets patètica –aferrant-te a coses que no arriben a res més que a carrerons sense

sortida...”

“Tu ets l’apropiat per parlar... és la gent com tu que porta la misèria al món.”

“Seré sincer amb tu, com a amic. No pots treballar vint-i-quatre hores seguides. Vull dir, de

veritat que ho faries – només per aquest marrec?”

“Diga’m com tu vulguis, amic, però no canviaré de parer.”

“Molt bé! Com tu vulguis; però quan arribi el moment, no em supliquis per a ajuda!”

“Faré tot el que estigui en les meves mans... com a doctora i –”

La nostra conversació es va aturar quan vaig veure en Travis despertar i aixecar-se del sofà.

Cada cop que el veig allà, el meu rostre empal·lideix de la preocupació. Actualment, el meu

progrés amb la Tiffany havia sigut moribund. Per part del noi, afortunadament encara tenia

força per despertar-se, fent que la meva tristesa s’esvaís; però cada com que es desmaia, es

pren més temps recobrar el seu estat de consciència. No trigarà gaire a emmalaltir a causa del

estrés. La idea em molestava, fent que em preocupés.


107

Després d’un moments, l’Agatha em va cridar, desviant la meva atenció de nou cap a la nostra

conversació. “Ei,” va dir bruscament, creuant-se de braços amb una cara agre, “aquest noi

també està a la llista de pacients pesats. Es que no hi ha un lloc millor on dormir per a aquest

noi després d’estabornir-se que al menjador? La seva presencia aquí fa que sembli com si un

cadàver hagués sigut deixat aquí per ser descompost en aquesta habitació. I els seus esforços–

”

Vaig situar els meus dits sobre els seus llavis, fent que callés. Per sort, ho va fer, però en el

fons, podia dir que encara seguia queixant-se. “Agatha ets una infermera absolutament

intolerant... crec que està bastant clar que la teva edat esta fent disminuir la teva paciència.”

Oh, com desitjaria dir-li aquestes paraules...

“Blair tenim un altre reunió d’aquí aviat,” Va dir-me en Nolan quan va entrar a l’habitació.

Quan va entrar entre en Travis i ell es va produir un lleuger contacte visual, va riure

lleugerament “Un altre cop t’has desmaiat, noi? Sembles fer-ho cada cop millor.” Vaig mirar-

lo per la seva patètica excusa anomenada broma, i va semblar que entenia el missatge i es va

disculpar, “Està bé, està bé, perdona, Blaire. És el teu pacient després de tot. Jaja! Ho has

entès? És ell qui et fa pacient! Jaja!”

En resposta, vaig sospirar i vaig donar uns copets al rellotge, “Les teves paraules no tenen ni

sentit. Has acabat de malgastar temps?” Finalment es va rendir i va deixar estar el noi. Abans

de que marxéssim de l’habitació junts, vaig donar algunes instruccions a l’Agatha, “Queda’t

aquí durant una estona més. Recorda donar-li només coberts de plàstic, i si us plau, si tant

l’odies, al menys dóna-li una mica d’aigua de tant en tant. No la podem tenir deshidratada.”

Com sempre, va respondre assentint amb el cap subtilment i un gran sospir.

Abans de tancar la porta del menjador, vaig mirar una ultima vegada al noi que estava

conversant amb l’Agatha. No em deuria preocupar tant com a doctora, però considerant que el

meu pacient és un nen (un suïcida en aquest cas), tot es presentava en una perspectiva

diferent. Un núvol de preocupació es passejava per sobre la meva ment mentre caminava per

el passadís. No sempre puc dir de segur que aconseguiré salvar-los a temps sigui quan sigui

que el problema sorgeix. Les vegades anteriors va ser pels pèls, i pot ser que la sort no

estigués de la meva part si ho tornava a fer...

“Si us plau... no deixis que els problemes recaiguin en ells...” vaig resar silenciosament quan

vaig girar el pom i vaig entrar a la sala de reunions.


108

Tiffany

Una llum brillant travessant la finestra oberta i sense cortines em va despertar

inesperadament, fent que m’adones que en l’habitació en la que em trobava estava

completament deserta excepte del llit en el que estava estirada. La tauleta de nit havia

desaparegut juntament amb la llum. No hi havia telèfon tampoc, deixant un punt fosc a la

paret a més de quatre forats que eren els punts on els cargols estaven clavats. Si en Travis em

visitava, hauria de asseure’s al terra. Divertidíssim! La idea em va sumir en un atac de riure.

“Senyoreta Agatha, com està la Tiffany?”

Parlant del diable...

Els dos van entrar a l’habitació, i similar a la meva reacció de més aviat, en Travis estava

sorprès al mirar al voltant de l’habitació i, va arrufar les celles quan se’n va adonar de que no

hi havia cadires. L’Agatha, per l’altre costat, no va mostrar cap reacció. Aquesta distribució

havia de ser un dels seus actes. La manilla d’ahir va demostrar ser molt dèbil, i fàcil de trencar

després de que en Travis m’ataqués. Avui, però, en tenia dos. Una en la meva mà dreta i un

altre en la meva cama esquerre. Una combinació estranya, havia de dir-ho.

“Aquí tens! Agafa-ho!” va grunyir-me, mentre col·locava una safata que contenia un bol de

farinetes a la meva falda d’una manera precipitada. Aquesta porqueria un altre cop?

Honestament, que no pot cuinar millor aquesta infermera? Una mica de sal i pebre no hi

farien cap mal en aquest plat. Haver de menjar quelcom que té gust a aigua cada dia és una

merda. Però comportant-me com la nena maca que sóc, vaig començar a menjar-me l’indigest

plat.

“Que puc beure alguna cosa?” Vaig preguntar educadament mentre menjava. Després, vaig

somriure, fent que en Travis i la infermera s’encongissin. Aquesta era la primera vegada que

havia dit alguna cosa d’una manera amable. Fins i tot se’m van posar els pèls de punta!

“Hm... si...?” va respondre de manera desconcertada, sorpresa per la meva reacció. Va sortir

de l’habitació i va tornar amb un got d’aigua de plàstic.

“Gràcies,” vaig somriure una vegada més, fent-li venir esgarrifances. Òbviament, no estava

acostumada a això. En Travis es va quedar de pedra. Que els hi passava? Al fons de la meva

ment, vaig especular que pensaven alguna cosa com, “Quan la Tiffany somriu, un gosset

deixa de viure.” Hmm… que crítics per la seva part… Quan vaig acabar les farinetes, vaig


109

demanar per un altre got d’aigua; i tal com esperava, la infermera va concedir el meu desig

sense murmurar.

Grmgrgrmrrgrgmh…

Que era això? La infermera i jo vam mira cap en Travis el qual el seu estómac

Grmggrgrgrgrrgmmrrgrgmh………

“Ara torno,” això va ser tot el que va dir abans de marxar de l’habitació, fent-me ballar

interiorment. No semblava que hagués de tornar gaire aviat. Vaig demanar els segons

d’aquell lamentable menjar i em vaig forçar a mi mateixa a menjar-me’l. Després de tot,

necessitava tota l’energia possible que pogués per tal d’executar el següent pla en procés.

Ara mateix, tot el que devia fer era menjar fins que el meu estomac em digués prou i beure

tant com podés. Pensava que sortiria o quelcom, però per la meva consternació, va tenir la

cara de quedar-se durant deu minuts més.

“Què tal un altre got d’aigua?” vaig somriure falsament de nou i vaig agafar el got de

plastic d’ella. Dos glops no eren suficients. Mai ho seran. Els seus ull cansats ho mostraven

tot. Donava una impressió vaga juntament amb una actitud que deia: “Faré tot el que em

demani, i ja hauré acabat durant tot el dia. Visca...”

Tot anava a una velocitat lenta però tranquil·lament. Una vegada la meva bufeta em va donar

senyals per anar, em va lliurar, i vaig procedir al següent pas del meu pla. Estar immobilitzada

amb unes manilles per segona vegada era la ultima cosa que esperava, però almenys no

m’havien imposat restriccions més dràstiques. Aïllament? Encara no...

Una dona somnolenta sota les meves ordres. Una doctora molesta amb les seves preguntes,

absenta. Un germà aprensiu fora dinant. Perfecte. Podria ser millor? Vaig mirar al voltant de

l’habitació en busca de una drecera, però res em venia a la ment. La llum del sol m’estava

matant. Per què van pensar en treure les cortines en primer lloc? Però em proporcionava una

excusa addicional per demanar més aigua, així que no podia ser tan dolent.

“Un més?” vaig demanar. Aquest era probablement el cinquè got d’aigua que m’havia begut,

però no desprenia cap reacció violenta. Aquesta vella harpia en els seus cinquanta anys ja ha

de tenir Alzheimer però no adonar-se’n de res.


110

“Per què no t’atipes ja?!” va cridar. Ui. Potser l’havia subestimat una mica. Cada cop que veia

una resposta furiosa en ella, juro que una dotzena de cabells negres se li tornaven blancs. Va

agafar el got de plàstic de la meva mà, el va arrugar i va sortir. Això em va enfurismar

instantàniament. “Missió fallida?” va grunyir la meva consciència.

…

Oh, va tornar, empentant quelcom pesat davant d’ella. La sort estava del meu costat. Era un

nou i reomplert dispensador d’aigua. Oh, alegria! Poc a poc, el va empentar fins que estava

directament al meu costat. Desafortunadament, no el va endollar, així que l’aigua calenta no

estava disponible. Podria haver-me estalviat un problema –un munt de problemes.

“Aquí tens!” va xiuxiuejar, donant-me el got arrugat de nou. “Beu tanta com vulguis. No

m’importa quanta en beguis, ja que la Dr. Blaire m’ha ordenat que m’assegurés que no et

deshidrataves.” Va dir sarcàsticament i va caminar cap a la porta “per l’amor de Déu! I ara si

em disculpes...!

Bam!

Em va deixar tota sola, somrient per a mi mateixa. Temps per avançar-me abans de que aquest

imbècil molest torni. Per què no em pot comprendre per una vegada?! Tot del que ell xerra es

que pari, però ni tan sols avalua el meu sentiments més profunds. Quin fracassat. Quin germà

més pèssim.

Estava apropant-me al meu destí. Només uns quants esforços més, i estaria en peu al costat de

la llibertat. L’emoció em corria per les venes, no podia esperar! Vaig procedir al primer i

últim pas del meu pla – beure fins que el meu estomac no pogués més.


Un total de 8 gots en una hora. Quasi bé res. Tot el que podia dir era que podia escoltar sorolls

de ones en el meu estomac quan em movia endavant i endarrere. Bastant divertit i entretingut

d’escoltar, però ara no és moment d’estar distreta...

Glup... Glup... Glup...

I una mica més...

Glup... Glup... Glup...


111

Estava quasi bé a meitat de camí quan em vaig sentir marejada i cansada. Ecus. L’aigua

insípida es feia avorrida i més avorrida per got, però si era l’única manera de ser alliberada

d’aquest patiment, ho faria.

Glup…

Vaig escopir l’aigua abans de que podés acabar-me’l. M’estava estressant, i el meu estomac

semblava molt inflat. Fantàstic. La meva bufeta estava començant a molestar-me en aquest

moment tan inconvenient. Vaig començar a sentir una mica de dolor; i la meva mà va deixar

anar involuntàriament el got, vessant-se en els llençols.

El dolor de l’alliberament feia sentir bé, com estava acostumada. Podia tastar la llibertat

arribant a mi, literalment. L’alegria estava per sobre de mi, però per l’altre costat, hi ha havia

agonia. Aquesta era la primera vegada que sentia tal dolor que semblava com si dos móns

xoquessin. Podia imaginar-me un estovador de carn martellejant el meu abdomen. Aquesta

era la sensació. Odiava haver d’admetre això, però el remordiment estava començant a

apoderar-se de mi. Si tingués una opció, escolliria la manera inofensiva, però no hi tal cosa

com la mort dolorosa.

“Agatha...?” vaig intentar cridar-la, però la meva veu suau no podia atènyer a les seves

possiblement orelles sordes. Si encara estava de peu fora, llavors això és un rècord batut.

Maledicció... l’insuportable dolor i el desig a la vegada... Tot de sobte, vaig sentir-me molt

dèbil i cansada com si l’energia del meu interior es filtrés. Però no puc parar ara... He. De.

Beure. Més. Només hi ha un direcció i aquesta és la de seguir endavant... cap a la llum al final

del túnel.

Només... una miqueta... més... abans... que...

Desconsolat – Capítol 7 (Part Two)

F E N T Q U E E L S F I N A L S E S T R O B I N

Travis

Després de trenta minuts buscant, nomes vaig aconseguir trobar una barreta de cereals d’una

màquina expenedora. Que afortunat vaig ser per aconseguir la última! Sense aturar-me en res

més, vaig estripar l’embolcall i vaig donar-li mossegades grans. Semblava con si aquesta fos


112

la primera vegada que podia detenir-me i deixar els meus pensaments volar lliurement.

L’Agatha l’està vigilant, i per molt que odiés cuidar de la Tiff, no s’atreviria dir-li que no a la

Dr. Blaire. Estava segur d’això.

Oh, que equivocat que estava casualment.

“Agatha?” vaig retirar-me de la paret, la meva felicitat es va esvair al veure-la agafar un carro

tota despreocupada.

“És infermera Agatha per a tu!”va queixar-se, picant-me amb una carpeta.

“On és la Tiffany?” vaig demanar, cloent els meus punys i esclafant la barreta de cereals poc a

poc. Le dents em començaven a petar.

“Està a la seva habitació,” va respondre’m amb un esbufec, començant a marxar de nou. Vaig

atrapar-la fàcilment i vaig quedar-me davant seu, bloquejant el seu camí.

“Quin problema tens, noi?” va mirar-me, pegant me diverses vegades més. “Està atrapada en

aquell llit indefinidament. No es pot escapar. Penses que soc tan estúpida?”

En el mateix moment, una visita fortuïta es va apropar a nosaltres. “Perdoneu per

interrompre,” va disculpar-se i va prosseguir, “però on es el dispensador d’aigua? Recordo

que n’hi havia un al final del passadís, però ha desaparegut tot de sobte.”

L’Agatha va senyalar a l’home cap un altre direcció, i va marxar amb un gràcies. No podia

fer-hi res més que insistir en el assumpte per aconseguir més informació. No respondria

directament, així que em vaig repetir una i un altre vegada fins que finalment es va cansar de

la meva persistència.

“Et callaràs, noi?!” va colpejar la paret. La força la va fer que es fes mal a la mà, retirant-la

immediatament. “L’he deixat a l’habitació, tal i com ella volia!”

Quelcom es va activar en la meva ment. Que dimonis? La vella havia deixat el dispensador

d’aigua tot per a la Tiffany? Vaig oblidar-me de tot i vaig afanyar-me a través del passadís, la

meva ment concentrada en arribar a la seva habitació immediatament. L’Agatha gairebé no es

va moure, pensant que tampoc n’hi havia per tant. Però per mi era un gran problema –un

problema més gran que gangues en una botiga!


113

Bam!

Vaig obrir la porta de bat a bat i vaig caminar cap a ella. Tal i com esperava, estava

inconscient. El got de plàstic que probablement havia fet servir estava al terra, i el contingut

tot escampat. Sense gastar ni un minut més, vaig cridar per ajuda. No va ser gaire més tard

quan una infermera va cridar assistència, i la Dr. Blaire va arribar per salvar el dia una vegada

més. Vaig creuar el dits amb força, esperant que se’n sortís d’aquesta. Per què no me n’havia

adonat abans?! Estúpid que sóc! Uix! Vaig tirar-me el cabells enrere de la frustració,

arrancant-me una dotzena de cabells.

Si l’Agatha es trobés al meu costat, li refregaria el seu error per la cara “Si, crec que ets tan

estúpida com per deixar la meva germana tenir la seva oportunitat per matar-se de nou!”

Estava fora de la seva habitació, assegut en el banc igual que la nit terrible que la vaig portar a

aquest hospital. Em va dir que esperés. Es clar... no tenia res més a fer que esperar. Aquest

moments déja vu em feien semblar més i més menyspreat; no sóc més que un germà inútil,

que no pot fer res més que plorar i cridar. Una llàgrima gran va sortir del meus ulls i va caure

al terra, provocant un diminut xipolleig. Segons els temps passava, la meva esperança

disminuïa. No ho havia aconseguit a temps? Mentre mirava al terra, records van començar a

projectar-se en el meva ment, i el terra blanc perla era perfecte per imaginar-hi aquestes

imatges.

“Felicitats, Tiffany!” vam cridar amb il·lusió al uníson mentre tiràvem el confeti al aire,

bufàvem les trompetes d’aniversari, i fèiem girar la matraca. Tretze espelmes estaven

col·locades sobre el pastis de maduixa posat sobre de la taula davant d’ella, esperant a que es

bufessin.

“Bufa les espelmes, Tiff!” va dir feliçment la mama, la seva cara desbordant de felicitat al

veure la seva filla petita que ja finalment podia ser considerada una dona. Les llàgrimes es van

formar als seus ulls juntament amb una cara que semblava dir: “El meu petit bebè ha crescut

molt...” El pare va passar el seu braç al voltant de les seves espatlles i va sentir el mateix. En

el meu cas, naturalment em sentia feliç per la meva germana, veient que ja entrava a

l’adolescència com la resta dels nostres germans.

“Recorda demanar un desig!” Va dir la Tina amb una rialleta.


114

La Tiffany va inspirar profundament i després va bufar tant com va poder.

Bffffffff…

Però no va ser suficient per apagar totes les espelmes.

“Te n’has deixar una!” Va riure en Tibalt, apuntant a l’espelma del centre del pastís la qual

encara cremava brillantment.

“Per què no la bufem tots junts?” Va demanar la Tiffany. I a la de tres, bufaríem l’ultima

espelma que quedava.

“Un!”

“Dos!”

“Tres!”

Bfffffffff…

Vam aplaudir tots a la vegada d’alegria per la Tiffany. Després, la Tina va preguntar, “Quin

era el teu desig, Tiff?”

Va respondre amb un gran somriure, “Desitjo… que tots progressem junts en la vida, i ens

ajudem els uns amb els altres si un de nosaltres es queda endarrere o ensopega. I per

descomptat, sempre ser una família feliç!”

“Una família feliç...” vaig murmurar mentre els meus ulls esquerps continuaven recordant.

Només havien passat dos anys i mira les condicions del present –una família trencada amb

dos germans morts. Era completament oposat al que ella havia desitjat. Llàgrimes van

recórrer les meves galtes mentre pensava en els esdeveniments una vegada més. Per què

havia de ser la vida d’aquesta manera?

“Travis?”

Una veu va arruïnar els meus pensaments, i vaig mirar cap amunt per veure qui cridava el

meu nom. Era la Dr. Blaire. El temps havia volat i no me n’havia adonat que havia estat de

peu davant meu tota l’estona. Va seure al meu costat i va fregar-me l’esquena com si


115

entengués cada mica de la meva pena. Però això es el que els doctors haurien de fer –saber

el que senten els seus pacients. Tots dos miràvem al terra, i no es trencava el silenci.

“Vol parlar amb tu,” va xiuxiuejar-me a l’orella, ajudant-me a posar-me en peu.

Que tindria dir?

Vaig entrar a l'habitació amb la Dr. Blaire que em seguia a darrere. La qüestió per

la que m'havia cridat quan tantes coses havien ja succeït persistien en la meva ment. Aquesta

era la meva oportunitat –potser els seus pensaments eren coherents aquesta vegada.

El que primer vaig veure va ser el tamboret, que ara restava al fons de l’habitació al davant de

la Tiffany. “Seu”, va demanar-me, I vaig seguir l'exemple sense fer contacte visual. La Dr.

Blaire estava a pocs metres de distancia alertada en cas de que quelcom succeís.

Quan em vaig seure, la sensació inicial va ser com si la meva cara estigués submergida en

aigües turbulents. Per primera vegada, els meus ulls no estaven plorosos, sinó que em

mostraven la realitat. De lluny, els canvis eres evidents. Ja no era la Tiffany que estava una

mica grassoneta però sana a la vegada. S'havia aprimat molt en qüestió d'un mes o dos. Les

ulleres dels seus ulls feia semblar que portava un llapis d'ulls molt intens. No feia cap esforç

en absolut per pentinar o lligar el seu cabell –no és que fos molt exigent al respecte, però la

feia menys presentable. Les cames i els braços els tenia lliures de bandatges, però encara

podies veure les cicatrius on s'havia fet les ferides en la seva pell blanca que solia ser

impecable. Havia estat tant preocupat per les seves següents acciones que no m'havia adonat

que estava tan... prima.

“Que t'ha passat Tiffany?” vaig preguntar-li, a meva cara alacaiguda. Només de veure-la en la

seves condicions actuals em feia sentir malament. I culpable –inexplicablement culpable.

“No m'he... donat per vençuda...” va xiuxiuejar d'una manera obsessionada, els seus llavis

formant un somriure pervers. Per què el seu cos l'hi havia enviat la senyal de que els seu cos

no esta dissenyat d'aquesta manera? No hi havia res a l'habitació que ella podés fer servir per

matar-se. Que és el següent, la paret? Vaig dubtar de que es podés moure en absolut, veient

aquelles corretges lligades al voltant del seu cos.

“Travis...” va dir merament el meu nom. Els pèls de la mà se'm van posar de punta al escoltar

la seva veu que va esdevenir freda i desapassionada durant l'experiència


116

“Si...?! vaig preguntat amb una cara ansiosa. Res sortia d'aquells llavis –pensaments positius i

negatius, però m'estava anticipant.

“Per què...” va gemegar amb una cara derrotada, “per què... has intentat de detenir-me tantes

vegades? Em donaries qualsevol cosa, oi...? Germà...? Comprèn-me. No es una opció; sinó

més aviat, la única sortida.” Veient la seva cara de pena va fer que el meu cor es trenqués.

Donar-li qualsevol cosa...? No vaig trigar gaire a donar-me compte del que estava dient

exactament amb aquelles paraules.

Va ser el seu aniversari fa uns dies, i se m'havia passat. Com podia haver-ho fet? Però encara

que me n'hagués recordat, hauria sigut el pitjor moment per celebrar un “feliç aniversari” amb

ella. Hauria de fer-ho veure, i només arrastraria la misèria fins a un altre nivell. La culpa es va

apoderar del meu cos, de a dalt a baix mentre responia la seva pregunta amb paraules que no

semblaven sortir quan jo volia, “Et concediria els teus desitjos. Tiffany... de veritat que ho

faria, però la teva racionalitat és nul·la.”

“...Llavors no ets el meu germà,” va murmurar amb amargor en les seves paraules. “On es

l'amor ara? Lo millor que podries fer per mi es deixar-me morir. Se que estàs cansat, però jo

tampoc puc suportar això més. Aixecar-se de la pols es més que impossible. He estat cega –

deambulant en l'amor que era transparent tot aquest temps.”

“El papa tenia raó, la mama mai em va estimar. Mai em va estimar per començar. Mai va

estimar a cap de nosaltres. Ens va abandonar. A tots. Alguna sang es més densa que l'aigua de

les escombraries. El papa ens va abandonar també, però al menys no ens va deixar en la

pobresa total... I mira ara, La Tina i en Tibalt ens van abandonar també, perquè se'n van

adonar que no eren estimats!”

“Això no és veritat!” vaig protestar en desaprovació, la meva ànima despertant-se amb fúria.

“Això es una mentida... La mama ens estimava, però el papa va ser l'únic que la va allunyar. I

perquè els nostres germans haurien de pensar que hi ha una raó per no ser estimats? No estàs

pensant amb racionalitat!” vaig voler-ho fer sonar tendrament, però les paraules van ser

explícitament directes. Volia sacsejar la seva ment que contenia raons capgirades i

enverinades que la portaven cap a la depressió.

A canvi, em va mirar d'una manera fulminant que va travessar la meva ànima. Vaig sentir

rondinar al darrere, però ràpidament va desaparèixer de la meva ment. Aquell dolorós nus

s'estava començant a formar de nou a la meva gola...


117

“Ho sento...” vaig disculpar-me mentre la meva cara va començar a estar coberta en llàgrimes

de nou. “Això és el millor que podies fer, Travis? De veritat?” vaig mossegar-me el llavi,

volent moldre el meu cap amb un Martell. Així es com et senties al estar frustrat.

“Que…?” va respondre, sorpresa per la meva contestació.

“Ho sento moltíssim…” vaig repetir-me i vaig afegir “T’he fallat com a germà… Tot aquest

temps, el meu objectiu era salvar-te; però mai vaig considerar la teva opinió –les teves raons

de perquè volies morir en primer lloc. Però ha sigut ara que me n’he adonat …”

“Que vols dir?” va preguntar-me amb un comportament més calmat. De fet estava sorprès de

que finalment tinguéssim una conversació així de llarga sense encara una reacció excessiva.

“Jo…” sabia que havia de dir però les paraules no sortien de la meva boca, com si estiguessin

tancades dins meu. En comptes d’això, vaig vessar llàgrimes d’aflicció davant seu. Esperava

que em digués patètic de nou, però no mostrava cap indici.

“Travis...” la Dr. Blaire va cridar-me en una veu suau. També estava plorant, vaig veure-la

secar-se les llàgrimes de sota de les seves ulleres. Vaig sentir pena per ella i també culpable,

arrastrant-la dins de la nostra història.

“Has pensat alguna vegada en les conseqüències de les teves accions? Que passaria amb mi si

realment et suïcidessis? Has considerat alguna vegada això...? Podries haver-me dit sobre els

teus pensaments, i et podria haver ajudat. Hauria fet tot el que hagués pogut fer, com a germà

teu que sóc”, vaig continuar, mirant directament als ulls de la Tiffany.

Va obrir la boca com per dir alguna cosa però es va detenir. Després va mirar cap a un costat i

també va començar a plorar. Em vaig apropar a ella i vaig posar la meva mà sobre de la seva.

“Per què et segueixo... aturant... amb tantes forces?” vaig quequejar les meves paraules

mentre les llàgrimes m’aclaparaven. “Per què no et vull veure marxar. T’estimo, germaneta..

faria qualsevol cosa per que estiguessis sana i estalvia, però tu ets la única que hi tornes una i

altre vegada... Ets la única germana que tinc en aquest món, i si també et perdo, seré l’últim

que quedarà... No voldries que això em passes oi...?

“Mai estàs sola, Tiffany,” Va afegir la Dra. Blaire mentre se’ns apropava. “Estic segura que la

teva germana... I germà... us estàs veient des del cel. No veig perquè haurien de obligar-te a

anar al altre costat quan la teva hora no ha arribat encara...”


118

Va empassar abans de continuar, “Estic segura que la vostre mare pensa en les seves

meravelloses criatures cada dia. Igual que el vostre pare... Estic segura que us troba a faltar a

tots desprès de que us abandones amb les seves raons egoistes...” va seure al altre costat del

llit i va passar els dits per el cabell de color caramel de la Tiffany, la seva cara estava serena.

“Mai ho havia pensat...” això va ser tot el que la Tiffany va dir mentes respirava

profundament.

“I encara que estiguessis sola… al menys… encara em tens a mi,” vaig afegir, vessant unes

quantes llàgrimes més. Vaig veure com la Tiffany va somriure. Pel seu aspecte, finalment

havia entès totes les paraules que li havíem dit.

La Dra. Blaire li va treure les manilles, permetent-me que li donés una gran abraçada. Em va

abraçar fortament, i podia sentir com retornava una pau interior i l’amor de la nostra família.

Em vaig preguntar a mi mateix si el meu món estava començant a recuperar-se de les

cicatrius. Finalment, puc mirar al cel, obrir els meus braços, i sentir com si estigués volant.

Fins i tot la doctora somreia, i semblava que les seves pigues també seguien el somriure. No

serà d’aquí a gaire fins que tornem junts a casa de nou. Mentre tancava els meus ulls, la resta

de les llàgrimes regalimaven la meva galta. Podia sentir en mi la pau retornant lentament com

un bàlsam ungit en la meva ànima. Em sentia com si estigues prenent unes vacances al

Paradís...

“Ho sento, Travis... De veritat...”Em va murmurar la Tiffany a la orella mentre es va deixar

anar i es va aixecar. “Però... No et vull veure patir més. He provocat molt de patiment –molt

de dolor que mai desapareixerà en tota la vida!” va donar petits passos endarrere. No va ser

gaire mes tard fins que la meva ment va connectar.

No...

“És el millor... si desaparec, per el teu bé... i per el meu...!” En un instant, es va girar i va

abordar la finestra, i un xoc ensordidor va ressonar en el aire i el meu cos es va detenir

completament. Els meus ulls es negaven a parpellejar. La meva mandíbula estava oberta i

vaig emmudir. Les meves mans flotaven a l’aire.

Semblava un somni… un somni que desitjava que no fos de veritat. Un mal somni que

desitjava que mai es fes realitat. Era com si el meu esperit deixes el meu cos, tot lo demés es

movia excepte jo. La Dra. Blaire va corre cap a la finestra, el seu cabell negre denegant el pas


119

de la intensa llum del sol que m’enlluernava la cara. En pocs segons, va sortir, demanant

ajuda.

Veus de doctors i infermeres s’escoltaven com cridaven a través del passadís ressonaven en el

aire. Podia distingir cada una de les línies que deien encara que se superposaven les unes amb

les altres mentre jo seguia en el mateix lloc com si estigués congelat en el temps.

“Ajuda! Nolan, Agatha, ella –!”

“Espera un moment, que acabes de dir?! Acaba la nena de –“

“Buida el passadís! Hi ha una emergència aquí!”

“Aquí! Per aquí, ràpid!”

“Una hemorràgia massiva al front i a la part de darrere del cap. Fragments de vidre a la cara

fins a l’abdomen.”

“Ja ho sé això, no fa falta que m’ho diguis!”

“Un altre viatge de la segona planta fins a la planta baixa?”

“Es aquesta la nena suïcida de la que tothom parla al menjador?”

“He escoltat que està trastornada fins i tot abans de que vingués.”

“Es bastant fort com per aguantar aquest intents. O només ha tingut sort?”

“No parleu d’ella així! Ella és...”

“Em fa pena el que hagi de pagar aquestes factures. Només les operacions valen un pilot.”

“He escoltat que el germà es el que se’n cuida d’ella. Que.. responsable.”

“Si us plau, només té setze anys...”

Era aquet el moment per acceptar les coses tal i com eren? Tenien que ser així les coses?

Desconsolat – Capítol final

L A P E N A H A M A R X A T

Travis


120

Toot… toot… toot… toot… toot… toot…

Aquesta era, la seva fi –bé, quasi bé. Vam ser reasignats a un altre habitació, però no podia fer

res més que sentir l’amargor de l’anterior. Era com si estiguessin lligats a mi. D’alguna

manera, ho estaven. Si em preguntes, diria que està en el verge entre la vida i la mort. Està

estirada en aquest llit amb un bandatge al voltant de la seva cara, similar a un capoll. No ha

despertat des d’aquell dia, però el seu cor seguia bategant. Estava agraït per aquest fet, però

em sentia buit per dins, com una petxina sense res. La única cosa que em feia estar esperançat

era el soroll de l’electrocardiograma que havia pitat contínuament durant la resta de dies.

Estava dret al costat de la finestra, mirant a les cases disperses al horitzó i la gent interactuant

amb els uns i els altres. No m’havia ni adonat que l’escola ja havia acabat. Això significava

una cosa.

M’havia perdut la meva graduació.

Igual que la boira. Vaig estrènyer els meus punys mentre la meva ment vagava durant els meu

últim any… els meus companys de classe… i aquella oportunitat d’estar graduat… Suposo

que el premi no estava destinat a ser meu. Bé, ja no m’importava de totes manes… gaire… i

aquí esta el meu somni… trencat en bocinets…

Una vegada més, vaig mirar a la meva germana I vaig caminar cap a ella. La meva ment lenta

va despertar quan em vaig adonar d’una petita fotografia enganxat al bandatge del braç de la

Tiffany. “Això és estrany… No estava aquí abans...” Vaig pensar, gratant-me la barbeta i

preguntant-me. Amb cura, ho vaig treure i m’ho vaig mirar. Era una imatge familiar de

nosaltres sis abans de que comences tot aquest enrenou. La mama semblava més tossuda amb

les puntes arrissades del seu cabell moreno. El papa estava al seu costat, amb dos dits

col·locats al cim del cap de la mama, semblant banyes. Al costat d’ell estava la Tina que

portava la seva diadema groga com de costum en el seu cabell llis. Al costat d’ella estava en

Tybalt, ocupat despentinant el meu cabell castany. A la meva esquerra estava la Tiffany

ensenyant la llengua a la càmera. Semblàvem bojos... i feliços... va fer aparèixer llàgrimes als

meus ulls només de veure’ns tan feliços. Només era una foto, però estava plena de vida.

Vaig girar la foto i vaig veure una lletra elegant al darrere.


121

Estimada família. Sóc molt afortunada per tenir quatre fills encantadors amb diferents

personalitats. Encara que hi hagut molts d’alts i baixos durant aquests anys, el meu amor per

ells mai canviarà; i espero que aquest amor duri per sempre. –Tracy

Quan vaig mirar cap amunt, la Dra. Blaire estava al l’altre costat del llit, els seus ulls fixats en

mi.

“Dra. Blaire...?” vaig dir mentre sostenia la foto a la mà.

“Si, Travis?” va respondre, encara mirant-me.

“Emm... que et puc fer una pregunta?”

“Esclar.”

“Tu la vas veure posar això aquí?”

Abans de contestar ho va mirar, “Si. Per cert, té un missatge per tu.”

Vaig parpellejar. No ho podia creure, estava per aquí a prop? Com és possible que no me

n’adones? No la vaig ni veure, i no es va ni molestar a dir-me hola... una barreja d’emocions

em van inundar. Qualsevol cosa que hagués de dir, més li valia que compenses tot aquest

temps...escoltava atent mentre va començar a parlar.

“Va enviar un missatge no fa gaire –potser fa unes setmanes, volia disculpar-se per no haver

vist als dos abans de que tot això succeís. Després de mudar-se de nou a la ciutat, esperava

veure els seus fills, però una gran por feia que no fes el pas. Estava espantada que els seus

fills no l’acceptessin mai més. És per això que mai s’ha volgut mostrar en el seu lloc, però si

que es penedeix de les coses que estan succeint ara mateix. Potser us resultarà difícil

perdonar-la, i potser en comptes li retornareu odi, però vol que sapigueu que no importa el

que passi, que sempre us considerarà a vosaltres dos com els seus fills. I això, Travis, és el seu

missatge... incloent aquesta fotografia... amb molt d’amor.” Va explicar amb una forta

convicció.

M’entres digeria totes aquestes paraules que m’estaven embromant, no podia fer res més que

preguntar, “Dra Blaire, saps on és?”

Abans de respondre, va tancar els ulls i va respirar profundament, “Si, Travis... La persona

que estàs buscant... està al teu davant.”


122

Em vaig quedar bocabadat. Immediatament, molts de records es van començar a reproduir a la

meva ment. La nit d’abans del incident al bany... el dinar junts... quan vaig dormir una segona

vegada al menjador... des del principi... fins al final... Totes aquestes vegades... era ella tot

aquest temps? Em moria per preguntar dotzenes de preguntes, i no les podia contenir per gaire

molt.

“M-mama...?” vaig murmurar en veu alta, horroritzat.

En lloc de contestar-me la pregunta, es va treure les ulleres i va eixugar-se la cara amb el seu

mocador, treient-se el maquillatge i les pigues. En poca estona, la meva cara es va tornar

pàl·lida mentre el sentiment de familiaritat incrementava. “Jajaja...” va riure una vegada més.

Volia estar segur.

“Dra. Blaire... Això és un si o no?” vaig insistir-hi, demanant una resposta. Aquesta presa de

consciència m’estava fent venir paranoic. Això era la realitat, oi? En resposta, es va treure el

cabell –o hauria de dir, perruca; després es va desfer la cua, fent que el seu cabell moreno

natural caigués per sobre les seves espatlles.

“Digam Tracy. Tracy Oliver.” Va dir en el seu to de veu normal.

“Es clar que si, Mama! Hauries d’haver mostrat la teva pròpia identitat molt abans! La

Tiffany hauria—“ les meves paraules es van anar esvaint quan vaig dir el seu nom. No volia

emfatitzar aquell fet, però la mama es va donar compte. Va posar-se al meu costat i va

acariciar-me l’esquena.

“Ho sento fill meu,” va murmurar mentre una gran llàgrima va caure al palmell de la Tiffany,

“i filla meva... ho volia. De veritat que si...”

No vaig respondre. Òbviament, la Tiffany tampoc. El silenci competia amb el constant xiulet

de l’electrocardiograma. Al menys encara es viva... però mai aconseguirà saber la major

veritat? No era una mentida en si mateix –era més una disfressa, però quan recordava les

vegades en com la Tiffany havia tractat la “Dra. Blaire”, podia sentir el seu dolor. Potser

aquesta era la raó del perquè. Volia, però no podia... Si jo hagués estat en el seu lloc, també

hauria estat poc disposat a dir-ho. En lloc de millorar la situació, la podria haver empitjorat.

Així que aquet era el perquè.

Després va haver de suportar totes aquestes escenes de suïcidi. Quan va escoltar les noticies

aquella nit, va haver d’estar molt preocupada. Després d’aquell incident al bany, em va ajudar


123

fins i tot a trobar un lloc on descansar, i quan vam parlar al costat del refrigerador d’aigua, no

era només un sentiment d’empatia. De fet eren noticies per ella. Llavors va venir un altre

moment esquinçador, quan la Tiff va saltar per la finestra.

La meva germana mai es va donar compte, tampoc jo. La mama va fer un dinar especial

només per a nosaltres, i pensava que era només una coincidència de que ens cuines els nostres

plats preferits... Semblava tant agradable, però va brillar un altre idea en la ment de la Tiff

quan va deixar el plat sense vigilar-la. I en aquell moment de trencar la porta per obrir... La

mama deuria d’haver plorat en l’interior...

I vaig recordar aquella vegada quan la mama estava a una reunió. Jo també estaria molt

espantat si els meus fills no estiguessin vigilats per mi –i més quan tens a una persona de poca

confiança que ho fa. Després la mama va haver de dir coses sobre els nostres pares i germans

vigilant-nos... quan ella estava davant nostre tota l’estona!

Vaig estrènyer els punys de frustració. Sentia com si em tornes més tonto per minuts... O era

aquesta falta de quocient causada per les múltiples vegades que havia caigut al terra estabornit

durant la meva visita? O era perquè ho havia amagat molt be? Una cosa que puc treure en

conclusió es que...

Ho va fer tot... per amor.

17 de gener de 2014 - iesmonturiol.net · bíblia juntament amb ch. r. taber, els quals van...

Documents