1) laia, sara, elisabeth i paula _corregit (1)
TRANSCRIPT
L’evolució i el
procés
d’hominització
Laia Diaz Pelaez
Sara Duran Ferré
Elisabeth Fajardo Lopez
Paula Juan Puente
Filosofia i Ciutadania 1 BAT A
Curs 2013/14
Joana Toro
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
2 | P à g i n a
Índex
Introducció
PART I: L’evolució
1. Principals teories evolutives
1.1. Teories evolucionistes
1.1.1. Lamarckisme
1.1.2. Teoria de l’evolució de Darwin
1.1.3. La teoria sintètica de l’evolució
1.2. Teories no evolucionistes
1.2.1. Creacionisme
1.2.2. Fixisme
1.2.3. Catastrofisme
PART II: L’hominització
1. Què és?
2. Característiques: transformacions somàtiques i psíquiques
3. Evolució de l’home
3.1. Baixada dels arbres
3.2. Migració dels homínids
3.3. Homínids extingits més rellevants
3.3.1. Australopithecus
3.3.2. Homo habilis
3.3.3. Homo Ergaster
3.3.4. Neandertal
3.3.4.1. Hipòtesis de la desaparició dels Neandertals
4. L’únic homínid supervivent: l’Homo Sapiens
4.1. Teories sobre l’origen de l’ Homo Sapiens
4.1.1. Teoria Multirregional
4.1.2. Teoria d’Eva o Teoria genètica
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
3 | P à g i n a
PART III: És l’evolució un fet?
1. És l’evolució una realitat?
1.1. Contribueix la selecció natural a la formació de noves
espècies?
1.2. Es tala l’arbre de Darwin
1.3. El que diu el registre fòssil
1.4. Dificultats amb la prova
1.5. Què mostra la pel·lícula?
1.6. Els homínids i el nostre arbre genealògic
1.7. L'evolució: mite o realitat?
2. El punt de vista bíblic
2.1. Es contradiuen el relat de Gènesi i la ciència?
2.2. "El principi" de l'Univers
2.3. Quant van durar els dies creatius?
2.4. Aparició gradual de les obres creatives
2.5. Segons el seu gènere
Conclusió d’una Testimoni de Jehovà
Bibliografia
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
4 | P à g i n a
Introducció
L’evolució biològica és un concepte que va començar a sorgir fa poc més de dos
segles però que va canviar el punt de vista de la humanitat sobre la vida.
Actualment el món està dividit de moltes maneres, però una d’elles és el
concepte que tenen les persones sobre la vida: com es va originar i com va
arribar a ser tal i com la coneixem. En aquest treball s’analitzen les principals
teories evolutives i també les que es contraposen al procés evolutiu biològic.
Seguidament es fa un anàlisi detallat del procés d’hominització de l’espècie
humana amb descripcions dels principals homínids, destacats per tenir més
valor o més pes en l’arbre genealògic de la nostra família ja extingida. I per
últim, un apartat format per un conjunt de proves i raonaments que refuten la
teoria evolutiva i dues opinions personals amb diferents punts de vista: una a
favor de la evolució i l’altra en contra.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
5 | P à g i n a
PART I: L’evolució
1. Principals teories evolutives
1.1. Teories evolucionistes
La evolució biològica és el conjunt de transformacions que han originat les
diverses formes de vida amb el pas del temps.
Durant el segle XVIII un grup d'investigadors, els naturalistes, van aconseguir
reunir una gran quantitat d'informació sobre la fauna i la flora basada en
diverses zones del nostre planeta. La classificació dels éssers vius es va realitzar,
en un primer moment, mitjançant àmplies descripcions de la morfologia i
procedència dels diferents individus trobats, però aquesta classificació no els era
útil.
El sistema ideat i desenvolupat per Carl von Linné (1707-1778) va consistir a
proposar una sèrie de regles per assignar a tots els éssers vius coneguts una
etiqueta de gènere i espècie. Aquesta classificació, es va anomenar Sistema
Naturae. Lògicament, en aquest moment, eren les propietats morfològiques
dels diferents éssers vius les que permetien assignar gènere i espècie a un
individu concret. En línies generals, l'estructura que va desenvolupar segueix en
els nostres dies, tot i els canvis experimentats per la biologia des d'aleshores.
Per Carl von Linné les espècies identificades constituïen grups d'éssers ben
diferenciats i sense cap relació de procedència. El criteri de parentiu, era
merament morfològica. Aquesta perspectiva anomenada fixista considerava que
cadascuna de les espècies estava creada tal com era, i els seus individus no
experimentaven canvis al llarg del temps.
No obstant això, l'acumulació de dades proporcionades pels naturalistes, i els
avenços experimentats en la seva organització, aviat van donar lloc a la idea de
que unes espècies provenien d'altres i que, per tant, calia aconseguir una
classificació que reflectís les afinitats entre els diferents éssers vius des d'altres
perspectives: l’anomenada classificació natural.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
6 | P à g i n a
El primer a proposar una hipòtesi sobre la manera en què unes espècies podien
provenir d'altres va ser el francès Jean Baptiste de Mone, Lamarck (1744-1829).
Per Lamarck, les espècies provenen unes de les altres, de les més simples a les
més complexes. Els òrgans de cada espècie es desenvoluparien com a
conseqüència de la reacció i adaptació a l'ambient. Lamarck pensava que el
fixisme era absurd perquè els animals no haguessin pogut sobreviure, sense
evolucionar, a les canviants condicions climàtiques que en alguns períodes de
temps van ser molt agressives.
Lamarck considerava que les modificacions en els diversos òrgans són
transmeses per herència als descendents (herència dels caràcters adquirits).
Es pot dir, per tant, que va ser Lamarck el primer a formular una hipòtesi
evolucionista en estricte sentit, encara que llavors es reservava la paraula
evolució al desenvolupament de l'embrió, i la seva proposta fos denominada
com transformista. A diferència de la proposta de Darwin, el subjecte de
l'evolució lamarckiana és l'individu el que experimenta la transformació per ús o
desús adaptatiu i aquesta transformació és la que després es transmet a la seva
descendència.
La teoria de l’evolució s’oposa a la teoria del creacionisme la qual es basa en la
religió i diu que l'univers i totes les coses han estat originats per un acte
creador.
1.1.1. Lamarckisme
Jean-Baptiste-Pierre-Antoine de Monet, cavaller de
Lamarck (1744-1829), el naturalista francès va estudiar
medicina, física i meteorologia. En les seves aportacions
a les teories evolutives, va publicar un plantejament
teòric que avui coneixem com 'Lamarckisme' en el seu
llibre 'Philosophie Zoologigue' (1809).
La seva teoria es basava en tres punts:
Els organismes mostren una tendència cap a la complexitat. Els
organismes evolucionen des de formes senzilles cap a formes complexes.
L'ús repetit d'un òrgan en produeix el desenvolupament. Els canvis que
tenen lloc en l'entorn fan que els éssers vius s'adaptin al medi modificant
certs òrgans depenent de l'ús o desús que en facin.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
7 | P à g i n a
La funció crea l'òrgan i el desús en produeix la degeneració. D'aquesta
manera els caràcters originaris van sent substituïts lentament per un
seguit de caràcters adaptatius o caràcters adquirits.
Durant molts anys s'ha considerat que aquesta teoria és errònia, ja que, la
modificació de l'òrgan per mitjà de la seva utilització no queda "gravada" a
l'ADN, i per tant, és impossible la seva transmissió per via hereditària. Però l'any
2009 el genetista Joseph H Nadeau va publicar els resultats d'uns experiments
en animals que suposadament demostraven l'herència de caràcters adquirits.
Exemple de lamarckisme:
Imagina que les girafes, antigament,
tinguessin colls molt més petits que les girafes
actuals i que per això, elles haguessin de
estirar els seus colls repetidament per assolir
les copes de els arbres i alimentar-se. Aquest
moviment constant del coll (ús) hauria
provocat un allargament en el bescoll de les
primeres girafes i, per això, els seus descendents haurien nascut amb colls més
llargs que els seus pares i així successivament fins a originar les actuals girafes.
1.1.2. Teoria de l’evolució de Darwin
Charles Robert Darwin (1809 – 1882) va ser un naturalista
anglès, que va explicar que totes les espècies han
evolucionat al llarg del temps a partir d'avantpassats
comuns mitjançant la selecció natural.
Segons Darwin a la natura hi ha una gran diversitat
d'éssers vius i en cada espècie (animal, vegetal, bacteris...)
hi ha poblacions els individus tenen petites variacions en
les seves característiques.
Per exemple, en una població de conills, uns seran més veloços que altres, altres
tindran millor o pitjor visió llunyana, altres un pelatge més o menys fosc, uns
tindran una digestió més eficaç que altres per a la mateixa quantitat d'aliment,
etc.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
8 | P à g i n a
Segons Darwin aquestes variacions no són " bones" ni " dolentes", en principi,
però situada aquesta població en determinades condicions ambientals, unes
característiques donaran avantatges i altres desavantatges, per sobreviure.
Passarà una selecció natural dels individus amb les característiques que millor
s'adaptin al medi.
Per exemple, en un ambient amb depredadors que camuflin fàcilment, una bona
visió llunyana, els permetrà als individus que la tinguin, escapar del depredador,
arribar a la vida adulta i reproduir-se, els seus descendents portaran aquesta
característica en la seva herència genètica. Els que no tenen aquesta variació,
seran depredats i no transmetran els seus gens.
Si hi hagués un canvi en les condicions ambientals, per exemple l'extinció de
tots els depredadors, la població es reproduiria sense aquest límit, però al cap
del temps la manca d'aliment seria un nou límit. Els individus amb millor
eficiència en la seva digestió, obtindran més nutrients per a una mateixa
quantitat d'aliment, sobrevivint, reproduint, i transmetent els seus gens.
Al cap del temps tindríem una població amb un grup de característiques, que
no tenien en un principi res més que alguns individus, i serà lleugerament
diferent a la d'origen.
Quan el nombre de variacions acumulades és tan gran respecte de la població
(espècie) inicial, aquesta població de caràcters "nous" serà molt diferent, tant
que fins i tot els individus originaris i els "nous" no siguin compatibles per
reproduir-se, en aquest moment tindrem dues espècies de diferents.
1.1.3. La teoria sintètica de l’evolució
En les dècades de 1930 i 1940, la teoria de l'evolució, recollint noves
investigacions i nous descobriments, es reformulà en una "nova síntesi".
Auguste Weismann, un alemany seguidor de Darwin, diferencià, per primera
vegada, dos tipus de cèl·lules: les somàtiques i les germinals. Demostrà la
impossibilitat de transmetre els canvis adquirits, canvis que no estaven
enregistrats en les cèl·lules germinals. Amb aquesta distinció, Weismann excloïa
l'herència dels caràcters adquirits pròpia del lamarckisme: l'allargament del coll
de les girafes no es podia explicar pels persistents esforços adaptatius.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
9 | P à g i n a
El naixement d'una nova ciència, la genètica, donà peu a una reactivació del
fixisme. Les lleis de Gregor Mendel, redescobertes a començaments del segle
XX, semblaven un cop fatal a l'evolucionisme. (El monjo txec, Gregor Mendel,
1822-1844, havia descobert el 1865 les lleis que porten el seu nom; les publicà
en un diari local però foren totalment ignorades). El mateix efecte produïren les
investigacions de Thomas Hunt Morgan (1866-1945) sobre els cromosomes i els
gens. Lleis de Mendel i cromosomes semblaven obeir més a un principi de
constància i regularitat que a un principi de canvi.
Un retorn a les idees evolucionistes fou viable amb les observacions del botànic
holandès Hugo de Vries (1848-1935), les quals testimoniaven l'aparició sobtada
de variants en el procés de reproducció de certs tipus de plantes.
Concloïa que noves espècies elementals apareixien a conseqüència de
mutacions o variacions brusques. De Vries qüestionava tant el gradualisme com
el mecanisme de la selecció natural.
En el primer terç del segle XX, dominava una contínua lluita de dades i
afirmacions entre fixistes, lamarckistes, darwinistes, geneticistes, etc. Gràcies als
esforços de Dobzhanski, Ernst Mayr i G.G. Simpson, entre altres, naixé una
concepció general i integradora, la teoria sintètica de l'evolució; la nova teoria
perfeccionava la de Darwin a la llum, principalment, de la teoria cromosòmica
de l'herència iniciada per Mendel i de la genètica de poblacions.
La teoria sintètica de l'evolució o neodarwinisme es caracteritza per:
1. Un rebuig de l'herència dels caràcters adquirits,
2. La ratificació dels gradualisme en l'evolució i
3. El reconeixement del mecanisme de la selecció natural amb les seves
dues fases actualitzades.
Primera, la producció de mutacions cromosòmiques o
variabilitat genètica.
Segona, la selecció dels portadors de dotació genètica més
favorable per fer front a les pressions ecològiques; aquests,
estadísticament parlant, tenen una probabilitat de
supervivència i de procreació més alta que la resta de la
població.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
10 | P à g i n a
Avui, el consens entorn de la teoria sintètica està debilitat. Certament, és una
teoria que es presenta amb fermesa, però amb importants dificultats o
entrebancs. Dues mostres. El genetista i neodarwinista J. B. S. Haldane (1892-
1964) argumenta que no s'explica la permanència d'una espècie quan part dels
seus individus han evolucionat cap a formes més aptes constituint-ne una altra;
una dificultat coneguda com el «dilema de Haldane». El paleontòleg i
neodarwinista S. J.Gould, partint del voluminós registre fòssil actual, no veu
justificat parlar de procés evolutiu gradual: l'evolució ha avançat amb canvis
sobtats, a salts. Així, doncs, avui hi ha moltes i diverses maneres de considerar-
se darwinista.
1.2. Teories no evolucionistes
Aquestes teories contràries a l’evolució, com el creacionisme, expliquen que
Déu va crear el món i tot el que hi habita en sis dies. Des de llavors, segons el
fixisme, totes les espècies han mantingut les seves característiques fixes i
invariables. Però aquestes idees van començar a ser qüestionades a principis del
segle XIX. Les nombroses troballes fòssils, així com les semblances entre els
diferents organismes, feien que cada vegada fos més complicat defensar els
punts de vista del fixisme. En un intent desesperat per salvar el creacionisme, el
naturalista Georges Cuvier (1769-1832) va proposar el catastrofisme, en que els
fòssils trobats eren el resultat de grans catàstrofes d’escala planetària que
havien tingut lloc en la història de la Terra. Aquetes catàstrofes, com el diluvi
universal, haurien causat extincions massives i creacions posteriors d’espècies
noves.
1.2.1. Creacionisme
Aquesta corrent no evolucionaria, basada principalment en la visió del món a
través de les explicacions que dona la Bíblia, explica que Déu va crear la Terra,
juntament amb l’Univers i tot el que existeix.
Aquest pensament ha predominat durant molts segles i avui en dia encara hi ha
gent que el defensa. Així doncs, trobem dos tipus de creients:
Els teistes: creuen en que Déu intervé en les qüestions humanes a través
dels llibres sagrats i els profetes i missatgers.
Els deistes: creuen que Déu va crear el món però que després de fer-ho
ha deixat d’intervenir en aquest.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
11 | P à g i n a
De la mateixa manera que hi ha diferents creients, també hi ha diferents
creences:
Creacionisme de la Terra jove: Defensa d’interpretació de la Bíblia i està
totalment en contra de que pugui haver altres explicacions o teories que
no estiguin relacionades amb aquesta.
Creacionisme de la Terra vella: Defensa que Déu va formar l’univers i va
marxar, i creuen amb la creació progressiva de l’univers.
1.2.2. Fixisme
La visió que té aquesta teoria sobre la natura és com una realitat definitiva i
acabada, és a dir, tot ésser que té vida és exactament igual que en el moment
que van aparèixer i ho continuaran sent en el futur. Els éssers vius no varien amb
el temps, presenten formes inalterables, no evolucionen i no tenen l’opció
d’adaptar-se al medi que els envolta si aquest canvia.
Fins el segle XIX, generalment, el pensament occidental no tenia en ment un
concepte evolucionista, sinó creien majoritàriament amb el creacionisme. Es diu
que aquesta teoria va molt lligada amb el fixisme, ja que parla de Déu com el
creador del món i tot el que existeix tal com és actualment. Tanmateix, alguns
pensadors com Tomás de Aquino i San Agustí van negar que Déu va crear totes
les especies només en sis dies, per tant, la teologia cristiana no ha estat
necessàriament lligada al fixisme al llarg de la seva història.
Però no es va formar cap hipòtesi científica sobre el fixisme fins que Carl von
Linné, a mitjans del segle XVIII, va desenvolupar oficialment aquesta teoria,
explicant que les espècies s’havien creat de forma separada i independent i va
negar la possibilitat de l’origen comú dels éssers vius.
Georges Cuvier, també va ser un científic defensor del fixisme i creador del
catastrofisme, una altra teoria que es basa en que els canvis geològics i
biològics que van succeir a la Terra eren a conseqüència de canvis sobtats i
violents, no graduals.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
12 | P à g i n a
1.2.3. Catastrofisme
Al segle XVIII, quan es van començar a trobar gran varietat de fòssils, Georges
Cuvier, un naturalista francès i impulsor de la paleontologia va formular aquesta
teoria per a explicar la diversitat dels organismes fòssils que contradeien el
fixisme i una mica més creïble que altres teories.
Georges Cuvier explicava que les diverses variacions d'éssers vius que han
habitat a la Terra es deuen a un conjunt de catàstrofes que ha sofert el planeta i
que després de les quals, les espècies han tornat a ser creades de nou.
Des de la perspectiva del catastrofisme, l'edat de la Terra no necessitava ser
excessivament prolongada. Per aquest motiu, va dir que el planeta tenia només
6.000 anys d'antiguitat, el que el va enfrontar a Charles Lyell, el gradualisme
requeria milions d'anys.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
13 | P à g i n a
PART II: L’hominització
1. Què és?
L’hominització el procés d’evolució dels éssers humans que, d’igual manera que
el de la resta dels éssers vius, no va ser lineal. El seu tret principal és el
desenvolupament de la intel·ligència reflexiva, del pensament conceptual. Això
es pot percebre arqueològicament per les restes d'útils lítics, que impliquen l'ús
de les mans per ordre del cervell, però sovint és difícil distingir entre alteracions
antròpiques i casuals. Per a la paleontologia l'hominització és el resultat de la
modificació de l'aparell locomotor: fa 4 o 5 milions d'anys ens comencem a
posar drets. Però no ens hem de confondre: l'hominització no és un procés
exclusivament genètic, sinó la suma d'aquest i d'un procés cultural. Per això hi
va haver homínids que no es van hominitzar.
El procés d’hominització va iniciar-se amb la separació, dins de l’ordre dels
primats, de la família dels homínids, a partir de la dels pòngids (orangutan,
goril·la, ximpanzé), els nostres parents més propers, amb els quals compartim
un avantpassat comú. Ens distingim d’ells, bàsicament, per la dentició, la posició
erecta, i pel volum i la complexitat del cervell.
L’evolució, tant biològica com cultural que defineix el procés d’hominització,
data de períodes molt llunyans sobre els quals, lògicament, no disposem de
documents escrits. Això fa que les úniques fonts que permeten la seva
reconstrucció siguin els ossos fossilitzats (cranis, mandíbules, parts de l’esquelet,
etc.) i les restes materials relacionades amb ells (utensilis, restes d’utillatge,
enterraments, etc.). Els primers són la font d’estudi dels antropòlegs físics que
investiguen i interpreten l’evolució biològica i les variacions dels éssers humans,
i dels homínids en general, tant en el temps com en l’espai.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
14 | P à g i n a
2. Característiques: transformacions somàtiques i psíquiques
El procés d’hominització es caracteritza per importants transformacions
somàtiques, de les quals les més important són:
El bipedisme propi de la posició erecta, que suposa un important
transformació de la pelvis, i que permet alliberar les extremitats anteriors.
Augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran
desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S’acompanya d’un
canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre
la columna vertebral sense veure’s oprimit per la potent musculatura del
coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes.
Un esquelet facial petit.
L’aparició de l’aparell de fonació amb un desenvolupament de les àrees
cerebrals de Broca i de Wernicke, que esta relacionat amb el
desenvolupament del llenguatge.
Estes transformacions van permetre la independització funcional del cervell i de
les mans i, la conjunció de tots dos , que és la base fonamental de l’hominització
i que comporten també a transformacions psíquiques i a la capacitat de tenir
habilitats: el domini i la fabricació d’instruments, el desenvolupament del
llenguatge, del pensament i de la cultura.
3. Evolució de l’home
3.1. Baixada dels arbres
Fa entre 8 i 5 milions d’anys una població de simis d’Àfrica oriental es va anar
quedant aïllada de les altres poblacions de simis, que vivien en les àrees de
major densitat de boscos de l’oest africà. Aquest fet es degut a que la Terra
estava sofrint un intens refredament i es va fer més seca, de manera que les
àrees de boscos africans van disminuir.
Així doncs, l’augment dels terrenys secs, feia més difícil que visquessin als arbres
i aquest fet va portar a que els primers simis baixessin dels arbres i com a
conseqüència va començar l’evolució cap al bipedisme.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
15 | P à g i n a
3.2. Migració dels homínids
Segons la primera migració, fa 2 milions d’anys, l’homo ergaster es va dirigir cap
al nord de la Vall del Rift, on ningú hi havia estat abans. Es van dirigir al Vell
Món, des d’Orient medi va viatjar cap a l’oest a Europa, de l’est a Xina i del Sud,
a Àsia. Per aquella època, l’ergaster havia evolucionat cap a homo erectus.
Segons la segona migració, després d’un període de 50.000 anys es va produir
un desgel general de la Terra. Fa uns 130.000 anys, l’aparició d’un clima
temperat va convertir els àrids deserts del nord d’Àfrica en boscs i prats. Es van
dirigir progressivament cap al nord utilitzant les seves habilitats socials i per la
caça. La migració havia començat, i els seus passos els van conduir cap al riu
Homo, a Etiòpia. En aquest punt hi ha diverses senyals que confirmen amb
proves aquesta migració de l’Homo sapiens que va continuar per la gran Vall
del Rift fins la conca del riu Nil. A Orient Pròxim va ser el lloc on ell i l’Home de
Neandertal es van trobar.
3.3. Homínids extingits més rellevants
3.3.1. Australopithecus
Són els primers homínids en aparèixer i per
tant, s’assemblaven bastant a algunes
espècies de mones. En un principi es creia
que eren caníbals però ara es pensa que van
ser víctimes d’una subespècie més
evolucionada, derivada d’ells mateixos.
La seva alimentació era omnívora, vivien a les
planes i turons amb roques abundants i
sobretot a la vora d’algun llac, riu o mar.
Eren de baixa estatura (no eren més alts de
1,5 metres), de complexió dèbil i tenien les
mans llargues i fines.
La seva cara presenta una mandíbula robusta
i un mentó fugisser, amb les caracteritzacions
dels simis. També presenten arcs supraciliars i
una cresta sagital.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Família: Hominidae
Subfamília: Homininae
Tribu: Hominini
Gènere: Australopithecus
Espècies
A. afarensis
A. africanus
A. anamensis
A. bahrelghazali
A. garhi
A. sediba
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
16 | P à g i n a
La seva capacitat craniana era inferior als 600 cc. encara
que en relació a la seva estatura els Australopitecs
presentaven una capacitat craniana superior a la dels
ximpanzés.
Però, el rostre no tant sobresortit, un occipital hominoide,
incisius implantats verticalment, canins petits, i en general,
una dentadura bastant semblant a l’humana són els trets
més diferenciats en relació a la resta d’antropoides.
En quant a restes no fòssils de l’Australopithecus
Afarensis, el 1976 a Laetoli – nord de Tanzània – hi ha
constància d’un jaciment arqueològic on hi ha 54 petjades
fossilitzades perfectament conservades de tres homínids.
Dos membres masculins i un femení van passar per allí fa
més de 3 milions d’anys. Un volcà va entrar en erupció a aquella època. Mai
sabrem si passaven per allí en aquell precís moment o fugien del volcà. La pluja
va convertir la cendra en ciment mullat que més tard es va solidificar i es va
conservar tot molt bé.
A Sud-Àfrica, el 1997, el doctor Ronlald Clark i als seus ajudants a la cova de
Fontaine van trobar alguns ossos d’un peu d’un homínid a un museu i va
demanar als seus ajudant que busquessin les peces restants. Dos dies més tard
van trobar el crani d’un Australopithecus complet i la resta de l’esquelet. Va ser
una troballa impressionat ja que, generalment, la major part dels fòssils que es
troben estan trencats – son restes d’alguns animals carnívors que se’ls van
menjar o alguns ossos que la mar ha arrossegat –. Aquest individu trobat va
viure aproximadament fa 3,3 milions d’anys.
El descobriment de l’Australopithecus amb el crani
complet va poder permetre veure que tenien
poderoses mandíbules i amb dents afilades per
mastegar vegetals. Eren caçats pels grans
depredadors. Tot i així tenim molt poc coneixement
d’aquests homínids. Es va trobar més informació a
l’esquelet més complet trobat fins ara d’un
Australopithecus anomenat Lucy, el famós
Australopitechus de 3 milions d’anys trobat a Etiòpia.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
17 | P à g i n a
Lucy, una Australopithecus molt important
Lucy mostra els canvis evolutius en l’estructura
corporal necessaris per caminar. La seva espina
dorsal és diferent a la d’un mico, enlloc d’una corba
redona, té forma d’essa. La posició de la pelvis ha
variat per sostenir una postura vertical. Sense
aquestes adaptacions, l’esquena no podria suportar
l’impacte dels peus colpejant el sòl. El seu cervell
era molt petit, no molt més gran que el d’un
ximpanzé. Tenia els braços molt llargs i les cames
curtes com un mico i mesurava poc més d’un
metre. Ella era la femella que va deixar les seves
petjades a Laetoli.
3.3.2. Homo habilis
Van ser els primers homínids del gènere
“Homo”, anomenats habilis (“hàbil”) per la
troballa d’eines de pedra prop de les restes
fòssils.
És diu que van viure a l’est i al sud d’Àfrica, fa
entre 1,9 i 1,6 milions d’anys, però fa poc
(1996) és va trobar una mandíbula superior
datada en 2,33 milions d’anys.
També són de baixa estatura com els Australophitecus, entre 1,4 i 1,55 metres
d’alçada i els seus peus encara estan adaptats per enfilar-se pels arbres però la
costum va anar desapareixent, ja que el seu hàbitat ja era el terra de la sabana.
El crani és més arrodonit, amb una capacitat més gran que el dels
Australopithecus (una mitjana d’ entre 600 i 700 cc), però aquest tret amb el pas
del temps va anar canviant dels 500 cc inicials als 800 cc característics de
l'espècie abans de ser substituïda per l'Homo erectus.
També va augmentar el seu volum l'àrea de Broca, responsable de la parla i les
àrees amb funcions associatives. Per primer cop, els canvis, que fins ara eren de
tipus locomotiu, passen a afectar el cervell.
La cara era més humana, més aplanada i els arcs supraciliars redueixen la seva
mida. A la seva dentadura redueixen les seves dimensions els molars i
premolars, però els incisius continuen sent grans, ja que inclouen la carn a la
seva dieta (omnívora). El front és fa més alt i desapareix la cresta sagital.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Família: Hominidae
Gènere: Homo
Espècie: H. habilis
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
18 | P à g i n a
El seu tret més característic i el que dóna el nom a
l'espècie, és el fet de fabricar eines amb pedres. Unes
eines que li permeten ampliar la seva dieta i unir-se a
voltors i hienes en la lluita per les despulles dels animals
morts. Ens trobem davant d'un carronyaire que
necessita algun estri per arrencar i tallar trossos de carn
de les carcasses que troba en el seu deambular per la
sabana. Potser fins i tot pot arribar a caçar, les seves
capacitat cerebrals i l'augment de la socialització li ho
permeten.
3.3.3. Homo Ergaster
Aquesta nova espècie, l’Homo Ergaster, va
aparèixer fa 2 milions d’anys a les planes amb
llacs d’Àfrica. Conegut com noi de Turkana, és
l’esquelet d’Homo Ergaster més complet fins
avui dia. És completament diferent de
l’Australopithecus. Pel que fa al crani, la zona
de les celles són més primes i la mandíbula és
més petita que qualsevol dels seus
contemporanis. Tenia 12 anys i mesurava un
metre i mig. Aquest noi, si s’hagués desenvolupat fins l’edat adulta hagués sigut
molt alt i més fort que qualsevol de nosaltres segons l’anàlisi dels seus ossos.
Per la forma de la pelvis i l’espina dorsal sabem que aquesta espècie tenia una
gran mobilitat. Per la mida de la cavitat cerebral sabem que era intel·ligent.
Quan aquesta espècie alta, prima, forta i intel·ligent va arribar a Àfrica va
aprofitar tots els recursos existents. Mai s’havia vist res igual a l’Homo Ergaster,
espècie pionera en quant a estructura corporal i de comportament. Van ser els
primers en marcar un estil de vida semblant al nostre. Tenien residència fixa, un
lloc on guardaven les eines per tallar la carn i partir els ossos. Eren carnívors, es
menjaven les restes d’animals i les portaven a un lloc central, separaven la carn
dels ossos i partien aquests últims per menjar-se la molla, molt nutritiva. Va ser
un canvi revolucionari, ningú havia viscut així fins la data.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Família: Hominidae
Gènere: Homo
Espècie: H. ergaster
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
19 | P à g i n a
Se’l va anomenar home treballador perquè durant 200.000 anys va manipular
eines de pedra, grans raspadors i destrals. En un moment determinat comença a
fer eines més punxegudes. Aquestes noves armes van transformar la vida a les
planes africanes. L’ergaster va ser el primer carnívor
habitual, ho sabem gràcies a la seva estructura corporal
completament diferent.
El noi de Turkana, Homo Ergaster, té una estructura atlètica
de cames llargues i de capsa toràcica en forma de barril. En
canvi, l’australopithecus Lucy, que menjava vegetals, eren
grassos amb una gran panxa. La seva constitució era més
semblant a la d’un mico, ampla al mig i cònica cap amunt.
L’Ergaster va ser intel·ligent al canviar la seva dieta. Gràcies
al canvi de dieta a l’Homo Ergaster li fa falta menys energia
per digerir la carn que els vegetals. Té un intestí més curt i
prim perquè la carn és més fàcil de digerir que els vegetals i
l’energia estalviada va ser equivalent a la necessitada per
desenvolupar millor el cervell. Ja no depenia de les plantes,
podia perseguir les seves preses i així va començar a viatjar
pel món.
Els Australopithecus mai van abandonar Àfrica perquè eren vegetarians.
Depenien d’ells per sobreviure però els Homo Ergaster podien buscar les seves
pròpies preses. Tenien més llibertat en aquest sentit i sí que van poder
abandonar Àfrica i va començar a viatjar pel món.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
20 | P à g i n a
3.3.4. Neandertal
L'home de Neandertal o simplement
neandertal, és una espècie extinta del gènere
Homo que visqué a Europa i el Pròxim Orient
al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i 28.000
anys.
Si ens trobéssim a un neandertal, trobaríem una
diferència impressionant: físicament, no
s’assemblaven en res a nosaltres. En l’estructura
òssia del crani d’un neandertal es poden veure uns
grans arcs de les celles, l’altra meitat de la cara té
unes proporcions enormes. Si comparem aquest
crani amb el d’un Homo sapiens veiem clarament
la diferència amb la forma i la mida. Les cavitats
oculars dels Neandertals estaven molt elevades i
quasi no tenen front. I el maxil·lar inferior està molt
més endarrerit que l’exterior, mancaven de la
barbeta prominent de la nostra espècie.
Les poderoses mandíbules dels neandertals serien utilitzades segurament de
torn per treballar les pells dels animals que caçaven per utilitzar-les com abric o
per construir tendes. Hi ha senyals de desgast a les seves grans dents posteriors,
les estries de l’esmalt contenen restes microscòpiques de matèria animal i
vegetal. Un nas gran cobria l’àmplia cavitat nasal. Presentaven característiques
adaptades al clima fred, que els permetia escalfar l’aire fred abans d’inhalar-lo
als seus pulmons.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Família: Hominidae
Gènere: Homo
Espècie: H. neanderthalensis
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
21 | P à g i n a
Eren extremadament forts, el gruix dels seus ossos
ens indiquen que tenien grans tendons i músculs
desenvolupats capaços d’aixecar a l’ésser humà més
fort i llançar-lo a un costat com si fos una branca
trencada. Tot i la seva força, no eren homes alts.
L’altura mitjana de l’home era d’1,70m i la de la dona
1’60m. El tamany i la forma dels ossos d’una espècie
no ens informen únicament de la seva altura, sinó
també de la seva constitució. A l’observar la
constitució dels neandertals sabem com s’adapten a un determinat tipus de
clima.
La gent alta i ossuda com els massais africans tenen una superfície major de pell
amb la que poden disminuir la temperatura corporal a través de l’evaporació. En
canvi, els esquimals han desenvolupat una complexió més ampla i d’ossos més
curts per reduir l’evaporació i conservar la calor, s’han adaptat per sobreviure.
Els ossos de neandertal mostren que aquests homes tenien també una
complexió robusta per poder sobreviure a un clima fred.
En alguns aspectes, el comportament dels homes de neandertal s’assemblava al
nostre. També hi ha indicis de que mostraven compassió i de que cuidaven als
membres de la seva mateixa espècie i tribu. Es va trobar un esquelet que, en
vida, va tenir sort. Havia patit un fort traumatisme al seu braç dret. A menys que
algú l’hagués cuidat a diari i donant-li aliments, no hauria tingut cap possibilitat
de supervivència.
Sí que podem parlar de conducta intel·ligent en el cas dels neandertals. A les
regions gelades d’Europa només podia sobreviure un tipus de gent amb
habilitat suficient per adaptar-se al medi, una gent nascuda i criada a aquest
món gelat. Durant 150.000 anys, el període en que la nostra espècie ha habitat
la Terra, els homes de Neandertal van recórrer les planes gelades d’Europa, des
d’Espanya i França fins les costes del mar Negre a l’est. Com els nostres
avantpassats, l’Home de Neandertal va buscar refugi en coves i en estructures
que ell mateix construïa, utilitzaven els mateixos instruments de pedra,
guardaven els aliments i utilitzaven el foc. A més, el seu cervell era del mateix
tamany i a vegades més gran que el de l’Homo sapiens.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
22 | P à g i n a
En 1983 es va descobrir un tresor a una cova prop del Mont Carmel, havia estat
amagat durant 160.000 anys. Es va trobar un home d’uns 25 o 35 anys:
l’esquelet de Neandertal més interessant i complet fins la data. Mentrestant es
desenterraven els ossos es va fer evident que havia sigut dipositat allà a
propòsit a una fossa poc profunda. Era la primera mostra gràfica d’un
enterrament neandertal. En aquest esquelet es va trobar l’os hioide, l’os que
permet la parla, situat a la base de la llengua. Aquest os ens indica que és
probable que l’Home de Neandertal, fa 60.000 anys, era capaç de comunicar-se
amb els seus contemporanis i això requereix també certa intel·ligència.
3.3.4.1. Hipòtesi de la desaparició dels Neandertals
Durant molt temps s’han proposat diverses hipòtesis:
Una d’elles l’han proposat Liubov Vitaliena Golovanova i Vladimir Borisovich
Doronichev del Laboratori de Prehistoria de San Petersburg, Rússia, en els quals
presentaven que la desaparició dels neandertals es va produir abruptament (en
l'escala del temps geològic), després de l'activitat volcànica més potent de què
es tingui coneixement en l'oest d'Euràsia durant la història evolutiva dels
neandertals. Aquesta catàstrofe no només va destruir de manera dràstica els
nínxols ecològics de les poblacions neandertals, sinó que també va causar la
seva despoblació física massiva.
Les evidències d'aquesta catàstrofe procedeixen de la cova de Mezmaiskaya, a
les muntanyes del Caucas, al sud de Rússia. Aquesta caverna és rica en objectes
i ossos de neandertals. Les recents excavacions a la cova van revelar dues capes
diferents de cendres volcàniques que coincideixen amb fenòmens volcànics a
gran escala que van tenir lloc fa uns 40.000 anys.
Una altra hipòtesis seria la que va especular la universitat de Cambridge, que
diu que fa 40 mil anys, després de 300 mil anys d'habitar el continent europeu ,
la seva desaparició i substitució per l'Homo Sapiens a Europa pot haver-se
degut a la superioritat numèrica de les poblacions d'aquests últims, en la seva
arribada des d'Àfrica.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
23 | P à g i n a
Si bé aquesta hipòtesi ja sonava entre les possibles en el món científic, de fet va
ser proposada per primera vegada el 1973, recentment en aquesta investigació
liderada pel professor Paul Mellars es va comptar amb suficient evidència
arqueològica, l'anàlisi va determinar que la diferència de població entre ambdós
grups va arribar a ser de 10 a, a favor dels visitants africans , que a més tenien
un maneig molt superior de la tècnica, de manera que van passar a imposar-se
en la lluita pels recursos de subsistència, marcant la fi de la història neandertal .
Si bé se sabia ja que l'Homo Sapiens era molt més avançat que el seu
predecessor europeu (tant en la fabricació d'eines i armes com en el seu
desenvolupament cultural), les proves sobre la seva gran superioritat en nombre
acaba d'aclarir dubtes sobre la causa d'aquest virtual reemplaçament que va
marcar la història de la nostra espècie en el món.
Per finalitzar una hipòtesis va ser fomentada per el paleobotànic José Carrión,
de la Universitat de Múrcia, proposa una tesi d'extinció per canvi ambiental
lligat als canvis climàtics: el neandertal és un animal meridional, de bosc obert o
sabana (arbres grans, arbrets solts i herba), no és un Home d'estepa. Sempre els
han pintat en el nord d'Europa, però ells s'anaven al nord quan feia calor, en els
períodes glacials eren al sud d'Espanya, el sud d'Itàlia i la península
grecobalcànica. Per la seva tecnologia, possiblement caçaven en grups petits i
l'aguait, amagant darrere d'arbres i arbustos. I passa una cosa inesperada: el
paisatge es fa llavors molt obert, molt estepari, amb pocs arbustos, i el tipus
d'animals canvia. Passa d'una gran diversitat de fauna a una altra menor però
molt gran: mamuts, bisons, rens... animals que cal caçar d'una altra manera, amb
projectil o llançant pedres a distància. I les seves eines de caça són més petites i
llançables, no pesen. La millor tecnologia per a aquesta caça la té la nostra
espècie, els sapiens que vénen de l'estepa asiàtica perfectament adaptats. Però
encara va sobreviure milers d'anys.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
24 | P à g i n a
4. L’únic homínid supervivent: l’Homo Sapiens
Els éssers humans actuals constituïm una
espècie del regne animal (l’Homo Sapiens),
de la família dels homínids, dins l’ordre dels
primats. Com qualsevol espècie, hem estat
subjectes a un procés d’hominització, a través
del qual hem adquirit les característiques
físiques i de comportament que defineixen
l’ésser humà actual.
Fa 200.000 anys va tenir lloc una gran glaciació. Aquesta cobria de gel gran part
de la superfície terrestre i va donar lloc a molts glacials. Aquests canvis climàtics
també van afectar a Àfrica. Els rius es van assecar, van desaparèixer els llacs i les
reserves de menjar es van esgotar. El gel va cobrir el 30% de la superfície
terrestre, els deserts es van ampliar i van tancar les portes entre Àfrica i Àsia
durant 50.000 anys. Diversos humans es van veure atrapats en diverses zones
d’Àfrica. Les altres espècies van desaparèixer. Per aquell temps, l’Homo Ergaster
i l’Australopithecus ja havien desaparegut. Encara que la pressió que exercia
l’aïllament va afavorir el canvi evolutiu i l’aparició d’una nova espècie. Des de
l’estuari del riu Klasseys, al sud d’Àfrica es pot observar el gran onatge de
l’Atlàntic que condueix a l’Antàrtica. Aquí es on trobem els primers fòssils que
demostren la nostra evolució com espècie. Diversos humans van viure al llarg
d’aquesta costa fa 120.000 anys. Les seves restes, les mes antigues del món, es
troben a una cova on s’han trobat dos maxil·lars inferiors. Un sembla que
pertanyi a un home jove, i l’altre a una dona gran. També un tros de crani, una
front ovoide, una característica que distingeix als éssers humans. La barbeta
prominent també és pròpia de l’home modern – Homo Sapiens – i s’han trobat
més mandíbules d’aquestes característiques.
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Primates
Família: Hominidae
Gènere: Homo
Espècie: H. sapiens
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
25 | P à g i n a
Els primers homes moderns de Sud-àfrica eren caçadors. Recorrien les
muntanyes costeres i la costa en busca d’animals marins com el pingüí i la foca
o pescaven marisc. Probablement instal·laren un campament temporal al
Klasseys darrere la protecció d’una duna a l’entrada de la cova. S’han trobat
restes del foc, closques i ossos dels animals de les seves menjades entre els
sediments dipositats fa 50.000 anys. També hi ha estris que utilitzaven per
cuinar-los. La existència de forats centrals a aquesta cova fa pensar que existia
algun tipus de vida familiar molt similar a la nostra i que és comú entre tots els
éssers humans moderns. Això vol dir que la gent d’aquella època ja pensava i
que es comportava com nosaltres. També s’ha trobat ocre vermell, un material
natural per pintar. Això ens suggereix que es podien comunicar amb símbols tal
i com ho fem nosaltres ara, els homes moderns actuals.
Alguns experts afirmen que l’Homo Sapiens no és descendent del Neandertal.
Una investigació recent sobre 1.200 peces dentals (molars i premolars), de 13
espècies d'homínids d'antiguitat molt variada, conclou que cap d'elles
representa aquest avantpassat comú. Un altre estudi indica que aquesta
separació entre neandertals i sapiens es va produir fa un milió d'anys. Altres
estudis paleontològics situen l'ancestre comú entre 500.000 i un milió d'anys,
com a molt.
El 1997, quan es van donar a conèixer els
primers fòssils trobats al jaciment de Gran
Dolina, a Atapuerca, els científics van
presentar una nova espècie que van
anomenar Homo antecessor (que significa
l'home explorador) i que van proposar
llavors com ancestre comú de neandertals
i sapiens. A partir de 2003 ells mateixos
van rectificar les seves conclusions i van considerar que Homo antecessor podia
ser el que relacionava als neandertals i als humans moderns.
Ara, amb molts més fòssils estudiats, segueixen considerant-la molt propera a
l'ancestre comú, tant que podria seguir sent el millor candidat mentre no es
demostri el contrari.
També s’identifica l'ancestre comú amb l'espècie Homo Heidelbergensis, però
és una espècie amb una forquilla massa àmplia en la seva distribució geogràfica
i en la seva diversitat, i que està datada entre 300.000 i 600.000 anys
aproximadament. Aquesta espècie tampoc encaixa bé.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
26 | P à g i n a
Finalment la conclusió que traiem és que cap dels fòssils analitzats compleix
estrictament els requisits que ells estableixen per ser l'espècie ancestral comú.
Encara que seria d’esperar trobar indicis d’un enfrontament violent sembla que
les dues espècies van conviure en harmonia. A partir d’aquest contacte, l’Home
de neandertal va aprendre a modificar les seves eines. En aquest període no
existien quasi conflictes de caràcter territorial ja que molt poca gent habitava el
planeta, probablement hi hauria uns 10.000 o 12.000 humans i neandertals a
Europa, menys de 500 famílies en tot el continent. Va haver-hi mescla de races
quan els neandertals i els homo sapiens van contactar? Es difícil imaginar que
visquessin junts durant milers d’anys i que no tinguessin contacte sexual.
Un misteriós enterrament a Portugal va suscitar la possibilitat de que
s’haguessin mesclat. El cos d’un nen de 4 anys amb taques de pintura vermella
mostra una mescla de característiques humanes i neandertals. Els ossos de les
extremitats són curts i gruixuts però els del crani s’assemblen a l’Homo sapiens.
Però aquest curiós descendent va morir sense deixar família. Avui dia no hi ha
indicis de que els gens dels neandertals es mesclessin amb els nostres. Com es
vulgui que fos aquesta relació, al final, la nostra espècie va desplaçar a l’Home
de Neandertal. Es pot concloure doncs que la relació que van tindre va ser
pacífica, es van intentar comunicar entre ells i els neandertals van aprendre a
treure més profit de les seves eines i armes. Però tot i que els Homo sapiens van
compartir els seus coneixements amb ells, els neandertals no van ser capaços de
sobreviure.
No ha sigut fàcil seguir la pista del nostre desenvolupament evolutiu. La nostra
relació amb els primers homínids com l’Australopithecus Lucy, continua sent
confusa. Va ser amb l’aparició de l’Homo Ergaster, els quals els seus trets físics
eren més semblants als nostres, el vam reconèixer com un dels nostres
avantpassats. Però el camí que conduïa a l’ergaster, fins nosaltres, havia
desaparegut. Durant mil·lennis, van aparèixer i desaparèixer criatures rares,
noves espècies que es van extingir. Finalment, a les coves del riu Klasseys, a
Sud-Àfrica, vam trobar els nostres avantpassats: l’Homo Sapiens, l’home
modern. Per aquell temps, la resta d’espècies d’homínids que caminaven erectes
havien desaparegut. Eren els únics supervivents. Però quan aquests pioners van
abandonar Àfrica i van creuar Israel, no sabien amb el que es trobarien. A
l’Orient medi, fa 100.000 anys, els nostres avantpassats van descobrir que no
estaven sols.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
27 | P à g i n a
Es van trobar amb una altra espècie molt semblant a la seva però a la vegada
diferent. Havien de tenir un desenvolupament evolutiu diferent, però els va
conduir a tots dos al mateix punt de trobada. Aquesta trobada ens porta a un
altre capítol del nostre viatge en el que ens endinsem a les planes gelades
d’Europa en busca de l’origen d’aquesta misteriosa gent: l’Home de Neandertal.
4.1. Teories sobre l’origen de l’ Homo Sapiens
4.1.1. Teoria Multirregional
El poligenisme científic, té el seu origen en un treball de Franz Weidenreich en
els anys 1930 després de l'estudi de les restes de l'home de Pequín, on concloïa
que les dents prehistòrics en forma de pala eren similars al d'alguns pobladors
asiàtics actuals i per tant estaven relacionats. Defensors d'aquest escenari
(Frayer, 1993), citen com evidencia la continuïtat anatòmica en els registres
fòssils a Europa Central Sud (Smith, 1982), l'Extrem Orient i Austràlia
(Wolpoff,1993) (l'afinitat anatòmica es pren per suggerir l'afinitat genètica).
Argumenten que les grans similituds genètiques entre tots els humans no
proven l'ascendència recent comuna, sinó que més aviat reflecteixen la
interconnexió de les poblacions humanes al voltant del món, resultant en un
flux genètic relativament constant (Thorne i Wolpoff, 1992). També sostenen
que aquest model és consistent amb els patrons clinals (Wolpoff,1993).
L'element més important d'aquest model és que permet un milió d'anys per a
l'evolució de l'Homo sapiens al voltant del món i en conseqüència aquest temps
és més que suficient per a l'evolució de races diferents. No obstant això, no hi
ha evidències genètiques d'ampli reconeixement que avalin aquesta hipòtesi. És
de notar que moltes teories del racisme científic solen recolzar-se en aquests
estudis (Caspari i Wolpoff, 2006).
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
28 | P à g i n a
4.1.2. Teoria d’Eva o Teoria genètica
La Eva mitocondrial –rep el seu nom de l'Eva que es relata en el llibre del Gènesi
de la Bíblia – segons la genètica humana, va ser una dona africana que, en
l'evolució humana, correspondria a l'ancestre comú més recent femení que
posseïa les mitocòndries de les quals descendeixen totes les de la població
humana actual. Se sap d'aquesta Eva a causa del genoma contingut en
mitocondris (orgànul present en totes les cèl·lules) que només es transmet de la
mare a la prole.
En seguir la línia genealògica per via materna de cada persona en l'arbre
genealògic de tota la humanitat, l'Eva mitocondrial correspondria a un
avantpassat femení comú que comparteix tota la població actual d'éssers
humans (Homo sapiens).
Basant-se en la tècnica de rellotge molecular, investigacions recents (2009)
estimen que aquest ancestre va viure fa aproximadament 200.000 anys. La regió
més probable en què es va originar és l'Àfrica Oriental.
Moltes de les característiques que defineixen la nostra espècie les trobem a
Àfrica als Khoisan: una anatomia similar a la nostra, homes caçadors i
recol•lectors que mantenien una estructura familiar organitzada en campaments
i una gent que emprava el color ocre per pintar les seves cases. Potser els
Khoisan són els descendents directes dels habitants de la cova del riu Klasseys.
Tot ens indica que Sud-àfrica és el lloc de naixement de l’Homo Sapiens i que
Àfrica és el lloc on es va desenvolupar una nova espècie i un nou coneixement.
Existeixen petjades d’aquest període
al llarg de la costa on desemboca el
riu Klasseys. algú molt semblant a
nosaltres va passar per aquí. Les
seves petjades van recollir l’eco que
van deixar els australopithecus a
Laetoli al passar sota el volcà, però
aquestes es van gravar sobre la sorra
i no sobre cendra. Potser els
habitants del riu Klasseys viatjaren en direcció al nord portant el material
genètic amb ells, passant pel llac Turkana a Kènia. Aquí van deixar indicis del seu
sistema genètic.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
29 | P à g i n a
Els habitants del llac Turkana que pesquen avui dia a les seves aigües salades
són part d’una antiga tribu la qual el seu territori comprenia una llarga extensió
que arribava fins Etiòpia. Els gens d’aquesta gent ens mostren que estan
estretament connectats amb aquella tribu original de l’Homo Sapiens que va
emigrar fora d’Àfrica.
Una comparació de l'ADN mitocondrial de diferents ètnies de diferents regions
suggereix que totes les seqüències d'aquest ADN tenen embolcall molecular en
una seqüència ancestral comú. Assumint que el genoma mitocondrial només es
pot obtenir de la mare, aquestes troballes implicarien que tots els éssers
humans tenen una ascendent femenina comuna per via purament materna quan
ja haurien existit els primers i més primitius Homo sapiens, com ara l'Homo
sapiens idaltu.
Un dels errors més comuns és creure que l'Eva mitocondrial era l'única dona
visqui en el moment de la seva existència i que és l'única dona que va tenir
descendència fins a l'actualitat. Estudis nuclears d'ADN indiquen que la mida de
la població humana antiga mai va caure per sota d'algunes desenes de milers
de persones, i, per tant, hi havia moltes altres dones amb descendents vius fins
avui, però que en algun lloc en totes les seves línies de descendència hi ha
almenys una generació sense descendència femenina però sí masculina, per tant
no es va mantenir el seu ADN mitocondrial però sí el seu ADN cromosòmic.
La Eva mitocondrial és, metafòricament, una besàvia que tots compartim: però
no és l'única besàvia de la qual descendim, ja que això hagués fet inviable
genèticament l'espècie, com en els casos d'espècies amenaçades. En traçar amb
mecanismes genètics els arbres genealògics de les diverses poblacions que
habiten el planeta, es van trobant branques coincidents (trucades haplogrups)
en les diferents poblacions, fins que en cert moment, en totes elles, es troba una
branca comuna. Aquesta branca, per l'estudi de l'antiguitat mutacions
genètiques apunta a una ascendència mitocondrial africana.
Com més petita és una població, més ràpidament convergeix l'ADN
mitocondrial, les migracions de petits grups de persones deriven (en el que
s'anomena deriva genètica) després d'unes poques generacions cap a un ADN
mitocondrial comú. Això serveix com a suport a la teoria de l'origen comú,
teoria que planteja que els éssers humans moderns (Homo sapiens) es van
originar a l'Àfrica fa entre 100.000 i 200.000 anys.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
30 | P à g i n a
PART III: És l’evolució un fet?
1. És l’evolució una realitat?
"L'evolució és una realitat tan innegable com la calor del Sol", afirma el
professor Richard Dawkins, destacat científic evolucionista. Doncs bé, que el Sol
emet calor pot demostrar tant per observació directa com per experiments. Però
passa el mateix amb la teoria de l'evolució? Es pot confirmar per observació
directa i per experiments que sigui una realitat indiscutible? Abans de respondre
aquesta pregunta, convé fer un aclariment. Molts científics han vist que els
éssers vius van experimentant canvis lleugers en les successives generacions.
Charles Darwin va cridar a aquest procés "la descendència amb modificacions".
Aquests canvis s'han confirmat per proves experimentals i observació directa i
s'han utilitzat enginyosament en la reproducció d'animals i plantes. Es pot dir
que són una realitat. Ara bé, els científics els engloben sota el terme
microevolució, donant així a entendre que és cert el que molts d'ells afirmen, és
a dir, que els canvis mínims abans esmentats demostren l'existència d'un altre
fenomen completament diferent – i que no s'ha observat – , al que anomenen
macroevolució.
Darwin va ser molt més enllà dels petits canvis observables. En el seu famós
llibre L'origen de les espècies va escriure: "Considero tots els éssers no com
creacions especials, sinó com els descendents directes d'un curt nombre
d'éssers". Segons ell, aquest "curt nombre d'éssers" (les anomenades formes de
vida senzilles) van evolucionar lentament mitjançant "modificacions
lleugeríssimes "al llarg de períodes de temps molt extensos, donant lloc als
milions de diferents formes de vida que hi ha a la Terra. Els evolucionistes
afirmen que aquests canvis petits es van anar acumulant fins a produir els grans
canvis necessaris per convertir peixos en amfibis i simis en homes. És a aquests
suposats canvis grans al que anomenen macroevolució. A molts els sembla
lògica aquesta teoria. El seu raonament és: si dins d'una espècie ocorren
modificacions petites, per què no pot l'evolució produir canvis majors al llarg de
períodes extensos de temps?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
31 | P à g i n a
La teoria de la macroevolució es basa en tres hipòtesis principals:
1. Les mutacions són l'origen de les noves espècies.
2. La selecció natural contribueix a la formació de noves espècies.
3. El registre fòssil demostra que hi va haver canvis macroevolutius en plantes i
animals.
Hi ha proves contundents que la macroevolució sigui un fet? Poden les
mutacions produir noves espècies? Moltes característiques de les plantes i els
animals vénen determinades per les instruccions del codi genètic , els " plans"
continguts en el nucli de cada cèl·lula. S'ha descobert que les mutacions
(modificacions aleatòries) del codi genètic poden causar alteracions en la
descendència de plantes i animals. El 1946 , el premi Nobel Hermann J. Muller,
pioner en l'estudi de les mutacions genètiques, va assegurar: "Aquesta
acumulació de canvis poc comuns i gairebé sempre mínims és el principal
mètode de millora artificial de plantes i animals. Però, més important encara, és
el que ha donat lloc a l'evolució sota la guia de la selecció natural".
En realitat, la teoria de la macroevolució parteix de la premissa categòrica que
les mutacions poden produir no només noves espècies, sinó també famílies
totalment noves de plantes i animals. Hi ha manera de demostrar si aquesta
premissa és certa? Vegem el que ha revelat la genètica després de cent anys
d'investigacions.
A finals de la dècada de 1930, els científics van acollir amb entusiasme la idea
que si la selecció natural produïa noves espècies de plantes a partir de
mutacions aleatòries, l'home també havia de ser capaç de produir noves
espècies, i amb més eficàcia, mitjançant la selecció artificial de mutacions. "Entre
els biòlegs en general, i els que es dediquen a la genètica i a la reproducció de
plantes i animals en particular, es va desencadenar l'eufòria", va dir a
¡Despertad! Wolf-Ekkehard Lönnig, científic de l'Institut Max Planck per a la
Investigació de la Reproducció Vegetal, a Alemanya. A què es devia l'eufòria?
Lönnig, qui porta vint anys estudiant les mutacions genètiques en les plantes, va
explicar: "Van pensar que havia arribat l'hora de canviar radicalment el mètode
tradicional de reproduir plantes i animals. Van creure que provocant i
seleccionant mutacions beneficioses, obtindrien noves i millors varietats".
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
32 | P à g i n a
Gràcies a generosos aportacions econòmiques, científics nord-americans,
asiàtics i europeus van posar en marxa programes de recerca en els que van
emprar mètodes que prometien accelerar l'evolució. Després de més de
quaranta anys d'intensa tasca, quins resultats hi va haver? "Malgrat la gran
quantitat de diners invertits – va assenyalar l'investigador Peter von Sengbusch
–, va fracassar la majoria dels intents d'aconseguir mitjançant irradiació varietats
de rendiment cada vegada més gran.” Lönnig va dir: "En els anys vuitanta es van
esvair les esperances i la eufòria dels científics, i als països occidentals es va
deixar d'investigar la reproducció mitjançant mutacions com a especialitat a
part. Gairebé totes les varietats mutants presentaven 'valors de selecció
negatius', és a dir, morien o eren més febles que les varietats silvestres ".
Així i tot, després d'investigar per cent anys les mutacions en general i per
setanta anys la reproducció mitjançant mutacions en particular, els científics
tenen prou dades per treure conclusions sobre la possibilitat que les mutacions
donen lloc a noves espècies. Després d'examinar les proves, Lönnig va
assegurar: "Les mutacions no poden transformar una espècie original [de planta
o animal] en una altra totalment nova. Aquesta afirmació concorda amb els
resultats de tots els experiments i estudis realitzats en el camp de les mutacions
durant el segle XX, així com amb les lleis de la probabilitat. Per tant, de la llei de
la variació recurrent es dedueix que les espècies ben definides genèticament
tenen límits clars que les mutacions accidentals no poden eliminar ni
traspassar".
Analitzem les implicacions de l'anterior. Si científics molt preparats no
aconsegueixen produir noves espècies provocant i seleccionant mutacions
beneficioses, què probabilitats hi ha que ho aconsegueixi un procés cec i sense
intel·ligència? Si les investigacions demostren que les mutacions no poden
transformar una espècie original en una altra totalment diferent, com és
possible que tingués lloc la macroevolució?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
33 | P à g i n a
1.1. Contribueix la selecció natural a la formació de noves
espècies?
Darwin creia que el que ell anomenava selecció natural afavoria les formes de
vida més adequades per a l'entorn i que les menys adequades acabaven
desapareixent. Segons els evolucionistes moderns, quan les espècies
s'escampaven i s'aïllaven, la selecció natural escollia aquelles i les mutacions
genètiques les feien més aptes per al seu nou entorn. El resultat, diuen ells, va
ser que els grups aïllats es van convertir a la llarga en espècies totalment noves.
Com s'ha esmentat abans, els resultats de les investigacions són concloents: les
mutacions no produeixen nous tipus de plantes i animals. Llavors, en què es
basen els evolucionistes per afirmar que la selecció natural genera noves
espècies a partir de mutacions beneficioses? Un fullet editat el 1999 per
l'Acadèmia Nacional de Ciències , dels Estats Units, diu: "Un exemple molt clar
d'especiació [formació d'una nova espècie] és el de les tretze espècies de
pinsans estudiats per Darwin a les illes Galápagos, ara coneguts com pinsans de
Darwin".
En la dècada de 1970, un grup d'investigadors dirigits per Peter i Rosemary
Grant es van posar a estudiar aquests pinsans i van descobrir que després d'un
any de sequera, els de bec una mica més gran sobreviure amb més facilitat que
els de bec més petit. Ja que la mida i la forma del bec són dues de les principals
característiques que distingeixen les tretze espècies de pinsans, com troballes es
van considerar importants. L'esmentat fullet assenyala: "Els Grant han calculat
que si, de mitjana, es produeix una sequera a les illes cada deu anys, al cap de
només dos-cents anys podria sorgir una nova espècie de pinsà".
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
34 | P à g i n a
Tanmateix, aquest fullet de l'Acadèmia Nacional de Ciències omet algunes
dades significatives que li resulten incòmodes. En els anys posteriors a la
sequera, a la població de pinsans van tornar a predominar els de bec més petit.
El 1987, Peter Grant i l'estudiant de postgrau Lisle Gibbs escriure a la revista
científica Nature que havien comprovat que en aquests anys "la selecció va
operar en direcció inversa". Grant va publicar el 1991 que "la població, subjecta
a la selecció natural, oscil·la en un sentit i en un altre" amb cada canvi climàtic.
Els investigadors també van observar que algunes de les diferents "espècies" de
pinsà es creuaven i tenien descendents que sobrevivien amb més facilitat que
els seus progenitors. Peter i Rosemary Grant van arribar a la conclusió que si les
"espècies" seguien creuant, després de dos-cents anys es podria donar el cas
que dos es fusionessin en un.
El 1966, el biòleg evolucionista George Christopher Williams va escriure: "És
lamentable que la teoria de la selecció natural sorgís com a explicació del canvi
evolutiu. Resulta molt més útil per explicar la continuïtat de l'adaptació". El
teòric de l'evolució Jeffrey Schwartz va assegurar el 1999 que si les conclusions
de Williams són correctes, la selecció natural potser estigui ajudant a les
espècies a adaptar-se a les vicissituds de la seva existència, però "en cap cas
crea res de nou".
La veritat és que els pinsans de Darwin no s'han transformat en "res de nou".
Segueixen sent pinsans. I el fet que es puguin creuar posa en dubte els criteris
que segueixen alguns evolucionistes per definir les espècies. Tot això, a més,
revela que fins a les més prestigioses acadèmies científiques són parcials a
l'hora de proposar les proves.
1.2. Es tala l’arbre de Darwin
En els últims anys, els científics han aconseguit comparar el codi genètic de
desenes d'organismes unicel·lulars, així com de plantes i animals. Suposaven
que aquests estudis confirmarien el ramificat "arbre de la vida" proposat per
Darwin, però aquest no ha estat el cas.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
35 | P à g i n a
Què ha tret a la llum la investigació? El biòleg Malcolm S. Gordon va escriure el
1999: "Pel que sembla, la vida va tenir múltiples orígens. La base de l'arbre de la
vida universal no va consistir en una única arrel ". Hi ha prova que les principals
branques de vida estiguin vinculades a un sol tronc, com postular Darwin?
Gordon segueix dient: "La versió tradicional de la teoria de l'ancestre comú no
sembla ser aplicable als regnes tal com reconeixen avui dia; probablement
tampoc sigui aplicable a molts, o cap, dels talls, i possiblement tampoc a moltes
de les classes dins dels talls".
Els últims estudis segueixen rebatent la teoria darwiniana d'un avantpassat
comú. La revista New Scientist va publicar el 2009 un article segons el qual el
científic Eric Bapteste va dir: "No tenim cap prova que l'arbre de la vida sigui
una realitat" .30 El mateix article recull aquest comentari del biòleg Michael
Rose: "L'arbre de la vida està sent enterrat amb discreció, això ho sabem tots.
Més difícil d'acceptar és el fet que la nostra visió fonamental de la biologia ha
de canviar per complet".
1.3. El que diu el registre fòssil
Moltes autoritats recorren al registre fòssil per defensar la idea que la vida va
emergir d'un avantpassat comú. Argumenten, per exemple, que el registre
documenta la noció que els peixos es van transformar en amfibis i els rèptils en
mamífers. Però és això cert?
El paleontòleg evolucionista David M. Raup observa: "En lloc de trobar-se amb
el desenvolupament gradual de la vida, el que realment van trobar els geòlegs
contemporanis de Darwin – i segueixen trobant els geòlegs actuals – és un
registre bastant irregular: les espècies apareixen a la seqüència molt
abruptament, mostren poc o cap canvi durant la seva existència en el registre i
de sobte desapareixen d'ell ".
La veritat és que la immensa majoria dels fòssils evidencien estabilitat en els
tipus de criatures al llarg d'extensos períodes de temps. No indiquen que un
tipus evolucionar per arribar a ser un altre. Els plans corporals distintius
apareixen de sobte, així com les característiques noves. Per exemple, el ratpenat,
amb els seus sistemes de sonar i ecolocalització, sorgeix sense cap nexe obvi
amb un avantpassat més primitiu.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
36 | P à g i n a
De fet, més de la meitat de les principals divisions de la vida animal van sorgir
en un període de temps relativament curt. La manera abrupta com nombroses
formes de vida noves i diferents apareixen en el registre fòssil ha portat els
paleontòlegs a referir-se a aquest període com "l'explosió càmbrica". Quan va
tenir lloc el període càmbric?
Suposant que els càlculs siguin correctes, podem representar la història de la
Terra amb una línia de temps que tingui la longitud d'un camp de futbol. A
aquesta escala, cal recórrer set vuitens del trajecte abans d'arribar al que els
paleontòlegs anomenen el període cambrià. Durant un petit segment d'aquest
període apareixen en el registre fòssil les principals divisions de la vida animal.
Amb quanta rapidesa? Si seguim caminant, totes aquestes diferents criatures
sorgeixen en el tros de menys d'un pas.
L'aparició relativament sobtada d'aquestes diverses formes de vida ha induït a
alguns investigadors a replantejar-se la versió tradicional de la teoria
darwiniana. Per exemple, el biòleg Stuart Newman va exposar en una entrevista
el 2008 la necessitat d'una nova teoria evolutiva que expliqui la sobtada aparició
de noves formes de vida. Va dir: "El mecanisme darwinià utilitzat per explicar tot
canvi evolutiu quedarà relegat, crec jo, i passarà a ser un més entre molts,
potser ni tan sols el més important per comprendre la macroevolució, l'evolució
de les principals transicions en els tipus corporals".
1.4. Dificultats amb la prova
Què hi ha dels fòssils utilitzats per il·lustrar la transformació de peixos en amfibis
i de rèptils a mamífers? Constitueixen una prova sòlida de l'evolució en acció?
Una mirada més atenta posa al descobert diverses dificultats.
Per començar, en els llibres de text, la mida comparatiu de les criatures
col·locades en la seqüència de rèptils a mamífers és de vegades enganyós. En
comptes de ser d'una mida similar, com es representen, la realitat és que unes
són enormes i altres són petites.
Un altre escull, molt més seriós, és la manca de proves que aquestes criatures
estan d'alguna manera emparentades. Els espècimens de la sèrie solen estar
separats per espais que s'estimen en milions d'anys. El zoòleg Henry Gee diu
sobre el particular: "Els intervals de temps que hi ha entre els fòssils són tan
enormes que no podem dir res definitiu sobre la seva possible connexió per
ascendència o descendència".
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
37 | P à g i n a
Al·ludint als fòssils de peixos i amfibis, el biòleg Malcolm S. Gordon assenyala
que constitueixen només una petita "mostra, possiblement molt poc
representativa, de la biodiversitat que existia en aquests grups en èpoques
passades". I afegeix: "No tenim manera de saber fins a quin punt aquells
organismes específics van tenir rellevància en successos posteriors o quina
relació de parentiu els unia".
1.5. Què mostra la pel·lícula?
Un article de National Geographic publicat el 2004 va assemblar el registre fòssil
a "una pel·lícula sobre l'evolució de la qual s'han perdut 999 de cada mil
quadres a la cambra d'edició". Analitzem les implicacions d'aquest símil.
Imaginem que trobem 100 fotogrames d'un llargmetratge compost
originalment de 100.000. Com determinaríem la trama de la pel·lícula? Potser
tinguem una idea preconcebuda, però i si només hagués 5 fotogrames que es
poguessin acomodar de manera que donessin suport la nostra trama, mentre
que els altres 95 comptaran una història totalment diferent? Seria lògic insistir
que la nostra idea preconcebuda és la correcta basant-nos únicament en
aquests 5 quadres? ¿Podria ser que l'ordre en què els hem posat és el que
s'adapta a la nostra teoria? No seria millor deixar que les altres 95 imatges
pesessin en la nostra opinió?
Què té a veure aquest exemple amb la manera com els evolucionistes veuen el
registre fòssil? Durant anys, els investigadors no van admetre que la immensa
majoria dels fòssils (els 95 fotogrames de la pel·lícula) mostraven que les
espècies romanen gairebé invariables al llarg del temps. Per què aquest silenci
sobre una cosa tan important? L'escriptor Richard Morris diu: "Segons sembla,
els paleontòlegs havien adoptat la idea ortodoxa del canvi evolutiu gradual i
s'havien aferrat a ella, tot i trobar proves que demostraven el contrari. Portaven
temps tractant d'interpretar l'evidència fòssil en termes de les nocions
acceptades de l'evolució".
I avui dia? Serà potser que els evolucionistes segueixen acomodant els fòssils en
cert ordre, no perquè estigui recolzat per la majoria de les proves fòssils i
genètiques, sinó perquè quadra amb les nocions actuals de l'evolució?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
38 | P à g i n a
1.6. Els homínids i el nostre arbre genealògic
Al començament del segle XX, les restes fòssils utilitzats per donar suport a la
teoria que l'home i els simis van evolucionar d'un antecessor comú cabien en
una taula de billar. Des de llavors, el nombre ha augmentat. Ara es diu que
omplirien un vagó de ferrocarril. Tanmateix, la immensa majoria consisteix
únicament en ossos i dents solts. És estrany veure cranis sencers i , més encara ,
esquelets complets. Ha aconseguit el creixent nombre de fòssils atribuïts a" l’
arbre familiar" de l'home resoldre el debat entre els experts sobre quan i com
van evolucionar els humans a partir de criatures simiesques? No, tot el contrari.
Robin Derricourt, de la Universitat de Nova Gal·les del Sud (Austràlia), va
escriure en 2009 respecte a la classificació d'aquests fòssils: "Potser sobre l'únic
que hi ha consens ara és que no hi ha consens". El 2007, la revista d' divulgació
científica Nature va publicar un article pels descobridors d'un altra suposat
baula de l'arbre evolutiu i va dir que no se sap res sobre quan o com la línia
humana es va separar realment de la dels simis. Gyula Gyenis, investigador del
Departament d'Antropologia Biològica de la Universitat Eötvös Loránd
(Hongria), va escriure en 2002: "La classificació dels fòssils homínids i el seu lloc
en el curs de l'evolució ha estat tema de debat constant". També va dir que la
prova fòssil reunida fins ara no ens apropa al coneixement exacte de quan, on i
com van evolucionar els humans a partir de criatures simiesques.
Cada vegada que es descobreix una nova "baula perduda", els mitjans de
comunicació ho pregonen als quatre vents. El 2009, per exemple, un fòssil
anomenat Ida va ser presentat en societat" a bombo i platerets, com si d'una
estrella de rock es tractés". La publicitat va incloure el següent titular al diari
anglès The Guardian: " Fòssil Ida: extraordinari troballa de la 'baula perduda' en
l'evolució humana". Als pocs dies, la revista New Scientist, també del Regne
Unit, va anunciar: "Ida no és una 'baula perduda' en l'evolució humana". Per què
es dóna tanta publicitat a cada nova " baula perduda " que s'exhibeix, però
gairebé mai s'esmenta quan és exclòs del "arbre familiar"? Robin Derricourt,
citat abans, diu que fa als descobridors d'aquestes troballes: "El director d'un
equip d'investigació potser hagi de exagerar la singularitat i el dramatisme d'un
'descobriment' per tal de captar fons de patrocinadors diferents a les fonts
acadèmiques convencionals, una pràctica incentivada per la premsa i els mitjans
electrònics, que caminen a la caça d'històries espectaculars".
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
39 | P à g i n a
Als presumptes avantpassats de l'home se'ls representa en els llibres de text i en
els museus amb trets definits. Com més antic és l'exemplar, més semblant a un
mico ho fan, i com més proper es suposa que està l'home, més humans són les
seves faccions, el seu to de pell i el seu pèl. Poden els científics reconstruir amb
exactitud com trets basant-se en les restes fossilitzades que troben? No. El 2003,
l'antropòleg forense Carl N. Stepha, que treballa per al Departament de Ciències
Anatòmiques de la Universitat d'Adelaida Austràlia), va escriure: "No es poden
construir ni comprovar objectivament els rostres dels primers avantpassats
humans". I va afegir que els intents de fer-ho basant-se en els simis moderns
"són molt probablement marcadament esbiaixats, inexactes per altres i no tenen
validesa". Quina va ser la seva conclusió? "És molt probable que tota
'reconstrucció' facial dels primers homínids estigui equivocada."
Una manera com els evolucionistes determinen si un hipotètic avantpassat de l'
home correspon a un parent pròxim o llunyà és mesurant la mida del cervell . És
la mida del cervell un indicador fiable de la intel·ligència? No. Un equip
d'investigació que va recórrer a la talla del cervell per especular sobre què
criatures extintes eren els parents més pròxims de l'home va admetre que
"moltes vegades es van sentir trepitjant terreny movedís". Per quina raó? La
revista Ment i Cervell explicar el 2009 que el pes cerebral absolut o relatiu no és
el millor correlat de la intel·ligència. I va afegir: "Els investigadors no han
aconseguit establir alguna peculiaritat anatòmica o fisiològica en el cervell humà
que no trobi present també en els animals. Només hi ha una excepció a aquesta
regla : l'àrea del llenguatge de Broca".
Per quina raó col·loquen els científics dels fòssils en la cadena "simi-home"
segons la grandària del cervell, sabent que aquest no és un indicador fiable de
la intel·ligència? Estaran forçant les proves perquè encaixin en la seva teoria? I
per què debaten constantment sobre què fòssils s'han d'incloure en "l’arbre
familiar" de l'home? Serà que els fòssils que estudien són just el que semblen
ser: formes extintes de simis?
Els observadors honrats no tenen objeccions a reconèixer que l'ego, els diners i
la necessitat d'atenció mediàtica influeixen en la manera com es presenten les
"proves" de l'evolució humana. Es pot xifrar confiança en aquest tipus de
proves?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
40 | P à g i n a
1.7. L'evolució: mite o realitat?
Per què insisteixen molts evolucionistes destacats en què la macroevolució és
una realitat? Després de criticar alguns arguments del professor Dawkins – citat
a l'inici d’aquest apartat –, l'influent evolucionista Richard Lewontin explica així
per què tants homes de ciència no dubten a acceptar teories contràries al sentit
comú :"Tenim un compromís previ, un compromís amb el materialisme". Una
gran quantitat de científics es neguen a considerar tan sols la possibilitat que hi
hagi un Dissenyador intel·ligent. Com diu Lewontin, "no podem acceptar la més
mínima al·lusió a Déu".
La revista Scientific American recull el següent comentari del sociòleg Rodney
Stark al respecte: "Des de fa dos-cents anys es ve fomentant la idea que per
dedicar-se a la ciència, un ha de mantenir-se lliure dels lligams de la religió".
Stark també assenyala que a les universitats on es realitzen tasques
d'investigació, "la gent religiosa no s'atreveix a obrir la boca" i "la antireligiosa la
discrimina". Segons ell, "a les escales superiors [de la comunitat científica] es
recompensa als que són antireligiosos".
Per acceptar com a vàlida la teoria de la macroevolució, cal creure que els
científics agnòstics o ateus no deixen que les seves conviccions personals
influeixin en les seves interpretacions de les troballes científiques. Cal creure que
les mutacions i la selecció natural van donar lloc a totes les complexes formes
de vida existents, encara que després d'estudiar per cent anys una infinitat de
mutacions s'hagi demostrat que aquestes no han convertit ni una sola espècie
ben definida en una altra totalment nova. Cal creure també que tots els éssers
vius van evolucionar de forma gradual a partir d'un avantpassat comú, si bé el
registre fòssil demostra clarament que els principals tipus de plantes i animals
van aparèixer de sobte i no es van transformar en altres tipus, sense importar
que hagin transcorregut períodes llarguíssims de temps. Sembla, doncs, que la
teoria de l'evolució es basa en fets, o que és un mite?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
41 | P à g i n a
2. El punt de vista bíblic
2.1. Es contradiuen el relat de Gènesi i la ciència?
Moltes persones afirmen que la ciència refuta el relat bíblic de la creació. Però el
que la ciència de veritat contradiu no és la Bíblia, sinó les opinions de diversos
grups dels anomenats fonamentalistes cristians. Alguns d'aquests asseguren
equivocadament que, segons les Sagrades Escriptures, l'univers material va ser
creat en sis dies de 24 hores fa uns deu mil anys.
La Bíblia no dóna suport aquesta afirmació. Si ho fes, molts descobriments
científics dels darrers cent anys la desacreditarien. En analitzar acuradament el
relat bíblic es veu que no hi ha conflicte entre aquest i els fets científics
demostrats. A continuació veurem el que realment ensenya la Bíblia.
2.2. "El principi" de l'Univers
El relat de Gènesi s'inicia amb una declaració senzilla i contundent: "Al principi
Déu va crear el cel i la terra" (Gènesi 1:1). Els erudits bíblics coincideixen que
l'acció aquí descrita és diferent al que va passar en els dies creatius esmentats a
partir del verset 3. Aquest fet té una gran transcendència. Implica que, d'acord
amb la primera frase de la Bíblia, l'univers, inclòs el planeta Terra, ja existia des
de temps indefinits abans del començament dels dies creatius.
Els geòlegs xifren l'antiguitat de la Terra en uns quatre mil milions d'anys, i els
astrònoms calculen que la de l'univers pot arribar als quinze mil milions.
¿Contradiuen aquestes xifres – o les que potser s'ofereixin en el futur – el que
afirma Gènesi 1:1? No, ja que la Bíblia no especifica l'antiguitat de "cel i la terra".
De manera que la ciència no refuta el relat bíblic.
2.3. Quant van durar els dies creatius?
Què es pot dir dels dies creatius? Van durar només 24 hores? Alguns asseguren
que com Moisès – l'escriptor de Gènesi – va indicar posteriorment que el dia
que va seguir als sis dies creatius va servir de model per al dissabte setmanal,
cada un d'aquests dies ha d'haver durat 24 hores (Èxode 20:11). Recolzen les
paraules utilitzades en el relat de Gènesi aquesta conclusió?
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
42 | P à g i n a
En realitat, no. La veritat és que la paraula hebrea que es tradueix "dia" pot
al·ludir a períodes de temps de durada diversa, no només de 24 hores. Per
exemple, quan Moisès resumeix la història de la creació, es refereix als sis dies
creatius com si fossin un de sol (Gènesi 2:4). D'altra banda, en el primer
d'aquests dies, "Déu va començar a cridar a la llum Dia, però a la foscor va
cridar-la Nit" (Gènesi 1:5). En aquest cas, el terme "dia" només al·ludeix a part
d'un període de quatre hores. Queda clar que l'afirmació que cada dia creatiu va
durar 24 hores és arbitrària, sense base bíblica. Quina va ser llavors la durada
d'aquests dies? La forma en què es van redactar els capítols 1 i 2 de Gènesi
indica que es tracta de períodes de temps molt extensos.
2.4. Aparició gradual de les obres creatives
Moisès va escriure el seu relat en hebreu i des de la perspectiva d'algú que està
a la Terra. Aquests dos factors, sumats al fet que l'univers ja existia abans del
començament dels períodes o "dies" creatius, ajuden a resoldre gran part de la
polèmica que envolta el relat de la creació. De quina manera?
Una anàlisi acurat de la narració de Gènesi revela que alguns esdeveniments, tot
i que es van iniciar en un "dia" concret, es van prolongar durant un o més dels
dies següents. Per exemple, abans que comencés el primer "dia" creatiu, ja
existia el Sol, però alguna cosa – possiblement núvols densos – impedia que la
seva llum arribés a la superfície de la Terra (Job 38:9). En el transcurs del primer
"dia", aquesta barrera va començar a dissipar-se, permetent el pas de llum
difusa a través de l'atmosfera.
Durant el segon "dia", l'atmosfera va seguir aclarint-se, i es va formar una
expansió entre els densos núvols i l'oceà. Al quart "dia" s'havia buidat tant que
el Sol i la Lluna van aparèixer "en l'expansió dels cels" (Gènesi 1:14-16). Dit d'una
altra manera, el Sol i la Lluna ja es podien veure des de la Terra. Aquests
esdeveniments van ocórrer de forma progressiva.
El relat de Gènesi també explica que en el cinquè "dia" es va continuar aclarint
l'atmosfera i van començar a aparèixer criatures voladores, entre elles animals
amb ales membranoses i insectes. No obstant això, les Escriptures indiquen que
durant el sisè "dia", Déu encara "s'estava formant del sòl tota bèstia salvatge del
camp i tota criatura voladora del cel" (Gènesi 2:19).
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
43 | P à g i n a
Com hem vist, la Bíblia s'expressa de tal manera que deixa oberta la possibilitat
que en cada "dia", o període creatiu, es produïssin diversos esdeveniments
importants de manera gradual, no instantània, i que alguns es perllonguessin
fins i tot fins als següents "dies" creatius.
2.5. Segons el seu gènere
Significa aquesta aparició progressiva de plantes i animals que Déu es va valer
de l'evolució per produir l'enorme diversitat existent d'organismes vius? No, ja
que la Bíblia indica clarament que Déu va crear tots els "gèneres" elementals de
plantes i animals (Gènesi 1:11, 12, 20-25). Estaven aquests "gèneres" originals
programats per poder adaptar-se als canvis del medi ambient? Com
s'estableixen els límits d'un "gènere"? La Bíblia no ho explica. No obstant això, sí
diu que les criatures vivents "s’eixamenaren segons els seus gèneres" (Gènesi
1:21). Aquesta afirmació implica que les possibilitats de variació dins d'un
"gènere" són limitades. Tant el registre fòssil com les investigacions actuals
confirmen que durant llargs períodes de temps les categories fonamentals
d'animals i plantes van experimentar pocs canvis.
Contrari al que afirmen alguns fonamentalistes, Gènesi no ensenya que l'univers,
incloent-hi la Terra i tots els éssers que l'habiten, hagi estat creat en un curt
període de temps en un passat relativament recent. En realitat, la descripció que
ofereix Gènesi de la creació de l'univers i de l'aparició de la vida al nostre
planeta concorda amb molts dels últims descobriments científics.
A causa de les seves creences filosòfiques, molts homes de ciència rebutgen
l'afirmació bíblica que Déu va crear totes les coses. No obstant això, resulta
interessant que Moisès va escriure a l'antic llibre de Gènesi que l'univers va tenir
un començament i que la vida va aparèixer per etapes, progressivament. Com va
poder Moisès obtenir fa uns dos mil anys informació tan exacta des del punt de
vista científic? Hi ha una explicació lògica. No hi ha dubte que Aquell que va
tenir el poder i la saviesa necessaris per crear els cels i la Terra podia
proporcionar coneixements tan avançats a Moisès. Això li dóna més pes a
l'afirmació que fa la pròpia Bíblia de ser "inspirada de Déu" (2 Timoteu 3:16).
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
44 | P à g i n a
Conclusió d’un Testimoni de Jehovà
Després de dies d’investigació sobre l’evolució i el procés d’hominització he
arribat a la conclusió de moltes coses. Una d’elles és que la teoria de la evolució
és ensenyada i acceptada com un fet real als instituts i a les universitats quan les
proves que hi ha que fonamentin aquesta teoria són bastant fàcils de
enderrocar, ja que els fets parlen per sí sols com queda demostrat als
arguments que he donat als últims apartats d’aquest treball. Llavors, com la
evolució no és un fet comprovat no es pot anomenar teoria, sinó hipòtesi.
A més, una teoria evolutiva que es basa en l’absència d’una vida intel·ligent o
creador per a la producció de la vida ha de ser capaç d’explicar l’origen de la
vida d’una altra manera i sense que Déu hi intervingui, i això encara no ha sigut
possible de fer. No s’ha creat vida als laboratoris, i si alguna vegada es fes, el
que s’estaria comprovant és que la vida sempre prové de vida preexistent i a
més que es requereix moltíssima intel·ligència per poder-la produir.
Perquè una cèl·lula sobrevisqui cal la intervenció conjunta de, com a mínim, tres
tipus de molècules complexes: ADN (àcid desoxiribonucleic), ARN (àcid
ribonucleic) i proteïnes. Pocs científics sostindrien avui que una cèl·lula viva
completa es va formar sobtadament per atzar a partir d'una barreja de
compostos inanimats. Però què probabilitat hi ha que l'ARN o les proteïnes sí
que ho fessin?
Un experiment realitzat el 1953 dóna peu a molts científics per creure que la
vida es va originar espontàniament. El químic Stanley L. Miller va obtenir
aminoàcids (els blocs bàsics de les proteïnes) enviant descàrregues elèctriques a
una barreja de gasos que simulava l'atmosfera terrestre primitiva.
Posteriorment, es van detectar aminoàcids en un meteorit. Signifiquen aquestes
troballes que tots els components bàsics de la vida es van produir fàcilment per
casualitat? "Alguns autors – diu Robert Shapiro, professor emèrit de Química de
la Universitat de Nova York – han imaginat que tots els components de la vida
es trobaven ja en els meteorits i podrien formar fàcilment mitjançant
experiments semblants al de Miller. Però aquest no és el cas ."
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
45 | P à g i n a
Examinem la molècula d'ARN, formada al seu torn per molècules més petites
anomenades nucleòtids. Un nucleòtid és diferent d'un aminoàcid i lleugerament
més complex. "Mai s'ha detectat la presència de cap nucleòtid, ni entre els
productes dels experiments amb descàrregues elèctriques ni en els estudis de
meteorits", afirma Shapiro. I afegeix que la probabilitat que una molècula
autorreplicant d'ARN s'acoblés per casualitat en un estany de blocs químics "és
tan petita, que el fet que passi, encara que només sigui una vegada, en
qualsevol lloc de l'univers visible, es consideraria una mena de miracle".
I les molècules de proteïna? Aquestes resulten de la unió d'aminoàcids (des de
cinquanta fins a diversos milers) en un ordre altament específic. La proteïna
funcional mitjana d'una cèl·lula "simple" conté 200 aminoàcids, i hi ha milers de
diferents tipus de proteïnes fins i tot en aquesta classe de cèl·lules. La
probabilitat que una proteïna de només 100 aminoàcids es formés alguna
vegada a l'atzar a la Terra seria com d'una en mil bilions ( 1015).
Considero que creure en la evolució sense que aquesta hagi explicat primer
l’origen de la vida no és via és, vertaderament, un acte de fe molt gran, perquè
si no es pot explicar això, l’aparició de la vida sense cap ésser intel•ligent o
Creador, i les proves científiques en fòssils i en altres camps de les ciències estan
en acord amb el que s’esmenta a la Bíblia i la macroevolució esmentada ha
quedat rebatuda a l’inici dels últims apartats del treball, quin sentit té intentar
trobar-li tres potes al gat quan és obvi que en té quatre? Llavors, si la
macroevolució no va poder dur-se a terme ni en animals ni en plantes, en l’ésser
humà tampoc. Per tant, la idea del nostre arbre genealògic trontolla massa.
Crec que el problema radica en què a la gran majoria de persones tenen un
pensament molt equivocat de la Bíblia i de Déu. Al llarg de la història, l’Església
ha fet moltes coses: ha participat en moltes guerres, és culpable de la mort de
molts innocents, ha ensenyat coses que no s’hi troben a la Bíblia – mentides que
si l’analitzem amb deteniment queden totalment rebatudes, a la Bíblia no s’hi
troben les afirmacions que proclama l’Església com a certes – com la Trinitat,
l’Infern de foc etern i d’altres. Molts dels seus integrants han comès moltes
faltes importants, entre elles la pederàstia. Tots aquests motius han fet pensar a
les persones i moltes d’elles s’han sentit tan desenganyades i decebudes amb la
religió i ja no creuen en res que estigui relacionat amb ella. Només s’ha
aconseguit que la Bíblia sigui desacreditada i el fet que ciència i religió no
poden anar unides de cap manera, però jo considero que això últim no és cert.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
46 | P à g i n a
Si les proves científiques verídiques i comprovades – no meres hipòtesis i
teories formulades sense fonament – concorden amb el relat del Gènesi o no
queda refutat amb elles, per què no hi cap a la ment dels éssers humans la idea
de que pugui haver-hi un Déu? No és mostra d’una gran intel·ligència tot el
món que ens envolta avui dia? Jo estic cursant el batxillerat científic i quan
estudio biologia, química i les ciències de la Terra i el medi ambient penso que
totes les coses estan fetes massa perfectes perquè hagin pogut ser producte de
l’atzar i de la casualitat.
Jo sóc Testimoni de Jehovà, he crescut amb uns pares que també ho són i que
m’han inculcat les seves creences com qualsevol altres pares religiosos fan amb
els seus fills però, com totes les persones, tinc capacitat de raonament i no puc
creure com a vàlids ensenyaments que no ho siguin, ja sigui perquè vagin en
contra de les proves científiques o que no hi hagi cap tipus de lògica dins d’ells
per entendre’ls. La mateixa Bíblia anima a les persones a no ser crèduls i a
comprovar que les coses que ens ensenyen siguin verídiques a Romans 12:1,2 i
que "qualsevol que és inexpert posa fe en tota paraula, però el sagaç considera
els seus passos" (Proverbis 14:15). Per què doncs, he de creure en un conjunt
d’hipòtesis sobre la evolució quan moltes d’elles presenten moltes llacunes, les
demostracions científiques i les investigacions demostren que la macroevolució
tal i com es coneix trontolla sobre els ciments en què està recolzada mentre que
la Bíblia és un llibre que deixa marge suficient i que concorda amb la ciència?
Per això considero que Déu i la ciència van unides.
Molta gent té un pensament molt equivocat de Déu. La gran immensa majoria
de persones creuen a cegues en el que diu la comunitat científica sobre
l’evolució, però no paren a pensar molt que dins d’aquesta comunitat i
concretament dins de l’evolució, hi ha milers de pensaments diferents, cada
científic opina d’una manera més encertada o menys. El cas és que la gent es
creu tot el que altres persones científiques diguin i no ho comproven per elles
mateixes. Poques persones comproven les coses abans d’acceptar-les, jo em
considero una d’elles. Com deia abans, he crescut a una família religiosa però a
mi ningú m’ha imposat mai les seves idees. No es pot creure en una cosa que
queda refutada pels fets per molt que hagi sigut escrita a un llibre, sigui la Bíblia
o no. Però fins a dia d’avui, porto tota la meva vida analitzant-la cada setmana i
mai he trobat res que la desacrediti tot i ser un llibre que ha passat per més de
40 homes diferents, de diferents èpoques durant 1610 anys i segueix a la
perfecció el seu fil conductor: el propòsit de Déu.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
47 | P à g i n a
És plena de profecies que s’han complert i algunes que falten per complir, hi ha
consells que van ser escrits fa més de 2000 anys i serveixen per les persones fins
a dia d’avui. Per citar un exemple, amb uns dos-cents anys d'antelació, al voltant
del 732 a. C. Déu va inspirar al profeta hebreu Isaïes perquè posés per escrit una
profecia sobre la caiguda de la poderosa Babilònia, a Isaïes 13:19, 20 la trobem.
En 607 a. C., l'exèrcit babiloni destruiria Jerusalem i es portaria als supervivents a
Babilònia, on rebrien un tracte cruel (Salm 137:8, 9). Déu va predir que el seu
poble hauria d'aguantar – merescudament – aquesta difícil situació durant
setanta anys , però que després els alliberaria i els deixaria tornar a la seva terra
(Jeremies 25:11, 29:10).
La Paraula profètica de Déu es va complir. L'any 539, quan els jueus estaven a
punt d'acabar els seus setanta anys d'exili, la "inexpugnable" ciutat de Babilònia
va ser conquistada pels medes i els perses. Amb el temps, la ciutat va quedar
convertida en un munt de ruïnes, exactament com estava profetitzat Cap ésser
humà podia predir alguna cosa semblant. L'acció de profetitzar, o predir fets
futurs, distingeix l'Autor de la Bíblia de qualsevol altre déu (Isaïes 46:9, 10).
La Bíblia no és un llibre científic, però a vegades esmenta dades com aquesta,
trobada a Isaïes 40:22 “Hi ha Un que mora per sobre del cercle de la terra, els
habitants de la qual són com llagostes, Aquell que estén els cels justament com
una gasa fina, que els desplega com una tenda en la qual habitar,”. El llibre
d’Isaïes va ser escrit entre el 778 i el 732 a.C. i aquí ja s’esmenta que la Terra era
rodona. El concepte de Terra esfèrica data de la filosofia grega antiga al voltant
del segle VI a. C. però va romandre com a matèria d'especulació filosòfica fins al
segle III a. C. quan l'astronomia hel•lenística va establir l'esfericitat de la Terra
com una dada físic. El paradigma hel•lènic va ser gradualment adoptat en el vell
món durant l'Antiguitat i l'Edat Media.2 3 4 5 Una demostració pràctica de
l'esfericitat de la Terra va ser duta a terme per Fernando de Magallanes i Juan
Sebastián Elcano en la seva expedició de circumnavegació del món (1519-1521).
Isaïes no va fer cap tipus de comprovació per saber si la Terra era rodona, ho va
escriure i prou. Segles abans de la comprovació a mans dels grecs ja havia sigut
escrit que ho era. Com va poder aquest escriptor saber que la Terra era rodona?
Una prova més de que la Bíblia és inspirada de Déu (2 Timoteu 3: 16,17).
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
48 | P à g i n a
Van ser totes dues afirmacions un cop de sort? No, aquests són només dos
exemples. N’hi ha centenars per tota la Bíblia i ho afirmo perquè ho he
comprovat per mi mateixa. Fins ara, l’únic que m’ha demostrat la teoria de la
evolució és que hi ha massa llacunes per poder confiar en que sigui verídica, i ni
els mateixos científics que la defensen es posen d’acord mentre que la Bíblia té
un fil perfectament teixit. No hi ha llacunes, tot té una explicació. El relat del
Gènesi explica d’una manera senzilla i fàcil d’entendre com Déu va crear la Terra
i la vida i dóna marge a la ciència suficient com per investigar sobre el tema.
La Bíblia no és un llibre fàcil d’entendre, cal esforç i dedicació però un fet
increïble és que no té errors de trama, per dir-ho d’una manera. Textos bíblics
amb segles de diferència escrits per diferents homes es complementen a la
perfecció i donen explicació als assumptes de manera raonada i lògica. Això
demostra al 100% que no és obra d’homes. I allí on la saviesa de l’home no hi
arriba és on comença la de Déu.
El problema és la opinió que té la majoria de la gent sobre Déu, una opinió
equivocada si la contrastem amb la Bíblia. Opino que la mitologia dóna un punt
de vista erroni de Déu i d’una manera o altra influeix en les persones per no
veure’l com una realitat, com un ésser real superior perquè no és de carn i
ossos. És un ésser espiritual, intel•ligent, poderós i que té sentiments. Tot això i
més es troba quan s’analitza la Bíblia, “perquè les [qualitats] invisibles d'ell es
veuen clarament des de la creació del món des d'ara, perquè es perceben per
les coses fetes, fins el seu poder sempitern i Divinitat, de manera que ells són
inexcusables;”(Rom. 1:20).
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
49 | P à g i n a
Com a reflexió final, que la majoria de persones creguin en una cosa no és
sinònim de veritat, i menys encara quan hi ha proves que refuten les
afirmacions. Per tant, considero que part de la comunitat científica hauria de fer
un petit esforç i investigar la Bíblia, tampoc es perd res, tot el contrari. Abans de
apartar una idea de la nostra ment i col•locar-la a l’àrea de les mentides, s’han
de comprovar i dubto que molts científics que defensen la evolució ho hagin
fet. Llavors, com es poden atrevir a refutar idees que ni tan sols s’han parat a
analitzar en cap moment? Es possible, doncs, confiar en què ens diuen la veritat
quan fan descobriments científics en el camp de la evolució? Volen trobar la
veritat acord amb els fets o la seva veritat? De moment, xifro la meva confiança
en la Bíblia i si algun dia aquesta em demostra el contrari o l’evolució dóna
proves científiques comprovades de que sigui un fet posaré en dubte les meves
condicions. Mentrestant, crec fermament en l’existència de Déu i en la seva
Paraula.
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
50 | P à g i n a
Bibliografia i web grafia
El origen de la vida: Cinco cuestiones de análisis. Publicació editada pels
Testimonis de Jehovà.
Revista ¡Despertad! de Setembre del 2006. Publicació editada pels Testimonis
de Jehovà.
Biblia: Traducción del Nuevo Mundo de las Santas Escrituras. Editada pels
Testimonis de Jehovà.
Documental“LA TRAVESIA HUMANA" del canal Discovery Channel.
http://es.wikipedia.org/wiki/Eva_mitocondrial
http://ca.wikipedia.org/wiki/Home_de_Neandertal
http://es.wikipedia.org/wiki/Origen_de_los_humanos_modernos
http://es.wikipedia.org/wiki/Tierra_esf%C3%A9rica
http://images.google.es/
http://www.xtec.cat/~lvallmaj/palau/darwin.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADntesis_evolutiva_moderna
http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/neodarwinismo.htm
http://www.slideshare.net/yulios1/la-teora-de-la-evolucin-en-la-ciencia-actual
http://ca.wikipedia.org/wiki/Fixisme
http://biolulia.wordpress.com/4-eso/5-evolucio/5-3-principals-teories-
evolutives/
http://www.aitorninerola.es/blog/wp-content/uploads/2010/10/3-
fixisme_i_evolucionisme_la_seleccio_natural.pdf
http://www.xtec.cat/~jsolano/habilis.htm
http://es.wikipedia.org/wiki/Lamarckismo
http://es.wikipedia.org/wiki/Jean-Baptiste_Lamarck
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia/2-prehistoria/1-el-
proces-dhominitzacio/
Filosofia i Ciutadania 1 BAT L’evolució i el procés d’hominització
51 | P à g i n a
http://es.wikipedia.org/wiki/Origen_de_los_humanos_modernos
http://www.taringa.net/posts/noticias/11945726/Nueva-hipotesis-sobre-la-
desaparicion-del-Neandertal.html
http://sociedad.elpais.com/sociedad/2011/07/29/actualidad/1311890407_85021
5.html