08. català cementiris 65

REPORTATGE8

B.MM NÚMERO 65 HIVERN 2005

● Tot i l’atenció que historiadors i arquitectes li handedicat, el cementiri del Poblenou continua sent un grandesconegut per a molts barcelonins. Hi ha contribuït,sens dubte, l’abandonament al qual ha estat sotmèsdurant dècades, tendència que afortunadament ha can-viat en els últims anys gràcies a uns renovats ServeisFuneraris de Barcelona que són ben conscients del patri-moni històric, artístic i cultural que representen elscementiris de la ciutat. La posada en marxa d’iniciativescom ara La Ruta dels Cementiris (juny de 2004) i l’expo-sició sobre l’art als cementiris barcelonins (Casa Amatller,novembre de 2004) contribueixen a popularitzar unsespais que, tot i que conserven necessàriament la sevanaturalesa íntima i familiar, ja han passat a formar partdel patrimoni urbà de Barcelona.Cementiri General de Barcelona, de l’Est, de Llevant, vell,etc.: el cementiri del Poblenou forma part de la tramaurbana i de l’imaginari col·lectiu de Barcelona. Per alspoblenovins és una referència més del barri i així apareix,com no podia ser d’una altra manera, a l’obra literària del’escriptor més prestigiós i estimat d’aquest barri: Xavier

El cementiri de Poblenou: memòriade la Barcelona contemporània

És un autèntic museu a l’aire lliure que espera encarala seva rehabilitació plena, malgrat laconsciència que des de fa uns anys ha presl’Administració municipal de la riquesa artística ihistòrica que amaguen els cementiris de Barcelona ila necessitat de vetllar per la seva preservació.

Benguerel i Llobet. Des de la seva primera novel·la,Pàgines d’un adolescent (1930), fins a la seva emblemàticaIcària, Icària… (1974), passant per d’altres ambientadesal Poblenou com ara Suburbi (1936) o Llibre del Retorn(1977), el cementiri vell és un escenari més de la vida quo-tidiana dels personatges de la rica obra de Benguerel.Històricament, tanmateix, el barri i el cementiri s’hanignorat mútuament, han viscut d’esquena l’un de l’altre,ja que la imponent tàpia de la vorera del carrer del Taulates contraposa als edificis d’habitatges de la vorera deldavant, sense cap mena de diàleg possible. Als seglesXVIII i XIX, com veurem més endavant, el cementiri vaser el cementiri de Barcelona, orientat cap a aquesta, peròen terrenys del municipi de Sant Martí de Provençals.Després de la inauguració del de Montjuïc, el 1883, alrecinte s’hi va enterrar poca gent perquè quedava petit idesprés de l’agregació de Sant Martí a Barcelona, el 1897,va esdevenir un entrebanc en el procés de creixementurbà, tot i que per a molts d’altres, el cementiri –de fet, laseva tàpia– es va convertir en una paret més dels centenarsde barraques que existien entre aquest i la via del tren, on

TEXT

Daniel VenteoFOTOS

Carlos Bosch

REPORTATGE 9

NÚMERO 65 HIVERN 2005 B.MM

actualment hi ha el passeig de Carmen Amaya i on durantdècades, fins a la remodelació olímpica de 1990, hi haviaun nucli de barraquisme on han viscut milers de barcelo-nins: el Transcementiri.Apropar-nos a la història bicentenària del cementiri delPoblenou ens ajudarà a conèixer la pròpia història de laciutat i dels seus ciutadans; perquè, tal com va dir l’histo-riador Manuel Arranz, el recinte és una veritable “lliçód’història barcelonina”.

EL CEMENTIRI DEGÀ DE BARCELONAEls estralls causats pels brots d’epidèmies han estat un fetdeterminant de les preocupacions per la higiene al llargdels segles XVIII i XIX. A Espanya l’epidèmia originada alfossar parroquial del port guipuscoà de Pasajes l’any 1781–al temps que l’Acadèmia Mèdico-Pràctica de Barcelonadenunciava la insalubritat dels de Santa Maria del Mar idel Pi– va provocar un debat a la cort que va culminaramb les reials cèdules de Carles III de juny de 1786 i abrilde 1787, que ordenaven la supressió dels cementirisparroquials i la construcció de nous recintes funerarisfora dels nuclis urbans. Carles III feia realitat a Espanyaels avenços en matèria de cementiris que s’havien produït

a França i Itàlia durant les dues dècades anteriors.Aquestes mesures d’higiene i d’aprofitament del sòl esproduïen en un context de gran creixement demogràfic,tot i que d’estancament urbà.Cal recordar que durant la segona meitat del segle XVIIIl’aprofitament de les escasses reserves de sòl es va conver-tir en una preocupació destacada de les polítiques urba-nes. Molts d’aquests espais eren els nombrosos solars delsfossars parroquials, com els de Santa Maria del Mar, SantaMaria del Pi, Sant Pere de les Puel·les, Sant Cugat, SantJust i Pastor o Sant Pau del Camp, que l’Ajuntament mal-dava per convertir en nou espai públic.

La singularitat del cas de Barcelona és que la construcciódel primer cementiri de nova planta fora de la ciutat, edi-ficat entre 1773 i 1775, és més d’una dècada anterior a lesdisposicions reials. El projecte inicial data, fins i tot, d’a-bans. La idea es remunta al 1768, quan el bisbe JosepCliment aconsegueix del monarca uns terrenys quehavien estat dels jesuïtes, expulsats un any abans.El primer cementiri de nova planta de Barcelona i el pri-mer de tot el país va ser inaugurat i beneït pel bisbeCliment exactament a les tres de la tarda el 13 de març de1775. A la Biblioteca de Catalunya es conserva impresa laintervenció que hi va pronunciar en català, amb tots elsdetalls de la cerimònia. El recinte es reduïa a un mur detancament per evitar les profanacions i una capella quehostatjava ossos exhumats procedents de parròquies iconvents. No va tenir mai un caràcter monumental, fetque va ser criticat pels sectors benestants de la ciutat, quevolien continuar sent enterrats a l’interior dels templescentenaris. Al cementiri del bisbe hi van anar a pararfonamentalment els cadàvers de persones sense recursos ide les que morien als hospitals.Uns anys més tard, la guerra de la Independència no nomésva frenar la realització d’un projecte per construir nous

cementiris, després del brot de febre groga de 1804, sinóque va ocasionar la destrucció del cementiri del bisbe,construït dins de la milla estratègica de defensa de la ciutat.Va ser enderrocat l’estiu de 1813 per les tropes napoleòni-ques, juntament amb d’altres construccions, com elcementiri de Jesús, a Gràcia, que militarment feien nosa.

EL PROJECTE D’ANTONIO GINESIDesprés d’una polèmica sobre l’emplaçament del noucementiri, finalment les màximes autoritats civils i mili-tars, juntament amb el bisbe Pau de Sitjar, van determinarque el millor espai era el que havia ocupat el del bisbe

La façana del cementirisegons un model deGinesi. A la pàginaanterior, el grup “El petóde la mort”, de JaumeBarba (1930), en què unesquelet alat substitueixel tradicional àngel de laiconografia religiosafunerària.

REPORTATGE10


El panteó neoclàssic delcomerciant Carlos

Torrens Miralda, obra deJosep Fontserè.

A la pàgina següent,creu d’inspiració celtade Leandre Albareda

REPORTATGE 11


Climent. L’any 1818 el Bisbat, que de nou dirigia i sufra-gava les obres, va encarregar el projecte al jove arquitecteitalià Antonio Ginesi (1790-1824), que residia a Barcelonaen qualitat de vicecònsol del Gran Ducat de Toscana. Elnou cementiri era beneït i inaugurat el 15 d’abril de 1819i estava totalment sota control eclesiàstic. Les coses vancanviar uns quants mesos després amb la restauració delrègim constitucional, que va intentar donar més visibilitatsocial a les juntes d’obrers de les parròquies amb unamajor representació, tot i que el domini episcopal es varestituir plenament amb el retorn de Ferran VII al poderal final de 1823.El disseny proposat per de Ginesi –que és el que trobem enl’actualitat, amb les ampliacions posteriors– va ser unaaportació personal de l’arquitecte italià al llenguatgeneoclàssic dominant, fet que li va valer la crítica del màximexponent de l’arquitectura acadèmica, Antoni Celles,director de l’Acadèmia d’Arquitectura de Barcelona.Aquest i Ginesi van mantenir un encès debat a les pàginesdel Diario de Barcelona al llarg del 1823. Celles va qualifi-car el jove italià d’arquitecte “cismàtic” per no respectar leslleis de l’arquitectura i afirmava, entre d’altres coses, que“el que se separe pues de estos preceptos hasta el grado dehacer de forma piramidal las casas de habitación, y las capi-llas de los cementerios enriquecidas con nimios adornos, yformadas de partes etereogeneas, tendrá la desgracia de ase-mejarse a Borromini y a Churriguera, que corrompiendo losbellos prinicipios del arte solo hallaron su celebridad entre losque no raciocinaron” (17 d’abril de 1823).Sense perdre el bon humor, Ginesi li va contestar que“infeliz la obra que no merece siquiera la crítica”, per, totseguit, sentenciar de manera kantiana que “en obras degusto cada uno tiene su modo de ver; y no todos alcanzan elverdadero modo de ver por más que hayan leído el libritoque trata de este arte y que con el mismo en la mano ecsa-minen las obras que se proponen criticar” (30 d’abril de1823). I uns dies més tard, tancant la polèmica, Ginesiconcloïa que “dejo a parte de contestar a otras impertinen-tes puerilidades, pues no somos aquí entre niños del aula yme contentaré con asegurar al Sr. A. C. que he visto, comodesea, los jónicos, griegos y romanos, que he visto las órde-nes de arquitectura, que sé (como sabe todo pobre estu-diante) a que servían las ejederas y el destino que los anti-

guos daban al friso y le suplicaré finalmente tenga la bon-dad en adelante de dejarse de estas frioleras escolásticas y dehacerme la justicia de creer que quien ha perdido su juven-tud y su salud en los desiertos de la Grecia y del Egipto, ydado a luz los más pequeños detalles de los mejores monu-mentos de todas épocas, sabría sin duda si lo juzgara a pro-pósito, dibujar un orden de arquitectura completo, sin que lefaltasen ni una siquiera de sus muchas demasías” (13 demaig de 1823). A Celles se li escapava que com a resultatdels seus viatges Ginesi havia escrit l’obra Nuovo corsod’architettura civile dedotta dai migliori monumenti greci,romani, e italiani del cinquecento (Florència, 1813, reedi-tada el 1997) i que, efectivament, el seu estat de salut nodevia ser gaire bo perquè l’arquitecte italià moria un anydesprés a l’edat de trenta-quatre anys i era enterrat almateix cementiri que ell havia projectat. A BarcelonaGinesi va deixar vídua Dolores Rodríguez, que el 1832intentava ser localitzada infructuosament a les pàginesd’El Brusi pel cònsol general de Toscana per un assumpterelatiu a la successió de l’arquitecte italià.Una de les característiques principals del projecte deGinesi és el tractament igualitari de les galeries de nínxols–fet que també va irritar la societat benestant–, comple-

“El disseny proposat per Ginesi va ser unaaportació personal al llenguatge neoclàssicdominant, fet que li va valer la crítica del màximexponent de l’arquitectura acadèmica”.

mentades amb unes quantes sepultures a terra, amb llosesexactament iguals i de la mateixa tipografia que les del’interior de les esglésies, com les que encara es conservenjust després de l’entrada al recinte, de fabricants d’india-nes i grans comerciants, com ara Gabriel Bonaplata iEsteve Guilla, datades el mateix 1819.El referent que Ginesi va imitar és l’anomenat cementiri detipus mediterrani, inspirat en el de Pisa construït al finaldel segle XIII. Les seves característiques principals són laplanta rectangular, de tipus claustral envoltada de mursperimetrals elevats; una entrada monumental envoltadaper una plaça semicircular; una capella i dependènciesauxiliars al final de l’eix principal del recinte, en el centredel qual es troba un monument –habitualment una creu–,

REPORTATGE12


i quatre departaments per a les inhumacions. En el cas delde Poblenou, aquest monument central és el cenotafi dedi-cat a la memòria de les víctimes del brot de febre groga de1821, que va ocasionar més de 6.000 morts.La Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, com jafeien altres acadèmies similars de la resta d’Europa, vafixar el seu cànon de cementiri prototípic a partir de lesprincipals característiques del cementiri mediterrani. Elsacadèmics van viatjar per tot Europa i van redactar memò-ries sobre els cementiris d’altres ciutats que calia imitar,com els de Mòdena, Torí, Livorno o Viena. Com a institu-ció encarregada d’aprovar els programes arquitectònics deles noves construccions d’edificis monumentals a Espanya,l’Acadèmia va imposar el seu cànon estètic i aquest va tenir

Panteó projectat el1907 per Mariano deThós, un dels pocsexemples modernistesdel cementiri.A la pàgina següent,panteó neogòtic del’arquitecte Josep OriolMestres, i una altramostra de construcciómodernista, obrad’Enric Sagnier.

REPORTATGE 13


una traducció nítida en els grans cementiris construïtsdurant les primeres dècades del segle XIX a Madrid, Cadis,Sevilla, Granada, Saragossa i també a Barcelona.A l’arxiu de l’Acadèmia es conserven vint-i-set projectesque van ser realitzats com a exercicis dels estudiants entreels anys 1787 i 1845. D’aquests, un guarda estretes simili-tuds amb el projecte d’Antonio Ginesi. Es tracta d’un pro-jecte de Miguel Arévalo, sense datar, per a la ciutat deValladolid. La façana, de les mateixes característiques quela de Barcelona, també integra dues piràmides idèntiquesa les de l’italià. El gust per l’estètica egípcia es va portarfins al límit en un altre projecte no realitzat: el novembrede 1832 Ramon Moler proposava un nou cementiri gene-ral per a Barcelona basat en una gran piràmide en el cen-tre d’una creu grega.

LA MONUMENTALITZACIÓ DEL RECINTEL’estira i arronsa entre el Bisbat i l’Ajuntament per la ges-tió del cementiri va ser una constant des de la seva cons-trucció i el 1835, en plena revolució liberal, es va decantarcap al vessant municipal, quan una llei va transferir alsajuntaments la titularitat dels recintes. Va ser durant elperíode del cèlebre governador civil progressista JoséMelchor Prat, personatge que es va implicar decididamenten la revitalització de la societat i la política barceloninesde mitjan segle XIX, quan el cementiri va passar irreversi-blement a l’esfera de l’Ajuntament. La nova etapa va teniralgunes conseqüències rellevants, com ara la formació delnucli del recinte protestant, la redacció d’un nou regla-ment que substituïa el de 1819 de l’època del bisbe Sitjar,el projecte de l’ampliació i fins i tot la normalització lin-güística dels textos dels epitafis amb la col·laboració d’unainstitució, l’Acadèmia de Bones Lletres, que experimenta-va en aquells anys un ric i influent període que la conver-tia en una veritable acadèmia nacional, molt abans de lacreació de l’Institut d’Estudis Catalans.Convertit en lloc de passeig per als barcelonins, consta quea mitjan segle XIX s’elaborava una publicació que recolliales inscripcions funeràries més singulars. Una és, sensdubte, el testimoni d’un home que suposadament narra enprimera persona la causa de la seva mort: “Josep Vernedaem digué. Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nouanys, robust i trempat visquí, un metge… no diré qui, solsun dia em visità, un vomitiu m’ordenà, responguí que no’lvolia; em digué que em curaria i vaig morir l’endemà”(departament primer, perímetre, nínxol 3719).

“L’estira i arronsa entre Bisbat i Ajuntament per lagestió del cementiri va ser una constant des de laseva construcció, però el 1835, en plena revolucióliberal, es va decantar del vessant municipal”.

REPORTATGE14


A principis de la dècada de 1840, al temps que Josep Masi Vila treballava en la construcció de la façana neoclàssicade la Casa de la Ciutat, construïa el pòrtic de l’entradaprincipal al cementiri, que anteriorment havia estat unasimple porta d’accés, tal com es pot observar en gravats detítols de propietat de diversos anys.El 1846 –un cop instaurat al país el règim moderat con-servador–, l’arquitecte Miquel Garriga i Roca, en un arti-cle publicat a les pàgines del Boletín Enciclopédico deNobles Artes, proposa monumentalitzar el conjunt, mit-jançant la seva ampliació per a les classes benestants i laconstrucció de panteons familiars. Un any abans de l’ini-ci dels treballs a càrrec de l’arquitecte Juan Nolla Cortés,el 1848 l’Ajuntament aconseguia l’annexió dels terrenyson estava situat el cementiri i el passeig que hi menava(avui avinguda d’Icària), que fins llavors encara perta-nyien al municipi de Sant Martí de Provençals.Amb els anys, al nou departament es concentraran elspanteons i capelles monumentals de les grans famíliesindustrials i financeres de la segona meitat del segle XIX,com ara els Bonaplata, Arañó, Ricart, Jaumeandreu,Muntadas, Güell i Arnús; indians com Daniel Arabitg; elsalcaldes Marià de Cabanes i Manuel Porcar; els Brusi; elmúsic i polític Anselm Clavé, i nínxols com el de l’ideòlegValentí Almirall, entre molts altres.Una de les aportacions de gran qualitat de Nolla en l’am-pliació del recinte de Ginesi va ser, sens dubte, la nova Salade Juntes. Aquest esplèndid edifici de 1852, que es conser-va actualment intacte en tots els seus elements originalstant exteriors com interiors, dels quals destaca l’estucat del’interior, encara avui no té llum elèctrica, com tampoc noen té la resta del cementiri –a excepció de les oficines–,que es tanca quan cau el sol. En l’actualitat aquest edificineoclàssic acull l’arxiu històric del cementiri, que reclamauna actuació de millora urgent. En aquest valuós fons esconserven els expedients d’edificació dels panteons delrecinte i els llibres de registre d’inhumacions dels seglesXIX i XX, així com altres expedients històrics dels cemen-tiris de Montjuïc, Sarrià, Sant Andreu, Sants, Les Corts iHorta, entre d’altres.

L’OFEC DEL CEMENTIRIAl seu plànol d’eixample, Cerdà suprimia el cementiri delPoblenou i ubicava el nou en una zona limítrofa delsmunicipis de Gràcia i Sant Martí, una altra vegada en

terrenys que no pertanyien al municipi de Barcelona,externalitzant del seu terme les infraestructures incòmo-des, fet que va provocar el rebuig dels municipis del Pla,que van aconseguir d’avortar el projecte concebut des dela plaça de Sant Jaume però que finalment serien anne-xionats al final de segle. El 1858, quaranta anys després dela seva posada en marxa, es calculava que des de 1819s’havien enterrat uns 151.000 cossos en 12.250 sepultures.Durant les dècades de 1860 i 1870 la densificació delcementiri va ser espectacular, amb l’autorització per cons-truir nous panteons i capelles laterals a l’interior de lesilles del primer departament, que fins llavors havien estatzones enjardinades, i la construcció de noves galeries denínxols i panteons al departament tercer, antigament ano-menat “dels pobres”, on encara avui es conserven els pilarsde les fosses comunes posteriors a 1855, testimoni genuíde la Barcelona treballadora, popular i anònima.Les divergències entre l’Ajuntament i la junta autònoma delcementiri, sumades a la inestabilitat política general, vanprovocar la degradació gradual del recinte. Mig segle desprésdel brot de febre groga del Trienni Liberal, el 1870, en un noucontext revolucionari, un nou brot va posar de manifest la

“Mig segle després del brot de febre groga delTrienni Liberal, el 1870, en un nou contextrevolucionari, un nou brot va posar de manifest laproblemàtica de l’estat del cementiri”.

REPORTATGE 15


problemàtica de l’estat del cementiri i l’Ajuntament va recu-perar completament la seva direcció per intentar donar res-posta als reptes que tenia plantejats.Tot i que la llei municipal de 1877 determinava que l’admi-nistració dels cementiris era competència municipal, l’enfor-timent de l’Església durant el règim conservador de laRestauració va reanimar el debat entre l’Ajuntament i elBisbat tant pel que fa a la gestió del cementiri com quant al’emplaçament del nou que s’havia de construir. En el rere-fons de la discussió també planava una qüestió econòmica:la major capacitat que reclamava l’Ajuntament d’imposararbitris sobre els enterraments, en detriment dels que perce-bia l’Església. De l’enfrontament entre el bisbe Urquinaona il’alcalde Rius i Taulet, que havia promès una nova necròpo-lis a la muntanya de Montjuïc, en va sortir vencedor el cèle-bre alcalde liberal, que el 1883 inaugurava el nou recinte.Com ja havia succeït amb el del Poblenou, poc després de laseva inauguració, el cementiri de Montjuïc es va estrenardramàticament i massivament amb una altra epidèmia, la decòlera de 1885, amb més de 1.300 morts.L’absència de panteons modernistes al Poblenou denotaclarament que el centre d’atenció s’ha traslladat a

Montjuïc. Poques famílies són les que construiran nouspanteons a la zona noble del Poblenou, com el de la Prats-Marsó, que en l’actualitat es troba molt degradat.Amb la regeneració de la vida política municipal arran deles eleccions de 1901 el recinte del Poblenou va experi-mentar una nova etapa de vitalitat. El 1906 la Comissió deCementiris va proposar al ple municipal la “neutralitza-ció”, és a dir, la secularització, de tots els cementiris nonomés de la ciutat, sinó d’Espanya. La iniciativa, tanma-teix, no va trobar el suport d’altres ajuntaments i no vaprosperar. No va ser fins mig quart de segle després, ambla proclamació de la II República, que la competènciaexclusiva dels cementiris civils va ser municipal i es vanenderrocar les tàpies que separaven els recintes catòlicsdels civils i d’altres confessions. El novembre de 1931, almateix temps que el Govern municipal republicà acorda-va l’enderroc d’aquestes tàpies, també s’acordava “la con-tinuació imprescindible de les obres de reparació delsnínxols i sepultures en estat ruïnós del cementiri de l’Est”.El desembre de 1938, des de Burgos, el franquisme dero-gava totes les lleis republicanes i ordenava la reconstruc-(passa a la pàgina 17)

Arc-capella de Francescde Paula del Villar idetall del panteód’Evarist Arnús, obrad’Elies Rogent.A la pàgina anterior, elcementiri amb la torreAgbar al fons.A les pàgines següents,nínxol del “Santet”,escultura de RafaelAtché i panteó enmarbre de Carrarad’Andrés Anglada.

REPORTATGE16


El cementiri vell, de l’Est o del Poblenou,és part integrant dels projectes de futurque durant el segle XIX van promoure eldesenvolupament de Barcelona i resultatde les iniciatives culturals i polítiques quevan donar forma a la ciutat moderna.Construït per Antonio Ginesi el 1819 iampliat per Joan Nolla entre 1848 i1852, els seus anys d’esplendor arribenfins a la celebració de l’ExposicióUniversal de l’any 1888. Durant aquestsanys el cementiri vell va participar plena-ment en els processos històrics que vanmarcar l’evolució de la ciutat, va recrearels ideals i ambicions dels seus ciuta-dans i va ser escenari dels conflictes queels van oposar. La inauguració delcementiri de Montjuïc l’any 1883 va ini-ciar el lent declivi del cementiri delPoblenou. Al final del segle XIX el vellrecinte funerari s’havia quedat petit peracomodar el creixement de la ciutat i lariquesa de les seves classes benestants.La continuïtat dels esforços de tresgeneracions de comerciants i industrialsbarcelonins i l’èxit de les seves realitza-cions econòmiques i polítiques no ama-guen les profundes diferències que hi

havia entre els emprenedors decomençament de segle i els seus néts.Entre una generació i l’altra hi ha ladistància que separa la determinaciórevolucionària d’un grup social enascens i en lluita contra el poder de l’a-ristocràcia i l’Església, i el caràcter pro-fundament conservador d’una classeque, una vegada completada la sevarevolució i ja al poder, està plenamentdedicada a la preservació dels guanys ide l’statu quo.La potència econòmica de la nova clas-se d’industrials, comerciants i financersbarcelonins, així com la consolidació delseu poder polític, es van posar de mani-fest quan, l’any 1854, va començar l’en-derrocament de les muralles de la ciutat.La caiguda de la muralla va iniciar la granexpansió urbana de la ciutat pel Pla deBarcelona amb la construcció del nouEixample. Si l’enderrocament de lesmuralles de la ciutat simbolitza la pui-xança de la burgesia barcelonina, laconstrucció del nou recinte funerari pera mausoleus al cementiri vell manifestala seva voluntat de diferenciació social idistinció cultural. L’elit barcelonina vadestruir les barreres físiques que impe-dien el seu ple desenvolupamenteconòmic (les muralles) al mateix tempsque va aixecar murs socials i culturalsper diferenciar-se de la resta de lasocietat (el nou recinte funerari). La cre-ació del nou recinte dels mausoleus, lafundació del Banc de Barcelona (1844)i la inauguració de la nova seu del Liceua la Rambla (1848) són fets similars queexpressen la puixança econòmica i eldesig de prestigi social de la burgesiabarcelonina de l’època.El cementiri vell conté la sepultura demolts homes i dones que van protago-nitzar moments o esdeveniments que

van marcar l’evolució de la ciutat i envan determinar el caràcter. Les sepultu-res dels industrials Bonaplata, l’engi-nyer Narcís Monturiol, el polític ValentíAlmirall o el novel·lista Narcís Oller, entremolts d’altres, ens parlen de l’agitadahistòria de la ciutat. També hi trobemnombrosos homenatges a personalitatsdistingides per les seves virtuts socialsde treball i honradesa. Epitafis de l’èpo-ca reconeixen l’aportació de les novesprofessions liberals al progrés de la ciu-tat. Les dedicades a metges i magis-trats són les més nombroses. Els nousvalors eren la llei, la ciència i el treball, iels nous herois, els magistrats, els cien-tífics i els homes de negocis. Ells repre-sentaven i havien de garantir la justícia,el progrés i la riquesa contra l’amenaçasempre present dels privilegis i des-igualtats, la superstició i la pobresa. Elnou camp de batalla era la ciutat i elsnous herois aquells qui la servien. La Barcelona popular té també els seusherois al cementiri vell. Alguns, com elsserenos que van perdre la vida ajudantveïns en una de les moltes epidèmiesque van assolar la ciutat, representen lesnoves virtuts cíviques. D’altres, com elstreballadors que van morir afusellats perdefensar la llibertat, ens recorden la lluitade la classe treballadora pel reconeixe-ment dels seus drets polítics. El mésconegut, però, és Francesc CanalsAmbrós, “el Santet”. Aquest jove d’ori-gen humil, conegut per la seva gran bon-dat i caritat, es va convertir immediata-ment després de la seva mort, a l’edatde vint-i-dos anys, en l’objecte de ladevoció religiosa del poble de Barcelona.El culte al “Santet” arriba fins avui dia.

Elisa Martí López

UN MIRALL DE LES CLASSES SOCIALS A LA BARCELONA DEL PERÍODE 1819-1890

REPORTATGE 17


ció dels murs de separació, que es feia realitat després del’ocupació de la ciutat el febrer següent. Als anys cinquan-ta i seixanta les obres de manteniment van ser les míni-mes, com a preludi de l’anunciada desaparició del cemen-tiri pel Pla de la Ribera de 1966 emparat per Porcioles,que pretenia convertir l’espai en una zona verda enmig deflamants promocions immobiliàries. Durant la dictadurafranquista l’abandonament del cementiri va ser pràctica-ment total, tal com es reconeixia a principis dels setantaen un informe del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.La història del cementiri del Poblenou al llarg del segle XXva estar marcada pel seu progressiu declivi i malbarata-ment, fins a arribar a extrems pràcticament insostenibles.Aquest procés d’empobriment va ser paral·lel a una situa-ció paradoxal. Diverses generacions de poblenovins nohan pogut enterrar els seus familiars al cementiri perquè,senzillament, no hi cabia ningú més. Aquells que notenien en propietat un nínxol o un panteó van haver derecórrer a les places disponibles als cementiris més pro-pers, sobretot al de Sant Andreu. Sens dubte, un dels prin-cipals reptes amb els quals s’enfrontava el cementiri –comels de la resta de la ciutat exceptuant-ne el més modern,Collserola– era el règim de propietat a perpetuïtat que noexigia cap mena d’obligació respecte del seu mantenimenti ocasionava l’abandonament de milers de sepultures, béde famílies que no se’n feien càrrec o bé per la desapariciódels descendents. La reforma de les ordenances munici-pals de cementiris dutes a terme pels primers consistorisdemocràtics va contribuir a millorar aquesta situació. Toti que també va obrir la porta a accions tan controvertidescom la supressió del recinte dels protestants l’any 1985.

LA DESTRUCCIÓ DEL RECINTE PROTESTANTA mitjan segle XIX, l’arribada a Barcelona de nombrosesfamílies europees de creences protestants va propiciar laconstrucció de nous cementiris civils, al marge de l’ad-ministració de l’Església. L’abril de 1855 una llei autorit-zava la construcció de recintes no catòlics, tot i que no vaser fins a la dècada de 1870 quan es van generalitzar a totel país gràcies als avenços socials de la revolució de 1868.En aquest sentit, Barcelona va ser una ciutat pionera per-què ja disposava d’un recinte per als no catòlics des demitjans de segle.Les millores en la gestió dels cementiris de la dècada de1980 també van comportar, malauradament, la supressió

(ve de la pàgina 15)

“Durant la dictadura franquista l’abandó delcementiri va ser total. Diverses generacions depoblenovins no hi van poder enterrar els seusfamiliars perquè no hi cabia ningú més”.

REPORTATGE18


del recinte dels protestants del Poblenou, que va seràmpliament contestada per entitats ciutadanes, com aral’Arxiu Històric del Poblenou. Les restes reclamades perfamiliars van ser exhumades i traslladades a d’altres indretsdel cementiri i altres mostres del patrimoni del conjunt vandesaparèixer, tot i el seu gran valor social, cultural i histò-ric. Tot plegat per donar cabuda a una cinquantena denoves sepultures i eliminar un espai que havia arribat a serun clos de males herbes per la manca de manteniment, tantde les famílies com de l’Ajuntament. Molt sovint, en lagestió del cementiri ha prevalgut més la rendibilitateconòmica que el seu valor cultural i fins i tot humà.Afortunadament, la situació ha canviat substancialment enels últims anys i ara els cementiris barcelonins no noméstenen la perspectiva de la modernització integral, sinótambé la seva plena revalorització.

El que va ser una pràctica comuna en els períodes mésreaccionaris dels segles XIX i XX, tanmateix, no ho hauriad’haver estat a la Barcelona preolímpica. Uns anys desprésde l’amputació del recinte protestant, tot el cementiri vaser inclòs al Catàleg de Patrimoni Històric i Artístic. El casdel Poblenou contrasta amb el que ha succeït fa poc aSantander, on el cementiri protestant ha estat inclòs enl’Inventari General de Patrimoni Cultural de Cantàbriaper la seva singularitat històrica i social.Avui dia les restes del recinte protestant es redueixen a pocmés de tres elements –un àngel amputat, una làpida i unafigura jacent femenina–, que ara s’han integrat en l’orna-mentació d’aquest departament, que acull bona part de lessepultures de famílies d’ètnia gitana, amb les seves caracte-rístiques figures humanes de grans dimensions, algunes amida real, permanentment embellides per nombroses flors.

REPORTATGE 19


REPTES DE FUTUR El cementiri del Poblenou del segle XXI s’enfronta amb laplena acceptació del seu significat per part de les institu-cions i de la societat mateixa. Cal continuar amb la recu-peració dels nínxols i panteons malmesos, que encara sónmolts, i la millora de la pavimentació interna, que ara esredueix a una d’urgència que no s’adiu amb la significa-ció de l’espai.I també calen fórmules imaginatives per implicar la restade la societat civil en la millora del cementiri. La sevariquesa artística i històrica és evident, encara que aquestaconstatació probablement no està acompanyada de lesmesures adients. El cementiri del Poblenou, com tantsd’altres, és un veritable museu a l’aire lliure. Ja fa anys queOriol Bohigas, quan altres arquitectes s’atrevien a dema-nar la desaparició del recinte, va defensar la seva natura-lesa com a catàleg de l’arquitectura de l’època. La sevaconservació i les mesures encaminades a la seva restaura-ció haurien de figurar en un lloc destacat de les polítiquesde conservació i protecció del patrimoni. Les campanyesde l’Institut Municipal de Paisatge Urbà i Qualitat de Vidatambé s’haurien d’estendre als cementiris municipals, aixícom els programes ocupacionals de Barcelona Activa. I calno oblidar les ajudes de les institucions europees: recent-

ment s’ha dut a terme el projecte Scene, finançat pel pro-grama Cultura 2000 de la Comissió Europea i impulsatper les ciutats de Bolonya, Ljubljana, Estocolm i Vílniusamb l’objectiu de restaurar panteons monumentals delsseus respectius cementiris.Els de Barcelona formen part, des de la seva constitucióel novembre de 2001, de la xarxa de cementiris històrics imonumentals de l’Associació Europea de CementirisSignificatius, que aplega aquestes ciutats i una cinquante-na més de tot el continent, precisament amb l’objectiu derevaloritzar els cementiris com a patrimoni cultural.Tot i que a ningú se li escapa el potencial turístic delcementiri del Poblenou –la Ruta n’és un clar exemple–, elsrecintes de Barcelona encara es troben molt lluny d’altresde la resta del continent que sí que han sabut treure-hi totel profit. Un exemple paradigmàtic és el de Père-Lachaisea París, que disposa d’un web (www.pere-lachaise.com)que ofereix, entre d’altres, una espectacular visita virtualmitjançant fotografies interactives de 360º, amb informa-ció detallada sobre la història del conjunt, sepultures depersonatges públics, etc. També caldria estudiar la consti-tució d’una associació d’amics dels cementiris, tal comexisteix en d’altres ciutats, com la del Highgate deLondres, on està enterrat Karl Marx, que cada any repmilers de visitants.Si bé el cementiri està inclòs en el Catàleg de Patrimoni, larealitat és que, més enllà de la protecció de l’estructura delconjunt i la prohibició de sostracció d’elements d’interès,el recinte està subjecte al marc, potser poc ambiciós, de lesordenances actuals. Desenes de panteons de gran valorartístic, de nissagues que han exercit un paper determi-nant en la història social i política de Barcelona, es degra-den per la inexorable acció del temps i l’incomprensibleabandó dels seus legítims propietaris.Els cementiris són espais de memòria extraordinaris i unafont singular de coneixement. El del Poblenou ja comptaamb alguns treballs d’investigació de referència ineludi-ble, com els de Jordi Pujol i Margarida Nadal i la guiad’Elisa Martí, i cal esperar que en el futur d’altres contri-bueixin a animar una temàtica que, tot i que aparentmentno ho sembli, aporta nova llum sobre la vida dels ciuta-dans de la Barcelona contemporània.

A la pàgina anterior,peristil de la capella delcementiri, projectadaper Antonio Ginesi.Damunt d’aquesteslínies, grup de l’escultorgenovès Fabiani, en unpanteó construït el 1880per Pere Bassegoda.

“Cal continuar amb la recuperació dels nínxols ipanteons malmesos i amb la millora de lapavimentació. S’ha d’implicar la societat civil en lamillora del cementiri”.

08. català cementiris 65

Documents