03 - tema 03: el registre estàndard. el registre col·loquial

TEMA 3

Tema 3 EL REGISTRE ESTÀNDARD. EL REGISTRE COL·LOQUIAL

TEMA 3El registre estàndard. El registre col·loquial

Í N D E X

1. Introducció: la variació lingüística Variació, variable, varietat Variació diacrònica i variació sincrònica Variació diatòpica, diastràtica i diafàsica Dialectes. Idiolectes

2. Les varietats funcionals: els registres Tema Canal Propòsit Nivell de formalitat

3. El registre estàndard Remarques terminològiques Definició. Diverses teories La problemàtica de l’estàndard català Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes? L’estàndard oral

4. El registre col·loquial

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

2


BIBLIOGRAFIA

BIBILONI, G., Llengua estàndard i variació lingüística, Ed. 3 i 4. Tracta el fenomen de la diversitat interna de les llengües i els processos

històrics pels quals s’arriba a configurar aquesta diversitat. Ocupa un lloc central en el llibre la problemàtica de l’estàndard i l’estandardització del català. Entre la ingent quantitat de bibliografia sobre la variació lingüística, aquesta publicació és relativament recent, està clarament estructurada i defineix d’una manera precisa tots els conceptes relatius al tema. Essencial per al desenvolupament dels temes sobre variació lingüística.

DUARTE, C., Llengua i administració, Columna. FERRANDO, A. i altres, Invitació a la llengua catalana, Gregal.

Antic llibre de COU. És un compendi d’història de la llengua, lingüística, sociolingüística i dialectologia, perfectament estructurat en temes. Aborda els continguts amb un nivell científic adequat, malgrat haver estat pensat com a llibre de text escolar. Són especialment interessants els temes 9 i 18, que tracten la sociolingüística i la variació lingüística respectivament.

---, La llengua als mitjans de comunicació, Universitat de València. GINER, R., i PELLICER, J., T.D.C., Teide. LÓPEZ DEL CASTILLO, L., Llengua estàndard i nivells del llenguatge, Laia.

És la formulació teòrica de referència de tots els estudis sobre variació lingüística posteriors que s’han fet al nostre àmbit lingüístic. Va tenir una gran incidència en el món de l’ensenyament en un moment en què va ajudar a clarificar el tema dels nivells de llenguatge, llibre que convé citar per pioner, però que ja ha estat superat per treballs posteriors més actuals.

MARQUET, L., El llenguatge científic i tècnic, AEIC. MOLLÀ, T. i altres, Curs de sociolingüística, (tres volums), Bromera.

Tres volums amb intenció didàctica que tracten amb detall diversos aspectes de sociolingüística. Per a l’elaboració dels temes de variació lingüística és imprescindible el volum 1, especialment per als temes 2 i 3. Són interessants els textos que recull d’altres autors i la bibliografia exhaustiva.

PAYRATÓ, L., Català col·loquial, Col·lecció lingüística catalana.És una descripció exhaustiva de registre col·loquial català. En paraules de

Bibiloni, la millor descripció que existeix sobre el tema en llengua catalana. És una excel·lent font bibliogràfica per a desenvolupar la meitat del tema 3; tanmateix, n’existeixen bons resums que poden resultar més operatius.

SANCHIS GUARNER, M., Aproximació a la llengua catalana, Salvat.Com diu el títol, és una història de la llengua catalana distribuïda en tres

apartats, que abasta dels orígens al segle XV. S’articula a partir de molts nuclis temàtics referits a diversos aspectes de la nostra història lingüística. Llibre imprescindible en el bagatge de qualsevol filòleg català, però no aprofita, si més no directament, per a l’elaboració dels temes de la variació lingüística.

SANZ, R., i RUIZ, F., Quaderns d’activitats, Tàndem.Són una sèrie de quadernets que tracten diversos temes lingüístics d’una

manera pràctica, amb activitats i amb intencionalitat didàctica. Per a la variació lingüística hem de consultar el quadernet número 1. Són interessants els textos que recull i la bibliografia.

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

3


1. Introducció: la variació lingüística

De tots és ben sabut que no hi ha cap llengua monolítica o uniforme. La variació lingüística és un fet universal i dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que qualsevol llengua presenta. Aquestes diferències sobre un codi lingüístic comú depenen fonamentalment dels factors de temps, espai, grup social i situació comunicativa.

En principi, caldria delimitar els conceptes de variació, variable i varietat. La variació (o variabilitat) lingüística és el fenomen segons el qual tota llengua, com a sistema semiòtic, es manifesta de diferent manera quan és utilitzada pels seus parlants en funció d’una sèrie de variables: cronològica, geogràfica, de grup social i de situació comunicativa. La variable (o variant) lingüística és cada una de les possibles realitzacions, lingüísticament equivalents però socialment diferenciades, en què es pot diferenciar un tret lingüístic d’una llengua. Exemple: noi, al·lot i xiquet són variants de tipus lèxic. La varietat lingüística es caracteritza per un conjunt de variants que presenten una distribució social similar. Exemple: noi, al·lot xiquet; cada una d’aquestes variants forma part d’una varietat geolingüística diferent.

El lingüista romanés Coseriu va establir quatre eixos al voltant dels quals es produeix la variació lingüística. Parteix de l’eix cronològic per establir els quatre factors de variació. Així tenim la variació diacrònica, que considera l’evolució de les unitats lingüístiques al llarg del temps, enfront de la variació sincrònica, puntual, que no considera aquesta evolució cronològica. Dins de la variació sincrònica distingeix la variació diatòpica o geogràfica, la variació diastràtica o de grups socials, i la variació diafàsica, segons el context o situació de comunicació. Cal aclarir, però, que els conceptes de diacronia i sincronia són sempre relatius en funció del punt de vista que adoptem a l’hora de tractar aspectes lingüístics. És per això que assajarem una altra classificació basada en varietats i registres que, tanmateix, no fa sinó interpretar una altra perspectiva del mateix fenomen.

Ja hem vist que tots els parlants d’una llengua no fan la mateixa realització pràctica del codi lingüístic que comparteixen, és a dir, no usen la llengua de la mateixa manera. Aquest fenomen de variació o diversitat lingüística també es pot explicar a partir de dos factors bàsics (recordem que Coseriu es basava en la perspectiva sincrònica-diacrònica): l’origen dels usuaris i la situació de la comunicació.

Les varietats que depenen de la procedència dels usuaris es coneixen amb el nom de dialectes o varietats dialectals. Aquestes varietats es poden classificar en tres grans tipus: geogràfiques (trets motivats per la procedència geogràfica), històriques o generacionals (trets que depenen de l’època o de l’edat del parlant) i socials (segons el grup social al qual pertany el parlant).

En conseqüència, cada usuari de la llengua utilitza una determinada varietat social, geogràfica i generacional: és l’idiolecte.

D’altra banda, un mateix parlant té també un repertori lingüístic que s’actualitza de manera diversa segons la situació comunicativa. Així doncs, les varietats que no depenen de l’origen del parlant, sinó de la situació comunicativa en què es troba, reben el nom de varietats funcionals o registres.

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

4


2. Les varietats funcionals: els registres

En termes de Coseriu es tracta de la variació diafàsica i ve determinada per la funció del discurs en cada tipus de context o situació comunicativa. La disciplina que se n’encarrega és la lingüística pragmàtica. És difícil establir una classificació ben definida dels registres perquè les variables situacionals són molt àmplies: oral/escrit, improvisat/preparat, relació personal/impersonal, etc. Halliday proposa tres factors per tal de sistematitzar el registre en què se situa un discurs:

El camp: el tema i el tipus d’acte discursiu (saludar, preguntar...) condicionen el tipus de discurs.

El tenor: representa el tipus de relació que s’estableix entre els interlocutors. Distingeix entre tenor personal (nivell de formalitat entre els interlocutors) i tenor funcional (intencionalitat del discurs).

El mode: aquest factor es refereix a les condicions de producció i transmissió del discurs i als mitjans físics implicats.

Aquesta terminologia es correspon amb la que recull Cassany i Marí, Els perfils del català, segons la qual són quatre els factors que determinen les diferències lingüístiques entre els registres: el tema, el canal, el propòsit i el nivell de formalitat.

El tema de què es parla caracteritza sobretot el vocabulari i les estructures sintàctiques d'un text. Per parlar o escriure sobre temes generals, utilitzem paraules corrents i estructures més bàsiques. Quan es parla de temes especialitzats es fa un ús més precís del vocabulari, se solen utilitzar paraules tècniques i cultismes i s’utilitzen oracions més complexes. Cal fer notar, però, que un mateix tema pot tenir un tractament general o especialitzat, és per això que cal tenir en compte els altres factors.

El canal de comunicació, a través del qual ens comuniquem, també determina el registre. Els dos canals bàsics són l’escrit i l’oral. A priori, la llengua oral és més espontània i menys controlada que la llengua escrita. Tanmateix, aquesta dicotomia no és taxativa, car existeixen contactes entre tots dos canals; pensem, per exemple en el teatre o en els noticiaris.

El propòsit o la intenció amb que s’ha produït un text (informar, convéncer, divertir, criticar, etc.) també pot condicionar, evidentment, el tipus de registre a utilitzar. El primer element afectat és l’estructura general del text, sotmés a unes estratègies discursives molt calculades en cada cas, o també l’ús de les formes verbals segons que el text siga predictiu, instructiu, narratiu, etc.

El nivell de formalitat marca el grau de relació que hi ha entre l’emissor i el receptor del missatge. Es manifesta sobretot en les formes de tractament, que condicionen igualment el tipus de registre que emprarem.

Vist això, és fàcil imaginar la diversitat de situacions de comunicació i, per tant, de registres que es poden donar, i la dificultat d’establir-ne una classificació operativa. No obstant això, els registres establerts d’una manera convencional es defineixen a partir del nivell de formalitat de la situació comunicativa. Així tenim, de menys a més formal, els registres no formals o vulgars, el registre col·loquial, el registre estàndard, i els registres especialitzats (científic i tècnic, jurídic i administratiu, literari, i periodístic i publicitari).

Insistim que els registres són tipus de llengua confegits a partir d’una selecció d’elements feta pels parlants en funció de les categories situacionals i d’acord amb les convencions establertes dins cada comunitat lingüística. L’habilitat dels parlants

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

5


en la realització d’aquestes seleccions, apresa en procés global d’adquisició de la llengua i de les pautes de comportament social, forma part de la seua competència comunicativa. Cada persona controla un nombre diferent de registres, segons el seu rol social i les situacions en què es veu involucrada. En general, com més alt és el nivell cultural d'un parlant, més alta és la seua competència per a moure’s eficaçment a través d’un major nombre de registres. Els registres tenen un caràcter previsible: donades unes determinades característiques situacionals, s’espera l’aparició d’unes determinades formes lingüístiques. La selecció d’unes formes lingüístiques no adequades a la situació pot ser deguda a la incompetència de l’usuari; per exemple, persones d’un nivell cultural baix quan es troben en una situació que requereix un registre formal o a l’inrevés.

De vegades, el canvi de registre comporta un canvi de dialecte (geogràfic o social) o fins i tot de llengua: molts catalanoparlants substitueixen la seua llengua pel castellà quan se serveixen de certs registres poc desenvolupats en català, com són el tècnic, el jurídic, etc.

3. El registre estàndard

Remarques terminològiques:Cal remarcar, d’antuvi, una certa confusió al voltant del terme estàndard. Per

exemple, és freqüent la identificació de la normativa amb l’estàndard. Segons Mollà i Palanca, convé diferenciar que la normativa és el resultat de la fixació o reglamentació d’un codi de la llengua que es considera com a correcte. L’estàndard, per la seua banda, és la varietat resultant de la posada en vigor públic d’aquesta normativa. La idea de normativa és estàtica, mentre que la idea d’estàndard implica l’ús, l’extensió de la llengua.

D’altra banda, també se sol identificar l’estàndard amb la llengua escrita. Aquesta confusió és produïda perquè abans de la introducció del català als mitjans de comunicació audiovisuals, la llengua escrita era l’única ocasió en què s’establia una comunicació supradialectal. Per aquesta confusió entre l’ús escrit de l’idioma i l’estàndard, ben sovint aquesta ha rebut també el nom de llengua literària. L’adopció del rètol llengua estàndard permet de reservar el de llengua literària al tipus de llengua usat en la literatura de creació, que té unes característiques específiques enfront d’altres tipus de llengua també estàndards.

Però fou a partir dels sociolingüistes anglosaxons que el terme llengua estàndard s’estengué i s’acceptà majoritàriament. La causa per què els conceptes de llengua normativa, llengua estàndard i llengua literària han estat considerats com a sinònims, és ben senzilla: la normativització moderna tingué el seu principal banc de proves en la literatura.

Definició. Diverses teories: La interacció lingüística eficaç en totes les situacions només pot ser possible

amb l’existència d’una varietat lingüística ben definida (codificada) i acceptada per tota la comunitat com a norma general i model comú de referència. Aquesta llengua comuna, general i supradialectal, és la que es denomina llengua estàndard.

Podem dr que una llengua estàndard és una varietat, altament codificada, que serveix de model de referència a tots els membres d’una comunitat lingüística en uns àmbits determinats o en tots els àmbits. A més d’aquesta funció bàsica, però, l’estàndard fa altres funcions: és un element clau per a l’existència d’un sistema

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

6


equilibrat d’actituds positives dels parlants vers la pròpia llengua, indispensable perquè aquesta tinga garanties de plenitud i continuïtat.

Segons Haugen, implica, doncs, dos processos, normativització i normalització. No només consistirà en la creació de la proposta d’una varietat comuna, sinó que serà el seu ús el que determinarà realment la formació de l’estàndard. Ha de comptar amb una difusió i una acceptació suficients; és per això que s’ha dit en alguna ocasió que el català té un estàndard en potència tan sols.

A més, cal fer referència al fet que a l’hora de definir l’estàndard podem trobar diferents accepcions, és a dir, per a uns és un registre, d’altres el consideren una varietat. Què és exactament?

Segons Antoni Ferrando, Miquel Nicolàs, Vicent Salvador i Manuel Pérez Saldanya, se’n poden destriar dues accepcions diferenciades. D’una banda, el terme pot significar llengua comuna (o varietat comuna) a totes les varietats geogràfiques i socials, i desenvolupada funcionalment com a resposta al repte de les necessitats de la comunicació en la societat. En aquest sentit, l’estandardització suposa una mena de pacte on es neutralitzen les distintes varietats dialectals d’un idioma per tal d’afavorir-ne la funcionalitat i, alhora, comporta que aquesta llengua comuna, majoritàriament acceptada, siga desenvolupada en tots els registres, sobretot els de caire més formal, que l’eficàcia comunicativa imposa a un idioma modern. Parlarem, doncs, de llengua estandarditzada per a referir-nos a un idioma que haja assolit aquesta plenitud de desenvolupament.

I de l’altra, el terme pot referir-se també a un registre definit, generalitzat i relativament neutre, allunyat tant dels usos vulgars com dels científics i especialitzats i literaris, però amb un cert grau de formalitat que el separaria del col·loquial. La seua expressió és fonamentalment escrita, però cada vegada els lingüistes parlen més d’un registre estàndard oral.

Veiem que ambdues accepcions contenen un sentit de neutralització de la variabilitat lingüística per tal de fixar-ne un model generalitzat utilitari: en el primer cas, per referència a les varietats diatòpiques i diastràtiques (seria el model de llengua acceptat per tothom, pels diversos grups de parlants); i en el segon cas, per referència a la variació diafàsica (registres), que depén dels diversos contextos i situacions d’ús en què es troba el parlant.

L’estàndard, entés com a registre, ocuparia aproximadament la localització relativa que pretén figurar el gràfic següent:

+ Formal Registres tècnic, científic, administratiu, jurídic... +Registres periodístic, publicitari...

Registre estàndard Llengua normativitzada

- Formal Registre col·loquial - Altres registres no formals (vulgar...)

Es presenta l’estàndard com un registre intermedi definit per oposició, duna banda, al llenguatge col·loquial i, de l’altra, per oposició a registres més especialitzats o elaborats. D’aquesta manera resulta que el rètol llengua estàndard

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

7


és usat amb dues accepcions diferents: com a varietat comuna fruit del procés de normativització i d’elaboració, i com a registre intermedi.

Per a Bibiloni, la dificultat ve del fet que l’estàndard no és una varietat com les que apareixen relacionades a grups geogràfics, sinó que ha estat creada per a un tipus de comunicació. L’estàndard es caracteritza per la capacitat d’adaptar-se a diverses situacions i per produir-se en forma de diversos registres.

Per a ell no és recomanable utilitzar l’expressió registre estàndard, excessivament limitadora, sinó que s’ha de considerar com una varietat lingüística d’abast ampli, diferent de totes les altres, i també amb punts de contacte amb totes.

La problemàtica de l’estàndard català: El problema del català és que el pont que en una llengua normal es fa entre

l’ús culte-literari i el col·loquial mitjançant l’estàndard, no es pot donar i cal establir-ne un altre entre la norma estàndard i la culta: la normativa.

Polanco segueix E. Haugen i Aracil i parteix d’una diferenciació entre registres formals i informals, i dins d’aquests inclou un concepte de varietat comuna general (estàndard A) del qual parteixen tots els nivells formals. Però per arribar a aquesta varietat s’han d’acomplir unes condicions de normalitat lingüística sense les quals no és possible. Com que en el cas català aquestes condicions no s’acompleixen, postula una varietat comuna en potència, on diferencia distints nivells d’estàndard, normalment regionals, que anomena paraestàndards.

Aquest terme, però, és un dels termes de discussió dins de l’estandardització del català, ja que no tots els autors estan d’acord amb aquesta compartimentació de la llengua.

Quin tipus de relació es pot establir entre l’estàndard i els dialectes? Segons Bibiloni, recentment diverses veus han insistit a abandonar aquest

concepte i substituir-lo per la idea d’un sol estàndard amb matisacions regionals. Ens posa l’exemple d’Isidor Marí, que considera que l’estàndard s’oposa a les varietats dialectals, però això no exclou que puga haver-hi diverses formes regionals de la varietat estàndard que no comprometen la intercomprensió. A més, considera que no s’ha d’atribuir cap superioritat jeràrquica a una forma lingüística, per això cal bandejar les denominacions com subestàndard o paraestàndard. S’ha d’intentar aconseguir la convergència entre les diverses formes regionals de l’estàndard.

L’estàndard oral: La codificació fabriana va ser pensada bàsicament per a la llengua escrita, de

fet, la llengua pública per excel·lència d’aquell moment. Ara bé, la posada en marxa de nous mitjans de comunicació orals, la introducció del català al sistema educatiu, l’ús social de la llengua en molts contextos formals, com ara mítings polítics, discursos, conferències, plens d’ajuntaments, publicitat dels grans magatzems, etc., reclamen una atenció especial a l’ús oral de la paraula. El problema el trobem a l’hora d’establir un model d’estàndard oral, perquè sens dubte el punt de partença ha de ser la llengua escrita, però també hem de ser conscients de la nostra realitat sociolingüística i, per tant, les solucions adoptades per la llengua escrita no sempre seran plenament satisfactòries per a l’expressió oral.

Per a Josep Lacreu, s’ha de procurar trobar un punt d’equilibri entre la necessitat de superar els trets més marcats del parlar local i l’exigència social de trobar un model de llengua suficientment pròxim al model quotidià perquè la gent del carrer s’hi identifique i el senta com a propi.

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

8


En els darrers anys, diverses empreses lligades a la comunicació audiovisual han anat produint models fonètics, explicitats en els respectius manuals d’estil. També l’Institut d’Estudis Catalans ha publicat una proposta d’estàndard fonètic que classifica i jerarquitza les diverses pronúncies regionals existents. Per a Bibiloni, amb l’ajuda d’aquests instruments i amb un procés de selecció guiat per la grafia, es pot establir què es considera normatiu i què no ho és. Ell aposta per un estàndard català únic, materialitzat amb diversos accents regionals, sense cap jerarquització, consistents en la presència d’un reduït nombre de trets fonètics bàsics de cada varietat geogràfica.

4. El registre col·loquial

Com molt bé sabem, no tetes les llengües s’utilitzen en tots els àmbits d’ús possibles, però qualsevol llengua s’utilitza en els àmbits d’ús quotidians, i disposa, per tant, d’un registre col·loquial.

El registre col·loquial és la modalitat de la llengua que empren els parlants en l’àmbit d’ús més quotidià i relaxat. És una varietat diafàsica oposada, d’una banda, a l’estàndard, i de l’altra, al llenguatge vulgar, encara que es poden assimilar, ja que ambdós registres coincideixen a utilitzar un llenguatge poc elaborat. De tota manera, sí que podem dir que el vulgar palesa un alt grau d’incorrecció i té una forta vinculació amb les varietats diastràtiques més baixes.

La “col·loquialitat” ideal, segons els factors que va establir Haliday, seria la següent:

1. camp: el que podríem dir la quotidianitat, és a dir, el conjunt de temes referents a la vida ordinària. Cal entendre que aquest és el camp predominant, no l’exclusiu, perquè, de fet, en una situació col·loquial es pot parlar de qualsevol tema, fins i tot dels més especialitzats.

2. mode: oral espontani. Tot i que pot haver-hi usos escrits als quals pot escaure la consideració de col·loquials, com notes o missatges adreçats a una persona de confiança, la llengua col·loquial és fonamentalment oral i espontània. Aquest fet bàsic determina moltes de les característiques d’aquest registre.

3. tenor: el tenor funcional és bàsicament interactiu. Malgrat que en tot procés comunicatiu sempre hi ha el component d’intercanvi d’informació, el registre col·loquial té, a més d’aquesta funció, i sobretot, la de crear, mantenir el contacte social. Fins i tot en moltes situacions els continguts del discurs són irrellevants i el que compta és simplement l’ús del llenguatge com a pretext com a pretext per a exercir la sociabilitat. Pel que fa al tenor personal, podem afirmar que és informal. La noció de col·loquial s’aplica a situacions comunicatives en què no hi ha grans distàncies entre els actors, i en què l’atenció que aquests presten al seu discurs es pot dir que és escassa.

Les característiques del registre col·loquial són conseqüència dels trets que acabem d’esmentar. Podem dir-ne alguns. Per exemple, es caracteritza per l’ús d’un lèxic limitat i repetitiu, sense afany d’exactitud i de precisió, just a l’extrem oposat dels registres formals, i de vegades podem trobar diferents paraules per a referir-nos a una mateixa cosa, usarem l’una o l’altra, segons el tipus de registre, com ara dentista o odontòleg.

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

9


Com a registre oral, el col·loquial depén en gran mesura del context, el qual permet estalviar molts recursos verbals i conferir al discurs agilitat i concisió. A més, presentarà una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa de clàusules subordinades i d’estructures com la veu passiva. Abundaran les pauses, les repeticions, les vacil·lacions, les elisions, els pleonasmes, i les oracions inacabades.

En relació amb el tenor interactiu, el registre col·loquial es caracteritza per la necessitat d’aconseguir un alt nivell d’expressivitat. Aquest propòsit s’aconsegueix tant amb recursos paralingüístics, com per exemple gestos, l’entonació i la intensitat de la veu, els eufemismes, els diminutius i els augmentatius, els refranys i frases fetes, i tota mena de figures estilístiques.

No obstant això, cal dir que actualment hi ha la tendència de formalitzar el registre col·loquial a causa de la influència, cada vegada major, dels mitjans de comunicació i de l’augment general de la intercomunicació i de la cultura. Encara que aquesta tendència afecta sobretot al lèxic.

Finalment, cal assenyalar que la llengua col·loquial presenta una gran diversitat relacionada amb l’existència de varietats geogràfiques, socials i temporals, ja que podem dir que no hi ha un català col·loquial, sinó tants com varietats geogràfiques i socials hi haja.

----------------------------------------------------------------- ----------------------------------------------------------------

10

03 - tema 03: el registre estàndard. el registre col·loquial

Documents