ˇ ˆ˙ ˇ ˝ ˛ ˝ ˚ ˜ ! # $% ˚ % ˜ & · 2005. 7. 1. · xavier basso ricard martínez ......

��

��

��

� ��!"��#��$%��%��

��&��

2 3juliol-agost 2005

El 29è Festival de Barcelona Grec ja ha obert les seves portes, una edició, la del 2005, que ha introduït un conjunt de canvis significatius respecte a anys anteriors: el canvi de nom com a aposta per assolir visibilitat internacional, l’èmfasi posat en la qualitat dels espectacles, Montjuïc i el Teatre Grec –tan esti-mat pels barcelonins– com l’espai identificador del Festival, i la Generalitat com a nou còmplice de l’Institut de Cultura per tirar endavant un dels festivals més importants de l’Estat. També, en aquestes pàgines de la revista, oferim una selecció dels espectacles de dansa, música i teatre imprescindibles, i les entrevistes a la coreògrafa nord-americana Trisha Brown, un autèntic mite de la dansa postmoderna, i també a Rafel Duran i Mercè Arànega, director i actriu, respectivament, de Yerma.

L’Any del Llibre i la Lectura és un dels fils conductors del Festival de Barcelona Grec, amb una important presència d’autors de la literatura universal. També ho continua sent en altres activitats culturals de la ciutat. En aquest número, obrint aquests dos mesos de llibres i lectura, trobareu un text escrit expressament per l’escriptor hongarès Stephen Vizinczey, en el qual fa una apassionada defensa de la paraula impresa.

A més de l’oferta d’exposicions, l’agenda cultural dels mesos de juliol i agost es completa amb un ampli ventall d’activitats pensades per gaudir de l’estiu i de la ciutat a l’aire lliure. El Museu d’Història de la Ciutat, el monestir de Pedralbes, la Fun-dació Miró, la Pedrera, CaixaForum, el castell de Montjuïc, els parcs, els espais i places dels districtes... ofereixen una variada oferta de música, cinema, dansa i visites nocturnes, per a tots els interessos i sensibilitats. Les activitats a les biblioteques i, sobretot, els tallers i les activitats lúdico-formatives de l’”Estiu als museus” fan que l’estiu a la ciutat, tant per als adults com per als infants, estigui ple d’al·licients.

I, per acabar, només ens resta assenyalar l’article dedicat al Centre Cultural del Born, on s’explica el procés que des del consens i la interdisciplinarietat està seguint aquest important projecte tant per al barri de la Ribera, com per a la ciutat.

E D I T O R I A L

Junta de Govern

Ferran MascarellRegidor president de la Comissió de Cultura, Educació i Benestar Social

Marina Subirats Vicepresidenta

Carles MartíMaravillas RojoJaume CiuranaTeresa M. FandosÁngeles EstellerXavier BassoRicard MartínezRicard GomàJúlia PérezJosep SànchezXavier RubertJosep RamonedaCarme Riera

Lluïsa Pedrosa Secretaria delegada

Oriol Balaguer Director gerent

Institut de Cultura de BarcelonaPalau de la VirreinaLa Rambla, 99 - 08002 BarcelonaTel. 93 316 10 00 - Fax 93 316 10 10 www.bcn.es/[email protected]

Imatge de la coberta: 29è Festival de Barcelona GrecTrisha Brown presenta Astral convertible

Foto: Lois Greenfield

Consell de redaccióOriol Balaguer, Jaume Boix, Marta Clari, Xosé Denis, Carles Giner, Carlos González, Rosa Mach, Toni Mataix, Ferran Mascarell, Isabel Montané, Conxa Rodà, Carles Sala, Vladimir de Semir, Xavier Suñol i Joan Torrella

RedaccióIsidre Estévez i Jordi Canyissà

TraduccióRicard Bonmatí i Carl Mac Gabhann

Coordinació editorialJudit Lara

Producció gràficaPrimer Segona Publicitat

D.L.: B-50591/2001ISSN: 1578-8903Revista impresa en paper ecològic ECF

Sumari

El Grec és el Festival de Barcelona

Una selecció del Festival de Barcelona

Trisha Brown

Entrevista: Rafel Duran i Mercè Arànega

L’Òpera de Pequín: quan anar a classe és un art

“On hi ha llibres, hi ha civilització”, per Stephen Vizinczey

Any del Llibre i la Lectura. Una selecció

El projecte del Born

Joan Guerrero a l’Espai Xavier Miserachs

Agenda cultural juliol-agost

El Perich al Palau de la Virreina

Jules Verne a CaixaForum

Brücke al MNAC

Barcelona internacional

Es roda

Novetats editorials

Cultura a Internet

Textos en castellano

English version

Espais a l’aire lliure. Cultura a l’estiu

juliol-agost 2005

4

6

8

10

12

13

15

16

18

19

23

24

25

26

28

29

30

31

35

39


El Grec es transforma en el

Festival de BarcelonaUna cinquantena d’espectacles donen forma a la vint-i-novena edició del Festival de Barcelona Grec. El festival, que es va inaugurar el passat 27 de juny amb Al vostre gust i es clausurarà al començament d’agost amb Fi de partida, consolida un model de programació que vol fer prevaler la qualitat per damunt de la quantitat.

En contra del que diuen els tòpics, l’efervescència creativa de la ciutat no s’atura a l’estiu, i en el passat el Festival n’havia estat un bon exemple, amb un centenar llarg d’espectacles. Des de l’any 2000, es va començar a seguir una línia que buscava simplificar l’oferta, de tal manera que any rere any es va anar reduint el nom-bre d’espectacles fins a arribar als quaranta-nou d’aquesta edi-ció, un nombre que es considera

òptim per dibuixar un programa interessant i atractiu.

En aquest 2005, el Festival de Barcelona Grec ha treballat amb unes coordenades que pretenen motivar l’espectador tot oferint-li allò que, per diverses raons, no té un espai en la temporada habitu-al de la ciutat. Crear espectacles singulars, promoure trobades damunt l’escenari d’artistes que no acostumen a treballar junts, oferir una oportunitat als que

tenen dificultats per mostrar la seva obra al circuit comercial i portar a Barcelona els grans noms del teatre, la dansa i la música internacionals: aquesta és la filosofia del Festival, una filosofia que es reflecteix en un programa intens i suggeridor, el resultat d’un important esforç financer encapçalat per l’Institut de Cultura de Barcelona, amb el suport de diferents empreses i institucions, i que aquest any, per primera vegada, ha comptat amb el suport de la Generalitat de Catalunya, tot obrint una via de col·laboració que s’anirà incrementant en les pròximes edicions.

Un altre tret definitori del Festival del 2005 és la seva més clara ubicació als espais del parc del Montjuïc. Amb el Teatre Grec com a espai emblemàtic, el fes-tival es concentra en els equipa-ments culturals de la muntanya: el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Teatre Ovidi Montllor, el Poble Espanyol i el Barcelona Teatre Musical. Tot i que l’esde-veniment continua obert a espais

de la resta de la ciutat –el CCCB, el Teatre Romea, la Sala Beckett, etc.–, aquesta concentració a Montjuïc respon a la creença que un festival requereix un espai que li sigui propi, element necessa-ri si es vol crear una atmosfera, una energia determinada, entre els espectadors.

Nova imatgeUna altra aspiració que s’ha con-cretat aquest 2005 és la redefinició de la imatge i el nom de l’esde-veniment. L’Institut de Cultura de Barcelona, amb la participació de diferents professionals del disseny, volia anar més enllà de la imatge del faune que des de la meitat dels anys vuitanta havia estat l’element distintiu de l’esdeveni-ment. El Festival té, a partir d’ara, un logotip propi, en el qual incor-pora el color vermell –el corporatiu municipal–, pren la forma emble-màtica de les màscares teatrals, i fa aparèixer el nom del Festival. Tot i l’extraordinària popularitat que tenia entre els barcelonins, el nom de Grec era ambigu per a molts i, més enllà de les nostres fronteres, no s’identificava amb la ciutat. És per això que el nou nom, Festival de Barcelona, posa l’èmfasi en la ciutat, tal com ho fan altres festivals arreu d’Europa. De tota manera, per raons alhora pragmàtiques i sentimentals es manté la paraula Grec, unida a l’edició de l’esde-veniment, aquest any la número vint-i-nou.

Més enllà de les novetats, però, el Festival continua fidel a les seves línies mestres: la volun-tat de fer una oferta d’espectacles interessant i amb personalitat, un programa d’arts escèniques

i musicals que difícilment veuria la llum fora del paraigua del Festi-val de Barcelona. La programació d’aquest any ofereix autèntiques joies, com ara el retorn a la ciutat de dos dels directors més pres-tigiosos del teatre europeu dels nostres dies: Christoph Marthaler –que va entusiasmar els espec-tadors del Grec 96 amb el seu Apallissa l’europeu i que aquest any presenta Els deu manaments amb la seva Volksbühne– i Krysti-an Lupa –el director del mític Stary Teatre de Cracòvia, que va cau-sar sensació ara fa tres anys amb Extinció i que torna a la ciutat amb un impressionant muntatge d’Els germans Karamàzov, de Dosto-ievski. I, en l’apartat dels retorns esperats, se situa igualment la companyia de Trisha Brown, un dels grans noms de la dansa con-temporània.

El Festival del 2005 ha volgut integrar-se en els actes de l’Any del Llibre i, per aquest motiu, ha dissenyat un programa que nave-ga per alguns dels autors i els tex-tos més importants de la literatura de tots els temps: García Lorca, Shakespeare, Beckett, Sagarra, Dostoievski, Canetti, von Horváth, Genet, etc. Grans noms de la nar-rativa universal que es troben amb nous valors, com Juan Mayorga o Guillem Clua, en un programa molt cuidat, eclèctic i imaginatiu, el programa d’un festival que, des de fa anys i gràcies a l’impuls municipal i de tots els sectors de la indústria cultural, és el festival d’arts escèniques i musicals més important del país.

29è Festival de Barcelona GrecFins al 8 d’agost al Teatre Grec, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Poble Espanyol i altres espais de la ciutatJoks. Man Drake / Toméo Vergès

Foto

: Lau

rent

Phi

lipp

e


29è Festival de Barcelona Grec

Dansa

Societat Doctor AlonsoSobre la mort és un espectacle en el qual deu nens i nenes reflexionen en veu alta sobre les grans qüestions del nostre temps: la violència, la política i la guerra, la soledat, etc. Direcció de Tomàs Aragay.Del 13 al 15 de juliol al Teatre Ovidi Montllor (pl. Margarida Xirgu, s/n)

Mal PeloPresenta dues peces: Bach, una pura al·legoria del moviment, i Atlas, inspirada en Michel Tournier i en el Quixot. Aquesta última, amb la dansa i

el teatre, el vídeo i la paraula, parla de la relació entre dos homes. Del 14 al 16 de juliol al Mercat de les Flors (Lleida, 55)

Man Drake / Toméo Vergès Inspirada en Don DeLillo, Joks reflexiona sobre la sensació de buit que s’amaga al darrere del confort de la vida actual. I ho fa amb un llenguatge visual cinematogràfic i amb l’humor característic de Vergès. Del 20 al 22 de juliol al Teatre Ovidi Montllor

Trisha Brown Dance CompanyTrisha Brown és un dels grans noms de la dansa contemporània. Presenta tres coreografies: Present tense és un treball eteri; Groove and Countermove és una tempesta coreogràfica i musical, i Astral convertible, amb música de John Cage, explora el concepte de caos (més informació pàg. 8 i 9)22 i 23 de juliol al Teatre Grec (pg. Santa Madrona, 36)

Una seleccióFo

to: J

ord

i Bo

ver

Mús ica

Paolo ContePoeta, pintor i músic, la seva veu inconfusible l’ha convertit en una llegenda de la música italiana. Presenta el seu últim treball, Elegia. 2 de juliol al Teatre Grec

TRIO!Stanley Clarke, Bela Fleck i Jean-Luc PontyNit de jazz, amb Ponty, el pioner en la utilització del violí elèctric; Stanley Clarke, un

virtuós del baix elèctric i acústic, i Bela Fleck, l’home que va obrir nous horitzons al banjo.4 de juliol al Teatre Grec

Martirio i Miguel PovedaAmb Romance de valentía fan homenatge als grans autors, compositors i intèrprets de la copla espanyola, amb un acostament ara còmic ara dramàtic, ara flamenc, ara blues... 5 de juliol al Teatre Grec

Joan Manuel SerratDel 7 al 10 de juliol al Teatre Grec

Naqoyqatsi

Philip Glass actua per primera vegada al festival, tot interpretant la banda sonora d’aquesta pel·lícula del 2002 de Godfrey Reggio. Una pel·lícula on imatge i música recreen un món, el del segle XXI, accelerat i global.9 de juliol al Barcelona Teatre Musical (av. Guàrdia Urbana, s/n)

John Zorn & MasadaZorn ha fet bandera d’un mestissatge musical que beu del jazz i de la improvisació. 17 de juliol al Teatre Grec

Joss Stone Una de les veus blanques més apreciades del soul, que també ha trobat espai per al pop o el reggae. 25 de juliol al Poble Espanyol (av. Marquès de Comillas, 13)

Teat re

EraritjaritjakaMusée des phrasesQualificat com a vertiginós thriller tecnològic, és un espectacle que conjuga paraules, música i imatges en vídeo per abordar la relació entre l’home i el seu entorn. De Heiner Goebbels, a partir de textos d’Elias Canetti.Del 29 de juny a l’1 de juliol al Teatre Nacional de Catalunya (plaça de les Arts, 1)

Els germans Karamàzov

Kristian Lupa torna al Festival amb un dels clàssics del seu repertori i un dels seus èxits més notoris. La monumentalitat del text de Dostoievski és embolcallat amb una atmosfera

onírica, subtil, sublim. De l’Stary Teatre de Cracòvia.Del 30 de juny al 3 de juliol al Teatre Lliure - Fabià Puigserver (pg. Santa Madrona, 40-46)

Escola d’Òpera de PequínSeguint la tradició de l’òpera xinesa, es decobreix el fascinador procés de naixement d’un actor (més informació, a la pàg. 12)Del 5 al 10 de juliol al Mercat de les Flors

Els deu manaments

De la mà de Viviani, un dels actors i escriptors més importants del teatre sicilià de la primera meitat del segle XX, Christoph Marthaler ens passeja pels carrers del Nàpols de la postguerra. Del 6 al 8 de juliol al Teatre Lliure - Fabià Puigserver

El comte ArnauDe Josep Maria de Sagarra. Lluís Soler s’aproxima al mite de la mà de tres personatges: el comte, la seva esposa Elvira i l’abadessa Adelais.19 de juliol al Teatre Grec

El pianistaBasat en la novel·la homònima de Manuel Vázquez Montalbán, és la història d’un home que sacrifica la seva carrera professional pels seus ideals. Dirigit per Xavier Albertí.

29è Festival de Barcelona GrecFins al 8 d’agost

Foto

: Lau

rent

Phi

lipp

e

Amb Juan Diego i Jordi Masó.22 i 23 de juliol al Mercat de les Flors

YermaYerma, jove i casada amb un marit amb el qual no aconsegueix tenir fills, intenta trobar la seva identitat com a dona en la repressiva i claustrofòbica atmosfera de l’Andalusia rural dels anys trenta (vegeu l’entrevista a les pàg. 10-11)Del 29 de juliol al 2 d’agost al Teatre Grec

Fi de partidaDe Samuel Beckett, amb la direcció de Rosa Novell.Del 6 al 8 d’agost al Teatre Grec

David & Danny Ronaldo

Pallassos de vocació, des de petits els germans Ronaldo s’han dedicat al món del circ. A La Cucina dell’Arte, fan servir una cuina per recrear i atacar l’absurditat dels estereotips socials. Un espectacle molt divertit en què l’espectador hi té un paper essencial.Del 17 al 26 de juliol a la pl. Joan Corominas (CCCB)

Foto

: Lo

is G

reen

fiel

d

www.barcelonafestival.com

Foto

: M. G

ard

ulsk

i


Trisha Brown: “L’11-S m’ha fet ser una coreògrafa més tendra”El 29è Festival de Barcelona Grec serà l’escenari de l’esperat retorn de la ballarina nord-americana. La seva companyia actuarà al Teatre Grec els dies 22 i 23 de juliol. El programa que s’hi podrà veure inclou tres coreografies: Present tense (2003), amb música de John Cage; Groove and countermove (2000), amb música de Dave Douglas, i Astral convertible (1989), peça en què cal destacar el disseny visual i tècnic de Robert Rauschenberg.

La trobada amb la premsa catalana té lloc a l’hotel Holiday Inn de Londres l’endemà que ella hi hagi estrenat la seva darrera proposta artística. El trànsit caòtic i els embussos tan típics com poc flegmàtics de la capital britàni-ca –traffic jam en diuen, per més que el monòxid de carboni no en tingui gaire, de la dolçor de la melmelada– fan que la trobada amb la coreògrafa nord-ameri-cana Trisha Brown, considerada per molts com la líder de la dansa postmoderna, comenci amb un cert retard. Uns minuts, però, que no tenen res a veure amb un altre gran retard: els vint anys d’ab-sència de la ballarina dels esce-naris de Barcelona. El temps, per ella, sembla no haver passat. Als seixanta-vuit anys, Trisha Brown continua triant per vestir peces de roba cenyides que deixen entreveure un cos estilitzat i tre-ballat. Amb un posat relaxat i

aristocràtic, respon les pregun-tes dels periodistes amb una ele-gància que només ballarines com ella poden desplegar. Mentre parla, recolza les seves paraules en totes dues mans. Veient-les, estilitzades i movent-se amb un ritme constant, sembla que d’un moment a l’altre acabaran sortint volant.

I com crea Trisha Brown les seves coreografies? “Depèn; cada peça és diferent”, explica. “Totes les començo a partir de petits moviments de ball. Un cop tinc alguns passos pensats, els començo a fusionar en una mateixa unitat de ball. La música, la poso tan aviat com puc, tot i que els sorolls que fan els ballarins sobre l’escenari també constituei-xen una música que m’interessa escoltar i fer que aparegui en la composició.” Sobre el procés cre-atiu, Brown es mostra generosa i ben oberta de mires: “El més

important quan crees, és fer-te cas a tu mateixa; si tens una idea, has d’escoltar-la per més estranya que et sembli.”

Trisha Brown, la coreògrafa més àmpliament aclamada que hagi sorgit mai de l’era postmo-derna –postmoderna en contra-posició a l’era moderna de Martha Graham–, acaba d’estrenar a Lon-dres la seva darrera proposta. De l’actuació, la crítica ha deixat escrit: “La vida no és fàcil per a l’audiència de Trisha Brown.” Una audiència, però, que l’adora des de fa anys; en concret, des dels anys seixanta quan va comen-çar a mostrar la seva obra amb la companyia de dansa Judson Dance Theater. Juntament amb altres artistes amb enfocaments artístics similars, com ara Steve Paxton i Yvonne Rainer, va comen-çar a empènyer els límits del que es podien considerar moviments apropiats per a una coreografia

per tal de fer-los flexibles, i amb aquesta flexibilització va aconse-guir canviar la dansa moderna per sempre. Aquest “llit calent de la revolució de la dansa”, com un crític de l’època va qualificar la companyia Judson Dance The-ater, estava imbuït per un esperit inconformista i beneït per la des-obediència total envers l’assump-ció, qualitats que Trisha Brown encara exhibeix avui; a Londres, sense anar més lluny.

Va saltar a la fama l’any 1970, quan va fundar la seva pròpia companyia. En els seus primers balls, va experimentar amb la gra-vetat posant els seus ballarins en teulats i murs. Una posició poc ortodoxa que li serveix, trenta-cinc anys després, per regalar al periodista una metàfora sobre la creació. “Un cop creus tenir acabada una obra”, explica Tris-

ha Brown gestualitzant amb gran elegància, “cal que et col·loquis a la part superior, com si fos un edi-fici. Has d’anar baixant lentament, i utilitzar les parets per descendir. Si arribes sa i estalvi a terra, si la baixada no és traumàtica, vol dir que la feina ha estat ben feta.”

Feina. Els encarregats de fer la feina, sempre que parlem de dansa, no són altres que els ballarins. Quines són les quali-tats que Trisha Brown demana a un ballarí? “Els necessito duals,

”“Trisha Brown és la coreògrafa

més àmpliament aclamada que hagi sorgit mai de l’era postmoderna

amb un costat poètic i un altre de més pragmàtic”, confessa. “Poètic perquè el ballarí ha de processar els moviments i fer-los realitat amb la màxima plasticitat; i pragmàtic perquè també ha de tenir un hàbit de generositat amb el grup; si no, retarda el procés de creació, i això és un luxe que no em puc permetre.”

Trisha Brown treballa i crea les seves peces a l’estudi que té al Soho de Nova York. Tenir-lo precisament a Manhattan li va fer viure l’Onze de Setembre de molt a prop. Encara avui no té forces per parlar-ne quan evoca aquell dia. Només encerta a dir que des de llavors, des de la cai-guda de les torres bessones, les seves coreografies són molt més tendres. “L’11-S”, assegura amb els ulls plorosos, “m’ha fet ser una coreògrafa més tendra”.

Vint anys després de la seva darrera actuació, torna Trisha Brown a Barcelona. En el marc del Grec, la coreògrafa nord-ame-ricana ens acostarà un tast de la seva creació coreogràfica. Un regal escènic que no ens podem deixar perdre.

29è Festival de Barcelona GrecTrisha Brown Dance Company22 i 23 de juliol al Teatre Grec

Foto

: Chr

is C

allis

Astral convertible

Foto

: Lois

Gre

enfie

ld


Entrevista: Rafel Duran

i Mercè ArànegaEl Festival de Barcelona Grec porta a l’amfiteatre de Montjuïc una de les grans tragèdies de Lorca, Yerma. Estrenada l’any 1934 amb escàndol inclòs, Yerma és la història d’una dona a qui el fet de no tenir fills la condueix a la bogeria. Rafel Duran dirigeix aquest muntatge protagonitzat per Mercè Arànega, i repeteixen equip després d’obres com Àrea privada de caça (2003) o Perifèria Koltès (1998).

Com sorgeix aquesta Yerma?Rafel Duran. Quan estàvem assajant Àrea privada de caça, la Mercè [Arànega] em va comentar que en Borja Sitjà [director del Festival de Barcelona] li va suggerir fer Yerma algun dia. Li ho va dir des-prés de veure-la a Bodas de sangre, una altra tra-gèdia de Lorca.Mercè Arànega. La meva primera reacció va ser dir que no; em semblava que acceptar era com una qüestió de supèrbia. Però li ho vaig comentar al Rafel [Duran], i em va fer canviar d’opinió.

Més que un gran autor, Lorca s’ha convertit en una icona. Això fa més difícil portar-lo a escena? M.A. Lorca és l’autor d’una obra importantíssima, però s’ha convertit en una icona per la seva vida i per la seva mort. I a vegades, això fa por. En canvi, fer un Shakespeare o un Ibsen, fa respecte però no por. Com que jo ja vaig fer un Lorca l’any

2001, la por ja l’he passada, i ara el que li tinc és un gran respecte.

És un autor difícil per a un actor?M.A. És un autor difícil per la part poètica de la seva obra. El seu llenguatge no és realista. Per això crec que l’actor que fa un Lorca ha de veure allò que està dient: les metàfores que utilitza han d’estar ben interi-oritzades per transmetre-les al públic. Lorca és capaç de posar vint metàfores seguides en un monòleg. Lògicament, l’espectador no podrà captar aquestes vint metàfores: és impossible; però si tu com a actor ho has entès, sabràs transmetre l’emoció, i al públic li arribarà. Transmetre l’emoció que escriu Lorca: això és el que volem fer en aquesta Yerma.

Com heu afrontat l’obra?R.D. He plantejat la Yerma seguint les pautes de Lorca. Ell va plantejar l’obra com una tragèdia grega. Jo ho agafo com una història antiga que arriba fins als nostres

dies i que Lorca l’escriu: la història d’una dona que no pot tenir fills o que com a mínim no en té...M.A. Això últim és important, perquè no és el mateix dir yerma que dir estèril. Una dona yerma no té fills però podria tenir-ne; en canvi, la dona estèril no en tindrà encara que vulgui... R.D. La meva lectura és que l’estèril és el marit.

Com definiríeu el personatge?R.D. Yerma és un personatge molt reprimit, reprimit per la moral cristiana que fa que es negui a anar amb un altre home. Però és una dona forta que té les idees molt clares.M.A. En molts passatges de l’obra s’insinua que, si Yerma se’n va amb un altre home, tindrà fills; però ella sap que això no ho pot fer perquè va contra el seu honor.R.D. Lorca volia una altra Espanya, i això queda clar en totes les seves obres. Per això a Lorca li interessava tractar aquesta societat ancorada en el passat i en la qual era impossible d’avançar, una societat plena de creences. La romeria que hi ha al final de l’obra és un reflex d’unes romeries absolutament paganes que, sota la imatge cristiana d’invocar la fertilitat, el que realment proposaven era fer autèntiques orgies. Això també es veu en alguns personatges.

Per exemple?R.D. En el personatge de la Vieja Pagana. És la dona més gran i la més alliberada. És la que representa les idees de la República i les idees més lliberals. Jo l’he tractat com si fos un personatge mitolò-gic. Lorca ho volia, això: volia que el seu teatre tingués una dimensió irreal, que de tan teatral és una dimensió molt viva.

L’obsessió de Yerma arriba al límit.M.A. L’han educat amb la idea que, si una dona no té fills, no serveix de res. I ella s’ho ha cregut potser massa. La seva bogeria ve de preguntar-se: “Si no tinc fills, per què he nascut?”. No tenir fills

vol dir que viure no té sentit. Cada dia es torna més boja. És un personatge èpic, i com a personatge èpic sempre està portat a l’extrem.

Des del principi, Rafel Duran va tenir clar que Mercè Arànega seria una bona Yerma?R.D. La Mercè és una actriu perfecta per fer el paper de Yerma. Una noia de trenta anys no em serveix, perquè no farà creïble la neurosi a què arriba Yerma en el seu desig de tenir fills.

La posada en escena és actual?M.A. L’objectiu no és actualitzar, sinó atempora-litzar. No volem fer un caserío andalús del 1930, però tampoc una masia catalana dels anys vuitanta. Yerma t’està explicant una emoció, un sentiment i una idea molt gran; l’important, doncs, és atem-poralitzar-la i fer entendre que és una cosa que pot passar arreu del món.R.D. Yerma té una part universal que traspassa les èpoques, és internacional i atemporal. Per això, el muntatge s’acosta força a l’art conceptual. Serà un espectacle del 2005, però sense tenir una clara iden-tificació amb la nostra època. El muntatge vol sug-gerir moltes coses al públic. En el vestuari hi haurà diverses referències al surrealisme. Lorca va voler ser en un moment determinat un home del surrealisme, i el nostre muntatge juga amb aquest element. És un muntatge arriscat, ambiciós i que demana una mica d’imaginació per part del públic.

L’any 1934, Yerma va provocar un escàndol. Com creieu que es rebrà avui?R.D. Crec que el teatre, avui en dia, ja no provoca pel tema. Provoca pel muntatge que es fa.M.A. Si aquesta Yerma crea impacte, serà per l’emotivitat que li donem, més que pel tema per si mateix.

29è Festival de Barcelona GrecYerma. Del 29 de juliol al 2 d’agost al Teatre Grec

”“Yerma és un personatge èpic: la seva obsessió arriba a l’extrem

Foto

: Jord

i Can

yiss

à

13juliol-agost 2005

Quan anar a classe és un art

On hi ha llibres,

hi ha civilitzacióStephen Vizinczey és avui un dels grans escriptors internacionals. Nascut a Hongria i instal·lat a Londres, entre les seves obres destaca En lloança de les dones madures (El Aleph Editores, S.A., 1994). Al maig, Vizinczey va visitar Barcelona per parlar sobre el Quixot dins del cicle de conferències de la Fundació Caixa Catalunya, dins la celebració del l’Any del Llibre i la Lectura.

L’Any del Llibre de Barcelona és l’acte comu-nitari més vital i més extraordinari en defensa de la civilització. Aquest caràcter extraordinari i vital pot ser més palès per als visitants que no pas per als mateixos barcelonins, ja que a la seva ciutat es reconeix i es dóna per sabuda la importància cabdal dels llibres des de fa segles.

A mesura que els mitjans visuals han esde-vingut la forma d’entreteniment i comunicació dominant, s’ha produït un fort desplaçament en la cultura de masses, menys dràstic i menys palès a Catalunya i Espanya que no pas en el món anglosaxó. I n’és una de les conseqüències el vocabulari tan reduït que posseeixen centenars

El 29è Festival Barcelona Grec porta a la ciutat un dels espectacles més originals i característics de la cultura xinesa, la prestigiosa Òpera de Pequín. I per fer-ho va viatjar a la capital xinesa per conèixer-ne de prop l’Escola i el fascinant procés de naixement d’un actor.

Pequín sorprèn el visitant amb un ordre i una coherència poc comuns en una gran capital asiàtica. La ciutat, una megalòpolis amb una trama urbana que és un veritable dèdal kafkià, espolsa i posa maca bona part de la seva fisonomia amb vista als Jocs Olímpics del 2008. Tot i les obres que nit i dia colpegen la pell de la ciutat, Pequín no deixa de mostrar, orgullosa i descarada, el tatuatge de la seva cultura. Ho fa a cada racó; des de l’enorme plaça de Tian’anmen fins als carrerons centenaris que serpentegen sota l’ombra projectada pels gratacels que s’aixequen arreu.

La cultura asiàtica és poc coneguda al nostre país. Els tòpics, com tòpic és destacar-ho, dominen la visió que tenim de la cultura xinesa. Gastronomia al marge, pocs són els referents culturals que conei-xem. Aquesta és una de les raons que han dut el 29è Festival de Barcelona Grec a acostar-nos una

de les realitats escèniques xineses amb més tradi-ció: l’òpera de Pequín, considerada teatre nacional, i els seus actors, bardems locals. Art escènic origi-nal i molt visual, a l’òpera de Pequín s’hi donen la mà, sobre escenaris diàfans, diferents disciplines artístiques; entre d’altres, dansa, poesia, cançó i arts marcials.

El Mercat de les Flors acull les representacions de l’Escola d’Òpera de Pequín, el planter d’on surten els actors d’aquesta disciplina artística. Signa la direcció Sun Yumin, i la coordinació, Patrick Sommier. El muntatge ens proposa tres programes diferents, però una mateixa estructura. En totes les funcions, la primera part es dedica al treball d’actor, amb duets entre mestre-alumne i classes col·lectives. S’hi poden veure entrenaments i diferents exercicis físics, com ara salts i acrobàcies. La segona part, la conformen fragments extrets del gran repertori d’òpera de Pequín; entre d’altres, Atureu el cavall, Adéu, concubina meva, El rei dels micos, La llegenda de la serp blanca i El combat de les quatre portes. L’espectacle ens parla del procés d’aprenentatge dels actors en una escola de teatre xinès. Això és, senzillament, remuntar-se a les fonts de l’art teatral, al naixement dels actors. Una veritable delícia.

29è Festival de Barcelona GrecEscola d’Òpera de Pequín. Del 5 al 10 de juliol al Mercat de les Flors (Lleida, 55) ”

“A l’Òpera de Pequín s’hi donen la mà diferents disciplines artístiques: dansa, poesia, cançó i arts marcials

de milions de persones. En la comunicació amb imatges, la necessitat de paraules és més baixa. Si veiem una pel·lícula o un programa de televi-sió, probablement sentirem com a màxim unes dues mil paraules. Si esmercem el mateix temps a llegir un bon llibre, probablement en llegirem i entendrem com a mínim el doble. Per tant, els qui depenen dels mitjans visuals perden un gran nombre de paraules o, en el cas dels joves, ni tan sols arriben a aprendre-les. Encara pitjor, la minva del vocabulari fa disminuir l’abast del pensament de les persones, atès que no és possible pensar en alguna cosa si no es disposa d’una paraula per designar-la. Els qui estan afectats per això també pateixen, en altres sentits, una reducció de la intel·ligència. Passar-se hores veient una pantalla tots els dies és l’equivalent mental de passar-se hores en una banyera d’aigua calen-ta. Quan veiem a la pantalla que algú entra en Exposició “El Quixot i Barcelona” al Museu d’Història

de la Ciutat

Foto

: Rog

er R

ovi

ra-M

HC

B

”“L’Any del Llibre de

Barcelona és l’acte comunitari més vital i més extraordinari en defensa de la civilització

12

Foto

: M. G

antn

er


una habitació, no cal que ens imaginem res: ho veiem tot, la part pensant del nostre cervell pot estar mig endormiscada. En canvi, si llegim “Un home entra a l’habitació”, ens hem d’imaginar l’home i l’habitació: exercitem la imaginació. Els nombrosos i atractius dibuixos i pintures sobre el Quixot i Sancho Panza, alguns dels quals han estat fets pels més grans artistes, tanmateix no són altra cosa que pàl·lids reflexos de la tumul-tuosa activitat que es duu a terme a la ment de cada lector quan llegeix una gran novel·la. El cervell necessita l’exercici tant com el cos, i res no l’exercita tant, com llegir bons llibres.

Any del Llibre i la Lectura. Una selecció

Juliol-agost“El Perich sense concessions”

L’obra d’una de les grans figures de l’humor gràfic del nostre país (més informació a la pàg. 23).Del 8 de juliol fins al 2 d’octubre al Palau de la Virreina (la Rambla, 99)

Visita a la Biblioteca de la Facultat de Nàutica

Visita guiada al seu fons històric bibliogràfic sobre les ciències i tècniques relacionades amb la mar.Del 18 al 22 de juliol a la Facultat de Nàutica (pla de Palau, 18)

“Els Quatre Gats 1897-1903. De Casas a Picasso”

Exposició sobre pintura i literatura modernistes, al voltant de la cerveseria Els 4 gats.Fins al 4 de setembre al Museu Diocesà (av. de la Catedral, 4)

“Llibres de Cuina a Catalunya”

Exposició de llibres i manuscrits de cuina, des de l’edat mitjana fins als nostres dies. Es tracta d’obres fonamentals de la literatura gastronòmica catalana. Dins del marc de l’Any de la Gastronomia.Fins al 25 de setembre al Palau Robert (pg. de Gràcia, 107)

“Ruido. Videoinstal·lació i fotografies de Gerardo Súter”

Les empremtes indelebles al cos, la pàgina en blanc com a espai potencial, l’aleatorietat dels trajectes, la memòria... són les temàtiques

abordades per l’artista.Fins al 25 de setembre a la Capella de l’Antic Hospital Santa Creu (Hospital, 56)

“Joan Miró, arquitectura d’un llibre”

Miró concebia la pintura i la poesia com un conjunt indissoluble. Il·lustrà poemes de Tristan Tzara, Paul Éluard, Joan Brossa, Rafael Alberti, Miquel Martí i Pol i Salvador Espriu, entre d’altres. L’exposició posa en relleu la relació de Miró amb els poetes,

www.anyllibre2005.bcn.es

juliol-agost 2005 15

editors i gravadors dels llibres en què va col·laborar.Fins al 6 de novembre a la Fundació Joan Miró (parc de Montjuïc)

“La paraula figurada”

Recorregut per les col·leccions del Museu –des del romànic fins al modernisme– que pren com a fil conductor el llibre i l’escriptura.Fins al 8 de gener del 2006 al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Palau Nacional. parc de Montjuïc)

“Jules Verne. Viatjar, viatjar, viatjar”

L’exposició d’homenatge al novel·lista com a precursor de la divulgació científica (més informació a la pàg. 24).Fins al 30 de gener del 2006 a CosmoCaixa (Teodor Roviralta, 55)

La nostra salut mental –la força de la nostra in-tel·ligència– en depèn. Per això, on hi ha llibres hi ha civilització i, per això, Barcelona és la ciutat més civilitzada del món.

Molts es desesperen perquè la cultura de masses –bàsicament una cultura visual– difon la ignorància i el semianalfabetisme; però, tot i aquests indicis tan depriments, la paraula impre-sa mai no desapareixerà, ja que és insuperable i insubstituïble com a eina suprema del desenvo-lupament individual i la comunicació de masses, per la senzilla raó que només les paraules poden transmetre pensaments amb precisió, i que la manera més fiable de comunicar paraules és per mitjà de la lletra impresa. En crear l’Any del Llibre i organitzar totes les activitats que s’hi vinculen, és possible que Barcelona exerceixi la mateixa influència vital en els seus ciutadans que en la resta de Catalunya i en el món de parla hispana, com quan els primers escriptors i impressors van començar a treballar fa molts segles per encendre llums destinats a fer minvar les tenebres de la ignorància i la mandra mental. Tinc l’esperança que altres ciutats s’inspirin en Barcelona per seguir el seu exemple.

Stephen Vizinczey

Territori “Món llibre”, espai dedicat al Quixot, el passat abril amb motiu de Sant Jordi

Foto

: R. C

asan

ova

”“La paraula impresa és

insubs tituïble com a eina del desenvolupament individual i la comunicació de masses

Encara es pot veure i part i c ipar

“El Quixot i Barcelona”. Fins al 9 d’octubre al Museu d’Història de la Ciutat (pl. del Rei, s/n).

“Personatge a la vista! Llibres que fan lectors’’. Fins al 30 de novembre al Palau Robert.

“Passió pels llibres, passió per la cultura: Eduard Toda i la seva donació a l’Arxiu de la Ciutat de Barcelona”. Fins al desembre a l’Arxiu Històric de la Ciutat (Casa de l’Ardiaca).

“Al voltant del llibre”. Galeries de l’Associació Art Barcelona.

“La volta al món en vuitanta objectes”. Fins al 31 de desembre al Museu Etnològic (pg. Santa Madrona, s/n).

“Mitologia dels dinosaures”. Fins al juny 2006 al Museu de Ciències Naturals de la Ciutadella (M. Zoologia).

Itinerari literari “Biblioteques insòlites”. Dissabtes del mes de juliol des de la Fundació Antoni Tàpies (Aragó, 255).


La formulació del Centre Cultural del Born,o com avançar obliquament vers una fita

“La vida personal, l’expressió, el coneixement i la història avancen obliquament, i no pas directament, cap a fins o cap a conceptes. El que se cerca massa deliberadament, no s’aconsegueix.”

Maurice Merlau-Ponty, citat per Néstor García Canclini a Culturas híbridas (Paidós. Argentina, 2001)

Al Born, això és exactament el que s’ha fet durant un any: avan-çar obliquament cap a unes fites i vers uns conceptes. Quins con-ceptes? Amb quines finalitats?

Sobre els conceptesUn equip interdisciplinari, pre-

sidit per Ferran Mascarell, regidor de Cultura, ha formulat el Cen-tre Cultural del Born a partir dels elements preexistents (jaciment arqueològic i edifici de l’antic mercat) i a partir del coneixement aportat per Albert Garcia Espuche, director científic del projecte; per l’equip d’arquitectura, format per Rafael de Càceres i Enric Sòria; per l’equip del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MHCB), diri-git per Antoni Nicolau; per l’equip de l’Oficina de Nous Projectes de l’Institut de Cultura, dirigit per Carles Giner; amb el suport de la societat Municipal BSM, i amb les aportacions d’un molt ampli equip de professionals de diver-sos àmbits (museologia, gestió cultural, arqueologia, museo-grafia, conservació i restauració, enginyeria i arquitectura). Tot

recollint, en definitiva, l’essència de les successives aportacions que s’han fet en els trenta-dos anys que van des de la data en què es va tancar el mercat fins a l’actualitat.

Ara mateix estem en condi-cions de respondre amb precisió la pregunta “Què serà el Born?”. Dos documents de síntesi, el “Projecte de continguts” i el “Pro-jecte d’arquitectura”, tots dos datats l’abril del 2005, contesten inicialment aquesta pregunta.

El Born és un centre cultu-ral públic que parteix de dues realitats materials i patrimonials excepcionals (un fragment de la ciutat enderrocada al segle XVIII i coberta per un edifici d’arquitec-tura industrial) i del coneixement històric associat a aquest jaci-ment; a partir d’aquests elements i dels tres eixos conceptuals que se’n deriven (ciutat-ciutadans, any 1714 i mercat), el Born es conver-teix en un centre que presenta i dóna a conèixer la memòria de la ciutat en un sentit dinàmic, o, si es vol d’una altra manera, un centre que ajuda a conèixer el

passat per tal d’entendre el pre-sent i construir el futur.

Sobre les finalitatsEl procés de formulació ens ha

ajudat a prendre decisions sobre el què (model de centre, confi-guració, usos i articulació funci-onal, especialment). El resultat més visible d’aquest procés, tal com hem comentat, són els dos documents de síntesi, que tenen una doble condició: d’una banda, són dos documents generals, que aporten una mirada global, però que alhora tenen prou nivell de precisió i de detall per ser els objectes que han permès desen-cadenar dos processos vitals per al Born: comunicació del projecte i aprovació.

El fet de disposar del projecte ha permès dur a terme, durant els mesos d’abril i maig d’aquest any, divuit sessions de comuni-cació del projecte als principals grups, col·lectius, entitats i per-sones amb vincles amb el futur Centre Cultural. Una comunicació individualitzada i adaptada als interessos dels diferents grups.

Així, el projecte ha estat presentat i debatut amb més d’un centenar de persones de molt diversa sen-sibilitat i posicionament en relació amb el Born: des de les princi-pals entitats de caràcter veïnal i comercial dels barris de la Ribe-ra, el Nucli Antic i Sant Pere, fins als col·lectius professionals més directament relacionats amb el caràcter del futur Centre Cultural, com també amb el debat ciutadà i mediàtic que va tenir lloc l’any 2002. Des dels representants dels diferents grups polítics de l’equip de govern i de l’oposició, fins als membres de la Comissió d’Histo-riadors, que, al seu moment, van avalar les bases conceptuals que van permetre que l’Ajuntment decidís preservar les restes i elaborar un projecte de Centre Cultural. Tot aquest procés va cul-minar, el passat 5 de maig, en la presentació pública del projecte als mitjans de comunicació, en una roda de premsa que va tenir lloc al mateix edifici del Born.

En aquesta referència al procés de comunicació, convé fer esment, també, de la bona acollida del pro-grama “Obrim per obres”, coordi-nat pel MHCB, que des de l’abril del 2004 ha permès presentar el Born a més de cent vint mil perso-

nes interessades a vistar-lo. Paral·lelament al procés de

comunicació, s’ha produit el preceptiu procés d’aprovació tècnica. El “Projecte d’arquitec-tura” va ser presentat, debatut i aprovat en la Comissió de Qua-litat de Projectes de Barcelona; com també va ser-ho en el marc de la Comissió de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. A aquestes dues aprovacions, del tot necessàries –entre altres fac-tors– per la condició de béns protegits tant del jaciment arque-ològic, com de l’edifici de l’antic mercat, cal afegir-hi la bona aco-llida que el projecte ha tingut a la Junta de Museus de Barcelona o a la Comissió Consultiva Extra-ordinària del Districte de Ciutat Vella, presentacions que –sense ser obligatòries o preceptives– vam considerar necessàries en el procés de validació social del projecte.

Formular, comunicar i apro-var han estat, doncs, tres grans grups de tasques que, afegits a les tasques que s’hi ha anat desenvolupant des de fa molts anys (recerca històrica, conser-vació i restauració del jaciment, excavació, estudi arquitectò-nic, etc.), han permès situar

el Centre Cultural del Born en el punt en què es troba avui, en ple estiu del 2005: amb una inversió aprovada per un valor de 42 milions d’euros (30 dels quals són aportats per la Diputació de Barcelona, mentre que els 12 restants ho són per l’Ajuntament), amb un calendari d’execució de les obres que per-met parlar del 2007 com a data d’engegada del Centre Cultural i, el que és més important, amb un projecte estimulant per a un centre cultural singular.

Una vegada fixat el què del Born, cal orientar els esforços a fixar el com. Com es desen-volupa la museografia? Com es gestiona el centre? Com es con-figura l’encara obert procés de participació d’altres administra-cions públiques? Com es finança la despesa? Com es configura la programació dels tres primers anys? Com continuar avançant de manera obliqua? Però, en tot cas, avançant sempre vers una vigorosa realitat d’un Cen-tre Cultural de nova generació, que doni resposta a la voluntat de respectar el patrimoni tot incardinant-lo com una eina del futur del barri de la Ribera i de Barcelona.

El Centre Cultural del Born. “Projecte d’arquitectura”. Imatge virtual dels tres nivells. Edifici annex, secció longitudinal.

18 juliol-agost 2005

Juliol i agosta BarcelonaAquesta selecció conté una mostra de les activitats culturals més destacades organitzades per l’Institut de Cultura de Barcelona o altres entitats. Informació exhaustiva i permanentment actualitzada, a Internet:

www.bcn.es/culturawww.bcn.es/canalcultura

19

Mostra de Cinema Gai i Lèsbic

Del 8 al 4 de juliol a la Casa Àsia, Fnac i Publi Filmax

AUDIOVISUAL

Dies de dansa. XIV Festival Internacional de Dansa en Paisatges Urbans

Dins del 29è Festival de Barcelona Grec.

3 de juliol a CaixaForum, Caja Madrid, MACBA - CCCB - Pati Manning Fundació Joan Miró

Romeo & Julieta

Ramon Oller presenta la versió revisada d’aquest clàssic de

DANSA

Txaikovski amb la companyia de dansa Metros.

Fins al 10 de juliol al Teatre Poliorama (la Rambla, 115 )

Bodas de sangre

Amb la Compañía Andaluza de Danza. Basada en l’obra de Lorca sobre l’honor i la venjança, amb coreografia d’Antonio Gades, tot un referent de la dansa espanyola contemporània. També presenten La Leyenda, un homenatge a la bailaora catalana Carmen Amaya.

Del 3 al 7 d’agost al Gran Teatre del Liceu (la Rambla, 51-59)

Deberían llover cristales

Amb la companyia Erre que Erre.

Fins al 19 de setembre a l’Espai de Dansa i Música (Travessera de Gràcia, 63)

“L’esplendor de la ruïna”

El sentiment, el gust i l’interès pel tema de la ruïna és constant en la cultura d’Occident. Comissariada per Antoni Marí, l’exposició pretén mostrar l’evolució d’aquest tema en les arts plàstiques, des del Renaixement fins al realisme vuitcentista. A la segona meitat del segle XIX, la ruïna deixa de tenir interès i apareix, després de la Segona Guerra Mundial, sota altres conceptes i suports.

Del 12 de juliol al 30 d’octubre al Centre Cultural Caixa Catalunya, la Pedrera (Provença, 261-265)

“Art sagrat de les tradicions índiques: hinduisme, budisme i jainisme”

Mostra de quaranta-tres peces d’art clàssic religiós procedents de l’Índia, els Himàlaies i el sud-est asiàtic, pertanyents a col·leccions privades espanyoles.

Fins al 20 de juliol a la Casa Àsia (Diagonal, 373)

“Getürkt” i “Lladres de cossos”

“Getürkt” és una exposició de fotografies de Katharina Mayer sobre els estereotips de la representació de la dona. A “Lladres de cossos”, 22A proposa la reflexió sobre l’abast i el funcionament de l’art fora dels seus contextos físics i conceptuals convencionals.

EXPOSICIONSFins al 23 de juliol a Metrònom (Fussina, 9)

“Rineke Dijkstra”

Fotògrafa i videoartista holandesa de la generació dels seixanta, amb una obra àmpliament reconeguda en el context internacional.

Fins al 31 d’agost a CaixaForum (av. Marquès de Comillas, 6-8)

Hilton Head Island, Carolina del Sud, Estats Units 24 de juny del 1992

Joan Guerrero, fotògraf

L’Espai Xavier Miserachs del Palau de la Virreina, dedicat a la fotografia, presenta l’exposició “Camino andado. Fotografies de Joan Guerrero”. La mostra recorre la Barcelona del Raval, la Mina, la Perona, el Camp de la Bota, la Barceloneta, etc.; la ciutat d’adopció d’aquest fotoperiodista, Santa Coloma de Gramenet; Galícia; Menorca; Andalusia (Cadis, Tarifa, Almeria, etc.); els periples per Llatinoamèrica..., i una sèrie dedicada als seus companys de professió.

L’exposició recull una selecció de les millors imatges de Joan Guerrero. En total, 239 fotogra-fies en blanc i negre, 74 de les quals recorren la seva trajectòria professional, i 165 són retrats de companys de professió que s’emmarquen en la sèrie “Adiós, muchachos”; entre d’altres, Paco Elvira, Tino Soriano, Txema Salvans, Eugeni Forcano, Colita, Agustí Carbonell i Pilar Aymerich.

Nascut a Tarifa l’any 1940, el recorregut vital de Joan Guerrero durant la infantesa i la joventut està marcat pel segell de la pobresa i la immigració de l’Espanya de la postguerra. A mitjan anys cin-quanta, la família Guerrero emigra a Puerto Real. Allà, la seva adolescència es forja en les jornades en una fàbrica de maons i en les sessions de cine-

ma en què descobreix Vittorio de Sica i François Truffaut. Poc després emigra a Catalunya i s’instal-la a Santa Coloma de Gramenet. Durant els anys seixanta i setanta, aquí es referma la seva condició de treballador i se li desvetlla una forta consciència social i de classe. Amb la democràcia, i l’agitació social, cívica i política d’aquells anys, el treball de Joan Guerrero assoleix una gran força periodística, que es condensa amb la càrrega poètica i humana tan característica de la seva obra. Ha treballat a El Periódico de Cataluña, a Diario de Barcelona, a El Observador, a Grama i, actualment, a El País, i ha publicat diversos llibres de fotografia.

La vida ha estat, sens dubte, la principal font intel·lectual de Joan Guerrero. Sense la gent, el paisatge, l’amistat, el cinema o la música, la seva obra no tindria cap raó de ser. Les seves fotografies mostren una mirada personal sobre la realitat i els canvis socials de la Barcelona moderna i del seu entorn metropolità: la immigració i el seu impacte sobre el territori de les perifèries de les grans ciutats –que segueix des del final dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet fins a l’actualitat present als carrers del Raval barceloní. També ha recorregut les seves arrels andaluses, i alguns països de l’Amèrica Llatina. I ho ha fet per apropar-se a les persones, als seus rostres, gestos i actituds, els quals es revelen en els seus paisatges quotidians.

Fins al 28 d’agost a l’Espai Xavier Miserachs del Palau de la Virreina (la Rambla, 99)La Perona, Barcelona, 1983

Herman Post humus. 1536

20

Encara es poden veure...

“Escultures famoses. La difusió del gust per l’antiguitat i el col·lec-cionisme”. Fins al 24 de juliol al Museu Frederic Marès.

“Els tracis. Tresors enigmàtics de Bulgària”. Fins al 31 de juliol a CaixaForum.

“Francis Alÿs: 10 Blocks Around my House”. Fins al 29 d’agost al MACBA

“Occident vist des d’Orient”. Fins al 25 de setembre al CCCB.

“Stanley Brouwn. Obres 1960-2004”. Fins al 25 de setembre al MACBA

“La Bauhaus es diverteix. Festes i vida quotidiana”. Fins al 30 de setembre a CaixaForum.

“Entre Orient i Occident”. Ceràmica oriental, nord-africana i europea. Fins al 2 d’octubre al Museu de Ceràmica.

“Un dia a Pompeia. Entre el Vesuvi i la Mediterrània”. Fins al 20 d’octubre.

“Abajo las murallas!!!” 150 anys de l’enderroc de les muralles de Barcelona. Fins al 16 d’octubre al Museu d’Història de la Ciutat (pl. del Rei).


Missa solemnis

De Ludwig van Beethoven. Dirigida per Antoni Ros-Marbà. Basada en la litúrgia de la missa catòlica, és una de les creacions més grans i personals del genial compositor, comparable a la seva Novena simfonia. Considerada pels estudiosos com el seu testament, fou completada el 1823, quatre anys abans de la seva mort.

5 i 6 de juliol al Gran Teatre del Liceu

Rod Stewart

8 de juliol al Palau Sant Jordi (pg. Olímpic, 5-7)

Hombres G i El Canto del Loco

14 de juliol al Palau Sant Jordi

Peter Frampton

14 de juliol al Razzmatazz

Soweto Gospel Choir

Presenta l’espectacle Blessed, amb gòspel africà tradicional i contemporani.

19 de juliol al Palau de la Música (Sant Francesc de Paula, 2)

“Brücke. El naixement de l’expressionisme alemany”

Exposició retrospectiva amb obres de Heckel, Kirchner, Nolde, Pechstein i Schmidt-Rottluff, exponents de l’associació d’artistes Brücke (més informació pàg. 25).

Fins al 4 de setembre al MNAC (Palau Nacional - parc de Montjuïc)

“Joan Guerrero”

Les millors imatges de la trajectòria professional d’aquest fotoperiodista (més informació pàg. 18).

Fins al 28 d’agost al Palau de la Virreina (la Rambla, 99)

MÚSICA

Festival internacional de revistes de tendències CMYK

Segona edició del primer i únic esdeveniment dedicat a les publicacions independents de tot el món. Alemanya és el país convidat. Una programació avantguardista mostra el panorama editorial alemany.

Del 21 al 23 de juliol al CCCB (Montalegre, 5)

FESTIVALS

Alhama de Guadix, anys vuitanta

Les biblioteques de Barcelona ofereixen a l’estiu un programa d’activitats adreçat a públics de totes les edats. Tornen les “Converses amb els artistes”, on els protagonistes del Festival de Barcelona Grec expliquen els seus espectacles. Xavier Albertí amb El pianista, i Rafel Duran i Mercè Arànega amb Yerma, hi són convidats. També

per a públic adult són els concerts de músiques del món de procedència diversa –Irlanda, la Xina, els Balcans i el Senegal–, el cicle de cantautors “La paraula en-cantada”, els contes i històries d’“Els viatges de la paraula” i els tallers de creació entorn de la paraula i la cal·ligrafia. Per als nens i joves, cal assenyalar les propostes de teatre de petit format, el cicle dedicat al conte “Sac de rondalles”, i l’àmplia oferta de tallers que conviden tant a la construcció de llibres tridimensionals i al reciclatge creatiu, com a conèixer el món del còmic, de la música rap i de la fotografia.

Juliol, agost i setembre a les biblioteques de Barcelona (www.bcn.es/bilioteques)

Activitats d’estiu a les biblioteques

LLETRES

Turandot

De Giacomo Puccini. Direcció d’escena de Núria Espert. Inspirada en Les mil i una nits, explica com la mésglacial resistència d’una princesa xinesa (Turandot) a estimar i ser estimada, és vençuda per la força de l’amor.

Del 21 al 30 de juliol al Gran Teatre del Liceu

Mas & Mas Festival

Nits d’estiu de jazz a la ciutat, amb programació oberta al blues, techno, rock, funk i músiques del món. Destaca el concert al Palau de la Música Catalana, el 27 de juliol, a càrrec d’Ibrahim Ferrer, que presenta el disc Mi sueño. A bolero songbook.

Juliol i agost al Teatre Poliorama i diversos espais de la ciutat

Nits de música i concerts a l’estiu

Els dijous al vespre del mes de juliol, la Fundació Joan Miró ofereix el cicle que, cada estiu, dedica a la música contemporània. En aquesta edició vénen Albert Bover, Jordi Bonell Trio, Libert Fortuny Electric Quintet i l’Slow Agustí Fernández. “La Pedrera de nit 2005” és una proposta, que abasta els mesos de juliol i agost, que dóna la possibilitat de visitar l’Espai

Gaudí i escoltar música en viu. També, CaixaForum ofereix els seus espais per gaudir del cicle “Músiques per a unes nits d’estiu”, que es prolonga des del 7 de juliol fins al 25 d’agost. El parc de la Ciutadella acull la música de jazz que durant els últims anys havia ocupat l’Hivernacle. Altres parcs de Barcelona ofereixen el cicle de concerts “Clàssica als parcs” durant tot el juliol. I el claustre del monestir de Pedralbes convida el dimarts a un concert i una degustació medieval (més informació pàg. 39).

Sabatot i Palangana

Espectacle infantil.

Del 2 al 31 de juliol al Guasch Teatre (Aragó, 140)

Las señoritas de Siam

D’Ever Blanchet, en el marc de “La torna del Grec”. Obra sobre el fracàs d’una separació forçada, sobre la voluntat de l’atzar,

TEATREi sobre l’obstinació de viure individualment.

Del 5 de juliol al 25 de setembre al Versus Teatre

Perfect

Amb Alfred Picó, Vanesa Cano i Noelia Pérez i dirigit per Roberto García

Fins al 10 de juliol al Teatre Borràs

Foto

: Ant

oni

Bofil

l

2

El juliol als districtes

L’arribada de l’estiu omple els districtes de la ciutat de cinema, música, teatre i dansa: una invitació als veïns per gaudir de la cultura al carrer. “L’Estiuàs de Sant Martí”, el “Cicle de cinema a la fresca” al centre cívic Cotxeres de Sants, “L’Eixample a la fresca”, la Fira de Sant Andreu, etc. constitueixen una àmplia proposta d’activitats per a tots els públics.

Al final de juny i al juliol a diferents espais de la ciutat

Stripart

Mostra de joves creadors en els àmbits de fotografia, il·lustració, vídeo, curtmetratges, estampa digital, mail-art, pintura, escultura, dansa, teatre, música, performances, etc.

De l’1 al 9 de juliol al centre cívic El Guinardó (av. Mare de Déu de Montserrat, 134)

Festa Major de Gràcia

És la gran festa de l’estiu de la ciutat, amb espectacles als carrers per a joves, petits i grans, i amb els carrers guarnits pels veïns. El Pregó de la Festa, pronunciat des de la seu del Districte a la plaça Rius i Taulet, marca l’inici de les festes.

Del 15 al 21 d’agost

Festa Major de Sants

Del 21 al 29 d’agost

La intrusa

De Maurice Maeterlinck. Versió de Jordi Coca i direcció de Hermann Bonnin. Teatre de silencis, de frases inacabades, d’inseguretats, de premonicions, de pors, de repeticions... La sala és reconvertida en un interior de clarobscur que evoca l’espai domèstic d’un quadre de Rembrandt.

Fins al 24 de juliol al l’Espai Escènic Joan Brossa (Allada-Vermell,13)

Mar i cel

Amb motiu del seu trentè aniversari, Dagoll Dagom presenta una readaptació de Mar i cel, estrenada el 1988 i basada en l’obra d’Àngel Guimerà. Un relat sobre l’amor tràgic de Blanca, una noia cristiana, i Saïd, un corsari morisc, en un vaixell perdut enmig de la Mediterrània.

Fins al 24 de juliol al Teatre Victòria (Paral·lel, 67)

Estiu als museus

El programa “Estiu als museus” arriba al novè any consecutiu amb una oferta molt àmplia d’activitats adreçada a infants i joves. Exposicions, rutes i itineraris, tallers, jocs de pistes i visites guiades als museus en horaris de nit, i també concerts i espectacles, conviden a gaudir els dies d’estiu en espais arquitectònics singulars. Especialment, els tallers són els que permeten als nens submergir-se en la màgia d’èpoques passades –saber com treballaven els escribes, com vivien els romans o qui són els pirates–, viure el viatge real de Jules Verne, o bé aprendre a observar els ocells del parc de la Ciutadella. La història, l’art i la ciència, per aprendre i gaudir.

Juliol, agost i setembre als museus de Barcelona (www.bcn.es/museus)

MÉS CULTURA El PerichL’1 febrer del 1995, ara fa deu anys, va morir Jaume Perich. L’endemà, Manuel Vázquez Montalbán deia amb tristesa a El País: “Amb ell desapareix un dels pensadors crítics més innova-dors d’aquest país, no només pel llenguatge que va utilitzar, sinó per la seva posició davant la realitat, una posició perichiana en bona part anarquista, i el que en el Perich no era anarquis-me, era la ironia de la dosi de sentit comú que li pertocava”. El Palau de la Virreina dedica una exposició a aquest dibuixant i humorista. El seu comissari ens ho explica.

L’obra gràfica de Jaume Perich recorre crítica-ment vint-i-cinc anys de la història recent, des del començament de la dècada dels setanta fins al 1995, any de la desaparició del dibuixant barceloní. Les seves vinyetes i aforismes, els seus gats irònics i els seus comentaris directes es van convertir en referents quotidians per als nombrosos seguidors del Perich, que van poder aproximar-se a la seva particular forma d’entendre l’humor des dels més diversos formats, des de diferents revistes com ara Muchas Gracias, Por Favor i Hermano Lobo, fins a col·laboracions diàries en la premsa escrita; des de llibres com Autopista (1971) –el llibre més venut aquell any i l’únic best-seller d’humor gràfic en la història espanyola–, Nacional II (1972) o les recopi-lacions del 5è Canal, fins a les seves intervencions diàries en el programa televisiu Filiprim.

El present projecte expositiu és un itinerari a través de l’obra del Perich articulat a partir de dotze eixos temàtics que recullen algunes de les seves preocupacions essencials. Aquesta ordenació per temes pretén mostrar la versatilitat del dibuixant i, alhora, recuperar una particular manera d’incidir mordaçment en diversos aspectes socials sense cap mena d’esteticisme ni concessió formal.

La tasca diària d’opinar, d’emetre un judici ràpid i precís, es troba en la base del treball del Perich.

Les seves vinyetes eren pensaments dibuixats, edi-torials animats sense una voluntat de fals transcen-dentalisme. El Perich no era –ni pretenia ser– un filòsof o un moralista, ni tampoc un fabricant de frases cèlebres; per contra, els seus pensaments tenien una intencionalitat activa, és a dir, pretenien interpel·lar la realitat, abordar-la, qüestionar-la o, simplement, fixar-la en un instant gràfic. Així, obser-vem dos perichs, el dibuixant i l’escriptor; el primer és esquemàtic i directe, proper al silenci, mentre que el segon és ocurrent, divertit, més explícit i menys pudorós.

Aquesta exposició pretén aplegar totes les complexitats d’una trajectòria que va trobar el seu punt màxim d’expressió en el marc de la dictadura franquista, a la qual va atacar frontalment amb els únics instruments possibles per a un dibuixant: la lucidesa, la valentia i la subtilitat; com també la increïble actualitat de la gran majoria de les seves vinyetes i textos, els quals continuen formant part imprescindible, encara avui, de la consciència col-lectiva més crítica i més irònica.

Valentín Roma

Del 8 de juliol fins al 2 d’octubre al Palau de la Virreina (la Rambla, 99)

juliol-agost 2005 3

2424

Jules VerneAmb motiu de la celebració del centenari de la mort de Jules Verne, i en el marc de l’Any del Llibre i la Lectura, CosmoCaixa ha organitzat l’exposició “Jules Verne, viat-jar, viatjar, viatjar”, en homenatge a l’escriptor, que mostra els aspectes més destacats de l’obra del novel·lista, i que se centra en la relació de Verne amb la ciència.

Semblava que anava per a funcionari de la Borsa de París o autor de comèdies lleuge-res, però, als quaranta anys, la vida de Jules Verne (Nantes, 1823 - Amiens, 1905) va fer un tomb. Amb Cinc setmanes en globus iniciava una carrera literària que el convertiria en un dels escriptors més llegits de la història. Apassionat per tots els esdeveniments cien-tífics i tecnològics de la seva època, en les novel·les de Verne es barregen l’aventura, la descoberta i la passió pel coneixement. El seu punt de partida és sempre el viatge: viatjar per descobrir, viatjar per forçar un canvi, viatjar per somiar. La seva desbordant imaginació i el coneixement actualitzat dels últims esdeveniments científics del segle XIX el van convertir en un pioner de la divul-gació científica.

L’exposició es divideix en dos àmbits: l’“Espai Verne”, i la “Ruta Verne”. El primer se centra en la vida de l’escriptor i, sobretot, en les caracterís-tiques fonamentals de la seva obra: els viatges a llocs extrems, com ara el fons de mar, els pols, la Lluna, el centre de la Terra o la selva amazònica; els personatges, amb els savis, aventurers, cien-tífics i viatgers; i els invents o màquines de futur, algunes de les quals constituïen veritables aven-ços a la seva època, com ara el submarí propulsat

per electricitat o l’escafandre autònom. Així, per il·lustrar els trets fonamentals de l’obra de Verne, l’exposició exhibeix un calamar gegant (Vint mil lle-gües de viatge submarí), una mostra de roca de la Lluna, un escafandre primitiu i un avant-passat del fax. El segon àmbit de l’exposició, la “Ruta Verne”, és un recorregut pels mòduls de la Sala de la Matèria que mostren fenòmens naturals, dels quals Verne parlava en els seus llibres, i comparar el coneixement científic del segle XIX amb el coneixement que del mateix fenomen se’n té a l’actualitat. La gravetat, la refracció, l’acció-reacció, la cai-guda lliure, la pressió hidrostà-tica, el vulcanisme, l’evolució

dels éssers vius o l’astronomia són alguns dels temes tractats en els seus llibres i que es mostren en aquest àmbit.

A més de l’exposició, CosmoCaixa ha progra-mat una sèrie d’activitats complementàries, des de cinema a l’aire lliure fins a tallers, xous de ciències, laboratoris, etc., per commemar el centenari de la mort de Jules Verne, un homenatge a un autor que tantes hores de somnis juvenils ha omplert.

“Jules Verne, viatjar, viatjar, viatjar”Fins al 30 de gener del 2006 a CosmoCaixa (Teodor Roviralta, 47-51)

Nemo. Gravat de Vint-mil llegües de viatge submarí (1869-1870), de A. de Neuville

Brücke al MNACAmb “Brücke. El naixement de l’expressionisme alemany”, el Museu Nacional d’Art de Catalunya presenta una exposició retrospectiva que segueix l’aventura vital i les idees artístiques d’aquest grup d’artistes que entre el 1905 i el 1913 es van convertir en els pioners de l’avantguarda expressionista.

El juny del 1905, ara fa cent anys, a la ciutat alemanya de Dresden, un grup de joves artistes, estudiants d’arquitectura i amics, es van proposar crear un nou estil que encarnés els seus ideals de llibertat. Ernst Ludwig Kirchner, Fritz Bleyl, Erich Heckel i Karl Schmidt-Rottluff compartien l’interès per l’art i la literatura, i la necessitat vital de bastir un pont cap al futur. El 7 de juny del 1905, van crear formalment el grup Brücke (‘El Pont’). Aviat s’hi van afegir altres pintors, com ara Emil Nolde, Max Pechstein, Cuno Amiet i Otto Mueller.

El nom del grup, suggerit per Schmidt-Rottluff, posa de manifest les inquietuds que els mouen i, alhora, remet a les idees que Nietzsche proposa a Així va parlar Zaratrusta: «El més gran de l’ésser humà és ser un pont, no una meta: el que en ell

es pot estimar és ser pas, no caiguda.» La filosofia de Nietzsche i l’extraordinària efervescència intel-lectual dels primers anys del segle XX són el substrat ideològic d’un grup que marca el naixement de l’ex-pressionisme alemany i la irrupció de la modernitat en l’art. Durant els vuit anys d’activitat del grup, que es va dissoldre el 1913, els artistes que formaven Brücke van emprendre un camí que va influir deci-sivament els corrents artístics posteriors.

Les cent-quaranta obres, entre olis, escultures i dibuixos, s’agrupen en àmbits temàtics que permeten comprendre els horitzons comuns del treball artístic d’aquest grup. Els membres de Brücke van compar-tir la recerca de llibertat creativa i, al mateix temps, també una forma de vida comuna, que va dissoldre les distàncies entre l’art i la vida. Proposen un art emotiu i espontani, que trenca amb la tradició i reivindica la llibertat de l’artista. Al llarg de la trajectòria del grup, una sèrie de temes es repeteixen: el paisatge, el nu, les escenes al taller i les que reflecteixen la seva vida en comú, o el retrat. La pinzellada ràpida, l’ús de colors intensos i fortament contrastats i la utilització de la línia que marca el dibuix, caracteritzen la manera de pintar d’aquests artistes, urbans i a la vegada fascinats per un ideal de vida primitiva. Com assenyala l’últim dels àmbits proposats en aquesta exposició, van ser uns “salvatges a la ciutat”.

“Brücke. El naixement de l’expressionisme alemany” s’ha pogut veure a Madrid, al Museo Thyssen-Bornemisza i a la Fundación Caja Madrid, coorganitzadors, junt amb el MNAC, de l’exposició. Des de Barcelona, la mostra viatjarà a Berlín, on es podrà veure, a la Berlinische Galerie, fins al gener del 2006.

Fins al 4 de setembre al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Palau Nacional - parc de Montjuïc)

Erich Heckel. Nena dempeus, 1911. Gravat en fusta a la fibra, estampació a tres tintes. Brücke-Museum, Berlín


26 27

Barcelona...Han visitat

Premi Internacional Catalunya

Set peces del Museu Barbi-er-Mueller de Barcelona s’han exposat a París, a la Maison de la Catalogne, amb motiu del lliu-rament del XVII Premi Internacio-nal Catalunya al professor Claude Lévi-Strauss, per desig exprés de l’antropòleg i pensador francès. Es tracta d’un setial cerimonial, un marcador de tomba i una escultura d’un important guerrer, totes tres de Costa Rica; un tapís mural fet en llana i una escultura d’un cap militar, del Perú; un recipient ritual en ceràmica del Brasil i una figura antropomorfa de l’Amazones.

Bangkok - BarcelonaL’About Art Related Activi-

ties (AARA) de Bangkok acull l’exposició “Abou/Into Struc-tures”, que presenta el treball d’artistes vinculats a la ciutat de Barcelona: Alku, M. Anson, C. Bagnat, L. Kitchen, J. Ramos, J. Ribes i F. Ruiz, i és comissariada per Martí Manen. Es tracta d’un projecte d’intercanvi amb altres ciutats que està duent a terme la sala d’exposicions de Barcelona Capella de l’Antic Hospital de la Santa Creu, cosa que li permet difondre les propostes que prove-nen d’altres àrees culturals. Dins d’aquesta línia, es va exposar a Barcelona, al principi del 2005, “Bangkok-Bangkok”, una mostra d’art contemporani de la mà de diversos artistes residents a la capital de Tailàndia.

El Premi Mies van der Rohe 2005

El Premi d’Arquitectura Con-temporània de la Unió Europea i Premi Mies van der Rohe, que biennalment reconeix la qualitat de la producció arquitectònica a Europa, ha estat per al projecte de la nova ambaixada holandesa a Berlín, obra dels arquitectes Rem Koolhaas i Ellen van Loon. Inaugu-rat el novembre del 2003, aquest edifici en forma de cub envidrat ha esdevingut l’emblema de la zona administrativa del Berlín de l’ex-República Democràtica Alemanya i un símbol de l’auge arquitectònic de l’Alemanya reunificada.

Bieito a FrankfurtEl director d’escena Calixto

Bieito ha estrenat, el passat 22 de maig, a l’Òpera de Frankfurt (Alemanya) Macbeth, l’obra de Giusepe Verdi basada en el drama de Shakespeare. Es tracta d’una versió ambientada en el món de la banca com a metàfora de la soci-etat del benestar en la qual vivim, i poblada de sers profundament insatisfets i deprimits.

Muntades a la Biennal Antoni Muntades (Barcelona,

1942) participa en la 51a Bien-nal de Venècia, que es va obrir

el 8 de juny, amb el projecte On translation. I Giardini. En aquesta obra, Muntades tradueix el con-text polític i cultural de la Biennal, reflexiona sobre els actuals parcs temàtics de la cultura, i investiga sobre les relacions amb l’arquitec-tura i la idea de la ciutat.

Xarxa MetròpolisL’alcalde de Barcelona, Joan

Clos, ha estat reelegit president de la xarxa internacional de grans ciutats Metròpolis per als propers tres anys, que preveu impulsar la cooperació de les vuitanta-quatre ciutats membres i el desenvolu-pament sostenible a les regions metropolitanes.

Barcelona i Sarajevo Al maig s’ha inaugurat un Viver

d’Empreses a Sarajevo, fruit d’un projecte promogut per l’Ajunta-ment de Barcelona. L’Agència Espanyola de Cooperació (AECI) ha subvencionat la reconstruc-ció de l’edifici i l’espai del Viver. Sarajevo Economic Region Deve-lopment Agency (SERDA) s’ha fet càrrec del cost dels recursos humans. El Viver d’Empreses forma part d’una llarga història de cooperació entre les dues ciutats, que es va iniciar el 1992 quan es va fer una crida a totes ciutats olímpiques perquè ajudessin la capital bosniana. En els últims anys, l’ajut humanitari ha passat a ser una col·laboració enfocada a desenvolupar l’esperit emprene-dor i l’economia de Sarajevo.

Barcelona al mónEl Festival Internacional de Poe-

sia de Barcelona va tancar, al Palau de la Música, la Setmana de Poesia de Barcelona, amb l’actuació d’una selecció internacional de poetes representatius de diverses tendèn-cies: el marroquí Mohammed Bennis, la grega Kiki Dimoula, el palestí Ghassan Zaqtan, la mexicana María Baranda, l’afrocaribeny Edward Kamau Brat-hwaite i el rus del Tadjikistan Timur Zulfikarov, han recitat els seus poemes al costat dels nostres Margarita Ballester, Jaume Sisa i Nicole d’Amon-ville, i Carlos Marzal.

L’escriptor colombià Gabriel García Márquez (Aracataca, 1928) i el mexicà Carlos Fuentes (México DF, 1928) han estat a Barcelona per participar en la reunió del comité de direcció del Fòrum Iberoame-ricà. El passat 31 de maig, García Márquez va visitar el MNAC acompanyat del tenor mexicà Rolando Villazón, que ha triomfat al Liceu amb l’òpera Elisir d’amore. En el segon volum de les memòries de Gabo, Barcelona tindrà un paper important, on va viure a partir del 1967 després d’haver publicat Cien años de soledad.

Luc Ferry, ex-ministre d’Educació a França i filòsof, ha explicat a l’auditori del CCCB la necessi-tat, per als estudiants, d’una educació cosmopolita, que el fet de viatjar a altres països per aprendre

és una inversió econòmica per al país. Ferry acaba de publicar ¿Qué es una vida realizada?, una reflexió sobre com es planteja aquest antic interrogant avui en dia.

Isabelle Huppert ha actuat per primer cop a Barcelona, com també ho ha fet el seu turmentat personatge de Hedda Gabler, d’Henrik Ibsen, la tragèdia d’una dona en el marc d’un drama burgès. L’expectació que va despertar l’actriu francesa va

propiciar un ple absolut en les dues úniques funci-ons a la sala Fabià Puigserver. Signava el muntatge Eric Lacascade, el prestigiós director del Centre Dramàtic Nacional de Normandia.

Jirí Lylián (Praga, 1947), un dels creadors més influents de la dansa contemporània i durant vint-i-cinc anys director del Nederlands Dans Theater, ha estat a Barcelona per assistir a l’estrena d’IT Dansa al TNC i presentar el llibre que sobre la seva trajectòria ha editat l’Institut del Teatre.

El filòsof francès Yves Michaud, que ha dirigit la trobada “Noves polítiques per al turisme cultural” celebrada a la Pedrera, ha explicat que “els turistes ens obliguen a reflexionar sobre la pròpia cultura” i que “el turisme és una realitat amb què hem de conviure i aprendre a gestionar, i això, cal abordar-ho des d’una perspectiva global”.

Marjane Satrapi, una de les autores de còmic més venudes, participa en l’exposició “Occident vist des d’Orient” al CCCB, amb un mural titu-lat Magnífic Occident. Nascuda a l’Iran el 1969 i establerta a París, Satrapi es va donar a conèixer amb Persèpolis, obra on construeix un fresc sobre la història i el present de l’Iran a partir de la seva memòria i la de la seva família.

Mouna Amari, cantant i pedagoga tunisiana, i Rabah Mezouane, musicòleg i director de la pro-gramació musical de l’Institut du Monde Arabe de París, han participat en el simposi “Les músiques del Magrib”, organitzat per l’Escola Superior de Música de Catalunya en col·laboració amb l’Institut Europeu de la Mediterània. Han tractat aspectes com el paper de les dones a la música magribina i la seva expansió i popularitat, que l’han convertit en un fenomen de les músiques del món.

27juliol-agost 2005

28

Coses que passen, una TV movie El passat d’abril s’inicià a Barcelona el rodatge del llargmetratge Coses que passen, una TV movie per a Televisió de Catalunya produïda per la companyia barcelonina Ovideo TV. L’actriu i directora Sílvia Munt n’és la directora, i Quique Camín, el productor exe-cutiu. El film tracta d’una dissenyadora que instal·la el seu taller de moda en un barri de la ciutat en procés de canvi constant, on conviuen classes marginals i immigrants amb artistes i veïns d’alt poder adqui-sitiu. La pel·lícula mostrarà la riquesa que aquest mes tissatge cultural suposa per als seus habitants.

Àngels i SantsLa ciutat de Barcelona és l’escenari del rodatge la sèrie Àngels i sants, dirigida per Pau Freixas i produïda per Francesc Bellmunt per a Fair Play Produccions. Lluís Homar, Mar Regueras, Josep Maria Pou, David Selvas o Joan Dalmau en són alguns dels intèrprets. Es tracta d’una sèrie d’intriga en la qual els Mossos d’Esquadra engeguen una arriscada operació per evitar l’entrada d’una gran quantitat de droga a la ciutat. L’intendent Ravell, cap d’Operacions Espe-cials, decideix infiltrar una agent de policia en un entorn de delinqüents vinculats al narcotràfic.

Animals que es llepen les feridesEl passat juny, el director català Ventura Pons inicià el rodatge d’aquest nou llargmetratge, produït per Els Films de la Rambla, que es prolongarà fins al 18 de juliol. Com és habitual en les darreres pel·lícules d’aquest director, Barcelona és de nou l’escenari d’aquest film. Es tracta d’una pel·lícula coral que narra les vides diferents personatges, històries que s’entrecreuen i s’interrelacionen per motius amo-rosos, professionals o d’amistat. José Coronado i Aitana Sánchez-Gijón són els noms més destacats del repartiment.

La leyenda del tiempo, un documental També, durant el mes de juny, Barcelona Plató Film Commission ha col·laborat amb l’equip de

Es roda! Novetatseditorials

Camino andado. Fotografies de Joan Guerrero

Catàleg de l’exposició a l’espai Xavier Miserachs del Palau de la Virreina. Joan Guerrero (Tarifa, 1940), un referent del fotoperi-odisme, ens ha deixat un valuós testimoni dels canvis socials de la Barcelona moderna, des dels cor-rents migratoris fins a les transfor-macions més recents de la ciutat.

Presentació de Josep Maria Huertas Claveria. Edita l’Institut de Cultura en català i castellà. 72 pàgines.

La línia primitivaCatàleg de l’exposició al Museu Tèxtil i de la Indumentària. La dissenyadora Helen Storey i la seva germana, la biòloga Kate Storey, han creat un conjunt de vestits únics, en els quals inter-preten processos només visibles al microscopi i que tenen a veure amb els fenòmens biològics primordials de les mil primeres

hores de la vida humana. Art i ciència, moda i bio-logia en confluència. Textos de Sílvia Ventosa, Anna Veiga, Vicenç Altaió i de les autores. 110 pàgines en català, castelllà i anglès. Edita l’Institut de Cultura.

Edicions amb motiu de l’Any del Llibre i la Lectura 2005

El Quixot i BarcelonaVolum commemoratiu de l’expo-sició que la ciutat de Barcelona dedica al Quixot amb motiu del quart centenari de la publicació de la primera part de la novel·la. Carme Riera, comissària de l’ex-posició, presenta la publicació que inclou, d’una banda, assajos breus de destacats especialistes

en Cervantes com Martí de Riquer, Anthony Close, Jean Canavaggio, Alberto Blecua i Guillermo Serés,

i de l’altra, aportacions dels eminents historiadors Albert Garcia Espuche, Ricardo Garcia Cárcel, Javier Burgos i Manuel Peña, sobre la Barcelona del temps de Cervantes. Editat pel Museu d’Història de la Ciutat - Institut de Cultura i Lunwerg Editores. 129 pàgines. Edicions separades en català, en castellà i en anglès.

Viajeros en BarcelonaLes impressions i comentaris que Barcelona inspirà a alguns dels més importants escriptors de parla hispana (com ara Galdós o García Lorca) a conseqüència de la seva estada a la ciudad en diversos moments històrics. Escrit per Adolfo Sotelo Vázquez i editat per Booket (col·lecció Divulgación). 176 pàgines.

Don Quijote y el marEdició a cura de Maria Rosa Pellicer, que apropa el lector a l’Espanya dels segles XVI i XVII a través de la literatura i la histò-ria, prenent com a punt de par-tida les aventures del Quixot. El llibre anima el lector no especia-litzat en l’obra cervantina a des-cobrir el Quixot i la seva època. A banda del text cervantí (versió original dels capítols LX-LXVI)

i de reproduccions de gravats i pintures de l’època, el llibre inclou un compendi històric, un vocabulari i una guía de lectura que ajuda a descobrir altres parts del Quixot. Editat per VIS-A-VÍA (Visiones Hispánicas. España Siglos XVI-XVII). 196 pàgines.

La resurrección de Don QuijoteEdició facsímil del mateix títol del 1905. El llibre és un recorregut que fa el personatge ressucitat per l’Espanya del principi del segle XX. Inclou cent il·lustracions en blanc i negre. Escrit per P. Valbuena, amb un pròleg de Joaquim Auladell. Publica Ediciones de La Tempestad (col·lecció Aventura, número 4). 160 pàgines.

Rodatge d’ El Triunfo, dirigida per Mirèia Ros i produïda per Public, a la platja de Badalona. Angela Molina n’és una de les protagonistes.

producció de La leyenda del tiempo, un llargme-tratge que combina el format documental amb la ficció dirigit per Isaki Lacuesta i produït per Mallerich Films. Es tracta d’una pel·lícula teixida al voltant de Camarón de la Isla que intenta seguir el rastre que va deixar aquest cantaor flamenc en les vides de diver-sos personatges en el marc de la badia de Cadis. Isaki Lacuesta, un jove català que va debutar al Festival de Cinema de Sitges amb el llargmetratge Cravan versus Cravan, recull dues històries inici-àtiques que enllacen amb la figura de Camarón: un nen nascut l’any 1992, any en què va morir Camarón, que vol ser cantaor, i la història d’una japonesa que viatja fins a San Fernando per apren-dre a cantar flamenc.

Convocatòria de L’AlternativaFins al proper dia 31 de juliol, queda oberta la convocatòria de presentació de treballs per al XII Festival de Cinema Independent de Barcelona, L’Al-ternativa 2005, una plataforma per a la promoció i exhibició de films que no troben accés als canals de distribució tradicionals a causa del seu caràcter innovador i reivindicatiu.

Foto

: Jord

i Ser

ra /

Bar

celo

na P

lató

Film

Com

mis

sion.


30

Clickcultura

Fundació Comunicació Gràficawww.lafundacio.org

La Fundació Comunicació Gràfica treballa per la crea-ció a Barcelona d’un Centre del Disseny Gràfic i de la Comunicació Visual que agrupi el llegat del disseny gràfic i que alhora fomenti la investigació en aquest camp, dins d’una perspectiva àmplia que reculli les seves diferents disciplines.

Museu de Lleida Diocesà i Comarcalhttp://www.museudelleida.net/

El web del Museu de Lleida ofereix una selecció dels objectes més valuosos del centre, i un recull de les seves activitats expositives, entre les quals hi ha exposicions virtuals com ara la d’“Els escacs i el cava-ller”. Pensant en el públic més menut, s’ha definit una secció pròpia, “El museu dels infants”, en què d’una manera didàctica s’explica quina és la finalitat d’un museu i el fet de col·leccionar.El Museu de Lleida és un equipament cultural que, a més de posseir la col·lecció d’art diocesà, com a novetats incorporarà les col·leccions arqueològiques de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI) i la pròpia del Diocesà, la monetària de l’IEI i la del tresor de la catedral.

Textos en castellano

Página 4

El Grec se transfor-ma en el Festival de Barcelona Una cincuentena de espectáculos dan forma a la vigésimo novena edición del Festival de

Barcelona. El festival, que se inauguró el pasado 27 de junio con Al vostre gust y se clausurará al comienzo de agosto con Fi de partida, consolida un mode-lo de programación que quiere hacer prevalecer la calidad por encima de la cantidad.En contra de lo que dicen los tópicos, la efervescencia creativa de la ciudad no se para en verano, y en el pasado el festival había sido un buen ejemplo de ello, con un centenar largo de espectáculos. Desde el año 2000, se empezó a seguir una línea que buscaba simplificar la oferta, de tal manera que año tras año se fue reducien-do el número de espectáculos hasta llegar a los cuarenta y nueve de esta edición, un número que se considera óptimo para dibujar un programa interesante y atrac-tivo. En este 2005, el Festival de Barcelona ha trabajado con unas coordenadas que pre-tenden motivar al espectador ofreciéndo-le aquello que, por varias razones, no tiene un espacio en la temporada habitual de la ciudad. Crear espectáculos singulares, promover encuentros encima del esce-nario de artistas que no acostumbran a trabajar juntos, ofrecer una oportunidad a los que tienen dificultades para mostrar su obra en el circuito comercial y traer a Barcelona a los grandes nombres del teatro, la danza y la música internacio-nales: ésta es la filosofía del festival, una filosofía que se refleja en un programa intenso y sugerente, el resultado de un importante esfuerzo financiero encabeza-do por el Institut de Cultura de Barcelona, con el apoyo de diferentes empresas e instituciones, y que este año, por prime-

ra vez, ha contado con el apoyo de la Generalitat de Catalunya, abriendo una vía de colaboración que se irá incremen-tando en las próximas ediciones. Otro rasgo definitorio del Festival de 2005 es su más clara ubicación en los espacios del parque del Montjuïc. Con el Teatre Grec como espacio emblemático, el fes-tival se concentra en los equipamientos culturales de la montaña: el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Teatre Ovidi Montllor, el Poble Espanyol y el Barcelona Teatre Musical. Aun cuando el aconteci-miento sigue abierto a espacios del resto de la ciudad –el CCCB, el Teatre Romea, la Sala Beckett, etc.–, esta concentración en Montjuïc responde a la creencia de que un festival requiere un espacio que le sea propio, elemento necesario si se quiere crear una atmósfera, una energía deter-minada, entre los espectadores. Nueva imagenOtra aspiración que se ha concretado este 2005 es la redefinición de la imagen y el nombre del acontecimiento. El Institut de Cultura de Barcelona, con la participación de diferentes profesionales del diseño, quería ir más allá de la imagen del fauno que desde mediados de los años ochen-ta había sido el elemento distintivo del acontecimiento. El Festival tiene, a partir de ahora, un logotipo propio, en el que incorpora el color rojo –el corporativo municipal–, toma la forma emblemática de las máscaras teatrales, y hace apare-cer el nombre del Festival. A pesar de la extraordinaria popularidad que tenía entre los barceloneses, el nombre de Grec era ambiguo para muchos y, más allá de nuestras fronteras, no se identificaba con la ciudad. Por eso es por lo que el nuevo nombre, Festival de Barcelona, pone el acento en la ciudad, tal y como lo hacen otros festivales en toda Europa. Por razo-nes a la vez pragmáticas y sentimentales, sin embargo, se mantiene la palabra Grec, unida a la edición del acontecimiento, este año el número veintinueve. Más allá de las novedades, no obstante, el festival sigue fiel a sus líneas maestras: la voluntad de hacer una oferta de espec-táculos interesante y con personalidad, un programa de artes escénicas y musicales que difícilmente vería la luz fuera del paraguas del Festival de Barcelona. La programación de este año ofrece autén-

ticas joyas, como por ejemplo el regre-so a la ciudad de dos de los directores más prestigiosos del teatro europeo de nuestros días: Christoph Marthaler –que entusiasmó a los espectadores del Grec 96 con su Apallissa l’europeu y que este año presenta Els deu manaments con su Volksbühne– y Krystian Lupa –el direc-tor del mítico Stary Teatro de Cracovia, que causó sensación hace tres años con Extinció y que vuelve a la ciudad con un impresionante montaje de Els germans Karamàzov, de Dostoyevski. Y, en el apar-tado de los retornos esperados, se sitúa igualmente la compañía de Trisha Brown, uno de los grandes nombres de la danza contemporánea. El Festival de 2005 ha querido integrarse en los actos del Año del Libro, por lo que ha diseñado un programa que navega por algunos de los autores y los textos más importantes de la literatura de todos los tiempos: García Lorca, Shakespeare, Beckett, Sagarra, Dostoievski, Canetti, von Horváth, Genet, etc. Grandes nombres de la narrativa universal que se encuentran con nuevos valores, como Juan Mayorga o Guillem Clua, en un programa muy cui-dado, ecléctico e imaginativo, el progra-ma de un festival que, desde hace años y gracias al impulso municipal y de todos los sectores de la industria cultural, es el festival de artes escénicas y musicales más importante del país.29.º Festival de Barcelona Grec Hasta el 8 de agosto en el Teatre Grec, el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Poble Espanyol y otros espacios de la ciudad

Página 8

Trisha Brown: “El 11-S me ha hecho ser una coreógrafa más tierna” El 29.º Festival de Barcelona Grec será

el escenario del esperado regreso de la bailarina norteamericana. Su compañía actuará en el Teatre Grec los días 22 y 23 de julio. El programa que se podrá ver incluye tres coreografías: Present tense (2003), con música de John Cage; Groove and countermove (2000), con música de Dave Douglas, y Astral con-

Any Jules Verne Nantes 2005http://www.nantes.fr/julesverne/

Web editada per l’Ajuntament de Nantes on es mostra, no tan sol tots els actes programats per con-memorar l’Any Verne, sinó tambe la intensa relació de l’autor amb la ciutat. Un apartat essencialment interessant, el constitueix el “Fons Vernien”, on es pot consultar el catàleg dels manuscrits, primeres edicions i obres donades per l’autor i que s’exposen al Museu Verne de Nantes, a més de la seva biblio-grafia completíssima.

Museo Picasso – Colección Eugenio Ariaswww.madrid.org/museo_picasso

L’amistat entre Pablo Picasso i el seu barber Eugenio Arias, que van coincidir a Vallauris, articula la col-lecció d’aquest singular i desconegut Museo Picasso, que acaba de celebrar el seu 20è aniversari. Podem descobrir el cercle artístic i d’amistats que els envol-ta, el món de l’exili, l’afició als toros, i visionar totes les obres d’aquesta col·lecció.

Festival de Barcelona Grecwww.barcelonafestival.com

Web oficial del 29è Festival de Barcelona.

30 juliol-agost 2005 31

vertible (1989), pieza en la que cabe destacar el diseño visual y técnico de Robert Rauschenberg. El encuentro con la prensa catalana tiene lugar en el hotel Holiday Inn de Londres el día siguiente que ella haya estrenado su última propuesta artística. El tránsito caó-tico y los atascos tan típicos como poco flemáticos de la capital británica –traffic jam lo llaman, por mucho que el monóxido de carbono no tenga mucho de la dulzura de la mermelada– hacen que el encuentro con la coreógrafa norteamericana Trisha Brown, considerada por muchos como la líder de la danza postmoderna, empiece con un cierto retraso. Unos minutos, sin embargo, que no tienen nada que ver con otro gran retraso: los veinte años de ausencia de la bailarina de los escena-rios de Barcelona. El tiempo, para ella, parece no haber pasado. A los sesenta y ocho años, Trisha Brown continúa eligien-do para vestir prendas de ropa ceñidas que dejan entrever un cuerpo estilizado y trabajado. Con un ademán relajado y aristocrático, responde a las preguntas de los periodistas con una elegancia que sólo bailarinas como ella pueden desple-gar. Mientras habla, apoya sus palabras en las dos manos. Viéndolas, estilizadas y moviéndose con un ritmo constante, pare-ce que de un momento a otro acabarán por salir volando.Y ¿cómo crea Trisha Brown sus coreogra-fías? “Depende; cada pieza es diferente”, explica. “Todas las empiezo a partir de pequeños movimientos de baile. Una vez tengo algunos pasos pensados, los empiezo a fusionar en una misma unidad de baile. La música, la pongo tan pronto como puedo, aun cuando los ruidos que hacen los bailarines sobre el escenario también constituyen una música que me interesa escuchar y hacer que aparezca en la composición.” Sobre el proceso crea-tivo, Brown se muestra generosa y muy abierta de miras: “Lo más importante cuando creas, es hacerte caso a ti misma; si tienes una idea, debes escucharla por muy extraña que te parezca.”Trisha Brown, la coreógrafa más amplia-mente aclamada que haya surgido nunca de la era postmoderna –postmoderna en contraposición a la era moderna de Martha Graham–, acaba de estrenar en Londres su última propuesta. De la actua-

ción, la crítica ha dejado escrito: “La vida no es fácil para la audiencia de Trisha Brown.” Una audiencia, no obstante, que la adora desde hace años; en concreto, desde los años sesenta cuando empe-zó a mostrar su obra con la compañía de danza Judson Dance Theater. Junto con otros artistas con enfoques artísticos similares, como Steve Paxton e Yvonne Rainer, empezó a empujar los límites de lo que se podían considerar movimientos apropiados para una coreografía con el fin de hacerlos flexibles, y con esta flexibiliza-ción consiguió cambiar la danza moderna para siempre. Esta “cama caliente de la revolución de la danza”, como un crítico de la época calificó la compañía Judson Dance Theater, estaba imbuido por un espíritu inconformista y bendecido por la desobediencia total hacia la asunción, cualidades que Trisha Brown aún exhibe hoy; en Londres, sin ir más lejos. Saltó a la fama en 1970, cuando fundó su propia compañía. En sus primeros bailes, experimentó con la gravedad poniendo sus bailarines en tejados y muros. Una posición poco ortodoxa que le sirve, trein-ta y cinco años después, para regalar al periodista una metáfora sobre la creación. “Una vez crees tener acabada una obra”, explica Trisha Brown gestualizando con gran elegancia, “debes colocarte en la parte superior, como si fuera un edificio. Has de ir bajando lentamente, y utilizan-do las paredes para descender. Si llegas sano y salvo al suelo, si la bajada no es traumática, quiere decir que el trabajo ha estado bien hecho.” Trabajo. Los encargados de hacer el tra-bajo, siempre que hablamos de danza, no son otros que los bailarines. ¿Cuáles son las calidades que Trisha Brown pide a un bailarín? “Los necesito duales, con un lado poético y otro más pragmático”, confiesa. “Poético porque el bailarín tiene que pro-cesar los movimientos y hacerlos realidad con la máxima plasticidad; y pragmático porque también tiene que tener un hábito de generosidad con el grupo; si no, retra-sa el proceso de creación, y éste es un lujo que no me puedo permitir.” Trisha Brown trabaja y crea sus piezas en el estudio que tiene en el Soho de Nueva York. Tenerlo precisamente en Manhattan le hizo vivir el Once de Septiembre de muy cerca. Aún hoy no tiene fuerzas

32

para hablar cuando evoca aquel día. Sólo acierta a decir que desde entonces, desde la caída de las torres gemelas, sus coreografías son mucho más tiernas. “El 11-S”, asegura con los ojos llorosos, “me ha hecho ser una coreógrafa más tierna”. Veinte años después de su última actua-ción, vuelve Trisha Brown a Barcelona. En el marco del Grec, la coreógrafa norte-americana nos acercará una cata de su creación coreográfica. Un regalo escénico que no hay que perderse.29.º Festival de Barcelona Grec22 y 23 de julio en el Teatre Grec

Página 10

Entrevista: Rafel Duran y Mercè ArànegaEl Festival de Barcelona

trae al anfiteatro de Montjuïc una de las grandes tragedias de Lorca, Yerma. Estrenada en 1934 con escándalo inclui-do, Yerma es la historia de una mujer que por no tener hijos se ve abocada a la locura. Rafel Duran dirige este monta-je, protagonizado por Mercè Arànega, y repiten equipo tras obras como Àrea privada de caça (2003) o Perifèria Koltès (1998). ¿Cómo surge esta Yerma?Rafel Duran. Cuando estábamos ensayan-do Àrea privada de caça, Mercè [Arànega] me comentó que Borja Sitjà [director del Festival de Barcelona] le sugirió hacer Yerma algún día. Lo dijo tras verla en Bodas de sangre, otra tragedia de Lorca.Mercè Arànega. Mi primera reacción fue decir que no; me parecía que aceptar era algo soberbio. Pero se lo comenté a Rafel [Duran], y me hizo cambiar de opinión.Más que un gran autor, Lorca se ha con-vertido en un icono ¿Eso hace más difícil llevarlo a escena? M.A. Lorca es el autor de una obra impor-tantísima, pero se ha convertido en un icono por su vida y por su muerte. Y a veces, esto da miedo. En cambio, hacer un Shakespeare o un Ibsen da respeto, pero no miedo. Como yo ya hice un Lorca en 2001, el miedo lo he pasado y ahora lo que me queda es un gran respeto.¿Es un autor difícil para un actor?M.A. Es un autor difícil por la parte poética de su obra. Su lenguaje no es realista. Por

eso creo que el actor que hace un Lorca tiene que ver lo que dice, las metáforas que utiliza deben estar bien interioriza-das para transmitirlas al público. Lorca es capaz de poner veinte metáforas segui-das en un monólogo. Lógicamente, el espectador no podrá captar esas veinte metáforas: es imposible; pero si tú como actor lo has entendido, sabrás transmitir la emoción, y al público le llegará. Transmitir la emoción que escribe Lorca: esto es lo que queremos hacer en esta Yerma.¿Cómo habéis afrontado la obra?R.D. He planteado Yerma siguiendo las pautas de Lorca. Él planteó la obra como una tragedia griega. Yo la cojo como una historia antigua que llega hasta los nuestras días y que Lorca la escribe: la historia de una mujer que no puede tener hijos o que como mínimo no los tiene...M.A. Esto último es importante, porque no es lo mismo decir yerma que decir estéril. Una mujer yerma no tiene hijos pero podría tenerlos; en cambio, la mujer estéril no tendrá aunque quiera... R.D. Mi lectura es que el estéril es el marido.¿Cómo definiríais al personaje?R.D. Yerma es un personaje muy reprimi-do, reprimido por la moral cristiana que hace que se niegue a ir con otro hombre. Pero es una mujer fuerte que tiene las ideas muy claras.M.A. En muchos pasajes de la obra se insinúa que, si Yerma se va con otro hom-bre, tendrá hijos; pero ella sabe que eso no lo puede hacer porque va contra su honor.R.D. Lorca quería otra España y esto queda claro en todas sus obras. Por eso a Lorca le interesaba tratar esta socie-dad anclada en el pasado y en la que era imposible avanzar, una sociedad llena de creencias. La romería del final de la obra es un reflejo de unas romerías absolu-tamente paganas que, bajo la imagen cristiana de invocar la fertilidad, lo que realmente proponían era hacer auténti-cas orgías. Esto también se ve en algunos personajes.¿Por ejemplo?R.D. En el personaje de la Vieja Pagana. Es la mayor y la más liberada de las muje-res. Es la que representa las ideas de la República y las ideas más liberales. Yo la

he tratado como un personaje mitológi-co. Lorca quería eso, quería que su teatro tuviera una dimensión irreal, que de tan teatral es una dimensión muy viva.La obsesión de Yerma llega al límite.M.A. La han educado con la idea de que, si una mujer no tiene hijos, no sirve para nada. Y ella se lo ha creído quizás demasiado. Su locura viene de preguntarse: “Si no tengo hijos, ¿por qué he nacido?” No tener hijos quiere decir que vivir no tiene sentido. Cada día se vuelve más loca. Es un personaje épico, y como tal siempre está llevado al extremo.¿Desde el principio, Rafel Duran tuvo claro que Mercè Arànega sería una buena Yerma?R.D. Mercè es una actriz perfecta para el papel de Yerma. Una chica de treinta años no me sirve, porque no hace creíble la neurosis a la que llega Yerma en su deseo de tener hijos.¿La puesta en escena es actual?M.A. El objetivo no es actualizar, sino atemporalizar. No queremos hacer un caserío andaluz de 1930, pero tampoco una masía catalana de los años ochenta. Yerma te está explicando una emoción, un sentimiento y una idea muy grande; lo importante es atemporalizarla y mostrar que es algo que puede ocurrir en cual-quier parte del mundo.R.D. Yerma tiene una parte universal que traspasa las épocas, es internacional y atemporal. Por eso, el montaje se acer-ca bastante al arte conceptual. Será un espectáculo de 2005, pero sin tener una clara identificación con nuestra época. El montaje quiere sugerir muchas cosas al público. En el vestuario habrá varias referencias al surrealismo. Lorca quiso ser en un momento determinado un hombre del surrealismo, y nuestro montaje juega con ese elemento. Es un montaje arriesgado, ambicioso, y que pide algo de imaginación por parte del público.El año 1934, Yerma provocó un escánda-lo. ¿Como creéis que se recibirá hoy?R.D. Creo que el teatro, hoy en día, ya no provoca por el tema. Provoca por el montaje que se hace.M.A. Si esta Yerma crea impacto, será por la emotividad que le damos, más que por el tema en sí.

Del 29 de julio al 2 de agosto en el Teatre Grec

Página 12

Cuando ir a clase es un arte El 29.º Festival Barcelona Grec trae a la ciudad

uno de los espectáculos más origina-les y característicos de la cultura china, la prestigiosa Ópera de Pekín. Y para hacerlo viajó a la capital china para cono-cer de cerca la Escuela y el fascinante proceso de nacimiento de un actor. Pekín sorprende al visitante con un orden y una coherencia poco comunes en una gran capital asiática. La ciudad, una megalópolis con una trama urbana que es un verdadero dédalo kafkiano, desempolva y pone guapa buena parte de su fisonomía con vistas a los Juegos Olímpicos de 2008. A pesar de las obras que noche y día golpean la piel de la ciu-dad, Pekín no deja de mostrar, orgullosa y descarada, el tatuaje de su cultura. Lo hace en cada rincón; desde la enorme plaza de Tian’anmen hasta los callejones centenarios que serpentean bajo la som-bra proyectada por los rascacielos que se levantan por todas partes. La cultura asiática es poco conocida en nuestro país. Los tópicos, como tópico es destacarlo, dominan la visión que tene-mos de la cultura china. Gastronomía al margen, pocos son los referentes cultu-rales que conocemos. Ésta es una de las razones que han llevado el 29.º Festival de Barcelona Grec a acercarnos una de las realidades escénicas chinas con más tradición: la ópera de Pekín, con-siderada teatro nacional, y sus actores, bardems locales. Arte escénico original y muy visual, en la Ópera de Pekín se dan la mano, sobre escenarios diáfanos, diferentes disciplinas artísticas; entre otras, danza, poesía, canción y artes marciales. El Mercat de les Flors acoge las representa-ciones de la Escuela de Ópera de Pekín, la cantera de donde salen los actores de esta disciplina artística. Firma la dirección Sun Yumin, y la coordinación, Patrick Sommier. El montaje nos propone tres programas diferentes, pero una misma estructura.


34

English version

Página 4

The “Grec” becomes

the Barcelona Festival

A total of almost fifty

shows make up the 29th

Barcelona Grec Festival.

The festival, which began

last 27 June with Al vos-

tre gust (As You Like It) and will run until

early August when it closes with Fi de

partida (Endgame), is consolidating an

approach based on quality rather than

quantity.

Contrary to common myth, the city’s cre-

ative effervescence does not die down in

summer, as shown by previous editions

of the festival with more than 100 dif-

ferent shows per programme. In 2000, it

was decided to simplify things. This led

to a gradual year-by-year reduction in

the number of shows, until reaching the

49 on offer this year. This is just the right

number to guarantee a truly interesting

and attractive programme.

This year, the Barcelona Festival has

worked to stimulate audience interest by

offering performances not usually seen on

the city’s stages, for a variety of reasons.

Creating unique events, promoting on-

stage liaisons between artists not normally

seen together, providing an opportunity

to artists not habitually catered for by the

commercial theatre circuit and bringing

some of the great world names of the-

atre, dance and music to Barcelona: this

is the festival philosophy, a philosophy

which gives rise to an intense, highly sug-

gestive programme. This year’s event is

the result of a major financial investment

led by the Barcelona Institute of Culture

with support from a range of companies

and institutions and, for the first time this

year, the Catalan Government, establish-

ing a channel for cooperation which will be

developed over the coming years.

Another defining feature of the 2005

festival is its increased presence in the

Montjuïc settings. With the Teatre Grec

as the emblematic central venue, the fes-

tival’s events will be concentrated into the

Montjuïc locations: Mercat de les Flors,

Teatre Lliure, Teatre Ovidi Montllor, Poble

Espanyol and Barcelona Teatre Musical.

Although some of the programme will

be staged in other city venues –includ-

ing the CCCB, Teatre Romea and Sala

Beckett– this greater Montjuïc presence

is in response to a belief that a festival

needs to have its own special setting if

it is to create a unique atmosphere and

energy among audiences.

New image

Another new feature of the 2005 festival is

the redefinition of the event’s image and

name. The Barcelona Institute of Culture,

working with a team of design profession-

als, aimed to move beyond the traditional

faun image which had been associated with

the event since the mid-80s. Now, the fes-

tival has its own logotype –incorporating

the municipal red– with the emblematic

theatrical masks, and including the name

of the Festival. Despite the extraordinary

popularity of the name “Grec” among

Barcelonans, the name was ambiguous

for many, and was not identified with the

city beyond our borders. The new name

then, the Barcelona Festival, places the

emphasis on the city, in line with other

European festivals. For both pragmatic

and sentimental reasons however, the

word “Grec” is maintained, in associa-

tion with the festival year number, 2005

being the 29th.

Despite the new developments, the fes-

tival continues to be faithful to its found-

ing principles: an interesting programme

with its own personality, a range of the-

atrical and musical events which the pub-

lic would be unlikely to see but for the

Barcelona Festival. This year’s programme

offers authentic gems, such as the return

to the city of two of European theatre’s

most prestigious directors: Christoph

Marthaler –who aroused an enthusiastic

response from audiences at Grec 96 with

his Apallissa l’europeu and who this year

presents Els deu manaments with his

Volksbühne– and Krystian Lupa –director

of the legendary Stary Teatre of Cracow,

who caused a sensation three years ago

with Extinció and who now returns to

the city with an impressive production of

Dostoevsky’s Els germans Karamàzov (The

Brothers Karamazov). Another welcome

return is that of Trisha Brown’s company,

one of the leading names in contem-

porary dance.

The 2005 Festival also wished to partici-

pate in the events marking the Year of the

Book, and its programme includes some

of the great literary names and texts of

all time: García Lorca, Shakespeare,

Beckett, Sagarra, Dostoevsky, Canetti,

von Horváth, Genet... Great names of

universal literature, together with new

voices such as Juan Mayorga and Guillem

Clua, in a carefully chosen, eclectic and im-

aginative programme for a festival which,

thanks to the energy of the city and the arts

sector, has been the country’s main theatri-

cal and musical event for many years now.

29th Barcelona Grec Festival

Until 8 August, at Teatre Grec, Mercat de

les Flors, Teatre Lliure, Poble Espanyol and

other Barcelona theatres

Página 8

Trisha Brown: “9-11

made me a more ten-

der choreographer”

The 29th Barcelona

Grec Festival is the

setting for the long

awaited return of the American dancer.

Her company will perform at Teatre Grec

on 22 and 23 July. The programme will

include three choreographies: Present

tense (2003), with music by John Cage;

Groove and countermove (2000), with

music by Dave Douglas, and Astral con-

vertible (1989), with visual and technical

design by Robert Rauschenberg.

Her meeting with the Catalan press was

scheduled for London’s Holiday Inn the

day after the premiere of her latest show.

The typical yet not at all phlegmatic

En todas las funciones, la primera parte se dedica al trabajo de actor, con dúos entre maestro-alumno y clases colectivas. Pueden verse entrenamientos y diferen-tes ejercicios físicos, como por ejemplo saltos y acrobacias. La segunda parte, la conforman fragmentos extraídos del gran repertorio de ópera de Pekín; entre otras, Parad el caballo, Adiós, concubina mía, El rey de los monos, La leyenda de la serpiente blanca y El combate de las cuatro puertas. El espectáculo nos habla del proceso de aprendizaje de los actores en una escuela de teatro chino. Esto es, sencillamente, remontarse a las fuentes del arte teatral, al nacimiento de los acto-res. Una verdadera delicia. La Escuela de Ópera de Pekín, la fun-daron, en el año 1952, tres grandes maestros del género: Wang Yaoqing, Hao Shouchen y Mei Lanfang, el más célebre actor de ópera de Pekín. La escuela, la conforman diferentes pabe-llones que se erigen alrededor de una gran plaza. La bandera de la China, que ondea en medio de la plaza, entretenida a 20 metros de altura, no pierde detalle de los alumnos de la escuela. Se trata de unos ochocientos cincuenta alumnos internos, que aprenden su especialidad y reciben clases, a la vez, de cultura general, inglés e informática. Cada año, doscientos estudiantes mayores de seis años procedentes de todo el país son seleccionados y admitidos. Acabada la formación, se integran en grupos e institutos artísticos de la China. Ellos son el futuro de la Ópera de Pekín. En estos poco más de cincuenta años, se han diplomado más de tres mil actores. En Barcelona, los mejores alumnos de la escuela nos permitirán conocer un trozo más de esta fascinante y desconocida cultura.Escuela de Ópera de Pekín. Mercat de les Flors (Lleida, 55) del 5 al 10 de julio

Página 13

Donde hay libros, hay civilización Stephen Vizinczey es hoy uno de los gran-des escritores inter-nacionales. Nacido en Hungría e ins-talado en Londres,

entre sus obras destaca En brazos de la mujer madura (Seix Barral, 1997). En mayo, Vizinczey visitó Barcelona para hablar sobre El Quijote dentro del ciclo de conferencias de la Fundació Caixa Catalunya, dentro de la celebración del Año del Libro y la Lectura. El Año del Libro de Barcelona es el acto comunitario más vital y más extraordinario en defensa de la civilización. Este carác-ter extraordinario y vital puede ser más patente para los visitantes que para los mismos barceloneses, puesto que en su ciudad se reconoce y se da por sabida la importancia capital de los libros desde hace siglos. A medida que los medios visuales se han convertido en la forma de entrete-nimiento y comunicación dominante, se ha producido un fuerte desplazamiento en la cultura de masas, menos drástico y menos patente en Cataluña y España que en el mundo anglosajón. Y una de sus consecuencias es el vocabulario tan reducido que poseen centenares de millones de personas. En la comuni-cación con imágenes, la necesidad de palabras es más baja. Si vemos una pelí-cula o un programa de televisión, pro-bablemente sentiremos como máximo unas dos mil palabras. Si invertimos el mismo tiempo en leer un buen libro, pro-bablemente leeremos y entenderemos al menos el doble. Por lo tanto, quienes dependen de los medios visuales pier-den un gran número de palabras o, en el caso de los jóvenes, ni siquiera llegan a aprenderlas. Aún peor, la mengua del vocabulario hace disminuir el alcance del pensamiento de las personas, dado que no es posible pensar en algo si no se dispone de una palabra para desig-narlo. Quienes están afectados por ello también sufren, en otros sentidos, una reducción de la inteligencia. Pasarse horas viendo una pantalla todos los días es el equivalente mental a pasarse horas en una bañera de agua caliente. Cuando vemos en la pantalla que alguien entra en una habitación, no hace falta que nos imaginemos nada: lo vemos todo, la parte pensante de nuestro cere-bro puede estar medio adormilada. En cambio, si leemos “Un hombre entra en la habitación”, tenemos que imaginar al hombre y la habitación: ejercitamos la

imaginación. Los numerosos y atractivos dibujos y pinturas sobre don Quijote y Sancho Panza, algunos de los cuales han sido realizados por los más grandes artis-tas, aun así no son otra cosa que pálidos reflejos de la tumultuosa actividad que se lleva a cabo en la mente de cada lector cuando lee una gran novela. El cerebro necesita el ejercicio tanto como el cuer-po, y nada lo ejercita tanto, como leer buenos libros. Nuestra salud mental –la fuerza de nuestra inteligencia– depende de ello. Por esto, donde hay libros hay civilización, por lo cual Barcelona es la ciudad más civilizada del mundo.Muchos se desesperan porque la cultu-ra de masas –básicamente una cultura visual– difunde la ignorancia y el semi-analfabetismo; no obstante, a pesar de estos indicios tan deprimentes, la pala-bra impresa nunca desaparecerá, puesto que es insuperable e insustituible como herramienta suprema del desarrollo indi-vidual y la comunicación de masas, por la sencilla razón de que sólo las pala-bras pueden transmitir pensamientos con precisión, y de que la manera más fiable de comunicar palabras es por la vía de la letra impresa. Al crear el Año del Libro y organizar todas las activida-des que a él se vinculan, es posible que Barcelona ejerza la misma influencia vital en sus ciudadanos que en el resto de Cataluña y en el mundo de habla hispa-na, como cuando los primeros escritores e impresores empezaron a trabajar hace muchos siglos para encender luces des-tinadas a hacer menguar las tinieblas de la ignorancia y la pereza mental. Tengo la esperanza de que otras ciudades se inspiren en Barcelona para seguir su ejemplo. Stephen Vizinczey


chaotic traffic and gridlock of the British

capital –the proverbial traffic jam, though

carbon monoxide fumes have little of the

sweetness of jam– means that our meet-

ing with Trisha Brown, the choreographer

considered by many to be the leader of

post-modern dance, gets off to a late

start. These few minutes however, are as

nothing compared to the twenty years

that have elapsed since her last perform-

ance in Barcelona. For Brown, it is as if

time does not pass. At 68, she continues

to wear body-hugging garments that

reveal a taut dancer’s body. Relaxed and

aristocratic looking, she answers with the

elegance unique to dancers of her quality.

As she speaks, both her hands lend sup-

port to her words. Slim and constant in

rhythm, it seems they could take off and

fly at any moment.

How does she create her choreographies?

“It depends, each piece is different”, she

explains. “All of them begin with small-

scale dance movements. Once I have

some steps in mind I start to fuse them into

a single dance unit. I put music to it as soon

as possible, although the noises made by

the dancers on the stage are also a music

that I am interested in hearing and incor-

porating into the composition”. On the

creative process, Brown is generous and

broad-minded: “the most important thing

when creating is to listen to yourself; if you

have an idea then you’ve got to listen to it

no matter how weird it seems”.

Brown, the most widely acclaimed chor-

eographer of the post-modern era –post-

modern as opposed to Martha Graham’s

modern– has just premiered her latest

choreography in London. Among the

critical response was the comment that

“Life is not easy for Trisha Brown’s audi-

ence”. It is however, an audience that

has loved her now for years, since the

1960s to be exact, when she began to

present her work with the Judson Dance

Theater. Together with other kindred

artistic spirits such as Steve Paxton and

Yvonne Rainer, she began to push the

limits of what were considered appropri-

ate movements, developing a flexibility

which was to change modern dance for

ever. This “hotbed of dance revolution”,

as a contemporary critic referred to the

Judson Dance Theater, was imbued with

a non-conformist spirit, which disobeyed

all the demands of common assumption,

qualities which Trisha Brown still exhibits

today; as seen in London, without going

any further.

She leaped to fame in 1970, with the

foundation of her own company. Her first

choreographies experimented with grav-

ity, placing the dancers on planks and

walls. An unorthodox approach which,

35 years on, is reflected in a metaphor

on creation. “Once you think a piece is

finished”, she explains, gesticulating with

great elegance, “you’ve got to go to the

upper part, as if it was a building. Then

you’ve got to come down slowly; using

the walls. If you reach the ground safe

and sound, if the descent hasn’t been

traumatic, then the work is solid”.

Work. Those doing the work in the realm

of dance are of course the dancers. What

qualities does Trisha Brown seek in a

dancer? “I need dual dancers, with a

poetic and a pragmatic side”, she says.

“Poetic, in that the dancer has to proc-

ess movements and make them real with

the utmost art; pragmatic, because the

dancer must also be generous with the

group, otherwise, the creative process

is held up and this is a luxury I can’t

afford.”

Trisha Brown works and creates her

pieces in her Soho studio in New York.

This Manhattan location meant that her

experience of 9-11 was a particularly

deep felt one. Even today, she still finds

it impossible to speak of the event. Her

only comment is that since the fall of the

Twin Towers, her choreographies have

become much more tender. “9-11”, she

says with tears in her eyes, “made me a

more tender choreographer”.

Twenty years after her last performance

here, Trisha Brown returns to Barcelona.

As part of the city’s Grec festival, the chor-

eographer will provide us with a sample of

her art. A gift of dance not be missed.

29th Barcelona Grec Festival

22 and 23 July, Teatre Grec

36

Página 10

Interview: Rafel

Duran and Mercè

Arànega

The Barcelona Festival

brings one of Lorca’s great tragedies

Yerma to the Montjuïc amphitheatre.

First performed in 1934 when it caused

a scandal, Yerma is the story of a woman

cast into madness through childless-

ness. Rafel Duran directs this produc-

tion, in which the title role is taken by

Mercè Arànega, having earlier worked

together in Àrea privada de caça (2003)

and Perifèria Koltès (1998).

How did this production of Yerma come

about?

Rafel Duran. When we were rehearsing

Àrea privada de caça, Mercè [Arànega]

mentioned that Borja Sitjà [director of

the Barcelona Festival] had suggested

that she should do Yerma some day, hav-

ing seen her in another Lorca tragedy,

Bodas de Sangre (Blood Wedding).

Mercè Arànega. My first reaction was to

say no, I thought to accept would have

been arrogant. But I mentioned it to Rafel

[Duran] and he persuaded me.

More than a great author, Lorca has

become an icon. Does this make it more

difficult to stage his work?

M.A. Lorca’s work is extremely important,

but he has become an icon for his life and

death. Sometimes, this is frightening. In

contrast, doing Shakespeare or Ibsen

provokes respect but not fear. Since I did

Lorca in 2001 I got over the fear and now

what I feel is an enormous respect.

Is Lorca difficult for an actor?

M.A. He’s difficult because of the poetry

of his language. The language is not real-

istic. An actor performing Lorca has to

see what he’s saying, the metaphors he’s

using have to be internalised if the actor’s

going to transmit the meaning to the

public. Lorca is quite capable of putting

20 metaphors in succession into a mono-

logue. Logically, the audience cannot take

in these 20 metaphors, it’s just impossible,

but if the actor has understood the text, he

will be able to transmit the emotion to the

public. Transmitting the emotion written

by Lorca, that’s what we’re trying to do

in this Yerma.

How did you approach the play?

R.D. I approached Yerma by following the

guidelines given by Lorca. He saw the play

as a Greek tragedy. I take it as an old story

which has come down to our days and

which Lorca wrote down: the story of a

woman who can’t have, or at least, hasn’t

had, children...

M.A. That last point is important, because

in Spanish yerma is not the same as estèril.

A woman who is yerma has no children

but she could have; on the other hand, a

woman who is sterile can’t have children

even if she wants to...

R.D. My interpretation is that it’s the hus-

band who is sterile.

How would you define the character?

R.D. Yerma is deeply oppressed, repressed

by the Christian morality which prevents

her from deciding to go off with another

man. However, she is a strong woman with

a clear head.

M.A. In many passages it is hinted that if

Yerma goes with another man she’ll have

children, but she can’t do this since it

would be against her honour.

R.D. Lorca wanted a different Spain and this

becomes clear in all his plays. This is why

he sought to portray a society anchored

in the past, in which it was impossible to

advance, a society immersed in beliefs.

The romería at the end of the play is an

entirely pagan festival which behind the

Christian image of invoking fertility was

really more along the lines of an orgy.

This is also reflected by some of the

characters.

For example?

R.D. Vieja Pagana. She is the oldest and

most liberal woman in the play. She repre-

sents the ideas of the Republic and spirit

of liberalism. I have interpreted her as

a mythological character. Lorca wanted

this, he wanted his theatre to have an

unreal dimension, so theatrical that it

comes to life.

Yerma’s obsession goes to the limit.

M.A. She has been brought up to believe

that if a woman doesn’t have children she

serves no purpose. And she has taken

this belief to heart, too much so perhaps.

Her madness come from asking herself:

“if I don’t have children then why was I

born?” Not having children means that life

is meaningless. Day by day, she becomes

madder. She is an epic character and as

an epic character she goes to the furthest

limit.

Did Rafel Duran know from the outset

that Mercè Arànega would be a good

Yerma?

R.D. Mercè is the perfect actress for

the role of Yerma. A youngster of 30

wouldn’t do because Yerma’s neurosis

about having children just wouldn’t be

credible.

Is the setting modern?

M.A. The objective was to become time-

less rather than up to date. We did not

want to create an Andalusian caserío of

1930, but neither did we want a Catalan

masia of the 80s. Yerma is about an emo-

tion, a feeling and a big idea; what’s

important is to make it timeless and help

people to understand that it could happen

anywhere in the world.

R.D. Yerma has a universal part, which

transcends historical epochs, it’s inter-

national and timeless. For this reason,

the stage set is almost in the realm of

concept ual art. This will be a 2005 pro-

duction but not necessarily set in our

present times. The production aims to

suggest a range of ideas to the public.

The costumes will include a number of

surrealistic touches. At one time, Lorca

wanted to be a surrealist, and our pro-

duction will play with this motif. It will

take risks, it’s going to be ambitious and

will demand imagination on the part of

the public.

In 1934, Yerma led to scandal, how do

you think it will go down today?

R.D. I believe that nowadays the the-

atre does not provoke scandal due to

the theme addressed. Any scandal that’s

caused is due to the nature of the pro-

duction.

M.A. If this Yerma has an impact it will be

for the emotional quality we give it more

than for the theme in itself.

From 29 July to 2 August at Teatre Grec.

Página 12

When going to class becomes an art

The 29th Barcelona

Grec festival sees

the visit of one of

the most original

and characteristic

genres of Chinese culture: the pres-

tigious Peking Opera. We also get an

insight into the Peking Opera School

and the fascinating process of the train-

ing of an actor.

Peking is a surprise for the visitor, being

unusually orderly and coherent for a large

Asian capital. The city, a megapolis with a

veritably Kafkian labyrinth at its centre, is

now shaking off the dust and making itself

pretty for the 2008 Olympics. Despite the

non-stop, day and night, building work

which is transforming the skin of the

city, Peking continues to proudly display

the tattoo of its own culture. From the

enormous Tian’anmen Square to the

centuries-old laneways that wind about

in the shade of the ubiquitous looming

skyscrapers.

Asian culture is relatively unknown in

our country. It is by now a cliché in itself

to point out that our knowledge of the

Chinese comprises clichés and stereo-

types. Apart from Chinese restaurants,

our experience of Chinese culture is

scant. This is one of the reasons which

led the 29th Grec Festival to bring us into

contact with one of China’s most tradi-

tional theatrical disciplines: the Peking

Opera, considered a national theatre,

its stars being the local version Javier

Bardems. A truly original and visual the-

atrical art form, in Peking Opera we find

a diaphanous combination of different

art forms, including dance, poetry, music

and the martial arts.

Mercat de les Flors provides the setting

for performances by the Peking Opera

School, the talent factory providing the

Opera’s actors. Directed by Sun Yumin

and coordinated by Patrick Sommier,

the show presents three different pro-

grammes based on a common structure.

In each, the first part is given over to

the work of a single actor with teacher-



student duets and group classes. We

see the actors training and perform-

ing exercises, including jumps and

acrobatics. The second part comprises

extracts from the extensive repertoire

of the Peking Opera, including, Stop the

horse, Farewell, My Concubine, The Mon-

key King, The White Snake and The

Combat of the Four Doors. The show

presents the learning process followed

by actors in a Chinese theatrical school.

A return to the source of theatrical art,

the artistic development of the actors.

A true delight.

The Peking Opera School was founded in

1952 by three great masters of the genre:

Wang Yaoqing, Hao Shouchen and Mei

Lanfang, the most celebrated

Peking Opera actor. The school compris-

es a number of pavilions set up around

a large square. The Chinese flag, aloft,

in the centre of the square, flutters 20

metres above the students. The school

has some 850 residential students who

perfect their own area of specialisation

and also receive classes on general cul-

ture, English and computer skills. Each

year, 200 students over the age of six

from all over China are selected for

entry. Once their training is complete

they join performing groups and insti-

tutes around China. They are the future

of Peking Opera. In its more than 50 years

of existence, the school has turned out

more than 3,000 actors. In Barcelona, its

best students will enable us to learn a lit-

tle more of this fascinating and unknown

culture.

Peking Opera School

Mercat de les Flors (Lleida, 55), from 5 to

10 July

Página 13

Where there are

books, there is

civilisation

Stephen Vizinczey is

one of today’s lead-

ing international writ-

ers. Born in Hungary and now living in

London, his works include In Praise of

Older Women. In May, Vizinczey visited

Barcelona to speak about Don Quixote

as part of the series of lectures organised

by Fundació Caixa Catalunya to mark

the Year of the Book and Reading.

Barcelona’s Year of the Book is the most

vital and extraordinary communal act in

defence of human civilisation. This may

be clearer for visitors to the city than it

is for Barcelonans themselves, since the

city has recognised and even taken for

granted the transcendental importance

of books, for centuries now.

With the rise of the visual media to domi-

nance of modern entertainment and

communication, there has been a dra-

matic swing within mass culture. This has

been less dramatic and hard-hitting in

Catalonia and Spain than in the English-

speaking world. One of the consequenc-

es of this is the impoverished vocabulary

of so many hundreds of millions of peo-

ple. In communication based on images,

the need for words diminishes. A film

or television programme will probably

employ a maximum of 2,000 words. If

we make the effort to read a good book,

we are likely to encounter twice as many

words. Therefore, those whose exclusive

input is from the visual media are liable

to lose a great number of words or, in

the case of the young, never even learn

them. Worse again, this gradual impover-

ishment of vocabulary also limits people’s

capacity to think, since it is impossible to

think about something if we do not have

a word to designate it. People suffering

such effects are also likely to undergo a

reduction of intelligence in other areas

too. Spending hours in front of the televi-

sion screen every day is the mental equi-

valent of spending hours in a hot bath.

When we see some on-screen character

enter a room, there is no need to imagine

anything: we have seen it all, the thinking

part of your brain could quite easily be

half-asleep. In contrast, if we read “A man

goes into a room”, we have to imagine

the man and the room: we are exercising

our imagination. The numerous, highly

attractive drawings and paintings of Don

Quixote and Sancho Panza, some by the

greatest artists of all time, are but pallid

reflections of the tumultuous activity tak-

ing place in the mind of every reader who

reads a great novel. The brain needs exer-

cise just as the body does, and no thing

exercises it so well as reading good

books. Our mental health –the driving

force of our intelligence– depends on

this exercise. Therefore, where there are

books, there is civilisation and, by exten-

sion, Barcelona is the most civilised city

in the world.

Many despair at how mass culture –basi-

cally, a visual culture– is spreading ignor-

ance and semi-literacy; however, despite

these highly depressing developments,

the printed word will never disappear,

since it is unmatched and irreplaceable

as a instrument for individual develop-

ment and mass communication, for the

simple reason that only words can accu-

rately transmit thoughts, and that the

most reliable means of communicating

words is writing. By creating the Year of

the Book and all its associated events,

Barcelona may well come to wield the

same influence over its own inhabitants

as it did over the rest of Catalonia and

the Spanish-speaking world when the first

writers and printers began work many

centuries ago, kindling the flames that

overcame the darkness of ignorance and

mental lethargy. Let us hope that other

cities take inspiration from Barcelona and

follow its example.

Stephen Vizinczey

Espais a l’aire lliure

39

Festival de Barcelona GrecTEATRE GREC pg. Santa Madrona, 38

POBLE ESPANYOL av. Marquès de Comillas, 13

Dies de Dansa / InnMotionCCCB - PATI MANNING Montalegre, 5www.barcelonafestival.com

Músiques per a unes Nits d’EstiuArts visuals al Pati Anglès

CAIXAFORUM av. Marquès de Comillas, 6-8www.fundacio.lacaixa.es

Les Nits d’Estiu al jardíPALAU ROBERT pg. de Gràcia, 107

ALS DISTRICTES

Festa Major de GràciaPLAÇA RIUS I TAULET I ALTRES CARRERS DEL DISTRICTEhttp://www.festamajordegracia.org

Festa Major de SantsPARC DE L’ESPANYA INDUSTRIAL I ALTRES CARRERS DEL DISTRICTE http://www.bcn.es/sants-montjuic/fmsants

L’Eixample a la FrescaPLAÇA DEL FORT PIENC Ribes, 14

CENTRE CULTURAL CASA ELIZALDE València, 302

CENTRE CÍVIC SAGRADA FAMÍLIA Mallorca, 425-433CASA GOLFERICHS Gran Via Corts Catalanes, 491

Estiuàs de Sant MartíPARC DEL CLOT, PARC SANT MARTÍ, PLAÇA ESPRON-CEDA I ALTRES CARRERS DEL DISTRICTE

Cinema a la Fresca CENTRE CÍVIC COTXERES DE SANTS Sants, 79-83www.cotxeres.org

La Tira de Sant AndreuCENTRE CÍVIC TRINITAT VELLA Foradada, 36-38

CENTRE GARCILASO Juan de Garay, 116-118

CENTRE CÍVIC CAN BASTÉ pg. Fabra i Puig, 274-276

CENTRE CÍVIC BON PASTOR pg. Enric Sanchis, 12

PÈRGOLA ESPORTIVA MUNICIPAL

BARÓ DE VIVER Clariana, 46

Nits de Monestir i MúsicaMUSEU MONESTIR DE PEDRALBES baixada del Monestir, 9www.museuhistoria.bcn.es

Nits d’Astronomia PoèticaMUSEU CASA VERDAGUER Vil·la Joana (Vallvidrera)www.museuhistoria.bcn.es

Clàssica als ParcsJARDINS DE CA N’ALTIMIRA Maó, 9

JARDINS DE LA TAMARITA pg. Sant Gervasi, 47-49

JARDINS DEL POETA EDUARD MARQUINA - TURÓ PARC Pau Casals, 1

PARC DIAGONAL MAR Llull, 362

GLORIETA PARC DE LA CIUTADELLA pg. Picasso, 1

JazzPARC DE LA CIUTADELLA

Cicle de Cinema Jules VerneCOSMOCAIXA Teodor Roviralta, 47-51www.fundació.lacaixa.es

Mostra de Cinema a l’aire lliure i pícnicCASTELL DE MONTJUÏC ctra. Montjuïc, 66www.salamontjuic.com

La Pedrera de NitFUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA. LA PEDRERA Provença, 261-265http://obrasocial.caixacatalunya.es

Concerts d’Estiu. Nits de MúsicaFUNDACIÓ MIRÓ av. Miramar, 1 www.bcn.fjmiro.es

La cultura a l’estiu

010 Telèfon d’Informació i Tramitació* / (* 0,55 € + IVA / 3 minuts o fracció) www.bcn.es/cultura

��

��

��

� ��!"��#��$%��%��

��&��

ˇ ˆ˙ ˇ ˝ ˛ ˝ ˚ ˜ ! # $% ˚ % ˜ & · 2005. 7. 1. · xavier basso ricard martínez ......

Documents