4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012

Bateria clau en l’escena jazzísticavalenciana actual, en el seu segon àlbumVicente Espí desplega al màxim les seuespossibilitats creatives. Sis anys desprésd’un sorprenent debut amb música deColtrane, explora ara, amb un grapat depeces pròpies i uns col·laboradorsentregats, paisatges sonors oberts queigual deixen sense alé l’oient com elconviden al somieig, i forma una bandasonora amb dosis d’intriga i acció iaroma de nouvelle vague.

Més de sis-centes entrevistes de parlantsde catorze ciutats componen el treball decamp d’aquest interessant estudi que naixsota la premissa que les llengües perdurenen el temps gràcies a la transmissió que enfan unes generacions a les successives. Elsautors, professors de la Universitatd’Alacant de reconeguda trajectòria, hianalitzen des de la interrupció familiar de lallengua pròpia per la burgesia del segle XIXfins als intents actuals de reintegrar lallengua de l’escola a la família.

Uns versos de Lousie Glück donen títol aaquest nou poemari de Vicent Alonso.Nova incursió en la recerca dels anglesdel món i l’existència que nomésl’escriptura permet d’assajar en el viatgede l’autor cap al coneixement. El diàlegde l’escriptor amb si mateix dóna el to iunifica una exploració que fa de lesparaules, de la poesia al capdavall, unelement que serveix per a guardar-se"dels dies que s’obstinen a perdre’s dinsl’oblit".

Recomanem...POESIAper ADOLF BELTRAN

ASSAIGper FERRAN BONO

DISCOSper J. M. JÁTIVA

L a Universitat de Valènciaacaba de publicar sencerun text relativament

famós de la història i la literatu-ra valencianes, el Dietari de Pe-re Joan Porcar, Coses evengudesen la ciutat y regne de València,escrit entre el 1585 i el 1629, queés -tot i que l’autor poc s’ho pen-sava- la visió més completa imés vívida que tenim de laValència del Barroc. Una Valèn-cia estranya i alhora familiar,que a estones fascina i sovintdesespera, i que batega descom-passadament —tal com ella era,i és— en aquestes pàgines. El lli-bre, a cura de Josep Lozano,està ben presentat. Té unaintroducció aclaridora, profusióde notes i uns índexs molt útils,i qualsevol que tinga un bri decuriositat històrica trobarà enquè pensar si s’avé a fullejar-lo.

En el pròleg, JosepLozano ens documen-ta la discreta reper-cussió d’aquestaobra. Publicada el1934 per Vicente Cas-tañeda, el 1983 Fe-rran Garcia-Olivern’edità una antologiamolt encertada. Amés, alguns estudio-sos li han dedicattemps, com el mateixLozano, Vicent J. Es-cartí, Carles Batlle,August Rafanell i unno massa llarg etcète-ra. D’altra banda, Por-car és l’únic escriptoren català que el granhistoriador xativí Jo-sé Antonio Maravalles prengué la molès-tia de citar en la seua obra mes-tra, La cultura del Barroco. Aixòja ens hauria d’avisar que enstrobem davant d’un text impor-tant, o almenys revelador. Detots els que n’han parlat, qui endigué coses de més suc va serJoan Fuster en Poetes, moriscosi capellans. La lectura de Fusterés molt crítica amb l’estil de l’au-tor ("escriptor infecte" li diu, ino sense raó), però al mateixtemps demostra que el llibre li

havia despertat un àvid interés.I és que com a documenthistòric, lingüístic, i fins i tot lite-rari —si entenem el terme ambamplitud—, el Dietari de Porcarno té preu.

Mossén Porcar degué serun personatge ben curiós, pelque es pot espigolar del seudietari. Fill i nét de notaris,capellà de sant Martí, valenciàfins al moll, i el dur, dels ossos,una mica llegit, visceral, irasci-ble, esmoladament biliós i crí-tic amb quasi tot i tothom, es-pecialment contra aquells queno sabien defensar "la llibertatde la terra", la seua figurase’ns va perfilant al pas que lle-gim fins que ens adonem que,qui tenim al davant és, mésque una personalitat, tot uncaràcter. La veritat és que nodeixava rama verda, mossén

Porcar, quan s’hi posava.I això que el seu llibre pre-

tén ser impersonal. Com bé diuJosep Lozano, els dietaris comel que Porcar intenta escriureprovenen dels antics croniconsi dels llibres de memòries insti-tucionals. En aquest tipusd’obres, les entrades solen sereixutes, repelades, i el jo de l’au-tor se’ns oculta al darrere ambtotal impunitat. Porcar vol es-criure així, però, afortunada-

ment, no ho aconsegueix gens.Per molt que ens conte que undia el van apunyalar al mig delcarrer com si el fet li haguerapassat a un altre, no pot evitarestendre un punt de vista propial llarg de més de 40 anys devida valenciana, i aquest és irri-tat, mordaç i, en els millors mo-ments, feroç i tot. Després d’ungrapat de pàgines de mertempteig, Porcar troba aquestto, que és únicament seu i queel retrata, i ja no l’abandonafins que la vellesa el venç i po-

sa fi al seu llibre.Cert que no li faltaven mo-

tius, al bo de Porcar, per a lamordacitat insurgent. El seu lli-bre detalla la gradual decadèn-cia d’una ciutat i un regne ins-crits en una monarquia ambímfules d’imperi que s’afonasense remei i en un món, el me-diterrani, que va ocupant unlloc cada dia més marginal en elgran joc del poder i la riquesa.El capellà sap consignar molts

signes d’aquesta destitució: lescaresties, les pujades d’impos-tos, l’expulsió dels moriscos, laguerra amb Flandes, les "desdi-chades" corts de Montsó, on"els malaventurats i molt teme-rosos i amendrantats valen-cians" hagueren d’engolir el trá-gala reial i pagar les factures delcomte-duc d’Olivares (res denou, si bé es mira).

Però al costat d’això hi ha totun món: crescudes del Túria, en-terros, processons, nevades, en-trades de virreis, assassinats,festes de bous, incendis, atacsde pirates, monstres i prodigisdiversos, roders, execucions,embolics de frares, invencions ireceptes contra el mal dequeixal, de tot i més. I també hiha el curiós patriotisme de Por-car, sempre rampant, i sobretotla llengua, d’una vivacitat

insòlita, rica de modismes pre-ciosos i d’adjectius punyents.Porcar, sens dubte, s’estimavala llengua en què escrivia coms’estimava el seu país, ambràbia no gaire continguda i ambamargor creixent. Va convertirla seua canongia en un observa-tori de tot el que passava i en vadonar un testimoni ple de vida,la seua i la dels seus, que ara ésun document tossut, irreducti-ble, agre i corprenedor.

F a un parell de setmanes el Con-sell Valencià de Cultura (CVC)va emetre un dictamen sobre la

Universitat. Hi acusava el col·lectiuuniversitari d’endogàmia i caciquis-me. Com a membre de la institucióuniversitària m’ha semblat del tot il·-lustratiu que una institució com elCVC es pronunciara sobre aquestaqüestió. Entre altres coses, perquè elsseus integrants són elegits pels seusvaluosos coneixements, i parlen sem-pre des de la independència i el rigor,sense cap peatge polític. A més a més,la seua pertinença a aquesta empresaes du a terme desinteressadament,amb el que es diu vocació de servei.En aquest sentit, en Santiago Grisolíaés un model de sacrifici, i el seu altruis-me és admirable. Duu tota la vida de lainstitució (més de vint-i-cinc anys)com a membre, i setze anys presidint-la, i a ningú no li passaria pel cap titlar-lo de cacic, ja que tots els seus actes idecisions han estat consensuats, i nosols pels integrants del CVC sinó pelmés granat de la intel·lectualitat valen-ciana. Tots volen Grisolía. Des que vaaterrar per aquestes terres des de Kan-sas s’ha sentit un renaixement cultu-ral, entre altres coses pels grapats depremis Nobel que sempre l’acompan-yen, cosa si més mai no vista. Ningúde la ciència no sabia on era Valènciafins que Grisolía els la va descobrir, iper a això han estat cabdals els premisJaume I, modèlics en la seua gestió.Gràcies a Eduardo Zaplana, que és quili va donar suport, València és al ma-pa, al mapa de la ciència i del coneixe-ment. Fins al punt que cada vegadamés trobe a Grisolía una certa retira-da a Vinatea, i quan passe per la plaçade l’Ajuntament i veig la seua escultu-ra, amb la seua capa, pense en ell.Quin home. Els altres membres delConsell també són molt respectats,per la seua efervescent vocació, sem-pre treballant en la defensa dels inte-ressos dels valencians, i sense dema-nar res a canvi. És admirable tantadedicació, i també que es mantinguenen el càrrec tants anys, sense defallirgens ni mica. Posaria els seus noms,però no sé per on començar, al davantd’aquella prodigiosa concentració dematèria grisa, noms tots ells d’abastinternacional. En una ocasió, vaig tin-dre l’honor de ser invitat a una sessiódel CVC, i recorde que vingueren qua-si tots els membres, i escoltaren lesmeues observacions sobre l’estat de lapremsa científica al País Valencià ambgran interés, prenent moltes notes ifent grans signes d’assentiment. Amés a més, quan vaig acabar, em rega-laren una bossa amb els seus llibres, iem digueren que els havia estat degran utilitat per a saber què passava almón. Des d’aquell dia, pense que siValència té alguna cosa per a exportarés el nostre Consell Valencià de Cultu-ra. Tant de bo la Universitat de Valèn-cia els imitara una mica més. Serial’excel·lència que li manca per al tantreballat Campus d’Excel·lència.

DOG SOUNDSVicente Espí QuartetDiscmedi BlauBarcelona, 2012.

EN L’ASPRE VENTDEL NOU MÓNVicent AlonsoCafé Central / EumoEditorial. Vic, 2012

CARTES DE PROP

Notícies d’un altre presentEnric Sòria

ESPURNES

Basat en fets realsMartí Domínguez

LA TRANSMISSIÓ FAMI-LIAR DEL VALENCIÀBrauli Montoya / Antoni MasAcadèmia Valenciana de laLlengua València, 2012

El dietari de Pere Joan Porcar publicat en dos volums per la Universitat de València.

No li faltaven motius,al bo de Porcar,per a la mordacitatinsurgent

Reunió del Consell de Cultura. / m. torres

Q U A D E R N .

V am eixir del Metro a l’estació Nue-vos Ministerios, ministeris presi-dits per l’estàtua eqüestre del ge-

neral Franco quan el PSOE ja feia unsquants anys que governava. Admirablesentit de la història: sorties del Metro, iet trobaves el caudillo a cavall. A l’edificidel ram dels transports i comunicacions

el personal devia estar fent la llarga pau-sa del café, perquè semblava mig desert.Però desert i tot, el poder de l’Estat sura-va en l’aire dels corredors, escales i sa-lons. Ens va rebre el ministre, José Ba-rrionuevo, després conegut per altresafers també relacionats amb el poder, iparlàrem del cas que ens ocupava, queera la recepció de TV3 al País Valencià através dels repetidors d’Acció Cultural.Una qüestió d’Estat, segons semblava, isegons les informacions que el ministrehavia rebut de Joan Lerma, president dela Generalitat. El resultat de la conversa,la resposta, va ser la presència de laGuàrdia Civil al repetidor de Castelló, i

el tancament manu militari de les modes-tes instal·lacions. Les vam tornar a con-nectar subreptíciament, el president Pu-jol va fer alguna gestió personal i enèrgi-ca, i així passaren els anys. Alternantindiferència i amenaces en temps de l’in-signe estadista Eduardo Zaplana o re-bent promeses enganyoses dels minis-tres José Montilla i Joan Clos, pretesa-ment "amics". I després suportant l’hosti-litat immutable i mortal del senyorCamps i els seus col·legues. Entre elmenyspreu, la indiferència i la violència,dels uns i dels altres. Abans, entremig iara: deu ser una de les poques constantsdel darrer quart de segle. Fins al tanca-

ment total, ara fa just un any, i les mul-tes monstruoses. Passen ministres, pas-sen governs, passen partits. L’obsessióés la mateixa. El resultat, en aquesta ma-tèria de les televisions, és unapersecució incessant i brutal, que duraja vint-i-cinc anys. La dedicaciópersecutòria de Joan Lerma, repetidorstancats per la força armada, i totes lesestacions d’un calvari inacabable fins al’execució de la sentència de mort. Ésl’aplicació continuada d’una antiga hosti-litat irracional. O perfectament racionali intel·ligible: el vell anticatalanisme es-panyol, en la seua miserable i patèticaversió valenciana.

L’hospital Varsòvia, la guerra després de la guerraUn documental valencià relata la història d’un hospital de Tolosa de Llenguadoc creat per a maquis i exiliats

A lgunes petites històriesamaguen trets que des-criuen tota una època.

Com la que narra el documentalLa batalla del Varsòvia, de la pro-ductora valenciana InfoTV. Elfilm recorda l’obertura, l’any1944, a les acaballes de la SegonaGuerra Mundial, d’un centre sani-tari a la ciutat francesa de Tolosa.L’Hospital Varsòvia, que duia elnom del carrer on estava situat, elcrearen metges republicans es-panyols per atendre els ferits dela resistència antifranquista (elsmaquis) i també els vora 150.000exiliats que malvivien a la regiódel Llenguadoc.

Però, sota aquest fil conductor,del documental es desgranen tam-bé l’esgotadora diàspora dels refu-

giats republicans; la guerrilla delsmaquis; les baralles internes delPartit Comunista d’Espanya(PCE) a l’exili; la persecució ma-carthista o caça de bruixes nord-americana; la Guerra Freda i,com a conseqüència, la tolerànciaprogressiva del règim de Francoper part del món occidental.

En resum, molts anysd’història i moltes històries paral·-leles de la postguerra mundial enels 57 minuts que dura el docu-mental, que despús-ahir es va es-trenar a València i que espresentarà pròximament a Ala-cant, Barcelona i Tolosa, entre al-tres ciutats.

El projecte va nàixer quasi percasualitat fa uns quatre anys. Elprofessor Àlvar Martínez Vidal,de l’Institut d’Història de la Medi-

cina i de la Ciència-CSIC de la Uni-versitat de València, coordinavauna investigació sobre elVarsòvia, que l’Editorial Afers vapublicar el 2010 sota el títol Exili,medicina i filantropia. L’HospitalVarsòvia de Tolosa de Llenguadoc.1944-1950. "Vaig voler incloureen el llibre un DVD amb un docu-mental nord-americà inèdit ací,Spain in exile", explica Martínez,"i em vaig posar en contacte ambJuli Esteve [director de la produc-tora audiovisual InfoTV], perquèen fera l’edició i les còpies".

Spain in exile era un documen-tal propagandístic fet el 1946, aca-bada ja la Segona Guerra Mun-dial, pel Joint Antifascist RefugeeComittee amb l’objectiu de recap-tar fons per a l’Hospital Varsòvia ialtres centres d’atenció als espan-

yols a França. El film, de 19 mi-nuts de duració, mostrava als ciu-tadans dels Estats Units les condi-cions pèssimes en què malvivienels republicans exiliats a França.Hi apareix, per exemple, un "pro-

fessor valencià que treballa dellenyaire" al sud de França. "Ésun deute nostre, pendent i antic",afirmava el periodista que presen-tava el documental.

"Ens va engolosir la història",

recorda Juli Esteve, que va propo-sar a Martínez no només fer lescòpies de Spain in exile per al seullibre disc sobre el Varsòvia, sinóun documental nou, amb el testi-moni de supervivents i dels des-cendents dels protagonistes iamb imatges actuals del centresanitari. És a dir, contar lahistòria del Varsòvia des del1944 fins els nostres dies. Així,Martínez i Esteve es convertirenen codirectors i coguionistes deLa batalla del Varsòvia, produïtper al Museu d’Història de Medi-cina de Barcelona amb lacol·laboració del MemorialDemocràtic, les universitats deValència, Alacant i Miguel Her-nández i Comissions Obreres, en-tre altres entitats.

Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 16 DE FEBRER DE 2012, NÚM. 584

PUNT DE MIRA

L’obsessióJoan F. Mira

Quatre fotogrames del documental La batalla del Varsòvia.

MÚSICA

Les epifaniesde Carles Dénia

CULTURA

L’Albufera,anys 30

Pàgina 2 Pàgina 3

ESPERANÇA COSTA València

Molts anys d’històriai moltes històriesde la postguerraen 57 minuts

colònies franceses en unstemps que, pretesament, erende pau.

Però, l’hospital no va tancar:un grup de metges del Partit Co-munista Francés, encapçalatspel doctor Ducuing, encetaren

una lluita legal que va durarcinc anys, i mitjançant la Socie-té Nouvelle Hôpital Varsovia,una associació sense ànim de lu-cre, aconseguiren la titularitatdel centre per a continuar laseua tasca social. Aqueixa és La

batalla del Varsòvia que dónatítol al documental d’InfoTV. Albarri de Saint-Cyprien de Tolo-sa, on està situat el centre sani-tari, els immigrants magrebinsi subsaharians han substituïtels exiliats espanyols, però la fi-

losofia del centre, ara sota elnom d’Hôpital Joseph Ducuing,continua sent la mateixa.

Cal destacar en el documen-tal una imatge especialment col-pidora, que potser avui no crida-ria l’atenció: la d’una dona, lacirurgiana Maria Gómez, ope-rant en el Varsòvia el 1946. Totun símbol del desenvolupamentprofessional femení iniciat du-ran la II República i que el fran-quisme va truncar.

I com déiem adés, si algunespetites històries destil·len degairó els trets d’una època, laproducció d’aquest audiovisualen té una de ben expressiva: da-vant el desgavell econòmic quepateixen les nostres institucio-ns públiques, InfoTV va fer unacrida popular mitjançant el co-rreu electrònic per a completarel finançament del projecte."L’aportació no ha estat massi-va", diu Esteve, "però hem tas-tat la capacitat d’implicar elsparticulars. Tota col·laboració,d’ací i d’allà, és bona, i ens hapermés acabar el documental".Filant prim, podríem establirun paral·lelisme entre l’esperitd’aquells civils nord-americansque ajudaren el Varsòvia amb eldels ciutadans que ara s’involu-cren en la salvaguarda de la nos-tra producció cultural i lamemòria històrica.

La batalla del Varsòvia té unpreu de 15 euros i inclou a mésel documental Spain in exile ialtres extres. El pròxim projected’Esteve és "contar la històriadels algerians valencians", afir-ma. Serà el vuité documentald’InfoTV, després d’uns altresde ben reeixits, com Valenciansde Mallorca o Moriscos, els valen-cians oblidats.

L 'any 1930, un estudiósalemany, Max Thede, varomandre uns quants

mesos a l'entorn de l'Albuferade València. D'aquella estançava sorgir una valuosa obraetnogràfica, nascuda com a tesidoctoral i editada en la llenguagermànica el 1933 com a Die Al-bufera von Valencia. Eine Volks-kundliche Darstellung. Unsquants anys després, ManuelSanchis Guarner decideix

traduir-la al castellà. Ho fa enunes circumstàncies com-plexes, entre els anys 1940 i1941, empresonat pel franquis-me per haver estat oficial delgovern de la República durantla Guerra Civil. Aquella tra-ducció, inèdita fins ara, ha estatrecuperada pels doctors en filo-logia del CEU San Pablo deValència Vicent Ferran GarciaPerales i Heike Soennecken ieditat per Denes amb el títol LaAlbufera de Valencia. Estudio del

habla y la cultura popular.L'obra com a tal no és inèdi-

ta a casa nostra: el 2009 el ger-manista Ferran Robles va trau-re a la llum una traducció alvalencià del llibre de Thede. Lanova publicació, en tot cas, apor-ta l'al·licient de tindre accés a latraducció de Sanchis Guarner.Però, per què una traducció alcastellà? "S'ha de considerar laseua formació, a Madrid, encompanyia de Navarro Tomás iMenéndez Pidal. I, tot i el valen-

cianisme de Sanchis, també hidegué influir l'ambient de l'any1940, encara que no podem des-cartar que volguera arribar amés gent", aclareix Garcia. "Lanostra intenció era que es cone-guera el valor de Sanchis Guar-ner com a traductor. Ell aprénl'alemany de manera autodidac-ta, però, per al que és l'època,tradueix molt bé. De fet, en eixirde la presó és reclamat perFrancesc de Borja Moll per adonar classes a Mallorca", reblaGarcia.

Altrament, el nou volumaporta documents inèdits beninteressants, com ara una breucorrespondència entre Sanchisi l'estudiós alemany que, entrealtres coses, revela que Thede,destinat al front oriental du-rant la Segona Guerra Mundial,no coneix les circumstànciesdel seu col·lega valencià ni laseua adscripció ideològica. "(...)I espere, després de la derrotadel nostre enemic comú, el bo-lxevisme, poder visitar els llocson vaig desenvolupar la meuaactivitat", diu l'alemany en unamissiva, en el que Garcia qualifi-ca obertament com "una ficadade pota". Qüestions ideològi-ques a banda, el llibre és untractat antropològic excel·lentque descriu amb minuciositatl'Albufera i les seues formes devida. De fet, Sanchis, en una res-senya del 1941, qualifica el tre-ball de Thede com "el millor es-tudi d'etnografia valenciana pu-blicat fins al present". I encaraperdura.

L’Albufera, anys 30S’edita la traducció que Sanchis Guarner va fer de l’obraetnogràfica de l’alemany Max Thede sobre el paratge

1No podré ser objectiu, i quipot ser-ho? Amb un pare ad-vocat, des de ben menut el

telèfon em trencava la matinada.Familiars o companys de detin-guts desesperats a l’auricular.

2 Quanta gent es va salvar ova veure minvada la pena per-què, paradoxalment o segonscom, la bèstia franquista respec-tava la privacitat de lacomunicació advocat/client.Amb el mètode Garzón, no hohaurien contat.

3 Dit això, una banda de pre-sumptes corruptes salvant, supo-sadament, la rapinya aprofitantcontactes privats amb l’exteriorno és el mateix que qualsevol víc-tima de la repressió franquista.Però...

4 Tampoc puc ser objectiuquan sentia a mon pare, que utili-tzava el dret fins els límits mésincreïbles, dir que "la llei ésl’expressió escrita del poderd’una classe sobre una altra".

5 Per tant, ni tan sols els cur-sos que vaig fer a la facultat dedret em van convèncer del con-trari. Des de llavors se m’han acu-mulat els exemples; la sentènciacontra Garzón, un entre tants,que deia Estellés.

6 Tampoc puc ser objectiuquan repasse amb perplexitat elscasos que Garzón ha deixat esca-par i/o no ha estat a l’altura delsaber processal que és exigibleen el seu ofici. Eficaç amb qualse-vol detingut basc (excepte els pro-blemes d’oïda en tractar-se de tor-tures), maldestre amb Pinochet itutti quanti. Des de ben menutvaig veure com es podia trobarl’escletxa legal o processal o unajurisprudència perduda per a sal-var un detingut. Salvar-lo. Noexistia la ressonància mediàtica.

7 Continuant amb l’axioma"poder d’una classe ...", té nassosque els investigadors de casos decorrupció siguen condemnatsabans que els acusats. Tambéque qui deuria estar avergonyitd’un passat (massa present,però) continue orgullós d’unsfets que són objecte de penedi-ment i ajusticiament en l’Aleman-ya post-nazi o en l’Argentina postVidela. Spain, all the points.

8 Sorprén que una classe s’en-tusiasme amb la sentència deGarzón mentre s’ha dedicat a bra-mar contra encausaments i sen-tències que els afecten. Fascinaveure el respecte a la judicatura,"ara".

9 També a la facultat ensdeien que una cosa és la llei es-crita i una altra l’esperit de lallei, sempre interpretable. I tantque sí.

10 Mai no vaig entendre (o sí)una cançó de Lluís Llach que pre-guntava "qui va vèncer". No hotenia clar, aquest xic? Doncs cadadia se li amunteguen els exem-ples. Els assassinats, sota terraper secula seculorum. I els vence-dors legislant a partir de la velladoctrina: ensenyament, avorta-ment, normativa laboral...

A LA LLETRA

Spain, 10pointsAlbert Garcia iHernàndez

XAVIER ALIAGA València

Treball en un camp d’arròs. / max thede

L’edifici de l'Hospital Varsòvia, a Tolosa; unaambulància a l'entrada; la cirurgiana MariaGómez operant el 1946, i un document de JoséTorrubia, que en va ser un dels directors.

QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012 C U L T U R A . 3

Ve de la pàgina 1

No voldríem desvelar ací el con-tingut d’aquest documental quecal veure, però sí oferir algunesclaus per a entendre’n el context.

L’Hospital Varsòvia, dirigitper metges republicans, va obrirel 1944 poc després del desem-barcament nord-americà a Nor-mandia i l’alliberament deFrança. Les seues prioritats erenla cura dels espanyols proce-dents dels camps deconcentració nazis i l’atenció alsguerrillers o maquis, que una vol-ta acabada la Segona GuerraMundial pensaven que amb l’aju-da aliada es podia seguir comba-tent cap al sud per fer caure elrègim de Franco. Fou l’anomena-da "Operació Reconquista", diri-gida pel PCE, a l’octubre del1944. Uns 4.000 guerrillersenvaïren el nord de la penínsulaamb la intenció d’establir la seudel govern republicà a la Valld’Aran. Però, l’operació va fracas-sar: 50.000 soldats i guàrdies ci-vils els esperaven en una fronte-ra ben protegida pel govern fran-quista. A més, els dirigents comu-nistes estaven dividits (SantiagoCarrillo estava en contra del’operació) i els països aliats nos’hi van voler involucrar.

Tot i la seua ràpida i improvi-sada creació, l’Hospital Varsòviava arribar a ser el centre sanitarimés modern de Tolosa, perquè"els altres hospitals de la ciutatsemblaven quasi medievals", co-menta Martínez. I ho va ser, so-bretot, gràcies al finançament decivils nord-americans, especial-ment de la comunitat dels unita-ris, un corrent cristià protestant

de caire progressista, humanistai antipurità, que crearen l’Unita-rian Service Comitee per distri-buir l’ajuda.

Van ser els unitaris els quecol·laboraren en la producció deldocumental Spain in exile, i elsque dotaren l’hospital de tot ti-pus d’instruments i medecines.En el documental també es parlad’una misteriosa nord-america-na que va donar una part de laseua fortuna al Varsòvia. "Esdeia Harriet Marple", explicaMartínez, "però no he pogut sa-

ber-ne res més".Tot l’equip mèdic era espan-

yol, on predominaven els cata-lans. Era l’hospital de referènciaper als exiliats a tot França, i amés pioner en la investigació i lapràctica de la medicina social,atés que, una volta convertit enhospital civil, es va dedicar a trac-tar les malalties endocrines pro-vocades pels vuit anys de fam ipatiment, les afeccions venèrieso les causes de la mortalitat in-fantil. Amb el pas del temps, fou

també capdavanter en cures pal·-liatives, part sense dolor,planificació familiar i assistènciasocial a grups desfavorits.

Però, als Estats Units, durantla Guerra Freda, el Comité d’Acti-vitats Antiamericanes, en la co-neguda com a "caça de bruixes",va interrogar els membres de laJoint Antifascist Refugee Comit-tee i els unitaris que hi col·labo-raren. Molts d’ells van ser acu-sats de comunistes i empreso-nats, i l’ajuda civil nord-america-

na al Varsòvia va arribar a la fi el1948. Era l’any en què el bloc co-munista creixia amb laintegració de Txecoslovàquia iHongria, i quan l’augment de latensió entre els dos bàndols es vamanifestar amb el bloqueig so-viètic de Berlín.

Poc després, el 1950, els Es-tats Units ja havien establit rela-cions diplomàtiques amb Ma-drid. Espanya fou tractada com aaliada en la lluita anticomunistaper motius geoestratègics. El go-

vern de França va ser pressionatperquè perseguira les cèl·lulesde resistència comunista espan-yoles al seu territori, i al setem-bre d’aqueix any, de matinada ien secret, la policia francesa vadetenir 276 espanyols, entre ellsl’equip mèdic de l’HospitalVarsòvia, en la coneguda com aOperació Bolero-Paprika (pa-prika és el nom que rep en moltspaïsos el nostre pebre roig mòlt).Els detinguts iniciaren així unnou exili en ser deportats a

Un hospital modern a TolosaMetges republicans dirigiren un centre de plantejaments progressistes

EL PARADÍS DE LESPARAULESCarles DéniaComboi Records. València, 2011.

Q ua Carles Dénia publicàTan alta com va la lluna(Comboi Records, 2008),

no només feia bons elspronòstics que li auguraven unaascensió fulgurant al capda-munt de l’escalafó musicalvalencià, sinó que, atés el talentque hi arribava a exhibir, obriade bat a bat unes enormes expec-tatives de futur.

Aquest futur, però, ha arribatabans del que estava previstamb una obra d’unes dimen-sions artístiques que només elpas dels anys situarà en la seuavertadera altura i que, examina-des en temps real, conviden auna barreja de perplexitat icommoció.

El paradís de les paraules ensproposa una lectura insòlita de

la poesia medieval andalusinaen les seues adaptacions catala-nes de Josep Piera. I dieminsòlita perquè Dénia —amb lacomplicitat d’un grapat demúsics tan talentosos i desacom-plexats com el seu mentor— de-fuig metòdicament qualsevoldels procediments habituals demusicació de poesia: ni du elsversos al seu terreny confiat enla proverbial capacitat d’adap-

tació del llenguatge poètic, nibusca la musicalitat oculta enels textos, ni els sotmet a un trac-tament historicista o orientalit-zant que, en funció de la major omenor habilitat de l’artífex, po-dria acabar redundant en un

producte tan autèntic com unmercat medieval. No: Dénia abs-trau els poemes d’Ibn Khafaja,Ar-Russafí o Ibn Lubbun de qual-sevol referència espacial o tem-poral i, a partir dels recursos ex-pressius que millor coneix —el

cant tradicional valencià, el jazzi el flamenc—, se n’apropia, s’hitransfigura, s’hi dissol totdeixant-se anar amb els únicsagafalls d’una creativitat torren-cial i una sensibilitat desperta ieriçada. Cada peça esdevé així

una petita, íntima, mira-culosa epifania: la sobta-da aprehensió de l’es-sència última d’uns ver-sos ebris de sensualitatque s’obrin com unaflor davall l’ardent carí-cia musical a què els sot-met el cantaor de Gan-dia.

Tot sembla nou i vellalhora: la veu delspoetes andalusins esprojecta en el transcursdels segles carregadad’una torbadora senti-mentalitat contempo-rània a mesura que eldisc travessa la seuageografia de paisatgescanviants, amb episodisde joia i de dolor, mo-ments d’una profundaemotivitat introspecti-va —"Com si fos ar-gent"— o d’una bellesaintensa i amargant—"Deixeu-vos de retrau-re’m les passions"—.Una bellesa que va

deixant-se arrabassar a poc apoc, a mesura que les diversesaudicions desentranyen els se-crets ocults d’una obra que, comels bons clàssics, de segur quese’n reserva encara uns quantsd’indesxifrables.

Les epifanies deCarles Dénia

“Els altres hospitalsde la ciutatsemblaven quasimedievals”

Una nord-americanade nom Harriet Marpleva donar part de laseua fortuna

Josep Vicent Frechina

El músic Carles Dénia. rianne frauenfelder

“S’hi dissol totdeixant-se anar ambels únics agafalls d’unacreativitat torrencial”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012

colònies franceses en unstemps que, pretesament, erende pau.

Però, l’hospital no va tancar:un grup de metges del Partit Co-munista Francés, encapçalatspel doctor Ducuing, encetaren

una lluita legal que va durarcinc anys, i mitjançant la Socie-té Nouvelle Hôpital Varsovia,una associació sense ànim de lu-cre, aconseguiren la titularitatdel centre per a continuar laseua tasca social. Aqueixa és La

batalla del Varsòvia que dónatítol al documental d’InfoTV. Albarri de Saint-Cyprien de Tolo-sa, on està situat el centre sani-tari, els immigrants magrebinsi subsaharians han substituïtels exiliats espanyols, però la fi-

losofia del centre, ara sota elnom d’Hôpital Joseph Ducuing,continua sent la mateixa.

Cal destacar en el documen-tal una imatge especialment col-pidora, que potser avui no crida-ria l’atenció: la d’una dona, lacirurgiana Maria Gómez, ope-rant en el Varsòvia el 1946. Totun símbol del desenvolupamentprofessional femení iniciat du-ran la II República i que el fran-quisme va truncar.

I com déiem adés, si algunespetites històries destil·len degairó els trets d’una època, laproducció d’aquest audiovisualen té una de ben expressiva: da-vant el desgavell econòmic quepateixen les nostres institucio-ns públiques, InfoTV va fer unacrida popular mitjançant el co-rreu electrònic per a completarel finançament del projecte."L’aportació no ha estat massi-va", diu Esteve, "però hem tas-tat la capacitat d’implicar elsparticulars. Tota col·laboració,d’ací i d’allà, és bona, i ens hapermés acabar el documental".Filant prim, podríem establirun paral·lelisme entre l’esperitd’aquells civils nord-americansque ajudaren el Varsòvia amb eldels ciutadans que ara s’involu-cren en la salvaguarda de la nos-tra producció cultural i lamemòria històrica.

La batalla del Varsòvia té unpreu de 15 euros i inclou a mésel documental Spain in exile ialtres extres. El pròxim projected’Esteve és "contar la històriadels algerians valencians", afir-ma. Serà el vuité documentald’InfoTV, després d’uns altresde ben reeixits, com Valenciansde Mallorca o Moriscos, els valen-cians oblidats.

L 'any 1930, un estudiósalemany, Max Thede, varomandre uns quants

mesos a l'entorn de l'Albuferade València. D'aquella estançava sorgir una valuosa obraetnogràfica, nascuda com a tesidoctoral i editada en la llenguagermànica el 1933 com a Die Al-bufera von Valencia. Eine Volks-kundliche Darstellung. Unsquants anys després, ManuelSanchis Guarner decideix

traduir-la al castellà. Ho fa enunes circumstàncies com-plexes, entre els anys 1940 i1941, empresonat pel franquis-me per haver estat oficial delgovern de la República durantla Guerra Civil. Aquella tra-ducció, inèdita fins ara, ha estatrecuperada pels doctors en filo-logia del CEU San Pablo deValència Vicent Ferran GarciaPerales i Heike Soennecken ieditat per Denes amb el títol LaAlbufera de Valencia. Estudio del

habla y la cultura popular.L'obra com a tal no és inèdi-

ta a casa nostra: el 2009 el ger-manista Ferran Robles va trau-re a la llum una traducció alvalencià del llibre de Thede. Lanova publicació, en tot cas, apor-ta l'al·licient de tindre accés a latraducció de Sanchis Guarner.Però, per què una traducció alcastellà? "S'ha de considerar laseua formació, a Madrid, encompanyia de Navarro Tomás iMenéndez Pidal. I, tot i el valen-

cianisme de Sanchis, també hidegué influir l'ambient de l'any1940, encara que no podem des-cartar que volguera arribar amés gent", aclareix Garcia. "Lanostra intenció era que es cone-guera el valor de Sanchis Guar-ner com a traductor. Ell aprénl'alemany de manera autodidac-ta, però, per al que és l'època,tradueix molt bé. De fet, en eixirde la presó és reclamat perFrancesc de Borja Moll per adonar classes a Mallorca", reblaGarcia.

Altrament, el nou volumaporta documents inèdits beninteressants, com ara una breucorrespondència entre Sanchisi l'estudiós alemany que, entrealtres coses, revela que Thede,destinat al front oriental du-rant la Segona Guerra Mundial,no coneix les circumstànciesdel seu col·lega valencià ni laseua adscripció ideològica. "(...)I espere, després de la derrotadel nostre enemic comú, el bo-lxevisme, poder visitar els llocson vaig desenvolupar la meuaactivitat", diu l'alemany en unamissiva, en el que Garcia qualifi-ca obertament com "una ficadade pota". Qüestions ideològi-ques a banda, el llibre és untractat antropològic excel·lentque descriu amb minuciositatl'Albufera i les seues formes devida. De fet, Sanchis, en una res-senya del 1941, qualifica el tre-ball de Thede com "el millor es-tudi d'etnografia valenciana pu-blicat fins al present". I encaraperdura.

L’Albufera, anys 30S’edita la traducció que Sanchis Guarner va fer de l’obraetnogràfica de l’alemany Max Thede sobre el paratge

1No podré ser objectiu, i quipot ser-ho? Amb un pare ad-vocat, des de ben menut el

telèfon em trencava la matinada.Familiars o companys de detin-guts desesperats a l’auricular.

2 Quanta gent es va salvar ova veure minvada la pena per-què, paradoxalment o segonscom, la bèstia franquista respec-tava la privacitat de lacomunicació advocat/client.Amb el mètode Garzón, no hohaurien contat.

3 Dit això, una banda de pre-sumptes corruptes salvant, supo-sadament, la rapinya aprofitantcontactes privats amb l’exteriorno és el mateix que qualsevol víc-tima de la repressió franquista.Però...

4 Tampoc puc ser objectiuquan sentia a mon pare, que utili-tzava el dret fins els límits mésincreïbles, dir que "la llei ésl’expressió escrita del poderd’una classe sobre una altra".

5 Per tant, ni tan sols els cur-sos que vaig fer a la facultat dedret em van convèncer del con-trari. Des de llavors se m’han acu-mulat els exemples; la sentènciacontra Garzón, un entre tants,que deia Estellés.

6 Tampoc puc ser objectiuquan repasse amb perplexitat elscasos que Garzón ha deixat esca-par i/o no ha estat a l’altura delsaber processal que és exigibleen el seu ofici. Eficaç amb qualse-vol detingut basc (excepte els pro-blemes d’oïda en tractar-se de tor-tures), maldestre amb Pinochet itutti quanti. Des de ben menutvaig veure com es podia trobarl’escletxa legal o processal o unajurisprudència perduda per a sal-var un detingut. Salvar-lo. Noexistia la ressonància mediàtica.

7 Continuant amb l’axioma"poder d’una classe ...", té nassosque els investigadors de casos decorrupció siguen condemnatsabans que els acusats. Tambéque qui deuria estar avergonyitd’un passat (massa present,però) continue orgullós d’unsfets que són objecte de penedi-ment i ajusticiament en l’Aleman-ya post-nazi o en l’Argentina postVidela. Spain, all the points.

8 Sorprén que una classe s’en-tusiasme amb la sentència deGarzón mentre s’ha dedicat a bra-mar contra encausaments i sen-tències que els afecten. Fascinaveure el respecte a la judicatura,"ara".

9 També a la facultat ensdeien que una cosa és la llei es-crita i una altra l’esperit de lallei, sempre interpretable. I tantque sí.

10 Mai no vaig entendre (o sí)una cançó de Lluís Llach que pre-guntava "qui va vèncer". No hotenia clar, aquest xic? Doncs cadadia se li amunteguen els exem-ples. Els assassinats, sota terraper secula seculorum. I els vence-dors legislant a partir de la velladoctrina: ensenyament, avorta-ment, normativa laboral...

A LA LLETRA

Spain, 10pointsAlbert Garcia iHernàndez

XAVIER ALIAGA València

Treball en un camp d’arròs. / max thede

L’edifici de l'Hospital Varsòvia, a Tolosa; unaambulància a l'entrada; la cirurgiana MariaGómez operant el 1946, i un document de JoséTorrubia, que en va ser un dels directors.

QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012 C U L T U R A . 3

Ve de la pàgina 1

No voldríem desvelar ací el con-tingut d’aquest documental quecal veure, però sí oferir algunesclaus per a entendre’n el context.

L’Hospital Varsòvia, dirigitper metges republicans, va obrirel 1944 poc després del desem-barcament nord-americà a Nor-mandia i l’alliberament deFrança. Les seues prioritats erenla cura dels espanyols proce-dents dels camps deconcentració nazis i l’atenció alsguerrillers o maquis, que una vol-ta acabada la Segona GuerraMundial pensaven que amb l’aju-da aliada es podia seguir comba-tent cap al sud per fer caure elrègim de Franco. Fou l’anomena-da "Operació Reconquista", diri-gida pel PCE, a l’octubre del1944. Uns 4.000 guerrillersenvaïren el nord de la penínsulaamb la intenció d’establir la seudel govern republicà a la Valld’Aran. Però, l’operació va fracas-sar: 50.000 soldats i guàrdies ci-vils els esperaven en una fronte-ra ben protegida pel govern fran-quista. A més, els dirigents comu-nistes estaven dividits (SantiagoCarrillo estava en contra del’operació) i els països aliats nos’hi van voler involucrar.

Tot i la seua ràpida i improvi-sada creació, l’Hospital Varsòviava arribar a ser el centre sanitarimés modern de Tolosa, perquè"els altres hospitals de la ciutatsemblaven quasi medievals", co-menta Martínez. I ho va ser, so-bretot, gràcies al finançament decivils nord-americans, especial-ment de la comunitat dels unita-ris, un corrent cristià protestant

de caire progressista, humanistai antipurità, que crearen l’Unita-rian Service Comitee per distri-buir l’ajuda.

Van ser els unitaris els quecol·laboraren en la producció deldocumental Spain in exile, i elsque dotaren l’hospital de tot ti-pus d’instruments i medecines.En el documental també es parlad’una misteriosa nord-america-na que va donar una part de laseua fortuna al Varsòvia. "Esdeia Harriet Marple", explicaMartínez, "però no he pogut sa-

ber-ne res més".Tot l’equip mèdic era espan-

yol, on predominaven els cata-lans. Era l’hospital de referènciaper als exiliats a tot França, i amés pioner en la investigació i lapràctica de la medicina social,atés que, una volta convertit enhospital civil, es va dedicar a trac-tar les malalties endocrines pro-vocades pels vuit anys de fam ipatiment, les afeccions venèrieso les causes de la mortalitat in-fantil. Amb el pas del temps, fou

també capdavanter en cures pal·-liatives, part sense dolor,planificació familiar i assistènciasocial a grups desfavorits.

Però, als Estats Units, durantla Guerra Freda, el Comité d’Acti-vitats Antiamericanes, en la co-neguda com a "caça de bruixes",va interrogar els membres de laJoint Antifascist Refugee Comit-tee i els unitaris que hi col·labo-raren. Molts d’ells van ser acu-sats de comunistes i empreso-nats, i l’ajuda civil nord-america-

na al Varsòvia va arribar a la fi el1948. Era l’any en què el bloc co-munista creixia amb laintegració de Txecoslovàquia iHongria, i quan l’augment de latensió entre els dos bàndols es vamanifestar amb el bloqueig so-viètic de Berlín.

Poc després, el 1950, els Es-tats Units ja havien establit rela-cions diplomàtiques amb Ma-drid. Espanya fou tractada com aaliada en la lluita anticomunistaper motius geoestratègics. El go-

vern de França va ser pressionatperquè perseguira les cèl·lulesde resistència comunista espan-yoles al seu territori, i al setem-bre d’aqueix any, de matinada ien secret, la policia francesa vadetenir 276 espanyols, entre ellsl’equip mèdic de l’HospitalVarsòvia, en la coneguda com aOperació Bolero-Paprika (pa-prika és el nom que rep en moltspaïsos el nostre pebre roig mòlt).Els detinguts iniciaren així unnou exili en ser deportats a

Un hospital modern a TolosaMetges republicans dirigiren un centre de plantejaments progressistes

EL PARADÍS DE LESPARAULESCarles DéniaComboi Records. València, 2011.

Q ua Carles Dénia publicàTan alta com va la lluna(Comboi Records, 2008),

no només feia bons elspronòstics que li auguraven unaascensió fulgurant al capda-munt de l’escalafó musicalvalencià, sinó que, atés el talentque hi arribava a exhibir, obriade bat a bat unes enormes expec-tatives de futur.

Aquest futur, però, ha arribatabans del que estava previstamb una obra d’unes dimen-sions artístiques que només elpas dels anys situarà en la seuavertadera altura i que, examina-des en temps real, conviden auna barreja de perplexitat icommoció.

El paradís de les paraules ensproposa una lectura insòlita de

la poesia medieval andalusinaen les seues adaptacions catala-nes de Josep Piera. I dieminsòlita perquè Dénia —amb lacomplicitat d’un grapat demúsics tan talentosos i desacom-plexats com el seu mentor— de-fuig metòdicament qualsevoldels procediments habituals demusicació de poesia: ni du elsversos al seu terreny confiat enla proverbial capacitat d’adap-

tació del llenguatge poètic, nibusca la musicalitat oculta enels textos, ni els sotmet a un trac-tament historicista o orientalit-zant que, en funció de la major omenor habilitat de l’artífex, po-dria acabar redundant en un

producte tan autèntic com unmercat medieval. No: Dénia abs-trau els poemes d’Ibn Khafaja,Ar-Russafí o Ibn Lubbun de qual-sevol referència espacial o tem-poral i, a partir dels recursos ex-pressius que millor coneix —el

cant tradicional valencià, el jazzi el flamenc—, se n’apropia, s’hitransfigura, s’hi dissol totdeixant-se anar amb els únicsagafalls d’una creativitat torren-cial i una sensibilitat desperta ieriçada. Cada peça esdevé així

una petita, íntima, mira-culosa epifania: la sobta-da aprehensió de l’es-sència última d’uns ver-sos ebris de sensualitatque s’obrin com unaflor davall l’ardent carí-cia musical a què els sot-met el cantaor de Gan-dia.

Tot sembla nou i vellalhora: la veu delspoetes andalusins esprojecta en el transcursdels segles carregadad’una torbadora senti-mentalitat contempo-rània a mesura que eldisc travessa la seuageografia de paisatgescanviants, amb episodisde joia i de dolor, mo-ments d’una profundaemotivitat introspecti-va —"Com si fos ar-gent"— o d’una bellesaintensa i amargant—"Deixeu-vos de retrau-re’m les passions"—.Una bellesa que va

deixant-se arrabassar a poc apoc, a mesura que les diversesaudicions desentranyen els se-crets ocults d’una obra que, comels bons clàssics, de segur quese’n reserva encara uns quantsd’indesxifrables.

Les epifanies deCarles Dénia

“Els altres hospitalsde la ciutatsemblaven quasimedievals”

Una nord-americanade nom Harriet Marpleva donar part de laseua fortuna

Josep Vicent Frechina

El músic Carles Dénia. rianne frauenfelder

“S’hi dissol totdeixant-se anar ambels únics agafalls d’unacreativitat torrencial”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous, 16 de febrer de 2012

Bateria clau en l’escena jazzísticavalenciana actual, en el seu segon àlbumVicente Espí desplega al màxim les seuespossibilitats creatives. Sis anys desprésd’un sorprenent debut amb música deColtrane, explora ara, amb un grapat depeces pròpies i uns col·laboradorsentregats, paisatges sonors oberts queigual deixen sense alé l’oient com elconviden al somieig, i forma una bandasonora amb dosis d’intriga i acció iaroma de nouvelle vague.

Més de sis-centes entrevistes de parlantsde catorze ciutats componen el treball decamp d’aquest interessant estudi que naixsota la premissa que les llengües perdurenen el temps gràcies a la transmissió que enfan unes generacions a les successives. Elsautors, professors de la Universitatd’Alacant de reconeguda trajectòria, hianalitzen des de la interrupció familiar de lallengua pròpia per la burgesia del segle XIXfins als intents actuals de reintegrar lallengua de l’escola a la família.

Uns versos de Lousie Glück donen títol aaquest nou poemari de Vicent Alonso.Nova incursió en la recerca dels anglesdel món i l’existència que nomésl’escriptura permet d’assajar en el viatgede l’autor cap al coneixement. El diàlegde l’escriptor amb si mateix dóna el to iunifica una exploració que fa de lesparaules, de la poesia al capdavall, unelement que serveix per a guardar-se"dels dies que s’obstinen a perdre’s dinsl’oblit".

Recomanem...POESIAper ADOLF BELTRAN

ASSAIGper FERRAN BONO

DISCOSper J. M. JÁTIVA

L a Universitat de Valènciaacaba de publicar sencerun text relativament

famós de la història i la literatu-ra valencianes, el Dietari de Pe-re Joan Porcar, Coses evengudesen la ciutat y regne de València,escrit entre el 1585 i el 1629, queés -tot i que l’autor poc s’ho pen-sava- la visió més completa imés vívida que tenim de laValència del Barroc. Una Valèn-cia estranya i alhora familiar,que a estones fascina i sovintdesespera, i que batega descom-passadament —tal com ella era,i és— en aquestes pàgines. El lli-bre, a cura de Josep Lozano,està ben presentat. Té unaintroducció aclaridora, profusióde notes i uns índexs molt útils,i qualsevol que tinga un bri decuriositat històrica trobarà enquè pensar si s’avé a fullejar-lo.

En el pròleg, JosepLozano ens documen-ta la discreta reper-cussió d’aquestaobra. Publicada el1934 per Vicente Cas-tañeda, el 1983 Fe-rran Garcia-Olivern’edità una antologiamolt encertada. Amés, alguns estudio-sos li han dedicattemps, com el mateixLozano, Vicent J. Es-cartí, Carles Batlle,August Rafanell i unno massa llarg etcète-ra. D’altra banda, Por-car és l’únic escriptoren català que el granhistoriador xativí Jo-sé Antonio Maravalles prengué la molès-tia de citar en la seua obra mes-tra, La cultura del Barroco. Aixòja ens hauria d’avisar que enstrobem davant d’un text impor-tant, o almenys revelador. Detots els que n’han parlat, qui endigué coses de més suc va serJoan Fuster en Poetes, moriscosi capellans. La lectura de Fusterés molt crítica amb l’estil de l’au-tor ("escriptor infecte" li diu, ino sense raó), però al mateixtemps demostra que el llibre li

havia despertat un àvid interés.I és que com a documenthistòric, lingüístic, i fins i tot lite-rari —si entenem el terme ambamplitud—, el Dietari de Porcarno té preu.

Mossén Porcar degué serun personatge ben curiós, pelque es pot espigolar del seudietari. Fill i nét de notaris,capellà de sant Martí, valenciàfins al moll, i el dur, dels ossos,una mica llegit, visceral, irasci-ble, esmoladament biliós i crí-tic amb quasi tot i tothom, es-pecialment contra aquells queno sabien defensar "la llibertatde la terra", la seua figurase’ns va perfilant al pas que lle-gim fins que ens adonem que,qui tenim al davant és, mésque una personalitat, tot uncaràcter. La veritat és que nodeixava rama verda, mossén

Porcar, quan s’hi posava.I això que el seu llibre pre-

tén ser impersonal. Com bé diuJosep Lozano, els dietaris comel que Porcar intenta escriureprovenen dels antics croniconsi dels llibres de memòries insti-tucionals. En aquest tipusd’obres, les entrades solen sereixutes, repelades, i el jo de l’au-tor se’ns oculta al darrere ambtotal impunitat. Porcar vol es-criure així, però, afortunada-

ment, no ho aconsegueix gens.Per molt que ens conte que undia el van apunyalar al mig delcarrer com si el fet li haguerapassat a un altre, no pot evitarestendre un punt de vista propial llarg de més de 40 anys devida valenciana, i aquest és irri-tat, mordaç i, en els millors mo-ments, feroç i tot. Després d’ungrapat de pàgines de mertempteig, Porcar troba aquestto, que és únicament seu i queel retrata, i ja no l’abandonafins que la vellesa el venç i po-

sa fi al seu llibre.Cert que no li faltaven mo-

tius, al bo de Porcar, per a lamordacitat insurgent. El seu lli-bre detalla la gradual decadèn-cia d’una ciutat i un regne ins-crits en una monarquia ambímfules d’imperi que s’afonasense remei i en un món, el me-diterrani, que va ocupant unlloc cada dia més marginal en elgran joc del poder i la riquesa.El capellà sap consignar molts

signes d’aquesta destitució: lescaresties, les pujades d’impos-tos, l’expulsió dels moriscos, laguerra amb Flandes, les "desdi-chades" corts de Montsó, on"els malaventurats i molt teme-rosos i amendrantats valen-cians" hagueren d’engolir el trá-gala reial i pagar les factures delcomte-duc d’Olivares (res denou, si bé es mira).

Però al costat d’això hi ha totun món: crescudes del Túria, en-terros, processons, nevades, en-trades de virreis, assassinats,festes de bous, incendis, atacsde pirates, monstres i prodigisdiversos, roders, execucions,embolics de frares, invencions ireceptes contra el mal dequeixal, de tot i més. I també hiha el curiós patriotisme de Por-car, sempre rampant, i sobretotla llengua, d’una vivacitat

insòlita, rica de modismes pre-ciosos i d’adjectius punyents.Porcar, sens dubte, s’estimavala llengua en què escrivia coms’estimava el seu país, ambràbia no gaire continguda i ambamargor creixent. Va convertirla seua canongia en un observa-tori de tot el que passava i en vadonar un testimoni ple de vida,la seua i la dels seus, que ara ésun document tossut, irreducti-ble, agre i corprenedor.

F a un parell de setmanes el Con-sell Valencià de Cultura (CVC)va emetre un dictamen sobre la

Universitat. Hi acusava el col·lectiuuniversitari d’endogàmia i caciquis-me. Com a membre de la institucióuniversitària m’ha semblat del tot il·-lustratiu que una institució com elCVC es pronunciara sobre aquestaqüestió. Entre altres coses, perquè elsseus integrants són elegits pels seusvaluosos coneixements, i parlen sem-pre des de la independència i el rigor,sense cap peatge polític. A més a més,la seua pertinença a aquesta empresaes du a terme desinteressadament,amb el que es diu vocació de servei.En aquest sentit, en Santiago Grisolíaés un model de sacrifici, i el seu altruis-me és admirable. Duu tota la vida de lainstitució (més de vint-i-cinc anys)com a membre, i setze anys presidint-la, i a ningú no li passaria pel cap titlar-lo de cacic, ja que tots els seus actes idecisions han estat consensuats, i nosols pels integrants del CVC sinó pelmés granat de la intel·lectualitat valen-ciana. Tots volen Grisolía. Des que vaaterrar per aquestes terres des de Kan-sas s’ha sentit un renaixement cultu-ral, entre altres coses pels grapats depremis Nobel que sempre l’acompan-yen, cosa si més mai no vista. Ningúde la ciència no sabia on era Valènciafins que Grisolía els la va descobrir, iper a això han estat cabdals els premisJaume I, modèlics en la seua gestió.Gràcies a Eduardo Zaplana, que és quili va donar suport, València és al ma-pa, al mapa de la ciència i del coneixe-ment. Fins al punt que cada vegadamés trobe a Grisolía una certa retira-da a Vinatea, i quan passe per la plaçade l’Ajuntament i veig la seua escultu-ra, amb la seua capa, pense en ell.Quin home. Els altres membres delConsell també són molt respectats,per la seua efervescent vocació, sem-pre treballant en la defensa dels inte-ressos dels valencians, i sense dema-nar res a canvi. És admirable tantadedicació, i també que es mantinguenen el càrrec tants anys, sense defallirgens ni mica. Posaria els seus noms,però no sé per on començar, al davantd’aquella prodigiosa concentració dematèria grisa, noms tots ells d’abastinternacional. En una ocasió, vaig tin-dre l’honor de ser invitat a una sessiódel CVC, i recorde que vingueren qua-si tots els membres, i escoltaren lesmeues observacions sobre l’estat de lapremsa científica al País Valencià ambgran interés, prenent moltes notes ifent grans signes d’assentiment. Amés a més, quan vaig acabar, em rega-laren una bossa amb els seus llibres, iem digueren que els havia estat degran utilitat per a saber què passava almón. Des d’aquell dia, pense que siValència té alguna cosa per a exportarés el nostre Consell Valencià de Cultu-ra. Tant de bo la Universitat de Valèn-cia els imitara una mica més. Serial’excel·lència que li manca per al tantreballat Campus d’Excel·lència.

DOG SOUNDSVicente Espí QuartetDiscmedi BlauBarcelona, 2012.

EN L’ASPRE VENTDEL NOU MÓNVicent AlonsoCafé Central / EumoEditorial. Vic, 2012

CARTES DE PROP

Notícies d’un altre presentEnric Sòria

ESPURNES

Basat en fets realsMartí Domínguez

LA TRANSMISSIÓ FAMI-LIAR DEL VALENCIÀBrauli Montoya / Antoni MasAcadèmia Valenciana de laLlengua València, 2012

El dietari de Pere Joan Porcar publicat en dos volums per la Universitat de València.

No li faltaven motius,al bo de Porcar,per a la mordacitatinsurgent

Reunió del Consell de Cultura. / m. torres

Q U A D E R N .

V am eixir del Metro a l’estació Nue-vos Ministerios, ministeris presi-dits per l’estàtua eqüestre del ge-

neral Franco quan el PSOE ja feia unsquants anys que governava. Admirablesentit de la història: sorties del Metro, iet trobaves el caudillo a cavall. A l’edificidel ram dels transports i comunicacions

el personal devia estar fent la llarga pau-sa del café, perquè semblava mig desert.Però desert i tot, el poder de l’Estat sura-va en l’aire dels corredors, escales i sa-lons. Ens va rebre el ministre, José Ba-rrionuevo, després conegut per altresafers també relacionats amb el poder, iparlàrem del cas que ens ocupava, queera la recepció de TV3 al País Valencià através dels repetidors d’Acció Cultural.Una qüestió d’Estat, segons semblava, isegons les informacions que el ministrehavia rebut de Joan Lerma, president dela Generalitat. El resultat de la conversa,la resposta, va ser la presència de laGuàrdia Civil al repetidor de Castelló, i

el tancament manu militari de les modes-tes instal·lacions. Les vam tornar a con-nectar subreptíciament, el president Pu-jol va fer alguna gestió personal i enèrgi-ca, i així passaren els anys. Alternantindiferència i amenaces en temps de l’in-signe estadista Eduardo Zaplana o re-bent promeses enganyoses dels minis-tres José Montilla i Joan Clos, pretesa-ment "amics". I després suportant l’hosti-litat immutable i mortal del senyorCamps i els seus col·legues. Entre elmenyspreu, la indiferència i la violència,dels uns i dels altres. Abans, entremig iara: deu ser una de les poques constantsdel darrer quart de segle. Fins al tanca-

ment total, ara fa just un any, i les mul-tes monstruoses. Passen ministres, pas-sen governs, passen partits. L’obsessióés la mateixa. El resultat, en aquesta ma-tèria de les televisions, és unapersecució incessant i brutal, que duraja vint-i-cinc anys. La dedicaciópersecutòria de Joan Lerma, repetidorstancats per la força armada, i totes lesestacions d’un calvari inacabable fins al’execució de la sentència de mort. Ésl’aplicació continuada d’una antiga hosti-litat irracional. O perfectament racionali intel·ligible: el vell anticatalanisme es-panyol, en la seua miserable i patèticaversió valenciana.

L’hospital Varsòvia, la guerra després de la guerraUn documental valencià relata la història d’un hospital de Tolosa de Llenguadoc creat per a maquis i exiliats

A lgunes petites històriesamaguen trets que des-criuen tota una època.

Com la que narra el documentalLa batalla del Varsòvia, de la pro-ductora valenciana InfoTV. Elfilm recorda l’obertura, l’any1944, a les acaballes de la SegonaGuerra Mundial, d’un centre sani-tari a la ciutat francesa de Tolosa.L’Hospital Varsòvia, que duia elnom del carrer on estava situat, elcrearen metges republicans es-panyols per atendre els ferits dela resistència antifranquista (elsmaquis) i també els vora 150.000exiliats que malvivien a la regiódel Llenguadoc.

Però, sota aquest fil conductor,del documental es desgranen tam-bé l’esgotadora diàspora dels refu-

giats republicans; la guerrilla delsmaquis; les baralles internes delPartit Comunista d’Espanya(PCE) a l’exili; la persecució ma-carthista o caça de bruixes nord-americana; la Guerra Freda i,com a conseqüència, la tolerànciaprogressiva del règim de Francoper part del món occidental.

En resum, molts anysd’història i moltes històries paral·-leles de la postguerra mundial enels 57 minuts que dura el docu-mental, que despús-ahir es va es-trenar a València i que espresentarà pròximament a Ala-cant, Barcelona i Tolosa, entre al-tres ciutats.

El projecte va nàixer quasi percasualitat fa uns quatre anys. Elprofessor Àlvar Martínez Vidal,de l’Institut d’Història de la Medi-

cina i de la Ciència-CSIC de la Uni-versitat de València, coordinavauna investigació sobre elVarsòvia, que l’Editorial Afers vapublicar el 2010 sota el títol Exili,medicina i filantropia. L’HospitalVarsòvia de Tolosa de Llenguadoc.1944-1950. "Vaig voler incloureen el llibre un DVD amb un docu-mental nord-americà inèdit ací,Spain in exile", explica Martínez,"i em vaig posar en contacte ambJuli Esteve [director de la produc-tora audiovisual InfoTV], perquèen fera l’edició i les còpies".

Spain in exile era un documen-tal propagandístic fet el 1946, aca-bada ja la Segona Guerra Mun-dial, pel Joint Antifascist RefugeeComittee amb l’objectiu de recap-tar fons per a l’Hospital Varsòvia ialtres centres d’atenció als espan-

yols a França. El film, de 19 mi-nuts de duració, mostrava als ciu-tadans dels Estats Units les condi-cions pèssimes en què malvivienels republicans exiliats a França.Hi apareix, per exemple, un "pro-

fessor valencià que treballa dellenyaire" al sud de França. "Ésun deute nostre, pendent i antic",afirmava el periodista que presen-tava el documental.

"Ens va engolosir la història",

recorda Juli Esteve, que va propo-sar a Martínez no només fer lescòpies de Spain in exile per al seullibre disc sobre el Varsòvia, sinóun documental nou, amb el testi-moni de supervivents i dels des-cendents dels protagonistes iamb imatges actuals del centresanitari. És a dir, contar lahistòria del Varsòvia des del1944 fins els nostres dies. Així,Martínez i Esteve es convertirenen codirectors i coguionistes deLa batalla del Varsòvia, produïtper al Museu d’Història de Medi-cina de Barcelona amb lacol·laboració del MemorialDemocràtic, les universitats deValència, Alacant i Miguel Her-nández i Comissions Obreres, en-tre altres entitats.

Passa a les pàgines 2 i 3

DIJOUS, 16 DE FEBRER DE 2012, NÚM. 584

PUNT DE MIRA

L’obsessióJoan F. Mira

Quatre fotogrames del documental La batalla del Varsòvia.

MÚSICA

Les epifaniesde Carles Dénia

CULTURA

L’Albufera,anys 30

Pàgina 2 Pàgina 3

ESPERANÇA COSTA València

Molts anys d’històriai moltes històriesde la postguerraen 57 minuts